SI MANEN A UN GERMÀ COSES IMPOSSIBLES

De la Regla de sant Benet
Capítol 68

1 Si mai són encomanades a un germà coses feixugues o fins impossibles, ha de rebre amb tota mansuetud i obediència l’ordre del qui mana. 2 Si veia que la duresa de la càrrega excedia totalment la mesura de les seves forces, que exposi al superior els motius de la seva impossibilitat, amb paciència i oportunament, 3 no pas amb orgull o resistència o contradicció. 4 I si, després de la seva exposició, el superior continua pensant igual i manté l’ordre donada, que sàpiga l’inferior que així li convé, 5 i, portat per la caritat, confiant en l’ajut de Déu, obeeixi.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El monjo sempre a tenir una actitud pacifica, mansuet de mena perquè viu la joia espiritual de viure com a monjo. Per això, l’horari monàstic, la litúrgia, el treball, l’esbarjo, l’ajuden a viure eixa integració de la seva vida amb la vida de Crist en comunitat.

Jesús va dir on hi hagi dos reunits en el meu nou jo seré en mig d’ells. Jesús és en cada moment de la nostra vida comunitària, en cada moment que la comunitat hi es reunida.

Per això és una falta greu quan un monjo va a la seva. És a dir, la comunitat està reunida a la recreació, i el monjo es creu en dret de no anar-hi, així, va allunyant-se del Crist.

No és una cosa feixuga ni impossible obeir l’horari que la mateixa comunitat va decidir.

El que diu aquest capítol i si ho rellegim varies vegades, veurem clarament l’actitud que ha de tenir el monjo sempre: mansuetud, paciència, obediència, en front a l’orgull, la resistència, la contradicció.

De vegades sembla que el monjo ha d’imposar-se amb orgull sempre que no es fa la seva voluntat.

No hem vingut a fer la nostra pròpia voluntat, l’exemple és el mateix Crist. El qui fa la seva, o el qui va a la seva, sàpiga que va allunyant-se poc a poc del Crist i a la fi enlloc d’abaixar-se amb l’escala de la humilitat, anirà pujant els graus de la supèrbia de l’escala que ens planteja sant Bernat, on acabarà el monjo per viure completament allunyat de la vida monàstica, encara que porti cogulla la seva vida serà una farsa.

Si un monjo li manen una cosa impossible, és el monjo el que amb mansuetud, amb paciència i oportunament ha d’exposar al superior els motius de la seva impossibilitat. Això, no és impossible, parlar les coses bonament sempre va bé.

Però, queda clar també per sant Benet que si el superior continua pensant igual i manté l’ordre donada, que sàpiga l’inferior que així li convé. I més encara, el monjo portat per la caritat, perquè sempre ha de ser portat per la caritat en cada cosa que fa, confiant amb l’ajut de Déu, obeeixi.

Davant de qualsevol dificultat el monjo sempre ha de confiar en l’ajut de Déu. De fet, si confia en l’ajut de Déu, la seva tasca, el seu treball serà sempre menys feixuc.

El que ens interessa en aquest capítol també és l’obediència, el saber obeir amb mansuetud i paciència. Això implica el saber donar-se, saber lliurar la vida per Déu, que és el mateix que donar la vida pels altres.

L’exemple sempre és el Crist que no va venir a fer la pròpia voluntat sinó la del Pare.

SI MANEN A UN GERMÀ COSES IMPOSSIBLES

De la Regla de sant Benet
Capítol 68

1 Si mai són encomanades a un germà coses feixugues o fins impossibles, ha de rebre amb tota mansuetud i obediència l’ordre del qui mana. 2 Si veia que la duresa de la càrrega excedia totalment la mesura de les seves forces, que exposi al superior els motius de la seva impossibilitat, amb paciència i oportunament, 3 no pas amb orgull o resistència o contradicció. 4 I si, després de la seva exposició, el superior continua pensant igual i manté l’ordre donada, que sàpiga l’inferior que així li convé, 5 i, portat per la caritat, confiant en l’ajut de Déu, obeeixi.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

En aquest món de coses feixugues i impossibles n’està ple. Però reconeixem que la persona humana ha rebut uns talents que la fan única. Els monjos som persones que com la llavor, com el gra de blat, si no cau a terra i mort no dona fruit.

No és precís que hom hagi d’anar per terra, però almenys a l’entrar al monestir, a l’entrar al noviciat, el qui vol ser monjo ha de morir a un estil de vida per néixer a un altre que no coneixia. Un estil de vida que pot resultar feixuc, per l’horari, pel treball, per tantes coses que abans no estaven en els teus plans de vida.

Cada dia és novetat, cada dia li seran encomanades coses que abans no tenia ni idea que existissin. Coses que seran més bé de portar i coses més feixugues de tractar.

Ara bé, davant d’una cosa impossible: Què hem de fer?

Som monjos i no podem actuar com farien els seglars, com parlarien, com es manifestarien, com protestarien.

Si hi ha algun problema sobre el que li s’ha manat que exposi els motius de la seva impossibilitat. Cal exposar la duresa del treball al superior amb paciència i oportunament. Paraules claus avui en la vida monàstica i també en la nostra societat de presses: paciència i oportunament. Cal discernir fins a quin nivell això manat és feixuc per a mi.

Perquè hem de rebre l’ordre del qui mana amb tota mansuetud i obediència. Ja que vam fer els vots de viure com a monjos, d’obediència i d’estabilitat.

Paciència i mansuetud son molt bones actituds a tenir en compte davant de l’obediència. I més encara si el superior continua pensant igual i manté l’orde donada. La caritat i la confiança en l’ajut de Déu mai ha de mancar davant de l’obediència.

La mansuetud, la paciència i l’obediència ens donen la clau i ens acompanyen cada dia per viure pel Crist, amb el Crist i en Crist en la comunitat monàstica.

Treballem doncs la nostra mansuetud, la nostra paciència i la nostra obediència per esdevenir testimonis del Crist i donar fruits de vida eterna.

SI MANEN A UN GERMÀ COSES IMPOSSIBLES

De la Regla de sant Benet
Capítol 68

1 Si mai són encomanades a un germà coses feixugues o fins impossibles, ha de rebre amb tota mansuetud i obediència l’ordre del qui mana. 2 Si veia que la duresa de la càrrega excedia totalment la mesura de les seves forces, que exposi al superior els motius de la seva impossibilitat, amb paciència i oportunament, 3 no pas amb orgull o resistència o contradicció. 4 I si, després de la seva exposició, el superior continua pensant igual i manté l’ordre donada, que sàpiga l’inferior que així li convé, 5 i, portat per la caritat, confiant en l’ajut de Déu, obeeixi.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

De l’inflor d’orgull, ens ha dit aquesta setmana sant Pau en la primera carta a Timoteu, neixen antipaties, rivalitats, insults, sospites, disquisicions inacabables de gent que ha perdut l’enteniment, que desconeix la veritat (cf. 1Tm 6,4-5). Sant Benet ens apunta que alguna vegada ens poden ser encomanades coses feixugues o fins i tot impossibles, fixem-nos que ens diu «si mai son encomanades», que ressalta l’excepcionalitat del fet. Què ho fa doncs que sovint tinguem la sensació de que quasi tot el que ens encomanen ens resulta feixuc o fins impossible? Doncs que ens infla l’orgull, aquell del que ens parla sant Pau, és aquest el que ens impedeix discernir amb claredat el que en cada moment Déu vol de nosaltres, no pas en cap cas el que nosaltres volem de Déu o volem que Déu ens demani. La temptació de que l’orgull, la resistència i la contradicció, com diu sant Benet, ens impedeixin de véreu-hi clar esgota en qualsevol cas la nostra reserva de paciència. No, no són tantes les vegades que ens demanen coses feixugues, però sovint les possibles les fem nosaltres mateixos impossibles, les lleugeres les acabem fent feixugues. És un tema de voluntat, de prioritat en les voluntats; la de Déu i la nostra entren sovint en conflicte i acabem per imposar-nos a Déu abans de que portats per la caritat confiem en el seu ajut i l’obeïm.

A vegades l’obediència de “la porta del costat” que potser diria el Papa Francesc, l’obediència de les petites coses la practiquem amb poca o escassa mansuetud. Les excuses de seguida ens venen al cap: No m’ho han dit al moment oportú, ni de la manera oportuna, ni la persona oportuna. Però en el fons si ho analitzem serenament, darrera aquesta oposició hi ha el nostre orgull i la nostra resistència, perquè al cap i a la fi potser no és tant difícil anar a la porteria un dia que no ens toca, tancar o obrir una porta quan és oportú, rentar plats, servir taula o llegir quan a qui li toca no ho pot fer i tantes altres petites coses on la nostra voluntat, lluita per imposar-se, i acabem per convertir-les en coses feixugues i impossibles. No són feixugues per elles mateixes, ans al contrari són habitualment lleugeres, però si passem més temps discutint-les que el que ens ocuparia en fer-les, acaben per esdevenir com una llosa; el que vertaderament se’ns fa feixuc és renunciar a la nostra voluntat, a fer la nostra, al nostre caprici; això sí que és veritablement feixuc i sovint impossible.

De ben segur quan el Senyor ens va cridar a la vida monàstica no ens imaginàvem pas que aquesta acabés per esdevenir una successió de sorpreses i de fets que mai no hauríem escollit de viure. Cercàvem la pau i massa sovint ens trobem en lluita contra moltes coses i en diversos fronts; buscàvem la calma i masses vegades estem enmig de la tempesta a voltes amb vents huracanats i calamarsada. Aleshores, què fer? Com es preguntava el Cardenal Pell en la injusta presó recordant el títol d’una famosa i tàctica obra de Lenin. Ens ho diu sant Benet, aleshores cal recórrer a la mansuetud, a l’obediència, a la paciència, a la caritat i a la confiança en l’ajut de Déu. En qualsevol cas defugint sempre l’orgull, la resistència i la contradicció. No es tracta en cap cas d’una obediència cega, aquella que fins i tot en règims totalitaris i antinaturals serveix de refugi als executors per eximir la seva responsabilitat adduint que actuaven per obediència deguda, defugint així qualsevol paper que no sigui el de braç executor més irracional que racional. La nostra obediència no és d’aquest tipus, si mai ho ha estat en la vida monàstica o dins de l’Església, aquests temps ja han passat; la nostra és una obediència responsable, sincera, generosa i que segueix un model, el Crist, com no podria ser d’altra manera.

Escriu Aquinata Böckmann que després del Concili Vaticà II va aparèixer en alguns ordes religiosos una certa concepció de l’obediència segons la qual calia que tot fos discutit fins al infinit, i una mica més enllà. Davant d’una concepció de l’obediència rigorista i simplista i d’una posada en qüestió de tota ordre, hi ha el punt just de l’obediència practicada amb reflexió i responsabilitat. Qui és el responsable quan algú no obeeix? Doncs nosaltres mateixos, ni més ni menys. Ara bé, a vegades els resultats de la desobediència els patim tots i a vegades amb escreix paguem un alt preu per la desobediència d’alguns. Com deia un antic anunci sobre els accidents de trànsit, les imprudències es paguen, potser no sempre, potser a vegades ens en sortim sense cap conseqüència, però com diu la dita el que mal comença sovint mal acaba.

No, no és el moment d’esquinçar-nos els vestits, però sí és el moment d’aprendre la lliçó i sobretot de fer propòsit d’esmena, perquè sense aquest no hi ha vertader penediment. I quan ens manen una cosa, fer-ne cas perquè potser no és cap ordre feixuga i impossible, sinó que portats per la caritat i confiant en l’ajut de Déu podem acomplir-la sense cap dificultat. Obeir té el seu origen en la paraula llatina que vol dir també escoltar, així doncs quan obeïm escoltem o hem de mirar d’escoltar a Déu mateix. Sempre hi haurà lloc per a la mandra, no ens agrada que ens treguin dels plans que ens hem fet; sempre hi haurà lloc per al recel, potser sí que ho podria fer un altre o es podria fer d’altra manera; però al cap i a la fi sempre hi haurà lloc per a la caritat. Escriu Aquinata Böckmann que sant Benet ha humanitzat l’obediència, no l’ha alleugerit pas, més aviat l’ha radicalitzat. No és l’obediència benedictina una obediència maquinal, és una obediència madura i lliure, arrelada en el Crist, és una obediència que és un camí cap al despullament d’un mateix, treure’s els vestits de l’orgull, la resistència i la contradicció per vestir-nos amb l’armadura de la caritat i la confiança en Déu.

SI MANEN A UN GERMÀ COSES IMPOSSIBLES

De la Regla de sant Benet
Capítol 68

1 Si mai són encomanades a un germà coses feixugues o fins impossibles, ha de rebre amb tota mansuetud i obediència l’ordre del qui mana. 2 Si veia que la duresa de la càrrega excedia totalment la mesura de les seves forces, que exposi al superior els motius de la seva impossibilitat, amb paciència i oportunament, 3 no pas amb orgull o resistència o contradicció. 4 I si, després de la seva exposició, el superior continua pensant igual i manté l’ordre donada, que sàpiga l’inferior que així li convé, 5 i, portat per la caritat, confiant en l’ajut de Déu, obeeixi.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Deia un polític fa uns mesos «se me pide algo que no quiero hacer, ni puedo hacer». (Mariano Rajoy a La Vanguardia 27 de maig de 2017). Com saber si som capaços de fer alguna cosa o bé aquesta supera les nostres forces, la nostra capacitat? Com saber si no és el nostre voler el que ens impossibilita de fer alguna cosa? Sant Benet s’ho planteja també això; primer que tot defineix com han de ser aquestes coses perquè puguem analitzar si superen les nostres forces o no; en segon lloc ens diu amb quina actitud ho hem d’afrontar, de rebre; en tercer lloc ens convida a fer un segon anàlisis de la situació abans d’exposar les nostres objeccions, fetes amb unes determinades actituds, que no ens poden sorprendre perquè estan ben presents al llarg de tota la Regla, i finalment si la cosa no té sortida, o al menys no té la sortida que nosaltres voldríem, ens demana d’obeir portats per la caritat, que és el que sempre ha de guiar la nostra vida de monjos i de cristians.

El que ens manin ha de ser tingut per feixuc o impossible. Aquests dos adjectius ens poden a vegades limitar la visió d’aquestes ordres a coses materials, físiques. Com si es tractés de que ens manessin d’agafar amb una sola mà la tomba del rei Martí i portar-la a la galilea, per dir un absurd. Però no ho hauríem de limitar a l’aspecte físic, hi ha moltes altres coses que se’ns presenten com a feixugues i impossibles i que provoquen en nosaltres reaccions diverses. A vegades podem optar per desobeir, fer com si no ho haguéssim sentit o no ho haguéssim entès o haguéssim interpretat que tal o tal altre cosa no van amb nosaltres, però sí amb la resta de la comunitat. D’altres vegades ens ho prenem en pla de resistència numantina, com si acceptar-ho impliqués la renuncia a la nostra llibertat, la més gran humiliació, no entesa en el sentit de la Regla sinó en el sentit més col·loquial del terme, com si ens hi anés la vida i no ens arribem ni a plantejar si en som de capaços o no de fer-ho, això passa en certa manera a ser secundari i podem fins i tot enviar a passeig, Déu no ho vulgui, de pensament, paraula, obra o omissió, a qui ens ho ha demanat.

Aquí és quan caiem en la mundanitat espiritual, quan cerquem la gloria humana enlloc de la gloria de Déu, quan exaltem el nostre ego fins a no deixar lloc per l’alteritat i sobretot sense deixar lloc a aquell que és el tot Altre, en expressió de sant Agustí referida a Déu. També podem optar per una tàctica més instrumental i fer una llista inestimable de requisits que creiem imprescindibles per afrontar-ho: sí, si tenim tal ajuda; sí, si se’ns proporciona o se’ns compra aquest o aquell altre mitjà; sí, si ho podem fer d’aquí a dues o tres setmanes, i així anem allargant el repertori d’arguments, per no dir d’excuses.

En tots els casos hem d’analitzar si el que ens afecta realment no és l’orgull i no ens deixem portar per la humilitat, que hauria de ser la nostra norma de conducta. Amb humilitat de ben segur que rebríem la petició amb tota mansuetud i obediència, com ens diu sant Benet. Deia ahir l’arquebisbe Joan a la cerimònia d’imposició del pali que «no ens refugiem en el passat, o en els nostres egos d’autosuficiència i d’espais aconseguits.». Això serveix per a tots, quantes vegades per exemple una cosa que podria ser tan simple com deixar el que estem fent per atendre tal o qual altre cosa no se’ns fa impossible i feixuc? Se’ns i fa i molt.

Però sant Benet no ens tanca la porta a que es reconegui la impossibilitat del que se’ns mana, de que se’ns doni la raó. Podem fer una apel·lació, això sí amb paciència i oportunament, no pas amb orgull i resistència o contradicció. Aquesta paraula, contradicció, pot ser un concepte també important alhora d’analitzar la nostra impossibilitat; potser veiem feixuc i impossible tal cosa i una altra, que pot ser-ho molt més de difícil, no se’ns presenta com a tal, perquè ens ve de gust o ens ajuda a aconseguir un objectiu que ens abelleix. Ens pot costar la rutina, el dia a dia, ser puntuals o acudir a l’ofici o atendre a aquella altra tasca i alhora no constar-nos gens si la motivació és anar a tal o qual altre lloc i trobar-nos amb aquella altra persona. Sant Benet ens diu que si aquesta apel·lació, per dir-ho amb llenguatge judicial tant de moda desgraciadament en aquests temps, tampoc prospera; ens cal acceptar-ho, perquè hem acabat el recorregut i potser ens convé i aleshores ens cal confiar en l’ajut de Déu. Si ens limitem a confiar en les nostres pròpies forces no anem massa bé, les nostres febleses tant físiques com morals ens poden dificultar el camí, tant més que un dia podem estar no tant predisposats a afrontar reptes. Sempre ens cal confiar-nos al Senyor, Ell sap el que ens convé i ho sap perquè ens estima, Ell sí que sempre és portat per la caritat. Ens deia l’altre dia el germà Lluís Serra, en la formació, que Déu no cura els problemes però dona força per a afrontar-los; és aquesta la confiança que ens ha de moure a avançar més i més en la nostra vida monàstica. Escrivia fa uns anys en un article un analista: «¿es cierto que querer es poder?, ¿realmente hace más el que quiere que el que puede?, ¿hasta qué punto la voluntad, la perseverancia, la fe y el propósito vencen a la adversidad y a las circunstancias desfavorables?» (Alex Rovira cuando querer es poder a El País Semanal 4 de juny de 2006). No sempre voler és poder, però si ni tant sols volem malament podrem. Són moltes les coses que sempre o a voltes se’ns presenten com a feixugues i impossibles: de físiques perquè ens cansem o també d’altres com per exemple l’assistència i puntualitat a l’Ofici Diví, a la lectura de col·lació, mantenir el silenci quan toca, no abordar als hostes sense permís, no sortir sense vertadera necessitat, i tantes altres.

No som perfectes, caiem un cop i un altre en els mateixos paranys, però si que hem d’intentar de cercar la voluntat suficient per aixecar-nos de nou i fer-nos el propòsit de no tornar a caure, encara que sabem que tard o d’hora hi tornarem; al menys intentar-ho i sempre confiats en l’ajut d’Aquell qui tant ens estima. Sols la confiança en Ell ens pot ajudar a la mansuetud, a l’obediència, a la paciència, a l’oportunitat, a la caritat.

SI MANEN A UN GERMÀ COSES IMPOSSIBLES

De la Regla de sant Benet
Capítol 68

1 Si mai són encomanades a un germà coses feixugues o fins impossibles, ha de rebre amb tota mansuetud i obediència l’ordre del qui mana. 2 Si veia que la duresa de la càrrega excedia totalment la mesura de les seves forces, que exposi al superior els motius de la seva impossibilitat, amb paciència i oportunament, 3 no pas amb orgull o resistència o contradicció. 4 I si, després de la seva exposició, el superior continua pensant igual i manté l’ordre donada, que sàpiga l’inferior que així li convé, 5 i, portat per la caritat, confiant en l’ajut de Déu, obeeixi.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Amb el capítol dedicat al porter concloïa la primera redacció de la Regla; així ho podem pensar perquè al final d’aquest capítol sant Benet parla de la recomanació de llegir-la sovint en comunitat perquè ningú pugui al·legar-ne ignorància. Però sant Benet afegeix uns quants capítols més, com si s’hagués adonat que havia deixat de tractar alguns aspectes.

Així veiem avui que se n’adona que ens poden demanar coses difícils, impossibles de realitzar, superiors a les nostres forces. Què fer aleshores? Cal afrontar-ho? Cal tirar la tovallola? Sant Benet es posa al lloc de cada monjo, de cadascun de nosaltres. No té pas la intenció d’esfereir-nos, sinó de fer-nos costat en els moments més durs per encoratjar-nos a trobar una sortida, fruit de la reflexió, que brolli d’una consciència lúcida i d’una fe ferma; confiats d’estar sempre en mans de Déu. No ens estalviarem mai el sofriment, sant Benet ens ho diu ben clar, perquè les coses dures cal dir-les per endavant.

El capítol ens planteja tres situacions, ens presenta una mena d’un crescendo que marca amb tres sis condicionals. No veu sant Benet com massa habitual que ens manin coses feixugues o fins i tot impossibles de realitzar, però existeix la possibilitat de que així sigui. El primer que hem de fer és rebre l’ordre amb mansuetud i obediència, no revelar-nos-hi , acceptar-ho com quelcom que ve del mateix Crist, pensant que és Crist qui ens mana de fer-ho, qui ens ho demana. Aquest primer pas ja és difícil, la temptació molts cops és respondre «Sí home, i què més?» «Qui et penses que soc?» «L’ase dels cops?» Sant Benet no ens demana una obediència cega, purament disciplinaria. Si seguim realment al Crist, la nostra no pot ser una obediència mecànica, semblantment a la que pot ser l’obediència militar, amb aquella típica expressió de «Senyor, sí senyor». Nosaltres no obeïm per obeir, obeïm per amor a Ell i als homes. Hi ha però moments de foscor, de tenebres, de tempestes. Davant d’aquests hem de demanar al Senyor el do de la saviesa, com sant Elred quan diu «Per això, Senyor, et demano la saviesa perquè romangui en mi, perquè treballi en mi. Que ella disposi els meus pensaments, les meves paraules, els meus actes, totes les meves decisions, segons el teu designi, per a glòria del teu nom.»

Sant Benet ens planteja un segon sí condicional, un sí amarat per la reflexió i per la pregària, veient si el que ens demanen per la seva duresa excedeix les nostres pròpies forces. Aleshores hem d’exposar la nostra impossibilitat al superior però amb paciència de manera oportuna; no pas amb orgull, resistència i contradicció. El model el tenim en Crist, en l’escena de l’hort de Getsemaní; ben bé que nosaltres quasi mai suem sang, siguem realistes, al menys no pas massa sovint; però sí que ens sentim sovint angoixats, impotents, insegurs de les nostres pròpies forces. Aleshores, com Crist, hem de demanar al Pare que es faci la seva voluntat i no pas la nostra. La temptació la tenim sempre al davant quan quelcom ens supera, al que no podem o no sabem com fer-hi front. Aleshores ens hem de preguntar «segur que no puc? O és per comoditat, per mandra que dic que no?». Certament tots sols res no podem; però deixant-nos ajudar potser sí que podem.

Ens costa demanar ajuda, ens costa confiar en Aquell qui ens ajuda i ens costa confiar-nos, refiar-nos de Déu. Com en la nit de Getsemaní, si després d’expressar-ho el superior aquest segueix pensant igual i es manté en els seus tretze, «no baixa del burro» en expressió col·loquial; ens cal de nou confiar-nos, estimar i obeir. No és pas una doctrina fàcil ni planera, ans al contrari és molt exigent però també és fecunda. La confiança en Crist és el que ens ha de portar a la pau interior, entesa com a do evangèlic, fugint dels gestos desconsiderats, de les paraules fora de lloc, amb to massa alt o massa precipitat, amb intervencions intempestives, amb la murmuració que destrueix el que fa Déu, o amb silencis i gestos de menyspreu desmesurats.

Davant d’un problema espinós, d’un treball feixuc i desagradable hi ha una certa rigidesa, unes ganes incommensurables de sortir-nos-en el més ràpid possible, de «baixar del tren», en expressió col·loquial o de rebutjar el calze en expressió evangèlica: Davant de tot això una visió lineal i rigorosa ens fa sortir de la pau i caure en la conflictivitat. Les situacions que vivim sovint no són pas les que voldríem viure, ni les que hem creat nosaltres, sovint ni tant sols hi hem ajudat a crear-les; ens les trobem i com si no en tinguéssim prou en assumir i intentar esmenar els nostres propis errors, ho hem de fer amb els dels altres i també molt sovint ho hem de fer en silenci i en solitud; i això és molt dur.

Què hi ha de realment impossible en les situacions que la vida porta a plantejar-nos? Per a Déu, amb l’ajut de Déu, certament hi ha poc o res d’impossible. Feixuc, difícil, costerut, angoixador, que ens atabala; sí, ens hi trobem sovint. La confiança és la clau. Confiança en nosaltres mateixos, confiança en que el Senyor no ens dona a carregar cap fardell que no puguem suportar i que faci doblegar-nos sota el seu pes i caure en terra. Confiança en els germans, en que si ens deixem ajudar ens en podem sortir, podrem fer-ho entre tots. Confiança en definitiva en Déu, aquesta és la que no falla mai; però ens costa confiar-li els nostres neguits, ens creiem autosuficients i sobrats de forces. Quan quelcom ens apareix feixuc, la temptació a renunciar-hi, a denunciar-ho com un abús, com quelcom que no podem abastar, ens venç.

Si mai ens són encomanades coses feixugues o fins i tot impossibles confiem en nosaltres mateixos, en les forces i els dons que Déu ens ha donat. Si veiem que la duresa de la càrrega excedeix la mesura de les nostres forces, confiem en els germans i demanem-los-hi ajuda. Si l’ordre es manté, confiem en Déu i obeïm per caritat. Perquè els dons de Déu no són per guardar-nos-els, sinó per compartir-los, sempre rebem per a donar; mai rebem per guardar les coses dins nostre, com si l’ànima fos un magatzem. Les gràcies de Déu es reben per a donar-les als altres. Aquesta és la vida del cristià. el que rebem com un do de Déu, de fet, ha de ser donat, el do cal donar-lo per tal que sigui fructífer, i no enterrat per pors egoistes. (Cf. Papa Francesc, Audiència general 6 de juny de 2018).