De la Regla de sant Benet
Capítol 42
1 Els monjos han d’observar sempre el silenci, però sobretot a les hores de
la nit. 2 Per això en tot temps, tant si és de dejuni com si hi ha dinar, 3 —si
és la temporada que dinen, així que s’aixequin de sopar—, que seguin tots
plegats i que un llegeixi les «Col·lacions» o les «Vides dels Pares» o bé
alguna altra cosa que edifiqui els oients; 4 però no l’Heptateuc ni el volum
dels Reis, perquè no fóra bo per als enteniments febles d’escoltar, en aquella
hora, aquestes Escriptures; però que es llegeixin a d’altres hores. 5 Si és un
dia de dejuni, al cap de poca estona d’acabades les vespres acudiran de
seguida, tal com hem dit, a la lectura de les «Col·lacions»; 6 i, llegits
quatre o cinc fulls, o tant com l’hora permeti, 7 que s’apleguin tots durant
aquesta estona de lectura, si és que algú estava ocupat en alguna feina que li
hagués estat encomanada. 8 Reunits, doncs, tots alhora, que diguin les
completes, i, en sortir-ne, que no es permeti a ningú de tornar a dir res. 9 Si
fos trobat algú que transgredeix aquesta norma del silenci, que sigui sotmès a
un càstig sever, 10 fora que es presenti una necessitat de cara als hostes, o
que tal vegada l’abat encomani alguna cosa a algú. 11 Però fins això s’ha de
fer amb tota gravetat i amb la més delicada discreció.
Comentari de l’Abat Rafel Barruè
El silenci fa créixer a la persona, perquè el silenci és cosa de l’ànima. Per
això, els monjos hem de cultivar el silenci. Ara bé, hi ha unes hores que
podríem dir de gran silenci son les hores de la nit, des de Completes a Laudes.
Per això, en aquestes hores hem de mantenir el silenci, que ningú no parli
després de Completes.
Com ho podem fer? Simplement sortint de l’església amb gravetat, anant en
silenci pel claustre, que això sempre ens convé, i seguir el camí cap a la cella
sense fer cap comentari pel camí si coincideixes amb un altre monjo. Ja sabem
que pel claustre hem d’anar d’un en un i mai de dos en dos ni parlant.
El silenci ho hem de veure com una ajuda per a obrir-nos al transcendent, a Déu
que va dient les seves coses, per això ens cal el silenci per poder escoltar.
Aquest capítol ens parla també del moment després de sopar, de la lectura de
les Collacions o bé alguna altra cosa que edifiqui els oients. Aquest moment,
que nosaltres a Poblet llegim la Regla entre setmana, seguit per la lectura
espiritual, també ens convé no negligir aquest breu moment en que la comunitat
està reunida, on de vegades he de dir alguna cosa.
És un acte comunitari important perquè anem escoltant la Regla que ens guia en
el nostre dia. Vivim una vida comunitària i això implica que no podem
estalviar-nos d’assistir a cap acte comunitari. Seguim la regla de sant Benet i
no hem d’anteposar res a Crist, que es fa present en cada acte comunitari.
diumenge, 15 de febrer del 2026
QUE NINGÚ NO PARLI DESPRÉS DE COMPLETES
diumenge, 24 de novembre del 2024
QUE NINGÚ NO PARLI DESPRÉS DE COMPLETES
De la Regla de sant Benet
Capítol 42
1 Els monjos han d’observar sempre el silenci, però sobretot a les hores de
la nit. 2 Per això en tot temps, tant si és de dejuni com si hi ha dinar, 3 —si
és la temporada que dinen, així que s’aixequin de sopar—, que seguin tots
plegats i que un llegeixi les «Col·lacions» o les «Vides dels Pares» o bé
alguna altra cosa que edifiqui els oients; 4 però no l’Heptateuc ni el volum
dels Reis, perquè no fóra bo per als enteniments febles d’escoltar, en aquella
hora, aquestes Escriptures; però que es llegeixin a d’altres hores. 5 Si és un
dia de dejuni, al cap de poca estona d’acabades les vespres acudiran de
seguida, tal com hem dit, a la lectura de les «Col·lacions»; 6 i, llegits
quatre o cinc fulls, o tant com l’hora permeti, 7 que s’apleguin tots durant
aquesta estona de lectura, si és que algú estava ocupat en alguna feina que li
hagués estat encomanada. 8 Reunits, doncs, tots alhora, que diguin les
completes, i, en sortir-ne, que no es permeti a ningú de tornar a dir res. 9 Si
fos trobat algú que transgredeix aquesta norma del silenci, que sigui sotmès a
un càstig sever, 10 fora que es presenti una necessitat de cara als hostes, o
que tal vegada l’abat encomani alguna cosa a algú. 11 Però fins això s’ha de
fer amb tota gravetat i amb la més delicada discreció.
Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Els monjos han de cultivar sempre el silenci. La veritat és que amb aquest
verset ja podríem estar satisfets, si romanem en l’escola del servei diví.
Ens interessa pel bé de tots, cultivar el silenci. I ja sabem que per cultivar
una cosa, sigui el que sigui se necessita dedicació, empeny i enginy, si el que
volem és aconseguir fruit.
Fa molts anys, molts que després d’una pregària organitzada a Barcelona, quan
vaig sortir vaig anotar: el silenci fa créixer a les persones.
Encara ho crec que el silenci fa créixer a les persones i evidentment als
monjos.
Ens cal silenci per poder escoltar la veu del qui parla i el silenci et
comunica amb la novetat de Déu, perquè Déu sempre ens prepara novetats.
Després de Completes, ha cessat el treball, ha cessat la litúrgia, tot descansa
en una pau tranquil·la.
Ens sentim molt afortunats de poder descansar en un llit, en una habitació, amb
un abrigall i tot el que sigui menester per no patir fred.
Jo penso que som uns privilegiats, perquè dormim protegits per un edifici
d’allò més bonic. Som uns privilegiats perquè son molts d’arreu del món que no
tenen on poder descansar en pau, no tenen on reposar el cap.
Si podem reposar el cap amb un coixí donem gràcies, gràcies a Déu.
Però, el tema d’avui és el silenci nocturn. I a les hores de la nit el silenci
ens farà créixer en el coneixement de Déu.
Però, si no hi ha altre remei que fer alguna cosa després de Completes, en el
moment del silenci de la nit, cal fer-ho amb tot gravetat i amb la més delicada
discreció.
Ens convé doncs retenir avui aquests mots que ens poden ajudar en el nostre
quefer diari i sobretot al vespre: Silenci, gravetat, delicadesa i discreció. O
bé si ho preferiu: Discreció, delicadesa, gravetat i silenci.
Bo serà ara, posar-ho en pràctica.
diumenge, 22 d’agost del 2021
QUE NINGÚ NO PARLI DESPRÉS DE COMPLETES
De la Regla de sant Benet
Capítol 42
1 Els monjos han d’observar sempre el silenci, però sobretot a les hores de
la nit. 2 Per això en tot temps, tant si és de dejuni com si hi ha dinar, 3 —si
és la temporada que dinen, així que s’aixequin de sopar—, que seguin tots
plegats i que un llegeixi les «Col·lacions» o les «Vides dels Pares» o bé
alguna altra cosa que edifiqui els oients; 4 però no l’Heptateuc ni el volum
dels Reis, perquè no fóra bo per als enteniments febles d’escoltar, en aquella
hora, aquestes Escriptures; però que es llegeixin a d’altres hores. 5 Si és un
dia de dejuni, al cap de poca estona d’acabades les vespres acudiran de
seguida, tal com hem dit, a la lectura de les «Col·lacions»; 6 i, llegits
quatre o cinc fulls, o tant com l’hora permeti, 7 que s’apleguin tots durant
aquesta estona de lectura, si és que algú estava ocupat en alguna feina que li
hagués estat encomanada. 8 Reunits, doncs, tots alhora, que diguin les
completes, i, en sortir-ne, que no es permeti a ningú de tornar a dir res. 9 Si
fos trobat algú que transgredeix aquesta norma del silenci, que sigui sotmès a
un càstig sever, 10 fora que es presenti una necessitat de cara als hostes, o
que tal vegada l’abat encomani alguna cosa a algú. 11 Però fins això s’ha de
fer amb tota gravetat i amb la més delicada discreció.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Quan sant Benet al Capítol XLIX de la Regla ens parla de l’observança de la
Quaresma ens diu que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una
observança quaresmal. En aquest capítol que avui llegim ens diu que
els monjos han de cultivar sempre el silenci, però sobretot a les hores de la
nit. Per sant Benet hi ha sempre un moment en el que sobretot cal observar
quelcom, per exemple el silenci; són moments forts, privilegiats.
Tendim a pensar que el silenci ja existeix per sí mateix, que no ens cal fer
res per a gaudir-ne, però el silenci també cal construir-lo, cal cuidar-lo i
protegir-lo. Podríem dir que el silenci en la nostra societat és un valor en
perill, que hi ha por al silenci i aquesta por ve motivada segurament per la
recança a trobar-nos sols quan, seguint aquella dita de l’antiga
espiritualitat, podríem dir que no estem mai sols perquè el Senyor sempre és
amb nosaltres i aquesta presència la podem sentir sobretot quan fem silenci.
Recordem aquell episodi d’Elies quan el «Senyor li digué: Surt i estigues dret
davant meu dalt la muntanya, que hi passaré jo, el Senyor. Aleshores s’aixecà
de davant el Senyor un vent huracanat i violent que esberlava les muntanyes i
esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor no hi era. Després del
vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no era en el terratrèmol.
Després del terratrèmol va arribar foc, però el Senyor tampoc no era en aquell
foc. Després del foc es va alçar el murmuri d’un ventijol suau. En sentir-lo,
Elies es tapà la cara amb el mantell, va sortir de la cova i es quedà dret a l’entrada.»
(1Re 119,12-13).
Sant Benet ens demana un silenci més gran durant la nit i ens mostra com anar
construint-lo i en aquest procés de construcció, podríem dir de desacceleració
de la nostra activitat, hi té un paper important la lectura de Col·lació. No és
aquest un moment secundari de la nostra jornada, és un moment important durant
el qual tots junts escoltem un capítol de la Regla i escoltant després les Col·lacions
o les Vides dels Pares, ens anem preparant així per a recollir-nos en silenci.
En temps de sant Benet ja hi havia enemics del silenci, enemics externs com ara
les converses ocioses, contra les que ens prevé amb tanta vehemència, i també
enemics que poden pertorbar el nostre silenci interior, com ara lectures que no
fora bo per als enteniments febles d’escoltar en determinada hora. Avui hi ha
nous i temibles enemics i la dificultat de mantenir el silenci nocturn és
encara més gran. Internet, els telèfons mòbils o fixes, potser un aparell de
ràdio; en definitiva les habituds de la societat actual que s’escolen també en
la nostra vida. Hem de construir al nostre voltant el silenci perquè aquest ens
ajuda a viure amb més profunditat la nostra espiritualitat.
Fem silenci en haver cantat i lloat al Senyor, fem silenci en haver escoltat la
seva Paraula, fem silenci per demanar al Senyor el perdó per les faltes comeses
durant la jornada i sobretot fem silenci en haver pres el seu cos i la seva
sang. I sant Benet ens demana que a la fi de la nostra jornada fem silenci per
anar a reposar havent assimilat tot allò que durant el dia hem escoltat i hem
rebut de Déu. Ens demana que en sortir de Completes no ens permetem de tornar a
dir res i que si ho incomplim rebem un càstig sever. Sant Benet, escriu
Aquinata Böckmann estima el silenci, per a ell el silenci és un moment fort i
ens demana de respectar la tranquil·litat dels altres, que tots junts
experimentem els benifets del silenci. Sols contempla dues excepcions: el
benestar o necessitat dels hostes i un encàrrec de l’abat; res més, perquè
calcula que qualsevol altra cosa pot ser ociosa, innecessària que pot esperar
perfectament l’endemà.
Un silenci, una tranquil·litat que neix dels dos darrers actes comunitaris del
dia: la Col·lació i Completes. Aquesta darrera lectura comunitària és una
novetat, una incorporació que fa sant Benet als usos monàstics, una formació
permanent avant la lettre i amb uns continguts ben precisos: Les Conferències
de Cassià i les Vides dels Pares. Una lectura que sembla que ens convida
a repetir, a meditar, una lectura que ens prepara per les Completes, que ens
convida i que precedeix al silenci, com si desprès d’haver-la escoltat no hi
hagués ja lloc per a la nostra conversa, com si tot ja hagués estat dit.
Recordem que en certa manera la nostra jornada diària recorda el decurs de la
nostra pròpia vida i alhora la història de la creació. Un matí, un migdia, un
vespre i una nit; la vida que neix, es desenvolupa i mor i a l’hora de la mort,
aquest silenci que sant Benet ens proposa com a anunci del silenci del
sepulcre, no el podem afrontar amb les mans buides; a més de tot el que hem
pregat durant el dia, a més de l’esforç del nostre treball, ens cal escoltar la
veu dels pares i demanar al Senyor humilment el perdó per les nostres faltes;
tal com serà bo de fer a la darreria de la nostra vida si ens és concedit d’arribar-hi
conscients del moment. Un final de dia en silenci però sempre amb esperança,
perquè així com el sepulcre després de la mort i resurrecció del Senyor no és
el final de res ans al contrari és el començament de la vida plena; així encara
de nit tornarem a obrir els llavis per proclamar la lloança del Senyor;
tornarem a la vida en mig encara de la foscor de la nit.
Sant Benet és molt conscient del per què de tot plegat. No estableix res de
feixuc, res de superflu, res de banal. Tot està orientat a centrar-nos en
Crist, a no anteposar-hi mai res; perquè tant sols Ell després del silenci
nocturn, després del silenci de la mort ens pot portar tots junts cap al nou
dia, cap a la vida eterna. Sant Benet insisteix un
cop i un altre en la importància de l’edificació espiritual; ens convida així a
acabar la jornada amb unes lectures pertinents i després a preservar el silenci
de la nit. Un silenci que és fràgil, que ens cal protegir amb cura i amb amor.
Si el mantenim, sinó el transgredim, quan a trenc d’alba tornem a lloar al
Senyor tots plegats experimentarem vertaderament el goig d’obrir els llavis
fins llavors closos.
diumenge, 24 de novembre del 2019
QUE NINGÚ NO PARLI DESPRÉS DE COMPLETES
Capítol 42
1 Els monjos han d’observar sempre el silenci, però sobretot a les hores de la nit. 2 Per això en tot temps, tant si és de dejuni com si hi ha dinar, 3 —si és la temporada que dinen, així que s’aixequin de sopar—, que seguin tots plegats i que un llegeixi les «Col·lacions» o les «Vides dels Pares» o bé alguna altra cosa que edifiqui els oients; 4 però no l’Heptateuc ni el volum dels Reis, perquè no fóra bo per als enteniments febles d’escoltar, en aquella hora, aquestes Escriptures; però que es llegeixin a d’altres hores. 5 Si és un dia de dejuni, al cap de poca estona d’acabades les vespres acudiran de seguida, tal com hem dit, a la lectura de les «Col·lacions»; 6 i, llegits quatre o cinc fulls, o tant com l’hora permeti, 7 que s’apleguin tots durant aquesta estona de lectura, si és que algú estava ocupat en alguna feina que li hagués estat encomanada. 8 Reunits, doncs, tots alhora, que diguin les completes, i, en sortir-ne, que no es permeti a ningú de tornar a dir res. 9 Si fos trobat algú que transgredeix aquesta norma del silenci, que sigui sotmès a un càstig sever, 10 fora que es presenti una necessitat de cara als hostes, o que tal vegada l’abat encomani alguna cosa a algú. 11 Però fins això s’ha de fer amb tota gravetat i amb la més delicada discreció.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ens destaca abans que res que els monjos hem de ser homes de silenci, cultivar-lo sempre, durant tot el dia però sobretot a la nit, en el període de temps que s’ha vingut a denominar com el gran silenci. El monjo ha de ser un home de silenci, de pregària, de treball, enemic de la murmuració, amic de Déu, sempre, tothora. El silenci dels monjos no és un silenci estèril, és un silenci atent, aspectant, en la línia de la concepció teològica cristiana del silenci; Jesús es retirava sovint a la nit per pregar, sol en silenci davant del Pare.
Per al gran silenci ens preparem amb els Salms de Completes amb els que invoquem la protecció del Senyor per la nit, veiem la nit en relació amb la mort, amb l’estada de Crist al sepulcre, una nit que no és pas la fi sinó l’espera del nou dia, record del moment de la resurrecció quan encara era fosc aquell primer diumenge, moment que recordem especialment quan anem a Matines. Aquest silenci nocturn té doncs un sentit escatològic, el son de la mort per ressuscitar a una nova vida, a un nou dia.
Per a preservar el nostre silenci hi ha tres cercles concèntrics que ens hi ajuden, que ens hi poden ajudar. En primer lloc la mateixa ubicació del monestir; no som al desert, és cert, però estem a certa distància dels nuclis urbans i això lluny de ser un inconvenient ho hem de veure com una situació privilegiada que ens centra en la nostra vida de recerca del Crist, evitant destorbs innecessaris, superflus. «El lloc més adequat per dedicar-se a la pregària, a la contemplació i a la solitud és un lloc remot i tranquil.» (Dionís el Cartoixà) escriu un dels pares del monaquisme. És el concepte de separació del món, de fuga mundi, com es formulava en altres temps i que avui podríem entendre com un prendre distància per veure el món amb una certa perspectiva que ens permeti pregar per ell, formant-ne part i alhora intentant de veure’l amb els ulls de la fe en tot moment.
Un segon cercle és el mateix monestir, que seguint la Regla de sant Benet està pensat per a poder viure-hi amb tot allò que cal, sense sentir-se-hi tancat, amb espais amplis, en un lloc privilegiat per l’entorn i per la mateixa arquitectura concebuda amb aquesta finalitat, ajudar-nos a viure amb intensitat la recerca de Déu. Un espai per pregar, un espai on menjar escoltant una lectura, un altre on seguir la lectura de la Regla, un altre on treballar, un on descansar i un altre on mantenir el contacte amb la Paraula de Déu. Alguns d’aquests espais els compartim amb els qui se’ns acosten, amb els hostes, amb ells hem de compartir també el silenci, junt amb la pregària; dos elements on potser cal d’ajudar-los, perquè en la nostra societat no hi ha massa pràctica del silenci, ajudar-los a viure’ls amb serenor i la millor manera de fer-ho és mostrant-los la pràctica, és a dir mantenint nosaltres el silenci al cor, al claustre, al refetor.
El tercer cercle és potser el més important, el que ens demana treballar-hi més, és el silenci interior al que ajuda i molt practicar el silenci exterior. Ens ho deia ahir sant Columbà a Matines: «El que és òptim acostuma a ser molt trencadís i les coses més precioses exigeixen una major cautela i una custòdia més diligent; és molt fràgil allò que una petita paraula pot fer perdre o un petit dany inferit per un germà pot anihilar. Perquè no hi ha res que plagui tant als homes com dir coses que no els importen, com preocupar-se de coses de les quals no han de fer res, com dir pertot paraules ocioses i com bescantar els absents. Aleshores, els qui no puguin dir: El Senyor m’ha donat una llengua de mestre perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats, que callin, i si diuen alguna cosa, que sigui pacífica.» (De les Instruccions de sant Columbà, abat).
A aquest esforç per mantenir el silenci, especialment el silenci nocturn, ens hi ajuden en acabar el dia la lectura, sant Benet ens parla de la lectura de les Col·lacions o les vides dels Pares o quelcom edificant. És com si en acostar-nos a la pregària final del dia el que escoltem es transformés en un suau remor que ens convida i ens motiva al silenci. Els temps han canviat i el silenci interior i exterior ha de ser també un silenci virtual per poder reposar en pau com li demanem al Senyor en acabar el dia.
Parlem massa del silenci, fins i tot omplim planes sobre ell i acabem trencant-lo a la mínima ocasió per acabar dient qualsevol cosa per obtenir una lleu atenció de l’altre. Potser això sigui allò de que parla sant Benet al capítol VIII quan ens diu que les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemna en tot lloc a una eterna reclusió. Hi ha moments i moments i com diu Siràcida: «Un enraonar inoportú és com riure en un funeral.» (Sir 22,6). Hi ha llocs i moments privilegiats per mantenir el silenci: Al cor, al claustre, al refetor o a la sala capitular; a partir de Completes i fins després de Laudes. Aprofitem-los i gaudim-ne.
diumenge, 20 de maig del 2018
QUE NINGÚ NO PARLI DESPRÉS DE COMPLETES
Capítol 42
1 Els monjos han d’observar sempre el silenci, però sobretot a les hores de la nit. 2 Per això en tot temps, tant si és de dejuni com si hi ha dinar, 3 —si és la temporada que dinen, així que s’aixequin de sopar—, que seguin tots plegats i que un llegeixi les «Col·lacions» o les «Vides dels Pares» o bé alguna altra cosa que edifiqui els oients; 4 però no l’Heptateuc ni el volum dels Reis, perquè no fóra bo per als enteniments febles d’escoltar, en aquella hora, aquestes Escriptures; però que es llegeixin a d’altres hores. 5 Si és un dia de dejuni, al cap de poca estona d’acabades les vespres acudiran de seguida, tal com hem dit, a la lectura de les «Col·lacions»; 6 i, llegits quatre o cinc fulls, o tant com l’hora permeti, 7 que s’apleguin tots durant aquesta estona de lectura, si és que algú estava ocupat en alguna feina que li hagués estat encomanada. 8 Reunits, doncs, tots alhora, que diguin les completes, i, en sortir-ne, que no es permeti a ningú de tornar a dir res. 9 Si fos trobat algú que transgredeix aquesta norma del silenci, que sigui sotmès a un càstig sever, 10 fora que es presenti una necessitat de cara als hostes, o que tal vegada l’abat encomani alguna cosa a algú. 11 Però fins això s’ha de fer amb tota gravetat i amb la més delicada discreció.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ens presenta avui una mena de ritus per l’adormiment. Certament experimentem en els nostres dies la dificultat de mantenir el silenci, de crear-lo al nostre voltant, de viure’l. Podem escriure molt sobre el tema, però fer-lo realitat ens és molt més difícil. Costa obtenir un silenci que abasti tots els aspectes de la nostra vida, reals i virtuals. La nostra societat defuig el silenci, tots en podem fer experiència quan anem a un lloc o un altre, com pel carrer, al metro, a l’autobús o a l’avió poques són les persones que no porten uns auriculars, parlen pel telèfon mòbil o escolten gravacions musicals.
Sant Benet sap que el silenci ens convé i ens el presenta com una eina per preservar la castedat, la pregària interior i el recolliment. Ens diu que l’hauríem de practicar sempre, però sobretot a les hores de la nit. Ens ho diu de la mateixa manera que quan parla de que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, però sap que amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, ens convida a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, els dies de quaresma. Hem d’estar especialment propers a Déu durant la quaresma, l’ofici diví i a la nit. Si creiem que Déu és present a tot arreu, sobretot, sense cap mena de dubte, durant la quaresma, quan som a l’ofici diví i durant la nit; aleshores ens cal estar a la presència de Déu mantenint-nos-hi de la manera més d’acord amb la nostra vocació. Sant Benet sap que no sempre és així, que ens costa diguem que mantenir el llistó alt. Per això també sospita, fonamentadament, que ens costa de guardar el silenci i ens indica que ens hi esforcem sobretot per mantenir-lo després de completes; perquè un cop finida la darrera pregària del dia tant sols els nostres llavis es descloguin, quan encara la nit no s’ha desvetllat i demanen a matines que el Senyor ens els obri per proclamar la seva lloança.
El capítol que avui ens ocupa comença i acaba parlant del silenci nocturn però el centre, el cos del mateix l’ocupa la darrera lectura de la jornada. Sempre hem de recordar que la vida del monjo, cada jornada de la seva vida, forma un conjunt, un equilibrat conjunt d’accions que tenen per centre la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu; si en negligim una part, si ens en perdem una o altra anem coixos, fem una vida incompleta. I la constància marca caràcter, escoltàvem ahir al vespre en la lectura del refetor com el rector de qui sant Joan Maria Vianey era vicari, Don Balley, conservava del seu passat monàstic la regularitat en la distribució del temps i la fidelitat a la pregària; havien esdevingut el seus hàbits. Ens hi cal pensar sovint en la nostra fidelitat a la pregària, a la Paraula, al treball i al silenci. Un proverbi hindú, citat per Margaret Thatcher diu: «Vigila els teus pensaments, esdevindran paraules. Vigila les teves paraules, esdevindran actes. Vigila els teus actes, esdevindran costums. Vigila els teus costums, esdevindran el teu caràcter. Vigila el teu caràcter perquè esdevindrà el teu destí. Acabem essent el que pensem.» aquí també ens el podríem aplicar; pensant en fer silenci, en pregar, en treballar acabarem per crear-ne l’hàbit.
Sant Benet ens presenta la nit com un moment fort, com la quaresma o l’ofici diví, al que ens hi disposa una lectura comunitària de la Regla, d’un text dels pares o de les col·lacions i el record als germans difunts. Potser aquesta insistència en la lectura durant la quaresma, al refetor i just abans de dormir es mostra a sant Benet com el propulsor, avant la lettre, de la formació permanent; no vol que estiguem ociosos, que les nostres orelles s’obrin a cap altre cosa que no sigui la Paraula de Déu o una lectura edificant, posant l’accent en la lectura i l’escolta. Per això després de parlar sobre les vespres i el sopar, que s’ha de prendre mentre encara és de dia, sant Benet ens parla de lectura i de silenci.
L’experiència de la nit té un lloc important a l’Escriptura. Tant en l’Antic com en el Nou Testament, la nit es presenta de forma ambivalent. D’una banda l’home s’espanta fàcilment per la foscor, sobretot en els temps de sant Benet, que li crea la por a estar exposat a perills, veu la nit com una situació de risc, i realment ho és. Les tenebres són un símbol de mort i de separació de Déu, fins i tot la nit pot ser un moment de lluita amb Déu, o amb el seu missatger, com en el cas de Jacob. Però sovint és durant la nit, durant un somni, que no és vertaderament un somni, quan Déu manifesta la seva voluntat. Són molts els profetes que van rebre la seva vocació de nit; moltes les experiències espirituals relacionades amb la nit. I en el Nou Testament, Jesús es retira sovint de nit per pregar en solitud i és a la nit que els seus deixebles s’associen a aquesta pregària, quan no s’adormien està clar. Finalment segons el gran discurs escatològic de Jesús, al final de l’Evangeli, és de nit que el Senyor tornarà. No ens ha de sorprendre, doncs, que la nit tingui una gran importància en l’espiritualitat cristiana i especialment en la tradició monàstica.
En la tradició cenobítica, part de la nit s’empra en l’oració comuna, però la resta de la nit s’ha de passar reposant en un gran silenci, que té una dimensió sagrada i, d’alguna manera, mística. Així doncs, com diu Benet al començament d’aquest capítol, si és cert que el monjo ha de conrear en tot moment el silenci, que crea el context de la seva relació amb Déu, ho ha de fer amb una atenció especial durant les hores de la nit. Així des del final de l’Ofici de Completes, fins a les Laudes de l’endemà, entrem en un període de gran silenci dedicat a la pregària i a dormir, que si es viu bé pot ser també un moment de contacte amb Déu. Per això preparar-se per dormir és important; no és només l’absència de converses el que ens cal procurar sinó també l’absència d’activitat; i aquí si que fallem ben bé; al menys hauríem d’assegurar-nos de que siguin ocupacions que no ens dispersen massa del silenci nocturn.
Aquesta és, òbviament, la raó per la qual sant Benet preveu com la comunitat ha d’organitzar les darreres hores d’activitat entre el sopar i les Completes de manera que els germans tots junts escoltin en silenci una lectura. Una lectura de les conferències de Cassià o dels escrits d’altres pares del desert; també pot ser una lectura de l’Escriptura, però, sant Benet com sempre tant previsor, ens vol estalviar malsons i demana d’evitar aquells llibres que puguin excitar la nostra imaginació, especialment els primers llibres de l’Antic Testament, rics en contes de guerres, sensualitat i violència. Com previsor és també quan diu que tot i que cal que ens aixequem de seguida de la taula per anar a la lectura, n’hi ha alguns que poden estar ocupats en alguna altra feina i que per això cal que ens hi anem aplegant tots al llarg de la lectura; observem que diu ocupats en alguna feina i no badant o defugint d’estar on ens toca estar.
Sant Benet preveu tant sols dues situacions en què és permès fer una excepció a la regla absoluta del gran silenci de la nit. El primer és la necessitat de rebre hostes que, especialment en aquell moment de viatges difícils i perillosos, podien arribar tard a la nit o durant la nit. L’altre cas és quan l’abat ha de demanar a algú que faci alguna cosa. I això també és una necessitat. Per ser coherents amb la nostra vida de monjos, hauríem de veure com apliquem cadascun de nosaltres tots aquests principis en la nostra situació actual, aquí i ara.