QUE NINGÚ NO PARLI DESPRÉS DE COMPLETES

De la Regla de sant Benet
Capítol 42

1 Els monjos han d’observar sempre el silenci, però sobretot a les hores de la nit. 2 Per això en tot temps, tant si és de dejuni com si hi ha dinar, 3 —si és la temporada que dinen, així que s’aixequin de sopar—, que seguin tots plegats i que un llegeixi les «Col·lacions» o les «Vides dels Pares» o bé alguna altra cosa que edifiqui els oients; 4 però no l’Heptateuc ni el volum dels Reis, perquè no fóra bo per als enteniments febles d’escoltar, en aquella hora, aquestes Escriptures; però que es llegeixin a d’altres hores. 5 Si és un dia de dejuni, al cap de poca estona d’acabades les vespres acudiran de seguida, tal com hem dit, a la lectura de les «Col·lacions»; 6 i, llegits quatre o cinc fulls, o tant com l’hora permeti, 7 que s’apleguin tots durant aquesta estona de lectura, si és que algú estava ocupat en alguna feina que li hagués estat encomanada. 8 Reunits, doncs, tots alhora, que diguin les completes, i, en sortir-ne, que no es permeti a ningú de tornar a dir res. 9 Si fos trobat algú que transgredeix aquesta norma del silenci, que sigui sotmès a un càstig sever, 10 fora que es presenti una necessitat de cara als hostes, o que tal vegada l’abat encomani alguna cosa a algú. 11 Però fins això s’ha de fer amb tota gravetat i amb la més delicada discreció.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Quan sant Benet al Capítol XLIX de la Regla ens parla de l’observança de la Quaresma ens diu que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal. En aquest capítol que avui llegim ens diu que els monjos han de cultivar sempre el silenci, però sobretot a les hores de la nit. Per sant Benet hi ha sempre un moment en el que sobretot cal observar quelcom, per exemple el silenci; són moments forts, privilegiats.

Tendim a pensar que el silenci ja existeix per sí mateix, que no ens cal fer res per a gaudir-ne, però el silenci també cal construir-lo, cal cuidar-lo i protegir-lo. Podríem dir que el silenci en la nostra societat és un valor en perill, que hi ha por al silenci i aquesta por ve motivada segurament per la recança a trobar-nos sols quan, seguint aquella dita de l’antiga espiritualitat, podríem dir que no estem mai sols perquè el Senyor sempre és amb nosaltres i aquesta presència la podem sentir sobretot quan fem silenci.

Recordem aquell episodi d’Elies quan el «Senyor li digué: Surt i estigues dret davant meu dalt la muntanya, que hi passaré jo, el Senyor. Aleshores s’aixecà de davant el Senyor un vent huracanat i violent que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor no hi era. Després del vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no era en el terratrèmol. Després del terratrèmol va arribar foc, però el Senyor tampoc no era en aquell foc. Després del foc es va alçar el murmuri d’un ventijol suau. En sentir-lo, Elies es tapà la cara amb el mantell, va sortir de la cova i es quedà dret a l’entrada.» (1Re 119,12-13).

Sant Benet ens demana un silenci més gran durant la nit i ens mostra com anar construint-lo i en aquest procés de construcció, podríem dir de desacceleració de la nostra activitat, hi té un paper important la lectura de Col·lació. No és aquest un moment secundari de la nostra jornada, és un moment important durant el qual tots junts escoltem un capítol de la Regla i escoltant després les Col·lacions o les Vides dels Pares, ens anem preparant així per a recollir-nos en silenci. En temps de sant Benet ja hi havia enemics del silenci, enemics externs com ara les converses ocioses, contra les que ens prevé amb tanta vehemència, i també enemics que poden pertorbar el nostre silenci interior, com ara lectures que no fora bo per als enteniments febles d’escoltar en determinada hora. Avui hi ha nous i temibles enemics i la dificultat de mantenir el silenci nocturn és encara més gran. Internet, els telèfons mòbils o fixes, potser un aparell de ràdio; en definitiva les habituds de la societat actual que s’escolen també en la nostra vida. Hem de construir al nostre voltant el silenci perquè aquest ens ajuda a viure amb més profunditat la nostra espiritualitat.

Fem silenci en haver cantat i lloat al Senyor, fem silenci en haver escoltat la seva Paraula, fem silenci per demanar al Senyor el perdó per les faltes comeses durant la jornada i sobretot fem silenci en haver pres el seu cos i la seva sang. I sant Benet ens demana que a la fi de la nostra jornada fem silenci per anar a reposar havent assimilat tot allò que durant el dia hem escoltat i hem rebut de Déu. Ens demana que en sortir de Completes no ens permetem de tornar a dir res i que si ho incomplim rebem un càstig sever. Sant Benet, escriu Aquinata Böckmann estima el silenci, per a ell el silenci és un moment fort i ens demana de respectar la tranquil·litat dels altres, que tots junts experimentem els benifets del silenci. Sols contempla dues excepcions: el benestar o necessitat dels hostes i un encàrrec de l’abat; res més, perquè calcula que qualsevol altra cosa pot ser ociosa, innecessària que pot esperar perfectament l’endemà.

Un silenci, una tranquil·litat que neix dels dos darrers actes comunitaris del dia: la Col·lació i Completes. Aquesta darrera lectura comunitària és una novetat, una incorporació que fa sant Benet als usos monàstics, una formació permanent avant la lettre i amb uns continguts ben precisos: Les Conferències de Cassià i les Vides dels Pares. Una lectura que sembla que ens convida a repetir, a meditar, una lectura que ens prepara per les Completes, que ens convida i que precedeix al silenci, com si desprès d’haver-la escoltat no hi hagués ja lloc per a la nostra conversa, com si tot ja hagués estat dit. Recordem que en certa manera la nostra jornada diària recorda el decurs de la nostra pròpia vida i alhora la història de la creació. Un matí, un migdia, un vespre i una nit; la vida que neix, es desenvolupa i mor i a l’hora de la mort, aquest silenci que sant Benet ens proposa com a anunci del silenci del sepulcre, no el podem afrontar amb les mans buides; a més de tot el que hem pregat durant el dia, a més de l’esforç del nostre treball, ens cal escoltar la veu dels pares i demanar al Senyor humilment el perdó per les nostres faltes; tal com serà bo de fer a la darreria de la nostra vida si ens és concedit d’arribar-hi conscients del moment. Un final de dia en silenci però sempre amb esperança, perquè així com el sepulcre després de la mort i resurrecció del Senyor no és el final de res ans al contrari és el començament de la vida plena; així encara de nit tornarem a obrir els llavis per proclamar la lloança del Senyor; tornarem a la vida en mig encara de la foscor de la nit.

Sant Benet és molt conscient del per què de tot plegat. No estableix res de feixuc, res de superflu, res de banal. Tot està orientat a centrar-nos en Crist, a no anteposar-hi mai res; perquè tant sols Ell després del silenci nocturn, després del silenci de la mort ens pot portar tots junts cap al nou dia, cap a la vida eterna. Sant Benet insisteix un cop i un altre en la importància de l’edificació espiritual; ens convida així a acabar la jornada amb unes lectures pertinents i després a preservar el silenci de la nit. Un silenci que és fràgil, que ens cal protegir amb cura i amb amor. Si el mantenim, sinó el transgredim, quan a trenc d’alba tornem a lloar al Senyor tots plegats experimentarem vertaderament el goig d’obrir els llavis fins llavors closos.