SI EL MONJO POT ACCEPTAR CARTES O ALGUNA ALTRA COSA

De la Regla de sant Benet
Capítol 54

1 Que de cap manera no sigui permès al monjo d’acceptar o donar, sense l’autorització de l’abat, cartes, eulògies o petits obsequis, ni de part dels seus familiars, ni de qualsevol persona que sigui, ni d’ells amb ells. 2 I fins si els seus familiars li enviaven alguna cosa, que no gosi acceptar-la sense abans fer-ho avinent a l’abat. 3 I si l’abat disposava que ho acceptés, estarà a la facultat de l’abat de passar-ho a qui ell disposi; 4 i que no es contristi el germà a qui hagi estat adreçat, per no donar ocasió al diable. 5 Si algú gosava fer altrament, que sigui sotmès a la correcció regular.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

En els capítols 33 i 34 de la Regla, sant Benet tracta de si els monjos han de tenir res de propi i de que han de rebre totes les coses necessàries per tal de poder portar endavant les tasques encomanades. També en els capítols 31 i 32 que parlen del majordom i de les eines i els objectes del monestir, sant Benet ens parla del caràcter comunitari de l’ús de tot el que posseeix la comunitat per emprar-ho segons les necessitats. Sant Benet parla de la propietat com d’un vici en el que, uns homes als qui no els és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos ni de la seva voluntat, han de mirar de no caure-hi. En aquest capítol d’avui podríem dir que sant Benet fa referència a les fonts de finançament, a la manera com un monjo pot obtenir aquests objectes per al seu gaudi personal, uns objectes que no està autoritzat a rebre. Sap sant Benet que la família pot ser una font de subministrament habitual, també els amics del monjo o de la casa i fins i tot preveu que ho siguin els mateixos monjos entre ells, vulnerant aquell no fer accepció de persones que hauria de regir la nostra vida. Els regals, les cartes, eulògies i petits obsequis dels que ens parla sant Benet, ens poden venir espontàniament o bé també perquè els hàgim demanat. Tots segurament hem escoltat la benintencionada frase per part d’algú «digue’m que et fa falta i t’ho portaré», benintencionada però desencertada perquè de fet, ens fa falta res? Ens manca res del necessari? No pas.

Sant Benet ens diu ni rebre tant sols eulògies, parem un xic d’atenció en aquest mot que potser sovint ens passa com a desapercebut. La paraula eulògia té un ús especial en connexió amb la vida monàstica, ja que sant Benet ens prohibeix als monjos rebre litteras, eulogias, vel quaelibet munuscula sense permís de l’abat. Aquí la paraula eulògia es pot emprar en el sentit original de pa beneït, que és el que té essencialment, un pa beneït habitualment a les Vespres en els ritus orientals. Aquest mot ara i aquí sembla tenir un significat més ampli, i designar qualsevol tipus de regal. Era costum en els monestirs de distribuir en els refetors, després de la Missa, les eulògies o pa beneïts en les Vespres i sant Benet potser es vol referir aquí per extensió a rebre menjar de fora per part dels monjos. Sant Benet ens coneix molt bé i sap de quin peu calcem i coneix tots els nostres recursos, altrament ben humans, per mirar sinó de saltar-nos, si d’acomodar la Regla i els seus costums a la nostra conveniència. Doncs bé, sant Benet ens diu que allò que ens portin ho lliurem a l’abat perquè aquest ho doni a qui cregui que li cal més i no si val allò de que «com que no n’hi ha prou per tots, doncs m’ho quedo jo», aplicant aquella dita castellana de que «quien parte y reparte se queda la mejor parte». En llenguatge monàstic de fa uns anys aquestes eulògies i aquets petits obsequis es denominaven una consolació, un terme també curiós per justificar saltar-se quelcom del que la Regla estableix i considerar-ho una compensació justificada se suposa per alguns serveis prestats fent accepció de persones.

Sant Benet també ens parla de no acceptar o donar cartes sense autorització de l’abat. Aquest costum estigué en vigor molts anys, una mena de censura que avui no tant sols ens sembla fora de lloc sinó fins i tot forassenyada i anticonstitucional. Era fruit d’una mena de control de la relació del monjo amb l’exterior, que prenia d’altres formes en algunes congregacions, com per exemple rebre la visita dels familiars estant sempre present un altre monjo o monja. No sembla que això hagi de ser mantingut avui per avui. Ara bé, tampoc cal que caiguem en un altre extrem. De cartes escrites en rebem ben poques, s’estan perdent, però sí que tenim per exemple correus electrònics. Pocs monestirs disposen de connexió a Internet des de les cel·les, la major part disposen d’unes sales amb uns ordinadors comuns des dels quals connectar-se a la xarxa i el treball amb l’ordinador personal es fa generalment sense connexió a Internet. Aquí ja fa anys es va anar establint altrament però això no ha de suposar pas una dependència d’aquest lligam amb el món exterior. Internet té molts avantatges i també molts perills; ja fa temps, seguint així el disposat en altres monestirs, vam limitar les hores de connexió a la xarxa, ja que si sant Benet parla al capítol 42 de la Regla del silenci nocturn, aquest no es pot limitar al silenci vocal, cal que també sigui un silenci virtual, ja que aquest silenci nocturn sant Benet l’entén com un mitjà per facilitar el repòs i assimilar el que hem viscut durant la nostra jornada. Pot ser bo doncs accedir a Internet en determinats moments del dia i això ens pot ajudar fins i tot en el nostre treball, també pot ser bo mantenir contacte amb d’altres persones mitjançant el correu electrònic; tot sempre amb certa mesura. Sembla ja una desmesura emprar les denominades xarxes socials amb fins aliens a la nostra pròpia vida, amb l’únic objectiu del lleure, ja que aquestes esdevenen perilloses portes a la dissipació, quan no a d’altres coses pitjors. Aquesta podria ser avui una lectura actualitzada de la prevenció de sant Benet a que els monjos rebin o donin cartes, no es tracta d’aïllar-nos, es tracta de moderar la comunicació per tal de que no pertorbi la nostra vida, ja que podem córrer el risc de cercar a fora el que tal volta la nostra mandra espiritual ens impedeix de trobar a dins, substituint la recerca del Crist per la recerca de compensacions humanes, a voltes massa humanes.

Escriu Aquinata Böckmann que aquestes mesures tenen per finalitat preservar la distància amb el món i que ens cal avui estar atents a que aquestes coses no esdevinguin una temptació ja que el vertader intercanvi s’ha de basar en el respecte i la paciència mutus perquè hem escollit lliurament un tipus de vida comunitari i un gènere de vida basat en la simplicitat.