PRÒLEG: ESCOLTA FILL

De la Regla de sant Benet
Pròleg 1-7

1 Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica, 2 a fi que pel treball de l’obediència retornis a Aquell de qui t’havies apartat amb la desídia de la desobediència. 3 A tu, doncs, s’adreça ara la meva paraula, siguis qui siguis que, renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prens les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència. 4 Primer de tot, en qualsevol cosa bona que comences a fer, demana-li amb pregària ben insistent que ell la dugui a terme, 5 perquè qui ja s’ha dignat a comptar-nos en el nombre dels seus fills mai no s’ha de veure contristat per les nostres males obres: 6 Així, cal que estiguem sempre a punt per a obeir-lo amb els dons que ha posat en nosaltres, a fi que, no solament com un pare indignat no deshereti els seus fills, 7 sinó que, ni com un senyor temible, irritat per les nostres maleses, no lliuri a la pena eterna, com a servents malvats, els qui no l’hagin volgut seguir a la glòria.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Quatre cops l’any sentim aquestes paraules que avui s’han llegit, perquè tota la Regla la sentim quatre cops l’any. Com diu sant Benet en el capítol 58 aquesta és la llei sota la qual volem militar, al jou de la qual no ens hi podem sostreure després d’haver-nos-ho pensat tant abans de refusar o acceptar. No és pas casual que s’hagués decidit de començar la primera lectura de l’any d’aquest text un 21 de març, festa del trànsit del nostre pare sant Benet, perquè la personalitat de sant Benet acaba per esdevenir molt important també avui en la nostra vida de monjos, quinze segles després del seu pas per la terra.

Però no es tracta de sentir, sinó d’escoltar; perquè la Regla podem sentir-la quatre cops l’any i sempre acabar per escoltar tant sols la nostra pròpia veu que ens explicita una regla al nostre gust i no pas al de sant Benet. L’autor de la Regla no vol pas que el seguim a ell, no vol fer altra cosa que traslladar-nos la seva experiència vital que parteix de posar-se en mans de Déu, el mestre, el pare amorós, el Senyor, el Crist i el rei veritable. Benet ha escoltat atentament i generosament la veu del Senyor i sota el guiatge de l’Evangeli ens ha deixat aquest manual o inici, com diu ell, de vida monàstica. Tot plegat ens fa girar la mirada avui cap a l’home que hi ha darrera el text, cap a la seva experiència de vida com a cristià i com a monjo.

Sant Gregori el Gran comença el llibre segon dels Diàlegs definint a sant Benet com un home, segueix definint-lo com un home de Déu i finalment com un home per als altres. Aquesta seva humanitat és la seva grandesa i també la nostra; ens ho diu en el pròleg que el Senyor s’ha dignat a comptar-nos en el nombre dels seus fills i per això mateix ens cal no contristar-lo amb les nostres males obres, ans al contrari hem d’obeir-lo posant els dons que ens ha concedit al seu servei i al dels germans, mitjançant aquelles esplèndides i fortíssimes armes que són precisament l’obediència. Així esdevingué sant Benet de vida venerable, beneït per la gràcia de Déu; això ho aconseguí seguint la recomanació que ens fa també a tots nosaltres i és la primacia del Crist sobre qualsevol altra cosa en les nostres vides. Tot el text de la Regla traspua cristocentrisme, des dels aspectes més importants als detalls de la vida diària. Sant Benet concep la vida del monjo, la distribució de la seva jornada diària i tot plegat en la línia de que pel treball de l’obediència retornem a Aquell de qui ens hem apartat per la desobediència. No importa l’origen, ens diu que siguem qui siguem el que compta és renunciar als propis volers i militar per al Crist.

Amb la Regla, amb la visió de la vida monàstica i també cristiana de sant Benet, arribava a l’Església i a la societat del seu temps una nova concepció, profundament humanista, arrelada a la terra i a la societat, a la obra creada per Déu i als germans; però alhora dirigida cap al Regne, cap a la vida eterna que és la nostra meta; allí on l’Església proclama que ja hi ha arribat el nostre pare sant Benet. Aquest viatge cap a la vida eterna ens el proposa sant Benet de fer-lo profundament arrelats en el món, mirant-lo però com a obra de Déu i vivint-hi com hi visqué el mateix Crist. No és pas fàcil fer aquest camí en aquesta clau, per això si llegim i escoltem la Regla de d’aquesta seva perspectiva hi veurem con sant Benet ens va donant instruments per avançar correctament i alhora ens adverteix dels perills, que no són pas pocs, que ens poden sortir al pas.

El que ens ha de moure sempre és cercar Déu, donar-nos a Déu, procurar servir-lo en els germans. Això no ho podrem fer si no estem a l’escolta, perquè és Déu qui ens hi crida a aquesta vida. Si en les beceroles d’un procés vocacional, o qui sap si al llarg de tota la nostra vida monàstica, comencem a calcular els pros i els contres, a fer plans tàctics de com vull viure jo al monestir, de com voldria jo que fos la comunitat; estem molt més atents a la nostra pròpia veu, per no dir al nostre caprici, que a la veu de Déu. I aquesta actitud, aquesta diríem vocació o vida monàstica tàctica o amb condicions, no és pas tant estranya, de fet cada cop ho és menys, perquè som reflex de la nostra societat i tot això és ben present al nostre voltant i també dins de la mateixa Església. “Què vol Déu de nosaltres?” Aquesta és la pregunta clau, però masses vegades ens la formulem en sentit invers i ens la fem dient “Què vull jo de Déu?” I a aquest plantejament sols hi hauria una resposta possible «que em salvi», no n’hi pot haver cap altra.

Parar l’orella del cor, saber escoltar, acollir de bon grat i posar-ho en pràctica; vet aquí la vocació o la vida monàstica. La iniciativa ve sempre de Déu, és a Ell a qui hem d’escoltar, a qui hem de parar l’orella ben atentament. No som nosaltres els qui escollim; és Déu qui escollint-nos ens marca el camí. Però nosaltres hem de respondre a la seva crida. Masses vegades sentim de boca d’algun suposat candidat a la vida monàstica dir que ja se sent monjo des dels fons del seu cor, que ha nascut sentint-se monjo, que ho és des del sí de la mare, quasi podria dir-se; però que aquest no és encara el seu moment, que no es veu amb cor de fer el pas; que potser si la comunitat a la que vol suposadament incorporar-se canvies en aquest o en aquell altre sentit, que potser si hi hagués un altre superior o un altre mestre de novicis o qui sap si un altre cuiner, que potser si aquell germà que no li plau l’apartessin del seu camí i així hi podem afegir tants potsers com vulguem, que també podem incorporar a la llarga espera de la corona futura, en expressió de sant Joan Crisòstom.

Renunciant als propis volers per militar pel Crist, així cal que caminem ens diu sant Benet, l’home que ha estat temptat i que lliure ja de la tara de la temptació de fer la seva pròpia voluntat, no vol anteposar res a la voluntat del Senyor; ell és qui ens adreça ara la seva paraula plena d’experiència, de saviesa i de bondat.

ELS GERMANS ENVIATS DE VIATGE

De la Regla de sant Benet
Capítol 67

1 Els germans que han de sortir de viatge s’encomanaran a la pregària de tots els germans i de l’abat, 2 i a l’oració final de l’ofici diví es farà sempre memòria de tots els absents. 3 Els germans que tornen de viatge, el mateix dia de la seva arribada, a totes les hores canòniques, quan s’acaba l’ofici diví, que es prostrin a terra a l’oratori, 4 i demanin la pregària de tots per les faltes que se’ls hagin pogut escapar durant el viatge, veient o escoltant alguna cosa dolenta o alguna paraula ociosa. 5 I que ningú no s’atreveixi a contar a un altre res del que haurà vist o haurà sentit fora del monestir, perquè això fa molts desastres. 6 Si algú s’hi atrevia, que el sotmetin al càstig de regla. 7 Igualment, el qui s’atreveixi a sortir del clos del monestir i anar a qualsevol lloc o fer qualsevol cosa, per petita que sigui, sense ordre de l’abat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Fem tot el que puguem per unir-nos en la pregària, suplicant els uns pels altres (...). Així a més de complir el manament, ens estimulem en la caritat; i, quan dic caritat, intento expressar amb aquesta paraula el conjunt de tots els béns»; són paraules de sant Joan Crisòstom (Homilies sobre la segona Carta als Cristians de Corint, 2-4-5).

La pregària té un paper fonamental en la nostra vida de cristians i de monjos; aquella a la que no hem d’anteposar mai res, que ha d’anteposar-se a tota altra cosa. Per això és un vehicle privilegiat de comunió, pregant junts, pregant els uns pels altres i estimulant-nos així a la caritat. Un vincle tant fort ha de ser la pregària que fins i tot quan estem separats, quan un germà marxa de viatge, segueix essent vincle d’unió. No ens uneixen llaços d’amistat expressats des del punt de vista humà, perquè a una comunitat ens hi unim per l’amor al Crist no pas per l’estima limitada als paràmetres humans a aquell o l’altra germà; ens uneix un mateix objectiu, cercar Déu i això té en la pregària la seva expressió central. Quan preguem és quan aquest vincle que ens uneix, que ens ha d’unir, aquest cristocentrisme de la nostra vida i del nostre camí monàstic, s’expressa d’una manera evident. Per això mateix quan estem junts hem de cuidar la pregària, ser ben conscients del que estem fent, de a qui estem pregant i amb qui estem pregant; pregant units i en harmonia. Si aquest caràcter harmònic i unitari dona sentit a la nostra pregària, aleshores el que avui ens diu sant Benet adquireix un sentit ple, perquè el germà absent enyorarà a la comunitat quan pregui sol allí on estigui i al mateix temps la comunitat enyorarà al germà que està absent. Així en la pregària comunitària quan concloem encomanant als germans absents establim un vincle de comunió entre tots.

No és fàcil per a l’absent moltes vegades trobar un espai i un temps per a pregar l’ofici amb un mínim de calma i de silenci; perquè sovint cal fer-ho en un aeroport o en un avió; en una estació o en un tren; en un hospital o en una sala d’espera o bé malalts o bé acompanyant a un germà o familiar malalt, o fins i tot ves a saber si asseguts en un parc, encara que a vegades podem tenir la sort de trobar una església oberta on trobar aixopluc espiritual. Pregant en aquestes sovint difícils condicions és aleshores quan aquesta comunió espiritual amb la totalitat de la comunitat ens pot ajudar a pregar amb profunditat, amb la màxima concentració i així és quan la pregària ens fa profit vertaderament.

En època de sant Benet els viatges no eren pas habituals ni tampoc fàcils, avui amb molta més facilitat ens podem traslladar d’un lloc a un altre; però el que passava tant en època de sant Benet com en la nostra, és que, quan sortim del marc on transcorre la nostra vida, seguir un determinat ritme de la nostra jornada i que aquest ritme vingui marcat per les diferents hores litúrgiques pot presentar certa dificultat. Alhora però precisament mantenir el ritme de la pregària ens permet mantenir també la comunió espiritual amb la comunitat de la que estem absents.

Un segon aspecte o dificultat que ens pot presentar un viatge és la dispersió que acabi per empènyer-nos a cometre alguna falta. Això també ho té sant Benet ben present, com si aquella dita de que l’ocasió fa al lladre la incorporés d’alguna manera al seu ensenyament. Davant d’aquesta possibilitat sant Benet ens proposa acollir-nos a la pregària. Demana al monjo que ha de marxar que s’encomani a la pregària de tots els germans i que quan torni ho faci de nou, aquest cop demanant també el perdó del Senyor per totes les faltes que se l’hi hagin pogut escapar, ens diu sant Benet, dient-nos que potser per molt bona voluntat que hi posem la possibilitat de caure en una o altre falta no la podem obviar perquè també correm el risc d’haver sentit, sense voler escoltar, o d’haver vist, sense voler mirar, alguna cosa dolenta o ociosa. Potser aquesta falta sigui precisament no haver posat prou interès en l’ofici i negligir-lo en un o altre moment o no haver-hi posat tota l’atenció que aquest ens demana, és a dir haver-lo fet però sense posar-hi el cor.

Ens adverteix sant Benet contra un tercer perill i és el d’explicar el que hàgim pogut veure o sentit fora del monestir i causar així algun desastre als germans. A vegades caiem en aquest parany no pas volent causar cap desastre, Déu no ho vulgui, però tal volta cercant infantilment de cridar l’atenció o l’admiració dels altres explicant aquell o l’altra fet que ens ha succeït en un moment o altre del nostre viatge quan no de la nostra vida, al que hi afegim una certa dosi de fantasia per acabar d’arrodonir-ho i deixar impactats als nostres oïdors. Aquí sant Benet ja ens parla de càstig per una tal conducta, cosa que evidencia que no ho veu pas amb bons ulls.

Sant Benet sap que som humans, sap que som febles i sap per on podem sortir; d’aquí que també sàpiga que podem tenir la temptació de precisament sortir del clos del monestir anant a qualsevol lloc per fer-hi qualsevol cosa sense permís o, si volem dir-ho d’una altra manera, sense comunicar-ho a ningú i encara menys als superiors. Aquest és el quart perill del que ens parla sant Benet en aquest capítol, perquè realment és un fet que pot succeir, no ens enganyem, sigui per fer una petita o no tan petita cosa; o potser petita als ulls de qualsevol altra persona però del tot inadequada per a un monjo.

Per evitar tot plegat cal encomanar-nos a la pregària dels germans, pregar pels absents i pregar quan estem absents; aquesta és la fórmula que ens proposa sant Benet i no és pas una mala fórmula.

ELS SACERDOTS QUE VULGUIN VIURE AL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 60

1 Si algú de l’orde sacerdotal demanava de ser admès al monestir, no s’ha de ser gens fàcil a accedir al seu desig. 2 Amb tot, si mantenia amb insistència la seva demanda, que sàpiga que haurà d’observar totes les prescripcions de la Regla 3 i que no se li’n mitigarà res, perquè valgui allò que està escrit: «Amic, ¿què has vingut a fer?» 4 Això no obstant, se li concedirà d’estar després de l’abat i de beneir o de dir les pregàries de conclusió, si és que l’abat li ho permetia; 5 si no, que no s’atreveixi de cap manera a res, sabent que està sotmès a l’observança regular, i doni a tothom exemples de més humilitat. 6 I si de cas es tractava al monestir de fer un nomenament, o de resoldre alguna cosa, 7 que ocupi el lloc que li toca de quan va entrar al monestir, no pas aquell que li han concedit per respecte al sacerdoci. 8 Si un clergue es volia incorporar al monestir amb el mateix desig, que se’ls col·loqui en un lloc mitjà; a condició, però, que també ells prometin d’observar la Regla i de lligar-se a la comunitat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquest capítol s’endinsa dins de dos aspectes: el primer és acollir a un nou monjo, en aquest cas ja sacerdot i el segon és que sant Benet ens exposa la seva idea del sacerdoci dins de la vida monàstica. La Regla ens ha parlat al Capítol LVIII de la manera d’admetre als germans i afegeix tres capítols més parlant de casos concrets: Els fills dels nobles o dels pobres, els monjos que provinents d’un altre monestir i havent estat hostes volen incorporar-se a la comunitat que els ha acollit i els ja sacerdots que volen fer el mateix. En els tres capítols queda clara la idea de sant Benet de que la Regla regeix per a tots i que per a ningú ha ser gens fàcil accedir a la petició d’ingrés, que cal repetir-la amb insistència i que a la fi no es mitiga res a ningú i tots estem sotmesos a la mateixa observança regular.

Aquest capítol d’avui enllaça també amb el capítol LXII que parla dels sacerdots del monestir on sant Benet recalca que el sacerdoci no ha de ser de cap manera ocasió de vanagloria i orgull, ni encara menys pretext per oblidar l’obediència a la Regla i l’observança, ans al contrari ha de ser motiu per avançar més i més cap a Déu.

Amb la darrera mort d’un germà nostre Marc s’ha produït un fet diguem colateral, ha desaparegut el darrer dels monjos que ocupava un lloc per damunt del que hauria establert el criteri d’antiguitat, que és el que estableix sant Benet a la Regla, seguint així el costum anterior al Concili Vaticà II i a la seva aplicació, en que qui havia rebut els ordes sagrats, fos de prevere o de diaca, ocupava un lloc preeminent, aquell qui li havien concedit per respecte al sacerdoci o al diaconat, i no pas el que li tocava de quan va entrar al monestir, com diria sant Benet. No és pas que els interessats ho haguessin triat així, sinó que era el costum monàstic el que ho havia establert d’aquesta manera. Distingia fins i tot en la ubicació física del monjo en el cor o al refetor, entre els ordenats i els que no ho havien estat; com també alhora de nomenar el responsable d’un taller, un degà que diria sant Benet, es triava un monjo ordenat, encara que fos tant sols responsable nominal. Tot plegat ara ens pot semblar un tema passat, però el risc de caure en la vanagloria i l’orgull no s’ha extingit pas, persisteix si no hi posem atenció.

La nostra vocació fonamental és la de monjos, la de cristians evidentment primer que cap altre, però hem respost a la crida del Senyor concretament dins del carisma monàstic. Ho hauríem pogut fer, si hi haguéssim estat cridats o si ho som en el futur, ves a saber, dins del clergat diocesà o com a pares de família, perquè totes aquestes són vocacions i Déu crida a cadascuna d’elles per tal de ser evangelitzadors, cadascú des d’on Déu l’ha cridat. És la diversitat dels carismes dins de l’Església que la fan plural i l’enriqueixen. Però el nostre carisma específic és el de monjos i essent monjos alguns són cridats al servei sacerdotal o diaconal, per sevir a la comunitat i a l’Església, al poble sant de Déu.

El fonamental per sant Benet és observar la Regla i lligar-se a la comunitat, també per als sacerdots que o bé essent monjos son ordenats o ben essent ordenats demanen de ser monjos. Ja han passat aquells temps en que per exemple al refetor quan a un monjo prevere li queia quelcom era un monjo germà qui s’aixecava a recollir-ho, això són coses del passat que no ajudaven pas massa a la caritat i d’aquí aquella denominació dels germans respecte al grup de monjos preveres com a “pares” que no era pas en mèrit del sacerdoci sinó en demèrit dels qui l’exercien. Evidentment els protagonistes d’un i altre paper no n’eren pas responsables sinó que es limitaven a seguir els costums establerts. Sempre i en tot cal que prevalgui donar a tothom exemple de més humilitat i no considerar el ministeri ordenat com una mena de promoció personal, ni encara menys com una etapa dins del currículum monàstic; sinó com un servei a la comunitat. Un servei molt digne, un servei sagramental, com el del mateix Crist que exemplifica en el rentament de peus l’autèntic sentit del sacerdoci, Ell que és el gran sacerdot per sempre.

És interessant veure que en diuen no ordenats d’aquest capítol LX, per exemple les monges que comenten la Regla. La Mare Montserrat Viñas extrapola el sentit a tot aquell o aquella que sent la crida a la vida monàstica venint de la vida apostòlica, i conclou que en aquest cas sant Benet posa encara més difícil l’admissió. Ressalta a més que els pares del monaquisme, com ara sant Pacomi, no eren partidaris d’admetre cap clergue perquè temien que l’aspiració d’un monjo als ordres sacerdotals acabés per ser causa de supèrbia, de topades o de discòrdies dins de la comunitat; d’aquí la insistència de sant Benet en que tothom observi la Regla, l’obediència i la humilitat.

Joan Chittister ressalta que la vida monàstica concebuda per sant Benet, no oblidem que la Regla és fruit de la seva experiència, era laica i no pas diocesana o clerical; era senzilla, regular i total; més una manera de viure que una manera de servir, més una actitud davant de la vida que un ministeri eclesial.

Per Aquinata Böckmann una dignitat particular no dispensa pas de la vida comunitària, ans al contrari, la persona que ha rebut aquesta dignitat s’ha de mostrar encara més humil. Afegeix ella que ser monjo és primer que tot, perquè no venim al monestir a fer carrerisme, una expressió molt emprada també pel Papa Francesc en referir-se al sacerdoci en general i encara més en referir-se a la cúria vaticana, sinó que venim a servir en allò que se’ns demani i no pas a ser servits.

És la dignitat del servei tal com ens la va ensenyar el mateix Crist la nit del darrer sopar de manera especial, però també al llarg de tota la seva vida i sobretot a la creu.

Ho hem escoltat aquesta setmana en l’Evangeli segons sant Mateu durant l’Eucaristia: «No doneu a ningú el nom de pare aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un que és el del cel» (Mt 23,8) o «el Fill de l’home no ha vingut a ser servit, sinó a servir.» (Mt 20,28). No fos cas que el Senyor ens digués «Amic, què has vingut a fer?»