PRÒLEG: ESCOLTA FILL

De la Regla de sant Benet
Pròleg 1-7

1 Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica, 2 a fi que pel treball de l’obediència retornis a Aquell de qui t’havies apartat amb la desídia de la desobediència. 3 A tu, doncs, s’adreça ara la meva paraula, siguis qui siguis que, renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prens les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència. 4 Primer de tot, en qualsevol cosa bona que comences a fer, demana-li amb pregària ben insistent que ell la dugui a terme, 5 perquè qui ja s’ha dignat a comptar-nos en el nombre dels seus fills mai no s’ha de veure contristat per les nostres males obres: 6 Així, cal que estiguem sempre a punt per a obeir-lo amb els dons que ha posat en nosaltres, a fi que, no solament com un pare indignat no deshereti els seus fills, 7 sinó que, ni com un senyor temible, irritat per les nostres maleses, no lliuri a la pena eterna, com a servents malvats, els qui no l’hagin volgut seguir a la glòria.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Quatre cops l’any sentim aquestes paraules que avui s’han llegit, perquè tota la Regla la sentim quatre cops l’any. Com diu sant Benet en el capítol 58 aquesta és la llei sota la qual volem militar, al jou de la qual no ens hi podem sostreure després d’haver-nos-ho pensat tant abans de refusar o acceptar. No és pas casual que s’hagués decidit de començar la primera lectura de l’any d’aquest text un 21 de març, festa del trànsit del nostre pare sant Benet, perquè la personalitat de sant Benet acaba per esdevenir molt important també avui en la nostra vida de monjos, quinze segles després del seu pas per la terra.

Però no es tracta de sentir, sinó d’escoltar; perquè la Regla podem sentir-la quatre cops l’any i sempre acabar per escoltar tant sols la nostra pròpia veu que ens explicita una regla al nostre gust i no pas al de sant Benet. L’autor de la Regla no vol pas que el seguim a ell, no vol fer altra cosa que traslladar-nos la seva experiència vital que parteix de posar-se en mans de Déu, el mestre, el pare amorós, el Senyor, el Crist i el rei veritable. Benet ha escoltat atentament i generosament la veu del Senyor i sota el guiatge de l’Evangeli ens ha deixat aquest manual o inici, com diu ell, de vida monàstica. Tot plegat ens fa girar la mirada avui cap a l’home que hi ha darrera el text, cap a la seva experiència de vida com a cristià i com a monjo.

Sant Gregori el Gran comença el llibre segon dels Diàlegs definint a sant Benet com un home, segueix definint-lo com un home de Déu i finalment com un home per als altres. Aquesta seva humanitat és la seva grandesa i també la nostra; ens ho diu en el pròleg que el Senyor s’ha dignat a comptar-nos en el nombre dels seus fills i per això mateix ens cal no contristar-lo amb les nostres males obres, ans al contrari hem d’obeir-lo posant els dons que ens ha concedit al seu servei i al dels germans, mitjançant aquelles esplèndides i fortíssimes armes que són precisament l’obediència. Així esdevingué sant Benet de vida venerable, beneït per la gràcia de Déu; això ho aconseguí seguint la recomanació que ens fa també a tots nosaltres i és la primacia del Crist sobre qualsevol altra cosa en les nostres vides. Tot el text de la Regla traspua cristocentrisme, des dels aspectes més importants als detalls de la vida diària. Sant Benet concep la vida del monjo, la distribució de la seva jornada diària i tot plegat en la línia de que pel treball de l’obediència retornem a Aquell de qui ens hem apartat per la desobediència. No importa l’origen, ens diu que siguem qui siguem el que compta és renunciar als propis volers i militar per al Crist.

Amb la Regla, amb la visió de la vida monàstica i també cristiana de sant Benet, arribava a l’Església i a la societat del seu temps una nova concepció, profundament humanista, arrelada a la terra i a la societat, a la obra creada per Déu i als germans; però alhora dirigida cap al Regne, cap a la vida eterna que és la nostra meta; allí on l’Església proclama que ja hi ha arribat el nostre pare sant Benet. Aquest viatge cap a la vida eterna ens el proposa sant Benet de fer-lo profundament arrelats en el món, mirant-lo però com a obra de Déu i vivint-hi com hi visqué el mateix Crist. No és pas fàcil fer aquest camí en aquesta clau, per això si llegim i escoltem la Regla de d’aquesta seva perspectiva hi veurem con sant Benet ens va donant instruments per avançar correctament i alhora ens adverteix dels perills, que no són pas pocs, que ens poden sortir al pas.

El que ens ha de moure sempre és cercar Déu, donar-nos a Déu, procurar servir-lo en els germans. Això no ho podrem fer si no estem a l’escolta, perquè és Déu qui ens hi crida a aquesta vida. Si en les beceroles d’un procés vocacional, o qui sap si al llarg de tota la nostra vida monàstica, comencem a calcular els pros i els contres, a fer plans tàctics de com vull viure jo al monestir, de com voldria jo que fos la comunitat; estem molt més atents a la nostra pròpia veu, per no dir al nostre caprici, que a la veu de Déu. I aquesta actitud, aquesta diríem vocació o vida monàstica tàctica o amb condicions, no és pas tant estranya, de fet cada cop ho és menys, perquè som reflex de la nostra societat i tot això és ben present al nostre voltant i també dins de la mateixa Església. “Què vol Déu de nosaltres?” Aquesta és la pregunta clau, però masses vegades ens la formulem en sentit invers i ens la fem dient “Què vull jo de Déu?” I a aquest plantejament sols hi hauria una resposta possible «que em salvi», no n’hi pot haver cap altra.

Parar l’orella del cor, saber escoltar, acollir de bon grat i posar-ho en pràctica; vet aquí la vocació o la vida monàstica. La iniciativa ve sempre de Déu, és a Ell a qui hem d’escoltar, a qui hem de parar l’orella ben atentament. No som nosaltres els qui escollim; és Déu qui escollint-nos ens marca el camí. Però nosaltres hem de respondre a la seva crida. Masses vegades sentim de boca d’algun suposat candidat a la vida monàstica dir que ja se sent monjo des dels fons del seu cor, que ha nascut sentint-se monjo, que ho és des del sí de la mare, quasi podria dir-se; però que aquest no és encara el seu moment, que no es veu amb cor de fer el pas; que potser si la comunitat a la que vol suposadament incorporar-se canvies en aquest o en aquell altre sentit, que potser si hi hagués un altre superior o un altre mestre de novicis o qui sap si un altre cuiner, que potser si aquell germà que no li plau l’apartessin del seu camí i així hi podem afegir tants potsers com vulguem, que també podem incorporar a la llarga espera de la corona futura, en expressió de sant Joan Crisòstom.

Renunciant als propis volers per militar pel Crist, així cal que caminem ens diu sant Benet, l’home que ha estat temptat i que lliure ja de la tara de la temptació de fer la seva pròpia voluntat, no vol anteposar res a la voluntat del Senyor; ell és qui ens adreça ara la seva paraula plena d’experiència, de saviesa i de bondat.