dilluns, 5 d’abril de 2021

LA HUMILITAT: EL SEGON GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,31-33

31 El segon graó de la humilitat és quan, no estimant la seva voluntat, l’home no es complau a satisfer els seus desigs, 32 sinó que respon amb els fets a aquella paraula del Senyor que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 33 També diu l’Escriptura: «La voluntat porta a la pena, mentre que l’obligació engendra la corona».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

L’home ha estat creat lliure, amb una voluntat independent capaç de determinar-se ell mateix i no estar sotmès a cap caprici. Déu ha volgut a l’home lliure perquè volia que el bé adquirit pel mateix home fos quelcom vertaderament seu i un acte lliure. Escrivia sant Gregori de Nazianç que Déu «ha honrat a l’home conferint-li la llibertat, per tal de que el bé li pertanyi com a quelcom propi de qui l’escull.» (Discursos XLV). Màxim el confessor parla de que la llibertat consisteix per a l’home en posar d’acord la disposició de la seva voluntat personal amb la seva voluntat natural, que és aquella que tendeix cap al bé i cap a el compliment de la seva naturalesa en Déu que és el seu principi i la seva fi (Opuscles teològics i polèmics, I). De fet tots els pares coincideixen a dir que el mal que hi ha en l’home i en el món és fruit d’un ús pervers de la llibertat que Déu ha donat a l’ésser humà o com afirma sant Gregori de Nazianç no hi ha mal sense una elecció (Tractat de la virginitat, XII).

L’ús pervers de la llibertat fa a l’home esclau del pecat, captiu del desig i dels plaers. Així una suposada llibertat no és sinó un vassallatge o en paraules d’Isaac de Nínive «la fi d’aquesta llibertat aparent és un dur esclavatge.» (Discursos ascètics, 42). El nostre model, el Crist, és el qui va dir «no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m’ha enviat.» (Jn 6,38). Aquesta comunió amb la voluntat del Pare és fruit de la seva lliure elecció per tal de fer allò que el Pare vol, això és el que guia tota la seva vida i tant més la seva passió i mort, tal com ho hem recordat aquets darrers dies.

Què ens porta a imposar la nostra voluntat, a ser dominats pel propi voler, a dissentir a consciència del voler de Déu? Abstenir-se de tota mala acció és tant sols una etapa, perquè per evitar tota mala acció cal evitar abans que res els mals pensaments, evitar de pecar de pensament a més de mirar de no fer-ho d’obra i d’omissió. Com diu un apotegma d’un pare del desert «cal que reprimim els mals pensaments igual que reprimim els mals actes.» (Apotegma 220). Cada dia i més d’un cop en recitar l’oració del Senyor li demanem que no ens deixi caure a la temptació per tal de deslliurar-nos del mal; també de fer el mal.

Davant de qualsevol situació se’ns presenten diverses alternatives; com saber doncs quina representa la nostra voluntat i quina la voluntat de Déu? No podem dir pas que ens manqui un protocol, un manual, perquè la font de la nostra vida és el mateix Evangeli i si amb això no en tenim prou o si tal volta dubtem del que ens diu en cada moment concret l’Evangeli, el nostre Pare sant Benet ens ha deixat en el preciós text de la Regla un llistat per exemple del que són els instruments de les bones obres i al llarg de tot el text va penalitzant determinades actituds, mostrant-nos així el que ha de guiar la nostra vida.

Ens pot semblar que aquest segon graó de la humilitat es refereix tant sols a les grans coses, no és pas necessàriament així perquè també hi ha la voluntat de la porta del costat, que potser diria el Papa Francesc; la lluita per imposar la nostra voluntat a la del Senyor en les petites coses de cada dia. Segur que ens venen ara mateix al cap molts exemples; però no els cerquem ja d’antuvi en el que fan o deixen de fer els altres, mirem-nos a nosaltres mateixos i segur que hi descobrirem una constant lluita per imposar la nostra voluntat, el nostre desig i el nostre caprici, en els petits detalls de cada dia. Que algú s’equivoca o fa quelcom que em desagrada a mi personalment, i no cal que sigui necessàriament quelcom mal fet o contra la Regla; doncs jo ho demostro immediatament amb un gest de desaprovació o de burla, un cop de porta, un aixecar la veu o tantes altres coses que sabem fer molt bé. Què a mi m’és més còmode deixar oberta una porta o una llum de manera innecessària o fora d’hores; doncs que qui em vingui darrera m’ho faci i si ningú ve ja s’ho faran, perquè a mi no em cal baixar als petits detalls, estic destinat a coses més elevades.

Són les petites coses de cada dia en les que maldem i esmercem molts esforços per imposar la nostra voluntat, no fos cas que acabéssim per considerar-nos esclaus de la voluntat d’altri. Però si no podem dominar el nostre desig en les petites coses, potser ens sigui molt més difícil fer-ho en les grans coses. Massa sovint darrera d’aquestes nostres actituds hi ha el nostre orgull que es tradueix en una sèrie de trets en els que tots ens hi podem reconèixer: confiança excessiva en un mateix, autosatisfacció il•limitada, arrogància, falsa seguretat, pretensió de saber fins i tot quan no sabem, confiança tant sols en el propi judici, certesa de tenir raó sempre, mania per justificar-se en tot moment acudint fins i tot a la falsedat, constant esperit de contradicció, voluntat d’ensenyar i de manar també en el que no ens pertoca, negativa a obeir i així podem anar afegint a la llista moltes altres actituds (LARCHET, Jean-Claude; Terapéutica de las enfermedades espirituales). Ara és quan pensem «acabo d’escoltar el retrat d’aquest meu germà», doncs potser sí, però potser també acabem d’escoltar el nostre propi retrat perquè d’aquestes actituds tots en participem i si hi pensem tant sols una mica ho veurem aviat, això sí, sempre que hi pensem amb una certa honestedat.

La terapèutica és fàcil de formular i molt difícil a vegades de posar en pràctica. Cal davant del menyspreu als altres, trobar en ells allò en que són millors que nosaltres valorant més les seves qualitats que els seus defectes; cal davant de l’orgull de pensar que les nostres qualitats naturals ens eleven per damunt dels altres, reconèixer que tot bé ve de Déu i que tota qualitat té la seva arrel en el Creador i no pas en cap mèrit nostre i que sense l’auxili de Déu i la seva protecció som presa fàcil de pensar i d’obrar el mal.

El model és Crist aquell qui va dir «accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que soc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs.» (Mt 11,29).

Cap comentari:

Publica un comentari