diumenge, 29 de juliol del 2018

AMB QUIN ORDRE S’HAN DE DIR ELS SALMS

De la Regla de sant Benet
Capítol 18

1 En primer lloc es dirà el verset «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me», el glòria i l’himne de cada hora. 2 Després, a l’hora de prima, el diumenge, s’han de dir quatre divisions del salm cent divuit, 3 però a les altres hores, o sigui, a tèrcia, sexta i nona, es diran tres divisions de l’esmentat salm cent divuit. 4 A prima del dilluns s’han de dir tres salms: el primer, el segon i el sisè; 5 i així cada dia, fins al diumenge, es diran a prima tres salms, per ordre, fins al salm dinou, de manera, però, que el salm nou i el disset es parteixin en dos. 6 I així resulta que a les vigílies del diumenge es pot començar sempre pel vintè. 7 A tèrcia, sexta i nona del dilluns es diran les nou divisions restants del salm cent divuit, tres a cada hora. 8 Acabat així el salm cent divuit en dos dies, és a dir, entre el diumenge i el dilluns, 9 que a partir del dimarts, a tèrcia, sexta i nona es recitin tres salms, del cent dinou fins al cent vint-i-set, o sigui nou salms. 10 Aquests salms s’han de repetir sempre igualment a les mateixes hores fins al diumenge -conservant tanmateix cada dia una disposició uniforme d’himnes, lliçons i versets-, 11 de manera que el diumenge començaran sempre amb el cent divuit. 12 Les vespres es faran cada dia amb el cant de quatre salms. 13 Que aquests salms comencin pel cent nou fins al cent quaranta-set, 14 fora d’aquells que han estat presos per a d’altres hores, és a saber, del cent disset fins al cent vint-i-set, el cent trenta-tres i el cent quaranta dos. 15 Tots els que queden s’han de dir a vespres. 16 I com que així manquen tres salms, caldrà dividir els que són més llargs d’entre els indicats, o sigui, el cent trenta-vuit, el cent quaranta-tres i el cent quaranta-quatre. 17 En canvi, el cent setze, com que és curt, s’ajuntarà amb el cent quinze. 18 Establert, doncs, l’ordenament dels salms de vespres, la resta, això és, la lliçó, el responsori, l’himne, el verset i el càntic, que es faci tal com més amunt hem determinat. 19 A completes es repetiran cada dia els mateixos salms, o sigui, el quart, el noranta i el cent trenta-tres. 20 Disposat l’ordenament de la salmòdia diürna, que tots els salms que queden siguin repartits proporcionalment entre les set vigílies nocturnes, 21 dividint els salms més llargs d’entre ells i assignant-ne dotze a cada nit. 22 Sobretot advertim que, si per ventura a algú no li agradava aquesta distribució dels salms, ho ordeni, si creia que és millor, d’una altra manera, 23 mentre en tot cas observi això, que cada setmana es reciti el salteri amb tots els cent cinquanta salms, i que a les vigílies del diumenge es reprengui sempre per on s’ha començat. 24 Perquè els monjos que en el curs d’una setmana reciten menys d’un salteri, amb els càntics de costum, mostren una gran deixadesa en el servei a què estan dedicats, 25 quan podem llegir que els nostres sants Pares feien coratjosament en un sol dia el que tant de bo nosaltres, tebis, acomplim en tota una setmana.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet porta uns quants capítols, des del VIII, parlant de l’ofici diví i establint-ne les normes; encara resten els dos propers que en són la conclusió i estan dedicats a l’actitud en la salmòdia i a la reverència en la pregària. Malgrat tanta dedicació, tanta concreció, acaba dient-nos que si a algú no li agrada aquesta distribució que ho ordeni d’una altra manera; deixant, això si ben clar, que essent tebis com som recitem al menys el saltiri complet en una setmana, el que els nostres pares feien en un sol dia.

La pregària, l’ofici diví, és un dels centres de la nostra vida comunitària, no el podem negligir, no podem fer-lo objecte de la nostra deixadesa perquè és el servei al que estem dedicats. De la salut d’una comunitat n’és un bon indicador l’ofici diví: la regularitat, la puntualitat, l’assistència, la priorització, la qualitat, la dedicació o el sentit que donem al que estem fent, és a dir pregant, lloant al Senyor. Això ens obliga a ser en primer lloc generosos amb Déu, no anteposant-li res; i ser-ho també amb la comunitat, amb els germans. Tots els serveis de la comunitat, absolutament tots, són en benefici del conjunt. Si algú de nosaltres en un moment determinat ens creiem detentadors, posseïdors, propietaris o monopolitzem quelcom, sigui qui sigui, errem i ves que fins i tot al final no perjudiquem a la comunitat; com també ho podem fer si ens creiem detentadors dels valors monàstics en exclusiva, o dit d’una altra manera més monjos que cap altre o més perfectes que ningú; vivim la vida monàstica en comunitat per bé i per mal, fem camí junts. Viure-la vol dir disponibilitat que rima amb humilitat, caritat i generositat; i amb obediència que rima amb paciència. Escriu El P. Lorenzo Montecalvo que hi pot haver tres tipus de monjos que refusin el concepte de comunitat. Els uniformistes acèrrims que no contemplen la comunitat com una suma de persones amb llur llibertat individual i volen fer als altres a imatge seva i no hi reconeixen la de Déu. Uns altres són els que ell anomena «llogaters» o que estan amb un peu dins i un peu fora del monestir, que sols cerquen un plat a taula, un llit i un sostre però que no senten la comunitat com a cosa pròpia i tant sols els interessa la seva parcel·la, alhora que murmuren o fan morros quan veuen afectada la seva comoditat i el seu caprici. La tercera categoria són els aprofitats que no viuen per la comunitat sinó que creuen que la comunitat ha de viure per a ells.

Per entendre el significat de l’Ofici Diví, de l’Opus Dei, cal partir de l’obligació bàsica de la vida monàstica, el de l’oració contínua, són moments aquests de pregària comuna i si no hi ha a la nostra vida com a mínim un esforç per viure’ls el més constant possible en presència de Déu, aquests moments rituals de pregària comuna restaran buits i seran inútils. L’Opus Dei ha d’ocupar un lloc essencial en la nostra vida de monjos, ha de marcar la nostra jornada, reunint-nos a l’església del monestir, interrompent totes les altres obligacions. D’aquesta manera es desitja subratllar la primacia de la lloança divina, realitzant així l’ideal evangèlic de «que cal pregar sempre sense defallir» (Lc 18,1). Els monjos ens unim per mitjà de l’oració litúrgica a la intercessió i adoració de Crist, summe sacerdot de la nova i eterna aliança. D’aquesta manera la Litúrgia de les Hores no només marca el ritme de la jornada monàstica, sinó que permet al monjo participar espiritualment en els misteris de Senyor i dels seus sants, que celebra, canta i contempla durant tota la jornada i el conjunt la seva vida. I això cal fer-ho bé, centrats, no podem sentir-nos davant de la pregària comunitària com uns llogaters, com uns aprofitats o com uns autòmats. L’hem de viure amb intensitat, que rima amb llibertat. La pregària ens ha de fer veure i assaborir l’amor de Déu, malgrat els nostres defectes i imperfeccions, que tots tenim; ens ha de donar la força necessària per convertir-nos una mica més cada dia. L’Ofici Diví ha de ser realment un moment de gràcia, un encontre vital amb el Senyor; «Ell és la nostra pau» (Ef 2,14) per això tant sols en Ell una comunitat pot viure en la concòrdia; mai podrem tenir pau sinó recordem que cerquem junts al Senyor des de les nostres febleses i defectes de fàbrica. Certament no existeix la comunitat ideal, ni el monjo ideal, qui es cregui ser-ho erra i per sol fet de creure’s millor que ningú i jutjar als altres està ben lluny de ser-ho; som tant sols una comunitat de pecadors en camí de conversió; sols essent monjos pecadors en camí de conversió, sentint-nos pecadors i alhora estimats per Déu, podem caminar junts cercant al Senyor. Avui ens ho deia a Matines sant Agustí, en el decurs de la lectura que fem aquets dies de les Confessions: «Lloaran el Senyor els qui sincerament el busquen. Perquè els qui el busquen el troben i, en trobar-lo, el lloen.»

diumenge, 22 de juliol del 2018

COM S’HAN DE CELEBRAR LES VIGÍLIES ELS DIUMENGES

De la Regla de sant Benet
Capítol 11

1 El diumenge, que es llevin més d’hora per a les vigílies. 2 En aquestes vigílies s’ha d’observar la mateixa norma, o sigui que, cantats com més amunt hem disposat sis salms i el verset, i estant tots asseguts convenientment i per ordre als seients, que es llegeixin al volum, com hem dit més amunt, quatre lliçons amb els seus responsoris, 3 però que només al quart el cantor digui el glòria; i, quan el comença, que a l’instant s’aixequin tots amb reverència. 4 Després d’aquestes lliçons, seguiran per ordre sis salms més amb antífones, com els anteriors, i el verset. 5 Després, es tornaran a llegir quatre lliçons més amb els seus responsoris, de la manera que hem dit. 6 Després d’això, es diran tres càntics del volum dels Profetes, els que estableixi l’abat, que s’han de salmejar amb al·leluia. 7 Un cop dit el verset i donada la benedicció per l’abat, es llegiran quatre lliçons més, del Nou Testament, de la manera que hem dit. 8 I després del quart responsori que l’abat comenci l’himne Te Deum laudamus. 9 Acabat l’himne, que l’abat llegeixi una lliçó del volum dels Evangelis, mentre tots estan a peu dret amb respecte i temor. 10 Un cop llegida, que tots responguin «Amén», i que tot seguit l’abat entoni l’himne Te decet laus, i, després de donar la benedicció, començaran les laudes. 11 Aquest ordenament de les vigílies del diumenge, s’ha de mantenir en tot temps, tant a l’estiu com a l’hivern; 12 fora del cas -Déu no ho vulgui- que es llevessin més tard i s’hagués d’escurçar quelcom de les lliçons o dels responsoris. 13 Però vigilin molt que això no passi; i, si mai succeïa, que el causant de la negligència doni una digna satisfacció a Déu a l’oratori.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Joan Pau II escrivia que «La resurrecció de Jesús és la dada originaria en què es fonamenta la fe cristiana (cf. 1Co 15,14): una joiosa realitat, percebuda plenament a la llum de la fe, però històricament testificada pels que van tenir el privilegi de veure al Senyor ressuscitat; esdeveniment que no només emergeix de manera absolutament singular en la història dels homes, sinó que està en el centre del misteri dels temps. En efecte, com ens recorda en la suggestiva litúrgia de la nit de Pasqua, el ritu de preparació del ciri pasqual, Crist «és el temps i l’eternitat». Per això, commemorant no només un cop l’any, sinó cada diumenge, el dia de la resurrecció de Crist, l’Església indica a cada generació el que constitueix l’eix central de la història, amb el qual es relacionen el misteri del principi i el del destí final del món.» (Dies Domini, 2)

Estem al cor de la llarga sèrie de capítols de la Regla que descriuen l’organització de l’Ofici Diví segons les diferents hores del dia i de la nit, els dies i les diferents estacions de l’any. En els tres primers capítols d’aquesta sèrie, en què sant Benet descriu la celebració de l’Ofici de la nit, a l’hivern i a l’estiu, i la forma en què distribueix els Salms, ara destaca la importància de la celebració en diumenge. Certament no hi ha cap capítol especial a la Regla dedicat al diumenge, però també és cert que hi ha diversos passatges a la Regla que ens permeten veure quina importància tenia el primer dia de la setmana per a sant Benet. En particular, hi ha el capítol 48, que tracta de fet de l’equilibri del dia monàstic, on sant Benet ens diu que el diumenge, tots es dedicaran a la lectura, excepte els que estan a càrrec de feines molt concretes. A les nostres societats modernes el diumenge es percep principalment com un dia de descans, en relació amb el que el llibre del Gènesi parla del setè dia i molt en línia amb la tradició jueva. Però si pel monjo, el diumenge també és un dia de descans, hem de tenir cura de que no sigui un dia com qualsevol, perquè no ho és; en aquest dia, que no és el setè sinó el vuitè; que no és darrer dia de la setmana sinó el primer, recordem i celebrem de manera molt especial la resurrecció del Senyor; en certa manera, com ens diu sant Joan Pau II, cada diumenge celebrem la Pasqua. Per això ha de ser un dia de descans, però contemplatiu, és a dir, descansar en Déu, no pas de Déu, que es concreta litúrgicament, en l’Eucaristia dominical i en la lectio divina. La lectura de la Paraula de Déu hauria de ser la nostra activitat principal, el dia del Senyor. Una lectura tastada en l’ofici diví, un ofici particularment ric.

La història de la litúrgia ens ensenya que, segons una antiga tradició monàstica, que encara estava en vigor en l’època de sant Benet, durant la nit de dissabte a diumenge, fins al primer cant del gall s’estava en oració. Sant Benet, destacant aquest ofici nocturn, fins i tot proposa d’aixecar-nos abans del que és habitual, precisament per permetre una salmodia i unes lectures bíbliques i patrístiques més llargues i més nombroses. Sant Benet, sempre tant pràctic i coneixedor de les nostres febleses, tenint en compte el sentit comú, ens recorda que de vegades no ens aixequem i que això és poc excusable en un dia especial com és el diumenge.

Sant Benet inclou breus expressions que revelen el significat de la presència de Déu per animar tot l’Ofici, per exemple quan ens diu que quan es canta el Glòria al final de la quarta lectura, tots s’aixequen amb reverència o que quan l’abat llegeix l’Evangeli tots estaran dempeus i escoltaran amb respecte la Paraula de Déu. De fet, al final del tercer nocturn ara nosaltres llegim l’Evangeli del diumenge però en l’època de sant Benet no era pas així, sinó que era habitualment un dels relats de la resurrecció, d’acord amb l’antiga tradició de l’Església primitiva; perquè segons la tradició, la lectura de l’Evangeli era una part molt important de l’ofici de la resurrecció que en un inici sembla estava separat de l’ofici nocturn. El Te Deum conclou aquesta ofici amb un esperit festiu, previ a la celebració de les Laudes que sant Benet pràcticament contemplava immediates a l’ofici nocturn. De tot plegat el primer que hem de tenir present és que el diumenge és el dia de la resurrecció de Crist i per tant ha de ser un dia festiu que ens recordi la nostra alegria de ser cristians i de ser monjos. El diumenge ha de ser, en primer lloc, un dia dedicat la Paraula de Déu, paraula que escoltem en la litúrgia i que meditem privadament.

Sant Joan Pau II en la seva Carta Apostòlica sobre el diumenge recalca aquest caràcter pasqual del diumenge dient: «Celebrem el diumenge la venerable resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist, ho fem no només per Pasqua, sinó cada setmana»: així escrivia, a principis del segle V, el Papa Inocenci I, testimoniant una pràctica ja consolidada que s’havia anat desenvolupant des dels primers anys després de la resurrecció del Senyor. Sant Basili parla del «sant diumenge, honorat per la resurrecció del Senyor, primícia de tots els altres dies». Sant Agustí anomena al diumenge «sagrament de la Pasqua». Aquesta profunda relació del diumenge amb la resurrecció del Senyor és posada en relleu amb força per totes les Esglésies, tant a Occident com a Orient. En la tradició de les Esglésies orientals, en particular, cada diumenge és el dia de la resurrecció, i precisament per això és el centre de tot el culte. A la llum d’aquesta tradició ininterrompuda i universal, es veu clarament que, tot i que el dia del Senyor té les seves arrels en l’obra mateixa de la creació i, més directament, en el misteri del «descans» bíblic de Déu, s’ha de fer referència específica a la resurrecció de Crist per comprendre plenament el seu significat. És el que passa amb el diumenge cristià, que cada setmana proposa a la consideració dels fidels l’esdeveniment pasqual, del qual brolla la salvació del món.» (Dies Domini, 19)

diumenge, 8 de juliol del 2018

LA HUMILITAT: EL SEGON GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,31-33

31 El segon graó de la humilitat és quan, no estimant la seva voluntat, l’home no es complau a satisfer els seus desigs, 32 sinó que respon amb els fets a aquella paraula del Senyor que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 33 També diu l’Escriptura: «La voluntat porta a la pena, mentre que l’obligació engendra la corona».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Llorenç Scupoli, un teatí que visqué al segle XVI, escriví a la seva obra Combat espiritual que necessitem governar la nostra voluntat de tal manera que lluny d’abandonar-la als seus capricis, s’emmotlli en tot a la voluntat de Déu. Sant Benet ens parla avui, en el segon graó de la humilitat, de voluntat, de desig i de resposta. «Cal prendre bona nota de que no n’hi ha prou amb voler i procurar les coses que a Déu li agraden, sinó que cal voler-les i fer-les com si fóssim moguts pel mateix Déu, amb la més pura i sincera intenció d’agradar-lo tan sols a Ell», afegeix Llorenç Scupoli. El model és el mateix Crist que el relat del quart Evangeli ens diu «no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m’ha enviat.» (Jn 6,38) una de les cites més emprades en la literatura monàstica i espiritual perquè conté en poques paraules tot el que va ser la missió de Jesús, del Fill de Déu, a la terra. Cal anar trobant gust en fer les coses que agraden a Déu, anar habituant-se de tal manera que ens hi trobem bé, de grat; que arribem a fer la voluntat de Déu pel propi voler, que identifiquem la nostra voluntat amb la voluntat de Déu. «Déu meu, vull fer la teva voluntat: guardo la teva llei al fons del cor» com ens diu el Salm 40. Els nostres desitjos són al cap i a la fi passatgers, temporals, fugissers, insignificants; i per això no han de guiar la nostra vida, no han de ser el nostre nord. El model és Crist i el nostre objectiu tractar d’imitar-lo amb els nostres actes, tenir-lo present en el nostre pensament, sempre. Perquè no es tracta d’una mera imitació exterior, mimètica, d’un ascetisme malsà, alienador; sinó de convertir-nos, de transformar-nos, de conformar-nos, d’inserir-nos; per l’obediència en el pla de Déu.

En paraules de Crist dues voluntats estan cara a cara, la seva voluntat i la voluntat del qui l’ha enviat, el Pare; la nostra voluntat i la de Déu, la voluntat humana i la voluntat divina. En l’angoixa de Jesús a Getsemaní hi veiem la seva pregària cimal, la raó per la qual dona la seva vida, per fer la voluntat del Pare que l’ha enviat, per tal d’acomplir el pla de salvació dissenyat per Déu. «Donat que estàs ple de tu mateix, per aconseguir la disposició adequada, procura despendre’t tant com et sigui possible, des del inici de les teves accions, de tota barreja en la que puguis sospitar que hi ha quelcom de teu; i no vulguis, no facis, no refusis res sense abans sentir que estàs mogut, atret pel pur i simple voler de Déu.» afegeix Llorenç Scupoli.

A partir d’aquest segon graó de la humilitat sant Benet posa davant dels nostres ulls a Crist humil i obedient fins a la mort, aquell qui «es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu.» com diu Filipencs (Fl 2,8). Tot plegat no és tant sols el nucli de l’espiritualitat monàstica, també ho és de la cristiana en el seu conjunt. Ni el simple, de fet no tant simple, ascetisme, ni l’observança monàstica, ni les virtuts morals tenen sentit sinó hi ha la voluntat de configurar-nos amb Jesús, d’esdevenir els seus germans. «El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare» (Mt 12,50). És el camí vers la plenitud de l’amor en Crist, però no és pas fàcil, és forçosament estret i no pas tant sols al començament, sinó que si ens aturem, si no progressem en aquest camí, l’herbassar de la nostra rutina o de la nostra mandra l’anirà fent cada cop més angost fins a fer-lo impracticable. Si aconseguim perseverar, anirem fent camí poc a poc, però com ens deia avui sant Efrem a Matines «alegra’t pel que has aconseguit, sense entristir-te pel que encara no has aconseguit. (...) El que has rebut és la teva part, el que ha quedat és la teva herència» (Comentari sobre el Diatéssaron, Cap. 1, 18-19)

El combat és sempre entre la nostra tendència a fer-nos forts en la suposada seguretat que creiem tenir i el que sant Benet ens proposa, seguir a Crist en la follia de la creu. Al llarg de tota la Regla sant Benet va desgranant invitacions a treballar, a discórrer i a meditar sobre com purificar el nostre judici sobre el que és realment útil per a la nostra vida de monjos, pel seguiment del Crist. Si no trobem, comenta l’abat Cassià Maria Just, el gest interior de despullament per obrir-nos a Crist, podem malversar any rere any, tota la vida, encallats en la mediocritat, en una vida fins i tot aparentment observant, però tocada, morta, sense il·lusió; «sense la configuració amb el Crist, la vida del monjo és fada, absurda. Aquesta és la feblesa, millor dit, el risc: sinó es va a fons, més val no començar l’aventura» conclou l’abat Cassià.

En aquest combat, la interiorització de la voluntat de Déu tant sols podem fer-la amb l’ajut de l’Esperit i des de la nostra llibertat. Perquè nosaltres no hem rebut un esperit d’esclaus que ens faci tornar a caure en el temor, sinó l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: «Abbà, Pare!» ens diu la Carta als Romans (Cf. Rm 8,15). La primera forma de llibertat coneguda és la llibertat d’elecció fonamentada sobre el lliure albir. Des del punt de vista espiritual l’elecció, la tria, ha d’estar orientada vers l’acompliment de la voluntat de Déu. Alhora podem considerar una altre tipus de llibertat, la llibertat d’adhesió; on de nou el model és Crist. «Us ben asseguro que el Fill no pot fer res pel seu compte, fora d’allò que veu fer al Pare: allò que fa el Pare, ho fa igualment el Fill. El Pare estima el Fill i li mostra tot el que fa.» ens diu el quart Evangeli (Jn 5,19-20). Dos models espirituals ens surten al pas. Per la llibertat d’elecció tenim un model en sant Ignasi, per a ell cal arribar a la plena llibertat de decisió, preparant l’ànima, apartant-la de les afeccions desordenades, per trobar la voluntat de Déu en la disposició de la nostra vida. Per la llibertat d’adhesió un altre model és sant Joan de la Creu, que veu la purificació dels sentits com un alliberament espiritual.

Voluntat, desig, resposta. Escriu Teòfanes el reclús, un mestre espiritual rus del segle XIX «Dius: “haig de fer alguna cosa”. I tant que has de fer alguna cosa. Fes el que estigui a la teva mà, en el teu ambient, en les teves circumstàncies i estigués segur de que aquesta serà la teva autèntica tasca i no se’t demanarà res més. És un gran error pensar que per guanyar el cel, o millor dit en llenguatge progressista, per contribuir al bé de la humanitat, cal portar a terme grans i renombrades empreses. No és així en absolut. Simplement cal fer-ho tot segons els manaments de Déu. I què en concret? Res en especial; tant sols allò que a cadascú li correspon segons les circumstàncies de la vida, allò que exigeixen les circumstàncies particulars en que es troba cadascun de nosaltres. Així de senzill. El destí de cadascú l’organitza Déu i tot el decurs vital de cadascú és també un assumpte de llur providència, plenament bondadosa. Això afecta a cada moment i a cada trobada amb Ell.» (Què és la vida espiritual i com perseverar en ella, carta 16).

Una voluntat, la de Déu, un desig, acomodar-nos-hi, una resposta, acomplir-la. Fer la nostra pròpia voluntat porta a la pena, mentre que acomplir la voluntat de Déu engendra la corona. Anem amb compte, no sigui que creient passar per camins rectes al final ens enfonsem fins al pregon de l’infern del nostre propi voler empesos per les nostres cobejances. Confiem-nos a Déu que tothora ens observa des del cel, tinguem-lo sempre present en els nostres pensaments, guardem-nos de la nostra iniquitat, sentim-nos sempre a la seva presencia.

diumenge, 1 de juliol del 2018

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,30-40

30 S’ha de recordar sempre l’abat del que és, s’ha de recordar de com l’anomenen, i ha de saber que, a qui més es confia, més se li exigeix. 31 Que sàpiga també quina cosa tan difícil i tan àrdua no accepta, de governar ànimes i acomodar-se a moltes maneres de ser: a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió; 32 i que, segons el temperament i la intel·ligència de cadascú, es faci i s’adapti de tal manera a tothom, que no sols no hagi de lamentar cap minva del ramat que té encomanat, sinó que pugui alegrar-se de la creixença del bon ramat. 33 Per damunt de tot, que, desatenent o tenint en poc la salvació de les ànimes que li són encomanades, no posi més afany en les coses transitòries, terrenals i caduques, 34 sinó que pensi sempre que ha acceptat de governar ànimes, de les quals haurà de donar compte. 35 I perquè no invoqui una possible manca de béns, recordi’s que està escrit: “Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això us serà donat d’escreix”; 36 i encara: “Res no falta als qui el temen”. 37 Que sàpiga que el qui accepta de governar ànimes s’ha de preparar a donar-ne compte. 38 I tal com sigui el nombre de germans que sap que té sota la seva cura, tingui per cert que de totes aquestes mateixes ànimes haurà de donar compte al Senyor el dia del judici, a més, sens dubte, del de la seva ànima. 39 I així, tement sempre el futur examen del pastor sobre les ovelles que li té encomanades, mentre es preocupa pels comptes d’altri esdevé sol·lícit dels seus, 40 i, mentre amb les seves admonicions facilita l’esmena als altres, ell mateix es va esmenant dels seus defectes.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Recordar-se sempre del que és i de com l’anomenen; saber que se li exigirà més ja que més se li ha confiat, tenir present que ha acceptat una tasca àrdua. Aquest és el primer nucli d’aquesta darrera part del capítol segon dedicat per sant Benet a l’abat. Si a que la salvació de l’ànima de cadascun ja és prou complicada i tant sols la confiança en la gran misericòrdia de Déu ens pot fer concebre esperances hi afegim que l’abat ha de témer sempre el futur examen del pastor sobre les ovelles que li han estat encomanades; realment les possibilitats de salvació es redueixen bastant per no dir molt. Sant Elred en la seva oració pastoral suggereix a l’abat de dir al Senyor «et demano la saviesa perquè romangui en mi, perquè treballi en mi. Que ella disposi els meus pensaments, les meves paraules, els meus actes, totes les meves decisions, segons el teu designi, per a glòria del teu nom.»

A la primera part del capítol sant Benet parla de l’abat en relació amb el Crist de qui diu que és vicari, a qui representa, de qui fa les vegades en la comunitat. Per tant, l’abat ha d’esforçar-se per encarnar la bondat de Crist amb els seus germans i transmetre’ls el seu ensenyament, és a dir, l’ensenyament de Crist. Mostrant tant amb el seu comportament, com amb les seves paraules la recta doctrina. La primera conseqüència és evitar l’accepció de persones, és a dir, tenir la mateixa actitud davant de tots els seus germans. Cal dir que en l’època de sant Benet la societat estava fortament estratificada i les classes socials tenien un paper molt important, eren compartiments estancs difícilment salvables. Entre la procedència dels que arribaven al monestir hi havia l’antiga noblesa romana, els servents i els esclaus de la noblesa; homes lliures com tals eren pocs en la societat d’aquell moment. L’abat ha de tenir la mateixa actitud davant de tots, perquè tots som servents de Crist. Més tard, a la Regla es resumirà dient que hem de ser servidors els uns dels altres; sant Benet diguem que iguala per baix, tots servents perquè el nostre model és Crist que vingué a servir i no a ser servit. Així sant Elred li suggereix a l’abat de pregar a Déu dient: «hi ha dons que necessito no sols per a mi, sinó per aquests que Tu m’has ordenat de servir, més que no pas presidir».

Aquesta idea també està present quan sant Benet parla de l’ordre en la comunitat, corresponent al dia i a l’hora de la nostra arribada, sigui quin sigui el nostre origen, edat o condició. L’única distinció en l’actitud de l’abat cap als germans ha de correspondre al mèrit de vida. Sant Benet ho expressa dient que la caritat ha de ser igual per a tots i que la disciplina també. Aquesta menció a la disciplina, introdueix un altre aspecte de la càrrega que sant Benet confia a l’abat i que expressa amb la recomanació prou incisiva de sant Pau al seu deixeble Timoteu: «interpel·la, exhorta» (2 Tim 4,2) i la parafraseja amb expressions menys severes però igualment exigents. Si en el passat es podria caure en la temptació de corregir constantment i de vegades amb excessiva duresa, la temptació més general avui dia potser és la de caure en la tendència oposada. Fins i tot en l’actualitat se’ns pot fer difícil entendre les recomanacions que establí sant Benet, en un context social molt diferent al nostre. Sant Benet insta a recuperar als indisciplinats i als turbulents; a exhortar als obedients; a amenaçar i castigar als descuidats i arrogants; un llenguatge dur a les nostres orelles; potser el podríem definir fins i tot de políticament incorrecte. Sant Benet creu que n’hi ha prou amb una o dues advertències verbals per reprendre; però això no és suficient per a alguns, els que sant Benet anomena «obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients». Això ens indica que sant Benet parla des de l’experiència personal, que en els seus anys de vida comunitària n’havia conegut alguns d’aquests en les seves comunitats.

Encara que avui vivim en un context cultural molt diferent, el deure de la correcció fraterna continua essent una obligació evangèlica. Si tots els germans coneixen i exerceixen amb prudència, cal dir-ho, aquest deure de la correcció fraterna, l’abat rarament l’haurà d’exercir ell mateix i potser tant sols en assumptes seriosos. Malgrat això, no pot renunciar l’abat a aquest seu deure. Certament no és fàcil. I per això, una vegada més, sant Benet recorda a l’abat totes les seves obligacions, amb paraules suficients per desanimar a qualsevol que vulgui convertir-se en abat. Però habitualment no és que algú vulgui convertir-se en abat, sinó que l’Esperit bufa sobre la comunitat perquè sigui aquesta qui l’elegeixi. Així sant Elred afegeix en la seva pregària «ensenya al teu servent com em cal consagrar-me a ells; concedeix-me, Senyor, per la teva gràcia, de suportar pacientment les seves febleses, de sofrir amb ells amb amor, d’ajudar-los amb discerniment. Ja que els has donat aquest guia sense experiència, instrueix-me, guia’m, governa’m.»

Sant Benet es preocupa sobretot perquè l’abat no perdi de vista mai la salvació de les ànimes que se li encomanen, i no tingui més cura de les coses transitòries, terrestres i obsoletes. Això pot ser una temptació per a l’abat per justificar-se de que considerant la seva tasca com un servei als germans; i no tenint grans habilitats per guiar-los, ensenyar-los i corregir-los, es dediqui al seu servei dedicant la major part del seu temps a la gestió material de la comunitat, o simplement a una o altra tasca concreta o a alguns germans determinats. L’abat ha d’examinar-se sempre davant de Déu per veure si aquesta suposta generositat al servei de la seva comunitat és sincera. Per aquest motiu, sant Benet redobla el clau quan li recorda que són ànimes malaltes les que ha rebut per conduir, i que d’elles n’haurà d’informar, de passar comptes. I perquè l’abat no perdi el nord sant Benet afegeix que no utilitzi el pretext del risc de pèrdua material, recordant-li que està escrit que primer que tot li cal buscar el regne de Déu i la seva justícia, i tota la resta se li donarà a més a més. Seria fàcil corregir als altres si no es tenien presents les falles pròpies. Però el fet d’estar un mateix encara molt lluny de l’objectiu de ser un bon monjo, de viure bé aquest o aquell altre aspecte de la vida cristiana i monàstica; això no pot ser un pretext per no indicar aquest objectiu als seus germans. Per això, sant Benet acaba aquest capítol recordant a l’abat que aquests són dos aspectes de la mateixa responsabilitat: treballar per corregir els altres, corregint-se ell mateix les seves falles. El fet que l’abat té les seves pròpies faltes i febleses no és per si mateix un pretext per no exhortar als germans a una conversió contínua, ni és per als germans un pretext legítim per no prestar atenció als seus ensenyaments i a les seves exhortacions. Tots tenim el mateix deure de conversió contínua. Com ens deia aquest matí el beat Guerric «que ressusciti, doncs i que revisqui l’esperit de cadascun de nosaltres tant a una pregària atenta com a una dedicació sol·lícita.»