LA HUMILITAT: EL SEGON GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,31-33

31 El segon graó de la humilitat és quan, no estimant la seva voluntat, l’home no es complau a satisfer els seus desigs, 32 sinó que respon amb els fets a aquella paraula del Senyor que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 33 També diu l’Escriptura: «La voluntat porta a la pena, mentre que l’obligació engendra la corona».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Llorenç Scupoli, un teatí que visqué al segle XVI, escriví a la seva obra Combat espiritual que necessitem governar la nostra voluntat de tal manera que lluny d’abandonar-la als seus capricis, s’emmotlli en tot a la voluntat de Déu. Sant Benet ens parla avui, en el segon graó de la humilitat, de voluntat, de desig i de resposta. «Cal prendre bona nota de que no n’hi ha prou amb voler i procurar les coses que a Déu li agraden, sinó que cal voler-les i fer-les com si fóssim moguts pel mateix Déu, amb la més pura i sincera intenció d’agradar-lo tan sols a Ell», afegeix Llorenç Scupoli. El model és el mateix Crist que el relat del quart Evangeli ens diu «no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m’ha enviat.» (Jn 6,38) una de les cites més emprades en la literatura monàstica i espiritual perquè conté en poques paraules tot el que va ser la missió de Jesús, del Fill de Déu, a la terra. Cal anar trobant gust en fer les coses que agraden a Déu, anar habituant-se de tal manera que ens hi trobem bé, de grat; que arribem a fer la voluntat de Déu pel propi voler, que identifiquem la nostra voluntat amb la voluntat de Déu. «Déu meu, vull fer la teva voluntat: guardo la teva llei al fons del cor» com ens diu el Salm 40. Els nostres desitjos són al cap i a la fi passatgers, temporals, fugissers, insignificants; i per això no han de guiar la nostra vida, no han de ser el nostre nord. El model és Crist i el nostre objectiu tractar d’imitar-lo amb els nostres actes, tenir-lo present en el nostre pensament, sempre. Perquè no es tracta d’una mera imitació exterior, mimètica, d’un ascetisme malsà, alienador; sinó de convertir-nos, de transformar-nos, de conformar-nos, d’inserir-nos; per l’obediència en el pla de Déu.

En paraules de Crist dues voluntats estan cara a cara, la seva voluntat i la voluntat del qui l’ha enviat, el Pare; la nostra voluntat i la de Déu, la voluntat humana i la voluntat divina. En l’angoixa de Jesús a Getsemaní hi veiem la seva pregària cimal, la raó per la qual dona la seva vida, per fer la voluntat del Pare que l’ha enviat, per tal d’acomplir el pla de salvació dissenyat per Déu. «Donat que estàs ple de tu mateix, per aconseguir la disposició adequada, procura despendre’t tant com et sigui possible, des del inici de les teves accions, de tota barreja en la que puguis sospitar que hi ha quelcom de teu; i no vulguis, no facis, no refusis res sense abans sentir que estàs mogut, atret pel pur i simple voler de Déu.» afegeix Llorenç Scupoli.

A partir d’aquest segon graó de la humilitat sant Benet posa davant dels nostres ulls a Crist humil i obedient fins a la mort, aquell qui «es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu.» com diu Filipencs (Fl 2,8). Tot plegat no és tant sols el nucli de l’espiritualitat monàstica, també ho és de la cristiana en el seu conjunt. Ni el simple, de fet no tant simple, ascetisme, ni l’observança monàstica, ni les virtuts morals tenen sentit sinó hi ha la voluntat de configurar-nos amb Jesús, d’esdevenir els seus germans. «El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare» (Mt 12,50). És el camí vers la plenitud de l’amor en Crist, però no és pas fàcil, és forçosament estret i no pas tant sols al començament, sinó que si ens aturem, si no progressem en aquest camí, l’herbassar de la nostra rutina o de la nostra mandra l’anirà fent cada cop més angost fins a fer-lo impracticable. Si aconseguim perseverar, anirem fent camí poc a poc, però com ens deia avui sant Efrem a Matines «alegra’t pel que has aconseguit, sense entristir-te pel que encara no has aconseguit. (...) El que has rebut és la teva part, el que ha quedat és la teva herència» (Comentari sobre el Diatéssaron, Cap. 1, 18-19)

El combat és sempre entre la nostra tendència a fer-nos forts en la suposada seguretat que creiem tenir i el que sant Benet ens proposa, seguir a Crist en la follia de la creu. Al llarg de tota la Regla sant Benet va desgranant invitacions a treballar, a discórrer i a meditar sobre com purificar el nostre judici sobre el que és realment útil per a la nostra vida de monjos, pel seguiment del Crist. Si no trobem, comenta l’abat Cassià Maria Just, el gest interior de despullament per obrir-nos a Crist, podem malversar any rere any, tota la vida, encallats en la mediocritat, en una vida fins i tot aparentment observant, però tocada, morta, sense il·lusió; «sense la configuració amb el Crist, la vida del monjo és fada, absurda. Aquesta és la feblesa, millor dit, el risc: sinó es va a fons, més val no començar l’aventura» conclou l’abat Cassià.

En aquest combat, la interiorització de la voluntat de Déu tant sols podem fer-la amb l’ajut de l’Esperit i des de la nostra llibertat. Perquè nosaltres no hem rebut un esperit d’esclaus que ens faci tornar a caure en el temor, sinó l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: «Abbà, Pare!» ens diu la Carta als Romans (Cf. Rm 8,15). La primera forma de llibertat coneguda és la llibertat d’elecció fonamentada sobre el lliure albir. Des del punt de vista espiritual l’elecció, la tria, ha d’estar orientada vers l’acompliment de la voluntat de Déu. Alhora podem considerar una altre tipus de llibertat, la llibertat d’adhesió; on de nou el model és Crist. «Us ben asseguro que el Fill no pot fer res pel seu compte, fora d’allò que veu fer al Pare: allò que fa el Pare, ho fa igualment el Fill. El Pare estima el Fill i li mostra tot el que fa.» ens diu el quart Evangeli (Jn 5,19-20). Dos models espirituals ens surten al pas. Per la llibertat d’elecció tenim un model en sant Ignasi, per a ell cal arribar a la plena llibertat de decisió, preparant l’ànima, apartant-la de les afeccions desordenades, per trobar la voluntat de Déu en la disposició de la nostra vida. Per la llibertat d’adhesió un altre model és sant Joan de la Creu, que veu la purificació dels sentits com un alliberament espiritual.

Voluntat, desig, resposta. Escriu Teòfanes el reclús, un mestre espiritual rus del segle XIX «Dius: “haig de fer alguna cosa”. I tant que has de fer alguna cosa. Fes el que estigui a la teva mà, en el teu ambient, en les teves circumstàncies i estigués segur de que aquesta serà la teva autèntica tasca i no se’t demanarà res més. És un gran error pensar que per guanyar el cel, o millor dit en llenguatge progressista, per contribuir al bé de la humanitat, cal portar a terme grans i renombrades empreses. No és així en absolut. Simplement cal fer-ho tot segons els manaments de Déu. I què en concret? Res en especial; tant sols allò que a cadascú li correspon segons les circumstàncies de la vida, allò que exigeixen les circumstàncies particulars en que es troba cadascun de nosaltres. Així de senzill. El destí de cadascú l’organitza Déu i tot el decurs vital de cadascú és també un assumpte de llur providència, plenament bondadosa. Això afecta a cada moment i a cada trobada amb Ell.» (Què és la vida espiritual i com perseverar en ella, carta 16).

Una voluntat, la de Déu, un desig, acomodar-nos-hi, una resposta, acomplir-la. Fer la nostra pròpia voluntat porta a la pena, mentre que acomplir la voluntat de Déu engendra la corona. Anem amb compte, no sigui que creient passar per camins rectes al final ens enfonsem fins al pregon de l’infern del nostre propi voler empesos per les nostres cobejances. Confiem-nos a Déu que tothora ens observa des del cel, tinguem-lo sempre present en els nostres pensaments, guardem-nos de la nostra iniquitat, sentim-nos sempre a la seva presencia.