De la Regla de sant Benet
Capítol 18
1 En primer lloc es dirà el verset «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me», el glòria i l’himne de cada hora. 2 Després, a l’hora de prima, el diumenge, s’han de dir quatre divisions del salm cent divuit, 3 però a les altres hores, o sigui, a tèrcia, sexta i nona, es diran tres divisions de l’esmentat salm cent divuit. 4 A prima del dilluns s’han de dir tres salms: el primer, el segon i el sisè; 5 i així cada dia, fins al diumenge, es diran a prima tres salms, per ordre, fins al salm dinou, de manera, però, que el salm nou i el disset es parteixin en dos. 6 I així resulta que a les vigílies del diumenge es pot començar sempre pel vintè. 7 A tèrcia, sexta i nona del dilluns es diran les nou divisions restants del salm cent divuit, tres a cada hora. 8 Acabat així el salm cent divuit en dos dies, és a dir, entre el diumenge i el dilluns, 9 que a partir del dimarts, a tèrcia, sexta i nona es recitin tres salms, del cent dinou fins al cent vint-i-set, o sigui nou salms. 10 Aquests salms s’han de repetir sempre igualment a les mateixes hores fins al diumenge -conservant tanmateix cada dia una disposició uniforme d’himnes, lliçons i versets-, 11 de manera que el diumenge començaran sempre amb el cent divuit. 12 Les vespres es faran cada dia amb el cant de quatre salms. 13 Que aquests salms comencin pel cent nou fins al cent quaranta-set, 14 fora d’aquells que han estat presos per a d’altres hores, és a saber, del cent disset fins al cent vint-i-set, el cent trenta-tres i el cent quaranta dos. 15 Tots els que queden s’han de dir a vespres. 16 I com que així manquen tres salms, caldrà dividir els que són més llargs d’entre els indicats, o sigui, el cent trenta-vuit, el cent quaranta-tres i el cent quaranta-quatre. 17 En canvi, el cent setze, com que és curt, s’ajuntarà amb el cent quinze. 18 Establert, doncs, l’ordenament dels salms de vespres, la resta, això és, la lliçó, el responsori, l’himne, el verset i el càntic, que es faci tal com més amunt hem determinat. 19 A completes es repetiran cada dia els mateixos salms, o sigui, el quart, el noranta i el cent trenta-tres. 20 Disposat l’ordenament de la salmòdia diürna, que tots els salms que queden siguin repartits proporcionalment entre les set vigílies nocturnes, 21 dividint els salms més llargs d’entre ells i assignant-ne dotze a cada nit. 22 Sobretot advertim que, si per ventura a algú no li agradava aquesta distribució dels salms, ho ordeni, si creia que és millor, d’una altra manera, 23 mentre en tot cas observi això, que cada setmana es reciti el salteri amb tots els cent cinquanta salms, i que a les vigílies del diumenge es reprengui sempre per on s’ha començat. 24 Perquè els monjos que en el curs d’una setmana reciten menys d’un salteri, amb els càntics de costum, mostren una gran deixadesa en el servei a què estan dedicats, 25 quan podem llegir que els nostres sants Pares feien coratjosament en un sol dia el que tant de bo nosaltres, tebis, acomplim en tota una setmana.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet porta uns quants capítols, des del VIII, parlant de l’ofici diví i establint-ne les normes; encara resten els dos propers que en són la conclusió i estan dedicats a l’actitud en la salmòdia i a la reverència en la pregària. Malgrat tanta dedicació, tanta concreció, acaba dient-nos que si a algú no li agrada aquesta distribució que ho ordeni d’una altra manera; deixant, això si ben clar, que essent tebis com som recitem al menys el saltiri complet en una setmana, el que els nostres pares feien en un sol dia.
La pregària, l’ofici diví, és un dels centres de la nostra vida comunitària, no el podem negligir, no podem fer-lo objecte de la nostra deixadesa perquè és el servei al que estem dedicats. De la salut d’una comunitat n’és un bon indicador l’ofici diví: la regularitat, la puntualitat, l’assistència, la priorització, la qualitat, la dedicació o el sentit que donem al que estem fent, és a dir pregant, lloant al Senyor. Això ens obliga a ser en primer lloc generosos amb Déu, no anteposant-li res; i ser-ho també amb la comunitat, amb els germans. Tots els serveis de la comunitat, absolutament tots, són en benefici del conjunt. Si algú de nosaltres en un moment determinat ens creiem detentadors, posseïdors, propietaris o monopolitzem quelcom, sigui qui sigui, errem i ves que fins i tot al final no perjudiquem a la comunitat; com també ho podem fer si ens creiem detentadors dels valors monàstics en exclusiva, o dit d’una altra manera més monjos que cap altre o més perfectes que ningú; vivim la vida monàstica en comunitat per bé i per mal, fem camí junts. Viure-la vol dir disponibilitat que rima amb humilitat, caritat i generositat; i amb obediència que rima amb paciència. Escriu El P. Lorenzo Montecalvo que hi pot haver tres tipus de monjos que refusin el concepte de comunitat. Els uniformistes acèrrims que no contemplen la comunitat com una suma de persones amb llur llibertat individual i volen fer als altres a imatge seva i no hi reconeixen la de Déu. Uns altres són els que ell anomena «llogaters» o que estan amb un peu dins i un peu fora del monestir, que sols cerquen un plat a taula, un llit i un sostre però que no senten la comunitat com a cosa pròpia i tant sols els interessa la seva parcel·la, alhora que murmuren o fan morros quan veuen afectada la seva comoditat i el seu caprici. La tercera categoria són els aprofitats que no viuen per la comunitat sinó que creuen que la comunitat ha de viure per a ells.
Per entendre el significat de l’Ofici Diví, de l’Opus Dei, cal partir de l’obligació bàsica de la vida monàstica, el de l’oració contínua, són moments aquests de pregària comuna i si no hi ha a la nostra vida com a mínim un esforç per viure’ls el més constant possible en presència de Déu, aquests moments rituals de pregària comuna restaran buits i seran inútils. L’Opus Dei ha d’ocupar un lloc essencial en la nostra vida de monjos, ha de marcar la nostra jornada, reunint-nos a l’església del monestir, interrompent totes les altres obligacions. D’aquesta manera es desitja subratllar la primacia de la lloança divina, realitzant així l’ideal evangèlic de «que cal pregar sempre sense defallir» (Lc 18,1). Els monjos ens unim per mitjà de l’oració litúrgica a la intercessió i adoració de Crist, summe sacerdot de la nova i eterna aliança. D’aquesta manera la Litúrgia de les Hores no només marca el ritme de la jornada monàstica, sinó que permet al monjo participar espiritualment en els misteris de Senyor i dels seus sants, que celebra, canta i contempla durant tota la jornada i el conjunt la seva vida. I això cal fer-ho bé, centrats, no podem sentir-nos davant de la pregària comunitària com uns llogaters, com uns aprofitats o com uns autòmats. L’hem de viure amb intensitat, que rima amb llibertat. La pregària ens ha de fer veure i assaborir l’amor de Déu, malgrat els nostres defectes i imperfeccions, que tots tenim; ens ha de donar la força necessària per convertir-nos una mica més cada dia. L’Ofici Diví ha de ser realment un moment de gràcia, un encontre vital amb el Senyor; «Ell és la nostra pau» (Ef 2,14) per això tant sols en Ell una comunitat pot viure en la concòrdia; mai podrem tenir pau sinó recordem que cerquem junts al Senyor des de les nostres febleses i defectes de fàbrica. Certament no existeix la comunitat ideal, ni el monjo ideal, qui es cregui ser-ho erra i per sol fet de creure’s millor que ningú i jutjar als altres està ben lluny de ser-ho; som tant sols una comunitat de pecadors en camí de conversió; sols essent monjos pecadors en camí de conversió, sentint-nos pecadors i alhora estimats per Déu, podem caminar junts cercant al Senyor. Avui ens ho deia a Matines sant Agustí, en el decurs de la lectura que fem aquets dies de les Confessions: «Lloaran el Senyor els qui sincerament el busquen. Perquè els qui el busquen el troben i, en trobar-lo, el lloen.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada