COM S’HAN DE CELEBRAR ELS OFICIS DIVINS DURANT EL DIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 16

1 Com diu el profeta: «Us he lloat set vegades al dia». 2 Acomplirem aquest sagrat nombre de set, si complim les obligacions de la nostra servitud a hora de laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, 3 ja que és d’aquestes hores diürnes que digué: «Us he lloat set vegades al dia». 4 Perquè, de les vigílies nocturnes el mateix profeta diu: «A mitjanit em llevava a lloar-vos». 5 Tributem, doncs, lloances al nostre Creador en aquestes hores «per les decisions de la seva justícia», això és, a laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, i llevem-nos de nit a lloar-lo. «Us lloo set vegades cada dia, perquè són justes les vostres decisions» (Sl 119,164).

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Quan comenta aquest capítol l’abat Cassià Maria Just diu que a ell el que l’interessa és remarcar la intenció de sant Benet sobre el ritme intens de pregària que santifica les hores del dia. I aquest és el sentit just d’aquest capítol, de fet aquest és el sentit just de la nostra vida com a monjos, santificar el dia, viure el dia centrant-nos en el Crist i la manera millor de fer-ho és recórrer a la pregària, ja no de fet aquella pregària continua dels primers monjos, però sí una pregària continuada, que marqui amb força el ritme de les hores i alhora l’eternitat de les hores. El Senyor ens posa precisament aquest diumenge davant els ulls aquest capítol, ens el posa quan estem a dos dies, a poques hores, de recuperar precisament aquest ritme que no té altra finalitat, altre objectiu, que santificar, que ajudar-nos a santificar el ritme de la nostra jornada diària.

Escriu Michaela Puzicha que sant Benet aquí ens vol mostrar clarament que no es tracta tant sols de fixar un horari precís pels oficis, sinó de pregar sense cessar, d’aquí les dues citacions bíbliques, que són una excepció en aquesta part de la Regla que fa referència a l’Ofici Diví i que va dels capítols 8 al 18. Escriu Joan Cassià a les seves Institucions que: «Aquesta regla (la seva), tot i que sembli inventada fortuïtament i ser una reglamentació recent, completa evidentment i a la lletra, tot i que això tingui també un sentit espiritual, el nombre designat pel benaurat rei David: “Set vegades al dia us dono lloança pels judicis de la vostra justícia”. En efecte agregant aquesta celebració i fent set vegades per dia aquelles reunions espirituals, provem sense cap mena de dubte que set vegades al dia cantem les lloances al Senyor.» (Institucions 3,4). És aquesta una justificació del fonament escripturístic del nombre de set pregàries repartides al llarg del dia per a santificar-lo.

Cassià es referia aquí quan parlava d’agregar una celebració, a l’hora de Prima, suprimida aquesta sí pel Concili Vaticà II, i dona una raó ben pràctica del perquè aquesta fou establerta quan escriu: «Aquesta celebració matutina, que en els monestirs de la Gal·lia s’acostuma a resar en finalitzar els salms i les pregàries nocturnes, després d’un breu interval de temps (seria el que sant Benet reserva per les necessitats físiques) comprovem que era acomplerta juntament amb les vigílies quotidianes i que els nostres germans de Betlem deixaven la resta del temps pel repòs del cos. Però abusant d’aquesta indulgència, alguns més negligents perllongaven massa la treva del son, ja que abans de l’hora de Tèrcia res no els obligava a deixar les seves cel·les o a aixecar-se dels seus llits.» (Institucions 3,4). Aquí Joan Cassià ens dona a més una raó pràctica de l’establiment d’algunes hores litúrgiques al llarg del dia i l’exposa de manera ben clara: cal evitar de tenir i de caure en la temptació de romandre al llit o a la cel·la, abandonant-nos a la nostra voluntat i negligint de fer la de Déu, deixant de fer allò pel que Déu ens ha cridat al monestir.

Així l’estructura de set pregàries diàries quedà també fixada per la Constitució Sacrosantum Concilium del Concili Vaticà II que estableix al seu article 89: «Per tant, en la reforma de l’Ofici guardin-se aquestes normes: a) Laudes, com a oració matutina, i Vespres, com a oració vespertina, que, segons la venerable tradició de tota l’Església, són els dos pols sobre els quals gira l’Ofici quotidià, per tant s’han de considerar i celebrar com les Hores principals. b) Les Completes que tinguin una forma que respongui al final del dia. c) L’hora anomenada Matines, que en el cor conservi el caràcter de lloança nocturna. d) Suprimeixi’s l’Hora de Prima. e) En el cor conservin-se les Hores menors: Tèrcia, Sexta i Nona.»

Queda clarament dit doncs en aquesta Constitució que en el cor en primer lloc l’ofici de Matines ha de tenir caràcter de lloança nocturna, és a dir cal situar-lo abans de la sortida del sol i en segon lloc que cal conservar les Hores dites menors: Tèrcia, Sexta i Nona. El sentit teològic i escripturístic d’aquestes hores denominades menors cal trobar-lo en la fonamentació que les uneix al record dels esdeveniments de la Passió del Senyor i de la primera propagació de l’Evangeli. Així en la narració de Sant Marc es diu que «era l’hora tèrcia quan el van crucificar» (Lc 15, 25); que «en arribar l’hora sisena tota la regió va quedar en tenebres» (Lc 15, 33); i que «a l’hora nona Jesús va clamar amb veu potent “Déu meu, Déu meu perquè m’heu abandonat”» (Lc 15, 34). Per la seva part, els Pares de l’Església veien també clarament referides aquestes hores en els Fets dels Apòstols, que relaten que Pere «va pujar al terrat per a pregar cap a l’hora sisena» (Ac 10, 9); o que «Pere i Joan pujaven al temple a l’hora d’oració, a l’hora nona» (Ac 3, 1), tot just quan s’esdevingué la guarició del captaire invàlid de naixement que s’asseia bora la porta bonica del Temple i al qui Pere va dir: «De plata i d’or no en tinc, però el que tinc, t’ho dono: en el nom de Jesucrist, el Natzarè, aixeca’t i camina!» (Ac 3,6). Nosaltres com Pere no tenim tampoc plata ni or, però tenim també com ell, l’oportunitat de pregar set vegades al dia.

Per la seva banda l’Ordenament General de la Litúrgia de les Hores ens diu: «Conforme a una tradició molt antiga de l’Església, els cristians van acostumar-se a pregar per devoció privada en determinats moments del dia, fins i tot enmig del treball, a imitació de l’Església apostòlica; aquesta tradició, amb el pas del temps, va cristal·litzar de diverses maneres en celebracions litúrgiques. Tant a Orient com a Occident, s’ha mantingut el costum litúrgic de resar Tèrcia, Sexta i Nona, principalment perquè s’unia a aquestes hores el record dels esdeveniments de la Passió del Senyor i de la primera propagació de l’Evangeli. El Concili Vaticà II ha establert que les Hores menors de Tèrcia, Sexta i Nona es mantinguin en l’Ofici coral. Haurà de mantenir-se aquest ús litúrgic, excepte el que prescrigui el dret particular, per a tots aquells que es consagren a la contemplació; la qual cosa s’aconsella a tots, principalment als que es troben en retir espiritual o en alguna reunió de pastoral.» (OGH, 74-76).

«A mitjanit em llevo a lloar-vos, perquè són justos els vostres judicis.» (Salm 119,62). Aquest ritme de santificació del dia té un punt de començament, arrenca a mitjanit, per a nosaltres a trenc d’alba, la comencem quan encara és nit fosca i l’acabem en alguns moments de l’any quan està tot just clarejant. Així l’Ordenament General de la litúrgia de les hores ens diu: «els que estan obligats per les seves particulars lleis a mantenir el caràcter de lloança nocturna en aquest Ofici i els que cosa laudable vulguin fer-lo així, recitin-lo de nit i abans de Laudes.» (OGLH, 58).

Tot un programa de santificació de la nostra jornada, un programa perquè hora a hora, dia a dia, anem acostant-nos més i més cap a aquell qui és el nostre mestre i la nostra meta, Crist el Senyor. En paraules del Papa Benet: «La pregària dels Salms, les lectures bíbliques i les de la gran tradició de l’Ofici diví poden portar a una experiència profunda de l’esdeveniment de Crist i de l’economia de la salvació.» (Sacramentum caritatis 45).

QUANTS SALMS S’HAN DE DIR A LA NIT

De la Regla de sant Benet
Capítol 9

1 A l’esmentat temps d’hivern diran en primer lloc tres vegades el verset: «Obriu-me, els llavis Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança», 2 al qual afegiran el salm tercer amb el glòria. 3 Després d’aquest, el salm noranta-quatre amb antífona o almenys cantat directament. 4 Seguirà després l’himne ambrosià i, tot seguit, sis salms amb antífones. 5 Acabats els salms i un cop dit el verset, que l’abat doni la benedicció, i, asseient-se tots als escons, els germans llegiran per torn tres lliçons al volum de damunt el faristol, entre les quals es cantaran tres responsoris. 6 Dos responsoris es diran sense el glòria, i després del de la tercera lliçó el qui canta dirà el glòria, 7 i, així que el cantor comenci a dir-lo, que a l’instant tots s’aixequin dels seus seients en honor i reverència de la santa Trinitat. 8 A les vigílies es llegiran els volums d’inspiració divina, tant de l’Antic Testament com del Nou, i també els comentaris que n’han fet els Pares catòlics reconeguts i de doctrina segura. 9 Després d’aquestes tres lliçons amb els seus responsoris, seguiran els altres sis salms, que s’han de cantar amb al·leluia. 10 Després d’aquests, una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de dir de memòria, el verset, la pregària de la lletania, o sigui, el Kyrie eleison, 11 i que així s’acabin les vigílies de la nit.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

L’orde litúrgic comença per als monjos cada dia amb la celebració de l’Ofici de Vigílies o de Matines, tal com l’anomenem nosaltres, una denominació que ve determinada si aquesta pregària, que es coneix també com Ofici de lectura, se celebra al voltant de la mitjanit, com és encara el costum cartoixà, o quan l’albada encara no ha despuntat, com ho fem actualment nosaltres. En els orígens d’aquesta part inicial, fonamental i irrenunciable de l’Ofici Diví, hi ha el costum de les primeres comunitats cristianes de passar una part o tota la nit en vetlla de pregària. Aquesta pràctica dels primers cristians estava a la seva vegada fonamentada en el que el mateix Jesús feia sovint, com quan l’Evangeli segons sant lluc ens diu: «Jesús se n’anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu.» (Lc 6,12). Jesús acostumava a retirar-se i a pregar tot sol, allunyat dels seus deixebles i especialment de la multitud que el seguia. Així ens ho explica també Mateu quan ens diu «va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol.» (Mt 14,23) o Joan quan diu «es retirà altra vegada tot sol a la muntanya.» (Jn 6,15). Jesús és per a nosaltres el model en la pregària, d’una pregària serena, llarga, profunda i sovint en solitud.

Sant Benet no ens demana pas de pregar tota la nit, sinó que considera que la calma de la nit és un moment privilegiat per a pregar tot recordant el pas de la mort a la vida, un pas que cada dia la natura, obra de Déu, ens mostra passant de la nit al dia; un pas que visqué el mateix Jesús passant de la són i la foscor de la mort a la llum desvetlladora de la vida i d’una vida ja sense fi, eterna. Sant Benet ens convida doncs a viure aquest moment privilegiat de pregària d’una manera intensa, molt intensa, d’aquí que el mateix verset d’obertura ens mostri que ens aixequem per a lloar al Senyor i que el nostre primer mot és un crit, una invitació a lloar-lo. Trenquem el silenci de la nit tant sols per a lloar al Senyor, així com hem clos la boca al capvespre, en la darrera pregària de Completes, confiant-li el nostre són, confiant-li en certa manera tota la nostra vida i Ell que ha vetllat damunt nostre al llarg de la nit, ens ajuda a desvetllar-nos i a tornar a la vida tot lloant-lo.

La pregària enforteix, dona força davant de la temptació i dels assalts del maligne. Així escriu Joan Cassià, referint-se a la vida de les primeres comunitats monàstiques sotmeses sempre als perills del diable: «En els mateixos monestirs on habitaven de vuit a deu monjos, la seva violència es desencadenava amb tal desenfrenament i eren tan freqüents els seus assalts, que els monjos no gosaven dormir tots a un mateix temps a la nit, sinó que s’anaven rellevant, succeint-se els uns als altres. Mentre uns descansaven, uns altres romanien en vetlla, perseverant sense treva en la pregària, la lectura o el cant dels salms. I quan la naturalesa els forçava a prendre el descans, despertaven als seus germans perquè els suplissin al seu torn i guardessin als que anaven a agafar el son.» (Col·lacions, XXIII).

I les armes que sant Benet ens proposa per a aquest combat no són altres que les paraules de l’Escriptura, fonamentalment els Salms, l’anomenada lectio continua. Els Salms són la pregària per excel·lència del poble d’Israel, la pregària que emprava Jesús mateix i la pregària que avui, després de segles ininterromputs emprant-los, fem encara nosaltres. D’aquí a pocs dies pregarem amb una nova distribució dels Salms, fonamentada en la estructura que el mateix sant Benet proposa a la Regla i que els nostres predecessors en la tradició monàstica cistercenca aplicaren a l’Ofici Diví. Serà sens dubte una ocasió de retrobament amb els Salms, ara amb la totalitat d’ells, els que ens acompanyaven fins ara i els que ho feien sols de tant en tant; la nostra pregària serà així més rica, perquè el Salteri abasta amb tota profunditat la totalitat de la naturalesa humana. No en va el Catecisme de l’Església Catòlica ens diu: «Les múltiples expressions d’oració dels Salms es fan realitat viva tant en la litúrgia del temple com en el cor de l’home.» (CEC, 2588).

El mateix Papa Francesc ens ha dit: «el Saltiri presenta l’oració com la realitat fonamental de la vida. La referència a l’absolut i al transcendent, que els mestres d’ascètica diuen el “sagrat temor de Déu”, és el que ens fa plenament humans, és el límit que ens salva de nosaltres mateixos, impedint que ens abalancem sobre aquesta vida de manera rapaç i voraç. L’oració és la salvació de l’ésser humà.» (21 d’octubre de 2020). Com el Papa Benet XVI va dir també: «En els Salms s’entrellacen i s’expressen alegria i sofriment, desig de Déu i percepció de la pròpia indignitat, felicitat i sentit d’abandó, confiança en Déu i dolorosa solitud, plenitud de vida i por de morir. Tota la realitat del creient conflueix en aquestes oracions, que el poble d’Israel primer i l’Església després van assumir com a mediació privilegiada de la relació amb l’únic Déu i resposta adequada a la seva revelació en la història. Com a oracions, els Salms són manifestacions de l’esperit i de la fe, en les quals tots ens podem reconèixer i en les quals es comunica l’experiència de particular proximitat a Déu a la qual estan cridats tots els homes. I tota la complexitat de l’existència humana es concentra en la complexitat de les diferents formes literàries dels diversos Salms: himnes, lamentacions, súpliques individuals i col·lectives, cants d’acció de gràcies, salms penitencials i altres gèneres que es poden trobar en aquestes composicions poètiques.» (22 de juny de 2011).

Pregar és una riquesa personal i comunitària, pregar amb els Salms és un regal que la tradició de l’Església ens posa a l’abast per tal de que el nostre camí cap a Déu sigui més planer i dreturer. Llevant-nos abans del trenc d’alba, obrint els nostres llavis sols per a lloar al Senyor com ens cloem a la nit per confiar-nos a la seva protecció, és una invitació a girar la mirada, a fixar-la vers Déu, per tal de que Ell sigui el nostre objectiu, el nostre model i la nostra referència al llarg del dia. A més aquesta pregària secular ha tingut des de les primeres comunitats cristianes una lectura fonamentalment cristològica perquè amb Crist l’Escriptura arriba a la seva plenitud. Així cada Salm parla de Crist o es dirigeix a Ell, o bé és el mateix Crist qui a través del Salm s’adreça al Pare. Escriu B. Fischer que «El Saltiri és per a l’Església un llibre de Crist, on els cants s’eleven cap al Senyor exaltat a la creu; són els cants que parlen d’Ell, o que s’adrecen a Ell, o amb els que Ell mateix s’adreça al Pare i en ells, Ell sempre resta al centre.» (Les Psaumes comme voix de l’Eglise)

En paraules de sant Joan Pau II: «els sants Pares, amb profunda penetració espiritual, van saber discernir i assenyalar que Crist mateix, en la plenitud del seu misteri, és la gran «clau» de lectura dels salms. Estaven plenament convençuts que en els salms es parla de Crist. Jesús ressuscitat es va aplicar a si mateix els salms, quan va dir als deixebles: «És necessari que es compleixi tot el que està escrit en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms sobre mi» (Lc 24,44). Els Pares afegeixen que en els salms es parla de Crist, o fins i tot que és Crist mateix qui parla. En dir això, no pensaven solament en la persona individual de Jesús, sinó en el Crist total, format per Crist cap i pels seus membres. Així neix, per al cristià, la possibilitat de llegir el Saltiri a la llum de tot el misteri de Crist.» (28 de març 2001).

LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,51-54

51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble; 53 m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Per arribar a creure’ns que som el darrer i el més vil de tots hem d’haver pujat ja set graons d’aquesta escala, si no els hem pujat bé, si hem arribat fins aquí fent saltirons, de segur que serem humils sols amb la llengua i no haurem aprés els manaments del Senyor a través de la humilitat.

Fer la voluntat de Déu.

Per arribar fins aquí, que és la meitat si fa o no fa de l’escala, ens cal no oblidar mai el que Déu ens té manat, ens cal guardar-nos de pecats i de vicis, en primer lloc evidentment d’aquell que més blasma sant Benet, el de la murmuració, i ens cal mirar de no fer la nostra voluntat. Aquest aspecte de fer la nostra voluntat o de venir a fer la voluntat de Déu centra pràcticament els dos primers graons d’aquesta escala i és que si no tenim això ben clar la resta trontolla, la nostra vocació no està aleshores assentada sobre una roca ferma, sinó sobre els aiguamolls del nostre caprici i a la primera o segona dificultat, un problema de convivència comunitària, un problema de salut personal; aleshores el retret, la murmuració, el malestar espiritual ens assalten i perdem la pau. Quan aquesta situació arriba la primera víctima som nosaltres mateixos, en podem fer als altres també de víctimes, però si sovintegem aquesta actitud negativa, de rondinaire perpetu, acabarem per normalitzar tant la situació que els altres ens defugiran i acabarem essent doblement víctimes del mal que volíem fer als altres i que recaurà sobre nosaltres.

La pràctica de l’obediència en dificultats i en contradiccions.

Si hem aconseguit afermar els peus sobre aquets dos primers graons i, Déu no ho vulgui, no hem caigut en el detestable vici de la murmuració i si hi hem caigut n’hem sortit amb l’ajut de Déu de manera victoriosa, sant Benet ens proposa de pujar dos altres graons, aquests fonamentats sobre l’obediència. Tots som obedients, a priori, però sobretot ho som a la nostra voluntat, al nostre caprici. I a vegades no tenim un raonament massa fiable per a la desobediència, de fet ens seria igual fer una cosa o l’altre o fins i tot som conscients de que seria millor fer-ho com ens diu l’abat, el prior o el degà respectiu; però ens sembla que obeint renunciem a la nostra voluntat, renunciem a la nostra llibertat i és vertaderament al contrari, és fent la voluntat de Déu quan som realment lliures, perquè ens alliberem de tot allò que ens limita i condiciona i ens disposem a fer la voluntat de Déu, la d’aquell a qui hem vingut a cercar al monestir.

La paciència.

Com podem demostrar aquest seguiment de la voluntat de Déu i aquesta obediència als seus manaments? Sens dubte la paciència és un bon barem per mesurar-ho. Un dels vicis o de les temptacions que ens assalten cada dia és la impaciència; impaciència davant dels altres, impaciència quan no s’imposa la nostra voluntat, impaciència quan ens toca de fer alguna cosa que no ens és plaent. Ja ens diu sant Benet que participem dels sofriments del Crist mitjançant l’exercici de la paciència. Quan escoltem aquesta frase ens pot semblar a priori una manera ben lleu de compartir el que Crist va patir; sense fuetades, sense escarnis, sense insults, sense carregar una creu, sense claus a les mans i als peus, sense traïcions. Però potser tot això no estigui tant allunyat; perquè moltes vegades vivim com a vertaderes fuetades qualsevol entrebanc que es posi davant el camí que vol recórrer la nostra voluntat; ens sona com a furients martellades a la nostra llibertat quan ens diuen de fer tal cosa o de que hem de corregir tal actitud i se’ns fa creu pesada conviure amb els altres. Sempre hi ha lloc aleshores per a considerar el moment o el to de la correcció com a escarni, insult o fins i tot traïció. És quan ens passa per la ment de que cal corregir a aquell o a l’altre germà però a mi és evident que no se m’ha de corregir perquè soc quasi bé l’encarnació de l’ideal del monjo que sant Benet descriu a la Regla. Formulat així ja ens n’adonem de que no anem bé, de que si això ens passa pel cap és que aquesta escala de la humilitat la pugem cap per avall amb la vista fixada en tot el contrari al que ens proposa sant Benet. Quan això ens passa pel cap i ens complaem en satisfer els nostres desitjos; és que de ben segur posem la nostra voluntat per davant de la voluntat de Déu; és que l’obediència la tenim com una paraula sentida però no escoltada ni encara menys practicada i davant de les dificultats i de les contradiccions o fins i tot de les injustícies, fugim de la paciència; és quan fem altra cosa que els que ens anima a fer la Regla; és quan desconfiem de sortir-nos-en plenament vencedors gràcies a l’ajut d’Aquell qui ens estima; i ja no diguem com veiem de llunyà de la nostra voluntat oferir l’altra galta, cedir el mantell o fer dues milles, quan ens sentim bufetejats a la galta del nostre egocentrisme, quan creiem que ens estant prenent la túnica de la nostra llibertat o quan ens demanen de fer una milla en el camí de la humilitat.

Acontentar-se.

Sant Benet demana al monjo en el sisè graó d’acontentar-se i acontentar-se no és fàcil. Hi ha però un punt en el qual no ens hauríem d’acontentar mai i aquest és en el grau d’humilitat, d’obediència i de paciència que hàgim assolit; sempre hauríem de voler avançar més i més, al menys un pas més i aquí, molts cops, sí que ens acontentem amb el que hem aconseguit i creiem que ja no ens cal anar mes endavant. Sant Benet ens diu que ens considerem operaris inhàbils i indignes per poder així avançar en la humilitat, sols així podrem arribar a acontentar-nos, a considerar que allò que rebem és sempre un regal del qual no som mai mereixedors. I això és ben cert, el Senyor ens ha fet el regal de la vocació, el regal de poder-lo cercar, de poder-lo seguir en el clos del monestir i és aquest un regal tan extraordinari que ningú n’és mereixedor pels seus propis mèrits; no ens ho hem guanyat, el Senyor ens ho ha donat perquè fem fructificar aquesta nostra vocació amb els talents de l’obediència, la paciència i l’acontentament, tots ells són mostra de fer la voluntat del Senyor i de defugir de fer la sempre la nostra, i això és sovint, que aquesta nostra voluntat s’oposi o sigui contrària a la del Senyor. Pacients, obedients, acontentats, fiats a la voluntat del Senyor; sols així aconseguirem aquesta humilitat de cor de la que ens parla sant Benet en aquest setè graó; sols així no sols amb la llengua, no sols exteriorment, sinó sobretot interiorment aprendrem a través de la humilitat a fer i a acomplir els manaments del Senyor. Com escriu sant Bernat: «Que preciosa és la humilitat! La mateixa supèrbia procura revestir-se d’ella per a no envilir-se. Però aquest subterfugi és descobert molt aviat pel superior si no s’estova fàcilment davant aquesta superba humilitat, dissimulant la culpa o diferint el càstig. El forn prova els gots del terrissaire; la tribulació selecciona als autèntics penitents. El que fa penitència de veritat, no avorreix el treball de la penitència; accepta amb paciència i sense la menor queixa qualsevol ordre que li imposin per a reparar una culpa que detesta. I si en la mateixa obediència sorgeixen conflictes durs i contraris, si ensopega amb qualsevol classe d’injúries, aguanta sense desmai. Així manifesta que viu en el quart grau d’humilitat. En canvi, el que s’acusa amb fingiment, posat a prova per una injúria fins i tot insignificant, o per un minúscul càstig, se sent incapaç d’aparentar humilitat i dissimular el fingiment. Murmura, brama de furor, li envaeix la ira i no dona cap senyal de trobar-se en el quart grau d’humilitat. Més aviat posa de manifest la seva situació en el novè grau de supèrbia, que, segons el descrit, pot ser anomenat, en sentit ple, confessió fingida. Quina confusió tan enorme bull en el cor del superb! Quan es descobreix el frau perd la pau, es va marcint la reputació i, mentrestant, queda intacta la culpa.» (Graons de la humilitat i la supèrbia, 47,1-2).

LA HUMILITAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,1-9

1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La idea d’una escala a recórrer, a pujar al llarg de la nostra vida te una arrel bíblica evident. Jacob es va posar en camí cap a Mesopotàmia i per no cridar l’atenció va marxar sol, com un fugitiu, sense escorta, sense criats. Un vespre s’adormí rendit de cansament i tot somiant, va veure una escala que, des de terra, anava fins al cel per la qual els àngels de Déu hi pujaven i baixaven (Cf. Gn 28,12), una escala com a mitjà de comunicació entre el cel i la terra, que santifica fins i tot el lloc on reposa i fa exclamar a Jacob «Realment el Senyor és present en aquest lloc, i jo no ho sabia. I ple de temor va exclamar: Que n’és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel.» (Gn 28,16-17).

Sant Joan Clímac escriu la seva Escala espiritual o escala del paradís, amb la mateixa idea i no és doncs estrany que sant Benet primer i sant Bernat després recullin aquesta figura i parlin d’una escala com a camí per pujar per la humilitat o baixar per la supèrbia. També sant Basili havia parlat d’una escala de perfeccionament amb deu graons i també l’abat sant Joan del mont Sinaí que ja titulà la seva reflexió amb el títol de Escala santa. Al rerefons d’aquestes seves reflexions hi ha sempre l’exemple i el model de Crist que, tal com escriu l’Apòstol en l’himne de Filipencs, s’abaixà fins a fer-se tant obedient com per acceptar la mort i una mort de creu, acceptar la mort Ell que és la vida i la porta cap a la vida eterna per a tots nosaltres. La idea d’una escala i la idea de la humilitat van doncs del braç en la reflexió de molts dels Pares. Una figura literària que explica bé que aconseguir d’avançar pel camí de la humilitat no és pas fàcil i demana del nostre esforç, podríem dir que de tot el nostre esforç.

Aquesta escala de dotze graons que avui sant Benet ens proposa de pujar, ens pot fer basarda de posar-nos-hi, podem considerar que és una tasca impossible que mai no assolirem, que de ben segur que relliscarem i caurem i que per tant millor ni intentar de pujar-hi. És aquesta una actitud acomodatícia, la que prenem no tant sols quan ens fa mandra qualsevol canvi, sinó sobretot quan ja estem bé com estem, quan no creiem que ens calgui aquesta humilitat i que sí, que segurament està bé pels altres, però no ens cal a nosaltres que ja tenim prou de tot, fins i tot d’humilitat. Com escriu el monjo Daniel sobre sant Joan Clímac «la supèrbia i l’arrogància de la humana filosofia solen en general apartar de la humilitat i de la subjecció a Crist.» (Vida de sant Joan Clímac, 2).

La supèrbia, l’orgull seria una actitud que podríem qualificar d’adolescència espiritual, i aquest estat, que segurament és inevitable en una part de la nostra vida, l’hem de tenir del tot superat quan sentim que el Senyor ens crida i responem afirmativament a aquesta seva crida. Perquè la humilitat, com escriu Sor Michaela Puzicha, forma part fonamental del significat de la mateixa vida monàstica. Lluny doncs de nosaltres tota actitud d’aquest tipus i hem de mirar sempre de ser conscients que el deure també forma part de la vida i de ser capaços d’anteposar en molts moments aquest sentiment de responsabilitat per davant del que ens pot venir de gust; no ser capritxosos davant els límits que imposa la nostra vida quan el ritme dels esdeveniments externs no està acompanyat amb les pròpies expectatives internes; tolerant la frustració que sorgeix davant un límit que trenca amb algun somni o desig significatiu. Al cap i a la fi és el que ve a dir sant Benet quan parla de no anteposar mai res al Crist i per aprendre a posar per davant la voluntat de Crist a la nostra vida, res millor que pujar per aquesta escala de la humilitat amb passes fermes i les mans ben agafades als muntants per tal de no relliscar i perdre el que poc a poc i amb tant d’esforç, Déu ho vulgui, anem guanyant.

Ens convé doncs de fer l’esforç de pujar-la aquesta escala perquè com escriu sant Gregori la humilitat i l’orgull són com els signes distintius del regne de Déu i del dimoni, respectivament; el Crist és el rei dels humils, el diable pel contrari regna sobre els orgullosos. (Cf. Moralia in Job). Res hi ha tant perillós per a la vida monàstica com l’orgull, considerat com el vici per excel·lència, per tant sols la humilitat pot portar-nos cap a Déu. No hi ha altra camí tot i que a vegades ens sembli haver trobat una drecera més còmode i més planera que al final ens porta amb sort a punt de partida i amb dissort al regne del diable del que parla sant Gregori.

Sant Joan Clímac escriu: «Aquell que renúncia al món mogut per un sentiment de temor és semblant a l’encens quan es crema: al principi fa bona olor, però acaba transformant-se en fum. Aquell que renúncia al món amb l’esperança d’una recompensa s’assembla a la pedra del molí que mol sempre de la mateixa manera. Però aquell que renúncia al món per amor a Déu adquireix des del començament el foc interior, i aquest foc, com si estigués enmig d’un gran bosc, es transforma en un gran incendi. Alguns, sobre maons edifiquen en pedres, uns altres, sobre la terra aixequen columnes, uns altres, marxen lentament durant un temps; després, en escalfar-se els seus músculs i les seves articulacions, acceleren el seu pas. Aquell que posseeix intel·ligència comprendrà aquest discurs simbòlic. Els primers, els que sobre maons assenten pedres, són els que a partir d’excel·lents obres de virtut s’aixequen a la contemplació de les coses divines; no obstant això, al no estar fundats sobre la humilitat i la paciència, cauen davant l’embat de la tempesta. Els segons, els que sobre la terra aixequen columnes, són els que sense haver passat pels exercicis i treballs de la vida monàstica, volen volar a la vida solitària, essent fàcil presa dels enemics invisibles per mancar de virtut i d’experiència. Els tercers, els que avancen pas a pas, són els que caminen amb humilitat i obediència. A ells els infon el Senyor l’esperit de Caritat, pel qual són encesos i impulsats per a acabar pròsperament el seu camí.» (Escala espiritual, Primer graó, 26-27).

La humilitat no pot deslligar-se de cap de les maneres de la caritat, perquè l’amor al Crist ha de dominar sobre qualsevol dels altres sentiments que ens puguin influenciar. Si estimem al Crist per damunt de tot, estimarem als germans d’una manera fraterna, neta i allunyada de qualsevol influència diabòlica. I tot plegat ho mostrarem amb la humilitat. Si no ho fem així, el dimoni de l’orgull està jugant bé la seva partida i ens està atraient cap al seu regne, un regne que sembla agradable però que pot ser al final per a nosaltres el pitjor dels malsons, un vertader infern.

Podríem ben bé dir que d’humils no hi naixem pas, ens hi hem d’anar fent d’humils, la humilitat no és la nostra tendència natural. Podríem dir «no soc humil com voldria, sinó orgullós com no voldria», parafrasejant a l’Apòstol quan diu «no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria.» (Rm 7,19), perquè amb la humilitat fem el bé i amb l’orgull el mal. Ens hi hem d’anar fent d’humils, i sols podrem avançar en aquest difícil camí pujant amb deler, però amb pas segur i ferm aquesta escala de la humilitat, una escala que al cap i a la fi porta cap a Déu per rumb segur, encara que ens sembli altrament. Sols així configurant-nos pas a pas al Crist, que s’abaixà per tal de ser model d’obediència a Déu; podrem pertànyer al seu regne.

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,11-22

11 Quan algú, doncs, accepta el nom d’abat, ha d’anar al davant dels deixebles amb un doble ensenyament, 12 és a dir, que mostri totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de paraula, de manera que, als deixebles capaços, els presenti els manaments del Senyor amb paraules, als durs de cor, en canvi, i als més rudes, els ensenyi els preceptes divins amb les obres. 13 Per contra, tot allò que hagi ensenyat als deixebles que no és conforme, doni a entendre amb les obres que no s’ha de fer, no fos cas que, predicant als altres, ell fos trobat reprovable, 14 i un dia li digués Déu veient-lo en falta: «¿Com goses predicar els meus preceptes i tenir sempre als llavis la meva aliança, tu que has avorrit la correcció i has llençat rere teu les meves paraules?» 15 I «tu que veies la brossa a l’ull del teu germà no has vist la biga al teu». 16 Que no faci accepció de persones al monestir. 17 Ni s’estimi l’un més que l’altre, sinó aquell qui trobi millor en les bones obres i en l’obediència. 18 Si un esclau entra al monestir, que no li anteposin l’home lliure, si no hi ha una altra causa raonable. 19 Però si, per un motiu de justícia, així li ho semblava a l’abat, que ho faci, de qualsevol estament que sigui; si no, que cadascú conservi el seu lloc, 20 perquè tots, «tant l’esclau com el lliure, som en el Crist una sola cosa» i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud, ja que «Déu no fa pas accepció de persones». 21 L’única cosa que en això ens distingeix davant d’ell és que ens trobi millors que els altres en les bones obres i humils. 22 Que tingui, doncs, l’abat una mateixa caritat amb tothom i apliqui a tots una mateixa norma segons els mèrits de cadascú.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escriu Enzo Bianchi que «per viure la comunió-koinonia i per tant conèixer la caritat, són necessaris llibertat, llei i Esperit, però tots ells estan al servei de la caritat i només per la caritat seran autèntics» (No som pas millors, p. 91). Conceptes com llei, autoritat, poder, llibertat, drets, deures, obligacions o obediència dins de la vida monàstica no tenen cap sentit sense el lligam de la caritat. Hauríem de partir sempre de la base que venim al monestir per amor, evidentment que enamorats del Crist i no pas per cap passió personal vers cap altre o vers un lloc o vers un ritme de vida; tot això si de cas està en funció i sempre supeditat per l’amor al Crist que és d’on brolla tot altre amor com ara a la comunitat, al lloc o a la Regla. És aquesta la caritat que sant Benet demana a l’abat d’aplicar d’una manera uniforme amb tothom, sense fer accepció de persones, tenint com a barem les bones obres i l’obediència i en cap cas la condició social que sant Benet explicita anomenant a esclaus i a lliures, seguint la pauta del moment històric que li tocà de viure, una societat a cavall entre el món antic i el món medieval. Al llarg de la darrera setmana a la nostra Casa General aquests conceptes han anat sortint un cop rere l’altre a càrrec del germà benedictí John Mark Falkenhain i de la Doctora Schlosser. El primer amb un anàlisis centrat en la psicologia, no en va el germà John Mark abans d’entrar al seu monestir era un reputat psicoanalista, i la segona des d’un punt de vista més espiritual, teològic i sobretot patrístic. Era aquest un tema que havia quedat pendent en certa manera en el darrer Capítol General del nostre Orde, on el debat i l’aprovació de textos tant importants com l’Estatut que regula la visita regular, l’Estatut de fundacions i reduccions i el directori de formació, van fer deixar de banda un altre tema que havia estat proposat pel Sínode de l’Orde i que era reflexionar sobre el sentit de conceptes com autoritat, obediència i drets en la vida monàstica d’avui. Aquesta darrera setmana cinquanta superiors de l’Orde, amb una àmplia representació geogràfica, hem escoltat les exposicions dels experts, treballat en grups sobre el tema i debatut a l’aula comuna. Ha estat una setmana intensa amb espais per a la Lectio en grup i la pregària en comú, però sobretot centrant l’activitat en la reflexió sobre el tema proposat.

Tots aquests conceptes no són pas nous, però si que la seva interpretació i la seva vivència han canviat, i molt, en els darrers anys. Per posar un punt de partida d’aquests canvis cal referir-se al Concili Vaticà II i al Decret Perfectae Caritatis sobre la vida religiosa que va donar el tret de sortida a un seguit de canvis a vegades encertats, a vegades descentrats . No es tractava pas de maquillar la nostra vida amb una mà de pintura, encara menys de caricaturitzar-la; el que demanava el Concili era anar a les arrels del nostre propi carisma, unes arrels sovint oblidades i encara més sovint interpretades de manera esbiaixada. Quan l’any 2008 l’aleshores Congregació per a la Vida religiosa va publicar el document Faciem tuam, sobre el servei de l’autoritat, venia a completar o a desenvolupar el que el Concili ens havia volgut dir en aquest aspecte concret.

Faciem tuam ens parla de que tots estem cridats i obligats a cercar allò que és agradable a Déu, corresponent així a la llibertat dels fills de Déu. Tots estem obligats a cercar la voluntat de Déu, més amb fets que no pas amb paraules com escriu sant Benet, renunciant a la pròpia voluntat i prenent les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència, com diu la Regla, tal com ho havia escrit sant Agustí convidant a obeir diligentment la veu del Senyor (RA, 7), com també sant Francesc quan diu que el germà ha de «guardar el sant Evangeli del nostre Senyor Jesucrist, vivint en obediència, sense propi i en castedat» (RF 1,1) o sant Ignasi que escriu «como la vera obediencia no mire a quién se hace, más por quién se hace; y si se hace por solo nuestro Criador y Señor, al mismo Señor de todos se obedece.» (Constitucions 84). L’obediència, l’autoritat es refereix sempre a Déu i tots hem de ser dòcils a la seva voluntat perquè a Ell hem vingut a servir, a Ell hem vingut a cercar, a Ell i sols a Ell hem vingut a obeir. A Faciem tuam hi llegim: «La cultura de les societats occidentals, centrada fortament sobre el subjecte, ha contribuït a difondre el valor del respecte cap a la dignitat de la persona humana, afavorint així positivament el lliure desenvolupament i l’autonomia d’aquesta. Aquest reconeixement constitueix un dels trets més significatius de la modernitat i certament és una dada providencial que requereix formes noves de concebre l’autoritat i de relacionar-se amb ella. Però no podem oblidar que quan la llibertat es fa arbitrària i l’autonomia de la persona s’entén com a independència respecte al Creador i respecte als altres, llavors ens trobem davant formes d’idolatria que no sols no augmenten la llibertat sinó que esclavitzen.» (Faciem tuam, 2). És evident que la manera en que pensaven la pràctica de l’exercici de l’autoritat sant Agustí, sant Benet, sant Francesc o sant Ignasi no és el mateix avui; però la motivació, l’arrel, aquesta voluntat d’escoltar i obeir la voluntat de Déu no ha canviat pas.

Ens deia la doctora Marianne Schlosser que per mantenir i fer fructificar els dons que l’Esperit Sant ens ha donat a cadascun de nosaltres ens cal primer que res portar una vida espiritual amarada en l’Escriptura i el magisteri dels Pares i unir-hi la fidelitat a l’Ofici Diví, a la Lectio i a l’Eucaristia. En definitiva estar sempre desperts, és a dir no adormir-nos perquè la vocació, com la mateixa fe, cal alimentar-la dia rere dia i no deixar-la ensopir per la rutina, per la mandra o per la deixadesa. A més responsabilitat, més ens cal conrear la nostra vida espiritual i alimentar la nostra vocació amb coses noves i velles, com escriu sant Benet a la Regla. Sols així podrem interpretar la voluntat de Déu o al menys mirar d’interpretar-la, perquè, com ens deia la doctora Schlosser, la lògica de l’Evangeli no és idèntica a la lògica humana i per tant per poder interpretar-la, la pregària comunitària i personal és fan del tot indispensables. Tenim un objectiu comú, cercar Déu; seguim un camí comú, l’Evangeli i la Regla; cerquem en comú la conversió de costums i també correm els mateixos riscos. Citava la doctora Schlosser a la comentarista de la Regla Michaela Puzicha, per recordar que l’amenaça del poder no sols afecta a l’abat, sinó també a qualsevol responsabilitat, especialment al Prior, al majordom o al mestre de novicis; però hi podríem afegir a qualsevol altre com ara el porter, el bibliotecari, l’infermer o el cuiner, per citar sols uns exemples concrets. El principi de la subsidiarietat, tant present en la Doctrina Social de l’Església, també comporta el perill de perdre de vista que a vegades la voluntat de Déu i la nostra no són coincidents i que en el dubte la nostra sempre vol imposar-se i caiem en el risc de l’abús de confiança, no tant sols respecte a l’abat i a la comunitat, sinó sobretot referit al Senyor i això és molt més greu i important. Com ens deia el primer dia del curs el nostre Abat General parlant de la relació entre autoritat i llibertat: «De fet, no estem cridats a donar el que ve de nosaltres, a transmetre les nostres pròpies idees, les nostres pròpies paraules. Estem cridats a transmetre la Paraula de Déu. I això no és possible sense rebre abans el que hem de donar. No és possible donar sense demanar el do que haurem de transmetre.» (Autoritat i llibertat).