COM S’HAN DE CELEBRAR ELS OFICIS DIVINS DURANT EL DIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 16

1 Com diu el profeta: «Us he lloat set vegades al dia». 2 Acomplirem aquest sagrat nombre de set, si complim les obligacions de la nostra servitud a hora de laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, 3 ja que és d’aquestes hores diürnes que digué: «Us he lloat set vegades al dia». 4 Perquè, de les vigílies nocturnes el mateix profeta diu: «A mitjanit em llevava a lloar-vos». 5 Tributem, doncs, lloances al nostre Creador en aquestes hores «per les decisions de la seva justícia», això és, a laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, i llevem-nos de nit a lloar-lo. «Us lloo set vegades cada dia, perquè són justes les vostres decisions» (Sl 119,164).

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Quan comenta aquest capítol l’abat Cassià Maria Just diu que a ell el que l’interessa és remarcar la intenció de sant Benet sobre el ritme intens de pregària que santifica les hores del dia. I aquest és el sentit just d’aquest capítol, de fet aquest és el sentit just de la nostra vida com a monjos, santificar el dia, viure el dia centrant-nos en el Crist i la manera millor de fer-ho és recórrer a la pregària, ja no de fet aquella pregària continua dels primers monjos, però sí una pregària continuada, que marqui amb força el ritme de les hores i alhora l’eternitat de les hores. El Senyor ens posa precisament aquest diumenge davant els ulls aquest capítol, ens el posa quan estem a dos dies, a poques hores, de recuperar precisament aquest ritme que no té altra finalitat, altre objectiu, que santificar, que ajudar-nos a santificar el ritme de la nostra jornada diària.

Escriu Michaela Puzicha que sant Benet aquí ens vol mostrar clarament que no es tracta tant sols de fixar un horari precís pels oficis, sinó de pregar sense cessar, d’aquí les dues citacions bíbliques, que són una excepció en aquesta part de la Regla que fa referència a l’Ofici Diví i que va dels capítols 8 al 18. Escriu Joan Cassià a les seves Institucions que: «Aquesta regla (la seva), tot i que sembli inventada fortuïtament i ser una reglamentació recent, completa evidentment i a la lletra, tot i que això tingui també un sentit espiritual, el nombre designat pel benaurat rei David: “Set vegades al dia us dono lloança pels judicis de la vostra justícia”. En efecte agregant aquesta celebració i fent set vegades per dia aquelles reunions espirituals, provem sense cap mena de dubte que set vegades al dia cantem les lloances al Senyor.» (Institucions 3,4). És aquesta una justificació del fonament escripturístic del nombre de set pregàries repartides al llarg del dia per a santificar-lo.

Cassià es referia aquí quan parlava d’agregar una celebració, a l’hora de Prima, suprimida aquesta sí pel Concili Vaticà II, i dona una raó ben pràctica del perquè aquesta fou establerta quan escriu: «Aquesta celebració matutina, que en els monestirs de la Gal·lia s’acostuma a resar en finalitzar els salms i les pregàries nocturnes, després d’un breu interval de temps (seria el que sant Benet reserva per les necessitats físiques) comprovem que era acomplerta juntament amb les vigílies quotidianes i que els nostres germans de Betlem deixaven la resta del temps pel repòs del cos. Però abusant d’aquesta indulgència, alguns més negligents perllongaven massa la treva del son, ja que abans de l’hora de Tèrcia res no els obligava a deixar les seves cel·les o a aixecar-se dels seus llits.» (Institucions 3,4). Aquí Joan Cassià ens dona a més una raó pràctica de l’establiment d’algunes hores litúrgiques al llarg del dia i l’exposa de manera ben clara: cal evitar de tenir i de caure en la temptació de romandre al llit o a la cel·la, abandonant-nos a la nostra voluntat i negligint de fer la de Déu, deixant de fer allò pel que Déu ens ha cridat al monestir.

Així l’estructura de set pregàries diàries quedà també fixada per la Constitució Sacrosantum Concilium del Concili Vaticà II que estableix al seu article 89: «Per tant, en la reforma de l’Ofici guardin-se aquestes normes: a) Laudes, com a oració matutina, i Vespres, com a oració vespertina, que, segons la venerable tradició de tota l’Església, són els dos pols sobre els quals gira l’Ofici quotidià, per tant s’han de considerar i celebrar com les Hores principals. b) Les Completes que tinguin una forma que respongui al final del dia. c) L’hora anomenada Matines, que en el cor conservi el caràcter de lloança nocturna. d) Suprimeixi’s l’Hora de Prima. e) En el cor conservin-se les Hores menors: Tèrcia, Sexta i Nona.»

Queda clarament dit doncs en aquesta Constitució que en el cor en primer lloc l’ofici de Matines ha de tenir caràcter de lloança nocturna, és a dir cal situar-lo abans de la sortida del sol i en segon lloc que cal conservar les Hores dites menors: Tèrcia, Sexta i Nona. El sentit teològic i escripturístic d’aquestes hores denominades menors cal trobar-lo en la fonamentació que les uneix al record dels esdeveniments de la Passió del Senyor i de la primera propagació de l’Evangeli. Així en la narració de Sant Marc es diu que «era l’hora tèrcia quan el van crucificar» (Lc 15, 25); que «en arribar l’hora sisena tota la regió va quedar en tenebres» (Lc 15, 33); i que «a l’hora nona Jesús va clamar amb veu potent “Déu meu, Déu meu perquè m’heu abandonat”» (Lc 15, 34). Per la seva part, els Pares de l’Església veien també clarament referides aquestes hores en els Fets dels Apòstols, que relaten que Pere «va pujar al terrat per a pregar cap a l’hora sisena» (Ac 10, 9); o que «Pere i Joan pujaven al temple a l’hora d’oració, a l’hora nona» (Ac 3, 1), tot just quan s’esdevingué la guarició del captaire invàlid de naixement que s’asseia bora la porta bonica del Temple i al qui Pere va dir: «De plata i d’or no en tinc, però el que tinc, t’ho dono: en el nom de Jesucrist, el Natzarè, aixeca’t i camina!» (Ac 3,6). Nosaltres com Pere no tenim tampoc plata ni or, però tenim també com ell, l’oportunitat de pregar set vegades al dia.

Per la seva banda l’Ordenament General de la Litúrgia de les Hores ens diu: «Conforme a una tradició molt antiga de l’Església, els cristians van acostumar-se a pregar per devoció privada en determinats moments del dia, fins i tot enmig del treball, a imitació de l’Església apostòlica; aquesta tradició, amb el pas del temps, va cristal·litzar de diverses maneres en celebracions litúrgiques. Tant a Orient com a Occident, s’ha mantingut el costum litúrgic de resar Tèrcia, Sexta i Nona, principalment perquè s’unia a aquestes hores el record dels esdeveniments de la Passió del Senyor i de la primera propagació de l’Evangeli. El Concili Vaticà II ha establert que les Hores menors de Tèrcia, Sexta i Nona es mantinguin en l’Ofici coral. Haurà de mantenir-se aquest ús litúrgic, excepte el que prescrigui el dret particular, per a tots aquells que es consagren a la contemplació; la qual cosa s’aconsella a tots, principalment als que es troben en retir espiritual o en alguna reunió de pastoral.» (OGH, 74-76).

«A mitjanit em llevo a lloar-vos, perquè són justos els vostres judicis.» (Salm 119,62). Aquest ritme de santificació del dia té un punt de començament, arrenca a mitjanit, per a nosaltres a trenc d’alba, la comencem quan encara és nit fosca i l’acabem en alguns moments de l’any quan està tot just clarejant. Així l’Ordenament General de la litúrgia de les hores ens diu: «els que estan obligats per les seves particulars lleis a mantenir el caràcter de lloança nocturna en aquest Ofici i els que cosa laudable vulguin fer-lo així, recitin-lo de nit i abans de Laudes.» (OGLH, 58).

Tot un programa de santificació de la nostra jornada, un programa perquè hora a hora, dia a dia, anem acostant-nos més i més cap a aquell qui és el nostre mestre i la nostra meta, Crist el Senyor. En paraules del Papa Benet: «La pregària dels Salms, les lectures bíbliques i les de la gran tradició de l’Ofici diví poden portar a una experiència profunda de l’esdeveniment de Crist i de l’economia de la salvació.» (Sacramentum caritatis 45).