L’EXCOMUNIÓ PER LES FALTES

De la Regla de sant Benet
Capítol 23

1 Si algun germà es demostra contumaç, o desobedient, o orgullós, o murmurador, o contrari en alguna cosa a la santa Regla i menyspreador dels manaments dels seus ancians, 2 aquest, segons el precepte de Nostre Senyor, ha de ser amonestat secretament pels seus ancians per primera i segona vegada. 3 Si no s’esmena, que el renyin públicament, davant de tothom. 4 I si ni així no es corregia, incorri en excomunió, si comprèn la gravetat de la pena. 5 Però, si és un obstinat, que el sotmetin al càstig corporal.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Després dels capítols dedicats a regular l’Ofici Diví venen els capítols penitencials o també denominats com a codi penal de la Regla. Un bloc temàtic de vuit capítols dedicats no ja sols a prevenir sinó a corregir els mancaments i les faltes dels germans, establint les responsabilitats dels superiors i marcant les pautes de conducta de la vida comunitària. Un bon nombre d’aquests capítols comencen descrivint les faltes i acaben establint les penes, sancions que poden arribar a l’expulsió del monestir en cas de delicte greu, mentre que la major part són considerats com a desordres i negligències que per sant Benet convé no deixar passar perquè una cosa porta a l’altra i si arribem a habituar-nos a cometre faltes lleus, a negligir, a viure de manera desordenada el risc de caure en faltes greus és elevat.

Si anem deixant passar la violació del silenci, si deixem que s’apoderi de nosaltres la impuntualitat, si la mandra per aixecar-nos ens envaeix; la nostra consciència va entrant en un estat de laxitud on tot va esdevenint cada vegada més relatiu i poc a poc no donem ja importància a les faltes lleus i acabem així, Déu no ho vulgui, per caure o per cometre faltes greus. Ens cal tenir present que tant les faltes lleus com encara molt més les faltes greus, no ens afecten a nosaltres sols, afecten a tota la comunitat. No és aquell o l’altra qui parlant al cor trenca el silenci que li és degut al lloc i al moment previ a la pregària, qui comet la falta és un monjo; no és un o altre el qui arriba tard a l’Ofici, Déu no ho vulgui, és un monjo; no és tal o qual qui no compleix amb el treball, és un monjo qui no compleix. Així una comunitat no és un ens eteri, una mera fórmula jurídica, és un conjunt de persones que una amb l’altra forma la comunitat. Així si som puntuals, si som fidels a l’Ofici Diví i al treball, si guardem el silenci on i quan cal, si preguem amb capteniment o si som fidels al contacte amb la Paraula de Déu, fent-ho cadascun individualment acabem fent que sigui el conjunt de la comunitat qui sigui puntual i fidel.

Sant Benet vol evitar de caure en la deixadesa espiritual i comunitària i amb aquesta ordenança jurídica vol prevenir, perquè en la seva raó de ser tota llei, tota norma, té com a objectiu la prevenció, mirar d’evitar que es cometin excessos, abandons i negligències. Certament també tota norma té sovint un caràcter punitiu que podríem qualificar més aviat com a dissuasiu, que serveix per a mostrar que tota acció té o pot tenir conseqüències, que res queda impune i que més d’hora que tard acabem per pagar-les aquestes conseqüències, de manera individual, certament, però també de manera comunitària. Podríem dir que si comet una falta un la cometem tots; per tant si no volem mancar a la Regla ens cal ser observants i la nostra observança particular anirà creant l’observança comunitària en el seu conjunt. Si comencem a cometre faltes amb l’excusa de que l’altra les comet, no anirem massa lluny i aviat serem arrastrats cap a aquesta laxitud de vida i de costums que res té a veure amb la vida que hem escollit i que de poc serveix a la salvació de les nostres ànimes.

Fer la nostra voluntat no és ser lliures, de fet és ser esclaus. S’escriu a la instrucció titulada El servei de l’autoritat i de l’obediència: «Certament no és lliure el que està convençut que les seves idees i solucions són sempre les millors; el que creu poder decidir sol, sense mediacions que li mostrin la voluntat divina; el que sempre té la raó i no dubte que són els altres els qui han de canviar; el que solament pensa en les seves coses i no s’interessa per les necessitats dels altres; el que pensa que l’obediència és cosa d’uns altres temps i una cosa impresentable en el nostre món desenvolupat. I, al contrari, és lliure la persona que de manera contínua viu en tensió per a captar, en les situacions de la vida i sobretot en la gent que viu al seu voltant, una mediació de la voluntat del Senyor, per misteriosa que sigui. Per a això «ens ha alliberat Crist, perquè siguem lliures» (Ga 5, 1). Ens ha alliberat perquè puguem trobar a Déu per les innombrables senderes de l’existència de cada dia.» (20,g)

Sant Benet comença amb aquest capítol 23 l’apartat penal de la Regla. Aquí estableix ja un principis bàsics pel que fa al tipus de faltes, a les actituds de qui falta i a les penes que cal aplicar per mirar de salvar a l’infractor, per mirar de salvar-lo, per reconduir-lo al bon camí sempre clar que quan faltem hi ajudem amb un element fonamental: el propòsit d’esmena. Si no tenim d’antuvi la voluntat de reparar i sobretot de rectificar el mal camí emprés, anirem caient de falta en falta fins a la infinitud. Els tipus de faltes que sant Benet blasma són: la contumàcia en mancar, la desobediència, l’orgull, el menyspreu dels manaments que se’ns facin, l’actuació contra el que disposa la Regla i la murmuració, com no podria ser d’altra manera ja que sant Benet té a la murmuració com al pitjor dels mals i de fet ho és. També estableix una gradació en la correcció: l’amonestació privada o secreta una o dues vegades; la reprensió pública, l’excomunió i finalment el càstig corporal, que en l’època de sant Benet no era cap cosa estranya sinó més aviat habitual, però que avui gràcies a Déu ja no és pas així.

l que preocupa sobretot a sant Benet és la mala disposició interior, aquesta contumàcia de la que parla que no és altra cosa que la mostra palpable de la voluntat de faltar i que es tradueix en unes actituds concretes com la desobediència, l’orgull i la murmuració. Escriu Sor Michaela Puzicha que la murmuració és un vici típicament monàstic i d’aquí que totes les regles monàstiques en parlin; es tracta, diu ella, d’uns comportaments que trenquen la pau i la unitat d’una comunitat. Quan ens situem en constant contradicció, oposant-nos als objectius comunitaris és ben cert que hem caigut en aquest vici que sant Benet situa en darrer lloc perquè per a ell resumeix totes les desviacions que puguem patir respecte al guiatge de l’Evangeli i de la Regla.

Quan faltem, quan menyspreem, quan murmurem, desobeïm a l’Evangeli i a la Regla. Escriu André Louf: «En el capítol consagrat als religiosos a Lumen Gentium, quan tracta de l’obediència religiosa, la presenta a la llum de la humiliació de Crist. Això és completament tradicional. Seguir a Crist fins a l’absurd de l’obediència. Obediència en el sentit més ampli de la paraula. Cada vegada que tinc ocasió de renunciar a la meva voluntat pròpia ho faig amb alegria perquè trobo a Crist, sigui davant d’un germà, davant d’un superior, davant d’un esdeveniment. Per a sant Benet, l’obediència no es limita tant sols a l’Abat. Hi ha un capítol particular consagrat a l’obediència als germans, no importa pas com siguin. La joia és renunciar a la voluntat pròpia enfront d’un altre» (La obediència monàstica. (Cuadernos monásticos, 25 [1973])

D’aquí també que sant Benet parli i proposi d’aplicar davant la contumaç murmuració el coltell de l’excomunió. L’exclusió és una mesura dura dirigida a fer-nos adonar del que perdem quan no compartim la pregària o els àpats amb la comunitat. Podem pensar que potser no sigui tant dur no haver de participar per exemple en la pregària al cor, fins i tot podem arribar a considerar-ho, Déu no ho vulgui, quasi un premi ser exonerats d’aquesta obligació. Però partiríem d’un axioma erroni, la pregària, l’Ofici Diví, com la Lectio o el mateix treball, no són per a nosaltres obligacions, són part fonamental de la nostra vida, sense aquests no som res, no som veritablement monjos. D’aquí que quan per exemple estem malalts ens dolgui de no poder participar-hi i mirem de fer-ho tant bon punt ens sigui possible o que quan estem de viatge i hem de fer la litúrgia de les hores de manera particular i privada, ens sentim enyoradissos de l’Ofici en comunitat. Altra cosa és si estem en una altra comunitat perquè aleshores fins i tot l’experiència de compartir-la amb uns altres, fins i tot amb una altra llengua, sempre ens enriqueix d’una manera o altre.