COM HAN DE DORMIR ELS MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 22

1 Que per dormir tingui cadascú el seu llit. 2 Rebin el parament dels llits d’acord amb l’estil de vida, segons la disposició del seu abat. 3 Si és possible, que dormin tots en un mateix local; però, si el nombre no ho permetia, que reposin de deu en deu o de vint en vint, amb ancians que estiguin per ells. 4 Que al dormitori cremi contínuament un llum fins a la matinada. 5 Han de dormir vestits i cenyits amb cinyells o cordes, de manera que mentre dormen no duguin els coltells a la cintura, per no fer-se mal durant el son, 6 i a fi que els monjos estiguin sempre a punt i, un cop fet el senyal, es llevin sense trigar i s’afanyin a anticipar-se els uns als altres per a l’ofici diví, bé que amb tota gravetat i modèstia. 7 Els germans més joves, que no tinguin els llits de costat, sinó entremig dels ancians. 8 I en llevar-se per a l’ofici diví, que s’avisin discretament els uns als altres per evitar les excuses dels dormidors.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Una primera lectura d’aquest capítol, amb una visió actual ens donaria la impressió de que sant Benet es posa fins i tot en la manera de dormir dels monjos, deixant un escàs o nul marge a la llibertat personal. Una lectura d’aquest tipus en aquest i molts altres capítols de la Regla, desenganyem-nos però pot ser molt freqüent en qui s’acosta a un monestir amb una certa inquietud però que es tira enrere a la primera no ja dificultat sinó davant d’una concreció de la vida comunitària. Però com en tot el text de la Regla, per llegir aquest capítol ens hem de posar les ulleres comunitàries. Sant Benet legisla o millor dit dona consells basant-se en la seva pròpia experiència i de ben segur que havia viscut moltes coses. Per això en alguns aspectes fila prim i no deixa de sorprendre’ns a vegades, moltes vegades, la seva rabiosa actualitat. Perquè en aquest capítol podríem trobar-hi un precedent del que avui anomenem protocols per evitar abusos, com ara que parli de dormir vestits, amb un llit per cada monjo i que els monjos joves no tinguin els llits de costat, sinó entremig dels ancians. En aquesta primera lectura hi descobrim doncs una prevenció per tal d’evitar que determinades temptacions no assaltin als monjos a l’hora de reposar i així descansin i es llevin, com diu el mateix sant Benet al capítol 8, ben disposats. En la mateixa línia preventiva podríem interpretar el consell de deixar un llum encès, cremant diu sant Benet, fins a la matinada, és a dir fins l’hora de llevar-se per a l’Ofici Diví.

Sant Benet, si fem una segona lectura, vol prestar una atenció especial al descans dels monjos, com ja anticipa a l’esmentat capítol 8, i estableix un parament dels llits adequat a l’estil de vida, un llit per cadascú i no portar els coltells a la cintura per tal de no fer-se mal mentre dormen. Però l’aspecte espiritualment més interesant ens ve d’una tercera lectura i és la que destaca la disponibilitat, aquest estar sempre a punt per un cop fet el senyal llevar-se sense trigar i afanyar-se a anticipar-se els uns als altres, avisant discretament per evitar les excuses dels dormidors. Aquí també podem aventurar-nos abans que res en com ens cal aixecar-nos, no la manera literal, amb tota gravetat i modèstia, sinó sobretot quin ànim hem de tenir en llevar-nos i aquest és la disponibilitat, la joia podríem dir d’haver passat la nit, d’haver reposat evitant qualsevol temptació que ens pugui llevar el son i de poder gaudir d’un nou dia consagrat al Senyor com un vertader regal que Déu ens fa.

El Senyor es qui ens ha cridat a la vida monàstica, hem de sentir doncs la joia d’haver estat escollits per aquesta vida, certament no pas ens ha d’envair l’orgull de creure’ns superiors a qualsevol altra creient o a qualsevol altra mortal, però sí que ens cal estar contents de viure una nova jornada, una vida consagrada a cercar a Déu perquè no hi pot haver tasca més bonica que aquesta, que més que tasca és un vertader do de Déu.

Però aquesta disponibilitat de llevar-nos, de fer-ho contents i d’ afanyar-nos per anar a l’Ofici Diví, és quelcom que no hem de perdre en cap moment del dia, en cap instant de la nostra vida monàstica. Això no és fàcil o no és sempre fàcil. Però no hi ha tres tant trist com un monjo poc disponible, sobretot al servei als altres. Quan se’ns confia una responsabilitat és per servir; allò de que el vertader poder és el servei, que deia el papa Francesc en l’inici del seu pontificat, no ha de ser un parlar per parlar, ha de ser una realitat. Ai de l’ànima d’aquell monjo que s’aprofita del lloc que se li ha confiat pel seu propi profit, per exercir un poder tirànic sobre els altres, perquè fent-ho, quan caiem en aquesta temptació i a vegades fins i tot arribem a creure que estem per damunt dels altres, deixem de ser monjos, caiem rodolant amb una velocitat vertiginosa tots i cadascun dels graons de la humilitat. I això ens passa, perquè malgrat que no hauríem de tenir una paraula de menyspreu per ningú, menyspreem; malgrat que el mateix Crist ens ha mostrat de paraula i d’obra que hem vingut a servir i no a ser servits, ens servim dels altres. I quan per exemple algú amb una responsabilitat podríem dir que important dins de la comunitat en el servei als germans és advertit, com diu sant Benet, una, dues, tres i moltes vegades i segueix sense esmenar-se al final arriba allò que potser ningú no voldria que arribés.

La joia, la disponibilitat, aquest afany en anticipar-nos, sense perdre mai la gravetat i la modèstia no ha de ser una imatge, ha de ser la conseqüència de viure la nostra vida de monjos amb joia, com un autèntic regal; perquè si hi pensem ni que sigui un minut ens n’adonarem de que així és. No, no hem vingut al monestir a atrinxerar-nos darrera una responsabilitat; tampoc hi hem vingut per a refugiar-nos de la lluita del món cercant una vida còmode amb un plat a taula i un llit amb un parament d’acord al nostre estil de vida sempre a punt; hem vingut a cercar a Déu, hem vingut a servir al Crist que està en cadascun dels germans nostres de comunitat. Compartir-ho tot era un dels eixos de les primeres comunitats cristianes, ho estem recordant aquestes setmanes de Pasqua en que el llibre dels Fets dels Apòstols ens surt al pas amb més assiduïtat. Compartir aquesta joia de viure una vida centrada en la recerca del Crist com un vertader regal ha de ser la raó de fons, el motor que mogui aquesta nostra disponibilitat, aquest estar sempre a punt per a l’Ofici Diví, però no tant sols per a l’Ofici sinó que la nostra pregària, la nostra jornada centrada en el treball, la pregària i el contacte amb la Paraula de Déu, ha de tenir conseqüències pràctiques. La nostra fe, la nostra vocació és per viure-la, sense adormir-nos, evitant les excuses, anticipant-nos els uns als altres, amb gravetat, amb modèstia, sense trigar, afanyant-nos a viure la vida monàstica amb tota la intensitat possible i no una vida de manual, teòrica, sinó sempre pràctica. L’exemple tothora és Crist i Ell no va dubtar a atendre als qui li demanaven la salut, la vista o caminar; no va dubtar a aixecar-se de taula posar-se una tovallola, ajupir-se i rentar els polsosos peus dels deixebles; no va dubtar a assumir la misèria de la nostra condició humana fent-se obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu. El cristianisme no és una religió de llibre, és una religió, una fe per a ser viscuda vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana, tres-cents seixanta cinc o seixanta-sis dies l’any. El monjo ha de ser allò que deia el Papa Francesc aquest dimecres, aquell «que prega, treballa, prega en silenci, per tota l’Església. I això és l’amor: és l’amor que s’expressa pregant per l’Església, treballant per l’Església, als monestirs.» (Audiència General 25 d’abril de 2023).

ELS OFICIS DIVINS A LA NIT

De la Regla de sant Benet
Capítol 8

1 A l’hivern, això és, del primer de novembre fins a Pasqua, es llevaran a l’hora vuitena de la nit, calculada raonablement, 2 de manera que dormin una mica més de la meitat de la nit, i s’aixequin ben reposats. 3 L’estona que queda després de les vigílies, els germans que ho necessitin l’esmerçaran en l’estudi del salteri i de les lliçons. 4 Però des de Pasqua fins al susdit primer de novembre, que es reguli l’horari de tal manera que a la celebració de les vigílies, després d’un brevíssim interval perquè els germans puguin sortir per les necessitats naturals, segueixin immediatament les laudes que s’han de celebrar a trenc d’alba.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aixecar-nos ben disposats és l’objectiu del repòs nocturn, el nostre ha de ser un descans reparador de les forces tant físiques com espirituals. La rutina en la vida, en qualsevol vida, pot ser sempre considerada com un desavantatge, com quelcom que ens limita o ens empresona; alhora pot ser quelcom alliberador que ens permet centrar-nos en allò que realment ens importa en la nostra vida. Tota vida pot ser rutinària, de fet ho és o ho pot ser una vida laboral, una vida familiar on hi van havent canvis, petits o grans, però en general es basa en grans cicles on un horari escolar o laboral marca el dia a dia. Quan algú visita el monestir i ens pregunta pel nostre horari, una pregunta bastant habitual, es queda en certa manera bocabadat per l’hora en que ens hem d’aixecar, però si passa comptes veurà que podem descansar potser més hores que qualsevol altra persona que porta una vida que hauríem de qualificar de normal en el món. Sant Benet ens parla d’aixecar-nos a l’hora vuitena fins a Pasqua i una mica més aviat a l’estiu; ja sabem per altres capítols que a l’autor de la Regla li importa molt que tot es faci amb claror, amb llum de dia, perquè en la seva època fer-ho de nit, fora de les hores del sol, representava bastants més inconvenients que avui. Però hi ha sempre una pregària, un moment de l’Ofici Diví, que ha d’acomplir allò que ens diu el salmista en el salm 119 «A mitjanit em llevo a lloar-te» (Sl 119, 62). És el que molts autors monàstics defineixen com un moment privilegiat de pregària, molt especial i al que hi hem primer que tot d’arribar-hi, és a dir no faltar-hi, i després arribar-hi descansats per poder estar-hi atents i participatius.

Els monjos quan ens anem saltant parts de l’Ofici Diví, quan ens anem fent un horari a la nostra mida, perdem no ja tant sols el ritme de la jornada sinó també una part important de l’aliment espiritual i aleshores poc a poc ens anem ensopint, ens anem assecant espiritualment, tot ens sembla cada cop més feixuc i el nostre criticisme augmenta de manera proporcional a les absències en l’Ofici Diví; quan som més infidels a l’Ofici, a la lectio i al treball més hipercrítics ens tornem. Cada part de la nostra jornada és important, per això i hem de ser-hi, participar-hi i arribar-hi puntuals, mirant de ser puntuals començarem amb l’ànim seré no sigui que arribant tard, les preses i el neguit ens facin destorbar als germans que hi eren a l’hora deguda. No és casual el lloc que ocupa aquest capítol en el conjunt de la Regla, tot just després dels graons de la humilitat; si no els hem pujat o al menys intentat de pujar i no hem baixat els de la supèrbia, com ens diria sant Bernat, no estem prou disposats per a pregar i per a fer-ho com cal.
Sant Benet no demana ni planteja cap ascetisme desmesurat, ens parla de calcular raonablement les hores de descans, d’esmerçar el temps que calgui per a l’estudi del salteri i de les lliçons, recordem que en la seva època es recitaven de memòria, i fins i tot estableix un brevíssim interval per sortir per tal de satisfer les necessitats naturals. Deia el llibre dels ancians de que a les vigílies cal vetllar i dormir poc, l’estrictament necessari; sembla que sant Benet ara portat per la seva humanitat i la seva mateixa experiència ens aconsella un descans suficient per aixecar-nos ben disposats.

La pregària nocturna, quan encara és fosc, ens recorda la vetlla vora el sepulcre; a trenc d’alba les dones ja hi anaven i quan encara no ha sortit el sol les comunitats monàstiques ens reunim per en la calma de la nit fer la nostra primera pregària; com si fos un record d’aquell primer dia de la setmana en que la fosca representava la nit de la mort i l’albada la llum de la resurrecció. Així en la darrera pregària, Completes, recordem les nostres faltes del dia i en certa manera morim a l’home vell, l’enterrem, per sentir-nos com un home nou i altre vegada part de la nova creació en aquesta primera pregària quan apunta el dia.

Totes les parts de l’Ofici Diví tenen un sentit concret, però sobretot ens cal tenir present que totes juntes adquireixen tot el seu sentit, el sentit ple no l’aconseguirem participant en una o altra part sinó procurant de fer-ho en el seu conjunt. Això val també per la Lectio divina, per la lectura de col·lació o pel treball i evidentment per l’Eucaristia, unes sense les altres ens deixen a mitges, ens deixen coixejant espiritualment parlant. Cert que es denomina a les pregàries centrals del dia com a “hores menors” però podríem dir que no hi ha hores menors o majors, totes són majors i totes juntes conformen la jornada del monjo. Cert que sempre pot sorgir algun impediment que no ens permeti de participar-hi, però ha de ser realment important i no tant sols una temptació passatgera a la que sucumbim amb excessiva facilitat.

La nostra és una vida intensa, perquè intens és el nostre objectiu, arribar tots junts a la vida eterna, intens és el nostre model, el Crist, i intensa és la crida que hem rebut per viure aquesta vida monàstica i viure-la vol dir fer-ho intensament i conscients de que no és pas cap càrrega sinó un vertader regal que hem rebut del Senyor de poder-la viure; poder dedicar la nostra vida a cercar a Déu, a vagar, en el sentit més primogènit del terme, en Déu. Cert que no hi ha vida sense dificultats, la mateixa vida comunitària ho és moltes vegades, però tota dificultat és superable si és té clar l’objectiu, Crist, i a aquest objectiu ens hi podrem acostar en la mesura en que emprem les fortíssimes armes que sant Benet ens proposa per aquest combat espiritual i l’Ofici Diví, en la seva totalitat, n’és una i de molt important per anar conformant-nos al nostre model. La mateixa distribució del nostre horari, semblant al de molts altres monestirs hora amunt, hora avall, ens va endinsant en el misteri del Crist. L’ofici de la nit ens disposa al contacte amb la Paraula de Déu que sens dubte fet de manera directe sense aquesta prèvia preparació, se’ns faria més feixuga. Ofici Diví i Lectio ens porten al centre de la jornada, a l’Eucaristia a la que hi hem d’arribar ben disposats, com diria sant Benet, i alhora ben preparats.

En un món dessacralitzat, nosaltres sacralitzem la nostra jornada de cada dia, mirem de sacralitzar cada dia posant l’accent i la mirada en el Crist. D’aquí que sigui tant important no negligir cap ni un dels moments de la nostra jornada. Com deia un apotegma: «En la quietud de la nit el nostre pensament vigila davant Déu.»

LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,51-54

51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble»; 53 «m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Acabem de viure la celebració del misteri pasqual, acabem de celebrar la passió, mort i resurrecció d’aquell qui s’abaixà fins a prendre la condició d’esclau i patí la mort i una mort de creu. Realment Crist no va dir tant sols amb la llengua que era el darrer i el més vil de tots. Ho sentia al fons del cor tot i saber que era Déu i a nosaltres ens ha fet bé que s’hagi humiliat perquè així, amb la seva obra hem estat redimits i amb el seu exemple hem aprés els seus manaments a través d’una lliçó pràctica i admirable. La nostra societat es fonamenta moltes vegades en una mera aparença, aparentem el que no som i ho fem a vegades per conveniència, a vegades per por a que si ens presentem tal com som serem rebutjats pels altres o a vegades per donar sensació de fortalesa i aconseguir així els nostres objectius, massa sovint malsans. No és aquest l’exemple que ens dona Crist; aquell qui en el darrer sopar s’abaixà fent una feina d’esclau, la de rentar els peus als seus deixebles; aquell qui aguantà ofenses i escopinades, realment no ho feia per aparentar res. Ell, fill de Déu, podria haver actuat d’una manera ben distinta, ens ho diu més d’un cop que hauria pogut demanar l’ajut de legions d’àngels que haurien aturat als que li volien mal. Però aleshores la seva encarnació, la renúncia a la seva igualtat amb Déu, la seva condició humana, en tot igual a la nostra llevat del pecat, no hauria estat útil per a donar-nos exemple.

La humilitat no és pusil·lanimitat, ni covardia, ni manca de coratge; ans al contrari, ser humil, practicar la humilitat de cor és signe de valentia i de fortalesa. Coratge per sentir-nos per exemple inferiors al diable, reconèixer-nos susceptibles de ser temptats i de caure en la temptació i a partir d’aquest reconeixement ser capaços de demanar l’ajut de Déu, essent conscients de que tant sols amb l’ajut de la seva gràcia ens en podrem sortir sense creure’ns que amb les nostres soles forces serem capaços d’afrontar qualsevol embat del maligne.

Aquest setè graó, escriu Aquinata Böckmann, marca una progressió en dues direccions: el monjo cerca de construir la humilitat al fons del seu cor i alhora es designa a si mateix com el més vil. Són aquestes dues premisses per obrir-nos a l’acció de la gràcia de Déu i obrir-nos a ella és el pas ineludible per poder rebre-la. Sant Bernat oposa a aquest graó dos vicis que són la presumpció i l’arrogància practicades quan el monjo està convençut de ser més sant que els altres i s’atribueix a ell mateix els seus propis mèrits, creu ser-ne mereixedor, haver-los aconseguit amb el seu sol esforç, ser fruit de sí mateix. El llevat de l’egoisme fa fermentar el pa de la supèrbia i el menyspreu cap als altres germans.

L’home que es fa a si mateix ha estat i és encara un model per a les nostres societats; com en tants altres àmbits no deixem espai a Déu, no reconeixem l’acció de Déu i acabem per pensar que no ens cal Déu, que no el necessitem per a res. L’Esperit del Senyor està sobre cadascun de nosaltres i dir això, reconèixer-ho no és presumpció, és una realitat. Però d’habitud creiem que ens fem a nosaltres mateixos, quan més aviat sovint desfem en nosaltres mateixos allò que Déu ha volgut construir-hi. Com algunes vegades ha dit el Papa Francesc darrere un cotxe de morts no hi va mai un camió de mudances, pot ser una frase que trobem massa fàcil de dir o de construir, un xic simplista i cridanera, però el pensament que hi ha al darrera és profund. Per més riqueses, títols i honors que un pugui acumular a la fi de res valen, el que realment val davant de Déu són altres barems que podríem dir que no caben en un camió de mudances, perquè per exemple l’amor, la humilitat o la puresa de cor no són mesurables amb mesures humanes, tant sols són mesurables amb els pesos i mesures amb que Déu les calibra.

D’altes vegades també podem caure en la temptació del fariseu al temple que reconeixia segurament que els seus talents eren obra i regal de Déu però alhora es veia mereixedor i ja sabem com Jesús creia abans justificat al publicà que ni tant sols s’atrevia a aixecar la vista al cel que a aquest fariseu que se sentia tant cofoi de la seva situació. La humilitat no és habitualment quelcom que ens vingui per naturalesa, quan naixem no naixem humils, ni tampoc la mateixa formació que anem rebent en les diferents etapes de la vida ens fa a vegades més humils. A això ens hi empeny la mateixa dinàmica social, vivim en una societat cada cop més competitiva en la que les desigualtats de tot tipus formen un dels seus pilars.
El Fill de Déu hauria pogut venir al món d’una altra manera i malgrat això volgué néixer en una establia, quasi com un sense sostre. Jesús hauria pogut tenir una infància més estable i malgrat això hagué de viure com un exiliat. Crist hauria pogut implantar el seu regne en base al poder omnipotent de Déu i malgrat això el proclamà penjat dalt d’una creu. I aquest home que als ulls de molts avui i també en el passat podria aparèixer com un model i un exemple de fracàs és el rei veritable, ben llunyà a qualsevol rei de qualsevol època que ens pugui passar pel cap. Aquest home fracassat, abandonat i perseguit és model per a nosaltres, el nostre ideal d’home, de creient i de monjo. Però Ell malgrat ser el model modèlic no és l’únic exemple de la humilitat viscuda de manera agradable als ulls de Déu. Tenim en Maria l’altre model perquè en paraules de sant Joan Pau II: «María mostra el que va constituir el fonament de la seva santedat: la seva profunda humilitat. Podríem preguntar-nos en què consistia aquesta humilitat. Referent a això, és molt significativa la “torbació” que li va causar la salutació de l’àngel. Davant el misteri de la gràcia, davant l’experiència d’una presència particular de Déu que va fixar la seva mirada en ella, María experimenta un impuls natural d’humilitat, literalment d’humiliació. És la reacció de la persona que té plena consciència de la seva petitesa davant la grandesa de Déu.»

Juntament amb Jesús model ideal, amb Maria la dona modèlica tenim també altres exemples a imitar, els exemples de “la porta del costat” parafrasejant al Papa Francesc, seguidors del Crist i de Maria que a tots ens venen al cap, són els germans ja traspassats que al llarg de la seva vida han donat un exemple d’humilitat i portaven a la pràctica el que diu sant Benet, no volien que els diguessin sants abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè els ho puguem dir ara amb veritat (cf. RB 4,62).

En paraules de sant Bernat: «Quan el Senyor diu: Jo soc el camí, la veritat i la vida, ens declara l’esforç del camí i el premi a l’esforç. A la humilitat se’n diu camí que porta a la veritat. La humilitat és l’esforç; la veritat, el premi a l’esforç. Per què saps, diràs tu, que aquest passatge es refereix a la humilitat, sent així que va dir d’una manera indefinida “Jo soc el camí”? Escolta-ho més concretament: Apreneu de mi, que soc mansuet i humil de cor. Es proposa com a exemple d’humilitat i com a model de mansuetud. Si li imites, no camines en tenebres, sinó que tindràs la llum de la vida.» (Els graons de la humilitat i la supèrbia, 1,2).