COM HAN DE SATISFER ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 44

1 Aquell qui per culpes greus és excomunicat de l’oratori i de la taula, al punt que acabin de celebrar a l’oratori l’ofici diví, jaurà prostrat davant la porta de l’oratori sense dir res, 2 només amb el cap a terra, prosternat als peus de tots els qui surten de l’oratori. 3 I continuarà fent-ho fins que l’abat cregui que ja ha satisfet. 4 Quan l’abat li mani de comparèixer, es llançarà als seus peus, i després als de tots, perquè preguin per ell. 5 I aleshores, si l’abat ho disposa, que sigui admès al cor, al lloc que l’abat determini; 6 mentre, però, no gosi entonar a l’oratori cap salm o lliçó, o cap altra cosa, si l’abat no li ho mana novament. 7 I a totes les hores, en acabar-se l’ofici diví, que es llanci a terra al lloc on es troba. 8 I que satisfaci així fins que l’abat li mani de posar terme, ja, a aquesta satisfacció. 9 Els qui per faltes lleus són excomunicats només de la taula han de satisfer a l’oratori fins a una ordre de l’abat. 10 I que ho vagin fent fins que els beneeixi i digui “prou”.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Hi ha culpes i culpes, n’hi ha de lleus, les faltes, i n’hi ha de greus. Les lleus cal satisfer-les en rebre una amonestació, mentre que les greus signifiquen una exclusió de la comunitat, l’excomunió que significa ser apartat de l’oratori, és a dir de la pregària en comú, i del refetor. Sant Benet estableix a més que el qui és excomunicat jegui postrat a la porta de l’oratori, en silenci, amb el cap a terra i prosternat als peus dels que hi surten, és a dir dels seus germans de comunitat. Aquest gest de la postració, encara en ús en la litúrgia cartoixana tot just després de la consagració durant l’Eucaristia, ha anat desapareixent de les nostres litúrgies com a signe d’exclusió, però segueix essent present en moments claus de la nostra vida de monjos i llavors vol expressar la nostra petitesa davant del Senyor, la necessitat infinita que tenim de la seva misericòrdia i del seu ajut.

La paraula prostració prové del llatí «pro-sternere», literalment estendre’s per terra. Consisteix en estirar-nos bocaterrosa i romandre així durant un determinat espai de temps. Com també la genuflexió, és un gest corporal molt evident com a signe clar d’humilitat, de penitència o de súplica davant Déu.
En l’Antic Testament veiem com Abraham «es va prosternar amb el front a terra» per tal que Déu se li adrecés (Gn 17,3), o com els germans de Josep «es prosternaren davant d’ell fins a tocar a terra amb el front» tres cops, el primer quan el trobaren, sense encara reconèixer-lo quan ho feren per mostrar-li respecte (Gn 42,6), el segon cop per donar-li obsequis (Gn 43,26) i el tercer per demanar-li perdó en ser acusats de robatori (Gn 44,14). També Moisès «es va agenollar i es prosternà fins a tocar a terra» al Sinaí quan Déu establí amb ell l’aliança (Ex 34,8).

La prostració apareix en el Nou Testament cinquanta-nou cops. A vegades apareix en agraïment per una guarició rebuda de Jesús; en unes altres, com en l’Apocalipsi, són figures metafòriques d’adoració, lligades sempre a la reialesa de Déu. De totes elles, potser la més impressionant és l’oració del mateix Jesús al Pare a Getsemaní, moments abans de ser detingut. Així l’Evangeli de Mateu ens diu que «es prosternà amb el front a terra i pregava» (Mt 26,39). Marc diu també que «s’avançà un tros enllà, es deixà caure a terra i pregava» (Mc 14,35). La prostració és doncs una postura perfectament documentada com a signe litúrgic.

En la litúrgia actual la prostració s’efectua per part dels celebrants al inici de la litúrgia del Divendres Sant, quan el sacerdot que presideix la celebració i els ministres que l’acompanyen entren en silenci i es prostren, mentre la comunitat s’agenolla. És un gest també rellevant en el ritus d’ordenació dels diaques i dels preveres, com també del dels bisbes, mentre es canten les lletanies dels sants pregant tots junts per aquells servents que tot seguit seran ordenats. El mateix gest és present en la nostra vida monàstica en rebre l’hàbit o durant el ritus de la professió i també en la benedicció de l’abat, moments tots ells on el costum s’ha conservat com a signe d’humilitat i de súplica. És també un gest profundament arrelat en l’espiritualitat d’altres religions, per exemple ben present en les pregàries de la religió islàmica. Sant Benet presenta aquí aquest gest com una expressió de penediment i d’humilitat i segurament per a ell està lligat als costums penitencials de l’Església primitiva quan els pecadors es prostraven a la porta de l’església fins a ser perdonats.

Aquest gest doncs litúrgic, aquest llençar-se per terra que ens diu sant Benet, «propiciat se in terra in loco quo stat» diu la versió llatina, és un gest que va directament lligat a la petició i l’obtenció del perdó un cop satisfeta la culpa. El gest, la penitència té tres objectius: penedir-se, satisfer i tornar a la comunió.

Els bisbes espanyols deien en el seu document aprovat aquesta setmana i que porta per títol una cita del profeta Jeremies: «Enviats a acollir, sanar i reconstruir» (Cf. Jr, 33,6-7) que «som conscients que no n’hi ha prou amb les paraules.» La reparació que és un concepte ben present en el procés d’acompanyament de víctimes d’abusos, és una altra manera d’anomenar el concepte de satisfacció del que avui ens parla sant Benet. Si fem mal als altres, a la comunitat, a l’Església, molts cops no n’hi ha prou amb un «ho sento molt m’he equivocat i no tornarà a passar», com va dir algú; cal esmenar d’alguna manera el mal fet.

En paraules de sant Joan Pau II: «La satisfacció és, més aviat, l’expressió d’una existència renovada, la qual, amb una nova ajuda de Déu, es dirigeix a la seva realització concreta. Per això, no hauria de limitar-se, en les seves manifestacions determinades, tant sols al camp de l’oració, sinó actuar en els diversos sectors en els quals el pecat ha devastat a l’home.» (Audiència general 7 de març de 1984),
La manera de satisfer és un tema comú present en d’altres regles monàstiques en les quals sant Benet s’emmiralla. Així la Regla de Sant Pacomi mostrant ben bé que va néixer de la pràctica, de la llarga experiència del legislador, experimenta en el seu tracte amb els qui falten una evolució i si en un primer moment determina per a ells l’expulsió del monestir, més tard intentarà corregir-los excloent de la comunitat només als greument viciosos, que podien contaminar als germans, en cas que no volguessin o no poguessin esmenar-se.

També la Regla de Macari, escrita a la fi del segle V o principis del VI en l’àrea d’influència de Lérins, ens presenta el monestir no sols com un lloc oposat al món, sinó també com un paradís poblat de germans en el qual cal preservar la pau, on l’escàndol és el pitjor dels mals, perquè posa en perill la caritat mútua i la concòrdia. Els tres capítols dedicats en aquesta Regla de Macari a les culpes i als càstigs es recull una reglamentació molt severa: el culpable d’una falta, sense cap avís ni sanció prèvia, és exclòs de l’oració i obligat a un rigorós dejuni; i si no es corregeix amb paraules podrà ser corregit a cops de garrot.

Però en cap cas no es tracta d’excloure per excloure, sinó d’excloure per tal de que qui ha faltat se n’adoni de llur falta, de que faltant s’ha exclòs ell mateix de la comunitat i el camí per al retorn a la comunió és triple: el penediment, la satisfacció i la pregària. Els actors en el procés del retorn del pecador a la comunió són tant ell com els seus germans. Així ens diu sant Benet que quan l’abat consideri que ha satisfet el faci comparèixer davant la comunitat i mentre el germà es llença de nou als peus de tots, tots preguen per ell. Tot plegat té una «finalitat concreta la conversió davant el pecat i la comunió amb Crist» (sant Joan Pau II, Reconciliació i penitència, 25).

ELS VELLS I ELS INFANTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 37

1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant, que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla. 2 S’ha de tenir sempre en compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir per a ells el rigor de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers ells una bondadosa condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet parla a la Regla de no fer accepció de persones, aquesta és la idea general de la Regla, que no prevalgui el qui té sobre el qui no té quan entra al monestir; que no prevalgui el lliure per damunt de l’esclau; que no prevalgui el més vell per professió per davant del més jove per l’entrada al monestir o que no prevalgui el qui és sacerdot per davant del qui no ho és. Així ens diu al capítol II quan parla de l’abat per primera vegada: «Si un esclau entra al monestir, que no li anteposin l’home lliure.» (RB 2,18) o al capítol 3 quan parla de cridar a consell a tots els germans i diu: «justament per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor.»

Però aquest igualitarisme no és pas un igualitarisme despietat, ans al contrari, sant Benet podríem dir que fa l’opció pels febles i ens ho deixa clar en aquest capítol quan protegeix als infants i als ancians en un aspecte en el que es manifesta bastant rigorós per al conjunt de la comunitat, com és el del menjar. Ens deixa però també clar que aquesta compassió no ha de voler dir que deixi de vetllar sobre ells l’autoritat de la Regla, és a dir disposa una mena d’alleujament en el ritme alimentici tant pel que fa ala quantitat com a l’horari, però poca cosa més.

Infants als monestirs fa segles que no n’hi ha, al menys pel que a l’edat respecte, la donació per part d’una família d’un dels seus infants perquè fos educat en un monestir és un costum passat i avui algun dels preceptes de sant Benet al respecte, com aquella frase de que «així quedin tancades totes les portes, de manera que no resti a l’infant cap esperança que el pugui seduir i perdre’l -Déu no ho vulgui, cosa que sabem per experiència.» (RB 59,6), és una frase que avui sonaria a sectària i contra tota lògica.

I és que per llegir aquest capítol en primer lloc ens hem de situar en l’època de sant Benet, en els anys inicials del que coneixem avui com a edat mitjana, entre l’antigor i la modernitat. En aquells anys es distingien tres etapes en la primera fase de la vida humana: la infància que anava entre els 0 i els 7 anys; la pubertat que aniria dels 7 als 14 anys i la joventut entre els 14 i els 21 anys. També era estesa la idea de considerar als infants com a adults potencials i això no sempre volia dir un privilegi ja que molts cops significava un treball de sol a sol per als infants o, en un altre nivell social, l’entrenament en l’art de la guerra per a qui venia de família noble. La idea doncs d’una infància protegida com la que podríem tenir avui no era pas present en la societat medieval. Ben bé podríem dir que aquesta consideració dels infants com a adults potencials significava més aviat fer-los créixer de manera ràpida per tal de que s’incorporessin a les tasques dels adults o al mateix matrimoni.

I si pel que fa a la infància sant Benet tenia un concepte una mica diferent al que avui podem tenir nosaltres, això era semblant pel que fa a la vellesa. Ja a Roma la vellesa es creia que començava sobre els seixanta anys i alhora en no ser actius en el món laboral la seva valoració social era sovint crítica i poc correcte pel que avui consideraríem. Això situa aquestes consideracions de sant Benet sobre els infants i els vells en una situació d’un certa excepcionalitat, la Regla s’ocupa de que uns i altres siguin no ja tant sols ben tractats sinó que rebin una atenció particular per damunt de la que rebien el comú dels monjos.

Si avui no podem aplicar el que aquí ens diu sant Benet respecte als infants si que segueix essent ben vàlid pel que fa als ancians. Clar que en primer lloc la ubicació cronològica d’aquesta etapa de la vida ni comença tant d’hora ni acaba tant aviat, ja que la durada de la vida humana s’ha allargat especialment en els darrers anys. Els ancians en una comunitat son vertaderament una riquesa, també és cert que, com els adults o els joves, no són pas tots iguals, cadascú envelleix en la mesura de com ha viscut. Ho hem experimentat amb molts dels nostres germans grans de comunitat, qui era divertit de més jove ho ha estat d’ancià; qui remugava d’adult seguia remugant de vell; tot i que també és cert que el caràcter d’alguns dels nostres germans en envellir es va dulcificar, de tot hi ha.

I és que la vellesa pot ser una fase de la vida difícil de portar. Quan fallen les forces, no es pot fer el que abans es feia amb la mateixa vitalitat; quan la memòria juga males passades o quan la malaltia esdevé crònica i sense possibilitats de guarició no tothom ho porta bé, perquè un se pot sentir en certa manera inútil o d’una o altra manera poc valorat pels altres. Hi ha també fixacions que malgrat la vellesa no desapareixen sinó que fins i tot s’accentuen i fan patir als germans de comunitat i també als mateixos protagonistes. A tot plegat s’hi ajunta la proximitat de la mort perquè tot i que és ben cert de que podem morir en qualsevol moment i que el dia i l’hora sols els sap Déu, també és cert de que conforme passen els anys aquest fet inexorable està més proper i això, fins i tot en un monjo, produeix moltes vegades angoixa, ho hem vist en alguns germans nostres, mentre que en altres ocasions l’ancià espera aquest pas amb total serenitat.

Com escrivia sant Joan Pau II en la seva Carta als ancians: «és natural que, amb el pas dels anys, arribi a ser-nos familiar el pensament del capvespre de la vida. (...) El límit entre la vida i la mort recorre les nostres comunitats i s’acosta a cadascun de nosaltres inexorablement. Si la vida és una peregrinació cap a la pàtria celestial, l’ancianitat és el temps en el qual més naturalment es mira cap a llindar de l’eternitat. Malgrat això, també a nosaltres, ancians, ens costa resignar-nos davant la perspectiva d’aquest pas. (...) Es comprèn llavors per què, davant aquesta tenebrosa realitat, l’home reacciona i es rebel·la. (...) Encara quan la mort sigui racionalment comprensible sota l’aspecte biològic, no és possible viure-la com alguna cosa que ens resulta natural. Contrasta amb l’instint més profund de l’home.» (Carta als ancians, 14).

A aquesta situació comuna a tots els qui arriben a la vellesa, els creients i molt especialment nosaltres els monjos hi hauríem d’afegir el que també escrivia sant Joan Pau II: «La fe il·lumina el misteri de la mort i infon serenitat en la vellesa, no considerada i viscuda ja com a espera passiva d’un esdeveniment destructiu, sinó com a acostament prometedor a la meta de la plena maduresa. Són anys per a viure amb un sentit de confiat abandó a les mans de Déu, Pare provident i misericordiós; un període que s’ha d’utilitzar de mode creatiu amb vista a aprofundir en la vida espiritual, mitjançant la intensificació de l’oració i el compromís d’una dedicació als germans en la caritat.» (Carta als ancians, 16).

Sembla que sant Benet volia ajudar a que aquesta darrera etapa de la vida, talment com la primera, quan les forces fallen i el final de la vida se sent més proper, fos més suportable pels qui eren al monestir i així una consolació en el menjar li sembla que podia ajudar a fer la vida un xic més planera.

L’EXCOMUNIÓ PER LES FALTES

De la Regla de sant Benet
Capítol 23

1 Si algun germà es demostra contumaç, o desobedient, o orgullós, o murmurador, o contrari en alguna cosa a la santa Regla i menyspreador dels manaments dels seus ancians, 2 aquest, segons el precepte de Nostre Senyor, ha de ser amonestat secretament pels seus ancians per primera i segona vegada. 3 Si no s’esmena, que el renyin públicament, davant de tothom. 4 I si ni així no es corregia, incorri en excomunió, si comprèn la gravetat de la pena. 5 Però, si és un obstinat, que el sotmetin al càstig corporal.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Després dels capítols dedicats a regular l’Ofici Diví venen els capítols penitencials o també denominats com a codi penal de la Regla. Un bloc temàtic de vuit capítols dedicats no ja sols a prevenir sinó a corregir els mancaments i les faltes dels germans, establint les responsabilitats dels superiors i marcant les pautes de conducta de la vida comunitària. Un bon nombre d’aquests capítols comencen descrivint les faltes i acaben establint les penes, sancions que poden arribar a l’expulsió del monestir en cas de delicte greu, mentre que la major part són considerats com a desordres i negligències que per sant Benet convé no deixar passar perquè una cosa porta a l’altra i si arribem a habituar-nos a cometre faltes lleus, a negligir, a viure de manera desordenada el risc de caure en faltes greus és elevat.

Si anem deixant passar la violació del silenci, si deixem que s’apoderi de nosaltres la impuntualitat, si la mandra per aixecar-nos ens envaeix; la nostra consciència va entrant en un estat de laxitud on tot va esdevenint cada vegada més relatiu i poc a poc no donem ja importància a les faltes lleus i acabem així, Déu no ho vulgui, per caure o per cometre faltes greus. Ens cal tenir present que tant les faltes lleus com encara molt més les faltes greus, no ens afecten a nosaltres sols, afecten a tota la comunitat. No és aquell o l’altra qui parlant al cor trenca el silenci que li és degut al lloc i al moment previ a la pregària, qui comet la falta és un monjo; no és un o altre el qui arriba tard a l’Ofici, Déu no ho vulgui, és un monjo; no és tal o qual qui no compleix amb el treball, és un monjo qui no compleix. Així una comunitat no és un ens eteri, una mera fórmula jurídica, és un conjunt de persones que una amb l’altra forma la comunitat. Així si som puntuals, si som fidels a l’Ofici Diví i al treball, si guardem el silenci on i quan cal, si preguem amb capteniment o si som fidels al contacte amb la Paraula de Déu, fent-ho cadascun individualment acabem fent que sigui el conjunt de la comunitat qui sigui puntual i fidel.

Sant Benet vol evitar de caure en la deixadesa espiritual i comunitària i amb aquesta ordenança jurídica vol prevenir, perquè en la seva raó de ser tota llei, tota norma, té com a objectiu la prevenció, mirar d’evitar que es cometin excessos, abandons i negligències. Certament també tota norma té sovint un caràcter punitiu que podríem qualificar més aviat com a dissuasiu, que serveix per a mostrar que tota acció té o pot tenir conseqüències, que res queda impune i que més d’hora que tard acabem per pagar-les aquestes conseqüències, de manera individual, certament, però també de manera comunitària. Podríem dir que si comet una falta un la cometem tots; per tant si no volem mancar a la Regla ens cal ser observants i la nostra observança particular anirà creant l’observança comunitària en el seu conjunt. Si comencem a cometre faltes amb l’excusa de que l’altra les comet, no anirem massa lluny i aviat serem arrastrats cap a aquesta laxitud de vida i de costums que res té a veure amb la vida que hem escollit i que de poc serveix a la salvació de les nostres ànimes.

Fer la nostra voluntat no és ser lliures, de fet és ser esclaus. S’escriu a la instrucció titulada El servei de l’autoritat i de l’obediència: «Certament no és lliure el que està convençut que les seves idees i solucions són sempre les millors; el que creu poder decidir sol, sense mediacions que li mostrin la voluntat divina; el que sempre té la raó i no dubte que són els altres els qui han de canviar; el que solament pensa en les seves coses i no s’interessa per les necessitats dels altres; el que pensa que l’obediència és cosa d’uns altres temps i una cosa impresentable en el nostre món desenvolupat. I, al contrari, és lliure la persona que de manera contínua viu en tensió per a captar, en les situacions de la vida i sobretot en la gent que viu al seu voltant, una mediació de la voluntat del Senyor, per misteriosa que sigui. Per a això «ens ha alliberat Crist, perquè siguem lliures» (Ga 5, 1). Ens ha alliberat perquè puguem trobar a Déu per les innombrables senderes de l’existència de cada dia.» (20,g)

Sant Benet comença amb aquest capítol 23 l’apartat penal de la Regla. Aquí estableix ja un principis bàsics pel que fa al tipus de faltes, a les actituds de qui falta i a les penes que cal aplicar per mirar de salvar a l’infractor, per mirar de salvar-lo, per reconduir-lo al bon camí sempre clar que quan faltem hi ajudem amb un element fonamental: el propòsit d’esmena. Si no tenim d’antuvi la voluntat de reparar i sobretot de rectificar el mal camí emprés, anirem caient de falta en falta fins a la infinitud. Els tipus de faltes que sant Benet blasma són: la contumàcia en mancar, la desobediència, l’orgull, el menyspreu dels manaments que se’ns facin, l’actuació contra el que disposa la Regla i la murmuració, com no podria ser d’altra manera ja que sant Benet té a la murmuració com al pitjor dels mals i de fet ho és. També estableix una gradació en la correcció: l’amonestació privada o secreta una o dues vegades; la reprensió pública, l’excomunió i finalment el càstig corporal, que en l’època de sant Benet no era cap cosa estranya sinó més aviat habitual, però que avui gràcies a Déu ja no és pas així.

l que preocupa sobretot a sant Benet és la mala disposició interior, aquesta contumàcia de la que parla que no és altra cosa que la mostra palpable de la voluntat de faltar i que es tradueix en unes actituds concretes com la desobediència, l’orgull i la murmuració. Escriu Sor Michaela Puzicha que la murmuració és un vici típicament monàstic i d’aquí que totes les regles monàstiques en parlin; es tracta, diu ella, d’uns comportaments que trenquen la pau i la unitat d’una comunitat. Quan ens situem en constant contradicció, oposant-nos als objectius comunitaris és ben cert que hem caigut en aquest vici que sant Benet situa en darrer lloc perquè per a ell resumeix totes les desviacions que puguem patir respecte al guiatge de l’Evangeli i de la Regla.

Quan faltem, quan menyspreem, quan murmurem, desobeïm a l’Evangeli i a la Regla. Escriu André Louf: «En el capítol consagrat als religiosos a Lumen Gentium, quan tracta de l’obediència religiosa, la presenta a la llum de la humiliació de Crist. Això és completament tradicional. Seguir a Crist fins a l’absurd de l’obediència. Obediència en el sentit més ampli de la paraula. Cada vegada que tinc ocasió de renunciar a la meva voluntat pròpia ho faig amb alegria perquè trobo a Crist, sigui davant d’un germà, davant d’un superior, davant d’un esdeveniment. Per a sant Benet, l’obediència no es limita tant sols a l’Abat. Hi ha un capítol particular consagrat a l’obediència als germans, no importa pas com siguin. La joia és renunciar a la voluntat pròpia enfront d’un altre» (La obediència monàstica. (Cuadernos monásticos, 25 [1973])

D’aquí també que sant Benet parli i proposi d’aplicar davant la contumaç murmuració el coltell de l’excomunió. L’exclusió és una mesura dura dirigida a fer-nos adonar del que perdem quan no compartim la pregària o els àpats amb la comunitat. Podem pensar que potser no sigui tant dur no haver de participar per exemple en la pregària al cor, fins i tot podem arribar a considerar-ho, Déu no ho vulgui, quasi un premi ser exonerats d’aquesta obligació. Però partiríem d’un axioma erroni, la pregària, l’Ofici Diví, com la Lectio o el mateix treball, no són per a nosaltres obligacions, són part fonamental de la nostra vida, sense aquests no som res, no som veritablement monjos. D’aquí que quan per exemple estem malalts ens dolgui de no poder participar-hi i mirem de fer-ho tant bon punt ens sigui possible o que quan estem de viatge i hem de fer la litúrgia de les hores de manera particular i privada, ens sentim enyoradissos de l’Ofici en comunitat. Altra cosa és si estem en una altra comunitat perquè aleshores fins i tot l’experiència de compartir-la amb uns altres, fins i tot amb una altra llengua, sempre ens enriqueix d’una manera o altre.