De la Regla de sant Benet
Capítol 44
1 Aquell qui per culpes greus és excomunicat de l’oratori i de la taula, al
punt que acabin de celebrar a l’oratori l’ofici diví, jaurà prostrat davant la
porta de l’oratori sense dir res, 2 només amb el cap a terra, prosternat als
peus de tots els qui surten de l’oratori. 3 I continuarà fent-ho fins que l’abat
cregui que ja ha satisfet. 4 Quan l’abat li mani de comparèixer, es llançarà
als seus peus, i després als de tots, perquè preguin per ell. 5 I aleshores, si
l’abat ho disposa, que sigui admès al cor, al lloc que l’abat determini; 6
mentre, però, no gosi entonar a l’oratori cap salm o lliçó, o cap altra cosa,
si l’abat no li ho mana novament. 7 I a totes les hores, en acabar-se l’ofici
diví, que es llanci a terra al lloc on es troba. 8 I
que satisfaci així fins que l’abat li mani de posar terme, ja, a aquesta
satisfacció. 9 Els qui per faltes lleus són excomunicats només de la taula han
de satisfer a l’oratori fins a una ordre de l’abat. 10 I que ho vagin fent fins
que els beneeixi i digui “prou”.
Comentari
de l’Abat Octavi Vilà
Hi
ha culpes i culpes, n’hi ha de lleus, les faltes, i n’hi ha de greus. Les lleus
cal satisfer-les en rebre una amonestació, mentre que les greus signifiquen una
exclusió de la comunitat, l’excomunió que significa ser apartat de l’oratori,
és a dir de la pregària en comú, i del refetor. Sant
Benet estableix a més que el qui és excomunicat jegui postrat a la porta de l’oratori,
en silenci, amb el cap a terra i prosternat als peus dels que hi surten, és a
dir dels seus germans de comunitat. Aquest gest de la postració, encara en ús
en la litúrgia cartoixana tot just després de la consagració durant l’Eucaristia,
ha anat desapareixent de les nostres litúrgies com a signe d’exclusió, però
segueix essent present en moments claus de la nostra vida de monjos i llavors
vol expressar la nostra petitesa davant del Senyor, la necessitat infinita que
tenim de la seva misericòrdia i del seu ajut.
La paraula prostració prové del llatí «pro-sternere», literalment estendre’s
per terra. Consisteix
en estirar-nos bocaterrosa i romandre així durant un determinat espai de temps.
Com també la genuflexió, és un gest corporal molt evident com a signe clar d’humilitat,
de penitència o de súplica davant Déu.
En
l’Antic Testament veiem com Abraham «es va prosternar amb el front a terra» per
tal que Déu se li adrecés (Gn 17,3), o com els germans de Josep «es
prosternaren davant d’ell fins a tocar a terra amb el front» tres cops, el
primer quan el trobaren, sense encara reconèixer-lo quan ho feren per
mostrar-li respecte (Gn 42,6), el segon cop per donar-li obsequis (Gn 43,26) i
el tercer per demanar-li perdó en ser acusats de robatori (Gn 44,14). També
Moisès «es va agenollar i es prosternà fins a tocar a terra» al Sinaí quan Déu
establí amb ell l’aliança (Ex 34,8).
La prostració apareix en el Nou Testament cinquanta-nou cops. A vegades apareix
en agraïment per una guarició rebuda de Jesús; en unes altres, com en l’Apocalipsi,
són figures metafòriques d’adoració, lligades sempre a la reialesa de Déu. De
totes elles, potser la més impressionant és l’oració del mateix Jesús al Pare a
Getsemaní, moments abans de ser detingut. Així l’Evangeli de Mateu ens diu que
«es prosternà amb el front a terra i pregava» (Mt 26,39). Marc diu també que «s’avançà
un tros enllà, es deixà caure a terra i pregava» (Mc 14,35). La prostració és
doncs una postura perfectament documentada com a signe litúrgic.
En la litúrgia actual la prostració s’efectua per part dels celebrants al inici
de la litúrgia del Divendres Sant, quan el sacerdot que presideix la celebració
i els ministres que l’acompanyen entren en silenci i es prostren, mentre la
comunitat s’agenolla. És un gest també rellevant en el ritus d’ordenació dels
diaques i dels preveres, com també del dels bisbes, mentre es canten les
lletanies dels sants pregant tots junts per aquells servents que tot seguit
seran ordenats. El mateix gest és present en la nostra vida monàstica en rebre
l’hàbit o durant el ritus de la professió i també en la benedicció de l’abat,
moments tots ells on el costum s’ha conservat com a signe d’humilitat i de
súplica. És
també un gest profundament arrelat en l’espiritualitat d’altres religions, per
exemple ben present en les pregàries de la religió islàmica. Sant Benet
presenta aquí aquest gest com una expressió de penediment i d’humilitat i
segurament per a ell està lligat als costums penitencials de l’Església
primitiva quan els pecadors es prostraven a la porta de l’església fins a ser
perdonats.
Aquest gest doncs litúrgic, aquest llençar-se per terra que ens diu sant Benet,
«propiciat se in terra in loco quo stat» diu la versió llatina, és un gest que
va directament lligat a la petició i l’obtenció del perdó un cop satisfeta la
culpa. El
gest, la penitència té tres objectius: penedir-se, satisfer i tornar a la
comunió.
Els bisbes espanyols deien en el seu document aprovat aquesta setmana i que
porta per títol una cita del profeta Jeremies: «Enviats a acollir, sanar i
reconstruir» (Cf. Jr, 33,6-7) que «som conscients que no n’hi ha prou amb les
paraules.» La reparació que és un concepte ben present en el procés d’acompanyament
de víctimes d’abusos, és una altra manera d’anomenar el concepte de satisfacció
del que avui ens parla sant Benet. Si fem mal als altres, a la comunitat, a l’Església,
molts cops no n’hi ha prou amb un «ho sento molt m’he equivocat i no tornarà a
passar», com va dir algú; cal esmenar d’alguna manera el mal fet.
En paraules de sant Joan Pau II: «La satisfacció és, més aviat, l’expressió d’una
existència renovada, la qual, amb una nova ajuda de Déu, es dirigeix a la seva
realització concreta. Per això, no hauria de limitar-se, en les seves
manifestacions determinades, tant sols al camp de l’oració, sinó actuar en els
diversos sectors en els quals el pecat ha devastat a l’home.» (Audiència
general 7 de març de 1984),
La
manera de satisfer és un tema comú present en d’altres regles monàstiques en
les quals sant Benet s’emmiralla. Així la Regla de Sant
Pacomi mostrant ben bé que va néixer de la pràctica, de la llarga experiència del
legislador, experimenta en el seu tracte amb els qui falten una evolució i si
en un primer moment determina per a ells l’expulsió del monestir, més tard
intentarà corregir-los excloent de la comunitat només als greument viciosos,
que podien contaminar als germans, en cas que no volguessin o no poguessin
esmenar-se.
També la Regla de Macari, escrita a la fi del segle V o principis del VI en l’àrea
d’influència de Lérins, ens presenta el monestir no sols com un lloc oposat al
món, sinó també com un paradís poblat de germans en el qual cal preservar la
pau, on l’escàndol és el pitjor dels mals, perquè posa en perill la caritat
mútua i la concòrdia. Els tres capítols dedicats en aquesta Regla de Macari a
les culpes i als càstigs es recull una reglamentació molt severa: el culpable d’una
falta, sense cap avís ni sanció prèvia, és exclòs de l’oració i obligat a un
rigorós dejuni; i si no es corregeix amb paraules podrà ser corregit a cops de
garrot.
Però en cap cas no es tracta d’excloure per excloure, sinó d’excloure per tal
de que qui ha faltat se n’adoni de llur falta, de que faltant s’ha exclòs ell
mateix de la comunitat i el camí per al retorn a la comunió és triple: el
penediment, la satisfacció i la pregària. Els actors en el procés del retorn
del pecador a la comunió són tant ell com els seus germans. Així ens diu sant
Benet que quan l’abat consideri que ha satisfet el faci comparèixer davant la
comunitat i mentre el germà es llença de nou als peus de tots, tots preguen per
ell. Tot plegat té una «finalitat concreta la conversió davant el pecat i la
comunió amb Crist» (sant Joan Pau II, Reconciliació i penitència, 25).
diumenge, 26 de novembre del 2023
COM HAN DE SATISFER ELS EXCOMUNICATS
diumenge, 19 de novembre del 2023
ELS VELLS I ELS INFANTS
De la Regla de sant Benet
Capítol 37
1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió
envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant,
que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla. 2 S’ha
de tenir sempre en compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir
per a ells el rigor de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers
ells una bondadosa condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.
Comentari
de l’Abat Octavi Vilà
Sant
Benet parla a la Regla de no fer accepció de persones, aquesta és la idea
general de la Regla, que no prevalgui el qui té sobre el qui no té quan entra
al monestir; que no prevalgui el lliure per damunt de l’esclau; que no
prevalgui el més vell per professió per davant del més jove per l’entrada al
monestir o que no prevalgui el qui és sacerdot per davant del qui no ho és.
Així ens diu al capítol II quan parla de l’abat per primera vegada: «Si un
esclau entra al monestir, que no li anteposin l’home lliure.» (RB 2,18) o al
capítol 3 quan parla de cridar a consell a tots els germans i diu: «justament
per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al
més jove allò que és millor.»
Però aquest igualitarisme no és pas un igualitarisme despietat, ans al
contrari, sant Benet podríem dir que fa l’opció pels febles i ens ho deixa clar
en aquest capítol quan protegeix als infants i als ancians en un aspecte en el
que es manifesta bastant rigorós per al conjunt de la comunitat, com és el del
menjar. Ens deixa però també clar que aquesta compassió no ha de voler dir que
deixi de vetllar sobre ells l’autoritat de la Regla, és a dir disposa una mena
d’alleujament en el ritme alimentici tant pel que fa ala quantitat com a l’horari,
però poca cosa més.
Infants als monestirs fa segles que no n’hi ha, al menys pel que a l’edat
respecte, la donació per part d’una família d’un dels seus infants perquè fos
educat en un monestir és un costum passat i avui algun dels preceptes de sant
Benet al respecte, com aquella frase de que «així quedin tancades totes les
portes, de manera que no resti a l’infant cap esperança que el pugui seduir i
perdre’l -Déu no ho vulgui, cosa que sabem per experiència.» (RB 59,6), és una
frase que avui sonaria a sectària i contra tota lògica.
I és que per llegir aquest capítol en primer lloc ens hem de situar en l’època
de sant Benet, en els anys inicials del que coneixem avui com a edat mitjana,
entre l’antigor i la modernitat. En aquells anys es distingien tres etapes en
la primera fase de la vida humana: la infància que anava entre els 0 i els 7
anys; la pubertat que aniria dels 7 als 14 anys i la joventut entre els 14 i
els 21 anys. També era estesa la idea de considerar als infants com a adults
potencials i això no sempre volia dir un privilegi ja que molts cops
significava un treball de sol a sol per als infants o, en un altre nivell
social, l’entrenament en l’art de la guerra per a qui venia de família noble.
La idea doncs d’una infància protegida com la que podríem tenir avui no era pas
present en la societat medieval. Ben bé podríem dir que aquesta consideració
dels infants com a adults potencials significava més aviat fer-los créixer de
manera ràpida per tal de que s’incorporessin a les tasques dels adults o al
mateix matrimoni.
I si pel que fa a la infància sant Benet tenia un concepte una mica diferent al
que avui podem tenir nosaltres, això era semblant pel que fa a la vellesa. Ja a
Roma la vellesa es creia que començava sobre els seixanta anys i alhora en no
ser actius en el món laboral la seva valoració social era sovint crítica i poc
correcte pel que avui consideraríem. Això situa aquestes consideracions de sant
Benet sobre els infants i els vells en una situació d’un certa excepcionalitat,
la Regla s’ocupa de que uns i altres siguin no ja tant sols ben tractats sinó
que rebin una atenció particular per damunt de la que rebien el comú dels
monjos.
Si avui no podem aplicar el que aquí ens diu sant Benet respecte als infants si
que segueix essent ben vàlid pel que fa als ancians. Clar que en primer lloc la
ubicació cronològica d’aquesta etapa de la vida ni comença tant d’hora ni acaba
tant aviat, ja que la durada de la vida humana s’ha allargat especialment en
els darrers anys. Els ancians en una comunitat son vertaderament una riquesa,
també és cert que, com els adults o els joves, no són pas tots iguals, cadascú
envelleix en la mesura de com ha viscut. Ho hem experimentat amb molts dels
nostres germans grans de comunitat, qui era divertit de més jove ho ha estat d’ancià;
qui remugava d’adult seguia remugant de vell; tot i que també és cert que el
caràcter d’alguns dels nostres germans en envellir es va dulcificar, de tot hi
ha.
I és que la vellesa pot ser una fase de la vida difícil de portar. Quan fallen
les forces, no es pot fer el que abans es feia amb la mateixa vitalitat; quan
la memòria juga males passades o quan la malaltia esdevé crònica i sense
possibilitats de guarició no tothom ho porta bé, perquè un se pot sentir en
certa manera inútil o d’una o altra manera poc valorat pels altres. Hi ha també
fixacions que malgrat la vellesa no desapareixen sinó que fins i tot s’accentuen
i fan patir als germans de comunitat i també als mateixos protagonistes. A tot
plegat s’hi ajunta la proximitat de la mort perquè tot i que és ben cert de que
podem morir en qualsevol moment i que el dia i l’hora sols els sap Déu, també
és cert de que conforme passen els anys aquest fet inexorable està més proper i
això, fins i tot en un monjo, produeix moltes vegades angoixa, ho hem vist en
alguns germans nostres, mentre que en altres ocasions l’ancià espera aquest pas
amb total serenitat.
Com escrivia sant Joan Pau II en la seva Carta als ancians: «és natural que,
amb el pas dels anys, arribi a ser-nos familiar el pensament del capvespre de
la vida. (...) El límit entre la vida i la mort recorre les nostres comunitats
i s’acosta a cadascun de nosaltres inexorablement. Si la vida és una
peregrinació cap a la pàtria celestial, l’ancianitat és el temps en el qual més
naturalment es mira cap a llindar de l’eternitat. Malgrat
això, també a nosaltres, ancians, ens costa resignar-nos davant la perspectiva
d’aquest pas. (...)
Es comprèn llavors per què, davant aquesta tenebrosa realitat, l’home reacciona
i es rebel·la. (...) Encara quan la mort sigui racionalment comprensible sota l’aspecte
biològic, no és possible viure-la com alguna cosa que ens resulta natural. Contrasta
amb l’instint més profund de l’home.» (Carta als ancians, 14).
A aquesta situació comuna a tots els qui arriben a la vellesa, els creients i
molt especialment nosaltres els monjos hi hauríem d’afegir el que també
escrivia sant Joan Pau II: «La fe il·lumina el misteri de la mort i infon
serenitat en la vellesa, no considerada i viscuda ja com a espera passiva d’un
esdeveniment destructiu, sinó com a acostament prometedor a la meta de la plena
maduresa. Són
anys per a viure amb un sentit de confiat abandó a les mans de Déu, Pare
provident i misericordiós; un període que s’ha d’utilitzar de mode creatiu amb
vista a aprofundir en la vida espiritual, mitjançant la intensificació de l’oració
i el compromís d’una dedicació als germans en la caritat.» (Carta als
ancians, 16).
Sembla que sant Benet volia ajudar a que aquesta darrera etapa de la vida,
talment com la primera, quan les forces fallen i el final de la vida se sent
més proper, fos més suportable pels qui eren al monestir i així una consolació
en el menjar li sembla que podia ajudar a fer la vida un xic més planera.
diumenge, 5 de novembre del 2023
L’EXCOMUNIÓ PER LES FALTES
De la Regla de sant Benet
Capítol 23
1 Si algun germà es demostra contumaç, o desobedient, o orgullós, o
murmurador, o contrari en alguna cosa a la santa Regla i menyspreador dels
manaments dels seus ancians, 2 aquest, segons el precepte de Nostre Senyor, ha
de ser amonestat secretament pels seus ancians per primera i segona vegada. 3
Si no s’esmena, que el renyin públicament, davant de tothom. 4 I si ni així no
es corregia, incorri en excomunió, si comprèn la gravetat de la pena. 5 Però,
si és un obstinat, que el sotmetin al càstig corporal.
Comentari
de l’Abat Octavi Vilà
Després
dels capítols dedicats a regular l’Ofici Diví venen els capítols penitencials o
també denominats com a codi penal de la Regla. Un bloc temàtic de vuit capítols
dedicats no ja sols a prevenir sinó a corregir els mancaments i les faltes dels
germans, establint les responsabilitats dels superiors i marcant les pautes de
conducta de la vida comunitària. Un bon nombre d’aquests capítols comencen
descrivint les faltes i acaben establint les penes, sancions que poden arribar
a l’expulsió del monestir en cas de delicte greu, mentre que la major part són
considerats com a desordres i negligències que per sant Benet convé no deixar
passar perquè una cosa porta a l’altra i si arribem a habituar-nos a cometre
faltes lleus, a negligir, a viure de manera desordenada el risc de caure en
faltes greus és elevat.
Si anem deixant passar la violació del silenci, si deixem que s’apoderi de
nosaltres la impuntualitat, si la mandra per aixecar-nos ens envaeix; la nostra
consciència va entrant en un estat de laxitud on tot va esdevenint cada vegada
més relatiu i poc a poc no donem ja importància a les faltes lleus i acabem
així, Déu no ho vulgui, per caure o per cometre faltes greus. Ens cal tenir
present que tant les faltes lleus com encara molt més les faltes greus, no ens
afecten a nosaltres sols, afecten a tota la comunitat. No és aquell o l’altra
qui parlant al cor trenca el silenci que li és degut al lloc i al moment previ
a la pregària, qui comet la falta és un monjo; no és un o altre el qui arriba
tard a l’Ofici, Déu no ho vulgui, és un monjo; no és tal o qual qui no compleix
amb el treball, és un monjo qui no compleix. Així una comunitat no és un ens
eteri, una mera fórmula jurídica, és un conjunt de persones que una amb l’altra
forma la comunitat. Així si som puntuals, si som fidels a l’Ofici Diví i al
treball, si guardem el silenci on i quan cal, si preguem amb capteniment o si
som fidels al contacte amb la Paraula de Déu, fent-ho cadascun individualment
acabem fent que sigui el conjunt de la comunitat qui sigui puntual i fidel.
Sant Benet vol evitar de caure en la deixadesa espiritual i comunitària i amb
aquesta ordenança jurídica vol prevenir, perquè en la seva raó de ser tota
llei, tota norma, té com a objectiu la prevenció, mirar d’evitar que es cometin
excessos, abandons i negligències. Certament també tota norma té sovint un
caràcter punitiu que podríem qualificar més aviat com a dissuasiu, que serveix
per a mostrar que tota acció té o pot tenir conseqüències, que res queda impune
i que més d’hora que tard acabem per pagar-les aquestes conseqüències, de
manera individual, certament, però també de manera comunitària. Podríem dir que
si comet una falta un la cometem tots; per tant si no volem mancar a la Regla
ens cal ser observants i la nostra observança particular anirà creant l’observança
comunitària en el seu conjunt. Si comencem a cometre faltes amb l’excusa de que
l’altra les comet, no anirem massa lluny i aviat serem arrastrats cap a aquesta
laxitud de vida i de costums que res té a veure amb la vida que hem escollit i
que de poc serveix a la salvació de les nostres ànimes.
Fer la nostra voluntat no és ser lliures, de fet és ser esclaus. S’escriu a la
instrucció titulada El servei de l’autoritat i de l’obediència: «Certament no
és lliure el que està convençut que les seves idees i solucions són sempre les
millors; el que creu poder decidir sol, sense mediacions que li mostrin la
voluntat divina; el que sempre té la raó i no dubte que són els altres els qui
han de canviar; el que solament pensa en les seves coses i no s’interessa per
les necessitats dels altres; el que pensa que l’obediència és cosa d’uns altres
temps i una cosa impresentable en el nostre món desenvolupat. I, al contrari,
és lliure la persona que de manera contínua viu en tensió per a captar, en les
situacions de la vida i sobretot en la gent que viu al seu voltant, una
mediació de la voluntat del Senyor, per misteriosa que sigui. Per a això «ens
ha alliberat Crist, perquè siguem lliures» (Ga 5, 1). Ens ha alliberat perquè
puguem trobar a Déu per les innombrables senderes de l’existència de cada dia.»
(20,g)
Sant Benet comença amb aquest capítol 23 l’apartat penal de la Regla. Aquí
estableix ja un principis bàsics pel que fa al tipus de faltes, a les actituds
de qui falta i a les penes que cal aplicar per mirar de salvar a l’infractor,
per mirar de salvar-lo, per reconduir-lo al bon camí sempre clar que quan
faltem hi ajudem amb un element fonamental: el propòsit d’esmena. Si no tenim d’antuvi
la voluntat de reparar i sobretot de rectificar el mal camí emprés, anirem
caient de falta en falta fins a la infinitud. Els tipus de faltes que sant
Benet blasma són: la contumàcia en mancar, la desobediència, l’orgull, el
menyspreu dels manaments que se’ns facin, l’actuació contra el que disposa la
Regla i la murmuració, com no podria ser d’altra manera ja que sant Benet té a
la murmuració com al pitjor dels mals i de fet ho és. També estableix una
gradació en la correcció: l’amonestació privada o secreta una o dues vegades;
la reprensió pública, l’excomunió i finalment el càstig corporal, que en l’època
de sant Benet no era cap cosa estranya sinó més aviat habitual, però que avui
gràcies a Déu ja no és pas així.
l que preocupa sobretot a sant Benet és la mala disposició interior, aquesta
contumàcia de la que parla que no és altra cosa que la mostra palpable de la
voluntat de faltar i que es tradueix en unes actituds concretes com la
desobediència, l’orgull i la murmuració. Escriu Sor Michaela Puzicha que la
murmuració és un vici típicament monàstic i d’aquí que totes les regles
monàstiques en parlin; es tracta, diu ella, d’uns comportaments que trenquen la
pau i la unitat d’una comunitat. Quan ens situem en constant contradicció,
oposant-nos als objectius comunitaris és ben cert que hem caigut en aquest vici
que sant Benet situa en darrer lloc perquè per a ell resumeix totes les
desviacions que puguem patir respecte al guiatge de l’Evangeli i de la Regla.
Quan faltem, quan menyspreem, quan murmurem, desobeïm a l’Evangeli i a la Regla.
Escriu André Louf: «En el capítol consagrat als religiosos a Lumen Gentium,
quan tracta de l’obediència religiosa, la presenta a la llum de la humiliació
de Crist. Això és completament tradicional. Seguir a Crist fins a l’absurd de l’obediència.
Obediència en el sentit més ampli de la paraula. Cada vegada que tinc ocasió de
renunciar a la meva voluntat pròpia ho faig amb alegria perquè trobo a Crist,
sigui davant d’un germà, davant d’un superior, davant d’un esdeveniment. Per a
sant Benet, l’obediència no es limita tant sols a l’Abat. Hi ha un capítol
particular consagrat a l’obediència als germans, no importa pas com siguin. La
joia és renunciar a la voluntat pròpia enfront d’un altre» (La obediència
monàstica. (Cuadernos monásticos, 25 [1973])
D’aquí també que sant Benet parli i proposi d’aplicar davant la contumaç
murmuració el coltell de l’excomunió. L’exclusió és una mesura dura dirigida a
fer-nos adonar del que perdem quan no compartim la pregària o els àpats amb la
comunitat. Podem pensar que potser no sigui tant dur no haver de participar per
exemple en la pregària al cor, fins i tot podem arribar a considerar-ho, Déu no
ho vulgui, quasi un premi ser exonerats d’aquesta obligació. Però partiríem d’un
axioma erroni, la pregària, l’Ofici Diví, com la Lectio o el mateix treball, no
són per a nosaltres obligacions, són part fonamental de la nostra vida, sense
aquests no som res, no som veritablement monjos. D’aquí que quan per exemple
estem malalts ens dolgui de no poder participar-hi i mirem de fer-ho tant bon
punt ens sigui possible o que quan estem de viatge i hem de fer la litúrgia de
les hores de manera particular i privada, ens sentim enyoradissos de l’Ofici en
comunitat. Altra cosa és si estem en una altra comunitat perquè aleshores fins
i tot l’experiència de compartir-la amb uns altres, fins i tot amb una altra
llengua, sempre ens enriqueix d’una manera o altre.