ELS CAPÍTOLS DE L’ABAT: 43

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 43. Mostrar tots els missatges

diumenge, 16 de febrer del 2025

ELS QUI FAN TARD A L’OFICI DIVÍ O A LA TAULA

diumenge, 21 de maig del 2023

ELS QUI FAN TARD A L’OFICI DIVÍ O A LA TAULA

De la Regla de sant Benet
Capítol 43

1 A l’hora de l’Ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’Ofici diví. 4 Si algú, a les vigílies nocturnes, arriba després del glòria del salm noranta-quatre, que per aquest motiu volem que es digui molt a poc a poc i espaiat, que no es posi al seu lloc al cor, 5 sinó que es quedi el darrer de tots o en un lloc a part que l’abat haurà assenyalat per a tals negligents, a fi que siguin vistos per ell i per tothom, 6 fins que, un cop acabat l’Ofici diví, faci penitència amb una satisfacció pública. 7 I hem cregut que havien de quedar-se al darrer lloc o a part perquè, veient-los tothom, s’esmenin si més no per la vergonya. 8 Que si es queden a fora de l’oratori, potser hi haurà algú capaç de tornar-se’n al llit i dormir, o, si no, d’asseure’s a fora i d’entretenir-se enraonant, i així es dóna ocasió al maligne. 9 Val més que entrin a dins, perquè no ho perdin tot, i que en endavant s’esmenin. 10 A les hores diürnes, el qui encara no hagi arribat a l’Ofici diví després del verset i del glòria del primer salm que es diu després del verset, que es quedi al darrer lloc, segons la norma que hem donat abans, 11 i que no gosi ajuntar-se al cor dels qui salmegen fins que hagi satisfet, si no és que l’abat li’n dóna el permís amb el seu perdó; 12 a condició, però, que el culpable satisfaci. 13 A taula, qui no hi arribi abans del verset, de manera que tots plegats el diguin i preguin, i tots alhora s’asseguin a taula, 14 si és per negligència o mal costum que no hi arriba, que sigui corregit per aquesta falta fins a dues vegades. 15 Si en endavant no s’esmenava, no se li permetrà de participar a la taula comuna, 16 sinó que, separat de la companyia de tots, menjarà sol, i se’l privarà de la seva ració de vi, fins que doni satisfacció i s’esmeni. 17 Tindrà el mateix càstig qui no sigui present al verset que es diu després de menjar. 18 I que ningú no gosi prendre res de menjar o de beure abans o després de l’hora establerta. 19 Però si el superior ofereix una cosa a algú, i no vol acceptar-ho, quan desitgi allò que abans ha refusat o alguna altra cosa, no se li donarà res absolutament fins que hi hagi l’esmena deguda.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Estem en un dels capítols que formen part del que s’anomena segona part del codi penal de la Regla. Podria semblar que es tracta de faltes menors en estar relacionades amb la vida quotidiana: el menjar i la beguda o el silenci després de Completes en els capítols anteriors que són com una mena d’introducció o d’alguna manera complementaris a aquests i els que ara ens ocupen que parlen d’arribar tarda a l’Ofici Diví, equivocar-se a l’oratori o de faltar en qualsevol altra cosa; però que entre aquets capítols hi trobem el que fa referencia a com han de satisfer els excomunicats ens dona una pista de que per a sant Benet aquestes faltes no són tant menors o potser millor dit que aquestes faltes lleus ens poden portar a cometre faltes majors tant per la reiteració com perquè arribar a l’enfit, embriagar-se, faltar a l’Ofici Diví o parlar quan toca fer silenci, són símptomes d’una mala salut espiritual.

Aquest capítol en concret ens situa en dos moments importants de la nostra jornada, important cadascun a la seva manera. En primer lloc quan som a l’Ofici Diví, al que no hem d’anteposar mai res ens diu sant Benet en una de les frases clau de la Regla; en segon lloc quan ens asseiem a la taula entesa com a acte comunitari i no tant sols com a simple reparació de forces. Queda clara la predisposició que hem de tenir a arribar puntuals als actes comunitaris en la manera en com ens ho diu sant Benet: «tant bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, però amb gravetat, per no donar peu a facècies.» Fer el que toca quan toca pot semblar molt fàcil però tots sabem que no ho és tant; ens ve de gust sovint fer una altra cosa quan en toca una de ben concreta i no és tant sols que correm el risc de tornar-nos-en al llit, d’entretenir-nos enraonant i de perdre-ho tot com diu sant Benet, que també i Déu no ho vulgui; sinó que fins i tot volent fer coses útils i bones ens ve de gust fer-les quan no toquen, anteposant-les a l’Ofici Diví. Quan sant Benet ens parla al capítol 33 de que som «uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos ni de la seva voluntat» (RB 33, 4) ho podríem ampliar dient que no ens és lícit de fer amb el nostre temps el que voldríem fer, sinó el que la Regla i el nostre horari ens marquen de fer; no és pas un esclavatge, ni tampoc una pèrdua de llibertat, ans al contrari es tracta d’estar lliures per a Déu al qui no hem d’anteposar mai res al seu amor com diu sant Benet (Cf, RB 4,21). Tant bon punt hàgim sentit el senyal vol dir que el toc de la campana ens mana, quan el sentim hem de deixar el que tenim entre mans i anar amb gravetat però amb promptitud cap allí on ens toca anar. És Déu qui ens hi crida i això no és pas cap rèmora, sinó un goig, un vertader regal que Deu mateix ens fa.

Tampoc no és balder el comentari de sant Benet respecte a que els qui arriben tard a l’Ofici Diví no es quedin a fora enraonant, perdent-ho tot i donant ocasió al maligne o bé dormint. Sempre ens pot ocórrer un imprevist, una dificultat a l’hora de desvetllar-nos o d’anar cap a l’oratori, això és cert, però aquesta voluntat d’incorporar-nos-hi tant bon punt puguem, mostra que la negligència ha estat al menys reconeguda i volgudament reparada.

Aquesta és un altra idea important per a sant Benet, la de la reparació, la de la satisfacció. Sempre podem faltar, mancar, però aleshores allò important és reconèixer-ho i mirar de rectificar i per tal de que ens n’adonem, per tal de que en siguem conscients sant Benet ens proposa de satisfer. I reconèixer la mancança és alhora reconèixer que no hem d’anteposar res ni a l’amor del Crist ni a l’Ofici Diví on la relació amb el Senyor té un caràcter d’intensitat espiritual molt accentuat.

En conjunt sant Benet considera els actes comunitaris com a prioritaris. No anem al refetor tant sols a menjar, fet que voldria dir que si no ens apeteix no cal que hi anem, anem al refetor com a acte comunitari a alimentar el cos i alhora l’esperit escoltant una lectura. D’aquí també que ens parli sant Benet en aquest capítol de no menjar res ni beure res abans o després de l’hora establerta, tot quan toca i on toca.

Escriu Aquinata Böckmann que el més important d’aquest capítol és aquesta relació entre falta, reconeixement de la falta i la reconciliació o satisfacció. Perquè sens dubte el més important és saber-nos perfectibles i avançar o al menys mirar d’avançar en aquesta direcció.

Tota la regla està centrada en la persona del Crist. No tant en el que alguns definirien com el Jesús de la història, sinó en el ressuscitat que és el Senyor. No mirem d’imitar un home qualsevol per més sant que sigui, mirem de seguir al Fill de Déu. Si ens hi fixem veurem que de fet que en la Regla mai apareix el nom de Jesús, fins i tot en les cites d’alguns textos bíblics que el contenen. La referència sempre és al Crist, al Senyor. Sant Benet escriu la Regla després del concili de Calcedònia i la cristologia que emana d’aquell Concili és la que domina en el seu text. No vol dir pas això que no valori la humanitat del Crist que ho fa i profundament perquè ens sigui un exemple. El monjo ha de reproduir en ell la vida de Jesús, perquè participant dels sofriments de Crist, per exemple per la paciència, meresquem compartir també el seu regne (RB Pròleg, 50).

Però sant Benet ens vol mostrar que a qui dirigim la nostra pregària, a qui seguim és al Crist Ressuscitat. Aquest cristocentrisme apareix, també, en l’organització de la vida comunitària i com no en els moments centrals d’aquesta com l’Ofici Diví i les reunions comunitàries. Al cap i a la fi els àpats en la vida monàstica no són sinó un reflex d’aquells que el Senyor compartí amb els seus al llarg de llur vida, amb els deixebles i també amb pecadors i publicans. Quan anem al cor, també quan anem al refetor hi anem per trobar-nos amb el Crist, com podem doncs arribar-hi tard si anem a l’encontre d’aquell qui estimem per damunt de tot?

diumenge, 23 d’agost del 2020

ELS QUI FAN TARD A L’OFICI DIVÍ O A LA TAULA

De la Regla de sant Benet
Capítol 43

1 A l’hora de l’Ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’Ofici diví. 4 Si algú, a les vigílies nocturnes, arriba després del glòria del salm noranta-quatre, que per aquest motiu volem que es digui molt a poc a poc i espaiat, que no es posi al seu lloc al cor, 5 sinó que es quedi el darrer de tots o en un lloc a part que l’abat haurà assenyalat per a tals negligents, a fi que siguin vistos per ell i per tothom, 6 fins que, un cop acabat l’Ofici diví, faci penitència amb una satisfacció pública. 7 I hem cregut que havien de quedar-se al darrer lloc o a part perquè, veient-los tothom, s’esmenin si més no per la vergonya. 8 Que si es queden a fora de l’oratori, potser hi haurà algú capaç de tornar-se’n al llit i dormir, o, si no, d’asseure’s a fora i d’entretenir-se enraonant, i així es dóna ocasió al maligne. 9 Val més que entrin a dins, perquè no ho perdin tot, i que en endavant s’esmenin. 10 A les hores diürnes, el qui encara no hagi arribat a l’Ofici diví després del verset i del glòria del primer salm que es diu després del verset, que es quedi al darrer lloc, segons la norma que hem donat abans, 11 i que no gosi ajuntar-se al cor dels qui salmegen fins que hagi satisfet, si no és que l’abat li’n dóna el permís amb el seu perdó; 12 a condició, però, que el culpable satisfaci. 13 A taula, qui no hi arribi abans del verset, de manera que tots plegats el diguin i preguin, i tots alhora s’asseguin a taula, 14 si és per negligència o mal costum que no hi arriba, que sigui corregit per aquesta falta fins a dues vegades. 15 Si en endavant no s’esmenava, no se li permetrà de participar a la taula comuna, 16 sinó que, separat de la companyia de tots, menjarà sol, i se’l privarà de la seva ració de vi, fins que doni satisfacció i s’esmeni. 17 Tindrà el mateix càstig qui no sigui present al verset que es diu després de menjar. 18 I que ningú no gosi prendre res de menjar o de beure abans o després de l’hora establerta. 19 Però si el superior ofereix una cosa a algú, i no vol acceptar-ho, quan desitgi allò que abans ha refusat o alguna altra cosa, no se li donarà res absolutament fins que hi hagi l’esmena deguda.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El centre i el sentit de la vida monàstica és la recerca de Déu, un camí que té tres pilars fonamentals: La pregària, el treball i el contacte continuat amb la Paraula de Déu, el magisteri de l’Església i el dels Pares. Aquest centre podria ser anomenat l’esperit de la Regla, el fil conductor d’un camí, a vegades estret, que ens ha de portar a la vida eterna. Però sant Benet no es limita a donar-nos els grans principis, el seu text és fruit d’una llarga experiència de vida comunitària i també arriba a definir petits o no tant petits detalls que ens poden ajudar a fer camí, a viure o a intentar viure, si més no, com a monjos amb sinceritat de cor. Defineix al llarg dels capítols de la Regla molts dels aspectes concrets de la nostra vida diària, a tall d’exemple al llarg d’aquesta setmana ens ha parlat de la mesura en el menjar i en el beure, del silenci entre Completes i Laudes o del tracte amb els germans mallats, els ancians o els infants.

La frase que pot emmarcar aquest capítol que escoltem avui la tenim ben sentida i apresa i ens diu «que no s’anteposi res a l’ofici Diví.» Prioritzar la pregària, especialment l’oració comuna és doncs l’objectiu i per tal d’assolir-lo sant Benet ens dona un seguit de consells o de pautes. La primera fa referència a la campana, al senyal, a la veu de Déu com se l’ha definit moltes vegades i ens diu que quan l’escoltem cal deixar el que estem fent, el que tenim entre mans per acudir amb la més gran rapidesa a l’oratori. No pas sols amb promptitud o amb diligència, sinó que diu summa cum festinatione curratur, deixant qualsevol cosa, qualsevol, que tinguem entre mans perquè res hi ha tant important com l’ofici diví; ni una feina, ni una visita, ni una trucada, res pot ser més important. Ara bé cal fer-ho sempre tot a l’estil que ens recomana i ens demana sant Benet, amb gravetat, amb moderació, no pas donant lloc a facècies que no ens ajudarien pas a participar a l’ofici diví sinó amb la gravetat i la disposició de cor que la pregària, que l’encontre amb Déu reclama. Com escrivia un autor espiritual «Mai arribis tard al cor ni als altres actes conventuals. Tu espera als altres, però ningú a tu. Sigues sol·lícit, sense fer les coses tard o malament i sense permetre’t sorolls inoportuns o murmuracions.» (Cartes d’acompanyament espiritual, 12).

Sant Benet ja quan ens parla de l’oratori del monestir ens diu que allí hi hem de guardar el màxim silenci i la reverència deguda a Déu i que no és permès de quedar-s’hi, d’estar-s’hi sinó és per pregar. Aquesta gravetat ens ha d’acompanyar des de que escoltem la campana que ens convoca a l’ofici diví fins que sortim de l’oratori. Fins i tot sant Benet arriba al detall de que el Salm 94 es digui molt a poc a poc per tal de facilitar-nos-hi la participació. Però per a la Regla hi ha quelcom encara pitjor que fer tard a l’ofici diví i és no anar-hi o quedar-se fora de l’oratori per adormir-se de nou o per entretenir-se enraonant. Sant Benet ens diu al respecte que val més entrar que no pas perdre-ho tot. Sembla que coneix bé les nostres debilitats, que foren les seves, i les nostres temptacions, que foren les seves. Per acabar com davant qualsevol mancament ens demana sant Benet de reconèixer-lo i fer un ferm propòsit d’esmena, donant la satisfacció que demana, com diu ell si més no per vergonya.

Aquest capítol té dues parts ben marcades perquè ens parla, al mateix nivell, de la pregària i de la taula. Els refetors dels nostres monestirs ja arquitectònicament ens mostren que els àpats comunitaris no són tant sols una simple necessitat corporal que cal satisfer, són també una part important de la vida comunitària i com a tal cal tractar-la, amb la mateixa puntualitat que la pregària. Per això és important que hi siguem tots plegats en el moment de la benedicció de la taula, en el moment en que demanem al Senyor que beneeixi els àpats, tots plegats sense faltar-hi ningú, per negligència o mal costum.

Puntualitat, sentiment de culpa davant dels mancaments, propòsit d’esmena i satisfacció són els elements que han de marcar la nostra participació a l’oratori i a la taula. La raó de fons és Déu, qui si no? La vida monàstica, la vida cristiana sense Déu seria una follia. Tot ho fem orientat, centrat en Ell i sense Ell res no té sentit. Ens ho diu sant Benet al capítol XIX, Déu és present a tot arreu, però això cal que ho tinguem present sobretot, sense cap de mena de dubte afegeix, a l’ofici diví. Si som conscients de que anem al seu encontre, què ens pot fer retardar l’anada? Déu és arreu, això no ho hauríem d’oblidar mai, ni a l’oratori, ni a la taula, ni al treball, ni enlloc.

Com escrivia un autor espiritual: «t’aconsello, fill, que en totes les coses cerquis sincerament a Déu, preferint la seva voluntat a qualsevol altre inclinació d’ànim. Així res t’entristirà, res es farà contra la teva voluntat, esmerçada sempre en comportar-se segons Déu i rebre-ho tot de les seves mans. El que en tot opta per la voluntat de Déu, Déu no actua mai contra la seva voluntat.» (Cartes d’acompanyament espiritual, 19).

diumenge, 16 de febrer del 2020

ELS QUI FAN TARD A L’OFICI DIVÍ O A LA TAULA

De la Regla de sant Benet
Capítol 43

1 A l’hora de l’Ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’Ofici diví. 4 Si algú, a les vigílies nocturnes, arriba després del glòria del salm noranta-quatre, que per aquest motiu volem que es digui molt a poc a poc i espaiat, que no es posi al seu lloc al cor, 5 sinó que es quedi el darrer de tots o en un lloc a part que l’abat haurà assenyalat per a tals negligents, a fi que siguin vistos per ell i per tothom, 6 fins que, un cop acabat l’Ofici diví, faci penitència amb una satisfacció pública. 7 I hem cregut que havien de quedar-se al darrer lloc o a part perquè, veient-los tothom, s’esmenin si més no per la vergonya. 8 Que si es queden a fora de l’oratori, potser hi haurà algú capaç de tornar-se’n al llit i dormir, o, si no, d’asseure’s a fora i d’entretenir-se enraonant, i així es dóna ocasió al maligne. 9 Val més que entrin a dins, perquè no ho perdin tot, i que en endavant s’esmenin. 10 A les hores diürnes, el qui encara no hagi arribat a l’Ofici diví després del verset i del glòria del primer salm que es diu després del verset, que es quedi al darrer lloc, segons la norma que hem donat abans, 11 i que no gosi ajuntar-se al cor dels qui salmegen fins que hagi satisfet, si no és que l’abat li’n dóna el permís amb el seu perdó; 12 a condició, però, que el culpable satisfaci. 13 A taula, qui no hi arribi abans del verset, de manera que tots plegats el diguin i preguin, i tots alhora s’asseguin a taula, 14 si és per negligència o mal costum que no hi arriba, que sigui corregit per aquesta falta fins a dues vegades. 15 Si en endavant no s’esmenava, no se li permetrà de participar a la taula comuna, 16 sinó que, separat de la companyia de tots, menjarà sol, i se’l privarà de la seva ració de vi, fins que doni satisfacció i s’esmeni. 17 Tindrà el mateix càstig qui no sigui present al verset que es diu després de menjar. 18 I que ningú no gosi prendre res de menjar o de beure abans o després de l’hora establerta. 19 Però si el superior ofereix una cosa a algú, i no vol acceptar-ho, quan desitgi allò que abans ha refusat o alguna altra cosa, no se li donarà res absolutament fins que hi hagi l’esmena deguda.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

De tarditate veniendi ad Eccclesiam. Aquesta era la fórmula emprada per acusar-se al capítol de culpes de les faltes relacionades amb arribar tard a l’Ofici Diví, perquè d’això va el capítol que avui ens surt al pas. O sigui que el perill de fer-hi tard no és quelcom estrany a la vida monàstica, això sí és una falta i no pas petita. El perquè ens ho diu aquest capítol que conté una de les frases més emblemàtiques de la Regla: Ergo nihil operi Dei præponatur, que no s’anteposi res a l’Ofici Diví. Sant Benet fa servir aquesta expressió, diguem-ne que forta, també al capítol IV, Nihil amori Christi præponere, no anteposar res a l’amor del Crist; equipara doncs l’Ofici Diví amb l’amor del Crist, ressalta així la presència del Senyor en la pregària comunitària.

Aquesta és la raó de fons, la raó fonamental i vertadera, per la qual no hem de fer tard a l’Ofici, perquè, per expressar-ho d’alguna manera, l’estimat ens hi espera i no convé per a nosaltres fer-lo esperar, ens delim per anar al seu encontre, com ens podríem delir per anar a l’encontre de l’estimada; que potser és un sentiment que alguns hem conegut al llarg de la nostra vida i que expressa l’amor, l’anhel que aquest encontre ens provoca. La pregària, l’Ofici Diví tant com la Lectio i no cal dir l’Eucaristia, no l’hauríem de veure tant com un treball, una obligació, que la tenim certament, sinó més aviat com l’ocasió privilegiada de l’encontre amb el Senyor i és en aquest sentit que anar-hi de gust i a temps no ens ha pas de costar.

Reflexions més o menys poètiques a banda, sant Benet sap molt bé, perquè fruit de la seva experiència sembla que no se n’hi escapi ni una i que quan nosaltres hi anem, ell ja en ve; que podem tenir la temptació, i caure-hi, de fer tard a l’Ofici Diví. Ens proposa diversos remeis; el primer i més eficaç és que tant bon punt escoltem el senyal, la campana que ens hi convoca, ho deixem tot i amb gran rapidesa, però sense caure en facècies, es a dir amb la gravetat que demana a qui anem a trobar i el lloc cap al qual ens dirigim, anar-hi. Això ja ens costa a vegades; una feina a punt d’acabar, una visita que s’allarga un xic i algunes altres coses que hauríem de vigilar a no caure-hi. A vegades ho fem amb la més bona intenció, per no deixar algú amb la paraula a la boca, sigui de manera presencial o sigui per telèfon; però intentem de dir-los-hi que ha sonat la campana i que aquesta ens convoca a l’Ofici Diví, a l’encontre amb el Senyor, de ben segur que no s’ofendrà ningú, ans al contrari els ajudarem a entendre una mica més la nostra vida i quin és el seu centre.

Però malgrat que sant Benet ens exhorti a no fer tard i que ens digui el que hem de fer per no fer tard, sap que tard o d’hora farem tard, aleshores, previsor com és, ja ens diu el que hem de fer, no pas quedar-nos fora de l’oratori, ni encara menys tornar-nos-en al llit, si es tracta de Matines; res d’això, sinó que hem d’anar-hi igualment a l’oratori i donar-ne allò que abans se’n deia satisfacció, és a dir mostrar d’alguna manera públic penediment pel retard; per això sant Benet ens diu de quedar-nos al darrer lloc, fent penitència tot cercant l’esmena, la satisfacció per la falta comesa. La Regla és ben pràctica, ens diu això perquè sant Benet sap de quin peu calcem, sap que si ens quedem a fora acabarem per entretenir-nos amb qualsevol altre cosa i serà pitjor el remei que l’enfermetat i ho perdrem tot, cosa que sant Benet ens anima a evitar de totes, totes.

Aquest capítol encara ens diu una cosa més, perquè ens parla de seure tots plegats a taula, d’estar tots al refetor al moment de beneir la taula, que no és un moment menor; fins al punt de que si hi manquem acabarem per ser exclosos de la taula comuna i se’ns privarà del vi; aquella beguda que sant Benet ja ens diu que és difícil que el monjo hi renunciï, i que tolera tenint en consideració la flaquesa dels febles (RB 40,3). En resum sant Benet ens convida, ens indica, que no hem de fer tard a cap acte comunitari, sigui a l’església, sigui al refetor, sigui on sigui. Val a dir que a vegades ens va d’un minut, fins i tot de segons, que fem tard; raó que ens demostra que ser-hi a temps no pot ser tampoc tant difícil, cosa de deixar el que tenim entre mans un minut o dos abans i anar tot dret cap a l’església, perquè així evitem alhora molèsties i distraccions a la resta de la comunitat que s’ha de moure al cor o bé passar-nos els llibres, si és el cas.

El centre d’aquest capítol no és altre que la presència de Crist en la nostra vida, no una presència puntual o parcial, sinó en cada un dels moments de la nostra jornada; per això sant Benet ja ens diu que «el primer graó de la humilitat és que mantingui sempre davant els ulls el temor de Déu i eviti completament d’oblidar-lo» (RB 7,10). Ens diu sant Elred: «Imaginem ara a algú que, considerant la Regla de Sant Benet com un bon instrument per a desarrelar amb major facilitat els vicis i complir millor els preceptes evangèlics, no arrenca amb ell els vicis ni adquireix les virtuts. No haurem d’afirmar que abusa d’aquest òptim instrument per a la seva utilitat i que, tenint per tant per al seu mal la Regla, no compleix els preceptes de Crist?» (Speculum Caritatis, 93). Per arrencar els vicis, com ho és el de la impuntualitat, i adquirir les virtuts hem de saber usar bé la Regla, aquest òptim instrument, no anteposant res ni al Crist ni a l’Ofici Diví.

diumenge, 25 de novembre del 2018

ELS QUI FAN TARD A L’OFICI DIVÍ O A LA TAULA

De la Regla de sant Benet
Capítol 43

1 A l’hora de l’Ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’Ofici diví. 4 Si algú, a les vigílies nocturnes, arriba després del glòria del salm noranta-quatre, que per aquest motiu volem que es digui molt a poc a poc i espaiat, que no es posi al seu lloc al cor, 5 sinó que es quedi el darrer de tots o en un lloc a part que l’abat haurà assenyalat per a tals negligents, a fi que siguin vistos per ell i per tothom, 6 fins que, un cop acabat l’Ofici diví, faci penitència amb una satisfacció pública. 7 I hem cregut que havien de quedar-se al darrer lloc o a part perquè, veient-los tothom, s’esmenin si més no per la vergonya. 8 Que si es queden a fora de l’oratori, potser hi haurà algú capaç de tornar-se’n al llit i dormir, o, si no, d’asseure’s a fora i d’entretenir-se enraonant, i així es dóna ocasió al maligne. 9 Val més que entrin a dins, perquè no ho perdin tot, i que en endavant s’esmenin. 10 A les hores diürnes, el qui encara no hagi arribat a l’Ofici diví després del verset i del glòria del primer salm que es diu després del verset, que es quedi al darrer lloc, segons la norma que hem donat abans, 11 i que no gosi ajuntar-se al cor dels qui salmegen fins que hagi satisfet, si no és que l’abat li’n dóna el permís amb el seu perdó; 12 a condició, però, que el culpable satisfaci. 13 A taula, qui no hi arribi abans del verset, de manera que tots plegats el diguin i preguin, i tots alhora s’asseguin a taula, 14 si és per negligència o mal costum que no hi arriba, que sigui corregit per aquesta falta fins a dues vegades. 15 Si en endavant no s’esmenava, no se li permetrà de participar a la taula comuna, 16 sinó que, separat de la companyia de tots, menjarà sol, i se’l privarà de la seva ració de vi, fins que doni satisfacció i s’esmeni. 17 Tindrà el mateix càstig qui no sigui present al verset que es diu després de menjar. 18 I que ningú no gosi prendre res de menjar o de beure abans o després de l’hora establerta. 19 Però si el superior ofereix una cosa a algú, i no vol acceptar-ho, quan desitgi allò que abans ha refusat o alguna altra cosa, no se li donarà res absolutament fins que hi hagi l’esmena deguda.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Ergo nihil operi Dei praeponatur.»
«Així, doncs, que no s’anteposi res a l’Ofici diví.» (RB 43,3)

Som a la part de la Regla que om anomena complement del codi penal. Sant Benet ens parla de l’observança, de la regularitat i de la puntualitat. Posa al mateix nivell l’acompliment en l’Ofici diví i a la taula, perquè ambdós són actes comunitaris. Ens dona el precepte, després la manera com acomplir-lo i finalment la motivació. Però hi ha una frase cabdal que és el centre del que ens vol transmetre sant Benet i és quan ens diu que no hem d’anteposar res a l’Ofici diví; una expressió contundent que empra en altres llocs de la Regla per a centrar l’atenció en quina és la raó de la nostra vida que no és altre que Crist. La fa servir al capítol IV sobre les bones obres i en la conclusió del capítol LXXII sobre el bon zel. En totes aquestes cites sant Benet ens destaca amb aquesta expressió «no anteposar-hi res» que és amb Crist i per Crist que preguem a l’Ofici diví. No anteposar res a l’Ofici diví és altrament no anteposar res a Crist, anant-hi de bona gana, tant bon punt haguem sentit el senyal, deixant el que tenim entre mans, amb la més gran rapidesa, però amb gravetat, sense donar lloc a facècies.

La litúrgia és l’expressió privilegiada de la comunió amb Déu i de la comunió amb els germans. En la litúrgia neix i creix l’espiritualitat veritable i és en sí mateixa acció i esperit, perquè dóna sentit a la nostra vida, fa que aquesta sigui en realitat un lliurament ple i generós a Déu a qui no l’hi hem d’anteposar res. La Regla ens proposa una vida litúrgica plena, marcada per la pràctica intensa, però també, pel caràcter d’oblació i de lloança, que l’omple. L’Ofici diví acompleix en la Regla la funció de santificar tot el nostre temps, així el dia i la nit estan marcats en la nostra jornada per la convocatòria a l’oració comunitària, durant la que creiem «estar a la presència de la divinitat i dels seus àngels» (RB 19,6). D’aquí que a l’exigència de puntualitat en la celebració dels oficis, se li atribueixi tanta importància i que es confiï a l’abat la responsabilitat de convocar als germans perquè tot es faci al seu degut temps (RB 47,1), amb la recomanació insistent de resar les hores fins i tot en els llocs de treball, o bé si un és lluny del monestir, en camí o de viatge (RB 50), fet que testimonia la seva transcendental importància.

«Nihil amori Christo praeponere.»
«No anteposar res a l’amor de Crist.» (RB 4,21)

La utilització del mateix verb «anteposar», ens mostra que l’Ofici diví es presenta com el símbol de la nostra dedicació a Crist i al seu amor, com l’expressió d’una vida dedicada tota ella al Senyor, una ofrena que eleva i consagra tots els moments de la nostra vida a Ell. El monjo, en l’Ofici diví, santifica seu el temps i confessa la presència sobirana del seu Senyor a qui li dedica tots els seus esforços. L’Ofici diví, la litúrgia, és el signe més clar del que és la vida monàstica en el seu conjunt; no anteposant-li res, és justament fer una opció clara i generosa per Crist i pel seu amor. Amb el teixit litúrgic dels dies i de les estacions, la permanència a l’oratori, la fidelitat perseverant en la pregària i la lectura, els monjos santifiquem el treball i orientem el conjunt de la nostra jornada, dia rere dia, cap a la seva fi que és Déu; preguem per Crist i amb Crist el qual demanem que ens dugui tots junts a la vida eterna. La litúrgia significa en la disciplina monàstica, l’exercici concret del seguiment de Crist segons l’esperit i la lletra de la Regla i el seu caràcter simbòlic proclamant la lloança divina, transformant-ho tot «perquè en tot sigui Déu glorificat» (RB 57,8; cf. 1Pe 4,11).

«Cui non permittimus privata imperia praeponi.»
«No permetem que s’anteposin manaments particulars.» (RB 71,3).

En la vida monàstica té una gran importància, esdevé central, la pregària comunitària; per això sant Benet destaca el sentit de la presència de Déu arreu i vol per això mateix que la litúrgia la celebrem ben conscients de que estem davant de Déu, salmejant amb temor i amb gust com ens diu la Regla (cf. 19,4). Això no és sempre fàcil, sovint esdevé que tenim una lluita interior contra les nostres distraccions. La perseverança ens pot ajudar a no caure, Déu no ho vulgui que hi caiguéssim, en el desànim i el tedi que podrien portar-nos a sentir-nos buits interiorment durant la pregària i en la nostra vida de monjos i de cristians. Per això creguem sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’Ofici diví i per extensió en tota la nostra vida; que Déu és present a tot arreu i que els seus ulls en tot lloc ens esguarden (cf. RB 19,1) . No és que el monestir, la comunitat, existeixin per l’Ofici diví sinó que aquest és la manifestació comunitària més clara. Per això l’absència més o menys habitual i continuada de l’ofici comunitari, sense una raó suficient, de pes, va contra els vots que dipositem sobre l’altar el dia de la nostra professió solemne, i els incomplim si desatenem la pregària, un dels nostres deures fonamentals, perquè ens hem compromès en una comunitat que prega comunitàriament. La tradició monàstica ja des dels seus inicis ens mostra el caràcter personal i comunitari, és a dir eclesial de l’Ofici diví. Ens cal lluitar perquè res no ens destorbi d’aquest compliment, perquè el desànim, la mandra o la rutina no ens desmotivin i la nostra participació sigui plena, en cos i en esperit; posant-hi tots els sentits per viure la litúrgia amb el sentiment d’estar més que mai en presència de Déu.

«Christo omnino nihil praeponant.»
«Que no anteposin res absolutament al Crist.» (RB 72,11)

Si ens creiem cridats pel Senyor a seguir-lo en el clos del monestir, no ens hauria de costar de ser puntuals i diligents quan la campana ens convoca a l’Ofici diví. No ens caldria ser dels que hi arriben tard o ja no hi arriben. Per sant Benet queda ben clar que no es tracta tant sols d’una primacia de qualitat, ja que tot cristià que viu la seva fe amb sinceritat sap de la importància cabdal de l’oració en la seva vida. Aquí, sant Benet, destaca la primacia efectiva de l’oració, així el monjo arribada l’hora es veu obligat a interrompre un treball, potser molt interessant, una conversa, el que tingui entre mans, sabent sense cap dubte a què ha de donar la prioritat, al Senyor. Encara que sant Benet dóna aquest principi com a regla per a cada monjo en particular, la forma impersonal del text li confereix un abast més general, comunitari. El monjo ha d’estar delerós per participar a l’Ofici diví; recordem com per sant Benet el zel per l’Ofici diví és un dels factors més decisius per determinar si un novici té veritablement vocació a la vida monàstica; perquè la pregària és la meta de tots els exercicis de la nostra vida i qui té poques aptituds per a ella, difícilment pot creure’s que tingui vocació. El zel del monjo per l’Ofici diví l’impulsa a preparar-se bé per a aquesta acció suprema i per esforçar-se a realitzar-la el millor que pugui. Per això la sanció més greu que pot rebre un monjo és veure’s privat de la participació en aquest acte de la comunitat; perquè vol dir estar desconnectat de la vida espiritual d’aquesta. Però a la fi tot i ser tan important l’Ofici diví en la vida del monjo, la celebració ritual de l’Opus Dei no pot considerar-se en sí mateixa la fi de la vida monàstica, sinó un mitjà privilegiat. Perquè la finalitat del monjo és cercar a Déu; l’Ofici diví significa certament la concreció més explícita d’aquesta cerca de Déu, és a dir, la dimensió contemplativa i alhora comunitària de l’ideal benedictí. És cert que la comunitat monàstica es construeix i s’expressa principalment per l’Ofici diví, però aquest sempre serà l’expressió de la recerca de Déu que ha de caracteritzar tota la vida del monjo, no anteposant-hi res, absolutament res.