diumenge, 21 de maig del 2023

ELS QUI FAN TARD A L’OFICI DIVÍ O A LA TAULA

De la Regla de sant Benet
Capítol 43

1 A l’hora de l’Ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’Ofici diví. 4 Si algú, a les vigílies nocturnes, arriba després del glòria del salm noranta-quatre, que per aquest motiu volem que es digui molt a poc a poc i espaiat, que no es posi al seu lloc al cor, 5 sinó que es quedi el darrer de tots o en un lloc a part que l’abat haurà assenyalat per a tals negligents, a fi que siguin vistos per ell i per tothom, 6 fins que, un cop acabat l’Ofici diví, faci penitència amb una satisfacció pública. 7 I hem cregut que havien de quedar-se al darrer lloc o a part perquè, veient-los tothom, s’esmenin si més no per la vergonya. 8 Que si es queden a fora de l’oratori, potser hi haurà algú capaç de tornar-se’n al llit i dormir, o, si no, d’asseure’s a fora i d’entretenir-se enraonant, i així es dóna ocasió al maligne. 9 Val més que entrin a dins, perquè no ho perdin tot, i que en endavant s’esmenin. 10 A les hores diürnes, el qui encara no hagi arribat a l’Ofici diví després del verset i del glòria del primer salm que es diu després del verset, que es quedi al darrer lloc, segons la norma que hem donat abans, 11 i que no gosi ajuntar-se al cor dels qui salmegen fins que hagi satisfet, si no és que l’abat li’n dóna el permís amb el seu perdó; 12 a condició, però, que el culpable satisfaci. 13 A taula, qui no hi arribi abans del verset, de manera que tots plegats el diguin i preguin, i tots alhora s’asseguin a taula, 14 si és per negligència o mal costum que no hi arriba, que sigui corregit per aquesta falta fins a dues vegades. 15 Si en endavant no s’esmenava, no se li permetrà de participar a la taula comuna, 16 sinó que, separat de la companyia de tots, menjarà sol, i se’l privarà de la seva ració de vi, fins que doni satisfacció i s’esmeni. 17 Tindrà el mateix càstig qui no sigui present al verset que es diu després de menjar. 18 I que ningú no gosi prendre res de menjar o de beure abans o després de l’hora establerta. 19 Però si el superior ofereix una cosa a algú, i no vol acceptar-ho, quan desitgi allò que abans ha refusat o alguna altra cosa, no se li donarà res absolutament fins que hi hagi l’esmena deguda.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Estem en un dels capítols que formen part del que s’anomena segona part del codi penal de la Regla. Podria semblar que es tracta de faltes menors en estar relacionades amb la vida quotidiana: el menjar i la beguda o el silenci després de Completes en els capítols anteriors que són com una mena d’introducció o d’alguna manera complementaris a aquests i els que ara ens ocupen que parlen d’arribar tarda a l’Ofici Diví, equivocar-se a l’oratori o de faltar en qualsevol altra cosa; però que entre aquets capítols hi trobem el que fa referencia a com han de satisfer els excomunicats ens dona una pista de que per a sant Benet aquestes faltes no són tant menors o potser millor dit que aquestes faltes lleus ens poden portar a cometre faltes majors tant per la reiteració com perquè arribar a l’enfit, embriagar-se, faltar a l’Ofici Diví o parlar quan toca fer silenci, són símptomes d’una mala salut espiritual.

Aquest capítol en concret ens situa en dos moments importants de la nostra jornada, important cadascun a la seva manera. En primer lloc quan som a l’Ofici Diví, al que no hem d’anteposar mai res ens diu sant Benet en una de les frases clau de la Regla; en segon lloc quan ens asseiem a la taula entesa com a acte comunitari i no tant sols com a simple reparació de forces. Queda clara la predisposició que hem de tenir a arribar puntuals als actes comunitaris en la manera en com ens ho diu sant Benet: «tant bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, però amb gravetat, per no donar peu a facècies.» Fer el que toca quan toca pot semblar molt fàcil però tots sabem que no ho és tant; ens ve de gust sovint fer una altra cosa quan en toca una de ben concreta i no és tant sols que correm el risc de tornar-nos-en al llit, d’entretenir-nos enraonant i de perdre-ho tot com diu sant Benet, que també i Déu no ho vulgui; sinó que fins i tot volent fer coses útils i bones ens ve de gust fer-les quan no toquen, anteposant-les a l’Ofici Diví. Quan sant Benet ens parla al capítol 33 de que som «uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos ni de la seva voluntat» (RB 33, 4) ho podríem ampliar dient que no ens és lícit de fer amb el nostre temps el que voldríem fer, sinó el que la Regla i el nostre horari ens marquen de fer; no és pas un esclavatge, ni tampoc una pèrdua de llibertat, ans al contrari es tracta d’estar lliures per a Déu al qui no hem d’anteposar mai res al seu amor com diu sant Benet (Cf, RB 4,21). Tant bon punt hàgim sentit el senyal vol dir que el toc de la campana ens mana, quan el sentim hem de deixar el que tenim entre mans i anar amb gravetat però amb promptitud cap allí on ens toca anar.
És Déu qui ens hi crida i això no és pas cap rèmora, sinó un goig, un vertader regal que Deu mateix ens fa.

Tampoc no és balder el comentari de sant Benet respecte a que els qui arriben tard a l’Ofici Diví no es quedin a fora enraonant, perdent-ho tot i donant ocasió al maligne o bé dormint. Sempre ens pot ocórrer un imprevist, una dificultat a l’hora de desvetllar-nos o d’anar cap a l’oratori, això és cert, però aquesta voluntat d’incorporar-nos-hi tant bon punt puguem, mostra que la negligència ha estat al menys reconeguda i volgudament reparada.

Aquesta és un altra idea important per a sant Benet, la de la reparació, la de la satisfacció. Sempre podem faltar, mancar, però aleshores allò important és reconèixer-ho i mirar de rectificar i per tal de que ens n’adonem, per tal de que en siguem conscients sant Benet ens proposa de satisfer. I reconèixer la mancança és alhora reconèixer que no hem d’anteposar res ni a l’amor del Crist ni a l’Ofici Diví on la relació amb el Senyor té un caràcter d’intensitat espiritual molt accentuat.

En conjunt sant Benet considera els actes comunitaris com a prioritaris. No anem al refetor tant sols a menjar, fet que voldria dir que si no ens apeteix no cal que hi anem, anem al refetor com a acte comunitari a alimentar el cos i alhora l’esperit escoltant una lectura. D’aquí també que ens parli sant Benet en aquest capítol de no menjar res ni beure res abans o després de l’hora establerta, tot quan toca i on toca.

Escriu Aquinata Böckmann que el més important d’aquest capítol és aquesta relació entre falta, reconeixement de la falta i la reconciliació o satisfacció. Perquè sens dubte el més important és saber-nos perfectibles i avançar o al menys mirar d’avançar en aquesta direcció.

Tota la regla està centrada en la persona del Crist. No tant en el que alguns definirien com el Jesús de la història, sinó en el ressuscitat que és el Senyor. No mirem d’imitar un home qualsevol per més sant que sigui, mirem de seguir al Fill de Déu.
Si ens hi fixem veurem que de fet que en la Regla mai apareix el nom de Jesús, fins i tot en les cites d’alguns textos bíblics que el contenen. La referència sempre és al Crist, al Senyor. Sant Benet escriu la Regla després del concili de Calcedònia i la cristologia que emana d’aquell Concili és la que domina en el seu text. No vol dir pas això que no valori la humanitat del Crist que ho fa i profundament perquè ens sigui un exemple. El monjo ha de reproduir en ell la vida de Jesús, perquè participant dels sofriments de Crist, per exemple per la paciència, meresquem compartir també el seu regne (RB Pròleg, 50).

Però sant Benet ens vol mostrar que a qui dirigim la nostra pregària, a qui seguim és al Crist Ressuscitat. Aquest cristocentrisme apareix, també, en l’organització de la vida comunitària i com no en els moments centrals d’aquesta com l’Ofici Diví i les reunions comunitàries.
Al cap i a la fi els àpats en la vida monàstica no són sinó un reflex d’aquells que el Senyor compartí amb els seus al llarg de llur vida, amb els deixebles i també amb pecadors i publicans. Quan anem al cor, també quan anem al refetor hi anem per trobar-nos amb el Crist, com podem doncs arribar-hi tard si anem a l’encontre d’aquell qui estimem per damunt de tot?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada