LA HUMILITAT: L’ONZÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,60-61

60 L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i sense esclats de veu, 61 tal com està escrit: «El savi es fa conèixer per les poques paraules».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquest onzè graó de la humilitat es correspon al segon graó de la supèrbia de sant Bernat que parla de la lleugeresa d’esperit i de la indiscreció de paraules. Ambdós, sant Benet i sant Bernat, prefereixen el silenci a les paraules vanes, indiscretes i ocioses, prefereixen dir poc i assenyat que massa i amb niciesa; dir-ho suaument més que rient; dir-ho humilment i amb gravetat més que amb esclats de veu. En la vida del monjo la Paraula hi té un paper central, la Paraula de Déu evidentment, i davant d’aquesta les nostres de paraules sovint no són sinó niciesa i poc seny. Escriu el llibre dels Proverbis: «Amb el seu parlar, el neci es guanya garrotades, però al sensat, les seves paraules el protegeixen.» (Pr 14,3).

Per Michaela Puzicha aquest onzè graó completa i aprofundeix els dos anteriors, el novè i el desè, i convida a viure amb gravetat, dient les paraules justes, cercant la serietat i la dignitat que han de caracteritzar la vida monàstica, evitant sucumbir als cops de la còlera, mirant de viure amb moderació, també pel que fa a la veu. La nostra societat és una societat del soroll, una societat que defuig el silenci en la que sembla que qui més crida més raó té. Es pot veure aquesta tendència en debats on la interrupció és la norma i on una veu tracta d’imposar-se sobre una altra. La nostra vida ha de defugir aquesta manera de fer, aquesta manera d’actuar, mirant, com escriu Michaela Puzicha, de no voler atreure l’atenció vers nosaltres, explicant històries vanes, qui sap si no inventades o com a mínim exagerades. La sobrietat ha de ser present també, segons sant Benet en el llenguatge.

El Papa Benet XVI escriu a l’Exhortació Apostòlica post sinodal Verbum Domini: «la paraula només pot ser pronunciada i escoltada en el silenci, exterior i interior. El nostre temps no afavoreix el recolliment, i es té a vegades la impressió que hi ha gairebé temor d’allunyar-se dels instruments de comunicació de massa, encara que només sigui per un moment. Per això s’ha d’educar al Poble de Déu en el valor del silenci. Redescobrir el lloc central de la Paraula de Déu en la vida de l’Església vol dir també redescobrir el sentit del recolliment i de l’assossec interior. La gran tradició patrística ens ensenya que els misteris de Crist estan units al silenci, i només en ell la Paraula pot trobar estada en nosaltres, com va succeir en María, dona de la Paraula i del silenci inseparablement.» (VD, 66).

El nostre silenci no ha de ser un silenci buit, ha de ser l’oportunitat d’omplir-lo per la Paraula, amb majúscules, que la nostra veu sigui suau per tal de poder sentir la Veu, amb majúscules, i davant d’aquesta no hi ha altre manera d’estar-hi presents que humilment i amb gravetat. Un silenci de la boca, que sols podem trencar amb poques paraules i assenyades, sense esclats de veu. És el moment, l’oportunitat de parlar amb Crist; una conversa que ens porta a estar alegres en els moments de desolació i a descobrir coses assenyades per a dir. En els moments de desolació, Crist ens parla i en la meditació ens parla encara més directament. El silenci, les poques aparaules i assenyades ens acosten més al Crist que no pas els grans crits, els grans esclats de veu, ja que Ell sent una especial predilecció per aquesta virtut del silenci. Més important que allò que diem, és allò que Déu ens diu i el que diu a través de nosaltres. Jesús està sempre més atent a presentar-se’ns en el silenci que en el soroll, en el molt parlar. En el silenci, nosaltres l’escoltem, Ell parla al nostre esperit, i nosaltres podem escoltar la seva veu. Diu el salmista: «Ara guardo silenci. No obriré la boca, perquè ets tu qui ho fas tot.» (Salm 39,10).

També el Papa Francesc en la seva al·locució en la vetlla de pregària que precedí a la darrera reunió el Sínode deia: «el silenci és essencial en la vida del creient. En efecte, està al principi i al final de l’existència terrena de Crist. El Verb, la Paraula del Pare, es va fer “silenci” en el pessebre i en la creu, en la nit de la Nativitat i en la de Pasqua. Aquesta tarda nosaltres cristians hem romàs en silenci davant el Crucifix de Sant Damià, com a deixebles a l’escolta davant la creu, que és la càtedra del Mestre. El nostre silenci no ha estat buit, sinó un moment ple d’espera i de disponibilitat. En un món ple de soroll ja no estem acostumats al silenci, és més, a vegades ens costa suportar-lo, perquè ens posa davant de Déu i de nosaltres mateixos. I, tanmateix, això constitueix la base de la paraula i de la vida. Sant Pau diu que el misteri del Verb encarnat estava «guardat en secret des de l’eternitat» (Rm 16,25), ensenyant-nos que el silenci custodia el misteri, com Abraham va custodiar l’Aliança, com María va custodiar en el seu si i va meditar en el seu cor la vida del seu Fill (cf. Lc 1,31; 2,19.51). D’altra banda, la veritat no necessita de crits violents per a arribar al cor dels homes. A Déu no li agraden les proclames i els rebomboris, les enraonies i la confusió; Déu prefereix més aviat, com va fer amb Elies, parlar en el «el rumor d’una brisa suau» (1 Re 19,12), en un “fil sonor de silenci”. I així també nosaltres, com Abraham, com Elies, com María necessitem alliberar-nos de tants sorolls per escoltar la seva veu. Perquè només en el nostre silenci ressona la seva Paraula.» (30 de setembre de 2023).

En aquesta escala de la humilitat la relació paraula / silenci té un paper important. Sant Benet ens parla d’evitar el pecat, que és un fruit que apunta ràpidament als nostres llavis, el silenci apareix com un mitjà poderós per a conservar la paciència, és a dir, la pau, és d’ordinari, el mitjà més indicat per a veure clarament un problema, per a prendre una decisió apropiada i a la fi per executar-la. En el setè graó de la humilitat sant Benet al·ludeix a les declaracions ben intencionades fugint de l’altivesa, declarant-se l’últim i esperar que els altres reconeguin la nostra santedat, si és que s’escau de fer-ho. Sant Benet alerta sobre la possibilitat de converses ocioses, vanes, amb moltes paraules i aposta per aquelles que són poques i assenyades, sempre amb el propòsit d’edificació i en un clima d’humilitat.

Avui aquest silenci, aquesta parquedat en les paraules l’hem de practicar més enllà del boca orella tradicional. Avui les noves tecnologies, les xarxes socials, els telèfons mòbils i tants altres mitjans omplen i ens tempten a omplir amb esclats de veu, ni que siguin virtuals, les nostres vides. Sobre aquest tema alerta el Papa Francesc a la Constitució Apostòlica Vultum Dei quaerere quan escriu: «En la nostra societat, la cultura digital influeix de manera decisiva en la formació del pensament i en la manera de relacionar-se amb el món i, en particular, amb les persones. Aquest clima cultural no deixa immunes a les comunitats contemplatives. És cert que aquests mitjans poden ser instruments útils per a la formació i la comunicació, però us exhorto a un prudent discerniment perquè estiguin al servei de la formació per a la vida contemplativa i de les necessàries comunicacions, i no siguin ocasió per a la distracció i l’evasió de la vida fraterna en comunitat, ni siguin nocius per a la vostra vocació o es converteixin en obstacle per a la vostra vida enterament dedicada a la contemplació.» (Vultum Dei quaerere, 34)

I s’insisteix sobre aquest tema suggerint de crear un espai de protecció pel silenci quan a Cor Orans, instrucció aplicativa de la Constitució Apostòlica Vultum Dei quaerere, s’escriu: «Amb el nom de clausura s’entén l’espai monàstic separat de l’exterior i reservat a les monges, en el qual només en cas de necessitat pot ser admesa la presència d’estranys. Ha de ser un espai de silenci i de recolliment on es pugui desenvolupar la recerca permanent del rostre de Déu, segons el carisma de l’Institut.» (Cor Orans, 161). Cal protegir el silenci, ens ho demana també sant Benet en aquest onzè graó de la humilitat, buidant-lo dels esclats de veu i dels riures sorollosos, omplint-lo amb poques paraules i assenyades, amb gravetat i amb humilitat. Com escriu Dom Marie Bruno «l’abundància de paraules produeix soroll i el soroll és un dels grans enemics de l’home.» (Le silence monastique, p. 128)

LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,35-43

35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: «Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els nostres caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

A la vida, a qualsevol vida, sorgeixen dificultats i moltes vegades entrem en contradiccions. La vida del cristià i més concretament la vida del monjo no és, ni ha de ser, pas diferent i en ella també ens trobem amb dificultats i entrem en contradiccions. Davant de tota dificultat es presenten dues opcions: afrontar-la o defugir-la. Sembla que la nostra societat està avui més per defugir qualsevol entrebanc que per afrontar-lo i això provoca que la perseverança no estigui massa de moda. Sant Benet sap molt bé que la vida del monjo, la vida de recerca de Déu, la vida en comunitat no és fàcil, que inevitablement presenta dificultats i ja al pròleg ens demana de no abandonar de seguida esfereïts de terror el camí de la salvació.

Aguantar ferm, no defallir, no fer-se enrere sembla fàcil, sempre i quan les coses vagin bé o vagin, millor dit, com nosaltres volem que transcorrin. Però vet aquí que això no sempre és així, que inevitablement la nostra voluntat o fins i tot la nostra manera de veure o de plantejar les coses entra en contradicció o bé amb la visió dels altres o bé a vegades fins i tot amb nosaltres mateixos amb els nostres estats d’ànims.

Una contradicció habitual és la que es produeix entre el dir i el fer; i això ho veiem sempre més en els altres que no pas en nosaltres mateixos i així sovint tenim a la punta de la llengua l’acusació, verbalitzada o bé plantejada de pensament, d’acusar als altres d’incoherència. Això no és pas nou, pertany quasi bé podríem dir a la mateixa naturalesa humana i davant d’aquesta realitat l’Evangeli, norma suprema, com diu sant Benet, de la nostra vida, ens prevé del judici erroni o parcial que sovint fem. Així a l’Evangeli de Lluc Jesús ens diu: «Com li pots dir: “Germà, deixa’m que et tregui la brossa de l’ull”, si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l’ull del teu germà.» (Lc 6,42). I respecte també a la coherència ens adverteix Crist a l’Evangeli de Mateu: «Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan» (Mt 23,3).

Aguantar-ho tot per aguantar-ho no ens ho demana pas sant Benet, seria absurd; no és pas cristià; hi ha una raó per aquesta perseverança, perseverem pel Senyor, per ser-li fidels, morint cada dia amb l’esperança posada en la recompensa divina, amb la convicció de sortir-ne plenament vencedors gràcies a Crist, gràcies a Aquell qui ens estima.

En paraules de sant Bernat: «si en la mateixa obediència sorgeixen conflictes durs i contraris, si ensopeguem amb qualsevol classe d’injúries, aguanta sense desmai. Així manifestaràs que vius en el quart grau d’humilitat.» (Graus de la humilitat i la supèrbia, 47,1).

L’objectiu és sempre cercar Déu de veritat, la recompensa divina, la vida eterna, tal com diu sant Benet als capítols 58 i 72; la metodologia és la paciència, tal com diu el pròleg, i el model no pot ser altra que el Crist que és qui mitjançant la seva gràcia ens ajuda a arribar a aquest objectiu; de fet és Ell qui patint, morint i ressuscitant ens ha obert les portes de la vida eterna, ens l’ha posat al nostre abast.

Ser provat com la plata, ser depurat al foc, ser carregat amb un feix insuportable, portar d’altres homes damunt els nostres caps o les nostres espatlles, no són pas tasques agradables, ningú les escolliria pel simple fet d’escollir-les. Si ens prenen la túnica cedir fins i tot el mantell, fer dues milles quan fent-ne una en tindríem prou, aguantar els falsos germans i la persecució i a sobre beneir als qui ens maleeixen; no són consells fàcils a dur a terme, no les hem de suportar per si mateixes, tant sols si hi ha una raó de pes i aquesta és Crist. Cercant l’equilibri i no oblidant mai que tots i cadascun de nosaltres som fills del mateix Pare, de Déu i germans en Jesucrist.

Quan el Prior de la Gran Cartoixa Dom Dismas de Lassus tracta del que ell denomina el tercer grau de l’obediència escriu: «No és sinó a Déu a qui devem una obediència total i incondicional, tant de la nostra voluntat com de la nostra intel·ligència, perquè Ell és la Bondat i la Veritat absoluta. Tota obediència a un home, en el context que sigui, està limitada per aquesta veritat primera. Com van dir Pere i els apòstols davant el Sanedrí: “Cal obeir Déu abans que els homes”. (...) Hi ha dos límits més: d’una banda, l’obediència requereix la submissió de la voluntat, concerneix sempre una acció, cosa que significa que el superior pot demanar-li a un subjecte de fer alguna cosa, no pot demanar-li que pensi alguna cosa. L’abat - per exemple - pot demanar-li a un monjo que entri les cadires perquè creu que demà plourà, però no pot demanar-li – al monjo - que pensi que demà plourà. Pel vot d’obediència, prometem la submissió de la nostra voluntat, no la de la nostra intel·ligència.» (Risques et dérives de la vie religieuse). Ens cal ser conscients de a qui i per què obeïm.

Perquè res de tot plegat, de la nostra vida de cristians i de monjos, de cercadors del Crist, té sentit si darrera no hi ha el Crist com a model i la vida eterna com a objectiu. D’aquí que la perseverança davant les dificultats, les contradiccions, pròpies i d’altri, i les injustícies sigui un vertader obstacle, molts cops un obstacle que se’ns presenta com insalvable.

Tot plegat ens fa fixar la mirada més en la pedra d’ensopec que tenim davant dels ulls que en la meta, la finalitat, el perquè de tot plegat. L’única raó de tot és Crist, sense Ell res té sentit, per Ell i amb Ell tot adquireix coherència.

Com escriu Dom Dismas de Lassus: «L’obediència religiosa, a l’exemple de Crist, és la submissió lliure d’una voluntat lliure esclarida per una intel·ligència lliure. Tota la resta no té valor religiós.» (Risques et dérives de la vie religieuse).

QUINS SÓN ELS INSTRUMENTS DE LES BONES OBRES

De la Regla de sant Benet
Capítol 4

1 Abans de tot, estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces. 2 Després, el proïsme com a si mateix. 3 Després no matar. 4 No cometre adulteri. 5 No furtar. 6 No cobejar. 7 No allevar fals testimoni. 8 Honorar tothom. 9 Allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre. 10 Abnegar-se un mateix per seguir el Crist. 11 Mortificar el cos. 12 No lliurar-se als plaers. 13 Estimar el dejuni. 14 Reconfortar els pobres. 15 Vestir el despullat. 16 Visitar els malalts. 17 Enterrar els morts. 18 Socórrer el qui passa tribulació. 19 Consolar l’afligit. 20 Apartar-se de les maneres de fer del món. 21 No anteposar res a l’amor del Crist. 22 No satisfer la ira. 23 No guardar ressentiment. 24 No tenir engany al cor. 25 No donar una pau fingida. 26 No abandonar la caritat. 27 No jurar, no fos cas que perjurés. 28 Dir la veritat amb el cor i amb la boca. 29 No tornar mal per mal. 30 No fer cap ofensa, sinó més aviat sofrir amb paciència les que ens fan. 31 Estimar els enemics. 32 No tornar maledicció per maledicció, sinó més aviat beneir. 33 Suportar persecució per causa de la justícia. 34 No ser orgullós. 35 Ni donat al vi. 36 Ni golut. 37 Ni dormidor. 38 Ni peresós. 39 Ni murmurador. 40 Ni criticaire. 41 Posar l’esperança en Déu. 42 El bé que vegi, en ell, que l’atribueixi a Déu, no a si mateix; 43 el mal, en canvi, sàpiga que el fa sempre ell, i que se l’imputi. 44 Témer el dia del judici. 45 Esglaiar-se de l’infern. 46 Desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual. 47 Tenir cada dia la mort present davant els ulls. 48 Vigilar tothora els actes de la pròpia vida. 49 Tenir per cert que Déu el mira en tot lloc. 50 Esclafar de seguida contra el Crist els mals pensaments que li vénen al cor, i manifestar-los a l’ancià espiritual. 51 Guardar la boca de paraules dolentes i indecoroses. 52 No ser amic de parlar molt. 53 No dir paraules vanes o que facin riure. 54 No ser amic de riure molt o sorollosament. 55 Escoltar amb gust les lectures santes. 56 Donar-se sovint a l’oració. 57 Confessar cada dia a Déu en l’oració, amb llàgrimes i gemecs, les faltes passades, 58 i esmenar-se en endavant d’aquestes faltes. 59 No satisfer els desigs de la carn. 60 Avorrir la pròpia voluntat. 61 Obeir en tot els manaments de l’abat, encara que ell —Déu no ho vulgui— faci altrament, recordant aquell precepte del Senyor: «Feu el que diuen, però no feu el que fan». 62 No voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat. 63 Practicar amb fets cada dia els manaments de Déu. 64 Estimar la castedat. 65 No odiar ningú. 66 No tenir gelosia. 67 No obrar per enveja. 68 No ser amic de baralles. 69 Defugir l’altivesa. 70 Venerar els ancians. 71 Estimar els més joves. 72 En l’amor del Crist, pregar pels enemics. 73 Fer les paus abans de posta de sol amb qui s’hagi renyit. 74 I no desesperar mai de la misericòrdia de Déu. 75 Vet aquí quins són els instruments del treball espiritual: 76 si els fem servir nit i dia sense deixar-los mai i els retornem el dia del judici, el Senyor ens recompensarà amb aquell premi que Ell mateix ha promès: 77 «Que cap ull no ha vist, ni orella ha sentit, ni cor d’home ha pressentit allò que Déu té preparat per als qui l’estimen». 78 Però l’obrador on hem de practicar amb diligència totes aquestes coses, són el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 7 de gener de 2024

Escriu Dom Paul Delatte que fins aquí sant Benet ens ha parlat de l’estructura jeràrquica de la comunitat i ara comença el que podem denominar com la part que defineix l’espiritualitat del monjo segons sant Benet. Sant Benet ens presenta en aquest capítol una condensació de la vida no tant sols monàstica, sinó també de tota vida cristiana. El capítol precedeix els dedicats a l’obediència, el silenci i la humilitat i amb ells forma tot un conjunt. Enumerar els principis o orientacions de la vida espiritual és un element ben present en les regles monàstiques anteriors a sant Benet i en les que ell s’ha inspirat, a part evidentment de la seva pròpia experiència monàstica, per escriure aquest capítol, com la resta del text de la Regla. El capítol comença per enumerar primer que tot els dos grans manaments amb els que Jesús sintetitzà tota la llei: Estimar a Déu i estimar al proïsme. Ho explicita l’Evangeli de Lluc: «Un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta: Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna? Jesús li digué: Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes? Ell va respondre: Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix. Jesús li digué: Has respost bé: fes això i viuràs.» (Lc 10,25-28). Havent començat pels dos grans manaments segueixen els principals manaments de la Llei, el Decàleg pràcticament al complet i comença després la part més directament dirigida als monjos partint també de dos grans preceptes: Negar-se a un mateix per seguir al Crist i no fer als altres allò que un no vol que li facin a ell. D’aquí parteixen un seguit de manaments concrets destinats a mantenir la salut espiritual interior i la exterior, és a dir la relació amb Déu i amb els altres. Aquesta llista de 74 punts que conclou amb un altre gran precepte: No desesperar mai de la misericòrdia de Déu, ens hauria de servir de guió pel nostre examen de consciència diari, veure en quins punts fallem, perquè de ben segur que fallem cada dia i no tant sols només en un punt; també ens cal veure en quins caiem més sovint i a partir d’aquí tenir sempre ben present aquest centre de la nostra vida que ha de ser Crist i que s’ha de manifestar en l’amor a Déu i al proïsme. I quan caiem sempre acollir-nos a la misericòrdia de Déu i no desesperar-ne mai. Estem en mans de Déu, a Ell hem d’estimar i a Ell hem d’acudir en la dificultat per demanar-li la seva ajuda en els mals moments i en els moments de joia per agrair-li aquest do de la seva gràcia. «El bé que vegi en ell, que l’atribueixi a Déu i no a sí mateix, el mal en canvi, sàpiga que el fa sempre ell, i que se l’imputi», diu sant Benet. Escriu Sor Michaela Puzicha que tot pivota en la vida del monjo sobre Crist, amb Ell tot és possible, sense Ell no tenim res a fer.

La llista d’aquest setanta-quatre punts no ens ha de fer però oblidar el colofó del capítol, on sant Benet ens ve a dir el com, l’on i el perquè de seguir tots aquests preceptes. Cal aplicar-los amb perseverança, fer-los servir nit i dia, no deixar-los mai. La mirada sempre posada en el dia del judici, quan siguem cridats de manera individual i personal a la presència del Senyor i Ell faci balanç de com ho hem viscut tot això i aleshores, si hem obrat bé, si ho hem fet de cor, si ens hem aixecat cada cop que hem caigut, si ens hem acollit sempre a la seva misericòrdia, si hem intentat de totes, totes estimar-lo a Ell i als germans; qui sap si el Senyor ens recompensarà amb aquell premi que Ell mateix ha promès, el premi reservat als qui l’estimen. Déu estima a tothom, però nosaltres hem de correspondre a aquest amor, amb amor, i quan deixem de complir algun d’aquests setanta-quatre preceptes estem demostrant que el nostre amor a Déu no és sincer, no és regular, no és gratuït.

Semblantment al mestre de la llei que a l’Evangeli de Lluc li planteja a Jesús qui és el seu proïsme, quins són els altres que ha d’estimar i Jesús li respon amb la paràbola del bon samarità; aquí sant Benet ens diu ben clar on hem de practicar totes aquestes coses i com hem de practicar-les. Ho hem d’acomplir amb diligència i el lloc on practicar-ho és el clos del monestir vivint de manera franca i neta l’estabilitat. La pacient perseverança és una de les característiques de la vida monàstica, aquella, com diu sant Benet, per la qual participem dels sofriments del Crist. La perseverança demana equilibri. Viure equilibradament la nostra vida entre la pregària, comunitària i personal, el treball, el contacte amb la Paraula i també el descans. Menjar i beure equilibradament, sense caure en l’enfit o en l’embriaguesa, com adverteix sant Benet dient «ni donat al vi, ni golut» o de manera més concreta en els capítols dedicats al menjar i a la beguda. Equilibri també en les relacions interpersonals dins i fora de la comunitat, sense amistats massa estretes, mirant de no fer accepció de persones; evitant de caure en dependències respecte d’altres germans o de coneguts o fins i tot mirant de no dependre en excés de la família. Hem pres una opció de vida concreta que no vol dir desarrelament, ni trencament, però que tampoc vol dir viure com si no haguéssim fet uns vots; tenim i hem de tenir una vida diferent també en el que fa a les relacions respecte a qui no ha pres la nostra opció de vida, la nostra ha d’estar sempre centrada en Crist. Sant Benet ho formula dient: «Apartar-se de les mareres de fer del món». Estabilitzar-se, en el sentit monàstic de la paraula, és doncs comprometre’s en un procés de creixement sense fi i l’estabilitat en un lloc és només el punt de partida, la condició prèvia. L’estabilitat que prometem en la professió consisteix sobretot en perseverar. De la mateixa manera, que ens ho diu Jesús a l’Evangeli: «el qui es mantindrà ferm fins a la fi se salvarà.» (Mt 10,22). L’estabilitat en la comunitat fins a la mort, de la que ens parla sant Benet, mereixedora de premi no és altra cosa que l’acompliment de les paraules mateixes de Jesús: «Vosaltres sou els qui heu perseverat amb mi en els moments de prova, i així com el meu Pare m’ha concedit la reialesa, jo també us la concedeixo a vosaltres. Menjareu i beureu a la meva taula en el meu regne» (Lc 22,28-30). Tant de bo que així sigui i arribem tots junts a la vida eterna.