L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítols 49 i 48,14-25

49,1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat. 48,14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Tota la vida del monjo hauria de ser una quaresma, tota ella una preparació per la Pasqua, un camí cap a la Pasqua. En aquest camí la pregària, el treball i la lectura són elements fonamentals. Sant Benet vol que en el temps quaresmal tot això ho visquem d’una manera més intensa si cap i no tant sols com a preparació per a la celebració pasqual, que és el centre de l’any litúrgic i el que hi celebrem el centre de la nostra fe, sinó també com un temps privilegiat, un temps fort, per a recuperar allò que hàgim negligit la resta de l’any.

En una societat on el culte al cos, la dieta i el règim alimentici esdevé sovint quelcom que ens mostra a l’home centrat en ell mateix, l’ascesi cristiana ho té com un instrument, un mitjà per arribar a aquell que ho és tot en tots. No es tracta de posats tristos, d’aparentar, si no de deixar de banda el nostre caprici per tal de no anteposar res al Crist. En aquesta manera de preparar-nos per la Pasqua la lectura hi té un lloc important. Resulta si més no curiós, la importància que dona sant Benet a la lectura, tant més quan la societat del segle VI tenia un molt alt índex d’analfabetisme i elaborar un llibre no era una tasca ni fàcil ni barata en recursos econòmics i de temps. Però sant Benet pensa que així com la nostra vida és tota ella un caminar cap a la Pasqua també ha de ser tota ella un període de formació, d’anar adquirint coneixements però no pas per erudició, per poder portar una tertúlia de sobretaula amb un més alt grau de pedanteria; sinó que tot en la nostra vida està orientat a centrar-nos en Crist, a apropar-nos a Ell, a caminar cap a Ell.

Què representa la lectura en la nostra vida? Quin pes hi té? Què llegim o què escoltem? Com tot cal fer-ho amb mesura, és a dir quan toca ja que si per exemple la lectura ens treu hores de dormir i llavors no ens aixequem a l’hora, malaguanyada lectura. Això sant Benet ens ho diu ben clar quan ens parla de les hores en que ens hi hem de dedicar i perquè no caiguem en la temptació estableix que un o dos ancians facin la ronda per tal d’evitar que passem l’estona sense fer res, víctimes de la peresa, o el que és pitjor destorbem als altres i això sí que sant Benet ho vol evitar de totes, totes i demana correcció de regla pels infractors perquè serveixi d’escarment per a tots. Sembla que sant Benet vol que aquesta lectura sigui feta en solitud i sense que ens ajuntem amb d’altres a hores indegudes. A vegades passa que a l’hora de la Lectio pots rebre una visita, fins i tot la d’un altra monjo, o un missatge o una trucada. Certament hi pot haver situacions en que això estigui plenament justificat com per exemple temes de salut o d’una urgència determinada; però altres vegades no deixa de ser una mostra del no respecte del nostre horari, de manca de bon zel. No és fàcil estar on cal estar, quan cal estar-hi i fent el que toca fer; no deixa de ser un sacrifici i no pas menor. En aquest temps quaresmal potser en aquest aspecte també ens podem imposar alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud, que diria sant Benet. Si ens ho plantegem com una limitació a la nostra llibertat sempre ens farà nosa acomplir el nostre horari, seguir el ritme rutinari de la nostra jornada; però si posem l’atenció en a qui dediquem el dia, a qui dediquem la nostra vida no se’ns ha de fer pas pesat voler estar amb Ell de la manera que toca en cada moment. Perquè la lectura no és altra cosa que l’ocasió per aprofundir d’una manera o altra en el misteri del Crist i en la nostra pròpia manera d’acostar-nos-hi.

Una altra particularitat a la que ens convida sant Benet és a llegir els llibres per ordre i tots sencers i això pot semblar una obvietat però segurament no ho és tant; aquí també tenim una temptació i és la d’anar a la part que ens interessa i posposar o obviar la resta. Un llibre, una obra literària sigui del gènere que sigui està pensada en general com un conjunt, forma un tot. Cert que ens poden no agradar diversos aspectes; per exemple el llenguatge d’un llibre, la manera d’expressar-se o algunes expressions concretes allí emprades, o també, per suposat algunes idees expressades; però també és cert que pretendre escoltar tant sols el que plau a la nostra oïda pot no ser massa enriquidor és com si tant sols volguéssim escoltar dels altres paraules afalagadores, una quimera. Per a discernir Déu ens ha donat el judici i també escoltar opinions que no compartim del tot o en part, ens pot ajudar a refermar-nos veient la molta, escassa o nul·la solidesa d’altres arguments; qui no pot escoltar una opinió diferent a la seva opinió al cap i a la fi pot acabar per mostrar així la seva inseguretat personal i flaquesa doctrinal.

Sant Benet vol que anem creixent, que anem avançant cap al Senyor, discernint, que és allò que ens hi pot allunyar i allò que ens pot ajudar a arribar-hi. I en aquest camí la lectura hi juga un paper molt important; en primer lloc i fonamentalment la de la Paraula de Déu, la nostra companya de viatge a l’Ofici Diví, a la Lectio i també al refetor; amb els estudis exegètics que ens hi ajuden a aprofundir-hi, després tenim el magisteri de l’Església i dels Pares, els de l’Església, els del monaquisme o els cistercencs, i tot seguit la teologia, especialment la espiritual i la monàstica; tot això ho escoltem a la col·lació, al refetor i en privat; tot plegat ens va formant, esdevenint així les nostres fonts. A tots ens sonen les fonts de les que sant Benet va beure; ens les va citant i també són fonamentalment i bàsicament l’Escriptura, però anomena també expressament les Col·lacions dels Pares, les Institucions, les seves vides o d’altres regles com la de sant Basili i és d’aquí d’on treu coses noves i velles per redactar aquesta mínima norma de vida que és la Regla per a nosaltres.

Per a què llegim? Per a què hem de llegir? Llegim per alimentar la nostra vida, el que llegim o escoltem ens ha de servir per la nostra vida espiritual, en positiu o fins i tot també en negatiu, per rebutjar allò que no ens acosta a Déu. Deia Benet XVI: «el cristianisme no era solament una «bona notícia», una comunicació de continguts desconeguts fins a aquell moment. En el nostre llenguatge es diria: el missatge cristià no era només «informatiu», sinó «performatiu». Això significa que l’Evangeli no és solament una comunicació de coses que es poden saber, sinó una comunicació que comporta fets i canvia la vida. La porta fosca del temps, del futur, ha estat oberta de bat a bat. Qui té esperança viu d’una altra manera; se li ha donat una vida nova.» (Spes salvi, 2)

Amb aquest ànim de conversió llegim doncs aquesta Quaresma el llibre que hem triat, fem-ho per ordre i tot sencer, a les hores que se’ns diu de dedicar a la lectura i sobretot que sigui de profit per a la nostra vida espiritual.

ELS QUI FALTEN EN QUALSEVOL ALTRA COSA

De la Regla de sant Benet
Capítol 46

1 Si algú en qualsevol feina, treballant a la cuina, al rebost, en un servei, al forn, a l’hort, en algun ofici o a qualsevol lloc, comet algun mancament, 2 o trenca o perd alguna cosa, o fa alguna altra falta sigui allà on sigui, 3 i no es presenta de seguida davant l’abat i la comunitat i ell mateix espontàniament en dóna satisfacció i declara el seu mancament, 4 sinó que és sabut per un altre, serà sotmès a una correcció més dura. 5 Però si es tracta d’un pecat secret de l’ànima, que el manifesti només a l’abat o als ancians espirituals 6 que sàpiguen guarir tant les ferides pròpies com les dels altres, no pas descobrir-les i fer-les públiques.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escriu sant Joan Crisòstom: «Jesucrist ens uneix a Ell (...) El qui se separa una mica, tant sols una mica, s’allunya cada vegada més.» (Homilia sobre la primera Carta als cristians de Corint 8,4). Podem estar sempre temptats de no donar excessiva importància a les faltes que podem anomenar lleus; aquelles a les que es refereix avui i al llarg dels darrers capítols que hem escoltat sant Benet, tals com les equivocacions a l’oratori, fer tard a l’ofici i a la taula, parla de fer-hi tard ja ni es planteja que ens hi absentem sense una causa justificada, i afegeix com satisfer els excomunicats per aquestes faltes. De tot plegat si hi caiem, Déu no ho vulgui, podem pensar que no n’hi ha per tant, que podem retornar a la fidelitat quan i com vulguem. En primer lloc sense l’ajuda de Déu no ho podrem pas aconseguir; però en segon lloc per poder rebre aquesta ajuda ens cal demanar-la i per demanar-la ens cal ser conscients de que la necessitem, és a dir sabedors de que estem en falta. De fet qualsevol addicció que podríem qualificar de mundana pateix els efectes d’aquest voluntarisme que ens fa pensar que quan vulguem ens en sortirem i que som nosaltres els qui dominem les passions i les temptacions. Difícilment és així i si algú que està enganxat al que podríem anomenar com a vicis se’n pot sortir sense ajuda, tampoc nosaltres sense l’ajuda d’aquell qui tot ho pot ens en podrem sortir per superar les nostres faltes. Exemples ens en venen a tots al cap; puc dir que deixo la Lectio per descansar una mica més al matí, però de fet com que és quelcom per a mi molt necessari si ho vaig deixant arribarà a un punt de difícil retorn o de no retorn. El mateix passa amb l’absentisme a l’Ofici Diví, perquè un podria suposar que quan hi faltem ens hauríem de sentir millor en estar qui sap si més descansats, però veus que qui va caient en aquest greu absentisme, lluny de sentir-se millor, va fent cada cop més cara de pomes agres, es mostra cada cop més susceptible o irritat amb qualsevol cosa que creu que el contraria i, en algun cas, hem vist com acaba per perdre la vocació monàstica, quan potser de fet el que acaba és abandonant-la. D’aquí la no poca rellevància de les faltes lleus, perquè repetides, disculpades per la nostra consciència, cada cop més laxa, i sistematitzades, acaben per esdevenir faltes greus i causa de crisi generalitzada de la nostra espiritualitat.

Al cap i a la fi tenim por de confrontar les nostres mancances perquè en el fons estem certs de la pobresa dels nostres arguments per justificar les faltes lleus, i ja no cal dir de les greus. Aquest argument pot ser perfectament vàlid pel que fa a com ens posicionem davant del sagrament de la penitència perquè, com en el conjunt de l’Església passa, no ens enganyem, també nosaltres podem caure i caiem en l’argumentació de que “Déu ja em coneix”, “Ell ja sap que en el fons sóc bo”, “perquè m’haig de sincerar amb un altre home tant o més pecador que jo” i així tantes altres argumentacions. No ens enganyem faltem, pequem i moltes vegades conscientment, perquè la temptació d’imposar sempre i arreu la nostra voluntat, de fer la nostra i que els altres girin al nostre voltant, és a dir al nostre caprici, és forta, omnipresent i molt perillosa si no ens n’adonem a temps i rectifiquem; encara que existeixi el risc de caure una i altra vegada, això no és argument per no intentar aixecar-se també una i altra vegada, al menys intentar-ho. La nostra vida monàstica, la nostra vida de cristians és una cursa, ens ho diu l’Apòstol a la Carta als de Corint, i com a tal té moments de certa eufòria, moments de cansament; però el que no hem de perdre mai de vista és que en aquesta cursa de fons l’únic important és la meta, arribar tots junts a la vida eterna com ens diu sant Benet, i difícilment hi arribarem si ens aturem, si ens asseiem a descansar en una pedra a meitat del camí i perdem la voluntat de reemprendre la cursa, perquè quan la reprenguem potser el dia ja declina i el camí s’ha fet ja massa fosc i relliscós per a poder-lo seguir.

Sant Benet proposa reconèixer el mancament, abans no sigui un altra qui el faci saber, i donar-ne satisfacció com una manera d’alliberar-nos i de recomençar, posant, per emprar una expressió col·loquial el comptador a zero; guarint les ferides sempre amb l’objectiu de poder seguir endavant. La nostra ànima que pateix pels pecats sobretot pateix quan ens els guardem, quan no els confessem; perquè aleshores lluny d’apartar-los el que fem és conservar-los de manera dolorosa al nostre interior i cada cop ens van fent més mal. I la solució no està en sortides que apareixen davant dels nostres ulls com a molt fàcils, però que més tard o més d’hora acaben passant factura en la nostra salut espiritual mermant-la; podent arribar així al pitjor dels escenaris, restar al monestir perquè no sabem on anar, per inèrcia, per costum, perquè no tenim altra alternativa i això és molt trist i pobre. Tot plegat causat per haver perdut la pau interior, per haver malmès la relació amb el Senyor, per haver descuidat i haver caigut repetidament, negligentment en faltes.

«Es conta que tres confrares amics es van fer monjos. El primer va voler pacificar als qui es combatien, segons està escrit: “Benaurats els qui procuren la pau” (Mt 5,9); el segon, va triar visitar als malalts; i el tercer va anar a viure al desert. Ara bé, el primer, cansant-se per causa de les lluites dels homes, i no podent curar-los a tots; entristit va anar a veure al qui servia als malalts, i el va trobar descoratjat i sense haver arribat a complir plenament el manament al que s’havia compromès. I de comú acord van anar els dos a veure a l’ermità, li van exposar la seva tribulació i li van demanar que els aconsellés convenientment. Després d’un breu silenci, aquest va posar aigua en un recipient i els va dir: “Mireu l’aigua”. Estava tèrbola. Una mica després els va dir de nou: “Mireu com ara l’aigua està tranquil·la”. I quan van mirar l’aigua, van veure els seus rostres com en un mirall. I llavors els va dir: “Així és també el que està enmig dels homes: l’agitació li impedeix veure les seves faltes, però quan viu en el desert, llavors les veu.» (Llibre dels ancians, 2,29). Així ens passa a nosaltres també, la nostra pròpia agitació interior ens impedeix de veure amb claredat les nostres faltes que alhora són també elles mateixes causa de nova agitació. Sant Benet no vol que ens habituem a cometre faltes, ens aconsella que tant bon punt a l’hort, al rebost, al forn, a la cuina o en qualsevol servei en cometem una tinguem el valor de reconèixer-la i rectificar.

Estem a punt de començar el temps quaresmal, aquell en el que sant Benet ens demana que posem alguna cosa més de la nostra part, perquè tot i que ens digui que la nostra vida hauria de ser tota ella una Quaresma, sap que no és pas així, que intentem desempallegar-nos de tot allò que ens pugui fer nosa o al menys tenim la temptació de fer-ho. Un bon propòsit quaresmal, perquè la Quaresma al cap i a la fi no és altra cosa que un camí cap a la Pasqua com tota la nostra vida és un camí cap a la vida eterna, seria fer atenció a les faltes, a aquestes faltes que podem qualificar de lleus però que repetides, que impunitzades acaben per portar-nos, Déu no ho vulgui, a caure en el pou de les faltes greus, a caure en el fangar del desarrelament de la nostra vocació, del qual la sortida és sinó impossible sí extremadament fatigosa.

Escriu sant Joan Crisòstom: «El pecat és un abisme profund i ens atrau amb vertigen, cap al fons. I igual que els qui cauen en un pou no en surten fàcilment, sinó que els cal que els altres els en treguin, als qui cauen en la pregonesa del pecat els passa el mateix. » (Homilia sobre la primera Carta als cristians de Corint 8,4).

LA MESURA DEL MENJAR

De la Regla de sant Benet
Capítol 39

1 Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú, 2 perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre. 3 Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer. 4 Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. 5 Si han de sopar, que el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar. 6 Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i al poder de l’abat d’afegir-hi quelcom més, si cal, 7 evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; 8 ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, 9 tal com diu Nostre Senyor: «Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa». 10 Als nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als grans, i que guardin en tot la sobrietat. 11 Tots, en canvi, s’han d’abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet confessa en el capítol següent, dedicat a la beguda, que li fa un cert escrúpol establir la mesura de l’aliment dels altres. Per això al respecte intenta establir uns mínims i uns màxims, convida al monjo a mantenir-se en una certa mesura i sobretot a no caure en els extrems de l’enfit o de l’embriaguesa. La taula comunitària té un paper important en la Regla, l’exemple més clar és tanmateix la lectura que s’hi escolta, la grandesa dels refetors monàstics, el silenci que cal observar-hi o la ritualitat durant els àpats. És l’herència directe de les primeres comunitats cristianes, a les que la nostra vida intenta tenir sempre com a referent, que no estaven pas mancades de conflictes tal com diu l’Apòstol als cristians de Corint: «quan us reuniu tots alhora, ja no celebreu el sopar del Senyor, perquè, en el moment de l’àpat, cadascú menja el sopar que ha portat, i mentre els uns passen gana els altres beuen massa.» (1Co 11,20-21). Tal volta per això sant Benet no vol que ningú passi gana, ni tampoc que ningú begui o mengi en excés, fins a l’extrem d’arribar a la sacietat.

Resulta a vegades curiós com donem a la reunió al voltant de la taula més importància que al mateix Ofici Diví; perquè no tant sols ens veiem temptats, sinó que fins i tot caiem en la temptació de no anar a Matines o a Laudes, però difícilment faltem al refetor a l’hora del desdejuni i encara menys a la del dinar. Oblidem tal volta el que diu el llibre del Deuteronomi, una cita emprada per Jesús per refutar la temptació del maligne al desert: «L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.» (Dt 8,3; Mt 4,4; Lc 4,4). Perquè sobretot vivim de la Paraula de Déu i aquesta ha de ser el nostre primer aliment i al que hem de mirar de no renunciar de cap de les maneres; d’aquí també la lectura al refetor, perquè mentre el cos s’alimenta ho faci també l’esperit.

La nostra vida se centra en la pregària, tant comunitària com personal, el treball i el contacte directe amb la Paraula de Déu; és per a afrontar aquesta triple tasca per la que ens cal alimentar-nos correctament, com també ens cal descansar el suficient, aquí també sense excessos, ni tampoc mancances. Perquè en el tema del menjar i de la beguda o en el del descans, tant és excedir-se com negligir-ho; el que ens cal és estar sempre a punt per a servir al Senyor i mirar de fer-ho en les millors condicions possibles, per estar al cent per cent per a Ell. No seria de rebut que un monjo, Déu no ho vulgui, no pogués portar a terme la seva jornada tant per un excés com per una manca d’alimentació, com no ho seria si no estigues sempre a punt a causa d’un excés o una manca de descans. D’aquí que sigui tant important seguir el ritme fixat en la nostra jornada diària, per tal de no perdre cap oportunitat de contacte amb el Senyor.

La possibilitat de caure en un enfit no sempre existeix; d’habitud ara i aquí estem avesats a que no ens manqui el plat a taula i tal volta per això a vegades ens mostrem excessivament exigents amb el que se’ns hi posa, sempre fruit del treball i l’amor d’un germà de comunitat, i qui sap si sabríem millor dir que hi havia a taula que no pas quin Salm hem pregat a determinada hora canònica. Però en una comunitat, si mirem al llarg de la seva història amb una mica de perspectiva, veurem que hi ha moments de tot. Sense anar més lluny a casa nostra mateix; així escrivia el P. Giovanni Rosavini en el seu dietari dels primers dies de la refundació de Poblet: «Hi havia gana (...) la col que havíem trobat entre les nostres provisions, es va acabar molt aviat. Al cap d’uns dies en va venir una altra, i també alguna altra més en els dies successius, però un bon dia el senyor Toda ens va dir que el fred li havia gelat totes les cols i que no ens en podia donar més, perquè no eren bones. Passats dos o tres dies, jo passejant entorn de la muralla del Monestir, vaig trobar l’hortet de les cols. Efectivament estaven gelades, però jo sabia que encara eren bones. En vaig collir una i la vaig portar al germà Giovanni (Fioravanti que feia de cuiner). Ens la vam menjar i la vam trobar boníssima. Em sembla que no en va sobrar ni una fulleta». I conclou amb ironia: «Vam constatar que les coses robades són més bones.» (Comunió de l’ànima). En aquells temps potser algun dels monjos somiava en arribar a l’enfit, però pel que sembla en tot cas no podia passar de ser un simple somni qui sap si motivat per la mateixa gana, encara que el mateix P. Rosavini deia en una entrevista que «no pasamos hambre, sólo teníamos un apetito muy grande» (Revista Poblet, núm. 3). No es pot pas dir d’aquells primers monjos de la restauració, com deia l’Apòstol als de Filips, que el seu déu fos el ventre, i posessin la seva glòria en les parts vergonyoses o que tot el que apreciessin fossin coses terrenals (cf. Fl 3,19); perquè gaudir d’una col gelada segurament no escau entre els esquemes del que podem qualificar de gola o excés. Com escriu el P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat: «una altra cosa és quan la restricció o la fam imposen quedar-se amb el que un es troba o té a l’abast. Llavors les reduccions voluntàries per motius ideològics o de cultura gastronòmica són simplement música celestial.» (Alimentació i vida espiritual).

El monjo és un home, té un cos i li cal menjar, no pot passar sense aliment. Però no tots els monjos són iguals, ni estan en les mateixes condicions. Sant Benet és molt sensible a les necessitats dels febles, dels qui vertaderament necessiten més; així ens parla dels malalts, dels infants i dels vells però sempre mirant de guardar en cada cas la sobrietat. Escriu el monjo de Sept-Fons Dom Robert Thomas: «Déu ha posat un gust en els aliments i li ha donat a l’home el sentit del gust; cal doncs mortificar la gana i el gust? (...) Hi ha una mesura a guardar, una discreció a observar; la mortificació no és una finalitat en sí mateixa; tant sols sota el pretext de la discreció un pot donar més o menys marge a la naturalesa humana.» (La journée monastique).

No és un tema nou el de la mesura, el de l’equilibri entre mantenir el cos en bones condicions i alhora no caure en l’excés. L’Apòstol escrivia als de Corint: «És cert que els aliments són per al ventre, i el ventre per als aliments, però Déu destruirà una cosa i l’altra. El cos no és per a la immoralitat, sinó per al Senyor, i el Senyor per al cos» (1Co 6,13) o als Efesis els deia també: «No hi ha hagut mai ningú que no estimés el propi cos; al contrari, tothom l’alimenta i el vesteix.» (Ef 5,29). Déu ens ha fet viure en un cos mortal i el mateix cos, com la nostra ànima, és un regal de Déu que hem de tractar amb respecte com a do de Déu que és. D’aquí que ens cal viure sense excessos, amb la justa mesura, sense falses idolatries, ni cultes al cos tant freqüents en els nostres dies, sinó amb sobrietat; sense perdre mai de vista per qui vivim i per qui volem viure.

Escriu sant Bernat amb la seva habitual contundència verbal referint-se als excessos en les menges i com eren servides en alguns monestirs de la seva època: «Per a què tanta cura sinó per a matar la seva monotonia? Tampoc descuren la seva presentació en les safates, perquè la vista pugui delectar-se també com després ho farà el paladar. Així, per a quan l’estómac comença a demostrar la seva saturació, ja els ulls han quedat satisfets. Però, malgrat la vistositat que ofereixen a les mirades i la seducció amb què complauen al gust, el pobre estómac, que no entén de colors ni assaboreix les menges, és condemnat a rebre tot el que li entra, i en la seva opressió se sent no precisament satisfet, sinó com enterrat sota el menjar.» (Apologia a Guillem; 20,2). Una crida contundent contra el risc d’enfit, una crida a fer-nos servidors de Crist, nostre Senyor, i no pas del nostre propi ventre (cf. Rm 16,18). Mesura, simplicitat i austeritat, és a dir temprança i fidelitat a l’esperit de la Regla, i això en tot, en la pregària, en el treball, en la Lectio, en el descans i també, com no pot ser d’altra manera en el menjar i en el beure. Res en excés, sense caure en el defecte i tot fet sempre per a poder estar a punt per a servir al Senyor en tot moment.

LES EINES I ELS OBJECTES DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 32

1 Les eines i els vestits i qualsevol mena d’objectes que posseeix el monestir, els encomanarà l’abat a germans de la vida i dels costums dels quals pugui refiar-se, 2 i els assignarà cada cosa com li sembli convenient, perquè ho guardin i ho recullin. 3 De tot això, en tindrà l’abat un inventari, a fi que, quan els germans, en succeir-se els uns als altres, es passen les coses encomanades, sàpiga què dóna i què rep. 4 Si algú, tanmateix, tracta les coses del monestir malament o amb deixadesa, que el renyin. 5 Si no s’esmena, que el sotmetin a la disciplina regular.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

En haver parlat del majordom del monestir, aquell qui ha de ser ben humil i ha de donar sempre una bona paraula per resposta, sant Benet en els tres capítols següents ens parla de les eines, de posseir i de la necessitat de les coses. En una primera ullada podríem adonar-nos de la sensibilitat i alhora del rigor de sant Benet en tractar de les coses materials; no vol monjos rics o més ben dit no vol monjos avariciosos amb afany per posseir i per acumular no ja sols en benefici propi sinó sobretot en un sense sentit, tenir per tenir, tenir perquè l’altra no ho tingui; un criteri ben present en la nostra societat segurament més avui que ahir, quasi una patologia que fa perdre a vegades el senderi i porta fins i tot a l’endeutament o directament a la ruïna.

«Què és la propietat? La propietat és un robatori», va escriure Pierre Joseph Proudhon un ja llunyà any 1840; era una frase provocadora però que ben aviat es va convertir en un dels grans postulats polítics del segle XIX, perquè el de la propietat fou un tema essencial en la formulació del socialisme llavors emergent en el denominat socialisme utòpic, però que fou reprès aviat pels marxistes possibilistes i també pels anarquistes. Malgrat assajar diverses fórmules al llarg del segle XX, aquest fantasma de la propietat no va pas desaparèixer en cap dels règims presents al llarg de la història i a la fi sembla que hagi vençut la visió liberal, a vegades entesa de manera salvatge.

Escrivia sant Joan Pau II que «L’home quan li manca alguna cosa que pugui dir «seva» i no té possibilitat de guanyar per a viure per la seva pròpia iniciativa, passa a dependre de la màquina social i dels qui la controlen, la qual cosa li crea dificultats majors per a reconèixer la seva dignitat de persona i entorpeix el seu camí per a la constitució d’una autèntica comunitat humana.» (Centesimus Annus, 13). Aquesta visió no tant anihiladora com en cert grau crítica de la propietat i per contra una visió comunitària de la possessió la trobem ja en aquests capítols ben formulada per sant Benet. De fet no fa res més que recollir la manera d’afrontar el tema per part de la comunitat apostòlica on: «La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots.» (Ac 4,32). El conjunt de la societat i en certa manera la mateixa Església no han seguit aquesta línia, ans al contrari i així la desigualtat social s’ha anat fent més àmplia fins arribar a provocar lluites socials.

De tot plegat n’era ben conscient Lleó XIII quan escrivia: «La violència de les revolucions civils ha dividit a les nacions en dues classes de ciutadans, obrint un immens abisme entre l’una i l’altra. En un costat, la classe poderosa, per rica, que monopolitza la producció i el comerç, aprofitant en la seva pròpia comoditat i benefici tota la potència productiva de les riqueses, i gaudeix de no poca influència en l’administració de l’Estat. En l’altre, la multitud desemparada i feble, amb l’ànima lacerada i disposada en tot moment al rebombori.» (Rerum novarum, 33).

Sant Benet té una vacuna contra aquests problemes, la igualtat asimètrica, donar a cadascú segons el que necessita i ser conscients de la diferència entre necessitat i caprici, dos conceptes que sovint no van pas de la mà. En el cas monàstic impera en nosaltres el “per sí de cas” i a vegades quan ens plantegem fer alguna cosa se’ns crea la imperiosa necessitat de tenir aquella o l’altra eina, que potser sí que ens cal però que sempre hem de valorar d’aplicar aquell altre concepte econòmic que tal volta els monjos tenim un xic oblidat quan no desconeixem directament i és de l’amortització. Quan invertim en una eina, per posar un exemple, ens cal calcular si el seu cost serà amortitzat en l’ús que en farem. Dit d’una altra manera si adquirim certes eines o cert material i no em fem ús, sols el guardem, la despesa que hem aplicat per adquirir-la ha estat malaguanyada. Casos pràctics ens poden venir al cap a tots, un determinat taller replet de material però del que s’empra un molt petit percentatge, adquirir una determinada màquina però que utilitzarem poc; en resum coses que si ens calen de fer cal veure si donades a fer fora del monestir potser ens surtin més econòmiques; sense oblidar tampoc el que ens diu sant Benet al capítol 66 que «el monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries (...) s’exerceixin a l’interior del monestir, per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes» (RB 70,6-7).

Per a lluitar contra la temptació de posseir, contra l’avarícia; que també ens assalta a nosaltres de tant en tant o potser sovint, el primer que es requereix és la temprança en l’ús dels béns materials: evitar l’excés i el luxe, controlar la quantitat i qualitat dels béns que adquirim. La temprança respecte als béns materials també exigeix que no acabem essent dependents d’ells perquè la virtut oposada a l’avarícia és la generositat. El practicar la generositat ens ajuda a evitar l’avarícia. Generositat és la virtut que ens disposa a donar, no solament béns materials, sinó també del nostre temps, talent i la pròpia vida per a complir la voluntat de Déu, sense esperar res a canvi en aquest món. En resum no considerar les coses com a pròpies, pel que fa a l’ús, però com si ho fossin, en el millor sentit del terme, pel que fa a la conservació. Perquè a vegades si una cosa és de tots pot ocórrer que ningú en tingui cura, quan de fet tothom n’ha de tenir cura.

En el capítol 33 i en el 54 de la Regla sant Benet ens parla també d’aquest tema. La propietat com un vici que ha d’extirpar-se, pot sonar com una consigna d’aquella ideologia vuitcentista radical, tenint en compte que la propietat és un dels drets fonamentals de l’home. Sant Benet ens parla diferenciant el necessari del superflu. No es tracta de no poder utilitzar eines en les tasques que cadascun tenim encomanades; es tracta, en primer lloc, de no fer-ne un ús privat, abusiu, exclusiu; i, en segon lloc, de no tenir pel simple plaer de posseir, sense un motiu pràctic que ho justifiqui.

Hi ha en el fons la raó que ens explicita sant Benet quan ens diu que al monjo no li és lícit fer el que vol i que no té potestat ni sobre el seu propi cos. Doncs si som de Déu, fins i tot en el propi cos, com no ho han de ser les coses materials, les eines i els objectes del monestir? Hem de tractar-ho tot doncs sense deixadesa i la primera eina per a tenir-ne bona cura som nosaltres mateixos, la nostra dimensió corporal i sobretot espiritual que hem posat com una ofrena en mans de Déu en deixar la nostra cèdula de professió damunt l’altar, amb el pa i el vi de l’Eucaristia, i ho vam fer no pas com un simple gest, sinó com a vertadera oblació. Aquesta eina en mans del Senyor que som nosaltres, es greixa sobretot amb la pregària.

Escriu l’abat Cassià Maria Just que superades les falses imatges de Déu que ens el poden presentar com un Déu llunyà, un Déu garantitzador de la llei o un Déu policia que ens està esperant a la cantonada i a la primera que fem ens castiga; descobrim l’amor de Déu que és molt més exigent que la por; quan ens sentim estimats per Déu tenim por d’ofendre’l en lo més mínim, ho hem de donar tot. Afegeix l’abat Cassià que aquest amor s’ha de conrear amb la pregària personal i comunitària. Escriu: «El que convé també en la nostra vida de pregària, és no deixar-la mai, no fer-se enrere, encara que sembli perdre el temps, no s’ha de deixar mai! Ara bé, la pregària és un exercici de fe, que s’ha d’alimentar amb la lectura de l’Escriptura per escoltar el que Déu ens vol donar (...) Hem de procurar més la qualitat que la quantitat. És aquesta pregària de tu a tu; trobar el tu de Déu i no parlar mai de Déu com un absent.» (Viure amb fe, esperança i caritat).

Tinguem cura doncs de les eines, dels objectes i sobretot de nosaltres mateixos per tal de ser bons instruments sempre a punt per treballar per Déu i amb Déu, greixem la nostra vida amb la pregària i la Paraula de Déu; moguts per l’amor convertim-ho en costum i no caiguem en la negligència i com escriu sant Joan Crisòstom: «que això es converteixi en costum immutable, i així, d’ara endavant, no caldrà més amonestar ni persuadir. Ja que un costum arrelat val molt més que qualsevol exhortació i persuasió.» (Homilia sobre l’almoina).