diumenge, 31 de desembre del 2023

PRÒLEG: L’ESCOLA DEL SERVEI DIVÍ

De la Regla de sant Benet
Pròleg 39-50

39 I doncs, havent preguntat al Senyor, germans, qui habitarà al seu temple, hem sentit les condicions per habitar-hi, sempre que complim, tanmateix, els deures de qui hi habita. 40 Per tant, hem de preparar els nostres cors i els nostres cossos per militar en la santa obediència dels preceptes. 41 I, per a allò que no pot en nosaltres la natura, preguem al Senyor que vulgui atorgar-nos l’ajut de la seva gràcia. 42 I si, defugint les penes de l’infern, volem arribar a la vida perdurable, 43 mentre encara ens vaga i som en aquest cos i hi cap de complir totes aquestes coses a la llum d’aquesta vida, 44 cal ara córrer i fer allò que ens aprofiti per sempre. 45 Cal que establim, doncs, una escola del servei diví. 46 En instituir-la, no esperem haver d’establir res d’aspre, res de feixuc. 47 Però si mai, seguint el dictat d’una justa raó, calia quelcom una mica més rigorós, per a esmena dels vicis o per a conservació de la caritat, 48 no abandonis de seguida, esfereït de terror, el camí de salvació, que al començament ha de ser forçosament estret. 49 Tanmateix, amb el progrés en la vida monàstica i en la fe, s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor. 50 Així, no decantant-nos mai del seu mestratge i perseverant en la seva doctrina dins el monestir fins a la mort, participarem dels sofriments del Crist amb la paciència, a fi que meresquem de compartir també el seu regne. Amén.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet conclou el pròleg de la Regla amb una idea de fons, la concepció de la vida monàstica com un camí que pot conduir cap a la vida eterna, la vida perdurable. Sant Benet ens parla d’aquest camí com d’una escola de servei diví en la que les nostres pròpies forces no són suficients per a poder avançar, per a poder progressar adequadament i ens cal demanar i confiar-nos a l’acció de la gràcia divina. Emprant un seguit de conceptes estableix una espiritualitat que pot xocar amb la nostra societat actual i amb el que aquesta entén per viure. Avui per avui “abandonar de seguida esfereït de terror” està esdevenint una norma de conducta. Quan ens trobem amb dificultats, quan estem davant d’un camí estret, la nostra naturalesa ens convida a defugir les dificultats, no pas a enfrontar-nos-hi i a mirar com salvar-les. La causa d’aquesta actitud és que confiem en les nostres soles forces, quan veiem que la nostre natura no pot, no preguem pas al Senyor que vulgui atorgar-nos l’ajut de la seva gràcia, girem cua i emprenem la retirada.

No és que els homes i dones de l’època de sant Benet fossin més forts, no pas, ja que en tot moment de la història humana hi ha fortaleses i debilitats; la diferència fonamental és que la humanitat entén avui la vida com una lluita en la que cadascú mira de fiar-se de sí mateix i d’oblidar no ja l’ajut dels altres, sinó essencialment l’ajut de Déu. Ens considerem suficientment forts com perquè no ens calgui recórrer a Déu i la realitat no corrobora aquesta concepció de la humanitat; seguim essent febles i ho seguirem essent perquè aquesta feblesa és connatural a la mateixa humanitat. D’aquí per exemple la poca permeabilitat d’alguns dels candidats que s’acosten al monestir, partint de la creença de que poc els cal aprendre i lluny de cercar vertaderament al Crist, cerquen sovint una manera planera de viure oblidant el que és fonamental i imprescindible per viure com a monjo; tenir l’objectiu en la vida eterna i cursar estudis aplicadament en aquesta escola del servei diví de la que ens parla sant Benet. La qüestió està per a nosaltres en com transmetre aquest ideal de vida monàstica, aquesta idea d’escola de servei de la que avui ens parla sant Benet. Accedir a tot no és pas una bona solució, perquè el camí ha de ser, és estret, i voler presentar-lo com a ample primer i descobrir la realitat de l’estretor més endavant no sembla pas un bon plantejament, semblaria un engany. A més ho ha de presentar l’abat amb la comunitat quan tots plegats estem sempre també en camí, i més concretament un mestre de novicis que lluny d’haver arribat a cap meta, està ell mateix en camí i necessitat com tots nosaltres de la gràcia divina per superar llurs pròpies dificultats com a monjo i com a mestre.

Als monjos ens cal també tenir ben clar que no per haver avançat un tram en aquest camí hem superat l’estretor, el camí no es fa més ample, de fet sempre és forçosament estret, el que succeeix és que si ens habituem a l’estretor acabem per no adornar-nos-en, ens acostumem a caminar-hi i a confiar-nos davant la dificultat, a no fugir esfereïts sinó a demanar l’ajut, la gràcia de Déu.

La idea de la vida monàstica com una milícia ens pot semblar avui poc agradable, qui sap si fins i tot poc engrescadora; però no és tant esbiaixada com podria semblar en un primer moment perquè la vida monàstica és un camí de superació, de lluita, obeint un cap suprem, que no és altre que Crist, ja que tant sols Ell ens pot dur tots junts a la vida eterna. La vida monàstica és un continuar avançant dia rere dia, sempre amb el risc de retrocedir, sempre amb el risc d’estancar-nos, sempre amb el risc de tancar-nos a la gràcia de Déu i de refiar-nos de les nostres pròpies forces. A cada etapa de la vida monàstica li pertany un grau de dificultat determinat. En els inicis cal l’adequació a la vida comunitària i tenim davant els ulls les renúncies a les coses que fins llavors hem considerat fonamentals, fins i tot part integrant de la nostra pròpia personalitat. A la mitjania se’ns presenta el risc del desencís, de no veure acomplertes determinades expectatives, el risc de refugiar-nos en una mediocritat espiritual, en una mera supervivència quan no caiem en cercar el refugi, el sentit de la nostra mateixa presència en el monestir no pas en Crist, com ha de ser sempre, sinó en amistats particulars sempre fràgils, sempre perilloses, sempre passatgeres. I els entrebancs no desapareixen mai, ja que al tram final de la vida ens trobem també amb la dificultat pròpia de la pèrdua de forces, de la proximitat de la mort, on ens cal també i de quina manera, l’ajut de la gràcia de Déu, per tal de no desesperar mai de la seva misericòrdia.

Per això sant Benet ens parla avui també de la perseverança. No és banal ni secundaria aquesta referència. La vida monàstica és una cursa de fons, on la perseverança, la resistència, té una importància fonamental per tal de no caure en tots els riscos, en tots els perills que ens surten al camí i sempre ens tempten, sempre ens conviden a caure, a sucumbir un cop i un altra, ens conviden a l’abandó esfereït o a la conformitat rutinària d’una vida monàstica de baixa o nul·la intensitat espiritual. No en va sant Benet ens diu que participem dels sofriments del Crist amb la paciència i no és poca cosa la seva pràctica, ja que ens diu sant Benet mateix que ens pot fer mereixedors de compartir el regne amb Crist mateix.

Ni la perseverança, ni la paciència no estan massa de moda avui per avui. Podem acostar-nos a la vida monàstica enlluernats per un cert esnobisme social o espiritual i aviat veiem que el camí se’ns fa aspre i feixuc, de fet se’ns fa insuportable i en lloc de reconèixer com a renúncia voluntària l’abandó de determinades coses que avui per avui la societat considera com a part intrínseca de la nostra mateixa personalitat, hi veiem imposicions i prohibicions pròpies d’altres èpoques ben bé passades i superades.

La vida monàstica, com la vida del creient, com tota vida humana, és un camí ple de dificultats i per poder avançar no en tenim prou amb les nostres soles forces, ens cal demanar, suplicar, confiar-nos a la gràcia de Déu. Escriu Dom Agustin Savaton que la clau està en la docilitat per assimilar la doctrina del Senyor, la unió a la seva sofrença; escriu que el pròleg de la Regla no dissimula els moments austers del pelegrinatge, però aquest camí, si som capaços de perseverar, s’acaba en la gloria. (Cf. La Règle bénédictine commentée).

diumenge, 24 de desembre del 2023

QUE NINGÚ NO S’ATREVEIXI A PEGAR ARBITRÀRIAMENT A UN ALTRE

De la Regla de sant Benet
Capítol 70

1 Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se, 2 i així establim que a ningú no li sigui permès d’excomunicar o d’assotar cap dels seus germans, llevat d’aquell a qui l’abat li n’hagi donat l’autorització. 3 «Els que hi manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin». 4 Els infants, fins a l’edat de quinze anys, que estiguin sota la guarda i la correcció amatent de tots; 5 però també això s’ha de fer amb molta mesura i ponderació. 6 El qui d’alguna manera s’atreveixi amb els de més edat sense autorització de l’abat o es desfogui sense discreció contra els infants, que sigui sotmès al càstig de regla, 7 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Ni defensar, ni pegar, ni oposar-se amb orgull o resistència al que es considera impossible de fer i superior a les nostres forces, obeir-se els uns als altres. Aquests són alguns dels darrers consells de sant Benet en el que els comentaristes consideren com una addenda a la Regla. Com si de cop s’hagués adonat que, Déu no vulgui, hi pot haver algun germà capaç de pegar-ne un altre, o de defensar-lo, o de negar-se a complir un deure o a defugir l’obediència mútua; en tots els casos allunyant-se d’aquell bon zel que ha de guiar la nostra vida. Són situacions que sant Benet sembla haver viscut, com escriu Aquinata Böckmann, i sobre les que ens vol prevenir per tal sempre d’evitar-les i d’evitar-nos així els problemes que comporten per a una comunitat.

Com a víctimes d’aquesta agressió sant Benet posa en primer pla als ancians i als infants, als de més edat i als de menor edat, que poden ser ocasió de desfogament, ens diu la Regla. Són aquests dos col·lectius sempre vulnerables, no tant sols en l’àmbit monàstic, sinó en tota la nostra societat. Sovint les noticies dels mitjans de comunicació reflecteixen maltractaments a la gent gran en algun centre, per part d’algun familiar o cuidador, essent també víctimes d’estafes o de qualsevol tipus d’abús.

En el cas dels infants ja no cal ni dir-ho, perquè aquest tema és focus permanent d’atenció; un tema dolorós, complicat i que no s’acaba d’abordar mai amb prou valentia i rigor. El document de la Conferència Episcopal Espanyola Para dar luz escriu: «La primera reprobación de estos comportamientos sexuales se encuentra en la Didaché -también conocida como Enseñanza de los doce apóstoles o Enseñanza del Señor a las naciones por medio de los doce apóstoles, un texto compilado en la segunda mitad del siglo I pocas décadas después de la muerte de Jesucristo, en el que aparece ya la prohibición de corromper sexualmente a los jóvenes; aunque fue un siglo más tarde, cuando San Justino, en su Primera Apología, denunciara expresa y formalmente los encuentros carnales de adultos con niños.» (2.1.1) Antics precedents com també el del Concili d’Elvira que disposava: «Els que abusen sexualment de nens no poden rebre la comunió ni en perill de mort.» (Cànon, 71).

Com veiem sant Benet plantejava ja prevenir, evitar situacions que puguin ser objecte de desfogament, d’actuacions sense discreció i preveia per als infractors el càstig de Regla. Casi bé, en llenguatge actual, es podria dir que sant Benet va contemplar en el text que va escriure per regular i guiar la nostra vida monàstica, un protocol per evitar abusos entre germans, sobretot respecte als germans ancians i també respecte als infants, que no ho oblidem en aquella època podien formar part d’una comunitat, com així es reflexa en diversos capítols.

L’abús ve de fet quan perdem la mesura i la ponderació, quan perdem la discreció. D’aquí que sigui tant important mantenir un ritme de vida equilibrat, centrat i sincer; una vida monàstica viscuda de cor, com un vertader regal que ens fa el Senyor i no pas com una càrrega o una imposició que precisa d’un desfogament. Pegar a un altre germà, que és un fet greu i que no és tant sinó infreqüent no pas tant impossible com en principi poguéssim pensar, és un desfogament punible amb càstig de Regla; però podem caure en la temptació d’altres desfogaments que considerem menors, però que creen el clima per caure en desviacions molt més grans. L’assistència i la puntualitat en l’Ofici Diví sempre corre el risc de ser negligida; un dia em trobo malament, a l’altre em reservo per si de cas i vaig caient en el pou de la indolència, de l’accídia i d’un pou és sempre molt difícil sortir-se’n. Les relacions amb l’exterior també si les portem d’una manera relaxada i esbiaixada poden ser pedra d’ensopec i causa de caure en un afalac per part d’altres que més d’hora que tard ens poden passar factura personal i comunitària. Cal tenir sempre ben present que on hi ha l’actuació puntual d’un monjo, hi ha la imatge de tota la comunitat; és més de tota l’Església. Per això el Dicasteri de la Doctrina de la Fe alerta sobre els: «comportaments escandalosos o conductes que pertorben l’ordre.» (Vademècum, 15). Per veure quina visió en pot tenir la societat un exemple concret, el Defensor del Poble escriu en el seu informe sobre els abusos sexuals a l’Església: «Los abusos sexuales en la Iglesia católica constituyen un grave problema social y de salud pública, que ha causado muchos daños. La gravedad del fenómeno deriva de la intensidad del daño que han sufrido las víctimas, de la cantidad de personas afectadas y de la defraudación de la confianza depositada por ellas y por una parte muy importante de la sociedad en una institución que ha tenido un poder innegable en España y una autoridad moral en la sociedad.»

No és pas que sant Benet no contempli la possibilitat de sancions o de càstigs, ben bé que parla d’assots per exemple, i per l’època no és un llenguatge pas estrany i a més sovint parla també de càstigs públics. El que sant Benet no vol en definitiva són arbitrarietats, excessos, desfogaments personals, que acabin per afectar a d’altres que res o poc tenen a veure amb la causa de la irritació del monjo. D’aquí que contempli la possibilitat de que aquesta ira es descarregui damunt dels més indefensos: infants i ancians i cerqui la manera d’evitar-ho i si es produeix de sancionar-ho amb l’objectiu d’evitar-ne la repetició. Del grau de compliment de les nostres obligacions com a monjos depèn sempre la nostra salut espiritual i d’aquesta la nostra conducta. Si hi ha incompliments, si hi ha mancances el risc de caure en aquests excessos, el risc de perdre la mesura i la ponderació, augmenta exponencialment. Una bona salut espiritual facilita una conducta de vida saludable i equilibrada, però tots correm riscos. Caldria concloure com escriu sant Bernat dient: «Considera les meves raons: no he pogut ensenyar una cosa diferent del que vaig aprendre. No m’ha semblat convenient descriure les pujades, perquè tinc més experiència de les baixades. Que Sant Benet t’exposi els graons d’humilitat, graons que ell va disposar, primer, en el seu cor. En quant a mi, només puc proposar-te l’ordre que he seguit en la meva baixada. Si reflexiones seriosament sobre això, tal vegada trobes aquí el teu propi camí de pujada.» (Els graons de la humilitat i de la supèrbia, 57,2).

diumenge, 17 de desembre del 2023

L’ORDRE DE LA COMUNITAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 63

1 Al monestir conservaran els seus llocs segons el dia que hi van arribar, segons el mèrit de vida que els distingeix o segons que ho hagi establert l’abat. 2 Que l’abat, però, no pertorbi el ramat que té encomanat ni disposi res injustament, com si pogués usar d’un poder arbitrari; 3 sinó que pensi sempre que haurà de donar compte a Déu de totes les seves decisions i de tots els seus actes. 4 Per tant, segons l’ordre que ell hagi establert o que els germans tinguin ja d’ells mateixos, s’acostaran a rebre la pau i la comunió, entonaran els salms i estaran al cor. 5 I que enlloc absolutament l’edat no creï distincions ni preferències en l’ordre, 6 perquè Samuel i Daniel, tot i essent nois, judicaren els ancians. 7 Per això, llevat d’aquells que, com hem dit, l’abat hagi promogut per raons serioses o hagi posposat per motius concrets, tots els altres es col·locaran tal com van entrant al monestir; 8 així, per exemple, el qui hagi arribat al monestir a l’hora segona, consideri que és més jove que aquell que ha arribat a la primera hora del dia, de qualsevol edat o dignitat que sigui, 9 mentre que, als infants, tothom els farà observar la disciplina en totes les coses.
10 Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més antics que estimin els més joves. 11 En la manera d’anomenar-se, que no es permeti a ningú de cridar un altre pel nom tot sol, 12 sinó que els més grans donaran als més joves el nom de “germans”, i els joves als seus ancians, el de “nonnus”, que indica la reverència deguda a un pare. 13 L’abat, ja que hom creu que fa les vegades del Crist, l’anomenaran “senyor” i “abat”, no perquè ell s’ho hagi pres, sinó per honor i amor del Crist. 14 Però que ell en sigui conscient i es comporti de tal manera que es faci digne d’aquest honor. 15 A qualsevol banda que es trobin els germans, el més jove demanarà la benedicció al més gran. 16 Quan passa un de més gran, que s’aixequi el més jove i li ofereixi de seure, i que el jove no gosi asseure’s amb ell, si el més ancià no li ho diu, 17 perquè es compleixi el que està escrit: «Avanceu-vos mútuament a honorar-vos». 18 Els nois petits i els adolescents, a l’oratori i a la taula, mantindran els seus llocs amb disciplina; 19 a fora i allà on sigui, que estiguin també subjectes a vigilància i disciplina, fins que arribin a l’edat del seny.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet ens parla de: Promoure o posposar, de considerar més jove el qui arribi a l’hora segona, sigui de qualsevol edat o dignitat, de no pertorbar el ramat, de no crear distincions ni preferències, d’observar tots la disciplina en totes les coses i de tenir sempre present l’abat que haurà de donar compte a Déu de tots els seus actes. En certa manera la incorporació a una comunitat monàstica, de fet a qualsevol comunitat, ve a significar com un nou naixement. De manera paral·lela a un catecumen que batejat entra a formar part de l’Església és considerat cristià novell respecte a un infant batejat en els seus primers dies de vida; un monjo entrant al monestir, sigui de l’edat i de la condició que sigui, és considerat més jove que un altra, qui sap si de menor edat o dignitat, que ja hi porta temps. Com en altres camps, podríem dir que l’antiguitat és un grau i així ho diu sant Benet. Però no per portar més temps que un altra al monestir ens podem considerar ja millors monjos o monjos més avançats en aquest camí cap a la vida eterna que és la vida monàstica. Perquè en la nostra vida de monjos podem avançar, com és bo de fer i ens pertoca de fer, o podem córrer el risc de quedar-nos aturats, impassibles, en una posició vital que de fet significa anar enrere, retrocedir. Això és aplicable a la vida del cristià en general, som batejats, rebem la comunió, rebem la confirmació, qui sap si també l’orde i certament hem avançat, però no podem quedar-nos aquí, hem de continuar el camí, aprofundint sempre en la nostra fe.

Al capítol LVIII sant Benet presenta el programa del novici amb tres verbs: Estudiar, menjar i dormir. Sembla un bon programa, tant bo que potser a vegades podem tenir la temptació d’invertir la proposta de sant Benet. Quan som al noviciat ens mostrem treballadors, disponibles, sol·lícits i quan fem la professió solemne acudim a refugiar-nos en l’esquema que sant Benet planteja pel novici: Estudiar, menjar i dormir i qui diu estudiar pot dir pregar o llegir. Aquest grau, aquest ordre del que avui ens parla sant Benet i que recomana a l’abat que no el pertorbi disposant res arbitràriament o injustament, va estretament vinculat a un altre concepte del que també ens parla sant Benet en aquest capítol: honorar-se. A honorar-nos ens hi ajuden moltes coses, la primera és fer-nos o intentar de fer-nos dignes d’aquest honor, portant una vida regular, equilibrada, evitant de caure en aquesta temptació de creure que en ser professos solemnes ho hem aconseguit tot i ja no ens cal procurar de fer-nos mereixedors de l’adjectiu que sant Benet aplica al bon monjo: zelosos, aplicant aquell bon zel que demana suportar-se amb paciència les febleses, tant físiques com morals, obeir-se amb emulació els uns als altres, no buscar mai allò que ens sembli útil a nosaltres sinó més aviat el que ho sigui per als altres, practicar desinteressadament la caritat fraterna o, coincidint amb el que avui ens diu sant Benet, avançar-nos a honorar-nos els uns als altres (cf. RB 73). Sant Benet ho resumeix tot plegat en una frase molt clara: No anteposar res absolutament al Crist que ens ha de dur tots junts, fixem-nos bé en aquesta expressió concreta “tots junts”, a la vida eterna (cf. RB 73,11-12).

Hi ha coses puntuals que ens ajuden a honorar-nos; per exemple una cosa molt concreta i pràctica aquesta que recomana sant Benet: «que no es permeti a ningú cridar a un altra pel nom tot sol». No és un detall banal o secundari que sant Benet ens parli de tractar als ancians amb el tractament de nonnus, als joves amb el de germans i a l’abat amb el de senyor i abat; la raó ens la dona el mateix sant Benet: «no perquè ell s’ho hagi pres, sinó per honor i amor del Crist» i el que ens diu per l’abat, val ben bé per a tots els germans. Cert que la nostra societat no és la de sant Benet, han passat molts segles, els costums socials han canviat i força; però la idea fonamental segueix vigent, és la de que una comunitat no és una colla de companys de pis, units per lligams d’amistat o d’oportunitat, una comunitat és un conjunt de persones cridades per Déu a seguir-lo, a cercar-lo i això significa sovint, per no dir sempre, renúncies i sacrificis, fets sempre pel Crist, no pas per afinitat a aquell o a l’altre germà. És un bon costum, és un sà consell el de sant Benet aquest de no anomenar-nos pel nom tot sol, perquè ve a ser la plasmació verbal de que tenim clara aquesta idea de la comunitat com a conjunt de persones cridades a seguir al Crist, no pas unides per cap altre vincle. Cert que dins d’una comunitat hi ha afinitats d’una o altra naturalesa, però han de ser sempre sanes i tenint sempre ben clar aquest únic objectiu de la nostra vida de monjos: No anteposar res absolutament al Crist.

Hi ha múltiples detalls de la nostra vida que no són pas secundaris com potser podríem suposar en un primer moment i l’ordre de la comunitat és un d’aquests detalls, no dir a ningú pel seu nom tot sol, n’és un altre i detall a detall es va configurant la nostra vida, sense detalls no s’arriba mai a fer un conjunt o en fem un de tant esbiaixat com el de creure que un cop feta la professió solemne ens ha arribat l’hora de menjar, dormir i que ens deixin viure; evidentment aquest viure adequat a la nostra manera d’entendre’l. Si caiem en aquesta temptació se’ns obre un ventall de riscos: acabar portant una vida monàstica de baixa intensitat, ser monjos de plat i llit, és a dir seguir al monestir per la sola raó, Déu no ho vulgui, de tenir garantit un plat a taula, un llit on dormir i la roba neta, o també el risc de caure en la malaltia no tant física, que també, sinó sobretot espiritual. Abandonem aleshores la idea de ser monjos resilients, entenent la resiliència espiritual com la capacitat de mantenir la vocació malgrat les dificultats, romanent esperançats i positius malgrat els revessos i mantenir sempre la voluntat de continuar avançant cap la vida eterna. Per això aquest ordre de la comunitat, aquest honorar-se, ha de voler dir sempre cercar de ser dignes d’honor, fer-nos-en dignes, no prendre’ns-ho nosaltres. Per aconseguir-ho no hi ha altre camí que una vida monàstica ordenada on la pregària, el treball i el contacte directe amb la Paraula de Déu són les armes del combat contra el desencís, la frustració i la monotonia, i evidentment contra la murmuració. A vegades aquesta concepció de l’ordre topa amb una altra institució de la que ens parla sant Benet al capítol XXI, la dels degans. Hi ha monjos que tenen encarregada la responsabilitat de determinada tasca: Cuina, hostatgeria, hort o jardins, infermeria o administració, i no cito tots els oficis. No vol pas dir que hagin de ser els més antics, sinó que segons la decisió de l’abat tenen una responsabilitat determinada que a vegades comporta la direcció d’una feina respecte a d’altres germans. Un dels principis fonamentals de la Doctrina Social de l’Església és el de la subsidiarietat, que ve a dir que en circumstàncies normals el que es pot solucionar o determinar en un nivell concret, no cal que s’elevi a un nivell superior. És un altra exemple ben pràctic de com aplicar l’obediència, el bon zel o aquest honorar-se els uns als altres; perquè la comunitat s’organitza en deganies per tal de ser més operativa en determinades tasques. I aquí també és un bon lloc i un bon moment on aplicar aquest «que no es permeti a ningú de cridar un altre pel nom tot sol», perquè si treballem amb aquest o l’altre germà no és pas perquè ho hàgim triat, sinó perquè uns i altres formem part de la comunitat i és bo de tenir-ho present també en el tracte nominal. No som pas una empresa i la nostra no és tampoc una relació laboral, sinó per damunt de tot i sobretot és espiritual, ens uneix sols una cosa, però la més important que hi pot haver: seguir al Crist i això ho hem de viure amb rotunditat en el fons i en les formes, amb ordre i honor.

diumenge, 10 de desembre del 2023

LA TAULA DE L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 56

1 A la taula de l’abat hi haurà sempre els hostes i els pelegrins. 2 Però quan no n’hi hagi, estarà a la seva facultat de cridar els germans que vulgui. 3 Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre.

Comentari de l’Abat Otavi Vilà

Compartir la taula no és un gest qualsevol, menjar al mateix plat o del mateix plat és una dita popular que vol significar una relació entre persones, més forta que no pas feble. Qui s’acosta a la comunitat ho pot fer motivat per diverses coses; la nostra comunitat ofereix als hostes no ja la possibilitat sinó la realitat de compartir els àpats al refetor; una circumstància que no és pas habitual en els monestirs ja que en la seva gran majoria els hostes fan els àpats en un menjador a part. Sant Benet ens mana que cal acollir als hostes com si fossin el mateix Crist i la manera més factible i sincera de fer-ho és compartint dues coses que són importants en la nostra vida comunitària: la pregària i la reunió al refetor pels àpats.

Perquè això sigui així cal en primer lloc que nosaltres mateixos tinguem clar aquest principi, que no hem d’anteposar res a l’Ofici Diví, com diu ben clarament sant Benet, i també que el refetor no és únicament un lloc on satisfer la gana, sinó que té per si mateix un fort sentit comunitari. En el nostre cas el mateix marc arquitectònic ho destaca ja que el nostre refetor podria ben bé ser un oratori per la seva mateixa estructura. Compartim doncs amb els hostes la pregària i els àpats, ho fem seguint el costum monàstic i també ells han de ser conscients, de la millor manera que puguin, del que això representa, per exemple mantenint el silenci al refetor, com al claustre o a l’església.

I és que compartir els àpats ja en la mateixa escriptura té un significat important, compartir allò que es té, fins i tot traient-s’ho literalment de la boca.
Un primer exemple el d’Abraham quan seia a l’entrada de la tenda a Mambré en el moment en que la calor del dia era més forta, i va veure tres homes drets a prop d’ell. Tan bon punt els veié, corregué a trobar-los des de l’entrada de la tenda, es va prosternar fins a tocar amb el cap a terra i s’oferí per portar aigua per a rentar-los els peus mentre reposaven a l’ombra de l’alzina i anà a buscar-los alguna cosa per menjar perquè refessin les forces abans de continuar el camí. (Cf. Gn 18).

També relata el primer llibre dels Reis com la vídua de Sarepta compartí amb Elies allò que li quedava al pot, un grapat de farina i una mica d’oli a la gerra; era molt poc i sols el just per que després de recollir unes branques per coure-ho per a ella i per al seu fill, s’ho mengessin i després es disposessin a morir. Compartint tot el que posseïen amb el profeta d’aquell frugal però generós àpat se’n derivà un pot de farina que no es buidà i una gerra d’oli que no s’acabà fins al dia que el Senyor envià la pluja a la terra i en van menjar ell i ella amb tota la seva família, durant dies i dies, tal com el Senyor havia anunciat per boca d’Elies. (Cf. 1Re 17).

Queda clar doncs que oferir-li de menjar i per tant asseure’l a taula, forma part principal de l’acolliment al foraster. Un foraster que habitualment és un hoste, però que a vegades pot ser algú convidat simplement a dinar amb la comunitat al refetor, a la taula de l’abat com ens diu avui sant Benet. I a la taula de l’abat hi són convidats per exemple bisbes, abats, abadesses o monjos, responsables d’institucions públiques o privades, polítics o militars; al cap dels anys hi ha de tot. Cadascun d’ells cal rebre’l com al mateix Crist i rebre o acollir a algú, ho veiem en com ho expressa sant Benet, ha de ser la plasmació de l’hospitalitat monàstica en el nostre dia a dia. Certament tant per l’abat com per a un monjo en concret o pel conjunt de la comunitat hi haurà uns convidats que poden sintonitzar o ser més de grat, si ho volem expressar així, que d’altres; uns més de compromís i d’altres més de cor, si ho volem dir d’una altra manera; però tants uns com els altres han de ser acollits com el mateix Crist, sense fer-ne accepció.

La nostra societat està sovint sotmesa a tensions i a vegades es tensiona d’una manera voluntària, potser amb la idea de diferenciar-se, de posar distància, de singularitzar-se o qualsevol altra. Aquesta actitud acaba caient a vegades en un cert histrionisme, algú que es nega a saludar a un altre perquè no comparteix una posició determinada, perquè no reconeix la institució que representa o per qualsevol altra raó que sempre podrem fonamentar amb un raonament o altre. Sant Benet és evident que no va per aquí, ja ens ho ha dit que l’abat no ha de fer accepció de persones i sembla que en el cas dels convidats a seure a la seva taula també ha de ser així.

I quin model tenim sinó cap altre que el Crist mateix? Quantes vegades l’acusaren d’asseure’s a taula amb publicans i altres pecadors, compartint-la Jesús amb ells i alhora amb els seus deixebles? Però malgrat això s’hi asseia, volia compartir la taula amb aquells qui estan necessitats de perdó. Jesús menjà a casa de Leví, fill d’Alfeu, el publicà recaptador d’impostos, malgrat les murmuracions dels qui ho veien i es creien amb dret de dir-li amb qui i amb qui no es podia posar a taula. També s’assegué a taula amb Zaqueu i de nou murmuràvem perquè havia anat a allotjar-se a casa d’un pecador. Jesús no fa accepció de persones, s’asseu a taula amb publicans i pecadors i també amb fariseus que es tenen pels més nobles i respectables de la societat i durant els àpats instrueix amb paràboles; talment com nosaltres convidem als hostes o als convidats ocasionals que s’asseuen al nostre refetor a escoltar la Paraula de Déu i la lectura que s’hi llegeix. I tinguem ben present que per a Jesús, com per sant Benet, asseure’s a taula no és pas secundari i bastin sols dos exemples; El sopar al cenacle o el d’Emaús.

Quan acollim a hostes, com fem habitualment, o a convidats circumstancials, hem de tenir sempre present el que sant Benet ens diu. Com es recorda al nostre web citant les paraules de Dom Paul, abat que fou de Solesmes: «Els pelegrins pertanyen a Déu d’una manera tota especial. Cerquen Déu: cal ajudar-los a trobar-lo; allà on s’aturen, cal preparar-los una petita pàtria. (...) Els pobres i els pelegrins són els membres privilegiats de Nostre Senyor Jesucrist, d’aquell que va viure a la terra com un pelegrí, com un pobre, com un foraster en cerca sempre d’un aixopluc. (...) Sant Benet vol que es llegeixi a l’hoste un passatge de la Sagrada Escriptura.
Aquesta lectura l’edifica i el prepara per a treure profit del seu sojorn al monestir.» (Paul Delatte, Comentari a la Regla, 53)»

diumenge, 3 de desembre del 2023

L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 49

1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança Quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de Quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa.
10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Viure en tot temps responent a una observança quaresmal pot semblar a priori una manera feréstega de sant Benet de plantejar la vida monàstica. Res més lluny de la realitat si entenem la Quaresma en el seu estricte sentit com un camí cap a la Pasqua, com un camí de conversió. I és que la vida del monjo és precisament i fonamentalment això, un camí de conversió, un camí cap a la Pasqua, cap a la vida eterna. El mateix sant Benet ens adverteix però de que recorrent aquest camí no estem exempts de riscos. Hi ha una manera espiritualment sana de fer-lo que inclou la pregària, l’abstinència, la privació d’alguna cosa sempre amb un objectiu clar: oferir una cosa a Déu i això fent-ho per pròpia voluntat i amb goig de l’Esperit Sant. Hi pot haver però la temptació de tirar pel dret, d’agafar una drecera que estalviant-nos passos creguem que ens porta més directament cap a la vida eterna; però ull que ja sant Benet ens ve a dir que aquest no és un camí de conversió, sinó que quan sucumbim a la temptació d’agafar la drecera, al cap i a la fi estem caient en la presumpció i la vanaglòria i que per tant aleshores lluny d’anar pel camí recte deixem de ser dignes de recompensa. I aquí estableix un barem que és el de fer les coses amb el consentiment de l’abat i no pas per pròpia iniciativa ja que aquesta, si no contrastem l’opinió, ens pot fer caure en aquesta vanagloria i aquesta presumpció sobre la que ens alerta la Regla.

Segurament per la concepció que em temps de sant Benet es tenia dels temps litúrgics, era innovadora aquesta concepció de la vida com una Quaresma. Però si tenim clar que la vida del monjo és camí i que la Quaresma és també camí, el paral·lelisme queda ben clar. Però tot i que sant Benet no ho apunti pas també podríem repensar la vida monàstica com un temps d’Advent indefinit, durant el qual també estem convidats a retraure’ns de tota mena de vicis i a donar-nos a l’oració i a la lectura. La Quaresma com a camí cap a la Pasqua i l’Advent com a temps d’esperança fixats els ulls en l’adveniment, són dos camins a recórrer en la nostra vida. Perquè la Pasqua és el moment de l’encontre amb el ressuscitat i a qui esperem és precisament a Ell, a nivell personal i a nivell de comunitat.

Viure doncs els temps litúrgics forts d’una manera especial, d’una manera més intensa és una bona manera de viure’ls i d’aprofundir en la nostra vida de monjos. Ens hi ajuda la nostra dinàmica diària i ens hi ajuda també la litúrgia que la mateixa Església ens proposa. Quan iniciem el camí cap al Nadal, és a dir durant el temps d’Advent; quan iniciem el camí cap a la Pasqua, és a dir durant el temps de Quaresma; ens hem de sentir encara més empesos a viure la litúrgia d’una manera més intensa, sempre l’hem de viure amb intensitat, però d’una manera més especial en aquests temps forts i arribats al Nadal i a la Pasqua no pas creure’ns haver arribat ja a l’adveniment definitiu o a la resurrecció, sinó ser capaços de fer-ne un tast, d’imaginar que aquest goig que tal volta puguem viure no és sinó una infinitíssima part del que si Déu ens ho concedeix, podrem viure de manera definitiva i plena.

L’Ofici Diví i la Lectio són dos bastons on recolzar-nos per poder avançar amb seguretat en aquest camí anual, símbol del camí vital que hem de recórrer.
Els himnes i les antífones, pròpies d’aquets temps ens van situant en el seu sentit just; les lectures que l’Església ens proposa en cada Eucaristia ens van marcant les fites per avançar amb seguretat. Si tota la nostra vida hauria de ser una Quaresma i si més no també un Advent, no podem no viure amb intensitat espiritual aquests dos temps forts, perquè sense viure’ls de manera intensa no podrem gaudir amb la necessària profunditat del Nadal i de la Pasqua.

Tenim el marc: el mateix monestir, el cor on preguem l’Ofici Diví, la cel·la on fer la Lectio, la capella on pregar una mica més del que fem habitualment; tenim les eines: la Salmòdia, l’Escriptura; a nosaltres però ens cal posar-hi quelcom de la nostra part, la voluntat de fer d’aquests temps quelcom especial, Això no ens vindrà donat per ningú, ha de brollar de dins nostre aquest neguit, aquesta necessitat d’anar una mica més enllà de la mesura que tenim prescrita, d’oferir alguna cosa més a Déu del que habitualment ja li oferim i tot amb l’objectiu d’esperar amb deler espiritual el Nadal i la Pasqua i quan arribi gaudir-lo.

Advent i Quaresma no tenen el mateix sentit, certament. Però tots dos són temps de preparació, per això cal aprofundir en cada temps. En l’Advent, ens centrem a viure l’esperança de la vinguda de Crist, mentre que a la Quaresma, el centre és avançar en una vida de conversió; però tots dos temps ens preparen per a comprendre millor el misteri de la salvació.

Com reflexionava el Papa Benet, l’Advent, aquest temps litúrgic fort que estem començant, ens convida a aturar-nos, en silenci, per a captar una presència. És una invitació a comprendre que els esdeveniments de cada dia són gestos que Déu ens dirigeix, signes de la seva atenció per cadascun de nosaltres. Un altre element fonamental de l’Advent és l’espera, una espera que és al mateix temps esperança. L’Advent ens impulsa a entendre el sentit del temps i de la història com a ocasió propícia per a la nostra salvació.
L’Advent és sobretot el temps de la presència i de l’espera de l’etern. (Cf. Homilia 28 de novembre de 2009).

Una invitació doncs a guardar la nostra pròpia vida amb tota la seva puresa, a ser més curosos encara en l’assistència i la puntualitat al cor, a posar tots els sentits en el que preguem i amb quin sentit ho preguem; a prioritzar el temps de contacte amb la Paraula de Déu durant la Lectio al matí i al vespre; a viure en definitiva, amb més intensitat encara, aquesta vida nostra que tota ella ha de ser camí de conversió i d’esperança.

En paraules de sant Bernat: «Si és així com guardes la paraula de Déu, no hi ha dubte que ella et guardarà a tu. El Fill vindrà a tu en companyia del Pare, vindrà el gran Profeta, que renovarà Jerusalem, el que ho fa tot nou. Tal serà l’eficàcia d’aquesta vinguda, que nosaltres, que som imatge de l’home terrenal, serem també imatge de l’home celestial. I així com el vell Adán es va difondre per tota la humanitat i va ocupar a l’home sencer, així és ara precís que Crist ho posseeixi tot, perquè ell ho va crear tot, ho va redimir tot, i ho glorificarà tot.» (Sermó 5 en el Adveniment del Senyor, 1-3).