ELS PORTERS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 66

1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet defineix en aquest capítol, que sembla que tenia que ser el darrer de la Regla, la persona i la funció del porter. Al cap i a la fi el porter és d’una banda la primera imatge del monestir que es troba qui hi truca a la porta i alhora qui protegeix en certa manera la clausura. Escrivia el Pare dels cartoixans Dom Innocent Le Masson que a l’entorn d’una cartoixa hi ha tres centres concèntrics que protegeixen la clausura: el primer és el desert, és a dir el lloc on està situat el monestir aïllat de la resta del món; el segon la muralla que el circumda i tanca i el tercer la mateixa cel·la de cada monjo. En el nostre cas la clausura no és tant estricte evidentment, però si que tenim els primers dos cercles: el monestir està separat de qualsevol nucli urbà de manera suficient i hi ha tres muralles que el circumdem. En aquest segon cercle hi ha la figura del monjo porter que d’una banda acull al foraster i de l’altra podríem dir que té també la funció de preservar la vida dels monjos en la seva intimitat i en llur vida retirada. Tot plegat ha canviat i molt perquè com tots observem el nombre de visites ha disminuït més que considerablement, les trucades telefòniques ja no es fan des de la porteria perquè hi ha telèfons en cada dependència, per no parlar dels mòbils, i a més tenim el correu electrònic que ha suplert del tot quasi bé al correu postal, però també a les trucades telefòniques i fins i tot en gran part a les visites presencials. És el reflex de que en la nostra societat per exemple ha desaparegut aquell concepte de visitar les cases que practicaven els nostres avis i s’ha substituït per una altra dinàmica en les relacions interpersonals. Potser ara en lloc de dir “no aneu per les cases” s’hauria de dir “no aneu per les xarxes socials”; perquè tot ha canviat i ho ha fet en pocs anys.

Avui doncs el paper del porter segurament ja no és tant important, però segueix essent en certa manera la imatge del monestir. Qui fa de porter ha de tenir sempre clara aquesta doble funció d’acollida i alhora de guardià, podríem dir, de la pau i del retir dels monjos. Perquè un monjo exposat les vint-i-quatre hores del dia a interrupcions per visites o trucades no podria viure com a tal monjo. En aquest aspecte també la irrupció dels nous mitjans d’intercomunicació personal pot representar un risc per a la deguda clausura d’un monestir, i no ens ha de fet cap basarda emprar aquest mot utilitzat tradicionalment per definir les relacions entre un monestir i l’exterior. Hi ha un punt en el que podem córrer el risc de perdre la deguda pau i és en el caràcter d’immediatesa que els nous canals de comunicació sembla que imposen. A vegades, fins i tot en homes d’Església que potser haurien de ser una mica més conscients de com s’estructura la nostra vida, hi ha desconcert quan no responem a un missatge o a una trucada de manera immediata. Per evitar tota distracció innecessària és pel que sant Benet estableix que al monestir hi hagi totes les coses necessàries i així els monjos evitin de córrer per fora, ja que no convé de cap manera a les nostres ànimes. Caure en un excés o en una banalització de les comunicacions no deixa de ser aquest córrer per fora del monestir del que ens parla avui sant Benet i que pot acabar per resultar perillós per a les nostres ànimes individuals i per a la nostra vida comunitària.

Cal d’una banda no desatendre el que se’ns vulgui dir o fer arribar, però de l’altra prioritzar el centre de la nostra vida: la recerca de Déu mitjançant la pregària comunitària i personal, el contacte amb la Paraula de Déu i el treball. Si arribem tard a l’Ofici Diví per atendre una trucada o una visita no essencial, fallem al que ha de ser la nostra vida; si no acomplim amb un horari ja establert per una causa supèrflua i no raonablement important, fallem en el nostre acompliment. I aquí en la mesura de la responsabilitat que li pertoca el porter hi té un paper a desenvolupar actuant com a filtre sempre responsable i mai arbitrari. Recordem com a anècdota aquell monjo ara ja difunt que quan feia de porter i trucaven preguntant per determinada dependència inevitablement deia que no la coneixia i tot seguit penjava el telèfon al seu interlocutor sense deixar-lo reaccionar. Evidentment no actuava bé per molta gràcia que pogués fer la seva reacció una mica arrauxada. Oblidava que actuava en nom de la comunitat, que no ho feia en qualitat de ser tal o qual germà, sinó com a representant, com a imatge, de tota la comunitat. Això sovint ho oblidem.

En un altra àmbit sens dubte molt més greu l’altra dia em passaven la intervenció o discurs del Fiscal General de l’Estat en l’acte d’inauguració de l’any judicial. En la seva intervenció deia: «la Fiscalia General de l’Estat ha assumit el compromís institucional d’oferir una resposta a les víctimes d’una realitat criminal d’inqüestionable gravetat: els delictes contra la llibertat sexual comesos contra menors en contextos religiosos, els abusos en el si de l’Església. (...) La Memòria explora algunes possibilitats, la sol·licitud de responsabilitat civil subsidiària de la institució religiosa en la qual han tingut lloc els fets delictius; valorar l’extensió de l’acusació a les eventuals conductes encobridores; la sol·licitud, en tot cas, de la inhabilitació professional de l’acusat per a exercir qualsevol activitat relacionada amb menors; i la necessària integració dels danys morals i les lesions psíquiques sofertes en el concepte de responsabilitat civil.» Serveixi tant sols d’exemple de que el que aquí, en termes jurídics, es defineix com a “responsabilitat civil subsidiària” és traduïble en el nostre cas a que cadascun de nosaltres en els nostres actes som imatge del monestir, que el responsable més enllà de la persona física és la institució, en el nostre cas la comunitat. Per això segurament és bo que assumim aquest principi ja en les petites coses, en les coses de cada dia, i així potser ens ajudarà a conscienciar-nos de cara a que poguessin arribar de nou, Déu no ho vulgui, temes més greus.

Però sovint quan es llegeix o es comenta aquest capítol oblidem una frase important, molt important del mateix. Aquella que dona lloc a interpretar que en una primera redacció de la Regla era el seu darrer capítol. És quan sant Benet ens diu: «I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.». Llegim o millor dit escoltem la Regla una mitjana de quatre cops l’any, sovint, ens cal reconeix-ho, en determinats capítols estem més pendents de veure-hi les mancances de l’abat, del prior, del majordom, dels sacerdots, dels servidors o dels candidats que no pas aprofitem la lectura per anar pouant en l’espiritualitat profunda espiritualment i també amarada de realisme de la Regla.

Si hi ha un text, fora de l’Evangeli o del conjunt de la Paraula de Déu, que ens surti al pas cada dia amb més freqüència i més intensitat aquest no és altra que la Regla, que de fet es fonamenta sempre en l’Escriptura i els ensenyaments evangèlics i alhora en els Pares que abans de sant Benet van escriure la seves regles per a regir la vida comunitària d’aquells qui cerquen Déu. Tenim en aquest text un manual per a la nostra vida, la concreció en molts temes de com hem de viure o de com no hem de viure el seguiment del Crist.

Que faig tard a l’Ofici Diví, i a vegades intento dissimular-ho entrant per la reixa o pujant al cor cantant, com feia un germà nostre ja a la casa del Pare amb una actitud més pròpia d’un animador litúrgic que d’un monjo que fa tard i per tant està en falta; doncs no acompleixo el que ens diu sant Benet de ser puntualment fidels a l’Ofici Diví. Que no actuo amb aquella dolcesa del temor de Déu, de la que ens parlava avui sant Benet referint-se al porter; doncs no acompleixo el que ens diu sant Benet de tenir seny. Que parlo al cor, al refetor o després de Completes; doncs no acompleixo el que ens diu sant Benet sobre el silenci; i sobretot si murmuro de manera habitual, impulsiva i quasi malaltissa; doncs no acompleixo el que ens diu sant Benet tantes vegades al llarg de la Regla.

La Regla, que potser de tant sentida, més que escoltada, ens pot deixar de sorprendre i ens pot resultar excessivament coneguda fins al punt de no prestar-li l’atenció que li devem; és sempre per a nosaltres una norma rectíssima de vida humana, la mostra d’una honestedat de costums, un començ de vida monàstica. Prestem doncs sempre atenció a aquesta mínima Regla que sant Benet va redactar com un començament, intentant de vèncer la peresa, la nostra tendència a viure malament, la nostra negligència i tot allò que ens sigui motiu de vergonya i de confusió.

ELS FILLS DELS NOBLES O DELS POBRES QUE SÓN OFERTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 59

1 Si mai algun noble ofereix el seu fill a Déu en el monestir, i el noi encara és petit, que els seus pares escriguin la cèdula de petició que hem dit abans, 2 i juntament amb l’oblació eucarística embolcallin la cèdula i la mà del noi amb les tovalles de l’altar, i així l’oferiran. 3 Pel que fa als seus béns, que a la cèdula que presenten prometin amb jurament que mai, ni per ells mateixos, ni per un procurador, ni per qualsevol mitjà, no li donaran res ni li facilitaran l’ocasió de posseir; 4 o bé, si no volen fer-ho així i volen oferir alguna cosa com a almoina per compensar el monestir, 5 que facin una donació dels béns que volen donar al monestir, reservant se’n, si ho preferien, l’usdefruit. 6 I així quedin tancades totes les portes, de manera que no resti a l’infant cap esperança que el pugui seduir i perdre’l —Déu no ho vulgui—, cosa que sabem per experiència. 7 Igual ho faran els de condició modesta. 8 Aquells, però, que no tenen absolutament res, que escriguin simplement la cèdula i ofereixin el seu fill amb l’oblació davant de testimonis.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Jesús havia dit als deixebles: «és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu» (Mt 19,24). Sembla que sant Benet comparteix aquesta idea i per tant si el fill d’un noble entra o millor dit és ofert al monestir, per tal de garantir la seva continuïtat com a monjo sant Benet planteja de tancar-li totes les portes, de manera que no li quedi cap esperança que el pugui seduir i perdre’l per Déu. Mirat des de la perspectiva actual aquesta argumentació ens grinyola en dos punts bàsics: Oferir un infant com a monjo sense poder tenir aquest per la seva edat la capacitat de ser-ne conscient, ni de prendre la decisió per pròpia iniciativa, no és pas un acte lliure en cap aspecte del que podem entendre per concepte de llibertat i privar-lo del que li pertoca d’una manera que podríem dir poc legal, tampoc no és un concepte que pugui ser assumit avui dia. Certament a l’edat mitjana tot plegat no era inusual i el concepte de llibertat individual evolucionaria i molt al llarg dels segles posteriors. No oblidem en cap cas que alguns dels ideals del que s’han anomenat drets humans no és que no siguin contraris als postulats evangèlics, sinó que deriven directament d’aquests, és a dir que tenen una arrel cristiana incontestable. Tema a part és l’evolució i sobretot la teorització i la posada en pràctica d’alguns d’aquests aspectes tal com s’ha fet al llarg dels darrers segles.

No veiem pas en l’Evangeli que Jesús forci als deixebles a seguir-lo, el «vine i ho veuràs» de la crida evangèlica és més aviat un acostament mutu en el que Crist té la iniciativa, com sempre, i el cridat respon afirmativament com els deixebles o negativament com aquell jove ric al qui digué: «Encara et manca una cosa: ven tot el que tens i reparteix-ho entre els pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me. Quan va sentir això, aquell home es posà tot trist, perquè era molt ric. Jesús, en veure’l entristit, digué: Que n’és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu! És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu» (Lc 18,22-25). Situació que no impossibilita que un ric segueixi a Jesús perquè com el mateix Crist diu en aquest episodi relatat per l’evangelista Lluc: «Allò que és impossible als homes, és possible a Déu» (Lc 18,27). El que cal és comprendre que Crist ens parla en un altre llenguatge i que la seva idea de riquesa no és pas la que te el món habitualment, que creu que acumular diners, propietats o béns de tota mena dona seguretat, sinó que com diu als deixebles «Us asseguro que tothom qui pel Regne de Déu hagi deixat casa, muller, germans, pares o fills, rebrà molt més en el temps present i, en el món futur, tindrà la vida eterna» (Lc 18,29-30).

El que ens deixa clar l’Evangeli i a la seva manera, podríem dir que un tant brusca, sant Benet a la Regla, és que la riquesa, l’afany o fins i tot la possibilitat d’obtenir-la pot no ajudar a seguir al Crist. Perquè no es tracta tant sols de tenir, sinó d’aquella sensació de que si un dia som seduïts pel materialisme, Déu no ho vulgui, tindrem un recer on acudir. Podríem sistematitzar-ho en una frase que pot ser verbalitzada o simplement mentalitzada “a mi el dia en que no em vagi bé al monestir tindré qui m’aculli i podré fer la meva vida”. I pensem en el que acaba dient sant Benet: «cosa que sabem per experiència», no parla de teories, sinó que ens diu que sap per experiència pròpia que les riqueses del món i les temptacions que aquestes comporten poden suposar un risc per a la vida del monjo.

A vegades la riquesa no ja personal sinó per exemple familiar ens pot interferir en la nostra vida de monjos, en la línia d’obtenir d’altri allò que no ens és necessari i tenir per tenir o tenir fàcilment i sense esforç són dos conceptes o pràctiques poc monàstiques. Com ja parla sant Benet en d’altres capítols no es tracta de negar allò necessari, ni de que el cellerer es dediqui a obstaculitzar tota petició sigui o no assenyada, sinó de tenir una certa sensibilitat respecte al tema de la propietat, la riquesa i les coses supèrflues. Un altra aspecte que ens pot sotragar és quan rebem una herència i no hi renunciem en bé dels nostres familiars o de qui sigui, perquè això de fet, tard o d’hora pot acabar creant-nos problemes i aquests els podem arribar a traspassar a la mateixa comunitat si un dia nosaltres som cridats a la casa del Pare i no hem resolt el tema. Deixant de banda que aquest tema és sovint espinós i crea tensions interfamiliars a les que més val que no ens sotmetem per no pertorbar la nostra vida de monjos.

Certament tenim dret a posseir, com tenim dret a formar una família o a tenir un habitatge digne; però en tots aquets terrenys en la vida monàstica hi entra el concepte de la renúncia. Una renúncia que en el nostre cas no és obligada com en el d’aquells infants fills de nobles que eren oferts independentment de si podien tenir o no vocació o millor dit la poguessin tenir o no en arribar a ser adults; en el nostre cas es tracta de renúncies voluntàries. Per dir-ho d’una altra manera, a la vida no es pot tenir tot, si volem certes coses o un determinat tipus de vida, hem de renunciar a d’altres possibilitats.

La nostra vida, la vida monàstica no és pas un esclavatge ni una condemna, és un vertader regal de Déu, que implica, és cert, renúncies. Tanmateix com la vida familiar, un matrimoni que té fills haurà de renunciar o prioritzar determinades coses en bé dels fills, econòmiques o de llibertat de moviment o de dedicar un temps concret als fills i llevar-lo de ser un temps personal; però sempre per a uns pares dedicar el millor als fills no és vist com una renúncia, sinó més aviat com un acte d’amor, com una vertadera riquesa. Així nosaltres renunciem a determinades coses materials, de llibertat de moviments, de disponibilitat horària o tantes altres coses en bé d’un bé molt millor, la cerca de Déu en el clos del monestir. Per afavorir aquesta centralitat de Crist en la nostra vida és bon consell el que avui ens dona sant Benet, no fixar-nos en altra cosa que no sigui el seguiment del Crist i no deixar-nos seduir per coses materials, sempre caduques, sempre fugisseres i que més que satisfer, sovint no fan sinó crear més necessitat; una dinàmica que al cap i a la fi és ben present en la nostra societat actual i que no hauria de dominar ni ser present mai en la nostra vida monàstica.

Un ric no pot ser monjo? Algú provinent d’una família amb bons recursos no és ben bé lliure per a seguir la vocació monàstica? Algú que ha tingut una bona feina i que legítimament ha obtingut béns, no pot ser cridat a la vida monàstica? Ens ha respost el mateix Crist: «Allò que és impossible als homes, és possible a Déu» (Lc 18,27). Però d’aquest capítol que ens pot semblar obsolet, fora de lloc o políticament incorrecte, que diríem avui, en podem treure també una lliçó i és la de caminar lliurement per la via de la vida monàstica amb el mínim de lligams materials que puguin ser un risc per a la nostra vocació, cal que siguem nosaltres mateixos els qui de manera lliure tanquem totes les portes a la seduccions materials, sensuals o de poder que ens puguin assaltar o temptar i així siguem cada cop més lliures per avançar vers Crist.

En sintonia amb això, sant Bernat, provinent evidentment d’una família podríem dir que més que benestant, va tenir l’experiència que la humilitat era la clau que disposava a l’acolliment de l’ombra i del perdó enfront de la culpa. La humilitat passa per la veritat d’un mateix com a persona, per l’amor misericordiós als altres, i culmina en la il·luminació, o cosa que és el mateix, en la simplicitat i en la pau. Simplicitat que dona pau enfront de l’afany de posseir que porta a la intranquil·litat i a la torbació.

O en paraules del Papa Benet: «Tenir els mateixos sentiments de Jesús significa no considerar el poder, la riquesa, el prestigi com els valors suprems de la nostra vida, perquè en el fons no responen a la set més profunda del nostre esperit, sinó obrir el nostre cor a l’Altre, portar amb l’altre el pes de la nostra vida i obrir-nos al Pare del cel amb sentit d’obediència i confiança, sabent que precisament obeint al Pare serem lliures. Tenir els mateixos sentiments de Jesús ha de ser l’exercici diari dels cristians.» (Audiència general 1 de juny de 2005).

EL SENYAL QUE S’HA DE FER PER A L’HORA DE L’OFICI DIVÍ

De la Regla de sant Benet
Capítol 47

1 Que estigui a càrrec de l’abat, tant de dia com de nit, de fer el senyal per a l ‘hora de l’ofici diví, de fer-lo ell mateix o que encomani aquesta missió a un germà prou zelós perquè tot es faci a les hores corresponents. 2 Els salms i les antífones, que els recitin després de l’abat, per ordre aquells que en tinguin l’encàrrec. 3 Però a cantar i a llegir, que no s’hi atreveixi sinó aquell que pot complir aquest ofici de manera que s’edifiquin els oients. 4 I s’ha de fer amb humilitat, amb gravetat i amb respecte, i aquell a qui ho encarregui l’abat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquinata Böckmann escriu respecte a aquest capítol que forma part de la darrera secció de la Regla. Sant Benet després de tractar de la litúrgia en els capítols 8 al 20, torna aquí a parlar del senyal que cal fer per començar l’Ofici Diví, com abans ha parlat de no fer-hi tard o de com satisfer quan ens hi equivoquem. Té aquest capítol dues parts ben definides, la primera fa referència directament al senyal que cal fer per començar l’Ofici, la segona part parla de com recitar els Salms, cantar-los o llegir les lliçons.

Ens pot semblar curiós que sant Benet presti una atenció concreta al senyal que cal fer per començar l’Ofici Diví, encarregant aquesta tasca al mateix Abat o a aquell a qui ell ho mani, que ha de ser un germà prou zelós per tal de que tot es faci a les hores corresponents. Dit d’una altra manera aquells qui fan tard a l’Ofici Diví, que ja són advertits per sant Benet al capítol XLIII, evidentment no semblen els més indicats per rebre aquest encàrrec, ja que sempre suposaria un destorb no començar a l’hora corresponent. L’al·lusió de sant Benet de que estigui a càrrec de l’abat tant de dia com de nit fer el senyal, avui ens pot semblar qui sap si supèrflua per una raó ben senzilla, en la nostra època el rellotge té en certa manera un poder sobre nosaltres molt superior al que podia tenir en època de sant Benet l’exactitud de les hores. Així Sor Michaela Puzicha parla al respecte de l’exactitud de l’hora, com d’un tema vertaderament important en l’antiguitat al que avui ja no veiem com a tal, acostumats com estem a que el rellotge i el campanar marquin el ritme de la nostra jornada, ens manin com a representants de la veu de Déu. La mateixa Escriptura, assenyala aquesta comentarista de la Regla, ens parla de com en l’antiguitat, es feia un senyal per anunciar i convidar a la lloança. La crida no es feia tant sols amb la veu, s’empraven diferents instruments com ara la trompa, les trompetes o els corns. En tenim referències ben concretes per exemple als Salms on per citar-ne tant sols un exemple el Salm 81 ens diu «Toqueu els corns per la lluna nova i per la lluna plena, anunciant la diada de gran festa.» (Salm 81,1).

Per anunciar i començar la pregària en el monaquisme antic, com avui, es donava un senyal. Era molt important saber en quin moment calia donar-lo aquest senyal, tenint present que en els inicis del monaquisme els rellotges d’aigua o els de sol eren limitats en la seva precisió i òbviament no aptes per a totes les hores del dia. D’aquí que es cregui que els grans rellotges de pesos i rodes van ser inventats a occident cap a finals del segle X pel monjo benedictí Gerbert, que esdevindria el primer Papa francès de la història amb el nom de Silvestre II, tot i que es coneixien rellotges mecànics amb anterioritat a l’Imperi bizantí. D’aquest monjo esdevingut Papa s’escriu que va viatjar a la cort del comte de Barcelona, Borrell II, on va romandre tres anys residint al monestir de Santa María de Ripoll, sembla doncs que sabia de la necessitat de donar l’hora amb certa exactitud. En època de Pacomi un monjo era l’encarregat de donar el senyal per aixecar-se amb una trompeta o una tuba; en temps de Basili era un germà qui anava recorrent els llits despertant als monjos, Cassià parla de trucar a les portes de les cel·les; sempre tots ells orientats tant sols per la posició dels estels. Al cap i a la fi la paraula Vigílies ve de l’acció de vigilar, de vetllar donat que algun monjo tenia que restar atent a l’hora i apercebir-se de que el moment de desvetllar-se i d’anar a l’Ofici arribava.

Serveixin aquestes anècdotes per destacar la importància i alhora la dificultat de precisar les hores en temps de sant Benet i dels esforços per intentar determinar-les amb una certa exactitud amb la necessitat de que un cop establerta el inici del Ofici Diví respongués a un únic senyal fet pel superior. Avui tot això ens és bastant més fàcil, un rellotge sincronitzat amb un altra d’exacte, unes campanes que sonen, per no parlar dels rellotges de polsera o dels despertadors que cadascun pugui tenir a la cel·la, però malgrat tot això a vegades tenim la temptació de fer orelles sordes i seguir dormint o retardar el fet d’anar a l’oratori amb el risc de fer-hi tard i destorbar als germans.

Hi ha una segona part del capítol que és dedicada al recitat de Salms i antífones. Sant Benet ja ha parlat quan tracta de la lectura al refetor de que no tothom s’atreveixi a llegir, sinó aquells qui edifiquin als oients. Ara aquí ens diu també que cal llegir per ordre, ho han de fer els qui tinguin l’encàrrec, no s’hi ha d’atrevir el qui no pot complir amb aquest ofici de manera edificant i evidentment, com no podria ser d’altra manera, qui llegeix no ha d’abandonar la humilitat, la gravetat i el respecte. Edificar al qui escolta, aquest és l’objectiu i el lector no n’és sinó un instrument, una eina, d’aquí que enorgullir-se de la seva tasca estigui fora de lloc. Correm sovint la temptació de trencar la igualtat, la simetria de la comunitat; a vegades ho fem per voluntat pròpia, a vegades empesos per comentaris d’altres persones alienes al monestir, que ves a saber quin grau de sinceritat i quin grau d’adulació interessada o de llagot, de “lisonja” que diuen a Castella, tenen les seves paraules. Escriu Nicet de Reims: «salmegem amb els sentits ben atents i amb la intel·ligència ben desperta (...) de manera que el salm ha de ser cantat no tant sols amb “l’esperit”, és a dir, amb el so de la veu, sinó també amb la “ment”, meditant interiorment quan salmegem, perquè no succeeixi que, dominada la ment per pensaments estranys, maldi infructuosament. Tot s’ha de celebrar com qui se sap en presència de Déu i no amb el desig de plaure als homes o a si mateix.» (Sobre el bé de la salmòdia).

Avui sant Benet ens centra en l’objectiu de la lectura o del cant que no és ni ha de ser altre que el d’edificar als oients i això també implica que els presents han de ser oients atents, no pas passius, sinó ben actius. A uns lectors edificadors han de correspondre uns oients delerosos de ser edificats, tant més quan el que escoltem és la Paraula de Déu o la dels Pares de l’Església, és a dir els dos pilars de la nostra fe: Escriptura i tradició. Recordem aquell germà nostre, ja a la casa del pare, que llegia amb una determinada cantarella, molt emprada en l’època en que ell entrà al monestir; quan se li comentava ens deia “oi que s’entén? Doncs això és el que interessa”, ell tenia molt clar que la seva funció era edificar, arribar als monjos que l’escoltaven, era per tant d’aquells qui complia l’ofici de lector de la manera que lloa sant Benet. No cal repetir cantarelles que avui ens podrien sonar un tant fora de lloc, però si sempre tenir cura de com llegim o cantem i de quina és la finalitat de la nostra tasca. Per això al cor, al presbiteri, a la sala capitular o al refetor cal ser-hi puntuals, evitant les precipitacions i així asserenats ésser ben conscients de la importància del que anem a fer i fer-ho amb responsabilitat.

Escrivia en la seva obra Nocions de la vida religiosa i monàstica l’abat Dom Pròsper Guéranguer: «Els germans no estimaran res per sobre del servei de diví i el veuran com el més noble i útil treball del dia. Comprendran que després d’haver abandonat tot per Déu, la seva primera cura ha de ser de vagar a Déu. El zel que posaran en el servei diví donarà la mesura de la seva fidelitat a la seva vocació.» (Capítol I,2). És per això que sant Benet recalca la importància de l’Ofici Diví, al que no hem d’anteposar res, al que hem d’arribar-hi puntuals, durant el qual hem d’estar-hi atents per tal de que ens sigui de profit a nosaltres, als germans de comunitat i també als qui ens escoltin ja sigui presencialment o ara també pels mitjans telemàtics.

LA MESURA DE LA BEGUDA

De la Regla de sant Benet
Capítol 40

1 «Cadascú té un do particular de Déu, l’un d’una manera, l’altre d’una altra». 2 Per això ens fa un cert escrúpol d’establir la mesura de l’aliment dels altres. 3 Amb tot, tenint en consideració la flaquesa dels febles, creiem que és suficient per a cadascú una hèmina de vi al dia. 4 Aquells, tanmateix, a qui Déu dóna de poder-se’n estar, sàpiguen que tindran una recompensa especial. 5 Però, si les condicions del lloc, o el treball, o la calor de l’estiu, fan que en calgui més, que estigui al judici del superior, mentre vigili que mai no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa. 6 Encara que llegim que el vi no és gens propi de monjos, amb tot, com que als nostres temps això no se’ls pot fer entendre, almenys convinguem a no beure fins a la sacietat, sinó amb moderació, 7 perquè «el vi fa claudicar fins i tot els savis». 8 Però, si les condicions del lloc fan que no es pugui trobar ni la quantitat esmentada, sinó molt menys, o no gens que beneeixin Déu els qui viuen allà, i que no murmurin. 9 Sobretot advertim això: que evitin les murmuracions.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

En quatre capítols sant Benet deixa establert les línies generals de com han de ser els àpats; a quina hora i que s’hi ha d’escoltar i que no s’ha de sentir, és a dir que cal fer-los sempre en silenci i atents a la lectura. Pel que fa a les quantitats tot i que reconeix que aquesta és una faceta particular de cadascú i en certa manera privada, com que no deixa de ser un acte comunitari i no pas menor, estableix certes mesures, estableix un marc com podríem dir avui. En primer lloc tant en el capítol anterior, dedicat al menjar, com en aquest, dedicat a la beguda, la Regla ens diu de defugir dels excessos, fugir de l’enfit i de l’embriaguesa. Estableix doncs un mínim per a tots, no caure en l’excés, i també un màxim, per exemple estar-se de beure vi. Entre un límit i l’altre hi ha tot un ampli ventall de possibilitats que han de dependre sempre no pas del caprici dels monjos sinó de la consideració de la flaquesa dels febles o de les condicions del lloc o de la feixuguesa del treball.

Quan sant Benet ens parla de beure es refereix al vi, per l’època no se li pot acudir de parlar d’altres begudes alcohòliques ben poc corrents i encara menys a l’abast dels monjos. El vi en si mateix, tot i no ser propi de monjos, no és quelcom pecaminós. La mateixa Escriptura parla del fruit de la vinya com a un do de Déu, un símbol de salut escatològica i de comunió amb el Senyor. Aquesta idea arriba en l’Evangeli a un punt culminant en dos episodis ben concrets: les noces Canà i el darrer sopar. Ara bé que el vi, com qualsevol altra cosa que creï dependència, és perillós sant Benet ho té ben clar.

La concupiscència, de la que àmpliament parlava sant Joan Pau II en les catequesis del inici del seu pontificat, esgarria i fa claudicar fins i tot als savis. Quan un membre d’una comunitat té un problema amb la beguda o té qualsevol altre greu dependència física o afectiva, aquesta en un moment o altre acaba afectant a tota la comunitat i crea un greu problema de convivència i de salut corporal i espiritual a l’afectat i al conjunt de la comunitat. Qualsevol dependència és perillosa i això sant Benet ens ho deixa ben clar en aquests dos capítols, l’anterior dedicat al menjar, i el que avui escoltem dedicat a la beguda i per evitar caure en excessos el millor és la moderació. Aquesta norma, la de cercar en la nostra vida la moderació, és vàlida en aspectes més materials com aquests i també en d’altres com ara les ambicions, les gelosies, l’afany de posseir i tantes altres coses que ens poden esgarriar el camí cap a la vida eterna.

Sant Benet coneix la naturalesa humana i sap que si bé seria millor poder-se’n estar, perquè el vi no és propi de monjos, com que això és difícil de fer-nos-ho entendre al menys hem de ser conscients de no caure en la sacietat, l’embriaguesa o l’enfit. Per arribar a poder-se’n estar, al menys en alguns moments de l’any litúrgic, en alguns monestirs s’opta per una fórmula ben vàlida que és prescindir del vi durant la Quaresma o l’Advent, contenint aquest consum en els temps forts es prepara el camí cap a la Pasqua i el Nadal, això sempre és una opció que es pot aplicar i segurament alhora també significa una privació important, una mortificació que es deia abans. Pot recordar aquesta mesura allò que disposa sant Agustí a la seva Regla, que es begui vi tant sols dissabtes i diumenges i no pas la resta de dies de la setmana. No és pas que sant Benet no sigui conscient i comprensiu amb les debilitats de la naturalesa humana, amb les condicions diverses de clima o de treball, amb les diverses edats i els malats, sinó que cerca que tot plegat no sigui una justificació per no intentar de portar una vida reglada i sense excessos de cap mena. Sant Bernat escriu al respecte: «Concretant tot dependrà de que els monjos més rigorosos deixin de murmurar i els més relaxats tallin amb allò de superflu. Així cadascun conservaria el do que posseeix , sense jutjar al qui no el te; si el que ja ha optat per ser bo no enveja als qui són millors i el qui creu obrar millor no menysprea la bondat de l’altra; si els que poden viure més rigorosament no vilipendien als qui no poden fer-ho i aquests admiren als primers, però sense pretendre d’imitar-los temeràriament. Als qui ja professen una vida més rigorosa no els està permès davallar a una altra menys exigent sense caure en l’apostasia. El que no vol dir que s’hagi d’arribar a la conclusió de que tots haurien de passar d’observances menors a d’altres de majors per tal de que no caiguin en la rutina.» (Apologia a l’abat Guillem, XII, 30)

Cert és també que en una vida regular i ben regulada a vegades tenim la temptació de caure en determinats vicis cercant conscientment o inconscientment un cert alleugeriment del ritme habitual, una certa compensació o consolació com deien alguns monjos de fa unes dècades. També és cert que si poc a poc o més de sobte anem perdent la profunditat espiritual de la nostra vida i ens anem centrant exclusivament en temes materials, que un menjar o una beguda siguin o no del nostre grat pot influir i molt en el nostre estat d’ànim. Ens caldria a vegades si caiem en aquest excés de carnalitat o de banalització del nostre dia a dia, analitzar de seguida l’estat de la nostra vocació abans de córrer el perill de caure en un desencís que ens porti a una crisi més greu. Si ho mirem més fredament és bastant ridícul que un menjar plaent o no, que una beguda més o menys fresca per exemple a l’estiu influeixi en el nostre estat d’ànim espiritual, però a vegades pot ser així i tots correm el risc de caure-hi. Això enllaça amb la darrera idea que expressa sant Benet en aquest capítol i que no és altra que la de no caure en la murmuració. Un concepte aquest que sant Benet empra tretze cops al llarg de la Regla, un nombre no pas menor que ens dona idea de la importància que li dona sant Benet als efectes devastadors d’aquest vici, mare de tots els vicis. Així doncs també pel que fa a la beguda si ens en podem estar sense gens de vi o amb menys quantitat no hem de murmurar sinó beneir Déu. Avui solemnitat de sant Bernat es bo de recordar que per ell la murmuració és espasa de tres talls que d’un sol cop causa tres ferides: Es fereix qui murmura, perquè comet pecat, fereix al difamat, perquè li lleva l’honra i fereix també al qui escolta la murmuració, perquè sentint-la demostra complaença malsana, i això també és pecar (cf. Sermó 24). Motiu de més per mirar sempre de no caure-hi en la murmuració i d’evitar en aquesta matèria un enfit o una embriaguesa, practicant sempre respecte a la murmuració la tolerància zero, com es diu avui en la nostra societat.

SI ELS MONJOS HAN DE TENIR RES DE PROPI

De la Regla de sant Benet
Capítol 33

1 Sobretot cal que aquest vici sigui extirpat de soca-rel del monestir: 2 que ningú no gosi donar o rebre res sense permís de l’abat, 3 ni tenir cap cosa com a pròpia, absolutament res, ni un còdex, ni tauletes, ni estil, res absolutament, 4 com uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos ni de la seva voluntat, 5 sinó que, totes les coses necessàries, les han d’esperar del pare del monestir; i que no els sigui lícit de tenir res que l’abat no els ho hagi donat o permès. 6 «Que tot sigui comú a tots», tal com està escrit, i que «ningú no digui ni tingui res com a seu».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Els éssers humans tenim una tendència natural, podríem dir que genètica, cap a la possessió, vers a considerar determinades coses com a nostres. Una tendència que apareix ben aviat a la infantesa i que a vegades és estimulada pels mateixos pares o mestres amb la intenció de responsabilitzar-nos de la cura de coses tals com la roba, els estris d’estudi o tantes altres. Aquesta tendència innata sembla no desaparèixer amb el pas dels anys fins i tot quan s’ha portat un tipus de vida, com ara la monàstica, on no s’hauria de tenir o de considerar res com a propi. Ho veiem en les actituds d’alguns germans grans quan els arriba l’edat avançada i la ment ja no pot controlar tant les seves reaccions com abans, com pateixen una vertadera paranoia respecte a allò que consideren seu i que creuen que els han robat, quan de fet han oblidat on ho han posat. Al sentiment de desconfiança que els neguiteja s’uneix un ressorgiment del sentit de la propietat. Una situació poc en consonància amb el que ens diu sant Benet sobre els monjos que defineix «com uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos ni de la seva voluntat.» Evidentment quan un monjo es fa gran, molt gran, i va perdent facultats no se l’hi han d’exigir coses per damunt de les seves possibilitats, però no deixa de ser curiós que qui ha portat una vida on la norma és no tenir cap cosa com a pròpia pateixi i a vegades molt, pel destí i la sort del que considera única i exclusivament seu. Deu ser que aquest vici de la propietat, com el denomina sant Benet, és bastant més difícil d’erradicar del que sembla a primera vista i que sovint no desapareix mai.

Posseir no és tant sols un vici, és essencialment una temptació en la que tots caiem o correm el risc de caure. Recorrent a familiars, a algun filoteu o a alguna filotea, a amics, companys o coneguts, com deia fra Marc, que poden ser objecte de la nostra demanda explícita o indirecte per satisfer sols en part els nostres desitjos de posseir, ja que aquest vici veritablement no es satisfà mai perquè creix sempre exponencialment. En aquest cas no és el més important el què o la quantitat, que si és quelcom forassenyat si que esdevé també un problema, sinó la mateixa naturalesa d’un fet puntual o habitual que troba ben aviat un bon acolliment en satisfer aquesta tendència nostre ben humana a posseir.

Però aquest vici, com el defineix sant Benet, pot presentar múltiples imatges. Ens podem apropiar d’una responsabilitat, sempre confiada per la comunitat i sempre, sempre temporal, per fer-ne una mena de fortí des d’on satisfer la nostra ambició de posseir, en aquest cas no tant sols coses materials, que també, sinó sobretot posseir influència o capacitat de decisió sobre d’altres. El cas emblemàtic o el més evident és el del majordom que tot i que sant Benet deixa molt clar quin ha de ser el seu paper i la seva funció, massa sovint esdevé pedra d’ensopec per l’abat i per tota la comunitat. Aquesta situació acaba per tenir un final no feliç i algun cas, que ens és ben proper en el temps, no n’és sinó una mostra i tinguem ben present que la nostra comunitat en aquest terreny no ha estat pas una excepció sinó que en d’altres comunitats s’han viscut o es viuen situacions similars. Però el que pot passar al cellerer o majordom li pot passar a qualsevol altra amb una responsabilitat, sigui la que sigui: cuina, hostatgeria, biblioteca, bugaderia, hort, porteria o correu, perquè som humans i on hi ha la temptació i alhora l’ocasió, pot acabar per haver-hi, Déu no ho vulgui, la falta. Hi pot haver fins i tot una manera més profunda de possessió i és la pretensió d’influenciar sobre d’altres germans en profit dels nostres propis interessos, sempre particulars, creant llaços afectius fora de lloc en un monestir o establint d’altres fórmules esbiaixades, perquè a vegades podem fer servir la nostra parcel·la de poder, que de fet és de responsabilitat i de servei i no pas de poder, per dirigir la voluntat d’altres en profit propi intentant apropiar-nos-les.

Com vèncer-la doncs aquesta temptació? En primer lloc és un treball personal tant espiritual com d’establir hàbits diaris. Si portem la nostra vida interior i la vida comunitària amb un sà equilibri entre ofici diví, pregària personal, treball, descans i contacte amb la Paraula de Déu, no ens estalviarem del tot el risc però serà més fàcil vèncer la temptació. Si pel contrari anem rondant físicament i espiritualment d’un lloc a un altre, sempre disconformes amb el que vivim, el perill de caure serà molt més alt. Però a resistir la temptació ens hi poden també ajudar els germans. En primer lloc amb el seu exemple de fidelitat a la Regla i això inclou que al que li pertoca cal que doni tot allò necessari, no pas allò superflu o fruit del caprici, al que li demana per evitar que la temptació de cercar-ho en un altre lloc ens assalti. Exemples senzills i quotidians ens poden venir a tots al cap i tant falta qui ambiciona alguna cosa per caprici com qui no dona el que és vertaderament necessari, especialment si actua mogut per interessos personals. En paraules de sant Agustí: «La meva voluntat perversa es va fer passió, la qual, servida, es va fer costum, i el costum no contrariat es va fer necessitat.» (Confessions VIII, 5). No estem pas exempts de les ambicions humanes, a vegades fins i tot la vida monàstica, la vida en clausura, en el millor sentit del terme, pot actuar de caixa de ressonància o fer que tenint petits capricis, que creant-nos necessitats que no són tals, intentem, ni que sigui inconscientment, de compensar una part o la totalitat del que hem renunciat per seguir al Crist. Escriu Joan Cassià a les Col·lacions: «Sapiguem, amb tot, que si ens retirem al desert o a qualsevol lloc solitari, abans d’haver curat els nostres vicis, frenem solament els efectes, però la passió queda intacta. Roman amagada en el nostre cor l’arrel dels pecats, puix que no l’hem extirpat. Més encara: aquesta arrel progressa pas a pas. (...) Els següents indicis ens faran reconèixer que viu encara en nosaltres. (...) [Un germà] ens demana un manuscrit per a llegir, o fer ús d’algun objecte que ens pertany. La seva demanda ens entristeix o la hi neguem: no hi ha dubte que estem presos en els llaços de l’avarícia. (...) [O] Comparem la nostra austeritat amb la relaxació d’un altre, i apunta en la nostra ànima un pensament d’altivesa: és segur que som encara víctimes de la plaga de la supèrbia.» (XIX,XII).

Certament hem renunciat a formar una família, hem renunciat a disposar d’un més gran o més petit poder econòmic que ens doni una certa independència i hem renunciat a posseir res com a propi, acceptant de tenir-ho tot en comú, de compartir-ho tot per tal de que cadascú tingui quan li calgui allò que necessita. També però ho podríem mirar en positiu, tenim el que ens cal, hi ha d’altres germans que es preocupen perquè així sigui i no estem lligats per la dinàmica de la societat de consum o al menys no hauria de ser així. Una vida monàstica sincera, fidel, espiritualment sana i equilibrada implica renúncies, certament, però hi ha molt més a guanyar que a perdre, perquè a qui hem vingut a servir no li plany mai de recompensar als qui el serveixen amb alegria.

Perquè el que vertaderament val és el balanç al final de la jornada, al final del camí i aleshores no se’ns pesarà pel que hàgim acumulat de coses materials, sinó si hem seguit o no fidelment al Crist segons el camí establert per sant Benet a la seva Regla, o al menys si ens hem esmerçat en intentar-ho. Quan un germà nostre és cridat pel Pare el seu llegat no és el que pugui deixar a la seva cel·la, sinó la petjada que ha deixat en cadascun de nosaltres, que al cap i a la fi és reflex del que presentarà com a balanç de la seva vida davant del Pare.

LA HUMILITAT: EL TERCER GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,34

34 El tercer graó de la humilitat és que el monjo, per amor de Déu, se sotmeti al superior amb tota obediència, imitant el Senyor, de qui diu l’Apòstol: «Es feu obedient fins a la mort».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Per amor de Déu» és la motivació que ens dona sant Benet per tal d’obeir als superiors. I és que de fet hem vingut al monestir no a fer la nostra voluntat sinó la voluntat d’aquell qui ens hi ha cridat. Però aleshores com saber que fem la voluntat del Senyor? Com saber que en realitat no estem fent la nostra voluntat justificant-la en que fem la voluntat del Senyor? Per això sant Benet externalitza podríem dir l’obediència per tal de saber que no fem la nostra. De fet en qualsevol vida, en qualsevol moment de la vida, obeïm. Als pares a casa ja des de petits, als mestres a l’escola, als caps al treball si hem tingut experiència laboral o també per exemple als metges, o així hauríem de fer-ho, quan es tracta de temes de salut i és molt probable que a la part final de la nostra vida acabem per obeir a qui tingui cura de nosaltres i fer-ho a desgrat. A nivell social és evident que estem obligats a obeir les lleis civils, siguin del nostre grat o no ho siguin i en el nostre cas també les lleis canòniques.

L’obediència forma doncs part de la nostra vida. Segurament quan passem de la infància a l’adolescència o de l’adolescència a la joventut i d’aquesta a la maduresa, la manera d’obeir va canviant perquè les circumstàncies també van canviant i en alguns moments podem haver tingut períodes de rebel·lia contra aquell qui hagi significat per a nosaltres l’autoritat, ja siguin per exemple pares o mestres. Aquí en aquest camí que pot ser la nostra relació amb l’obediència hem d’arribar també a un grau de maduresa. No serien certament madurs si ens mantenim en una eterna adolescència emocional on ens mou més la voluntat d’imposar els nostres capricis per damunt d’allò que ve a anomenar-se el bé comú. I aquest concepte de bé comú en una vida comunitària és important tenir-lo present.

Podem mancar per acció o per omissió, podem desobeir per desconeixement, per negligència o, Déu no ho vulgui, directament per mala voluntat. I no és que desobeïm tant sols quan els germans o els superiors se n’adonen, nosaltres mateixos som els primers a saber-nos desobedients i molt sovint aquesta desobediència no ens proporciona la felicitat, ans al contrari, ens crea sensació de mancança, d’incompliment. Un exemple, cadascú de nosaltres té encomanada una tasca, una tasca que fem en bé de la comunitat; negligir-la ve a ser l’expressió més pràctica de desobeir allò que ens han manat o encomanat.

Aquets dies a Hauterive el grup anomenat AmiCis hem reflexionat sobre les idees principals que abordava el Papa Francesc en el seu discurs al Capítol General del nostre Orde. En primer lloc cal dir que aquest discurs va ser elaborat segurament per la Secretaria d’Estat vaticana en base a uns punts centrals que el nostre Abat General havia suggerit de tractar durant l’audiència als membres del Capítol General. Però reflexionant a l’entorn d’idees com observança, conversió, pobresa o caminar junts, apareix el tema de l’obediència. No és pas que el Papa Francesc hagués parlat al Capítol General del nostre Orde d’obeir-lo a ell, sinó que la seva intervenció anava al centre, es dirigia cap a aquell a qui hem d’obeir per damunt de tot, que no és altra que el Crist que ens ha cridat a seguir-lo en la vida monàstica. Per això quan ens posem, siguem qui siguem per damunt podríem dir del bé i del mal, acabem desobeint i a qui realment desobeïm és al Crist, a aquell qui ens parla cada dia a través de la seva Paraula, a través de la pregària i a través també dels altres. No obeir-lo a Ell no vol pas dir que siguem lliures, ans al contrari, vol dir més aviat que som esclaus, que s’imposa la nostra pròpia voluntat per damunt de la d’Ell. Per damunt d’aquell que sabem molt bé que no va venir a fer la seva voluntat, sinó la voluntat del Pare i que tot i que en moments concrets no s’escapés de l’angoixa personal, en cap moment va dubtar de quina era la seva missió i per a què havia vingut al món, per a què s’havia fet home, perquè l’havia enviat el Pare.

A nosaltres no se’ns demana de donar la vida pel Crist, al menys no en un primer moment, se’ns demanen coses molt més simples però tot i així molts cops ens desagrada fer-les per la seva mateixa naturalesa, per la motivació per la que ho fem o per qui ens ha dit de fer-ho no és del nostre grat. Ja d’antuvi aquest tercer graó de la humilitat ens pot fer baixar l’escala esfereïts o al menys intentant posar les nostres condicions damunt la taula per tal d’acomplir amb aquest precepte, plantejant una obediència negociada. Hi ha però germans als qui l’obediència els surt del cor, del més profund del cor, tot i que n’hi ha d’altres que tot hi esforçar-nos-hi ens costa sinó cada cop més d’obeir sí que no progressem adequadament en aquest tema. No és que el tema de l’obediència estigui de moda, segurament tot al contrari, ho veiem en la mateixa Església i no sols a casa nostra, per exemple a França l’Església ha entrat en una mena de crisi moral i el seu paper com a referent social es veu extremadament condicionat per escàndols de diversa mena. Aquesta crisi d’autoritat fa que alguns sectors enyorin altres moments de la història eclesial quan ningú discutia els preceptes, mentre que d’altres sectors posen en qüestió qualsevol precepte sorgit per exemple d’un bisbe o del mateix Papa. L’Esperit Sant a vegades el fem davallar sobre nosaltres mateixos cada dia i l’espantem per evitar que davalli sobre els altres i si ho fa, no el reconeixem pas com a Esperit.

Un dels textos sobre els que hem reflexionat aquest dies a Hauterive era un apotegma d’un pare del desert. Venia a explicar que dos sants monjos havien rebut el do de veure si l’altra germà estava en gràcia de Déu o no. Doncs bé un divendres un dels monjos surt del monestir i reprèn a algú a qui veu menjant carn dient-li “però que fas en divendres?”. El monjo torna al monestir i el seu company s’adonà que la gràcia de Déu l’havia abandonat. El germà va al seu encontre i li diu amb tota delicadesa que veu que la gràcia de Déu l’ha deixat. En principi el primer no creu haver fet res malament, però ajudat pel germà reconeix la reprensió feta en divendres a un tercer. En comunió preguen tots dos durant dues setmanes per esmenar-se mútuament. Faltar a l’obediència potser es perdre en certa manera la gràcia de Déu i quan hi caiem ens caldria adonar-nos-en i pregar per recuperar la gràcia.

PRÒLEG: EL GUIATGE DE L’EVANGELI

De la Regla de sant Benet
Pròleg 21-38

21 Cenyits, doncs, els nostres lloms amb la fe i amb l’observança de les bones obres, fem els seus camins seguint el guiatge de l’Evangeli, per tal que meresquem de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne. 22 Si volem habitar en el temple d’aquest regne, mirem que no s’hi arriba si no és corrent-hi amb les bones obres. 23 Però, preguntem al Senyor amb el profeta: «Senyor, ¿qui podrà habitar al vostre temple, o qui reposarà a la vostra muntanya santa?» 24 Després d’aquesta pregunta, germans, escoltem el Senyor que ens contesta i ens mostra el camí d’aquest temple, 25 dient: «Aquell que camina sense culpa i practica la justícia, 26 que diu la veritat al fons del cor i no enganya amb la llengua, 27 que no fa mal al proïsme ni admet cap ultratge contra ell». 28 Aquell que, rebutjant del cor el maligne, el diable, que li suggeria alguna cosa, juntament amb la seva suggestió, el reduí a no res i prengué els seus pensaments, tot just nascuts, i els esclafà contra el Crist. 29 Els qui amb el temor del Senyor no s’envaneixen de la seva bona observança, ans, considerant que no poden fer ells sols el bé que hi ha en ells mateixos, sinó que el fa el Senyor, glorifiquen el Senyor 30 que actua en ells, tot dient amb el profeta: «No ens doneu la glòria a nosaltres, Senyor; no a nosaltres, sinó al vostre nom». 31 Igual com l’apòstol Pau tampoc no s’atribuí res de la seva predicació, quan deia: «Per la gràcia de Déu sóc el que sóc». 32 I torna a dir ell mateix: «El qui es gloria, que es gloriï en el Senyor». 33 Per on, també el Senyor diu a l’Evangeli: «El qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, el compararé a un home assenyat que edifica la seva casa sobre pedra; 34 vingueren riuades, bufaren els vents i envestiren la casa, i no caigué perquè estava fonamentada sobre pedra». 35 En acabar de dir totes aquestes coses, el Senyor espera de nosaltres que cada dia respondrem amb fets a aquestes seves santes exhortacions. 36 Per això ens són oferts de treva els dies d’aquesta vida, per a esmena de les nostres maleses, 37 tal com diu l’Apòstol: «Que no saps que la paciència de Déu t’empeny al penediment?» 38 De fet, el Senyor, sempre bo, diu: «No vull la mort del pecador, sinó que es converteixi, i que visqui».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El nostre objectiu en venir al monestir és fer el camí de la fe guiats per l’Evangeli i la nostra meta és arribar a veure a aquell qui ens ha cridat al seu regne. Això sols és possible corrent-hi amb les bones obres, obrant honradament, practicant la justícia, dient la veritat, no escampant calumnies, no fent mal al proïsme, ni carregant res d’infamant als altres. Sant Benet ens deixa ben clar el full de ruta i ens ensenya també que de qualsevol cosa que aconseguim, de qualsevol passa segura que donem endavant en aquest camí no ens n’hem de vanagloriar perquè nosaltres mateixos, nosaltres sols, no podem fer res, sinó que tot ho fa el Senyor. Sor Michaela Puzicha destaca la importància del verset 21 del pròleg que marca, segons ella, com un parèntesis entre dues citacions sàlmiques, per deixar ben clar que l’Evangeli és l’únic camí per arribar a la vida cristiana i que tota regla monàstica no pot estar sinó en un segon terme. Una vida segons l’Evangeli condueix a veure al Crist, tota altra no hi porta perquè no té a l’Evangeli com a font.

Al llarg de la nostra vida monàstica hem d’anar construint la casa de la nostra fe sobre la roca de l’Evangeli. Així hauria de ser, però massa sovint la construïm sobre la sorra de la nostra mediocritat, dels nostres capricis i de la nostra mandra espiritual. Per construir-la, per ben fonamentar-la ens hi hem de posar d’hora i cada dia. Si sucumbim a la peresa i al recurs o a l’excusa del “demà ja m’aixecaré, demà ja ho faré, però avui no puc”, argumentant-ho tot just quan toca la campana a trenc d’alba o una mica abans, se’ns anirà fent cada cop més difícil complir i en lloc de posar aquest primer fonament de la pregària matinera sobre la roca, amb la mandra ens fonamentem en la sorra i així no hi ha qui aguanti la torrentada de la calúmnia, el vent de la infàmia i correm el risc d’ensorrar-nos en la infidelitat. Segurament seria exagerat dir que qui compleix amb l’obligació del cor, és a dir és zelós per l’Ofici Diví, que qui s’esforça en respectar els temps establerts pel contacte amb la Paraula de Déu fent la lectio i qui segueix l’horari marcat pel treball és ja per això mateix sempre feliç; seria exagerat dir-ho perquè tenim dies de tot, uns de més feliços i d’altres de menys afortunats. Però si que resulta curiós com aquell qui va caient en la infidelitat a l’Ofici Diví, sobretot si és l’hora més matinera i per tant també esdevé infidel en la Lectio del matí, no esdevé per això un monjo feliç, ans al contrari pot acabar esdevenint el més rondinaire de la comunitat.

Podríem doncs ben bé dir que la infidelitat no fa la felicitat perquè en el fons quan som infidels ho sabem, ens n’adonem, n’estem certs, tot i que potser no hi vulguem pensar i intentem allunyar aquest pensament del nostre cap, de que essent infidels no anem pels camins de l’Evangeli, no posem els fonaments sobre una roca ferma, perquè el nostre caprici és ben bé sorra i una sorra ben bellugadissa, que fa trontollar tot l’edifici de la nostra vida monàstica i per tant de la nostra mateixa fe.

El pròleg de la Regla és quelcom més que un tast, que una introducció, en aquest text sant Benet ens va portant cap a les premisses fonamentals del camí monàstic. Sant Benet sap mot bé que tant sols amb l’Evangeli avancem, però també sap que amb la calumnia, amb la infàmia, amb el menyspreu no anem enlloc, perquè són argúcies, són molt mal companys per aquest camí cap al Regne, ens pot semblar que ens ajuden perquè emprant-los ens sembla que aconseguim els nostres objectius, però anem errats, no aconseguim els nostres objectius que són les bones obres, obrar honradament, practicar la justícia; aconseguim els objectius del maligne, obrant allò que ell vol que obren per tal d’allunyar-nos del Regne. Ve el Maligne i no ja ens pren la llavor sembrada en el nostre cor, sinó que a més impedeix que el Senyor la sembri en el nostre interior, impedint-nos de pregar, impedint-nos d’acostar-nos a la seva paraula (Cf. Mt 13,19).

Sant Benet també ens dona el remei, la manera de barrar al pas al maligne, esclafant tot allò que ens suggereix el diable, tot el que ens vol suggestionar rebutjant-ho de cor i esclafant tots aquests mals pensaments, tot just nascuts contra el Crist. Així al Crist no tant sols hem d’atribuir-li tot allò de mèrit que puguem fer, sinó també sortir-nos-en amb bé de la lluita contra el diable. En paraules del Papa Francesc: «no pensem que —el diable— és un mite, una representació, un símbol, una figura o una idea. Aquest engany ens porta a baixar els braços, a descurar-nos i a quedar més exposats. Ell no necessita posseir-nos. Ens enverina amb l’odi, amb la tristesa, amb l’enveja, amb els vicis. I així, mentre nosaltres baixem la guàrdia, ell aprofita per a destruir la nostra vida, les nostres famílies i les nostres comunitats.» (Gaudete et exsultate, 161). Com escriu sant Pere: «Sigueu sobris, vetlleu! El vostre adversari, el diable, rugint com un lleó, ronda cercant qui engolir. Resistiu-li ferms en la fe.» (1Pe 5,8) I sols podrem resistir-li ferms si anem construint la nostra fe sobre un bon fonament.

Conclou aquest fragment del pròleg sant Benet amb una crida a actuar, a respondre amb fets a aquestes exhortacions, a esmenar-nos, a convertir-nos. El Senyor no vol la nostra mort, vol la nostra conversió, vol que rectifiquem els nostres errors i que avancem pel camí de l’Evangeli, vol que abandonem les malifetes i obrem honradament. El Senyor vol tot el contrari del que vol el diable, perquè Ell vol el nostre bé i la nostra salvació i el maligne ens vol mal i cerca la nostra perdició. Quan ens endropim espiritualment, quan caiem en la calúmnia, el mal i la infàmia li fem el joc al diable, quan obrem el bé ens acostem al Regne. Està en gran part a les nostres mans no tant obrar el bé com deixar fer al Senyor, deixar-lo que ens ajudi a ben fonamentar la nostra fe, sobre la roca del bon zel, de la pregària i de la seva Paraula.

En paraules de sant Joan Pau II: «La redempció continua sent un oferiment de salvació que correspon a l’home d’acollir amb llibertat. Per això, cadascun serà jutjat «d’acord amb les seves obres» (Ap 20, 13). (...) Per això, la «condemnació» no s’ha d’atribuir a la iniciativa de Déu, atès que en el seu amor misericordiós ell no pot voler sinó la salvació dels éssers que ha creat. En realitat, és la criatura la que es tanca al seu amor. La «condemnació» consisteix precisament en el fet que l’home s’allunya definitivament de Déu, per elecció lliure i confirmada amb la mort, que segella per sempre aquesta opció. La sentència de Déu ratifica aquest estat. La fe cristiana ensenya que, en el risc del «si» i del «no» que caracteritza la llibertat de les criatures, algú ha dit ja «no». Es tracta de les criatures espirituals que es van rebel·lar contra l’amor de Déu i a les quals es diu dimonis (cf. Concili IV del Laterà). Per a nosaltres, els éssers humans, aquesta història ressona com un advertiment: ens exhorta contínuament a evitar la tragèdia en la qual desemboca el pecat i a viure la nostra vida segons el model de Jesús, que sempre va dir «sí» a Déu. » (Audiència general 28 de juliol de 1999). Si ens confiem al Crist com escriu el profeta Jeremies: «Lluitaran contra tu però no et venceran. Jo seré al teu costat per alliberar-te. T’ho dic jo, el Senyor.» (Jr 1,19).