De la Regla de sant Benet
Capítol 66
1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que
sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un
cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè
els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú
truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic,
4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb
tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita
ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és
possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a
dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior
del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per
fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta
Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar
ignorància.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet defineix en aquest capítol, que sembla que tenia que ser el darrer
de la Regla, la persona i la funció del porter. Al cap i a la fi el porter és d’una
banda la primera imatge del monestir que es troba qui hi truca a la porta i
alhora qui protegeix en certa manera la clausura. Escrivia el Pare dels
cartoixans Dom Innocent Le Masson que a l’entorn d’una cartoixa hi ha tres
centres concèntrics que protegeixen la clausura: el primer és el desert, és a
dir el lloc on està situat el monestir aïllat de la resta del món; el segon la
muralla que el circumda i tanca i el tercer la mateixa cel·la de cada monjo. En
el nostre cas la clausura no és tant estricte evidentment, però si que tenim
els primers dos cercles: el monestir està separat de qualsevol nucli urbà de
manera suficient i hi ha tres muralles que el circumdem. En aquest segon cercle
hi ha la figura del monjo porter que d’una banda acull al foraster i de l’altra
podríem dir que té també la funció de preservar la vida dels monjos en la seva
intimitat i en llur vida retirada. Tot plegat ha canviat i molt perquè com tots
observem el nombre de visites ha disminuït més que considerablement, les
trucades telefòniques ja no es fan des de la porteria perquè hi ha telèfons en
cada dependència, per no parlar dels mòbils, i a més tenim el correu electrònic
que ha suplert del tot quasi bé al correu postal, però també a les trucades
telefòniques i fins i tot en gran part a les visites presencials. És el reflex
de que en la nostra societat per exemple ha desaparegut aquell concepte de
visitar les cases que practicaven els nostres avis i s’ha substituït per una
altra dinàmica en les relacions interpersonals. Potser ara en lloc de dir “no
aneu per les cases” s’hauria de dir “no aneu per les xarxes socials”; perquè
tot ha canviat i ho ha fet en pocs anys.
Avui doncs el paper del porter segurament ja no és tant important, però segueix
essent en certa manera la imatge del monestir. Qui fa de porter ha de tenir
sempre clara aquesta doble funció d’acollida i alhora de guardià, podríem dir,
de la pau i del retir dels monjos. Perquè un monjo exposat les vint-i-quatre
hores del dia a interrupcions per visites o trucades no podria viure com a tal
monjo. En aquest aspecte també la irrupció dels nous mitjans d’intercomunicació
personal pot representar un risc per a la deguda clausura d’un monestir, i no
ens ha de fet cap basarda emprar aquest mot utilitzat tradicionalment per
definir les relacions entre un monestir i l’exterior. Hi ha un punt en el que
podem córrer el risc de perdre la deguda pau i és en el caràcter d’immediatesa
que els nous canals de comunicació sembla que imposen. A vegades, fins i tot en
homes d’Església que potser haurien de ser una mica més conscients de com s’estructura
la nostra vida, hi ha desconcert quan no responem a un missatge o a una trucada
de manera immediata. Per evitar tota distracció innecessària és pel que sant
Benet estableix que al monestir hi hagi totes les coses necessàries i així els
monjos evitin de córrer per fora, ja que no convé de cap manera a les nostres ànimes.
Caure en un excés o en una banalització de les comunicacions no deixa de ser
aquest córrer per fora del monestir del que ens parla avui sant Benet i que pot
acabar per resultar perillós per a les nostres ànimes individuals i per a la
nostra vida comunitària.
Cal d’una banda no desatendre el que se’ns vulgui dir o fer arribar, però de l’altra
prioritzar el centre de la nostra vida: la recerca de Déu mitjançant la
pregària comunitària i personal, el contacte amb la Paraula de Déu i el
treball. Si arribem tard a l’Ofici Diví per atendre una trucada o una visita no
essencial, fallem al que ha de ser la nostra vida; si no acomplim amb un horari
ja establert per una causa supèrflua i no raonablement important, fallem en el
nostre acompliment. I aquí en la mesura de la responsabilitat que li pertoca el
porter hi té un paper a desenvolupar actuant com a filtre sempre responsable i
mai arbitrari. Recordem com a anècdota aquell monjo ara ja difunt que quan feia
de porter i trucaven preguntant per determinada dependència inevitablement deia
que no la coneixia i tot seguit penjava el telèfon al seu interlocutor sense
deixar-lo reaccionar. Evidentment no actuava bé per molta gràcia que pogués fer
la seva reacció una mica arrauxada. Oblidava que actuava en nom de la
comunitat, que no ho feia en qualitat de ser tal o qual germà, sinó com a
representant, com a imatge, de tota la comunitat. Això sovint ho oblidem.
En un altra àmbit sens dubte molt més greu l’altra dia em passaven la
intervenció o discurs del Fiscal General de l’Estat en l’acte d’inauguració de
l’any judicial. En la seva intervenció deia: «la Fiscalia General de l’Estat ha
assumit el compromís institucional d’oferir una resposta a les víctimes d’una
realitat criminal d’inqüestionable gravetat: els delictes contra la llibertat
sexual comesos contra menors en contextos religiosos, els abusos en el si de l’Església.
(...) La Memòria explora algunes possibilitats, la sol·licitud de
responsabilitat civil subsidiària de la institució religiosa en la qual han tingut
lloc els fets delictius; valorar l’extensió de l’acusació a les eventuals
conductes encobridores; la sol·licitud, en tot cas, de la inhabilitació
professional de l’acusat per a exercir qualsevol activitat relacionada amb
menors; i la necessària integració dels danys morals i les lesions psíquiques
sofertes en el concepte de responsabilitat civil.» Serveixi tant sols d’exemple
de que el que aquí, en termes jurídics, es defineix com a “responsabilitat
civil subsidiària” és traduïble en el nostre cas a que cadascun de nosaltres en
els nostres actes som imatge del monestir, que el responsable més enllà de la
persona física és la institució, en el nostre cas la comunitat. Per això
segurament és bo que assumim aquest principi ja en les petites coses, en les
coses de cada dia, i així potser ens ajudarà a conscienciar-nos de cara a que
poguessin arribar de nou, Déu no ho vulgui, temes més greus.
Però sovint quan es llegeix o es comenta aquest capítol oblidem una frase
important, molt important del mateix. Aquella que dona lloc a interpretar que
en una primera redacció de la Regla era el seu darrer capítol. És quan sant
Benet ens diu: «I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat,
perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.». Llegim o millor dit escoltem
la Regla una mitjana de quatre cops l’any, sovint, ens cal reconeix-ho, en
determinats capítols estem més pendents de veure-hi les mancances de l’abat,
del prior, del majordom, dels sacerdots, dels servidors o dels candidats que no
pas aprofitem la lectura per anar pouant en l’espiritualitat profunda
espiritualment i també amarada de realisme de la Regla.
Si hi ha un text, fora de l’Evangeli o del conjunt de la Paraula de Déu, que
ens surti al pas cada dia amb més freqüència i més intensitat aquest no és
altra que la Regla, que de fet es fonamenta sempre en l’Escriptura i els
ensenyaments evangèlics i alhora en els Pares que abans de sant Benet van
escriure la seves regles per a regir la vida comunitària d’aquells qui cerquen
Déu. Tenim en aquest text un manual per a la nostra vida, la concreció en molts
temes de com hem de viure o de com no hem de viure el seguiment del Crist.
Que faig tard a l’Ofici Diví, i a vegades intento dissimular-ho entrant per la
reixa o pujant al cor cantant, com feia un germà nostre ja a la casa del Pare
amb una actitud més pròpia d’un animador litúrgic que d’un monjo que fa tard i
per tant està en falta; doncs no acompleixo el que ens diu sant Benet de ser
puntualment fidels a l’Ofici Diví. Que no actuo amb aquella dolcesa del temor
de Déu, de la que ens parlava avui sant Benet referint-se al porter; doncs no
acompleixo el que ens diu sant Benet de tenir seny. Que parlo al cor, al
refetor o després de Completes; doncs no acompleixo el que ens diu sant Benet
sobre el silenci; i sobretot si murmuro de manera habitual, impulsiva i quasi
malaltissa; doncs no acompleixo el que ens diu sant Benet tantes vegades al
llarg de la Regla.
La Regla, que potser de tant sentida, més que escoltada, ens pot deixar de
sorprendre i ens pot resultar excessivament coneguda fins al punt de no
prestar-li l’atenció que li devem; és sempre per a nosaltres una norma
rectíssima de vida humana, la mostra d’una honestedat de costums, un començ de
vida monàstica. Prestem doncs sempre atenció a aquesta mínima Regla que sant
Benet va redactar com un començament, intentant de vèncer la peresa, la nostra
tendència a viure malament, la nostra negligència i tot allò que ens sigui
motiu de vergonya i de confusió.
diumenge, 17 de setembre de 2023
ELS PORTERS DEL MONESTIR
diumenge, 10 de setembre de 2023
ELS FILLS DELS NOBLES O DELS POBRES QUE SÓN OFERTS
De la Regla de sant Benet
Capítol 59
1 Si mai algun noble ofereix el seu fill a Déu en el monestir, i el noi
encara és petit, que els seus pares escriguin la cèdula de petició que hem dit
abans, 2 i juntament amb l’oblació eucarística embolcallin la cèdula i la mà
del noi amb les tovalles de l’altar, i així l’oferiran. 3 Pel que fa als seus
béns, que a la cèdula que presenten prometin amb jurament que mai, ni per ells
mateixos, ni per un procurador, ni per qualsevol mitjà, no li donaran res ni li
facilitaran l’ocasió de posseir; 4 o bé, si no volen fer-ho així i volen oferir
alguna cosa com a almoina per compensar el monestir, 5 que facin una donació
dels béns que volen donar al monestir, reservant se’n, si ho preferien, l’usdefruit.
6 I així quedin tancades totes les portes, de manera que no resti a l’infant
cap esperança que el pugui seduir i perdre’l —Déu no ho vulgui—, cosa que sabem
per experiència. 7 Igual ho faran els de condició modesta. 8 Aquells, però, que
no tenen absolutament res, que escriguin simplement la cèdula i ofereixin el
seu fill amb l’oblació davant de testimonis.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Jesús havia dit als deixebles: «és més fàcil que un camell passi pel forat d’una
agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu» (Mt 19,24). Sembla que sant
Benet comparteix aquesta idea i per tant si el fill d’un noble entra o millor
dit és ofert al monestir, per tal de garantir la seva continuïtat com a monjo sant
Benet planteja de tancar-li totes les portes, de manera que no li quedi cap
esperança que el pugui seduir i perdre’l per Déu. Mirat des de la perspectiva
actual aquesta argumentació ens grinyola en dos punts bàsics: Oferir un infant
com a monjo sense poder tenir aquest per la seva edat la capacitat de ser-ne
conscient, ni de prendre la decisió per pròpia iniciativa, no és pas un acte
lliure en cap aspecte del que podem entendre per concepte de llibertat i
privar-lo del que li pertoca d’una manera que podríem dir poc legal, tampoc no
és un concepte que pugui ser assumit avui dia. Certament a l’edat mitjana tot
plegat no era inusual i el concepte de llibertat individual evolucionaria i
molt al llarg dels segles posteriors. No oblidem en cap cas que alguns dels
ideals del que s’han anomenat drets humans no és que no siguin contraris als
postulats evangèlics, sinó que deriven directament d’aquests, és a dir que
tenen una arrel cristiana incontestable. Tema a part és l’evolució i sobretot
la teorització i la posada en pràctica d’alguns d’aquests aspectes tal com s’ha
fet al llarg dels darrers segles.
No veiem pas en l’Evangeli que Jesús forci als deixebles a seguir-lo, el «vine
i ho veuràs» de la crida evangèlica és més aviat un acostament mutu en el que
Crist té la iniciativa, com sempre, i el cridat respon afirmativament com els
deixebles o negativament com aquell jove ric al qui digué: «Encara et manca una
cosa: ven tot el que tens i reparteix-ho entre els pobres, i tindràs un tresor
al cel. Després vine i segueix-me. Quan va sentir això, aquell home es posà tot
trist, perquè era molt ric. Jesús, en veure’l entristit, digué: Que n’és, de
difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu! És més fàcil que un
camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu»
(Lc 18,22-25). Situació que no impossibilita que un ric segueixi a Jesús perquè
com el mateix Crist diu en aquest episodi relatat per l’evangelista Lluc: «Allò
que és impossible als homes, és possible a Déu» (Lc 18,27). El que cal és
comprendre que Crist ens parla en un altre llenguatge i que la seva idea de
riquesa no és pas la que te el món habitualment, que creu que acumular diners,
propietats o béns de tota mena dona seguretat, sinó que com diu als deixebles
«Us asseguro que tothom qui pel Regne de Déu hagi deixat casa, muller, germans,
pares o fills, rebrà molt més en el temps present i, en el món futur, tindrà la
vida eterna» (Lc 18,29-30).
El que ens deixa clar l’Evangeli i a la seva manera, podríem dir que un tant
brusca, sant Benet a la Regla, és que la riquesa, l’afany o fins i tot la
possibilitat d’obtenir-la pot no ajudar a seguir al Crist. Perquè no es tracta
tant sols de tenir, sinó d’aquella sensació de que si un dia som seduïts pel
materialisme, Déu no ho vulgui, tindrem un recer on acudir. Podríem
sistematitzar-ho en una frase que pot ser verbalitzada o simplement
mentalitzada “a mi el dia en que no em vagi bé al monestir tindré qui m’aculli
i podré fer la meva vida”. I pensem en el que acaba dient sant Benet: «cosa que
sabem per experiència», no parla de teories, sinó que ens diu que sap per
experiència pròpia que les riqueses del món i les temptacions que aquestes
comporten poden suposar un risc per a la vida del monjo.
A vegades la riquesa no ja personal sinó per exemple familiar ens pot
interferir en la nostra vida de monjos, en la línia d’obtenir d’altri allò que
no ens és necessari i tenir per tenir o tenir fàcilment i sense esforç són dos
conceptes o pràctiques poc monàstiques. Com ja parla sant Benet en d’altres
capítols no es tracta de negar allò necessari, ni de que el cellerer es dediqui
a obstaculitzar tota petició sigui o no assenyada, sinó de tenir una certa
sensibilitat respecte al tema de la propietat, la riquesa i les coses
supèrflues. Un altra aspecte que ens pot sotragar és quan rebem una herència i
no hi renunciem en bé dels nostres familiars o de qui sigui, perquè això de
fet, tard o d’hora pot acabar creant-nos problemes i aquests els podem arribar
a traspassar a la mateixa comunitat si un dia nosaltres som cridats a la casa
del Pare i no hem resolt el tema. Deixant de banda que aquest tema és sovint
espinós i crea tensions interfamiliars a les que més val que no ens sotmetem
per no pertorbar la nostra vida de monjos.
Certament tenim dret a posseir, com tenim dret a formar una família o a tenir
un habitatge digne; però en tots aquets terrenys en la vida monàstica hi entra
el concepte de la renúncia. Una renúncia que en el nostre cas no és obligada
com en el d’aquells infants fills de nobles que eren oferts independentment de
si podien tenir o no vocació o millor dit la poguessin tenir o no en arribar a
ser adults; en el nostre cas es tracta de renúncies voluntàries. Per dir-ho d’una
altra manera, a la vida no es pot tenir tot, si volem certes coses o un
determinat tipus de vida, hem de renunciar a d’altres possibilitats.
La nostra vida, la vida monàstica no és pas un esclavatge ni una condemna, és
un vertader regal de Déu, que implica, és cert, renúncies. Tanmateix com la
vida familiar, un matrimoni que té fills haurà de renunciar o prioritzar
determinades coses en bé dels fills, econòmiques o de llibertat de moviment o
de dedicar un temps concret als fills i llevar-lo de ser un temps personal;
però sempre per a uns pares dedicar el millor als fills no és vist com una
renúncia, sinó més aviat com un acte d’amor, com una vertadera riquesa. Així
nosaltres renunciem a determinades coses materials, de llibertat de moviments,
de disponibilitat horària o tantes altres coses en bé d’un bé molt millor, la
cerca de Déu en el clos del monestir. Per afavorir aquesta centralitat de Crist
en la nostra vida és bon consell el que avui ens dona sant Benet, no fixar-nos
en altra cosa que no sigui el seguiment del Crist i no deixar-nos seduir per
coses materials, sempre caduques, sempre fugisseres i que més que satisfer,
sovint no fan sinó crear més necessitat; una dinàmica que al cap i a la fi és
ben present en la nostra societat actual i que no hauria de dominar ni ser
present mai en la nostra vida monàstica.
Un ric no pot ser monjo? Algú provinent d’una família amb bons recursos no és
ben bé lliure per a seguir la vocació monàstica? Algú que ha tingut una bona
feina i que legítimament ha obtingut béns, no pot ser cridat a la vida
monàstica? Ens
ha respost el mateix Crist: «Allò que és impossible als homes, és possible a
Déu» (Lc 18,27). Però
d’aquest capítol que ens pot semblar obsolet, fora de lloc o políticament
incorrecte, que diríem avui, en podem treure també una lliçó i és la de caminar
lliurement per la via de la vida monàstica amb el mínim de lligams materials
que puguin ser un risc per a la nostra vocació, cal que siguem nosaltres
mateixos els qui de manera lliure tanquem totes les portes a la seduccions
materials, sensuals o de poder que ens puguin assaltar o temptar i així siguem
cada cop més lliures per avançar vers Crist.
En sintonia amb això, sant Bernat, provinent evidentment d’una família podríem
dir que més que benestant, va tenir l’experiència que la humilitat era la clau
que disposava a l’acolliment de l’ombra i del perdó enfront de la culpa. La
humilitat passa per la veritat d’un mateix com a persona, per l’amor
misericordiós als altres, i culmina en la il·luminació, o cosa que és el
mateix, en la simplicitat i en la pau. Simplicitat que dona pau enfront de l’afany
de posseir que porta a la intranquil·litat i a la torbació.
O en paraules del Papa Benet: «Tenir els mateixos sentiments de Jesús significa
no considerar el poder, la riquesa, el prestigi com els valors suprems de la
nostra vida, perquè en el fons no responen a la set més profunda del nostre
esperit, sinó obrir el nostre cor a l’Altre, portar amb l’altre el pes de la
nostra vida i obrir-nos al Pare del cel amb sentit d’obediència i confiança,
sabent que precisament obeint al Pare serem lliures. Tenir
els mateixos sentiments de Jesús ha de ser l’exercici diari dels cristians.» (Audiència
general 1 de juny de 2005).
diumenge, 27 d’agost de 2023
EL SENYAL QUE S’HA DE FER PER A L’HORA DE L’OFICI DIVÍ
De la Regla de sant Benet
Capítol 47
1 Que estigui a càrrec de l’abat, tant de dia com de nit, de fer el senyal
per a l ‘hora de l’ofici diví, de fer-lo ell mateix o que encomani aquesta
missió a un germà prou zelós perquè tot es faci a les hores corresponents. 2
Els salms i les antífones, que els recitin després de l’abat, per ordre aquells
que en tinguin l’encàrrec. 3 Però a cantar i a
llegir, que no s’hi atreveixi sinó aquell que pot complir aquest ofici de
manera que s’edifiquin els oients. 4 I s’ha de fer amb
humilitat, amb gravetat i amb respecte, i aquell a qui ho encarregui l’abat.
Comentari
de l’Abat Octavi Vilà
Aquinata
Böckmann escriu respecte a aquest capítol que forma part de la darrera secció
de la Regla. Sant Benet després de tractar de la litúrgia en els capítols 8 al
20, torna aquí a parlar del senyal que cal fer per començar l’Ofici Diví, com
abans ha parlat de no fer-hi tard o de com satisfer quan ens hi equivoquem. Té
aquest capítol dues parts ben definides, la primera fa referència directament
al senyal que cal fer per començar l’Ofici, la segona part parla de com recitar
els Salms, cantar-los o llegir les lliçons.
Ens pot semblar curiós que sant Benet presti una atenció concreta al senyal que
cal fer per començar l’Ofici Diví, encarregant aquesta tasca al mateix Abat o a
aquell a qui ell ho mani, que ha de ser un germà prou zelós per tal de que tot
es faci a les hores corresponents. Dit d’una altra manera aquells qui fan tard
a l’Ofici Diví, que ja són advertits per sant Benet al capítol XLIII,
evidentment no semblen els més indicats per rebre aquest encàrrec, ja que
sempre suposaria un destorb no començar a l’hora corresponent. L’al·lusió de
sant Benet de que estigui a càrrec de l’abat tant de dia com de nit fer el
senyal, avui ens pot semblar qui sap si supèrflua per una raó ben senzilla, en
la nostra època el rellotge té en certa manera un poder sobre nosaltres molt
superior al que podia tenir en època de sant Benet l’exactitud de les hores.
Així Sor Michaela Puzicha parla al respecte de l’exactitud de l’hora, com d’un
tema vertaderament important en l’antiguitat al que avui ja no veiem com a tal,
acostumats com estem a que el rellotge i el campanar marquin el ritme de la
nostra jornada, ens manin com a representants de la veu de Déu. La mateixa
Escriptura, assenyala aquesta comentarista de la Regla, ens parla de com en l’antiguitat,
es feia un senyal per anunciar i convidar a la lloança. La crida no es feia
tant sols amb la veu, s’empraven diferents instruments com ara la trompa, les
trompetes o els corns. En tenim referències ben concretes per exemple als Salms
on per citar-ne tant sols un exemple el Salm 81 ens diu «Toqueu els corns per
la lluna nova i per la lluna plena, anunciant la diada de gran festa.» (Salm
81,1).
Per anunciar i començar la pregària en el monaquisme antic, com avui, es donava
un senyal. Era molt important saber en quin moment calia donar-lo aquest
senyal, tenint present que en els inicis del monaquisme els rellotges d’aigua o
els de sol eren limitats en la seva precisió i òbviament no aptes per a totes
les hores del dia. D’aquí que es cregui que els grans rellotges de pesos i
rodes van ser inventats a occident cap a finals del segle X pel monjo benedictí
Gerbert, que esdevindria el primer Papa francès de la història amb el nom de
Silvestre II, tot i que es coneixien rellotges mecànics amb anterioritat a l’Imperi
bizantí. D’aquest monjo esdevingut Papa s’escriu que va viatjar a la cort del
comte de Barcelona, Borrell II, on va romandre tres anys residint al monestir
de Santa María de Ripoll, sembla doncs que sabia de la necessitat de donar l’hora
amb certa exactitud. En època de Pacomi un monjo era l’encarregat de donar el
senyal per aixecar-se amb una trompeta o una tuba; en temps de Basili era un
germà qui anava recorrent els llits despertant als monjos, Cassià parla de
trucar a les portes de les cel·les; sempre tots ells orientats tant sols per la
posició dels estels. Al cap i a la fi la paraula Vigílies ve de l’acció de
vigilar, de vetllar donat que algun monjo tenia que restar atent a l’hora i
apercebir-se de que el moment de desvetllar-se i d’anar a l’Ofici arribava.
Serveixin aquestes anècdotes per destacar la importància i alhora la dificultat
de precisar les hores en temps de sant Benet i dels esforços per intentar
determinar-les amb una certa exactitud amb la necessitat de que un cop
establerta el inici del Ofici Diví respongués a un únic senyal fet pel
superior. Avui tot això ens és bastant més fàcil, un rellotge sincronitzat amb
un altra d’exacte, unes campanes que sonen, per no parlar dels rellotges de
polsera o dels despertadors que cadascun pugui tenir a la cel·la, però malgrat
tot això a vegades tenim la temptació de fer orelles sordes i seguir dormint o
retardar el fet d’anar a l’oratori amb el risc de fer-hi tard i destorbar als
germans.
Hi ha una segona part del capítol que és dedicada al recitat de Salms i
antífones. Sant Benet ja ha parlat quan tracta de la lectura al refetor de que
no tothom s’atreveixi a llegir, sinó aquells qui edifiquin als oients. Ara aquí
ens diu també que cal llegir per ordre, ho han de fer els qui tinguin l’encàrrec,
no s’hi ha d’atrevir el qui no pot complir amb aquest ofici de manera edificant
i evidentment, com no podria ser d’altra manera, qui llegeix no ha d’abandonar
la humilitat, la gravetat i el respecte. Edificar al qui escolta, aquest és l’objectiu
i el lector no n’és sinó un instrument, una eina, d’aquí que enorgullir-se de
la seva tasca estigui fora de lloc. Correm sovint la temptació de trencar la
igualtat, la simetria de la comunitat; a vegades ho fem per voluntat pròpia, a
vegades empesos per comentaris d’altres persones alienes al monestir, que ves a
saber quin grau de sinceritat i quin grau d’adulació interessada o de llagot,
de “lisonja” que diuen a Castella, tenen les seves paraules. Escriu Nicet de
Reims: «salmegem amb els sentits ben atents i amb la intel·ligència ben
desperta (...) de manera que el salm ha de ser cantat no tant sols amb “l’esperit”,
és a dir, amb el so de la veu, sinó també amb la “ment”, meditant interiorment
quan salmegem, perquè no succeeixi que, dominada la ment per pensaments
estranys, maldi infructuosament. Tot s’ha de celebrar com qui se sap en
presència de Déu i no amb el desig de plaure als homes o a si mateix.» (Sobre
el bé de la salmòdia).
Avui sant Benet ens centra en l’objectiu de la lectura o del cant que no és ni
ha de ser altre que el d’edificar als oients i això també implica que els
presents han de ser oients atents, no pas passius, sinó ben actius. A uns
lectors edificadors han de correspondre uns oients delerosos de ser edificats,
tant més quan el que escoltem és la Paraula de Déu o la dels Pares de l’Església,
és a dir els dos pilars de la nostra fe: Escriptura i tradició. Recordem aquell
germà nostre, ja a la casa del pare, que llegia amb una determinada cantarella,
molt emprada en l’època en que ell entrà al monestir; quan se li comentava ens
deia “oi que s’entén? Doncs això és el que interessa”, ell tenia molt clar que
la seva funció era edificar, arribar als monjos que l’escoltaven, era per tant
d’aquells qui complia l’ofici de lector de la manera que lloa sant Benet. No
cal repetir cantarelles que avui ens podrien sonar un tant fora de lloc, però
si sempre tenir cura de com llegim o cantem i de quina és la finalitat de la
nostra tasca. Per això al cor, al presbiteri, a la sala capitular o al refetor
cal ser-hi puntuals, evitant les precipitacions i així asserenats ésser ben
conscients de la importància del que anem a fer i fer-ho amb responsabilitat.
Escrivia en la seva obra Nocions de la vida religiosa i monàstica l’abat
Dom Pròsper Guéranguer: «Els germans no estimaran res per sobre del servei de
diví i el veuran com el més noble i útil treball del dia. Comprendran que
després d’haver abandonat tot per Déu, la seva primera cura ha de ser de vagar
a Déu. El zel que posaran en el servei diví donarà la mesura de la seva
fidelitat a la seva vocació.» (Capítol I,2). És per això que sant Benet recalca
la importància de l’Ofici Diví, al que no hem d’anteposar res, al que hem d’arribar-hi
puntuals, durant el qual hem d’estar-hi atents per tal de que ens sigui de
profit a nosaltres, als germans de comunitat i també als qui ens escoltin ja
sigui presencialment o ara també pels mitjans telemàtics.
diumenge, 20 d’agost de 2023
LA MESURA DE LA BEGUDA
De la Regla de sant Benet
Capítol 40
1 «Cadascú té un do particular de Déu, l’un d’una manera, l’altre d’una
altra». 2
Per això ens fa un cert escrúpol d’establir la mesura de l’aliment dels altres.
3
Amb tot, tenint en consideració la flaquesa dels febles, creiem que és
suficient per a cadascú una hèmina de vi al dia. 4 Aquells, tanmateix, a qui
Déu dóna de poder-se’n estar, sàpiguen que tindran una recompensa especial. 5
Però, si les condicions del lloc, o el treball, o la calor de l’estiu, fan que
en calgui més, que estigui al judici del superior, mentre vigili que mai no s’arribi
a la sacietat o a l’embriaguesa. 6 Encara que llegim que el vi no és gens propi
de monjos, amb tot, com que als nostres temps això no se’ls pot fer entendre,
almenys convinguem a no beure fins a la sacietat, sinó amb moderació, 7 perquè «el
vi fa claudicar fins i tot els savis». 8 Però, si les condicions del lloc fan
que no es pugui trobar ni la quantitat esmentada, sinó molt menys, o no gens
que beneeixin Déu els qui viuen allà, i que no murmurin. 9 Sobretot advertim
això: que evitin les murmuracions.
Comentari
de l’Abat Octavi Vilà
En
quatre capítols sant Benet deixa establert les línies generals de com han de
ser els àpats; a quina hora i que s’hi ha d’escoltar i que no s’ha de sentir,
és a dir que cal fer-los sempre en silenci i atents a la lectura. Pel que fa a les
quantitats tot i que reconeix que aquesta és una faceta particular de cadascú i
en certa manera privada, com que no deixa de ser un acte comunitari i no pas
menor, estableix certes mesures, estableix un marc com podríem dir avui. En
primer lloc tant en el capítol anterior, dedicat al menjar, com en aquest,
dedicat a la beguda, la Regla ens diu de defugir dels excessos, fugir de l’enfit
i de l’embriaguesa. Estableix doncs un mínim per a tots, no caure en l’excés, i
també un màxim, per exemple estar-se de beure vi. Entre un límit i l’altre hi
ha tot un ampli ventall de possibilitats que han de dependre sempre no pas del
caprici dels monjos sinó de la consideració de la flaquesa dels febles o de les
condicions del lloc o de la feixuguesa del treball.
Quan sant Benet ens parla de beure es refereix al vi, per l’època no se li pot
acudir de parlar d’altres begudes alcohòliques ben poc corrents i encara menys
a l’abast dels monjos. El vi en si mateix, tot i no ser propi de monjos, no és
quelcom pecaminós. La mateixa Escriptura parla del fruit de la vinya com a un
do de Déu, un símbol de salut escatològica i de comunió amb el Senyor. Aquesta
idea arriba en l’Evangeli a un punt culminant en dos episodis ben concrets: les
noces Canà i el darrer sopar. Ara bé que el vi, com qualsevol altra cosa que
creï dependència, és perillós sant Benet ho té ben clar.
La concupiscència, de la que àmpliament parlava sant Joan Pau II en les
catequesis del inici del seu pontificat, esgarria i fa claudicar fins i tot als
savis. Quan un membre d’una comunitat té un problema amb la beguda o té
qualsevol altre greu dependència física o afectiva, aquesta en un moment o
altre acaba afectant a tota la comunitat i crea un greu problema de convivència
i de salut corporal i espiritual a l’afectat i al conjunt de la comunitat.
Qualsevol dependència és perillosa i això sant Benet ens ho deixa ben clar en
aquests dos capítols, l’anterior dedicat al menjar, i el que avui escoltem
dedicat a la beguda i per evitar caure en excessos el millor és la moderació.
Aquesta norma, la de cercar en la nostra vida la moderació, és vàlida en
aspectes més materials com aquests i també en d’altres com ara les ambicions,
les gelosies, l’afany de posseir i tantes altres coses que ens poden esgarriar
el camí cap a la vida eterna.
Sant Benet coneix la naturalesa humana i sap que si bé seria millor poder-se’n
estar, perquè el vi no és propi de monjos, com que això és difícil de
fer-nos-ho entendre al menys hem de ser conscients de no caure en la sacietat,
l’embriaguesa o l’enfit. Per arribar a poder-se’n estar, al menys en alguns
moments de l’any litúrgic, en alguns monestirs s’opta per una fórmula ben
vàlida que és prescindir del vi durant la Quaresma o l’Advent, contenint aquest
consum en els temps forts es prepara el camí cap a la Pasqua i el Nadal, això
sempre és una opció que es pot aplicar i segurament alhora també significa una
privació important, una mortificació que es deia abans. Pot recordar aquesta
mesura allò que disposa sant Agustí a la seva Regla, que es begui vi tant sols
dissabtes i diumenges i no pas la resta de dies de la setmana. No és pas que
sant Benet no sigui conscient i comprensiu amb les debilitats de la naturalesa
humana, amb les condicions diverses de clima o de treball, amb les diverses edats
i els malats, sinó que cerca que tot plegat no sigui una justificació per no
intentar de portar una vida reglada i sense excessos de cap mena. Sant
Bernat escriu al respecte: «Concretant tot dependrà de que els monjos més
rigorosos deixin de murmurar i els més relaxats tallin amb allò de superflu. Així
cadascun conservaria el do que posseeix , sense jutjar al qui no el te; si el
que ja ha optat per ser bo no enveja als qui són millors i el qui creu obrar
millor no menysprea la bondat de l’altra; si els que poden viure més
rigorosament no vilipendien als qui no poden fer-ho i aquests admiren als
primers, però sense pretendre d’imitar-los temeràriament. Als qui ja professen
una vida més rigorosa no els està permès davallar a una altra menys exigent
sense caure en l’apostasia. El que no vol dir que s’hagi d’arribar a la
conclusió de que tots haurien de passar d’observances menors a d’altres de
majors per tal de que no caiguin en la rutina.» (Apologia a l’abat Guillem,
XII, 30)
Cert és també que en una vida regular i ben regulada a vegades tenim la
temptació de caure en determinats vicis cercant conscientment o inconscientment
un cert alleugeriment del ritme habitual, una certa compensació o consolació
com deien alguns monjos de fa unes dècades. També és cert que si poc a poc o
més de sobte anem perdent la profunditat espiritual de la nostra vida i ens
anem centrant exclusivament en temes materials, que un menjar o una beguda
siguin o no del nostre grat pot influir i molt en el nostre estat d’ànim. Ens
caldria a vegades si caiem en aquest excés de carnalitat o de banalització del
nostre dia a dia, analitzar de seguida l’estat de la nostra vocació abans de
córrer el perill de caure en un desencís que ens porti a una crisi més greu. Si
ho mirem més fredament és bastant ridícul que un menjar plaent o no, que una
beguda més o menys fresca per exemple a l’estiu influeixi en el nostre estat d’ànim
espiritual, però a vegades pot ser així i tots correm el risc de caure-hi. Això
enllaça amb la darrera idea que expressa sant Benet en aquest capítol i que no
és altra que la de no caure en la murmuració. Un concepte aquest que sant Benet
empra tretze cops al llarg de la Regla, un nombre no pas menor que ens dona
idea de la importància que li dona sant Benet als efectes devastadors d’aquest
vici, mare de tots els vicis. Així doncs també pel que fa a la beguda si ens en
podem estar sense gens de vi o amb menys quantitat no hem de murmurar sinó
beneir Déu. Avui solemnitat de sant Bernat es bo de recordar que per ell la
murmuració és espasa de tres talls que d’un sol cop causa tres ferides: Es
fereix qui murmura, perquè comet pecat, fereix al difamat, perquè li lleva l’honra
i fereix també al qui escolta la murmuració, perquè sentint-la demostra
complaença malsana, i això també és pecar (cf. Sermó 24). Motiu de més
per mirar sempre de no caure-hi en la murmuració i d’evitar en aquesta matèria
un enfit o una embriaguesa, practicant sempre respecte a la murmuració la
tolerància zero, com es diu avui en la nostra societat.
diumenge, 13 d’agost de 2023
SI ELS MONJOS HAN DE TENIR RES DE PROPI
De la Regla de sant Benet
Capítol 33
1 Sobretot cal que aquest vici sigui extirpat de soca-rel del monestir: 2
que ningú no gosi donar o rebre res sense permís de l’abat, 3 ni tenir cap cosa
com a pròpia, absolutament res, ni un còdex, ni tauletes, ni estil, res
absolutament, 4 com uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu
propi cos ni de la seva voluntat, 5 sinó que, totes les coses necessàries, les
han d’esperar del pare del monestir; i que no els sigui lícit de tenir res que
l’abat no els ho hagi donat o permès. 6 «Que tot sigui comú a tots», tal com
està escrit, i que «ningú no digui ni tingui res com a seu».
Comentari
de l’Abat Octavi Vilà
Els
éssers humans tenim una tendència natural, podríem dir que genètica, cap a la
possessió, vers a considerar determinades coses com a nostres. Una tendència
que apareix ben aviat a la infantesa i que a vegades és estimulada pels
mateixos pares o mestres amb la intenció de responsabilitzar-nos de la cura de
coses tals com la roba, els estris d’estudi o tantes altres. Aquesta tendència
innata sembla no desaparèixer amb el pas dels anys fins i tot quan s’ha portat
un tipus de vida, com ara la monàstica, on no s’hauria de tenir o de considerar
res com a propi. Ho veiem en les actituds d’alguns germans grans quan els
arriba l’edat avançada i la ment ja no pot controlar tant les seves reaccions
com abans, com pateixen una vertadera paranoia respecte a allò que consideren
seu i que creuen que els han robat, quan de fet han oblidat on ho han posat. Al
sentiment de desconfiança que els neguiteja s’uneix un ressorgiment del sentit
de la propietat. Una
situació poc en consonància amb el que ens diu sant Benet sobre els monjos que
defineix «com uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi
cos ni de la seva voluntat.» Evidentment quan un monjo es fa gran, molt gran, i
va perdent facultats no se l’hi han d’exigir coses per damunt de les seves
possibilitats, però no deixa de ser curiós que qui ha portat una vida on la
norma és no tenir cap cosa com a pròpia pateixi i a vegades molt, pel destí i
la sort del que considera única i exclusivament seu. Deu ser que aquest vici de
la propietat, com el denomina sant Benet, és bastant més difícil d’erradicar
del que sembla a primera vista i que sovint no desapareix mai.
Posseir no és tant sols un vici, és essencialment una temptació en la que tots
caiem o correm el risc de caure. Recorrent a familiars, a algun filoteu o a
alguna filotea, a amics, companys o coneguts, com deia fra Marc, que poden ser
objecte de la nostra demanda explícita o indirecte per satisfer sols en part
els nostres desitjos de posseir, ja que aquest vici veritablement no es satisfà
mai perquè creix sempre exponencialment. En aquest cas no és el més important
el què o la quantitat, que si és quelcom forassenyat si que esdevé també un
problema, sinó la mateixa naturalesa d’un fet puntual o habitual que troba ben
aviat un bon acolliment en satisfer aquesta tendència nostre ben humana a
posseir.
Però aquest vici, com el defineix sant Benet, pot presentar múltiples imatges.
Ens podem apropiar d’una responsabilitat, sempre confiada per la comunitat i
sempre, sempre temporal, per fer-ne una mena de fortí des d’on satisfer la
nostra ambició de posseir, en aquest cas no tant sols coses materials, que
també, sinó sobretot posseir influència o capacitat de decisió sobre d’altres.
El cas emblemàtic o el més evident és el del majordom que tot i que sant Benet
deixa molt clar quin ha de ser el seu paper i la seva funció, massa sovint
esdevé pedra d’ensopec per l’abat i per tota la comunitat. Aquesta situació
acaba per tenir un final no feliç i algun cas, que ens és ben proper en el
temps, no n’és sinó una mostra i tinguem ben present que la nostra comunitat en
aquest terreny no ha estat pas una excepció sinó que en d’altres comunitats s’han
viscut o es viuen situacions similars. Però el que pot passar al cellerer o
majordom li pot passar a qualsevol altra amb una responsabilitat, sigui la que
sigui: cuina, hostatgeria, biblioteca, bugaderia, hort, porteria o correu,
perquè som humans i on hi ha la temptació i alhora l’ocasió, pot acabar per
haver-hi, Déu no ho vulgui, la falta. Hi pot haver fins i tot una manera més
profunda de possessió i és la pretensió d’influenciar sobre d’altres germans en
profit dels nostres propis interessos, sempre particulars, creant llaços
afectius fora de lloc en un monestir o establint d’altres fórmules esbiaixades,
perquè a vegades podem fer servir la nostra parcel·la de poder, que de fet és
de responsabilitat i de servei i no pas de poder, per dirigir la voluntat d’altres
en profit propi intentant apropiar-nos-les.
Com vèncer-la doncs aquesta temptació? En primer lloc és un treball personal
tant espiritual com d’establir hàbits diaris. Si portem la nostra vida interior
i la vida comunitària amb un sà equilibri entre ofici diví, pregària personal,
treball, descans i contacte amb la Paraula de Déu, no ens estalviarem del tot
el risc però serà més fàcil vèncer la temptació. Si pel contrari anem rondant
físicament i espiritualment d’un lloc a un altre, sempre disconformes amb el
que vivim, el perill de caure serà molt més alt. Però a resistir la temptació
ens hi poden també ajudar els germans. En primer lloc amb el seu exemple de
fidelitat a la Regla i això inclou que al que li pertoca cal que doni tot allò
necessari, no pas allò superflu o fruit del caprici, al que li demana per
evitar que la temptació de cercar-ho en un altre lloc ens assalti. Exemples
senzills i quotidians ens poden venir a tots al cap i tant falta qui ambiciona
alguna cosa per caprici com qui no dona el que és vertaderament necessari,
especialment si actua mogut per interessos personals. En paraules de sant
Agustí: «La meva voluntat perversa es va fer passió, la qual, servida, es va
fer costum, i el costum no contrariat es va fer necessitat.» (Confessions
VIII, 5). No estem pas exempts de les ambicions humanes, a vegades fins i tot
la vida monàstica, la vida en clausura, en el millor sentit del terme, pot
actuar de caixa de ressonància o fer que tenint petits capricis, que creant-nos
necessitats que no són tals, intentem, ni que sigui inconscientment, de
compensar una part o la totalitat del que hem renunciat per seguir al Crist.
Escriu Joan Cassià a les Col·lacions: «Sapiguem, amb tot, que si ens retirem al
desert o a qualsevol lloc solitari, abans d’haver curat els nostres vicis,
frenem solament els efectes, però la passió queda intacta. Roman amagada en el
nostre cor l’arrel dels pecats, puix que no l’hem extirpat. Més encara: aquesta
arrel progressa pas a pas. (...) Els següents indicis ens faran reconèixer que
viu encara en nosaltres. (...) [Un germà] ens demana un manuscrit per a llegir,
o fer ús d’algun objecte que ens pertany. La seva demanda ens entristeix o la
hi neguem: no hi ha dubte que estem presos en els llaços de l’avarícia. (...)
[O] Comparem la nostra austeritat amb la relaxació d’un altre, i apunta en la
nostra ànima un pensament d’altivesa: és segur que som encara víctimes de la
plaga de la supèrbia.» (XIX,XII).
Certament hem renunciat a formar una família, hem renunciat a disposar d’un més
gran o més petit poder econòmic que ens doni una certa independència i hem
renunciat a posseir res com a propi, acceptant de tenir-ho tot en comú, de
compartir-ho tot per tal de que cadascú tingui quan li calgui allò que
necessita. També però ho podríem mirar en positiu, tenim el que ens cal, hi ha
d’altres germans que es preocupen perquè així sigui i no estem lligats per la
dinàmica de la societat de consum o al menys no hauria de ser així. Una vida
monàstica sincera, fidel, espiritualment sana i equilibrada implica renúncies,
certament, però hi ha molt més a guanyar que a perdre, perquè a qui hem vingut
a servir no li plany mai de recompensar als qui el serveixen amb alegria.
Perquè el que vertaderament val és el balanç al final de la jornada, al final
del camí i aleshores no se’ns pesarà pel que hàgim acumulat de coses materials,
sinó si hem seguit o no fidelment al Crist segons el camí establert per sant
Benet a la seva Regla, o al menys si ens hem esmerçat en intentar-ho. Quan un
germà nostre és cridat pel Pare el seu llegat no és el que pugui deixar a la
seva cel·la, sinó la petjada que ha deixat en cadascun de nosaltres, que al cap
i a la fi és reflex del que presentarà com a balanç de la seva vida davant del
Pare.
diumenge, 9 de juliol de 2023
LA HUMILITAT: EL TERCER GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,34
34 El tercer graó de la humilitat és que el monjo, per amor de Déu, se
sotmeti al superior amb tota obediència, imitant el Senyor, de qui diu l’Apòstol:
«Es feu obedient fins a la mort».
Comentari
de l’Abat Octavi Vilà
«Per
amor de Déu» és la motivació que ens dona sant Benet per tal d’obeir als
superiors. I és que de fet hem vingut al monestir no a fer la nostra voluntat sinó
la voluntat d’aquell qui ens hi ha cridat. Però aleshores com saber que fem la
voluntat del Senyor? Com saber que en realitat no estem fent la nostra voluntat
justificant-la en que fem la voluntat del Senyor? Per això sant Benet
externalitza podríem dir l’obediència per tal de saber que no fem la nostra. De
fet en qualsevol vida, en qualsevol moment de la vida, obeïm. Als pares a casa
ja des de petits, als mestres a l’escola, als caps al treball si hem tingut
experiència laboral o també per exemple als metges, o així hauríem de fer-ho,
quan es tracta de temes de salut i és molt probable que a la part final de la
nostra vida acabem per obeir a qui tingui cura de nosaltres i fer-ho a desgrat.
A nivell social és evident que estem obligats a obeir les lleis civils, siguin
del nostre grat o no ho siguin i en el nostre cas també les lleis canòniques.
L’obediència forma doncs part de la nostra vida. Segurament quan passem de la
infància a l’adolescència o de l’adolescència a la joventut i d’aquesta a la
maduresa, la manera d’obeir va canviant perquè les circumstàncies també van
canviant i en alguns moments podem haver tingut períodes de rebel·lia contra
aquell qui hagi significat per a nosaltres l’autoritat, ja siguin per exemple
pares o mestres. Aquí en aquest camí que pot ser la nostra relació amb l’obediència
hem d’arribar també a un grau de maduresa. No serien certament madurs si ens
mantenim en una eterna adolescència emocional on ens mou més la voluntat d’imposar
els nostres capricis per damunt d’allò que ve a anomenar-se el bé comú. I
aquest concepte de bé comú en una vida comunitària és important tenir-lo
present.
Podem mancar per acció o per omissió, podem desobeir per desconeixement, per
negligència o, Déu no ho vulgui, directament per mala voluntat. I no és que
desobeïm tant sols quan els germans o els superiors se n’adonen, nosaltres
mateixos som els primers a saber-nos desobedients i molt sovint aquesta
desobediència no ens proporciona la felicitat, ans al contrari, ens crea
sensació de mancança, d’incompliment. Un exemple, cadascú de nosaltres té
encomanada una tasca, una tasca que fem en bé de la comunitat; negligir-la ve a
ser l’expressió més pràctica de desobeir allò que ens han manat o encomanat.
Aquets dies a Hauterive el grup anomenat AmiCis hem reflexionat sobre les idees
principals que abordava el Papa Francesc en el seu discurs al Capítol General
del nostre Orde. En primer lloc cal dir que aquest discurs va ser elaborat
segurament per la Secretaria d’Estat vaticana en base a uns punts centrals que
el nostre Abat General havia suggerit de tractar durant l’audiència als membres
del Capítol General. Però reflexionant a l’entorn d’idees com observança,
conversió, pobresa o caminar junts, apareix el tema de l’obediència. No és pas
que el Papa Francesc hagués parlat al Capítol General del nostre Orde d’obeir-lo
a ell, sinó que la seva intervenció anava al centre, es dirigia cap a aquell a
qui hem d’obeir per damunt de tot, que no és altra que el Crist que ens ha
cridat a seguir-lo en la vida monàstica. Per això quan ens posem, siguem qui
siguem per damunt podríem dir del bé i del mal, acabem desobeint i a qui
realment desobeïm és al Crist, a aquell qui ens parla cada dia a través de la
seva Paraula, a través de la pregària i a través també dels altres. No obeir-lo
a Ell no vol pas dir que siguem lliures, ans al contrari, vol dir més aviat que
som esclaus, que s’imposa la nostra pròpia voluntat per damunt de la d’Ell. Per
damunt d’aquell que sabem molt bé que no va venir a fer la seva voluntat, sinó
la voluntat del Pare i que tot i que en moments concrets no s’escapés de l’angoixa
personal, en cap moment va dubtar de quina era la seva missió i per a què havia
vingut al món, per a què s’havia fet home, perquè l’havia enviat el Pare.
A nosaltres no se’ns demana de donar la vida pel Crist, al menys no en un
primer moment, se’ns demanen coses molt més simples però tot i així molts cops
ens desagrada fer-les per la seva mateixa naturalesa, per la motivació per la
que ho fem o per qui ens ha dit de fer-ho no és del nostre grat. Ja d’antuvi
aquest tercer graó de la humilitat ens pot fer baixar l’escala esfereïts o al
menys intentant posar les nostres condicions damunt la taula per tal d’acomplir
amb aquest precepte, plantejant una obediència negociada. Hi ha però germans
als qui l’obediència els surt del cor, del més profund del cor, tot i que n’hi
ha d’altres que tot hi esforçar-nos-hi ens costa sinó cada cop més d’obeir sí
que no progressem adequadament en aquest tema. No és que el tema de l’obediència
estigui de moda, segurament tot al contrari, ho veiem en la mateixa Església i
no sols a casa nostra, per exemple a França l’Església ha entrat en una mena de
crisi moral i el seu paper com a referent social es veu extremadament
condicionat per escàndols de diversa mena. Aquesta crisi d’autoritat fa que
alguns sectors enyorin altres moments de la història eclesial quan ningú
discutia els preceptes, mentre que d’altres sectors posen en qüestió qualsevol
precepte sorgit per exemple d’un bisbe o del mateix Papa. L’Esperit Sant a
vegades el fem davallar sobre nosaltres mateixos cada dia i l’espantem per
evitar que davalli sobre els altres i si ho fa, no el reconeixem pas com a
Esperit.
Un dels textos sobre els que hem reflexionat aquest dies a Hauterive era un
apotegma d’un pare del desert. Venia a explicar que dos sants monjos havien
rebut el do de veure si l’altra germà estava en gràcia de Déu o no. Doncs
bé un divendres un dels monjos surt del monestir i reprèn a algú a qui veu
menjant carn dient-li “però que fas en divendres?”. El
monjo torna al monestir i el seu company s’adonà que la gràcia de Déu l’havia
abandonat. El germà va al seu encontre i li diu amb tota delicadesa que veu que
la gràcia de Déu l’ha deixat. En principi el primer no creu haver fet res
malament, però ajudat pel germà reconeix la reprensió feta en divendres a un
tercer. En comunió preguen tots dos durant dues setmanes per esmenar-se
mútuament. Faltar a l’obediència potser es perdre en certa manera la gràcia de
Déu i quan hi caiem ens caldria adonar-nos-en i pregar per recuperar la gràcia.
diumenge, 25 de juny de 2023
PRÒLEG: EL GUIATGE DE L’EVANGELI
De la Regla de sant Benet
Pròleg 21-38
21
Cenyits, doncs, els nostres lloms amb la fe i amb l’observança de les bones
obres, fem els seus camins seguint el guiatge de l’Evangeli, per tal que
meresquem de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne. 22 Si
volem habitar en el temple d’aquest regne, mirem que no s’hi arriba si no és
corrent-hi amb les bones obres. 23 Però, preguntem al Senyor amb el profeta: «Senyor,
¿qui podrà habitar al vostre temple, o qui reposarà a la vostra muntanya santa?»
24 Després d’aquesta pregunta, germans, escoltem el Senyor que ens contesta i
ens mostra el camí d’aquest temple, 25 dient: «Aquell que camina sense culpa i
practica la justícia, 26 que diu la veritat al fons del cor i no enganya amb la
llengua, 27 que no fa mal al proïsme ni admet cap ultratge contra ell». 28
Aquell que, rebutjant del cor el maligne, el diable, que li suggeria alguna
cosa, juntament amb la seva suggestió, el reduí a no res i prengué els seus
pensaments, tot just nascuts, i els esclafà contra el Crist. 29 Els qui amb el
temor del Senyor no s’envaneixen de la seva bona observança, ans, considerant
que no poden fer ells sols el bé que hi ha en ells mateixos, sinó que el fa el
Senyor, glorifiquen el Senyor 30 que actua en ells, tot dient amb el profeta: «No
ens doneu la glòria a nosaltres, Senyor; no a nosaltres, sinó al vostre nom».
31 Igual com l’apòstol Pau tampoc no s’atribuí res de la seva predicació, quan
deia: «Per la gràcia de Déu sóc el que sóc». 32 I torna a dir ell mateix: «El
qui es gloria, que es gloriï en el Senyor». 33 Per on, també el Senyor diu a l’Evangeli:
«El qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, el compararé a un home
assenyat que edifica la seva casa sobre pedra; 34 vingueren riuades, bufaren
els vents i envestiren la casa, i no caigué perquè estava fonamentada sobre
pedra». 35 En acabar de dir totes aquestes coses, el Senyor espera de nosaltres
que cada dia respondrem amb fets a aquestes seves santes exhortacions. 36 Per
això ens són oferts de treva els dies d’aquesta vida, per a esmena de les
nostres maleses, 37 tal com diu l’Apòstol: «Que no saps que la paciència de Déu
t’empeny al penediment?» 38 De fet, el Senyor, sempre bo, diu: «No vull la mort
del pecador, sinó que es converteixi, i que visqui».
Comentari
de l’Abat Octavi Vilà
El nostre objectiu en venir al monestir és fer el camí de la fe guiats per l’Evangeli
i la nostra meta és arribar a veure a aquell qui ens ha cridat al seu regne.
Això sols és possible corrent-hi amb les bones obres, obrant honradament,
practicant la justícia, dient la veritat, no escampant calumnies, no fent mal
al proïsme, ni carregant res d’infamant als altres. Sant
Benet ens deixa ben clar el full de ruta i ens ensenya també que de qualsevol
cosa que aconseguim, de qualsevol passa segura que donem endavant en aquest
camí no ens n’hem de vanagloriar perquè nosaltres mateixos, nosaltres sols, no
podem fer res, sinó que tot ho fa el Senyor. Sor Michaela Puzicha destaca la
importància del verset 21 del pròleg que marca, segons ella, com un parèntesis
entre dues citacions sàlmiques, per deixar ben clar que l’Evangeli és l’únic
camí per arribar a la vida cristiana i que tota regla monàstica no pot estar
sinó en un segon terme. Una vida segons l’Evangeli
condueix a veure al Crist, tota altra no hi porta perquè no té a l’Evangeli com
a font.
Al llarg de la nostra vida monàstica hem d’anar construint la casa de la nostra
fe sobre la roca de l’Evangeli. Així hauria de ser, però massa sovint la
construïm sobre la sorra de la nostra mediocritat, dels nostres capricis i de
la nostra mandra espiritual. Per construir-la, per ben fonamentar-la ens hi hem
de posar d’hora i cada dia. Si sucumbim a la peresa i al recurs o a l’excusa
del “demà ja m’aixecaré, demà ja ho faré, però avui no puc”, argumentant-ho tot
just quan toca la campana a trenc d’alba o una mica abans, se’ns anirà fent
cada cop més difícil complir i en lloc de posar aquest primer fonament de la
pregària matinera sobre la roca, amb la mandra ens fonamentem en la sorra i
així no hi ha qui aguanti la torrentada de la calúmnia, el vent de la infàmia i
correm el risc d’ensorrar-nos en la infidelitat. Segurament seria exagerat dir
que qui compleix amb l’obligació del cor, és a dir és zelós per l’Ofici Diví,
que qui s’esforça en respectar els temps establerts pel contacte amb la Paraula
de Déu fent la lectio i qui segueix l’horari marcat pel treball és ja per això
mateix sempre feliç; seria exagerat dir-ho perquè tenim dies de tot, uns de més
feliços i d’altres de menys afortunats. Però si que resulta curiós com aquell
qui va caient en la infidelitat a l’Ofici Diví, sobretot si és l’hora més
matinera i per tant també esdevé infidel en la Lectio del matí, no esdevé per
això un monjo feliç, ans al contrari pot acabar esdevenint el més rondinaire de
la comunitat.
Podríem doncs ben bé dir que la infidelitat no fa la felicitat perquè en el
fons quan som infidels ho sabem, ens n’adonem, n’estem certs, tot i que potser
no hi vulguem pensar i intentem allunyar aquest pensament del nostre cap, de
que essent infidels no anem pels camins de l’Evangeli, no posem els fonaments
sobre una roca ferma, perquè el nostre caprici és ben bé sorra i una sorra ben
bellugadissa, que fa trontollar tot l’edifici de la nostra vida monàstica i per
tant de la nostra mateixa fe.
El pròleg de la Regla és quelcom més que un tast, que una introducció, en
aquest text sant Benet ens va portant cap a les premisses fonamentals del camí
monàstic. Sant Benet sap mot bé que tant sols amb l’Evangeli avancem, però
també sap que amb la calumnia, amb la infàmia, amb el menyspreu no anem enlloc,
perquè són argúcies, són molt mal companys per aquest camí cap al Regne, ens
pot semblar que ens ajuden perquè emprant-los ens sembla que aconseguim els
nostres objectius, però anem errats, no aconseguim els nostres objectius que
són les bones obres, obrar honradament, practicar la justícia; aconseguim els
objectius del maligne, obrant allò que ell vol que obren per tal d’allunyar-nos
del Regne. Ve el Maligne i no ja ens pren la llavor sembrada en el nostre cor,
sinó que a més impedeix que el Senyor la sembri en el nostre interior,
impedint-nos de pregar, impedint-nos d’acostar-nos a la seva paraula (Cf. Mt
13,19).
Sant Benet també ens dona el remei, la manera de barrar al pas al maligne,
esclafant tot allò que ens suggereix el diable, tot el que ens vol suggestionar
rebutjant-ho de cor i esclafant tots aquests mals pensaments, tot just nascuts
contra el Crist. Així al Crist no tant sols hem d’atribuir-li tot allò de mèrit
que puguem fer, sinó també sortir-nos-en amb bé de la lluita contra el diable.
En paraules del Papa Francesc: «no pensem que —el diable— és un mite, una
representació, un símbol, una figura o una idea. Aquest engany ens porta a
baixar els braços, a descurar-nos i a quedar més exposats. Ell no necessita
posseir-nos. Ens enverina amb l’odi, amb la tristesa, amb l’enveja, amb els
vicis. I així, mentre nosaltres baixem la guàrdia, ell aprofita per a destruir
la nostra vida, les nostres famílies i les nostres comunitats.» (Gaudete
et exsultate, 161). Com escriu sant Pere: «Sigueu sobris, vetlleu! El
vostre adversari, el diable, rugint com un lleó, ronda cercant qui engolir.
Resistiu-li ferms en la fe.» (1Pe 5,8) I sols podrem resistir-li ferms si anem
construint la nostra fe sobre un bon fonament.
Conclou aquest fragment del pròleg sant Benet amb una crida a actuar, a
respondre amb fets a aquestes exhortacions, a esmenar-nos, a convertir-nos. El
Senyor no vol la nostra mort, vol la nostra conversió, vol que rectifiquem els
nostres errors i que avancem pel camí de l’Evangeli, vol que abandonem les
malifetes i obrem honradament. El Senyor vol tot el contrari del que vol el
diable, perquè Ell vol el nostre bé i la nostra salvació i el maligne ens vol
mal i cerca la nostra perdició. Quan ens endropim espiritualment, quan caiem en
la calúmnia, el mal i la infàmia li fem el joc al diable, quan obrem el bé ens
acostem al Regne. Està en gran part a les nostres mans no tant obrar el bé com
deixar fer al Senyor, deixar-lo que ens ajudi a ben fonamentar la nostra fe,
sobre la roca del bon zel, de la pregària i de la seva Paraula.
En paraules de sant Joan Pau II: «La redempció continua sent un oferiment de
salvació que correspon a l’home d’acollir amb llibertat. Per
això, cadascun serà jutjat «d’acord amb les seves obres» (Ap 20, 13). (...)
Per això, la «condemnació» no s’ha d’atribuir a la iniciativa de Déu, atès que
en el seu amor misericordiós ell no pot voler sinó la salvació dels éssers que
ha creat. En realitat, és la criatura la que es tanca al seu amor. La
«condemnació» consisteix precisament en el fet que l’home s’allunya
definitivament de Déu, per elecció lliure i confirmada amb la mort, que segella
per sempre aquesta opció. La sentència de Déu ratifica aquest estat. La fe
cristiana ensenya que, en el risc del «si» i del «no» que caracteritza la
llibertat de les criatures, algú ha dit ja «no». Es tracta de les criatures
espirituals que es van rebel·lar contra l’amor de Déu i a les quals es diu
dimonis (cf. Concili IV del Laterà). Per a nosaltres, els éssers humans,
aquesta història ressona com un advertiment: ens exhorta contínuament a evitar
la tragèdia en la qual desemboca el pecat i a viure la nostra vida segons el
model de Jesús, que sempre va dir «sí» a Déu. » (Audiència general 28 de
juliol de 1999). Si ens confiem al Crist com escriu el profeta Jeremies:
«Lluitaran contra tu però no et venceran. Jo seré al teu costat per
alliberar-te. T’ho dic jo, el Senyor.» (Jr 1,19).