PRÒLEG: L’ESCOLA DEL SERVEI DIVÍ

De la Regla de sant Benet
Pròleg 39-50

39 I doncs, havent preguntat al Senyor, germans, qui habitarà al seu temple, hem sentit les condicions per habitar-hi, sempre que complim, tanmateix, els deures de qui hi habita. 40 Per tant, hem de preparar els nostres cors i els nostres cossos per militar en la santa obediència dels preceptes. 41 I, per a allò que no pot en nosaltres la natura, preguem al Senyor que vulgui atorgar-nos l’ajut de la seva gràcia. 42 I si, defugint les penes de l’infern, volem arribar a la vida perdurable, 43 mentre encara ens vaga i som en aquest cos i hi cap de complir totes aquestes coses a la llum d’aquesta vida, 44 cal ara córrer i fer allò que ens aprofiti per sempre. 45 Cal que establim, doncs, una escola del servei diví. 46 En instituir-la, no esperem haver d’establir res d’aspre, res de feixuc. 47 Però si mai, seguint el dictat d’una justa raó, calia quelcom una mica més rigorós, per a esmena dels vicis o per a conservació de la caritat, 48 no abandonis de seguida, esfereït de terror, el camí de salvació, que al començament ha de ser forçosament estret. 49 Tanmateix, amb el progrés en la vida monàstica i en la fe, s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor. 50 Així, no decantant-nos mai del seu mestratge i perseverant en la seva doctrina dins el monestir fins a la mort, participarem dels sofriments del Crist amb la paciència, a fi que meresquem de compartir també el seu regne. Amén.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet conclou el pròleg de la Regla amb una idea de fons, la concepció de la vida monàstica com un camí que pot conduir cap a la vida eterna, la vida perdurable. Sant Benet ens parla d’aquest camí com d’una escola de servei diví en la que les nostres pròpies forces no són suficients per a poder avançar, per a poder progressar adequadament i ens cal demanar i confiar-nos a l’acció de la gràcia divina. Emprant un seguit de conceptes estableix una espiritualitat que pot xocar amb la nostra societat actual i amb el que aquesta entén per viure. Avui per avui “abandonar de seguida esfereït de terror” està esdevenint una norma de conducta. Quan ens trobem amb dificultats, quan estem davant d’un camí estret, la nostra naturalesa ens convida a defugir les dificultats, no pas a enfrontar-nos-hi i a mirar com salvar-les. La causa d’aquesta actitud és que confiem en les nostres soles forces, quan veiem que la nostre natura no pot, no preguem pas al Senyor que vulgui atorgar-nos l’ajut de la seva gràcia, girem cua i emprenem la retirada.

No és que els homes i dones de l’època de sant Benet fossin més forts, no pas, ja que en tot moment de la història humana hi ha fortaleses i debilitats; la diferència fonamental és que la humanitat entén avui la vida com una lluita en la que cadascú mira de fiar-se de sí mateix i d’oblidar no ja l’ajut dels altres, sinó essencialment l’ajut de Déu. Ens considerem suficientment forts com perquè no ens calgui recórrer a Déu i la realitat no corrobora aquesta concepció de la humanitat; seguim essent febles i ho seguirem essent perquè aquesta feblesa és connatural a la mateixa humanitat. D’aquí per exemple la poca permeabilitat d’alguns dels candidats que s’acosten al monestir, partint de la creença de que poc els cal aprendre i lluny de cercar vertaderament al Crist, cerquen sovint una manera planera de viure oblidant el que és fonamental i imprescindible per viure com a monjo; tenir l’objectiu en la vida eterna i cursar estudis aplicadament en aquesta escola del servei diví de la que ens parla sant Benet. La qüestió està per a nosaltres en com transmetre aquest ideal de vida monàstica, aquesta idea d’escola de servei de la que avui ens parla sant Benet. Accedir a tot no és pas una bona solució, perquè el camí ha de ser, és estret, i voler presentar-lo com a ample primer i descobrir la realitat de l’estretor més endavant no sembla pas un bon plantejament, semblaria un engany. A més ho ha de presentar l’abat amb la comunitat quan tots plegats estem sempre també en camí, i més concretament un mestre de novicis que lluny d’haver arribat a cap meta, està ell mateix en camí i necessitat com tots nosaltres de la gràcia divina per superar llurs pròpies dificultats com a monjo i com a mestre.

Als monjos ens cal també tenir ben clar que no per haver avançat un tram en aquest camí hem superat l’estretor, el camí no es fa més ample, de fet sempre és forçosament estret, el que succeeix és que si ens habituem a l’estretor acabem per no adornar-nos-en, ens acostumem a caminar-hi i a confiar-nos davant la dificultat, a no fugir esfereïts sinó a demanar l’ajut, la gràcia de Déu.

La idea de la vida monàstica com una milícia ens pot semblar avui poc agradable, qui sap si fins i tot poc engrescadora; però no és tant esbiaixada com podria semblar en un primer moment perquè la vida monàstica és un camí de superació, de lluita, obeint un cap suprem, que no és altre que Crist, ja que tant sols Ell ens pot dur tots junts a la vida eterna. La vida monàstica és un continuar avançant dia rere dia, sempre amb el risc de retrocedir, sempre amb el risc d’estancar-nos, sempre amb el risc de tancar-nos a la gràcia de Déu i de refiar-nos de les nostres pròpies forces. A cada etapa de la vida monàstica li pertany un grau de dificultat determinat. En els inicis cal l’adequació a la vida comunitària i tenim davant els ulls les renúncies a les coses que fins llavors hem considerat fonamentals, fins i tot part integrant de la nostra pròpia personalitat. A la mitjania se’ns presenta el risc del desencís, de no veure acomplertes determinades expectatives, el risc de refugiar-nos en una mediocritat espiritual, en una mera supervivència quan no caiem en cercar el refugi, el sentit de la nostra mateixa presència en el monestir no pas en Crist, com ha de ser sempre, sinó en amistats particulars sempre fràgils, sempre perilloses, sempre passatgeres. I els entrebancs no desapareixen mai, ja que al tram final de la vida ens trobem també amb la dificultat pròpia de la pèrdua de forces, de la proximitat de la mort, on ens cal també i de quina manera, l’ajut de la gràcia de Déu, per tal de no desesperar mai de la seva misericòrdia.

Per això sant Benet ens parla avui també de la perseverança. No és banal ni secundaria aquesta referència. La vida monàstica és una cursa de fons, on la perseverança, la resistència, té una importància fonamental per tal de no caure en tots els riscos, en tots els perills que ens surten al camí i sempre ens tempten, sempre ens conviden a caure, a sucumbir un cop i un altra, ens conviden a l’abandó esfereït o a la conformitat rutinària d’una vida monàstica de baixa o nul·la intensitat espiritual. No en va sant Benet ens diu que participem dels sofriments del Crist amb la paciència i no és poca cosa la seva pràctica, ja que ens diu sant Benet mateix que ens pot fer mereixedors de compartir el regne amb Crist mateix.

Ni la perseverança, ni la paciència no estan massa de moda avui per avui. Podem acostar-nos a la vida monàstica enlluernats per un cert esnobisme social o espiritual i aviat veiem que el camí se’ns fa aspre i feixuc, de fet se’ns fa insuportable i en lloc de reconèixer com a renúncia voluntària l’abandó de determinades coses que avui per avui la societat considera com a part intrínseca de la nostra mateixa personalitat, hi veiem imposicions i prohibicions pròpies d’altres èpoques ben bé passades i superades.

La vida monàstica, com la vida del creient, com tota vida humana, és un camí ple de dificultats i per poder avançar no en tenim prou amb les nostres soles forces, ens cal demanar, suplicar, confiar-nos a la gràcia de Déu. Escriu Dom Agustin Savaton que la clau està en la docilitat per assimilar la doctrina del Senyor, la unió a la seva sofrença; escriu que el pròleg de la Regla no dissimula els moments austers del pelegrinatge, però aquest camí, si som capaços de perseverar, s’acaba en la gloria. (Cf. La Règle bénédictine commentée).