ELS SACERDOTS QUE VULGUIN VIURE AL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 60

1 Si algú de l’orde sacerdotal demanava de ser admès al monestir, no s’ha de ser gens fàcil a accedir al seu desig. 2 Amb tot, si mantenia amb insistència la seva demanda, que sàpiga que haurà d’observar totes les prescripcions de la Regla 3 i que no se li’n mitigarà res, perquè valgui allò que està escrit: «Amic, ¿què has vingut a fer?» 4 Això no obstant, se li concedirà d’estar després de l’abat i de beneir o de dir les pregàries de conclusió, si és que l’abat li ho permetia; 5 si no, que no s’atreveixi de cap manera a res, sabent que està sotmès a l’observança regular, i doni a tothom exemples de més humilitat. 6 I si de cas es tractava al monestir de fer un nomenament, o de resoldre alguna cosa, 7 que ocupi el lloc que li toca de quan va entrar al monestir, no pas aquell que li han concedit per respecte al sacerdoci. 8 Si un clergue es volia incorporar al monestir amb el mateix desig, que se’ls col·loqui en un lloc mitjà; a condició, però, que també ells prometin d’observar la Regla i de lligar-se a la comunitat.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Hem d’acollir més el Crist. I una manera molt sana d’acollir-lo és observant totes les prescripcions de la Regla. Aquest capítol tracta de l’acolliment dels sacerdots que volen ser admesos al monestir. La vida sacerdotal amb el seu caire apostòlic pastoral és prou diferent a la vida discreta d’un monjo en un monestir. Tots seguim les petjades del Crist però amb perspectives diferenciades notablement.
Per això, sant Benet ens diu que no ha de ser gents fàcil accedir al desig del sacerdot que vol ser monjo.

Què has vingut a fer? És la pregunta que cada dia ens hem de fer nosaltres també. Però per al sacerdot que vol ser admès a la vida monàstica li cal tenir-ho present abans de donar un pas cap a l’entrada al monestir.

Perquè en la vida monàstica primer és el monjo, després pot ser que algun monjo sigui ordenat sacerdot en bé del servei de la comunitat. Ara bé, si el qui entra al monestir ja és sacerdot, ha d’acceptar les prescripcions de la Regla per als monjos, sense mitigar res.

La Regla és l’observança del seguiment de Crist en el monestir. El sacerdot si vol entrar a la vida monàstica ha d’acceptar la Regla amb totes les prescripcions. S’ha de considerar un monjo com els altres sense cap privilegi per ser sacerdot.

El sacerdot està sotmès a l’observança regular i per tant, ja que té un recorregut eclesial com a sacerdot ara si vol ser monjo i lligar-se a la comunitat, més bé ara ha de donar exemple de més humilitat.

Exemple d’humilitat que ningú hem de perdre en la vida que portem lligada a l’experiència de Déu dintre de la comunitat.

ELS SACERDOTS QUE VULGUIN VIURE AL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 60

1 Si algú de l’orde sacerdotal demanava de ser admès al monestir, no s’ha de ser gens fàcil a accedir al seu desig. 2 Amb tot, si mantenia amb insistència la seva demanda, que sàpiga que haurà d’observar totes les prescripcions de la Regla 3 i que no se li’n mitigarà res, perquè valgui allò que està escrit: «Amic, ¿què has vingut a fer?» 4 Això no obstant, se li concedirà d’estar després de l’abat i de beneir o de dir les pregàries de conclusió, si és que l’abat li ho permetia; 5 si no, que no s’atreveixi de cap manera a res, sabent que està sotmès a l’observança regular, i doni a tothom exemples de més humilitat. 6 I si de cas es tractava al monestir de fer un nomenament, o de resoldre alguna cosa, 7 que ocupi el lloc que li toca de quan va entrar al monestir, no pas aquell que li han concedit per respecte al sacerdoci. 8 Si un clergue es volia incorporar al monestir amb el mateix desig, que se’ls col·loqui en un lloc mitjà; a condició, però, que també ells prometin d’observar la Regla i de lligar-se a la comunitat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sembla que sant Benet no consideri el sacerdoci com quelcom apropiat per a la vida monàstica, al menys en els dos capítols que hi dedica no es mostra massa entusiasta del sacerdoci tant pel que fa als preveres que volen entrar al monestir, com pel que fa a ordenar a un monjo de sacerdot. De fet no és ben bé així, sant Benet reconeix, com no podria ser d’altra manera la importància del sagrament i per extensió de la vida sacramental en la comunitat monàstica. Simplement que li fa certa basarda que algú per rebre el sacerdoci o per ser ja prevere es cregui per damunt dels altres germans i trenqui aquesta uniformitat que sant Benet tant defensa en la Regla. Sabuda és la frase de sant Bernat que diu que al monjo el fa la vocació i al prelat el servei i aquí podríem llegir-hi que també al prevere o al diaca el fa el servei. O com escriu Joan Cassià evitar «desitjar les sagrades funcions del sacerdoci sota pretext d’edificar a moltes ànimes i fer conquestes per a Déu, arrencant-lo així de la humilitat i l’austeritat de la nostra vida.» (Col·lacions. Primera conferència de l’abat Moisés, 20)

Estem en els capítols que sant Benet dedica a aquells qui volen entrar al monestir, de fet no ho posa fàcil en cap cas; demana de discernir ben atentament la vocació del qui truca a la porta, tant pel que fa al candidat com pel que fa, sobretot, a la comunitat. Potser tant sols quan fa referència als infants ens parla més aviat de que se li tanquin totes les portes de manera que no li quedi a l’infant cap esperança que el pugui seduir i perdre’l, una afirmació que avui trobaríem quasi sectària, però que no ho era en aquella època.

La major part dels comentaristes de la Regla son monjos però també són preveres i aquesta mateixa circumstància fa que potser no hi hagi la suficient distància o imparcialitat per analitzar el tema amb equanimitat. Pensem en que si sant Benet era tant esquerp respecte al sacerdoci, la posterior reforma de Cluny, per simbolitzar-ho en un moment concret, va situar el paper del monjo prevere en una posició que el mateix sant Benet de ben segur no hauria desitjat mai i això va arribar fins al Concili Vaticà II si fa o no fa i potser una mica més enllà pel pes que a vegades agafen les tradicions. Encara que sovint en el curs dels segles s’ha unit de fet a la vida monàstica el sacerdoci i l’apostolat en les seves diverses formes, malgrat això el monacat com a tal no comporta cap unió necessària amb la vida clerical i amb l’apostolat individual. Afortunadament avui aquest tema ja no suscita diferències en les comunitats però potser sí que genera certes frustracions en entendre la vida monàstica com un camí curricular on després de la professió temporal ve la professió solemne i després d’aquestes les ordenacions de diaca i de prevere i evidentment aquestes dues darreres poden ser complementaries però no pas essencials en la vida del monjo. Venim al monestir a ser monjos i a servir a la comunitat, és a dir a l’Església, és a dir al Crist, sigui amb l’ofici o amb el ministeri que sigui. Segueix vigent però la prevenció a caure en la vanagloria o la gloria buida, com escriu Joan Cassià en el Llibre 11 de les Institucions que és on recull una frase que ha fet fortuna i que diu: «Des de molt antic fins avui segueix essent vàlida la sentència dels Pares, de que el monjo ha de fugir per tots els mitjans possibles de les dones i dels bisbes». I afegeix amb ironia: «I això no puc anunciar-ho sense posar-me vermell, ja que no he pogut fugir de la meva germana, ni escapar de les mans del bisbe.» (Institucions, 11,18).

Aquinata Böckmann, una de les millors comentaristes de la Regla i, evidentment, no prevere, escriu que per a la nostra mentalitat actual no hi ha cap problema; que és evident que els preveres poden entrar al monestir però que aquest no era el cas als orígens de la vida monàstica i que un dels punts fonamentals d’aquest capítol fa referència a que podia aleshores donar-se el cas de que una comunitat tingués necessitat d’un prevere per a celebrar l’Eucaristia i decidís amb precipitació, moguda per aquesta necessitat, d’acceptar al prevere sense prendre’s el temps necessari per verificar si aquest es podia adaptar a la vida comunitària. I és evident que la vida d’un prevere i la d’un monjo no són exactament iguals, podríem dir que responen a carismes diversos i per tant a vocacions en principi distintes. Tampoc no seria acceptable que algú entrés en un monestir amb el secret desig d’esdevenir prevere en no haver-ho aconseguit dins d’una església local, seria una falsa vocació que més tard o més d’hora acabaria per malmetre’s o tampoc, Déu no ho vulgui, algú aspirés a ser ordenat per tal de tenir una mena d’assegurança laboral en situacions adverses. I tots som conscients de que molts germans nostres, especialment en acabar el Concili Vaticà II, esdevingueren preveres diocesans i deixaren de ser monjos, perquè ser monjo “a la carta”, fora d’un monestir, en una parròquia o en un santuari no és ben bé el que descriu sant Benet a la Regla com a vida monàstica.

Aquinata Böckmann conclou el seu comentari amb una frase que ens pot sonar «No som pas carreristes, estem al servei del que se’ns demana. Ser monjo abans que res». O com deia el Papa Francesc a un grup de seminaristes el passat 7 de febrer: «Què et puc oferir Senyor, és una pregunta que no gira al teu voltant, no és el desig d’aquella càtedra, d’aquella parròquia, d’aquell càrrec a la cúria; no, és una pregunta que ens demana obrir el cor a la disponibilitat i al servei. És una pregunta que ens defensa del carrerisme. Aneu amb compte amb el carrerisme, si us plau! Al final no ajuda.»

La Regla prescriu l’obediència, la humilitat, la conversió de costums i l’estabilitat per a tots els monjos. Que sant Benet digui aquí que el prevere ha de guardar la disciplina de la Regla, que l’ha d’observar en tot no deixa de ser també una manera d’afirmar que la incorporació d’un prevere a una comunitat monàstica és possible, però sempre que sigui conscient de la seva doble vocació: de prevere i de monjo i que a partir del moment en que entra al monestir aquesta darrera prevalgui sobre qualsevol altre. Cal prestar atenció a l’estabilitat que és segurament el tret diferencial més important entre un i altre carisma. Una dignitat particular, escriu Aquinata Böckmann, no dispensa pas de la vida comunitària, ans al contrari, la persona que ha rebut aquesta dignitat s’ha de mostrar més humil, s’ha de, diu ella, fondre en una comunitat de germans amb l’única excepció de les coses que fan referència al seu servei ministerial.

ELS SACERDOTS QUE VULGUIN VIURE AL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 60

1 Si algú de l’orde sacerdotal demanava de ser admès al monestir, no s’ha de ser gens fàcil a accedir al seu desig. 2 Amb tot, si mantenia amb insistència la seva demanda, que sàpiga que haurà d’observar totes les prescripcions de la Regla 3 i que no se li’n mitigarà res, perquè valgui allò que està escrit: «Amic, ¿què has vingut a fer?» 4 Això no obstant, se li concedirà d’estar després de l’abat i de beneir o de dir les pregàries de conclusió, si és que l’abat li ho permetia; 5 si no, que no s’atreveixi de cap manera a res, sabent que està sotmès a l’observança regular, i doni a tothom exemples de més humilitat. 6 I si de cas es tractava al monestir de fer un nomenament, o de resoldre alguna cosa, 7 que ocupi el lloc que li toca de quan va entrar al monestir, no pas aquell que li han concedit per respecte al sacerdoci. 8 Si un clergue es volia incorporar al monestir amb el mateix desig, que se’ls col·loqui en un lloc mitjà; a condició, però, que també ells prometin d’observar la Regla i de lligar-se a la comunitat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquest capítol s’endinsa dins de dos aspectes: el primer és acollir a un nou monjo, en aquest cas ja sacerdot i el segon és que sant Benet ens exposa la seva idea del sacerdoci dins de la vida monàstica. La Regla ens ha parlat al Capítol LVIII de la manera d’admetre als germans i afegeix tres capítols més parlant de casos concrets: Els fills dels nobles o dels pobres, els monjos que provinents d’un altre monestir i havent estat hostes volen incorporar-se a la comunitat que els ha acollit i els ja sacerdots que volen fer el mateix. En els tres capítols queda clara la idea de sant Benet de que la Regla regeix per a tots i que per a ningú ha ser gens fàcil accedir a la petició d’ingrés, que cal repetir-la amb insistència i que a la fi no es mitiga res a ningú i tots estem sotmesos a la mateixa observança regular.

Aquest capítol d’avui enllaça també amb el capítol LXII que parla dels sacerdots del monestir on sant Benet recalca que el sacerdoci no ha de ser de cap manera ocasió de vanagloria i orgull, ni encara menys pretext per oblidar l’obediència a la Regla i l’observança, ans al contrari ha de ser motiu per avançar més i més cap a Déu.

Amb la darrera mort d’un germà nostre Marc s’ha produït un fet diguem colateral, ha desaparegut el darrer dels monjos que ocupava un lloc per damunt del que hauria establert el criteri d’antiguitat, que és el que estableix sant Benet a la Regla, seguint així el costum anterior al Concili Vaticà II i a la seva aplicació, en que qui havia rebut els ordes sagrats, fos de prevere o de diaca, ocupava un lloc preeminent, aquell qui li havien concedit per respecte al sacerdoci o al diaconat, i no pas el que li tocava de quan va entrar al monestir, com diria sant Benet. No és pas que els interessats ho haguessin triat així, sinó que era el costum monàstic el que ho havia establert d’aquesta manera. Distingia fins i tot en la ubicació física del monjo en el cor o al refetor, entre els ordenats i els que no ho havien estat; com també alhora de nomenar el responsable d’un taller, un degà que diria sant Benet, es triava un monjo ordenat, encara que fos tant sols responsable nominal. Tot plegat ara ens pot semblar un tema passat, però el risc de caure en la vanagloria i l’orgull no s’ha extingit pas, persisteix si no hi posem atenció.

La nostra vocació fonamental és la de monjos, la de cristians evidentment primer que cap altre, però hem respost a la crida del Senyor concretament dins del carisma monàstic. Ho hauríem pogut fer, si hi haguéssim estat cridats o si ho som en el futur, ves a saber, dins del clergat diocesà o com a pares de família, perquè totes aquestes són vocacions i Déu crida a cadascuna d’elles per tal de ser evangelitzadors, cadascú des d’on Déu l’ha cridat. És la diversitat dels carismes dins de l’Església que la fan plural i l’enriqueixen. Però el nostre carisma específic és el de monjos i essent monjos alguns són cridats al servei sacerdotal o diaconal, per sevir a la comunitat i a l’Església, al poble sant de Déu.

El fonamental per sant Benet és observar la Regla i lligar-se a la comunitat, també per als sacerdots que o bé essent monjos son ordenats o ben essent ordenats demanen de ser monjos. Ja han passat aquells temps en que per exemple al refetor quan a un monjo prevere li queia quelcom era un monjo germà qui s’aixecava a recollir-ho, això són coses del passat que no ajudaven pas massa a la caritat i d’aquí aquella denominació dels germans respecte al grup de monjos preveres com a “pares” que no era pas en mèrit del sacerdoci sinó en demèrit dels qui l’exercien. Evidentment els protagonistes d’un i altre paper no n’eren pas responsables sinó que es limitaven a seguir els costums establerts. Sempre i en tot cal que prevalgui donar a tothom exemple de més humilitat i no considerar el ministeri ordenat com una mena de promoció personal, ni encara menys com una etapa dins del currículum monàstic; sinó com un servei a la comunitat. Un servei molt digne, un servei sagramental, com el del mateix Crist que exemplifica en el rentament de peus l’autèntic sentit del sacerdoci, Ell que és el gran sacerdot per sempre.

És interessant veure que en diuen no ordenats d’aquest capítol LX, per exemple les monges que comenten la Regla. La Mare Montserrat Viñas extrapola el sentit a tot aquell o aquella que sent la crida a la vida monàstica venint de la vida apostòlica, i conclou que en aquest cas sant Benet posa encara més difícil l’admissió. Ressalta a més que els pares del monaquisme, com ara sant Pacomi, no eren partidaris d’admetre cap clergue perquè temien que l’aspiració d’un monjo als ordres sacerdotals acabés per ser causa de supèrbia, de topades o de discòrdies dins de la comunitat; d’aquí la insistència de sant Benet en que tothom observi la Regla, l’obediència i la humilitat.

Joan Chittister ressalta que la vida monàstica concebuda per sant Benet, no oblidem que la Regla és fruit de la seva experiència, era laica i no pas diocesana o clerical; era senzilla, regular i total; més una manera de viure que una manera de servir, més una actitud davant de la vida que un ministeri eclesial.

Per Aquinata Böckmann una dignitat particular no dispensa pas de la vida comunitària, ans al contrari, la persona que ha rebut aquesta dignitat s’ha de mostrar encara més humil. Afegeix ella que ser monjo és primer que tot, perquè no venim al monestir a fer carrerisme, una expressió molt emprada també pel Papa Francesc en referir-se al sacerdoci en general i encara més en referir-se a la cúria vaticana, sinó que venim a servir en allò que se’ns demani i no pas a ser servits.

És la dignitat del servei tal com ens la va ensenyar el mateix Crist la nit del darrer sopar de manera especial, però també al llarg de tota la seva vida i sobretot a la creu.

Ho hem escoltat aquesta setmana en l’Evangeli segons sant Mateu durant l’Eucaristia: «No doneu a ningú el nom de pare aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un que és el del cel» (Mt 23,8) o «el Fill de l’home no ha vingut a ser servit, sinó a servir.» (Mt 20,28). No fos cas que el Senyor ens digués «Amic, què has vingut a fer?»

ELS SACERDOTS QUE VULGUIN VIURE AL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 60

1 Si algú de l’orde sacerdotal demanava de ser admès al monestir, no s’ha de ser gens fàcil a accedir al seu desig. 2 Amb tot, si mantenia amb insistència la seva demanda, que sàpiga que haurà d’observar totes les prescripcions de la Regla 3 i que no se li’n mitigarà res, perquè valgui allò que està escrit: "Amic, ¿què has vingut a fer?" 4 Això no obstant, se li concedirà d’estar després de l’abat i de beneir o de dir les pregàries de conclusió, si és que l’abat li ho permetia; 5 si no, que no s’atreveixi de cap manera a res, sabent que està sotmès a l’observança regular, i doni a tothom exemples de més humilitat. 6 I si de cas es tractava al monestir de fer un nomenament, o de resoldre alguna cosa, 7 que ocupi el lloc que li toca de quan va entrar al monestir, no pas aquell que li han concedit per respecte al sacerdoci. 8 Si un clergue es volia incorporar al monestir amb el mateix desig, que se’ls col·loqui en un lloc mitjà; a condició, però, que també ells prometin d’observar la Regla i de lligar-se a la comunitat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet no ho posa fàcil; no ho posa fàcil per ningú, vol que es provi si els esperits som realment de Déu i que això es provi per la paciència, per les humiliacions. Però podria semblar que si qui demana d’entrar al monestir és un prevere, o sigui algú que ja ha estat cridat a una vocació pel Senyor, la cosa hauria de ser un xic més planera; però no, ans al contrari sembla que sant Benet ho compliqui encara més i no es refiï d’un sacerdot que vol canviar la seva vocació sacerdotal en monàstica. La relació entre sacerdoci i vida monàstica no ha estat mai planera.

Escriu Joan Cassià: «En circumstàncies la vanagloria li evoca al monjo la idea de l’estat eclesiàstic, suggerint-li el desig del sacerdoci o al menys el del diaconat. I fingeix en llur imaginació l’austeritat amb la que hauria exercit llurs funcions, cas d’haver estat enaltit a aquesta dignitat contra el seu gust. No cal ni dir que els altres preveres haurien tingut en ell un model de perfecció. A més hauria guanyat moltes ànimes per l’exemple de la seva vida, segur, però també per llur doctrina i predicació. (...) Recordo en aquest moment un ancià al que vaig conèixer el temps que vaig ser al desert. Un dia anà fins la cel·la d’un germà, amb el propòsit de visitar-lo. Ja prop de la cel·la el sentí mussitar des del llindar. S’aturà per saber quin passatge de l’Escriptura llegia o recitava, segons s’acostuma durant la tasca diària. Afinant l’oïda amb piadosa curiositat, s’adonà que el pobre germà, seduït per la vanitat, es creia a l’església fent una exhortació davant un auditori fingit. L’ancià esperà immòbil. L’altre acabà llur sermó. Després canviant i com si aleshores fos el diaca, pronuncià la confessió dels catecúmens. En aquell instant l’ancià trucà a la porta. El germà acudí amb l’habitual reverència i l’introduí. Però confós per l’actitud amb que l’havia sorprès, sentint remordiments, demanà amb sol·licitud del seu hoste si feia molt de temps que havia arribat: “No hauré comés el desaire de fer-vos esperar massa temps?” Li digué. L’ancià replicà “acabo d’arribar en el moment just en que recitaves la confessió dels catecúmens.» (Institucions XI, 16).

El que intenta evitar sant Benet és la vanagloria del ministeri sacerdotal, perquè per a tota l’Església i per a la comunitat, és un servei, un servei privilegiat perquè el sagrament de l’orde no és quelcom banal, sinó molt important, però no pas destinat a la promoció personal sinó al bé del poble de Déu. Per això precisament no ha estat pas fàcil la relació entre monacat i sacerdoci al llarg dels temps. Durant segles marcà una frontera entre un tipus de comunitat i una altra, una manera de viure com a monjo de cor, coristes en deien, i una altra com a germà, i això durà, fet i fet, fins al Concili Vaticà II. El que compta, el realment important és que el Senyor ens crida a seguir-lo al monestir, després cadascú, posant els seus dons i talents al servei dels altres, arribarà als ministeris que siguin útils per a la comunitat.

Sant Benet tem que els monjos caiguem en la supèrbia si som ordenats i també que això signifiqui deixar el nostre tipus de vida. Pel que diu sant Benet dels degans o del majordom podem deduir que també ho demana per als candidats a preveres: seny, maduresa de costums, fidelitat i vida santa.

En l’antigor cada monestir disposava dels seus clergues no gaire nombrosos. En general amb un sacerdot per comunitat n’hi havia prou ja que l’Eucaristia no se celebrava diàriament. Va ser Climent V, al segle XIII, qui va introduir la novetat de que tots els monjos de cor tinguessin les qualitats per a poder ser ordenats, això significava per a ell ennoblir el culte diví, ja que un cor de sacerdots i clergues podia oferir segons ell al Senyor una lloança més perfecta que un cor de simples monjos. Un Decret de Clement VII de 1603 insisteix sobre aquest tema.

No sembla la idea que ens anuncia la Regla. Tota la vida del monjo és concebuda per sant Benet com una marxa ascendent cap a l’exaltació celestial. Cercant l’equilibri de les virtuts en l’amor al Crist; una harmonia entre l’humà i el diví. I la virtut característica del progrés cap al Regne escatològic és fonamentalment la humilitat. «per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja» ens diu (RB 7,7). És la compunció de cor la que obre les portes del Regne interior; perquè sense ella no hi ha conversió possible. La renúncia a la voluntat pròpia, i més concretament, l’obediència per amor a Déu són condició indispensable i veritable per la imitació de Crist fet obedient fins a la mort (Fl. 2,8). L’abaixament de Crist obedient fins a una mort de creu, va ser el camí de la seva exaltació, exaltació que es troba també en el terme de l’ascensió monàstica. Sant Benet a la Regla ens parla d’aquest abaixament, d’aquesta humiliació com a mitjà per acostar-nos a Déu. Si el model del monjo és Crist, el model del sacerdoci monàstic és el sacerdoci de Crist del que ens parla la Carta als Cristians Hebreus.

No és tracta de poder, d’imatge, sinó de servei, per la qual cosa insisteix sant Benet a recordar quina ha de ser l’actitud de qui rep aquest do. L’important no és el que tenim, sinó el que som. No són els nostres títols, sinó la bondat del cor. No és el que Déu ens dóna, sinó el que nosaltres li retornem. No és el que sabem, sinó el que vivim. El sacerdoci ministerial és un carisma per a santificar als altres, però per si mateix no santifica al que el rep. Sant Benet ens prevé de que el que entra en el monestir havent estat prevere en una comunitat cristiana té el perill de mantenir les actituds apreses abans, perquè tots tendim a mantenir les coses apreses de joves. Un signe de llur vocació és veure la seva capacitat per a canviar aquestes actituds en el monestir, perquè en cas contrari no podrà viure en una comunitat monàstica seguint l’estil que ens proposa sant Benet. Qui entra en un monestir ha d’estar disposat a deixar-se fer per Déu, a deixar-se transformar per l’escolta de la paraula de Déu i a posar-la en pràctica seguint la Regla, que és el nostre llibre d’estil.

ELS SACERDOTS QUE VULGUIN VIURE AL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 60

1 Si algú de l’orde sacerdotal demanava de ser admès al monestir, no s’ha de ser gens fàcil a accedir al seu desig. 2 Amb tot, si mantenia amb insistència la seva demanda, que sàpiga que haurà d’observar totes les prescripcions de la Regla 3 i que no se li’n mitigarà res, perquè valgui allò que està escrit: «Amic, ¿què has vingut a fer?» 4 Això no obstant, se li concedirà d’estar després de l’abat i de beneir o de dir les pregàries de conclusió, si és que l’abat li ho permetia; 5 si no, que no s’atreveixi de cap manera a res, sabent que està sotmès a l’observança regular, i doni a tothom exemples de més humilitat. 6 I si de cas es tractava al monestir de fer un nomenament, o de resoldre alguna cosa, 7 que ocupi el lloc que li toca de quan va entrar al monestir, no pas aquell que li han concedit per respecte al sacerdoci. 8 Si un clergue es volia incorporar al monestir amb el mateix desig, que se’ls col·loqui en un lloc mitjà; a condició, però, que també ells prometin d’observar la Regla i de lligar-se a la comunitat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Demanar, fer-ho amb insistència i observar totes les prescripcions de la Regla. Aquestes tres idees marquen el camí de tothom qui truca a la porta del monestir. Tota la nostra vida de monjos la passarem en aquesta etapa que sant Benet ens explica, demanant. Trucar a la porta del monestir és la conseqüència concreta d’un desig, d’una expectativa; ja que si demanem alguna cosa és perquè la desitgem. En aquest desig hi ha quelcom de la nostra part i quelcom que no ve de nosaltres; tot i que certament som nosaltres qui truquem per pròpia voluntat a la porta del monestir, darrere d’aquesta nostra voluntat creiem que hi ha una crida del Senyor. D’aquí la idea d’insistència, de perseverança a trucar a la porta, per tal de verificar si l’origen d’aquest desig és veritablement el desig de cercar Déu. I si la perseverança és la prova humana, després ve la prova de Déu que és la renúncia a tot allò que pot ser un obstacle a la crida rebuda. El procediment és el mateix per a tothom qui truca a la porta, però no tots hem rebut els mateixos talents i a qui més se li ha donat, més se li exigirà.

El sacerdoci és un talent, un do, un regal del Senyor per compartir-lo servint més i millor la comunitat. El monaquisme és en el seu origen laïcal, això ho anem endevinant al llarg de la lectura de la Regla, que sant Benet escriu per crear comunitats amb una vida propera a la comunitat apostòlica; una vida senzilla, regular, una manera de viure, amb una actitud concreta davant de la vida i no li preocupa massa centrar-la en aquest ministeri eclesial. Sant Benet no veu el sacerdoci com quelcom essencial per poder viure en un monestir; venim al monestir per ser monjos i per servir la comunitat de la millor manera que pugui cadascú. Sant Benet fins i tot sembla voler dissuadir el prevere que es proposa entrar al monestir si aquest vol fer-ho cercant una posició de privilegi i n’estableix limitacions com ara la no mitigació de res. Els sacerdots arribaven a l’època de sant Benet formats en un altre sistema de vida, acostumats a una independència i una existència ben assortida de recursos; havien format part d’un món a banda, havien dirigit altres persones i en entrar al monestir començaven de nou, havien de ser formats des del principi en una nova manera de viure i en una nova espiritualitat, potser fins i tot quedarien postergats davant d’altres i després d’haver donat ordres als altres haurien d’obeir-ne; de fet naixerien a una nova vida. El sacerdoci, la posició de privilegi del prevere fora del monestir, en el món de sant Benet, no és sinó una mostra d’allò de què ens hem de desempallegar en incorporar-nos a la comunitat. Tots aprenem al monestir la dificultat de deixar enrere el nostre passat, però sense superar-lo no podem tenir esperança de futur. Per fer tot això, hem de pujar els graons de la humilitat entrant en el nostre interior, esbrinant les nostres mancances, cercant el «nostre defecte de fàbrica». Com diu sant Bernat «Si no ens coneixem a nosaltres mateixos, com podrem ser humils? Ens creurem que som qui sap què quan, de fet, no som res. I sabem que ni els superbiosos ni els desesperats no tindran part en la comunió amb l’herència dels sants. Considera amb mi, doncs, amb quina cura hem de desterrar de nosaltres aquestes dues menes d’ignorància, la primera de les quals, la de Déu, és l’origen de tot pecat i la segona, la de nosaltres mateixos, n’és la consumació; de la mateixa manera que els dos coneixements oposats, de Déu i de nosaltres mateixos, són, respectivament, el principi i la perfecció de la saviesa: l’un el temor de Déu i l’altre la caritat» (sant Bernat, Sermons sobre el Càntic dels càntics 37,5-7). En l’altre capítol dedicat al tema dels monjos que són ordenats de prevere sant Benet insisteix també que el monjo ordenat «eviti la vanaglòria i l’orgull» i que no «oblidi amb el pretext del sacerdoci l’obediència a la Regla i l’observança, sinó que avanci més i més cap a Déu» (RB 62,2 i 4). Però la lectura del capítol no sols interpel·la el prevere que vol esdevenir monjo, ans ens interpel·la tots quan ens diu «Amic, ¿què has vingut a fer?», la pregunta que es feia sant Bernat «Bernat a què has vingut? Per què has deixat el món?».

L’abadessa Montserrat Viñas, en el seu comentari a aquest capítol, considera aquesta frase molt forta perquè ens remet al darrer sopar de Jesús i a la traïció de Judes. Nosaltres, els vinguts a la primera, a la sisena o la darrera hora, traïm la nostra vocació, traïm Jesús, quan no veiem en els altres germans el Crist, quan critiquem, parlem malament o al darrere, o murmurem; quan passem de llarg davant les necessitats dels altres; quan no deixem de mostrar el nostre enuig davant d’un descuit o d’una equivocació; quan deixem de parlar amb un altre membre de la comunitat; quan negligim la nostra feina, quan menyspreem perquè no ens acabem de fiar dels altres o el que fan ens molesta. Quan ens passa alguna d’aquestes coses Jesús ens diu «Amic, a què has vingut?». Hem vingut a cercar Crist, a fer-ho en comunitat i a servir Crist en els germans. No hem vingut per ser preveres, ni cuiners, ni administradors, ni abats, ni porters, ni priors, ni cap altra cosa; tot són serveis; perquè hem vingut a servir i a cercar Crist. Deia el cardenal Hume que «el sacerdoci no s’ha de mirar com una cosa a part, sinó tenint una funció dins del poble de Déu, tot sencer», i en el nostre cas dins de la comunitat. D’acord amb les necessitats de la comunitat, d’acord amb les aptituds del candidat i d’acord amb la voluntat del monjo i de l’abat, d’acord amb totes aquestes coses, es demana a un monjo que faci el servei de prevere i no pas per adquirir cap situació de privilegi ni per satisfer cap ambició personal, conscients sempre de les nostres limitacions i que ser monjo, anar-ho sent dia rere dia, és el que hem vingut a fer; per això sant Benet ens diu que el prevere «no s’atreveixi a fer res, llevat d’allò que li mana l’abat, sabent que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular» (RB 62,3). Com escrivia Thomas Merton «El prevere no es pot posar el primer en res, perquè el primer és Crist» (Thomas Merton, el signe de Jonàs).