diumenge, 11 de setembre de 2016

ELS SACERDOTS QUE VULGUIN VIURE AL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 60

1 Si algú de l’orde sacerdotal demanava de ser admès al monestir, no s’ha de ser gens fàcil a accedir al seu desig. 2 Amb tot, si mantenia amb insistència la seva demanda, que sàpiga que haurà d’observar totes les prescripcions de la Regla 3 i que no se li’n mitigarà res, perquè valgui allò que està escrit: «Amic, ¿què has vingut a fer?» 4 Això no obstant, se li concedirà d’estar després de l’abat i de beneir o de dir les pregàries de conclusió, si és que l’abat li ho permetia; 5 si no, que no s’atreveixi de cap manera a res, sabent que està sotmès a l’observança regular, i doni a tothom exemples de més humilitat. 6 I si de cas es tractava al monestir de fer un nomenament, o de resoldre alguna cosa, 7 que ocupi el lloc que li toca de quan va entrar al monestir, no pas aquell que li han concedit per respecte al sacerdoci. 8 Si un clergue es volia incorporar al monestir amb el mateix desig, que se’ls col·loqui en un lloc mitjà; a condició, però, que també ells prometin d’observar la Regla i de lligar-se a la comunitat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Demanar, fer-ho amb insistència i observar totes les prescripcions de la Regla. Aquestes tres idees marquen el camí de tothom qui truca a la porta del monestir. Tota la nostra vida de monjos la passarem en aquesta etapa que sant Benet ens explica, demanant. Trucar a la porta del monestir és la conseqüència concreta d’un desig, d’una expectativa; ja que si demanem alguna cosa és perquè la desitgem. En aquest desig hi ha quelcom de la nostra part i quelcom que no ve de nosaltres; tot i que certament som nosaltres qui truquem per pròpia voluntat a la porta del monestir, darrere d’aquesta nostra voluntat creiem que hi ha una crida del Senyor. D’aquí la idea d’insistència, de perseverança a trucar a la porta, per tal de verificar si l’origen d’aquest desig és veritablement el desig de cercar Déu. I si la perseverança és la prova humana, després ve la prova de Déu que és la renúncia a tot allò que pot ser un obstacle a la crida rebuda. El procediment és el mateix per a tothom qui truca a la porta, però no tots hem rebut els mateixos talents i a qui més se li ha donat, més se li exigirà.

El sacerdoci és un talent, un do, un regal del Senyor per compartir-lo servint més i millor la comunitat. El monaquisme és en el seu origen laïcal, això ho anem endevinant al llarg de la lectura de la Regla, que sant Benet escriu per crear comunitats amb una vida propera a la comunitat apostòlica; una vida senzilla, regular, una manera de viure, amb una actitud concreta davant de la vida i no li preocupa massa centrar-la en aquest ministeri eclesial. Sant Benet no veu el sacerdoci com quelcom essencial per poder viure en un monestir; venim al monestir per ser monjos i per servir la comunitat de la millor manera que pugui cadascú. Sant Benet fins i tot sembla voler dissuadir el prevere que es proposa entrar al monestir si aquest vol fer-ho cercant una posició de privilegi i n’estableix limitacions com ara la no mitigació de res. Els sacerdots arribaven a l’època de sant Benet formats en un altre sistema de vida, acostumats a una independència i una existència ben assortida de recursos; havien format part d’un món a banda, havien dirigit altres persones i en entrar al monestir començaven de nou, havien de ser formats des del principi en una nova manera de viure i en una nova espiritualitat, potser fins i tot quedarien postergats davant d’altres i després d’haver donat ordres als altres haurien d’obeir-ne; de fet naixerien a una nova vida. El sacerdoci, la posició de privilegi del prevere fora del monestir, en el món de sant Benet, no és sinó una mostra d’allò de què ens hem de desempallegar en incorporar-nos a la comunitat. Tots aprenem al monestir la dificultat de deixar enrere el nostre passat, però sense superar-lo no podem tenir esperança de futur. Per fer tot això, hem de pujar els graons de la humilitat entrant en el nostre interior, esbrinant les nostres mancances, cercant el «nostre defecte de fàbrica». Com diu sant Bernat «Si no ens coneixem a nosaltres mateixos, com podrem ser humils? Ens creurem que som qui sap què quan, de fet, no som res. I sabem que ni els superbiosos ni els desesperats no tindran part en la comunió amb l’herència dels sants. Considera amb mi, doncs, amb quina cura hem de desterrar de nosaltres aquestes dues menes d’ignorància, la primera de les quals, la de Déu, és l’origen de tot pecat i la segona, la de nosaltres mateixos, n’és la consumació; de la mateixa manera que els dos coneixements oposats, de Déu i de nosaltres mateixos, són, respectivament, el principi i la perfecció de la saviesa: l’un el temor de Déu i l’altre la caritat» (sant Bernat, Sermons sobre el Càntic dels càntics 37,5-7). En l’altre capítol dedicat al tema dels monjos que són ordenats de prevere sant Benet insisteix també que el monjo ordenat «eviti la vanaglòria i l’orgull» i que no «oblidi amb el pretext del sacerdoci l’obediència a la Regla i l’observança, sinó que avanci més i més cap a Déu» (RB 62,2 i 4). Però la lectura del capítol no sols interpel·la el prevere que vol esdevenir monjo, ans ens interpel·la tots quan ens diu «Amic, ¿què has vingut a fer?», la pregunta que es feia sant Bernat «Bernat a què has vingut? Per què has deixat el món?».

L’abadessa Montserrat Viñas, en el seu comentari a aquest capítol, considera aquesta frase molt forta perquè ens remet al darrer sopar de Jesús i a la traïció de Judes. Nosaltres, els vinguts a la primera, a la sisena o la darrera hora, traïm la nostra vocació, traïm Jesús, quan no veiem en els altres germans el Crist, quan critiquem, parlem malament o al darrere, o murmurem; quan passem de llarg davant les necessitats dels altres; quan no deixem de mostrar el nostre enuig davant d’un descuit o d’una equivocació; quan deixem de parlar amb un altre membre de la comunitat; quan negligim la nostra feina, quan menyspreem perquè no ens acabem de fiar dels altres o el que fan ens molesta. Quan ens passa alguna d’aquestes coses Jesús ens diu «Amic, a què has vingut?». Hem vingut a cercar Crist, a fer-ho en comunitat i a servir Crist en els germans. No hem vingut per ser preveres, ni cuiners, ni administradors, ni abats, ni porters, ni priors, ni cap altra cosa; tot són serveis; perquè hem vingut a servir i a cercar Crist. Deia el cardenal Hume que «el sacerdoci no s’ha de mirar com una cosa a part, sinó tenint una funció dins del poble de Déu, tot sencer», i en el nostre cas dins de la comunitat. D’acord amb les necessitats de la comunitat, d’acord amb les aptituds del candidat i d’acord amb la voluntat del monjo i de l’abat, d’acord amb totes aquestes coses, es demana a un monjo que faci el servei de prevere i no pas per adquirir cap situació de privilegi ni per satisfer cap ambició personal, conscients sempre de les nostres limitacions i que ser monjo, anar-ho sent dia rere dia, és el que hem vingut a fer; per això sant Benet ens diu que el prevere «no s’atreveixi a fer res, llevat d’allò que li mana l’abat, sabent que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular» (RB 62,3). Com escrivia Thomas Merton «El prevere no es pot posar el primer en res, perquè el primer és Crist» (Thomas Merton, el signe de Jonàs).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada