diumenge, 4 de setembre de 2016

COM S’HA D’ACOLLIR ELS FORASTERS

De la Regla de sant Benet
Capítol 53

1 Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: «Era foraster i em vau acollir». 2 I que a tothom es tributi l’honor convenient, «sobretot als germans en la fe» i als pelegrins. 3 Tan bon punt, doncs, s’avisi que hi ha un foraster, el superior i els germans el sortiran a rebre amb tota l’atenció de la caritat. 4 Primerament que preguin tots junts, i llavors que s’agermanin amb la pau. 5 Que aquest bes de pau no es doni sinó després d’haver pregat, per evitar els enganys diabòlics. 6 En fer la salutació han de mostrar tota la humilitat a tots els hostes que arriben o que se’n van: 7 amb el cap inclinat o amb tot el cos prostrat a terra, que adorin en ells el Crist, que és el qui reben. 8 Un cop rebuts els hostes, els duran a pregar, i després el superior, o aquell a qui ell ho encomani, s’asseurà amb ells. 9 Que es llegeixi davant l’hoste la llei divina, perquè s’edifiqui, i després d’això, que el tractin amb tota humanitat. 10 El superior ha de trencar el dejuni en atenció a l’hoste, si no s’escau de ser un dia de dejuni principal que no es pugui violar; 11 però els germans continuaran els dejunis de consuetud. 12 L’abat donarà aiguamans als hostes, 13 i tant l’abat com tota la comunitat els rentaran els peus a tots. 14 Un cop rentats, que diguin aquest verset: «Hem rebut, o Déu, la vostra misericòrdia enmig del vostre temple». 15 Que es mostri la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist; que el respecte que infonen els rics es fa honorar d’ell mateix. 16 La cuina de l’abat i dels hostes, que sigui a part, a fi que els forasters, que mai no manquen al monestir, en presentar-se a hores imprevistes no destorbin els germans. 17 Es destinaran per tot l’any a aquesta cuina dos germans que compleixin bé l’ofici. 18 Si ho necessiten, se’ls ha de procurar ajudants, perquè serveixin sense murmurar, i, en canvi, quan tinguin poca feina, que vagin a treballar allà on se’ls mani. 19 I no sols en aquest, sinó també en tots els altres serveis del monestir s’ha d’observar aquesta norma: 20 que quan ho necessitin se’ls proporcioni ajudants, i, en canvi, quan estan lliures, obeeixin en allò que se’ls mani. 21 Semblantment, que es confiï l’hostatgeria a un germà que tingui l’ànima plena del temor de Déu. 22 Que hi hagi llits parats en nombre suficient. I que la casa de Déu sigui administrada per homes de seny i assenyadament. 23 Que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; 24 però si els troba o els veu, un cop saludats humilment, tal com hem dit, i després de demanar-los la benedicció, que passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Acollits com el Crist, amb l’atenció de la caritat, edificant-los amb la llei divina, tractant-los amb tota humanitat. Aquest capítol ens proposa tres punts fonamentals respecte als hostes: Acollir-los com el Crist, fer aquest acolliment separats de la comunitat: el principi de separació, i confiar-ne l’atenció tan sols a qui se li ha encomanat aquesta tasca per part de l’abat: el principi d’especialització. El primer principi que ens proposa aquest capítol és acollir els qui s’apropen al monestir com el Crist; és important el matís del com. Per sant Benet Crist ha de ser el centre de tota la nostra vida, de la nostra jornada i per això ens diu que cal «no anteposar res a l’amor del Crist» (RB 4,21), i tampoc a aquells moments especials del nostre dia a dia en què el contacte amb Crist és més directe, la Regla ens diu: «Així, doncs, que no s’anteposi res a l’ofici diví» (RB 43,3); entès no sols com la Litúrgia de les Hores, sinó d’acord amb el significat de l’expressió original opus dei, és a dir la presència de Crist en tot allò que fa el monjo, especialment la pregària, comunitària o personal, i la lectio o contacte directe amb la Paraula de Déu. En la pràctica diària, no anteposar una conversa amb un hoste a la pregària o al treball, a no ser que es tracti d’un cas de greu necessitat per a l’hoste.

El principi de separació estableix que els hostes ocupin unes estances a part de la comunitat, sense entrar a la part reservada als monjos, el que s’entén per clausura; sant Benet ens parla de «la cuina a part». Fent el paral·lel amb una casa, diríem que els hostes, com les visites, no han de passar de la sala i ocupar si és el cas el dormitori assignat als forasters; però no entrar a les habitacions dels qui viuen a la casa o donar-los la clau de la nevera; en el nostre cas els hostes no han d’entrar als tallers ni a cap altre lloc reservat a la comunitat, i si hem de parlar-hi ho hem de fer a la sala de visites; perquè els monjos no han d’anar tampoc als llocs reservats als hostes. Això ho podem entendre tant físicament com pel que fa al grau de relació. Sant Benet és taxatiu quan diu «que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes»; el servei i l’atenció als hostes estan reservats a qui l’abat ho ha encomanat i, si de cas, a ell mateix. Això ens porta al principi d’especialització, és a dir que a qui no n’ha rebut l’encàrrec, encara que l’hagués tingut en un altre moment, per pròpia iniciativa, no li és permès d’ajuntar-se amb els hostes. Sant Benet no recomana que els monjos a les poques hores d’arribar un hoste al monestir siguin capaços de fer-ne una fitxa biogràfica que inclogui la seva situació familiar, laboral i fins i tot les seves aficions, o bé que cerquin de treure’n quelcom, els facin tal feina o que els portin a tal lloc. Oferim als hostes la possibilitat de col·laborar amb la comunitat i fer alguna feina si ho volen, però sempre a través de l’hostatger. Recordem el que sant Benet ens diu, «que es mostri la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist; que el respecte que infonen els rics es fa honorar d’ell mateix».

Cal respectar l’hoste i la seva privacitat i mantenir la privacitat de la nostra vida comunitària; cal seguir la Regla en aquest punt, com en tots; és així de simple. La nostra vocació implica aquesta discreció, i ara i aquí la nostra vocació és la de monjos cistercencs i no pas cap altra activitat que hàgim tingut abans, per lloable que sigui, «perquè les coses d’abans han passat» com diu el llibre de l’Apocalipsi (21,4). Això afecta també la relació amb els qui s’apropen per amistat a la comunitat o treballen al monestir; per sant Benet no és necessari conèixer fil per randa la seva vida. Com deia Josep Pla, hi ha els amics, els coneguts i els saludats; i volem convertir els qui han de ser saludats en amics, potser fins i tot malgrat ells, i no escoltem que sant Benet diu que el monjo «passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes». Sovint l’hoste ve al monestir en certa manera expectant pel que creu que hi veurà i hi trobarà, cal temperar les coses per tal de rebre’l veritablement com el Crist, acollir-lo amb generositat i, seguint l’esperit de la Regla, no sigui el cas que al cap de pocs dies s’endugui un desencís; sant Benet ens diu que el monjo ha de «guardar la boca de paraules dolentes i indecoroses. I no ha de ser amic de parlar molt» (RB 4,51-52).

Els tres principis esmentats són clars i suficients perquè cadascú de nosaltres discerneixi quina és i quina hauria de ser la seva relació amb els hostes. Pertoca a l’abat vetllar perquè aquest acolliment es mantingui dins del que la Regla ens diu, això vol dir que l’abat estableix i limita l’acolliment en intensitat i amplitud. Però si l’abat és el responsable genèric de l’acolliment, hi ha un germà, designat per ell, que s’ocupa de la seva realitat quotidiana, un germà que ha de vetllar pel benestar material i espiritual dels hostes i per això pot necessitar ajut, no pas espontani, sinó d’aquell a qui se li hagi indicat en cada cas.

Rebuts com el Crist, i alhora que no torbin ni destorbin la vida monàstica; la línia és similar al capítol 51, quan sant Benet diu que sigui l’abat qui estableixi si un monjo ha d’acceptar o no una invitació a menjar fora o un regal, per exemple. Certament sempre hi ha qui troba bones raons i autojustifica la seva inclinació natural a abordar els hostes; per això sant Benet estima que ha de ser l’abat qui ajudi que el monjo s’adeqüi al que la Regla diu perquè així, poc a poc, tota la riquesa de la nostra vida es vagi transformant en gràcia i ajudem veritablement a transformar la vida dels qui se’ns apropen. Per sant Benet és molt important alliberar-nos de nosaltres mateixos i de les nostres limitacions per poder avançar en el camí de la llibertat evangèlica; vertadera condició per l’amor autèntic a Crist i als germans. Alliberar-nos de la xenofília o d’un amor o interès desmesurat pels hostes o pels de fora de la comunitat, que sovint patim.

Tot i que el monjo, en abraçar la vida monàstica se’n separa, el monestir com a tal, no pot desentendre’s de l’ambient social que l’envolta. Entre aquest i el monestir hi haurà sempre un corrent d’influències mútues beneficioses i pernicioses per a ambdues parts, que no deixen de constituir sobretot un perill per a la vida espiritual dels monjos. En tota regulació dels costums monàstics, com fa sant Benet, cal tenir presents aquestes circumstàncies per assegurar la regularitat i la independència de la vida del monestir. Per això els capítols 53 a 57 determinen la posició que adopta el monestir enfront dels qui se li apropen i amb els quals ha d’entrar necessàriament en contacte. Sant Benet preveu els inconvenients que podrien derivar-se d’aquest contacte per a la vida interna del monestir, i ofereix consells pràctics que afecten el monjo individualment, i ho fa fixant unes normes, uns consells que hem de portar a la pràctica. Sant Benet té present en aquest capítol la força d’atracció que exerceix el monestir, el monestir és sempre un focus que atreu la gent. I és de la vida del monestir, que és la dels seus monjos, i de la seva regularitat i observança, que se’n derivarà una bona acollida; perquè puguin dir «hem rebut, o Déu, la vostra misericòrdia enmig del vostre temple».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada