ELS GERMANS ENVIATS DE VIATGE

De la Regla de sant Benet
Capítol 67

1 Els germans que han de sortir de viatge s’encomanaran a la pregària de tots els germans i de l’abat, 2 i a l’oració final de l’ofici diví es farà sempre memòria de tots els absents. 3 Els germans que tornen de viatge, el mateix dia de la seva arribada, a totes les hores canòniques, quan s’acaba l’ofici diví, que es prostrin a terra a l’oratori, 4 i demanin la pregària de tots per les faltes que se’ls hagin pogut escapar durant el viatge, veient o escoltant alguna cosa dolenta o alguna paraula ociosa. 5 I que ningú no s’atreveixi a contar a un altre res del que haurà vist o haurà sentit fora del monestir, perquè això fa molts desastres. 6 Si algú s’hi atrevia, que el sotmetin al càstig de regla. 7 Igualment, el qui s’atreveixi a sortir del clos del monestir i anar a qualsevol lloc o fer qualsevol cosa, per petita que sigui, sense ordre de l’abat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet ens mostra la pregària com a eix, com el vincle que uneix la comunitat, que la uneix fins i tot quan algun germà s’absenta del monestir; la comunitat, quan recorda els germans absents, els fa presents. Com ho fa per exemple un dels nostres germans en fer de salmista i recordar sovint els germans absents i malalts, concretant així en les pregàries de Vespres aquest record que ens demana sant Benet. En certa manera sant Benet ens dóna la visió de la comunitat com d’una família: si ho recordem, quan vivíem amb els pares, en marxar i tornar a casa, segurament donàvem notícia de la nostra partença i de la nostra arribada. És un bon costum fer-ho també al monestir, i pot ser fins i tot útil, ja que a algun de nosaltres, si un dia li succeeix alguna cosa, entre que no comparteix una part de les pregàries i dels actes comunitaris i no comunica les seves absències del monestir, poden passar moltes hores abans que la comunitat no s’assabenti que ha patit qualsevol accident. Donar compte d’entrades i sortides pot semblar convencional però no deixa de ser una mostra de les nostres arrels més profundes, del sentit de comunitat. Amb la pregària pels absents sant Benet ens ve a dir que la comunitat està sempre junta, que no hi ha parèntesis ni presències discontínues perquè el record dels germans absents supleix llur absència i alhora els fa objecte de la nostra pregària, del nostre amor.

Sant Benet no contemplava absències sovintejades del monestir, però avui els temps han canviat. La facilitat de comunicació pot suposar un seriós perill per al nostre dia a dia en aquest aspecte. Per exemple, tenir a la butxaca les claus d’un cotxe o un fàcil accés a aquest mitjà, pot portar a caure en la temptació d’un ús excessiu de les sortides, i correm el risc que qualsevol cosa que creiem necessitar ens obligui a sortir i no pensem que podria ser més útil agrupar les sortides que inevitablement cal fer, les vertaderament necessàries, potser en un sol moment a la setmana. Diu el Costum cartoixà que la cel·la fa el monjo i el monjo la cel·la, perquè és un risc per al qui comença la vida cartoixana la temptació d’abandonar la cel·la. Certament no som cartoixans, però sí que el marc essencial de la nostra vida és el clos del monestir i no cap altra. Ocasions no en manquen de sortir del monestir, ho dic ara amb més motiu, perquè les pressions per anar a tal o tal altre lloc on t’han convidat no són pas poques. Com compaginar la nostra vida amb els compromisos o necessitats que obliguen a sortir del monestir és feina de cada dia i de cadascun de nosaltres. Una part de les nostres sortides són les visites als metges, que són moltes, no hi ha setmana sense menys de cinc sortides, potser és natural ja que a la comunitat hi ha gent gran i amb problemes de salut; també anar a cercar o a portar aquells qui marxen en tren o en avió; però davant d’altres pretextos per a sortir i abandonar per exemple el taller o la feina que ens ha estat confiada, cal que interiorment ens plantegem si és estrictament necessari obeir-los a l’instant. El risc que la dinàmica de la immediatesa de la nostra societat, allò del «desitjo allò, ho vull i ja ho tinc en cinc minuts», entri dins el clos del monestir és evident. Comunicar als superiors si entrem o sortim del monestir pot ser una bona mesura per evitar excessos en les sortides, que perjudiquen en primer lloc el qui hi cau. Hi ha causes però que crec que hem d’assumir: alguns de nosaltres tenen pares ja d’edat avançada, i pel fet de ser monjos no deixem de ser fills, per tant és normal que durant un període de la nostra vida, que malauradament sempre s’acaba, hàgim d’atendre de tant en tant els pares. També hi pot haver causes com els estudis. Però sigui per salut, temes familiars, estudis, atendre invitacions o encàrrecs; sempre cal que ens aturem a pensar si la nostra sortida és necessària o un xic supèrflua i sobretot intentar evitar que afecti les pregàries comunitàries.

Passa sovint que la temptació de sortir del monestir reflecteix una inestabilitat espiritual, és un fugir d’un mateix, i la fugida no és la solució sinó que agreuja el problema. La temptació és quelcom propi de tota creatura humana, tant més dels monjos que hem de lluitar de valent per seguir fidels als eixos de la vida que hem triat, a què hem estat cridats i a la qual volem restar fidels fins a la fi del camí. Sant Benet ens mostra que no es tracta de defugir els riscos sinó d’afrontar-los, ningú no està lliure de les càrregues pròpies de l’existència. La vida, tant més la nostra, té un cost i la superficialitat també ens pot afectar en un moment o altre de la nostra jornada. Es tracta que res no ens distregui de la vida de recerca intensa de Crist que hem escollit i que tot ens serveixi per arribar allà on ens cal arribar, a on ens hem proposat d’arribar, és a dir a Crist. Els membres d’una comunitat monàstica hem de gaudir d’una autonomia personal, que ha de ser alhora llibertat interior i responsabilitat davant del que fem o deixem de fer, aquí i avui decidir si sortim justificadament o en certa manera per caprici.

Aquest capítol posa en paral·lel la pregària i les sortides del monestir, ens mostra la importància de la pregària i la seva primacia com a acte i lligam comunitari davant de tota altra necessitat eludible, i de vegades sembla que el superflu sigui la pregària comunitària enfront de qualsevol altra possibilitat. La pregària és la que dóna sentit a la nostra vida i és l’eix per viure el nostre compromís de vida monàstica centrat en l’amor a Crist, a qui no hem d’anteposar res que sigui prescindible.