diumenge, 25 de setembre de 2016

PRÒLEG: ESCOLTA FILL

De la Regla de sant Benet
Pròleg 1-7

1 Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica, 2 a fi que pel treball de l’obediència retornis a Aquell de qui t’havies apartat amb la desídia de la desobediència. 3 A tu, doncs, s’adreça ara la meva paraula, siguis qui siguis que, renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prens les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència. 4 Primer de tot, en qualsevol cosa bona que comences a fer, demana-li amb pregària ben insistent que ell la dugui a terme, 5 perquè qui ja s’ha dignat a comptar-nos en el nombre dels seus fills mai no s’ha de veure contristat per les nostres males obres: 6 Així, cal que estiguem sempre a punt per a obeir-lo amb els dons que ha posat en nosaltres, a fi que, no solament com un pare indignat no deshereti els seus fills, 7 sinó que, ni com un senyor temible, irritat per les nostres maleses, no lliuri a la pena eterna, com a servents malvats, els qui no l’hagin volgut seguir a la glòria.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Les paraules que enceten un text són quasi sempre ben representatives del mateix. La Bíblia comença dient «Al principi, Déu va crear el cel i la terra» (Gn 1,1); el quart Evangeli per la seva banda comença «Al principi existia el qui és la Paraula» (Jn 1,1), i la Regla de Sant Benet ens diu «escolta Fill». Tres inicis que es poden ben bé lligar: Déu, la Paraula de Déu feta carn i l’actitud d’escolta a la Paraula de Déu.

Déu, el creador, és qui parla i l’home el qui l’escolta. La vida monàstica pot ser considerada com l’inici d’una nova vida, en certa manera com un nou baptisme, una nova creació en Crist que ens canvia la relació amb el món, amb els altres i amb nosaltres mateixos. L’eix d’aquest canvi, d’aquesta nova vida, d’aquesta nova creació, és la Paraula feta carn, Crist. L’escolta és l’actitud d’acollida de la Paraula, perquè si la Paraula no és acollida, si no és escoltada, si no és rebuda, si sols és sentida, no pot donar fruit. Aquesta és la profunditat del camí pel qual el monjo és convidat a avançar, escoltant la Paraula per poder viure una nova creació. El monjo és per damunt de tot el deixeble de la Paraula. Però ni tan sols n’hi ha prou amb acollir-la amb orella atenta, cal que sigui escoltada amb l’orella assedegada del nostre interior perquè pugui arrelar dins nostre i donar fruit. Si tan sols parem l’orella ens pot entrar per una i sortir per l’altra, sense ni deixar rastre. Totes les dificultats de la vida espiritual, les malalties de l’ànima vénen del tancament voluntari a l’escolta pel fet de tenir l’orella del cor atenta a altres coses, ensordida pel brogit del món i dels nostres egoismes. Cal deixar entrar la Paraula en el nostre interior, deixar-la arrelar reconeixent les males herbes de les nostres limitacions, les nostres febleses tan físiques com morals, i no deixar-les créixer sinó arrencar-les de soca-rel deixant que la bona llavor arreli, sense sucumbir sota la mala herba o els cards, que ofeguen i maten la bona llavor.

No n’hi ha prou tampoc amb saber, amb comprendre, amb escoltar la Paraula, cal actuar, fer, portar a la pràctica, acomplir el que la Paraula ens diu. Sols acomplint-la podrem entendre el seu sentit profund, desconegut i amagat a l’orella poc atenta; cal passar per la porta estreta d’allò que creiem impossible per poder participar de la vertadera llibertat que ens ve per la perseverança i la paciència per així percebre que n’és de bo estar a la presència del Senyor, sentir-lo proper, cercar de fer la seva voluntat. «Cercar la voluntat de Déu significa cercar una voluntat amiga, benèvola, que vol la nostra realització, que desitja sobretot la lliure resposta d’amor al seu amor, per convertir-nos en instruments de l’amor diví. En aquesta «via amoris» és on s’obre la flor de l’escolta i l’obediència» (Faciem tuam, Domine, requiram).

Escolta i obediència, què vol dir per a nosaltres obeïr? No vol dir seguir un reglament sinó que l’obediència es rep com un do de Déu que ens fa avançar pel camí dels manaments. Sant Benet veu en aquesta «obediència reglamentària» un fals camí, quelcom que ens convida a tirar sempre enrere. La vertadera llibertat comença amb l’alliberament de nosaltres mateixos, de les nostres pors, dels nostres dubtes, dels nostres excessos o de les nostres fantasies. Podem fer benifets o malifets que poden provocar que el pare indignat ens deshereti, que el senyor temible, irritat, ens lliuri a la pena eterna. Per evitar-ho l’obediència és el camí dret vers el retorn a Déu. Se’ns mostra en la Regla, escoltem-la no sigui que ens diguin com Abraham a Epuló, «si no feu cas de la Regla, ni que ressuscités algú d’entre els morts no us deixaríeu convèncer». Cal escoltar la Paraula, parar l’orella, acollir-la i posar-la en pràctica i tenim com a eina per poder-ho fer l’obediència. Un camí en el qual no té cap importància el que hom és, sols tenir present que cal renunciar als propis volers, i per poder-ho fer cal l’ajuda de Déu que demanem mitjançant la pregària que és l’única ajuda vàlida en començar a fer qualsevol cosa bona i poder posar els nostres migrats dons i talents a disposició dels altres.

La pregària, ens deia avui sant Joan Crisòstom, «és llum de l’ànima, coneixement veritable de Déu, mitjà entre Déu i els homes» (Homilia 6 sobre l’oració). Sant Benet ens demana que visquem conscientment, ens diu que si volem tenir una vida espiritual, ens hi hem d’escarrassar. L’espiritualitat no arriba sols respirant, cal escoltar la Regla més amb el sentiment que amb un esperit acadèmic, més amb l’orella del nostre interior que amb la de l’exterior. Escoltar per intentar esbrinar què vol Déu de nosaltres en cada moment, sols creixem quan comencem a creure que volem fer allò que ens cal fer. Sant Benet ens alerta que no podem ser els nostres propis guies, els nostres propis déus. L’obediència, la disposició a escoltar la veu de Déu en la vida, és l’únic que ens permet superar les nostres limitacions.

Som cridats a ser quelcom més gran que nosaltres mateixos, quelcom que està fora de nosaltres i que va més enllà de nosaltres. Per fer aquest camí més enllà de les nostres limitacions ens cal un guia, un model, aquest és Crist, la paraula feta home, i un mètode, l’obediència. «L’obediència a Déu és camí de creixement i, en conseqüència, de llibertat de la persona, perquè permet acollir un projecte o una voluntat diferent de la pròpia, que no únicament no mortifica o minva, sinó que fonamenta la dignitat humana. Al mateix temps, també la llibertat és en sí un camí d’obediència, perquè el creient realitza el seu ésser lliure obeint com a fill el pla del Pare. És clar que una tal obediència exigeix reconèixer-se com a fills i gaudir sent-ho, perquè només un fill i una filla poden lliurar-se lliurement en mans del Pare, igual que el Fill Jesús, que s’ha abandonat al Pare. I, si en la seva passió s’ha lliurat als seus botxins, ho ha fet només perquè estava absolutament segur que tot trobava significat en la fidelitat total al pla de salvació volgut pel Pare, així, com recorda sant Bernat “el que li va agradar no va ser la mort, sinó la voluntat del qui moria lliurement” (San Bernat, Errors de Pere Abelard 8,21)» (Faciem tuam, Domine, requiram).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada