COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,23-29

23 En el seu mestratge, l’abat ha de seguir sempre el model de l’Apòstol, que diu: «Reprèn, exhorta, amenaça», 24 això és, combinant moments i moments, rigor i dolcesa, mostri adés severitat de mestre, adés bondat de pare; 25 és a dir, que ha de reprendre ben durament els indisciplinats i els inquiets; els obedients, en canvi, els pacífics i els soferts, els ha d’exhortar perquè progressin més i més; els negligents i els menyspreadors, li advertim que els amenaci i els castigui. 26 I que no dissimuli els pecats dels qui falten, sinó que, així que comencin d’apuntar, els extirpi de soca-rel amb tota la seva força, recordant el cas d’Helí, el sacerdot de Siló. 27 Els d’esperit més aviat delicat i intel·ligent, corregeixi’ls de paraula, amonestant-los una o dues vegades; 28 però els obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients, reprimeixi’ls així que pequin amb assots i amb altres càstigs corporals, sabent que està escrit: «El neci no s’esmena amb paraules»; 29 i encara: «Pega el teu fill amb la vara i deslliuraràs la seva ànima de la mort».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Primer que tot cal esbrinar quina mena de monjo és cadascú, si és indisciplinat o inquiet, desobedient o pacífic, sofert o negligent, rebel o obstinat o tossut o orgullós. Aleshores si l’abat ha rebut la gràcia i ho esbrina, li cal combinar moments i circumstàncies de rigor i dolcesa, de severitat i tendresa, de reprensió i exhortació, de correcció, d’amonestació o fins i tot de repressió. Això, si fos que un monjo és sempre rebel o sempre sofert ja seria difícil; però a la pràctica, a més, si bé cadascuna d’aquestes característiques ens poden definir en un cert sentit o en un tant per cent, cal no desconèixer que tots tenim moments obstinats i d’altres en que som més pacífics i així per a cadascun dels adjectius qualificatius que empra sant Benet.

La recepta de reprendre, interpel·lar i exhortar, per tant, s’ha d’anar aplicant ara amb aquell ara amb aquell altre, ara si ara no. Sempre es tracta d’un judici de valors partint del principi bàsic que el monjo perfecte no existeix, ja que per això i fruit de llur experiència sant Benet va escriure aquesta Regla. Un cop l’abat, pobre monjo mortal amb les característiques de qualsevol altre monjo, ha fet el seu judici de valor i ha aplicat el que creu que pertoca aplicar en cada cas, hi ha la segona part; és a dir la reacció de cadascun.

El qui es rebel·la davant la correcció, el qui nega la falta, el qui fa com si no hagués sentit res i també el qui ho rumia. Com escriu Dom Guillaume, abat de Mont-des-Cats, «Cadascun fa el seu teatret, el seu joc de defensa més o menys subtil». Sant Benet no judica ningú, per ell l’obstacle amb el que topa el monjo forma part del seu camí i la reacció davant la correcció, en aquest cas paterna, depèn del mecanisme d’autodefensa de cada monjo en particular.

Tota aquesta diversitat de menes de monjos són els que sant Benet s’aventura a reunir en una comunitat i a regular-ne la convivència sota un abat que ha de tractar-los tots per igual però de manera diferent, un igualitarisme asimètric. Sant Benet demana a l’abat, però també ho fa a cada monjo, d’adequar les reaccions, les respostes a cada temperament. Per poder portar a bon terme aquest programa, que siguem realistes d’antuvi no sembla fàcil i no ho és, ens calen dues coses. La primera preguntar-nos si estimem de cor Jesús, si el veiem en els germans o si bé al contrari ens estimem molt més a nosaltres mateixos. Aquí rau la causa última de les nostres reaccions, aquesta és la raó profunda de perquè quan alguna cosa d’un altre ens molesta o s’aparta de la nostra manera de veure les coses reaccionem amb fastigeig.

L’altre element que ens cal és la fe, la consciència de ser estimats per Déu, que cal exercitar-la, portar-la a la pràctica en la vida de cada dia. «Els membres de la comunitat han de recordar que també cadascun d’ells ha entrat en el monestir com un fill perdut que ha estat trobat de nou, que cadascun d’ells ha vingut d’un país llunyà per tornar a casa i ha tingut l’experiència de l’abraçada del pare. Qui no té aquesta consciència de si mateix davant el germà que ha fallat, vol dir que encara no ha tornat veritablement a la casa, que el monestir i la comunitat no són encara la casa del Pare en la qual s’ha sentit renéixer a una vida nova» (Abat General Mauro Guisseppe Lepori, 31 d’agost de 2016). «Proclama la paraula de Déu, insisteix quan és oportú i quan no ho és, reprèn, interpel·la, exhorta» (Tm 4,2), diu l’Apòstol, i aquesta és la idea que recull sant Benet fent una aportació pròpia, adequar-se a les circumstàncies de cada monjo i per sant Benet aquest és un principi fonamental. No tothom aprèn al mateix ritme, ni tothom madura alhora ni per tant es pot tractar tothom de la mateixa manera. Un igualitarisme asimètric que està basat en un individualisme ben entès, no pas en el sentit hedonista de la nostra societat, sinó que és la manera com sant Benet ens proposa d’arribar tots junts a la vida eterna però no al mateix pas.

El que és important és avançar cada dia, si hem fet una passa enrere fer-ne de nou una altra endavant, o dues si podem, per recuperar el terreny perdut. El creixement evangèlic d’una comunitat es realitza des de dins, pel do de Déu, per l’exemple i per la vida de pregària, treball i contacte amb la Paraula.

Aquest capítol el primer a qui mou a la reflexió és, òbviament, a mi i la reflexió m’ha fet recordar un dels paràgrafs del l’homilia del nostre Abat General en la meva benedicció abacial: «L’abat, com Pere, ha de permetre que Crist tingui cura de la seva misèria. Ai dels superiors que es creuen obligats a ser perfectes! Pere és cridat a estimar Jesús més que els altres, no perquè en sigui capaç o digne, sinó perquè Crist li ha perdonat molt més que a tots els altres, perquè Crist ha rentat els seus peus bruts del fang de la presumpció i de l’orgull molt més que els de tots els altres. A qui molt se li ha perdonat se li demana d’estimar més. Quan un superior vol obtenir una gràcia per a la seva comunitat, el mètode més segur és recordar-se d’oferir al Senyor la seva pròpia misèria. Els millors administradors del tresor de Déu són els captaires». L’abat ha de ser doncs un captaire de la misericòrdia de Déu perquè és qui més la necessita. Ser conscient de les meves misèries i deixar-ne tenir cura a Crist que està present en cada germà de comunitat. Estimar més perquè se m’ha perdonat més, se m’ha perdonat tanta incapacitat i indignitat com puc portar a sobre i tanta presumpció i orgull que m’enfanguen els peus i massa vegades m’impedeixen de caminar. Estimar en i la comunitat, un viure en comunitat que demana molta responsabilitat, dedicació als germans, no pensar tant en un mateix sinó fer més atenció als altres i tenir més en compte la seva opinió.

Com deia l’abat Maur en el desè aniversari de la seva elecció abacial «una cosa queda per a mi ben clara, és que sense sentir-me emparat per l’ombra de la comunitat, no puc fer res».