LA HUMILITAT: EL PRIMER GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,10-30

10 Així, doncs, el primer graó de la humilitat és que mantingui sempre davant els ulls el temor de Déu i eviti completament d’oblidar-lo; 11 que recordi sempre tot el que Déu té manat, i consideri sempre en el seu esperit com l’infern abrusa pels seus pecats els qui menyspreen Déu, i la vida eterna que hi ha preparada per als qui el temen. 12 I, guardant-se tothora de pecats i de vicis, això és, dels pensaments, de la llengua, de les mans, dels peus, i de la voluntat pròpia, com també els desigs de la carn, 13 l’home ha de comptar que Déu l’observa tothora des del cel i que en tot lloc les seves accions són presents a la mirada de la divinitat i reportades en tot moment pels àngels. 14 Això és el que el profeta ens ensenya quan mostra que Déu sempre és present als nostres pensaments, en dir: «Déu escruta els cors i els ronyons». 15 I encara: «El Senyor sap els pensaments dels homes». 16 I també diu: «Heu conegut de lluny els meus pensaments”. 17 “El pensament de l’home us serà manifest». 18 I per vigilar els seus pensaments perversos, que el germà fidel es digui sempre en el seu cor: «Llavors seré pur a la seva presència, si em guardo de la meva iniquitat». 19 Quant a la voluntat pròpia, també se’ns prohibeix de fer-la, en dir-nos l’Escriptura: «Aparta’t dels teus volers». 20 I també demanem a Déu en l’Oració que es faci en nosaltres la seva voluntat. 21 Amb raó, doncs, se’ns ensenya de no fer la nostra voluntat, perquè evitem allò que diu la santa Escriptura: «Hi ha camins que semblen rectes als homes, el terme dels quals s’enfonsa fins al pregon de l’infern»; 22 i també quan tenim por d’allò que s’ha dit dels negligents: «S’han corromput i s’han fet abominables en els seus volers». 23 Pel que fa als desigs de la carn, creguem que Déu ens és sempre present, ja que el profeta diu al Senyor: «Tots els meus desigs són davant vostre». 24 Cal, doncs, guardar-se del mal desig, perquè la mort està apostada al llindar de la delectació. 25 Per això ordena l’Escriptura: «No vagis darrera les teves cobejances». 26 Per tant, si «els ulls del Senyor observen els bons i els dolents» 27 i «el Senyor des del cel mira sempre cap als fills dels homes per veure si n’hi ha cap que tingui seny i cerqui Déu», 28 i «si els àngels que ens són assignats, sempre, nit i dia, anuncien al Senyor les obres que fem, 29 cal, doncs, vigilar tothora, germans, com diu el profeta en el salm, no fos cas que Déu ens sorprengués algun moment decantant-nos cap al mal i esdevinguts inútils», 30 i, perdonant-nos en aquesta vida, perquè és bo i espera que ens convertim en millor, ens digui un dia: «Vas fer això, i jo vaig callar». 

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El primer graó de la humilitat per sant Benet és prendre consciència de la nostra realitat, superar l’aparença, allò que la vista veu, el que l’orella sent, les nostres sensacions, per endevinar la profunditat de la mirada de Déu, la seva petjada en la nostra vida. Sant Benet ens mostra la visió teologal de la vida, de la vida dels homes. Viure tenint sempre davant els ulls el temor del Senyor no vol dir que Déu ens vulgui fer por, sinó que el que cerca és el nostre aprofundiment, per tal que descobrim en tot el que ens succeeix i ocorre al nostre voltant la petjada de la Paraula de Déu, descobrir la imatge de Déu en el decurs de la nostra història humana. Tot el que ens esdevé és fa sota la mirada atenta de Déu, la mirada d’un Déu que per damunt de tot ens estima. Nosaltres pot ser que a vegades tinguem la sensació que Déu, tot i reconèixer la seva petjada, actua sovint com si volés fastiguejar-nos la vida; de fet el que ens hem de preguntar és com és que el que ens esdevé, per dolent que ens sembli a un primer cop d’ull, pot acabar essent pel nostre bé, ens cal confiar en un sentit profund de les coses que ens supera i no entenem.

El primer graó de la humilitat és doncs la presa de consciència que Déu és Déu i descobrir això ens pot provocar una mena de terratrèmol espiritual, un confrontament interior amb nosaltres mateixos, descobrir que un altre, Déu, irromp al nostre santuari interior. D’aquesta experiència pot néixer estupor; l’home que es creu sol sap ara que està sota l’esguard de Déu, algú que ens observa en tot moment, que ens escruta el cor i els ronyons, que coneix els nostres pensaments més secrets, fins i tot abans que els hàgim esbossat, com si ens digués «ja sé per on vas».

Però potser el més sorprenent d’aquest primer graó no sigui que Déu irromp en el nostre interior sinó que el globus del nostre orgull es desinfla, allò que creiem que és la nostra personalitat i en realitat és sols aparença, una màscara sota la qual amaguem el nostre vertader interior. A la llum de la presència de Déu aquest fals jo s’esvaeix. Aquest drama no és tal, ha d’esdevenir el pròleg, l’anunci de la descoberta meravellosa del nostre interior on hi ha Déu.

Sant Benet ens mostra la contradicció entre la humilitat i la nostra voluntat, la humilitat sempre va lligada a la recerca de la voluntat de Déu, aquella que demanem en l’oració del Senyor «acis la vostra voluntat». Per sant Benet el gran obstacle a la voluntat de Déu és la nostra pròpia voluntat, és l’escull on fem embarrancar la voluntat de Déu, el que ens allunya d’Ell, el que corromp el nostre just judici amb uns desitjos que ens empresonen. Combatre contra la pròpia voluntat és el repte més difícil que tenim, el més exigent. Ens demana renunciar a quelcom que pot aparèixer com el nucli central de la nostra personalitat, de la nostra voluntat, dels nostres desitjos, de les nostres inclinacions; renunciar a la nostra voluntat en un moment o altre ens pot semblar perdre’ns en la indefinició. Però confiar-nos a la voluntat de Déu no significa pas esdevenir esclaus, éssers sense personalitat; significa recuperar la nostra vertadera personalitat, recuperar la imatge perduda o al menys enterbolida pel nostre egoisme, de Déu. Quan ens obrim a fer la voluntat de Déu és quan esdevenim vertaderament lliures i és quan ens alliberem de tot allò que ens empresona i ens impedeix de ser realment nosaltres.

Com saber quina és la voluntat de Déu? Sant Benet ens ajuda amb aquesta petita Regla però per damunt de tot ens hi ajuda el contacte sovintejat i profund amb la Paraula de Déu. Déu ens parla cada dia i per això és tant important cuidar aquest contacte directe amb la Paraula. «Busqueu llegint, i trobareu meditant; truqueu pregant, i se us obrirà per la contemplació» (Guiu El Cartoixà, Scala claustralium, 2,2).

Si cerquem Déu de veritat, la nostra capacitat d’estimar s’eixampla i el cerquem si reconeixem la seva presència i acceptem la seva voluntat. Déu és un pare que ens espera a cada moment, que ens veu a tothora; és una presència, una manera de pensar, una manera de veure les coses; sempre, ara i aquí. Si sabem Déu prop nostre, la capacitat d’estimar supera el desig de voler ser millors que els altres i aquest objectiu deixa de consumir les nostres forces i aleshores som lliures d’emprar-les en avançar més i més cap a Déu. Al cap i a la fi confiant-nos a la voluntat de Déu, escoltant i fent-nos nostra la seva Paraula, les nostres misèries deixen d’amargar-nos la vida i comencem a ser lliures. Ens diu sant Bernat: «Veniu, diu. On? A mi, a la veritat. Per on? Per la humilitat. Profit? Jo us donaré respir. Quin respir promet la veritat al que puja, i atorga al que hi arriba? La caritat, potser? Sí, doncs segons sant Benet, una vegada pujats tots els graus de la humilitat, s’arriba de seguida a la caritat. La caritat és un aliment dolç i agradable que reanima els cansats, enrobusteix els febles, alegra els tristos i fa suportable el jou i lleugera la càrrega de la veritat» (Tractat sobre els graus d’humilitat i superbia, del VI al VIII). Ens cal passar de l’egoisme a l’amor sota l’esguard del Pare, d’un pare amb entranyes de mare, que són entranyes de misericòrdia, com escriu l’abadessa Montserrat Viñas.