QUANTS SALMS S’HAN DE CANTAR A LES HORES ESMENTADES

De la Regla de sant Benet
Capítol 17

1 Ja hem determinat l’ordenament de la salmòdia per als nocturns i per a les laudes. Ocupem-nos ara de les altres hores. 2 A prima s’han de dir tres salms, separats i no amb un sol glòria; 3 l’himne d’aquesta hora després del verset “O Déu, sortiu al meu ajut”, abans de començar els salms. 4 Acabats els tres salms, s’ha de recitar una lliçó, el verset, el Kyrie eleison i les pregàries finals. 5 A tèrcia, sexta i nona se celebrarà la pregària amb el mateix ordre, o sigui, el verset, l’himne de cada hora, tres salms, lliçó i verset, el Kyrie eleison, i les pregàries finals. 6 Si la comunitat és nombrosa, els salms es diran amb antífones; si és reduïda, seguits. 7 La sinaxi vespertina comprendrà quatre salms amb antífones. 8 Després d’aquests salms s’ha de recitar una lliçó; seguidament, el responsori, l’himne, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i amb l’oració dominical es fa el comiat. 9 Les completes comprendran la recitació de tres salms, que s’han de dir seguits, sense antífona; 10 després, l’himne d’aquesta hora, una lliçó, el verset, el Kyrie eleison, i es fa el comiat amb la benedicció.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

L’ofici diví, l’Opus Dei, es caracteritza pel seu discórrer regular al llarg de la setmana i de cada jornada; es crea així un marc rutinari que ens permet aprofundir en la recerca de Déu, una eina per avançar en l’objectiu de la nostra vida de monjos. Sant Benet ens en presenta una estructura adaptada a les comunitats, però, en fer-ho, segueix expressant la seva concepció de l’Opus Dei a través de diverses petites coses que semblen potser banals en una primera lectura.

Els dos oficis principals del dia són, evidentment, Laudes i Vespres, que tenen una estructura similar. Escriu el beat Pau VI a la Constitució apostòlica Laudis Canticum que «a les Laudes i a les Vespres, com a parts fonamentals de tot l’Ofici, se’ls ha donat la màxima importància, ja que són, per la seva pròpia índole, la veritable oració del matí i de la tarda». La celebració de Laudes, a l’alba, té un marcat caràcter festiu, fins i tot al llarg de la setmana. El sentit és celebrar el triomf de la llum sobre la foscor, l’hora de la resurrecció del Senyor, del triomf de la vida sobre la mort. Els textos de Laudes són acuradament seleccionats per donar a aquesta celebració el sentit de la llum i de la resurrecció.

Els salms han estat sempre la part essencial de la pregària de l’Església, almenys a Occident. La raó és que representen un immens tresor d’adoració, lloança, acció de gràcies i també recullen totes les actituds que un creient pot tenir davant Déu, tant en moments de prova o de persecució com en moments de gran alegria. Són també una gran lectio divina que ens posa en contacte amb diversos segles d’experiència espiritual, amb la relació que han mantingut amb Déu unes quantes generacions de grans intercessors, així com la comunió amb la pregària de tot el poble. Aquesta és la raó per la qual Benet considera el Saltiri com l’aliment essencial de l’oració el monjo.

Podem i hem de pregar sempre i per a tothom; però ningú no pot pregar en nom dels altres, ho hem de fer cadascun de nosaltres i en comunitat. En la pregària hi ha quelcom de connatural al monjo i no pas una obligació. És un do per al creient pregar, i és do per a una comunitat cristiana pregar junts. L’ofici diví ha de ser per als monjos no només una preocupació individual, sinó una preocupació de la comunitat, ja que formen una comunitat que cerca Déu. És per això que el nostre dia a dia està ple de moments de pregària per a expressar aquesta oració contínua en comunitat, que esdevé així aliment i suport de la nostra vida.

En aquest capítol sant Benet ens fa adonar de tres elements comuns a totes les hores de l’ofici diví: els kyries, l’oració dominical i la benedicció.

La invocació Kyrie eleison (Senyor, tingueu pietat) revela en si mateixa dues realitats compreses per part de qui la dirigeix, i realitzades per part de qui la rep: l’aclamació i la súplica. L’aclamació és la lloança, l’honor i el reconeixement a Crist, Senyor de la glòria, del cel i de la terra, a qui nosaltres tenim com a Fill de Déu vencedor del pecat i de la mort. La súplica, és la petició dirigida al Senyor, perquè vessi la seva gràcia sobre nosaltres i ens auxiliï enmig de la nostra feblesa. Essent part dels ritus inicials de la missa i dels conclusius de l’ofici diví, aquesta invocació esdevé el crit confiat que els creients dirigim a Crist, que poc després ens parlarà en la litúrgia de la paraula, i se’ns donarà com a menjar en l’Eucaristia, o ens ha parlat mitjançant els salms i els càntics profètics i evangèlics en l’ofici diví.

El Parenostre, l’oració dominical, recull i expressa les necessitats humanes materials i espirituals: «Dóna’ns cada dia el nostre pa quotidià, i perdona’ns els nostres pecats» (Lc 11,3-4). I precisament a causa de les necessitats i de les dificultats de cada dia, Jesús ens exhorta amb força: «Jo us dic: demaneu i se us donarà; busqueu i trobareu; crideu i se us obrirà. Perquè tot el qui demana, rep; el qui busca, troba; i al qui crida, se li obrirà» (Lc 11,9-10). No es tracta de demanar per satisfer els propis desitjos, sinó més aviat per mantenir desperta l’amistat amb Déu, el qual, segueix dient l’Evangeli, «donarà l’Esperit Sant als quals l’hi demanin» (Lc 11,13). Ho van experimentar els antics pares del desert i també els contemplatius de tots els temps, que van arribar a ser, per raó de l’oració, vertaders amics de Déu (cf. Benet XVI, Àngelus 25 de juliol 2010).

La benedicció final és do i bé, un do espiritual en el sentit fort del terme, un do de l’Esperit invocant Déu sobre la comunitat. Amb la benedicció l’ofici diví conclou remarcant el caràcter de lloança del Senyor i remarca el sentit de l’home com a creatura espiritual. Glòria de Déu i record de la seva imatge en l’home són dos conceptes que van lligats i que en la benedicció final es fan presents. Benedicció trinitària perquè en l’ofici hem pregat al Pare, amb el llenguatge del Fill i sota l’alè de l’Esperit. Simbolitza que la nostra vocació en l’escola del servei diví no és sinó esdevenir homes de benedicció.

L’ofici diví és una pregària sense interrupció i en la mateixa celebració, quan la comunitat es reuneix per aquest motiu, manifesta la veritable naturalesa de l’Església en oració. És pregària de tota la família humana, pròpia de tot el cos de Jesucrist, l’Església; per això expressa la veu de l’estimada Esposa de Crist, els desitjos i vots de tot el poble cristià, les súpliques i peticions per les necessitats de tots els homes. És pregària de Crist i de l’Església que rep la seva unitat del cor de Crist; cal, doncs, que, mentre celebrem l’Ofici, reconeguem en Crist les nostres pròpies veus i reconeguem també la seva veu en nosaltres. L’ofici diví és coneixement de l’Escriptura, sobretot dels salms, que segueixen de prop i proclamen l’acció de Déu en la història de la salvació, que es commemora sense interrupció i anuncia així eficaçment la seva continuació en la vida dels homes (cf. Laudis Canticum).

L’ofici diví conforma un tot en la nostra jornada; si el vivim parcialment no vivim del tot la nostra vida com a monjos. De matines a completes recorrem un camí cada dia nou al qual no hem d’anteposar res. Venim al monestir a cercar Déu, i la pregària, l’ofici diví, com també la pregària personal, el contacte amb la Paraula i el treball, conformen la nostra jornada; un tot dirigit per avançar en aquesta escola de servei al Senyor, a qui lloem, a qui preguem, amb qui parlem, a qui cerquem.