QUINA HA DE SER LA MESURA DE L’EXCOMUNIÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 24

1 Segons la mena de falta s’ha de mesurar l’abast de l’excomunió i del càstig. 2 L’apreciació de les faltes dependrà del judici de l’abat. 3 Si un germà ha caigut en faltes lleus, se’l privarà de participar a la taula. 4 El qui així hagi estat privat de la taula comuna seguirà aquesta norma: a l’oratori no entonarà salm ni antífona, ni recitarà cap lliçó, fins que hagi satisfet. 5 Menjarà tot sol després que hagin menjat els germans; 6 de manera que si, per exemple, els germans mengen a l’hora sisena, aquell germà a la novena; si els germans a la novena, ell al vespre, 7 fins que obtingui el perdó amb una satisfacció adequada.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Hi ha diferents menes de faltes, n’hi ha de lleus i n’hi ha de greus; però en unes i en altres, tot i que en diferent mesura, la penitència és l’apartament, l’exclusió del ritme diari de la comunitat fins a obtenir el perdó amb una satisfacció adequada, restant l’afectat sol a la taula i mut en la pregària comunitària al cor. Així ho estableix sant Benet que ens presenta tres elements: la causa, la sanció i els autors: el de la culpa, imputat o investigat que es diu avui, i el qui imposa la sanció, el jutge que és l’abat de qui depèn el judici i l’apreciació de les faltes.

Per sant Benet hi ha quatre motius en l’origen de les faltes: la desobediència, l’orgull, la murmuració i el menyspreu. ¿Considerem encara avui un càstig, un donar satisfacció, com diria la Regla, l’exclusió de la taula comuna o l’apartament a l’oratori? Potser amb un cop d’ull veuríem que pot ser ben bé a l’inrevés, que per més d’un seria un càstig compartir tota una jornada completa amb la comunitat. Certament l’exclusió té avui un significat nou, no és lliga tant a la culpa sinó a la incapacitat d’integrar-se en un grup establert, al qual, per cert, ens hem incorporat voluntàriament cercant un lloc on seguir la crida del Senyor. L’exclusió és el resultat d’aquesta dificultat d’integració; l’exclòs, l’excomunicat, és aquell qui no pot o no vol seguir les mínimes normes comunes i el ritme de la vida del grup que va escollir per cercar Déu de veritat.

Per sant Benet, en canvi, l’exclusió està lligada a la culpa i és proporcionada a ella; no pas per no compartir idees concretes, sinó per mancar en alguna cosa a la vida comunitària. Avui, fins i tot en faltes greus, la sanció, la pena o la solució es consensua amb qui ha faltat, de tal manera que és de fet l’afectat qui demana per exemple deixar la comunitat un temps concret. Però hi ha una altra forma més evident, freqüent i estesa d’exclusió i és quan nosaltres mateixos ens l’apliquem. De ben segur que mai amb la idea d’autoexcomunicar-nos o sancionar-nos per faltes comeses, ni menys encara per satisfer qualsevol mancança a la caritat. Més aviat amb la nostra actitud i els nostres actes excomuniquem tota la resta de la comunitat; és l’actitud del «ja s’ho faran», «a mi que em deixin tranquil i no em maregin».

Els altres membres de la comunitat els excomuniquem i de fet ens autoexcomuniquem de pensament, paraula, obra i omissió. De pensament quan ens anem formant el nostre propi món, el nostre monestir particular fet a mida nostra que poc a poc va tenint molt poc a veure amb l’origen de la nostra vocació, ens fem una regla a mida. Ho fem de paraula quan caiem en allò que sant Benet blasma tantes vegades, que és la murmuració. Ho fem d’obra amb grans i amb petits detalls de cada dia. Ho fem per omissió quan ens autoexcloem de tants actes comunitaris com poden ser la pregària, la recreació o la taula. Així de pensament, paraula, obra i omissió en autoexcomuniquem, de fet trenquem els vots que vàrem fer davant Déu, no pas a cap superior concret, sinó aquells que vàrem dipositar sobre l’altar com a ofrena; i alhora trenquem també els lligams amb la comunitat, ens muntem una vocació idiorítmica, al nostre gust. Sempre trobarem excuses per justificar les nostres mancances davant dels altres, però, desenganyem-nos, a Déu no el podem convèncer i a voltes ni a nosaltres mateixos; cadascú sap molt bé què pot fer i què no pot fer, què ha de fer i què no ha de fer; i som el nostre millor jutge. Cal vigilar atentament per no caure en l’aïllament, creant-nos amb excés el nostre espai, el nostre món, fent el que creiem que ens pertoca i res més.

Sant Carles Borromeo ens deia aquesta setmana a Matines «tots som dèbils, però Déu ens ha donat mitjans amb els quals, si ho volem, podem fàcilment ajudar-nos a nosaltres mateixos. (...) ¿Vols que t’ensenyi com progressaràs de virtut en virtut, i si en l’ofici coral ja has estat atent, com ho estaràs més quan hi tornaràs, i la teva oblació serà més acceptable davant del Senyor? Escolta el que et dic: si en tu ja hi ha encesa una espurna petita d’amor a Déu, no vulguis de seguida exhibir-la, no l’exposis al vent; tingues tancat el forn perquè no es refredi i perdi calor; aparta, en tant que puguis, les distraccions, conserva’t unit a Déu i evita paraules inútils. (...) si cantes al cor, medita el que dius i a qui ho dius. (...) D’aquesta manera podrem vèncer fàcilment les dificultats incomptables que experimentem cada dia, que són inevitables pel fet que ens hi trobem enmig, i tindrem forces per a fer néixer Crist en nosaltres i en els altres» (Sermó pronunciat en l’últim sínode que va convocar).

Posar en la pregària, en la lectura de la Paraula i en el treball tot el nostre pensament, les nostres paraules i les nostres obres; posar-hi els cinc sentits. Tots els membres de la comunitat, de l’abat als novicis, som responsables de la vitalitat i del dinamisme de la Regla en la vida de la comunitat. La rutina de la vida monàstica ens dóna la possibilitat de col·locar la nostra voluntat sota la guia de l’Esperit; però no és en si mateixa un objectiu. Per superar els nostres egoismes, per aprendre a identificar els nostres interessos i a nosaltres mateixos amb la comunitat ens cal no considerar els interessos privats en oposició als comunitaris. Com planteja sant Bernat és l’alliberament de la persona mitjançant la seva plena i madura participació en la vida comuna a través de l’oblació d’un mateix, amb caràcter martirial, és a dir amb el testimoni de la nostra vida, aquella que vàrem oferir al Senyor dipositant la nostra vocació sobre l’altar el dia de la professió. Hem rebut un regal, un do de Déu, la nostra vocació. Un talent no per ocultar sinó per fer-lo a treballar; una llavor no per enterrar sinó per sembrar. A les nostres mans està fer-la rendir, fer-la créixer.