COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,23-29

23 En el seu mestratge, l’abat ha de seguir sempre el model de l’Apòstol, que diu: «Reprèn, exhorta, amenaça», 24 això és, combinant moments i moments, rigor i dolcesa, mostri adés severitat de mestre, adés bondat de pare; 25 és a dir, que ha de reprendre ben durament els indisciplinats i els inquiets; els obedients, en canvi, els pacífics i els soferts, els ha d’exhortar perquè progressin més i més; els negligents i els menyspreadors, li advertim que els amenaci i els castigui. 26 I que no dissimuli els pecats dels qui falten, sinó que, així que comencin d’apuntar, els extirpi de soca-rel amb tota la seva força, recordant el cas d’Helí, el sacerdot de Siló. 27 Els d’esperit més aviat delicat i intel·ligent, corregeixi’ls de paraula, amonestant-los una o dues vegades; 28 però els obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients, reprimeixi’ls així que pequin amb assots i amb altres càstigs corporals, sabent que està escrit: «El neci no s’esmena amb paraules»; 29 i encara: «Pega el teu fill amb la vara i deslliuraràs la seva ànima de la mort».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

L’Abat actua en lloc del Crist al monestir. Ha de seguir el model de l’Apòstol: Reprèn, interpel·la, exhorta.

Reprèn els indisciplinats i inquiets , els negligents els amenaci i els castigui. L’abat per sant Benet no pot dissimular els pecats dels qui falten, més bé li pertoca extirpar-los. Els obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients, els assots i els càstig corporals sembla que és la millor solució. Però ens els nostres dies això, no pot ser. És a dir, ara no es contemplen càstigs corporals. Ara bé, el que cal és deslliurar l’anima de la mort i això si que és necessari en els nostres dies. I de vegades és difícil perquè el superior es troba davant d’una muralla inexpugnable amb el deixeble, sigui postulant o profés solemne i ni pot reprendre’l, ni interpel·lar-lo, ni exhortar-lo.

Interpel·la els d’esperit delicat i intel·ligent. La correcció ha de ser de paraula, una o dues vegades. La correcció ha de ser entenedora per al deixeble, sabent que amb la humilitat podrà comprendre la correcció que li han fet.

Exhorta els obedients, els pacífics i els soferts. Cal amb molts d’ànims exhortar perquè progressin més en el camí cap a Crist.

L’abat delicadament ha d’aprendre a combinar en la relació amb el monjo moments de rigor, és a dir, severitat de mestre, i moments de dolcesa, és a dir, tendresa de pare.

La Regla posa en molt de relleu l’autoritat de l’abat, però al mateix temps se li exigeix molt a l’abat. Perquè sobre l’abat recau tota negligència que impedeixi al monjo, assolir la vida eterna.

Per això, és fonamental la necessitat de la correcció. Tota correcció ajuda a obrir-se al contacte amb Déu. I mai seran prou les correccions si ens mou un esperit de desig de Déu. Al cap i a la fi, el que ens interessa és l’assoliment de la glòria del cel.

PRÒLEG: ESCOLTA FILL

De la Regla de sant Benet
Pròleg 1-7

1 Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica, 2 a fi que pel treball de l’obediència retornis a Aquell de qui t’havies apartat amb la desídia de la desobediència. 3 A tu, doncs, s’adreça ara la meva paraula, siguis qui siguis que, renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prens les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència. 4 Primer de tot, en qualsevol cosa bona que comences a fer, demana-li amb pregària ben insistent que ell la dugui a terme, 5 perquè qui ja s’ha dignat a comptar-nos en el nombre dels seus fills mai no s’ha de veure contristat per les nostres males obres: 6 Així, cal que estiguem sempre a punt per a obeir-lo amb els dons que ha posat en nosaltres, a fi que, no solament com un pare indignat no deshereti els seus fills, 7 sinó que, ni com un senyor temible, irritat per les nostres maleses, no lliuri a la pena eterna, com a servents malvats, els qui no l’hagin volgut seguir a la glòria.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Escolta, que bo que és saber escoltar. Que bo que és saber silenciar els sorolls, per així romandre amb l’orella del cor ben atenta a les prescripcions de la Paraula de Déu.

Avui ens hem e preguntar si tenim cor. I si en tenim, si el nostre cor té orelles per escoltar. Perquè moltes vegades es cau en la falsa saviesa que orgull alimenta i hom es creu que com tot ho sap no cal escoltar res de res. I així podem llançar fora del nostre cor qualsevol experiència de Déu. Per poder escoltar sant Benet ens ajuda amb els estris de l’obediència i la pregària. Hem de tenir els oïts ben disposats a l’escolta que ens arriba de Déu i dels homes que sofreixen. I ja sabem que Crist se’ns presenta en cada transeünt, perfectament per posar-nos a prova si l’estimem o no.

Moltes vegades ens envolta la desídia de la desobediència i sant Benet vol que retornem a prendre les fortíssimes armes de l’obediència.

I si la nostra vida, retorna a l’inici de la Regla, avui el pròleg se’ns fa present amb el nostre comportament des de l’oïda atenta, des del cor, des de la pregària, des de la filiació de cadascú amb el mestre i pare amorós.

La vida monàstica és un retorn a la casa del Pare, de la qual ens havíem allunyat. Per això, la pregària va solcant el nostre cor, assaonant-lo i fent-lo més propens a escoltar Déu.

També no ens hem d’oblidar que sempre hem d’estar ben cenyits per estar sempre apunts per a obeir. I sempre hem de saber que no s’obeeix al superior de torn, sinó a Déu mateix.

L’obediència o la desobediència està en les nostres mans. L’oïda l’hem de cuidar. El cor ha de funcionar amb la caritat.

Així el nostre camí de seguiment del Crist, anirà eixamplant-se i omplint-se d’esperança cap a la vida eterna.

Escolta, prega i obeeix. Estiguem tots junts sempre a punt per obeir-lo, amb els dons que ha posat en nosaltres.

Així seguint Crist amb humilitat anirem atansant-nos a la seva glòria

ELS GERMANS ENVIATS DE VIATGE

De la Regla de sant Benet
Capítol 67

1 Els germans que han de sortir de viatge s’encomanaran a la pregària de tots els germans i de l’abat, 2 i a l’oració final de l’ofici diví es farà sempre memòria de tots els absents. 3 Els germans que tornen de viatge, el mateix dia de la seva arribada, a totes les hores canòniques, quan s’acaba l’ofici diví, que es prostrin a terra a l’oratori, 4 i demanin la pregària de tots per les faltes que se’ls hagin pogut escapar durant el viatge, veient o escoltant alguna cosa dolenta o alguna paraula ociosa. 5 I que ningú no s’atreveixi a contar a un altre res del que haurà vist o haurà sentit fora del monestir, perquè això fa molts desastres. 6 Si algú s’hi atrevia, que el sotmetin al càstig de regla. 7 Igualment, el qui s’atreveixi a sortir del clos del monestir i anar a qualsevol lloc o fer qualsevol cosa, per petita que sigui, sense ordre de l’abat.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Les sortides del clos monestir en el temps de sant Benet son ben diferents a les actuals.

Primer de tot per sant Benet el monjo és enviat, i aquesta sortida queda ben palesa amb la pregària que tots els germans i l’abat fan en el moment de la sortida i de la tornada. Alguns encara ho hem viscut. Recordo perfectament quan vaig marxar per fer el recés abans de la professió solemne després de Laudes inclinat davant l’altar.

Semblava un acte solemne el que un monjo marxava per uns dies fora de la comunitat. I la veritat és que davant un recés tenies la pregària de tota la comunitat que et donava ajut i protecció.

Després es va deixar de fer encara no sé perquè. Si que evidentment preguem pels nostres germans absents. I és fonamental pregar pels nostres germans que no estan presents i se’ls ha encomanat alguna cosa que no poden arribar a l’hora.

I sobretot per sant Benet remarca la importància que té el no comentar res de l que s’ha vist o sentit, perquè evidentment això pot treure la pau, l’apatheia del monjo reclòs en el jardí del claustre. Perquè el monjo és el qui està amb relació íntima amb Déu, i les coses de fora el poden fer perdre aquesta unió de la pregària amb Déu.

Altre accent que remarca aquest capítol i altres també és la figura de l’abat que com a pare de família ha de saber on són els fills quan marxen de casa.

Però els nostres temps no son els de sant Benet, però això no vol dir que la Regla no sigui actual i mestra de la vida monàstica.

Tal vegada de vegades perdem el sentit del monaquisme o que és ser monjo, i ens podem embolicar en discussions bizantines. Però, per damunt damunt podem dir que monjo implica soledat, unitat, unió amb Déu i tota cosa exterior del clos del monestir ens pot distraure.

Cal saber que hi ha sortides actuals que sols queden comptabilitzades a l’ordinador; però ni la comunitat ni l’abat pot pregar, ni fer una pregària per aquest monjo que surt de viatge connectat a internet.

Moltes vegades aquests viatges poden ser un entreteniment va, va de vanitats i en definitiva una pèrdua de la centralitat de la vida senzilla del monjo, del consagrat a la pregària, del fill de Déu que ha fet la professió solemne per seguir les petjades del Crist.

Cal pensar quins viatges tenim programats i si això és bo passar tantes hores fora del monestir encara que no t’aixequis de la cadira.

Aquest capítol ens pot ajudar avui a veure si cerquem Déu de veritat.

COM S’HA D’ACOLLIR ELS FORASTERS

De la Regla de sant Benet
Capítol 53

1 Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: «Era foraster i em vau acollir». 2 I que a tothom es tributi l’honor convenient, «sobretot als germans en la fe» i als pelegrins. 3 Tan bon punt, doncs, s’avisi que hi ha un foraster, el superior i els germans el sortiran a rebre amb tota l’atenció de la caritat. 4 Primerament que preguin tots junts, i llavors que s’agermanin amb la pau. 5 Que aquest bes de pau no es doni sinó després d’haver pregat, per evitar els enganys diabòlics. 6 En fer la salutació han de mostrar tota la humilitat a tots els hostes que arriben o que se’n van: 7 amb el cap inclinat o amb tot el cos prostrat a terra, que adorin en ells el Crist, que és el qui reben. 8 Un cop rebuts els hostes, els duran a pregar, i després el superior, o aquell a qui ell ho encomani, s’asseurà amb ells. 9 Que es llegeixi davant l’hoste la llei divina, perquè s’edifiqui, i després d’això, que el tractin amb tota humanitat. 10 El superior ha de trencar el dejuni en atenció a l’hoste, si no s’escau de ser un dia de dejuni principal que no es pugui violar; 11 però els germans continuaran els dejunis de consuetud. 12 L’abat donarà aiguamans als hostes, 13 i tant l’abat com tota la comunitat els rentaran els peus a tots. 14 Un cop rentats, que diguin aquest verset: «Hem rebut, o Déu, la vostra misericòrdia enmig del vostre temple». 15 Que es mostri la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist; que el respecte que infonen els rics es fa honorar d’ell mateix. 16 La cuina de l’abat i dels hostes, que sigui a part, a fi que els forasters, que mai no manquen al monestir, en presentar-se a hores imprevistes no destorbin els germans. 17 Es destinaran per tot l’any a aquesta cuina dos germans que compleixin bé l’ofici. 18 Si ho necessiten, se’ls ha de procurar ajudants, perquè serveixin sense murmurar, i, en canvi, quan tinguin poca feina, que vagin a treballar allà on se’ls mani. 19 I no sols en aquest, sinó també en tots els altres serveis del monestir s’ha d’observar aquesta norma: 20 que quan ho necessitin se’ls proporcioni ajudants, i, en canvi, quan estan lliures, obeeixin en allò que se’ls mani. 21 Semblantment, que es confiï l’hostatgeria a un germà que tingui l’ànima plena del temor de Déu. 22 Que hi hagi llits parats en nombre suficient. I que la casa de Déu sigui administrada per homes de seny i assenyadament. 23 Que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; 24 però si els troba o els veu, un cop saludats humilment, tal com hem dit, i després de demanar-los la benedicció, que passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Son diversos els forasters que arriben al monestir, però està clar que per sant Benet se’ls ha d’acollir com el Crist.

I per acollir-los bé, sant Benet ens dona unes pautes.

1. Primer de tot pregar amb el foraster. La pregària com a inici de qualsevol relació, de qualsevol encontre entre persones. La pregària és fonamental.

2. La salutació, com ha de ser? Que adorin en el foraster el Crit, que és el qui reben. Més clar impossible. Cada persona que arriba al monestir és el Crist a qui rebem.

3. Cal edificar el foraster amb la lectura de la llei divina. I de part nostra tractar-lo amb humanitat.

4. La higiene és important, enlloc d’aiguamans, ara hi ha aigua correnta, lavabo i dutxa per poder-se rentar.

5. Hi insisteix sant Benet en la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i pelegrins. En ells s’acull més el Crit. Ells no poden donar-te res a canvi. I aquí està la nostra acollida més cristiana.

6. Apunta sant Benet una cuina dels hostes. Ara bé, la cosa important és l’acollida, les hores imprevistes, perquè tota hora és bona per acollir el Crist.

7. La cuina i els ajudants i totes les tasques s’han de fer de manera que s’edifiquin. Si necessita ajudant, cal proveir d’ajudant, en qualsevol treball. Per això, demanaria que cadascú pensi, si necessita ajudant, o bé si pot ajudar en tantes altres tasques que de vegades són feixugues i d’altres són més puntuals. Ja que com sant Benet diu: quan estan lliures , obeeixin en allò que els manen.

8. L’hostatgeria per sant Benet és important, per tota aquesta relació de la comunitat amb el foraster. També és important per als hostes la participació en la nostra litúrgia i en els àpats acompanyat de la lectura en el refectori. Per això el monjo encarregat ha de tenir l’ànima plena del temor de Déu, de la reverència a l’hoste que és el Crist que es presenta al monestir.

Tot ha de se portat per homes de seny i assenyadament. Per això, ens cal no perdre el fil de la pregària, de la relació amb Déu, en les hores, en cada una de les hores de la Litúrgia i en la lectio, en la pregària personal i en cada feina que tenim encomanada.

Això, és el que l’hoste ha de fer experiència si ens veu com vivim. No cal que nosaltres parlem amb els hostes per explicar-los com vivim, ells ho han de veure en la nostra manera d’actuar.

9. Per això, sant Benet vol que no es parli mb els hostes, llevat del qui ho tingui manat, és a dir l’hostatger, o bé el qui l’hostatger li hagi donat permís per confessar-lo per exemple.

El nostre exemple de vida és el que resulta més bo per a l’hoste. Però, mai serà bo, mai serà lícit ajuntar-se de cap manera ni parlar amb els hostes. Sant Benet ho té molt clar, falta tal vegada que nosaltres en siguem conscients.