diumenge, 16 de juny del 2024

ELS GERMANS ENVIATS DE VIATGE

De la Regla de sant Benet
Capítol 67

1 Els germans que han de sortir de viatge s’encomanaran a la pregària de tots els germans i de l’abat, 2 i a l’oració final de l’ofici diví es farà sempre memòria de tots els absents.
3 Els germans que tornen de viatge, el mateix dia de la seva arribada, a totes les hores canòniques, quan s’acaba l’ofici diví, que es prostrin a terra a l’oratori, 4 i demanin la pregària de tots per les faltes que se’ls hagin pogut escapar durant el viatge, veient o escoltant alguna cosa dolenta o alguna paraula ociosa. 5 I que ningú no s’atreveixi a contar a un altre res del que haurà vist o haurà sentit fora del monestir, perquè això fa molts desastres. 6 Si algú s’hi atrevia, que el sotmetin al càstig de regla. 7 Igualment, el qui s’atreveixi a sortir del clos del monestir i anar a qualsevol lloc o fer qualsevol cosa, per petita que sigui, sense ordre de l’abat.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Les sortides del clos monestir en el temps de sant Benet son ben diferents a les actuals.

Primer de tot per sant Benet el monjo és enviat, i aquesta sortida queda ben palesa amb la pregària que tots els germans i l’abat fan en el moment de la sortida i de la tornada. Alguns encara ho hem viscut. Recordo perfectament quan vaig marxar per fer el recés abans de la professió solemne després de Laudes inclinat davant l’altar.

Semblava un acte solemne el que un monjo marxava per uns dies fora de la comunitat. I la veritat és que davant un recés tenies la pregària de tota la comunitat que et donava ajut i protecció.

Després es va deixar de fer encara no sé perquè.
Si que evidentment preguem pels nostres germans absents. I és fonamental pregar pels nostres germans que no estan presents i se’ls ha encomanat alguna cosa que no poden arribar a l’hora.

I sobretot per sant Benet remarca la importància que té el no comentar res de l que s’ha vist o sentit, perquè evidentment això pot treure la pau, l’apatheia del monjo reclòs en el jardí del claustre. Perquè el monjo és el qui està amb relació íntima amb Déu, i les coses de fora el poden fer perdre aquesta unió de la pregària amb Déu.

Altre accent que remarca aquest capítol i altres també és la figura de l’abat que com a pare de família ha de saber on són els fills quan marxen de casa.

Però els nostres temps no son els de sant Benet, però això no vol dir que la Regla no sigui actual i mestra de la vida monàstica.

Tal vegada de vegades perdem el sentit del monaquisme o que és ser monjo, i ens podem embolicar en discussions bizantines. Però, per damunt damunt podem dir que monjo implica soledat, unitat, unió amb Déu i tota cosa exterior del clos del monestir ens pot distraure.

Cal saber que hi ha sortides actuals que sols queden comptabilitzades a l’ordinador; però ni la comunitat ni l’abat pot pregar, ni fer una pregària per aquest monjo que surt de viatge connectat a internet.

Moltes vegades aquests viatges poden ser un entreteniment va, va de vanitats i en definitiva una pèrdua de la centralitat de la vida senzilla del monjo, del consagrat a la pregària, del fill de Déu que ha fet la professió solemne per seguir les petjades del Crist.

Cal pensar quins viatges tenim programats i si això és bo passar tantes hores fora del monestir encara que no t’aixequis de la cadira.

Aquest capítol ens pot ajudar avui a veure si cerquem Déu de veritat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada