De la Regla de sant Benet
Capítol 7,60-61
60 L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i
sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i
sense esclats de veu, 61 tal com està escrit: «El savi es fa conèixer per les
poques paraules».
Comentari del P. Rafel Barruè, prior de Poblet
“L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo en parlar”. Pensem en l’economia
en el parlar. Parlar molt esgarria, pots fàcilment caure en la murmuració, la
crítica, la burla, la broma pesada, l’insult i el maltractament. I això, és més
l’escala de la supèrbia que la de la humilitat.
De vegades els monjos sembla que ens equivoquem d’escala sense adonar-nos. Per
això, ens cal romandre desperts. Desperts al que ens ve al davant.
El qui es presenta davant nostre sempre hem de pensar que és el Crist, que ve
al nostre encontre, i ens vol bé, ens vol donar la pau i beneir.
Per això, per al monjo és tant fontal el tenir Crist sempre present en la
persona inesperada que de cop i volta ens sobta al davant.
Cal acceptar-la, parlar suaument, amb gravetat, dir les coses clares i netes.
Els graons de la humilitat ens ensenyen a seguir el Crist. Sempre
serà el nostre model d’humilitat i d’obediència fins a la mort.
Nosaltres no podem ser humils sense una obediència sense espera. I quan hom
obeeix sense ganes d’obeir, això encara el fa créixer en humilitat.
Perquè de vegades caiem en una mena d’autoafirmació, que ens fa oblidar
humilitat i obediència, i ens porta a realitzar-nos a nosaltres mateixos caient
en una mena de sarabaïtes del segle XXI, que com els antics tenen per llei la
satisfacció dels seus desigs.
Evidentment aquestes persones no poden obeir ningú, fan el que els dona la
gana. Però
això sempre comporta el risc d’abandonar la Regla per la qual hem professat,
per viure com a monjos.
I això, comporta una sortida espiritual del monestir primerament i després de
vegades es materialitza en un abandonament de la vida comunitària. Perquè la
persona ha mort a la vida que havia vingut a viure.
Cal romandre desperts i no equivocar-nos d’escala. Amb l’escala de la humilitat
tots guanyem, amb l’escala de la supèrbia tots perdem.
diumenge, 14 d’abril del 2024
LA HUMILITAT: L’ONZÈ GRAÓ
diumenge, 21 de gener del 2024
LA HUMILITAT: L’ONZÈ GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,60-61
60 L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i
sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i
sense esclats de veu, 61 tal com està escrit: «El savi es fa conèixer per les
poques paraules».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Aquest onzè graó de la humilitat es correspon al segon graó de la supèrbia de
sant Bernat que parla de la lleugeresa d’esperit i de la indiscreció de paraules.
Ambdós, sant Benet i sant Bernat, prefereixen el silenci a les paraules vanes,
indiscretes i ocioses, prefereixen dir poc i assenyat que massa i amb niciesa;
dir-ho suaument més que rient; dir-ho humilment i amb gravetat més que amb
esclats de veu. En la vida del monjo la Paraula hi té un paper central, la
Paraula de Déu evidentment, i davant d’aquesta les nostres de paraules sovint
no són sinó niciesa i poc seny. Escriu el llibre dels Proverbis: «Amb el seu
parlar, el neci es guanya garrotades, però al sensat, les seves paraules el
protegeixen.» (Pr 14,3).
Per Michaela Puzicha aquest onzè graó completa i aprofundeix els dos anteriors,
el novè i el desè, i convida a viure amb gravetat, dient les paraules justes,
cercant la serietat i la dignitat que han de caracteritzar la vida monàstica,
evitant sucumbir als cops de la còlera, mirant de viure amb moderació, també
pel que fa a la veu. La nostra societat és una societat del soroll, una
societat que defuig el silenci en la que sembla que qui més crida més raó té.
Es pot veure aquesta tendència en debats on la interrupció és la norma i on una
veu tracta d’imposar-se sobre una altra. La nostra vida ha de defugir aquesta
manera de fer, aquesta manera d’actuar, mirant, com escriu Michaela Puzicha, de
no voler atreure l’atenció vers nosaltres, explicant històries vanes, qui sap
si no inventades o com a mínim exagerades. La sobrietat ha de ser present
també, segons sant Benet en el llenguatge.
El Papa Benet XVI escriu a l’Exhortació Apostòlica post sinodal Verbum Domini:
«la paraula només pot ser pronunciada i escoltada en el silenci, exterior i
interior. El nostre temps no afavoreix el recolliment, i es té a vegades la
impressió que hi ha gairebé temor d’allunyar-se dels instruments de comunicació
de massa, encara que només sigui per un moment. Per això s’ha d’educar al Poble
de Déu en el valor del silenci. Redescobrir el lloc central de la Paraula de
Déu en la vida de l’Església vol dir també redescobrir el sentit del
recolliment i de l’assossec interior. La gran tradició patrística ens ensenya
que els misteris de Crist estan units al silenci, i només en ell la Paraula pot
trobar estada en nosaltres, com va succeir en María, dona de la Paraula i del
silenci inseparablement.» (VD, 66).
El nostre silenci no ha de ser un silenci buit, ha de ser l’oportunitat d’omplir-lo
per la Paraula, amb majúscules, que la nostra veu sigui suau per tal de poder
sentir la Veu, amb majúscules, i davant d’aquesta no hi ha altre manera d’estar-hi
presents que humilment i amb gravetat. Un silenci de la boca, que sols podem
trencar amb poques paraules i assenyades, sense esclats de veu. És el moment, l’oportunitat
de parlar amb Crist; una conversa que ens porta a estar alegres en els moments
de desolació i a descobrir coses assenyades per a dir. En els moments de
desolació, Crist ens parla i en la meditació ens parla encara més directament.
El silenci, les poques aparaules i assenyades ens acosten més al Crist que no
pas els grans crits, els grans esclats de veu, ja que Ell sent una especial
predilecció per aquesta virtut del silenci. Més important que allò que diem, és
allò que Déu ens diu i el que diu a través de nosaltres. Jesús està sempre més
atent a presentar-se’ns en el silenci que en el soroll, en el molt parlar. En
el silenci, nosaltres l’escoltem, Ell parla al nostre esperit, i nosaltres
podem escoltar la seva veu. Diu el salmista: «Ara guardo silenci. No obriré la
boca, perquè ets tu qui ho fas tot.» (Salm 39,10).
També el Papa Francesc en la seva al·locució en la vetlla de pregària que
precedí a la darrera reunió el Sínode deia: «el silenci és essencial en la vida
del creient. En efecte, està al principi i al final de l’existència terrena de
Crist. El Verb, la Paraula del Pare, es va fer “silenci” en el pessebre i en la
creu, en la nit de la Nativitat i en la de Pasqua. Aquesta tarda nosaltres
cristians hem romàs en silenci davant el Crucifix de Sant Damià, com a
deixebles a l’escolta davant la creu, que és la càtedra del Mestre. El nostre
silenci no ha estat buit, sinó un moment ple d’espera i de disponibilitat. En
un món ple de soroll ja no estem acostumats al silenci, és més, a vegades ens
costa suportar-lo, perquè ens posa davant de Déu i de nosaltres mateixos. I,
tanmateix, això constitueix la base de la paraula i de la vida. Sant Pau diu
que el misteri del Verb encarnat estava «guardat en secret des de l’eternitat»
(Rm 16,25), ensenyant-nos que el silenci custodia el misteri, com Abraham va
custodiar l’Aliança, com María va custodiar en el seu si i va meditar en el seu
cor la vida del seu Fill (cf. Lc 1,31; 2,19.51). D’altra banda, la veritat no
necessita de crits violents per a arribar al cor dels homes. A Déu no li
agraden les proclames i els rebomboris, les enraonies i la confusió; Déu
prefereix més aviat, com va fer amb Elies, parlar en el «el rumor d’una brisa
suau» (1 Re 19,12), en un “fil sonor de silenci”. I així també nosaltres, com
Abraham, com Elies, com María necessitem alliberar-nos de tants sorolls per
escoltar la seva veu. Perquè només en el nostre silenci ressona la seva
Paraula.» (30 de setembre de 2023).
En aquesta escala de la humilitat la relació paraula / silenci té un paper
important. Sant Benet ens parla d’evitar el pecat, que és un fruit que apunta
ràpidament als nostres llavis, el silenci apareix com un mitjà poderós per a
conservar la paciència, és a dir, la pau, és d’ordinari, el mitjà més indicat
per a veure clarament un problema, per a prendre una decisió apropiada i a la
fi per executar-la. En el setè graó de la humilitat sant Benet al·ludeix a les
declaracions ben intencionades fugint de l’altivesa, declarant-se l’últim i
esperar que els altres reconeguin la nostra santedat, si és que s’escau de
fer-ho. Sant Benet alerta sobre la possibilitat de converses ocioses, vanes,
amb moltes paraules i aposta per aquelles que són poques i assenyades, sempre
amb el propòsit d’edificació i en un clima d’humilitat.
Avui aquest silenci, aquesta parquedat en les paraules l’hem de practicar més
enllà del boca orella tradicional. Avui les noves tecnologies, les xarxes socials,
els telèfons mòbils i tants altres mitjans omplen i ens tempten a omplir amb
esclats de veu, ni que siguin virtuals, les nostres vides. Sobre aquest tema
alerta el Papa Francesc a la Constitució Apostòlica Vultum Dei quaerere
quan escriu: «En la nostra societat, la cultura digital influeix de manera
decisiva en la formació del pensament i en la manera de relacionar-se amb el
món i, en particular, amb les persones. Aquest clima cultural no deixa immunes
a les comunitats contemplatives. És cert que aquests mitjans poden ser
instruments útils per a la formació i la comunicació, però us exhorto a un
prudent discerniment perquè estiguin al servei de la formació per a la vida
contemplativa i de les necessàries comunicacions, i no siguin ocasió per a la distracció
i l’evasió de la vida fraterna en comunitat, ni siguin nocius per a la vostra
vocació o es converteixin en obstacle per a la vostra vida enterament dedicada
a la contemplació.» (Vultum Dei quaerere, 34)
I s’insisteix sobre aquest tema suggerint de crear un espai de protecció pel
silenci quan a Cor Orans, instrucció aplicativa de la Constitució Apostòlica Vultum
Dei quaerere, s’escriu: «Amb el nom de clausura s’entén l’espai monàstic
separat de l’exterior i reservat a les monges, en el qual només en cas de
necessitat pot ser admesa la presència d’estranys. Ha de ser un espai de
silenci i de recolliment on es pugui desenvolupar la recerca permanent del
rostre de Déu, segons el carisma de l’Institut.» (Cor Orans, 161). Cal
protegir el silenci, ens ho demana també sant Benet en aquest onzè graó de la
humilitat, buidant-lo dels esclats de veu i dels riures sorollosos, omplint-lo
amb poques paraules i assenyades, amb gravetat i amb humilitat. Com escriu Dom
Marie Bruno «l’abundància de paraules produeix soroll i el soroll és un dels
grans enemics de l’home.» (Le silence monastique, p. 128)
diumenge, 17 de juliol del 2022
LA HUMILITAT: L’ONZÈ GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,60-61
60 L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i
sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i
sense esclats de veu, 61 tal com està escrit: “El savi es fa conèixer per les
poques paraules”.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«No ser amic de parlar molt.» és un dels instruments de les bones obres. Sant
Benet sap que l’ocasió fa al lladre i en aquests seus graons de la humilitat en
dedica tres, del novè a l’onzè, al parlar o millor dit a la contenció en el
parlar per tal d’evitar l’ocasió de pecar. El silenci monàstic o la
taciturnitat si volem emprar un altre terme molt lligat a la nostra vida i a
com sant Benet vol que sigui aquesta nostra vida, no és quelcom que sigui fàcil
ni aparegui com per art de màgia; el silenci, la contenció en el parlar, el
riure neci o aixecar la veu són coses a les que estem acostumats i que ens
costa i a vegades bastant de contenir-nos-hi.
Sense anar més lluny tots sabem que al refetor, com diu sant Benet, cal que s’hi
faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu
que la del qui llegeix i que tot allò que necessitem per a menjar i per a
beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de
demanar res; però que si de cas ens cal alguna cosa, que es demani amb el so d’un
senyal qualsevol, més aviat que amb la veu; perquè al refetor ningú no gosi
preguntar res sobre la lectura o sobre cap altra cosa (Cf. RB 38,5-8) i afegeix
sant Benet una frase ben simptomàtica i expressiva «perquè no comencin». Està
fora de lloc doncs que servint taula no ens en puguem estar de comentar amb els
qui servim de dir-los alguna cosa, quelcom que més aviat sembla més proper a
allò que demana sant Benet per la Quaresma d’estar-se’n, és a dir «de parlar
molt, de bromejar» (RB 49,7) o també hi està que no acabem d’aprendre a demanar
quelcom sense necessitat de dir cap mot perquè a la fi es produeix un murmuri
que fins i tot algun cop fa aturar al lector. Tot vol pràctica, però per
practicar-ho cal que ens hi posem, si no ho intentem mai o si baixem la guàrdia
amb certa promptitud poc avançarem en aquests i en d’altres aspectes.
També ens hauríem de plantejar que ens porta a aquest parlar molt davant del
parlar poc del que ens parla sant Benet. Sant Bernat ens hi ajuda tot dient-nos
amb la seva acostumada contundència verbal: «Si a la vanitat li dona per
prendre cos i continua inflant-se la bufeta, s’arriba a un grau de dilatació
tal que es precisa un orifici major. En cas contrari, podria rebentar. Això
ocorre en el monjo que depassa la vana alegria. Ja no en te prou amb el simple
forat del riure o dels gestos; i prorromp amb l’exclamació d’Elihú: El meu
interior és com a vi sense fuita que fa rebentar els odres nous. Si no parla,
rebenta. Està carregat de xarrameca i l’aire del seu ventre el constreny.
Camina famolenc i assedegat cercant un auditori al qual pugui llançar les seves
vanitats, llançar tot el que sent i donar-se a conèixer en el que és i en el
que val. A la primera ocasió, si la temàtica versa sobre ciències, treu a col·lació
sentències antigues i noves i engega un discurs amb el ressò de paraules ampul·loses.
S’avança a les preguntes; respon fins i tot a qui no li pregunta. Proposa
qüestions; les resol ell mateix, i talla al seu interlocutor, sense deixar-li
acabar el que havia començat a dir. Quan sona el senyal i es requereix
interrompre la conversa, l’hora llarga transcorreguda li sembla un instant.
Demana permís per a tornar a les seves històries fora del temps assenyalat.
Clar que no ho fa per a edificar a ningú, sinó per a cantar la seva ciència.
Podria edificar, però això ni ho pretén. No tracta d’ensenyar-te o aprofitar-se
dels teus coneixements, sinó de demostrar-te que sap alguna cosa, la sàpiga o
no. Si la conversa versa sobre religió, de seguida treu a relluir visions i
somnis. Després elogia el dejuni, recomana les vigílies i es fa llengües de l’oració.
Diserta àmpliament sobre la paciència, la humilitat i sobre cadascuna de les
virtuts amb una lleugeresa esbalaïdora. Si tu l’escoltes, diries que el que
desborda del cor ho parla per la boca; i que l’home bo treu coses bones del seu
magatzem de bondat. Si la conversa declina en mera diversió, llavors es mostra
com un fenomen de loquacitat que domina qualsevol matèria d’allò més bé. Si el
sents, diràs que la seva boca és com un torrent de vanitat, una allau de
ximpleries, fins al punt de provocar la lleugeresa fins i tot en les persones
més assenyades i pudoroses. Resumint breument tot el que s’ha dit: En el molt
parlar es descobreix la jactància. Al llarg d’aquestes línies tens descrit i
enumerat el quart grau. Fuig d’ell, però recorda el seu contingut.» (Graons
de la humilitat i la supèrbia 41,3).
Parlem massa sovint per vanitat, per demostrar que sabem moltes coses quan
també massa sovint parlem per parlar sense dubtar a recórrer a la manca de
veritat, això és a la falsedat, per tal de mantenir una opinió determinada o
per cridar l’atenció. No és que la nostra societat ens hi ajudi massa a tot
plegat, anomenades tertúlies omplen, sembla ser, espais televisius on la gent
opina del que sap i del que no sap, més aquesta darrera opció; polítics i
dirigents socials o econòmics no dubten en dir allò que els sembla que pot
agradar als seus oients, més que interlocutors, sense importar-los massa el
grau de veracitat del que diuen. Tot plegat ens pot donar la imatge de que
estem en un món on el valor de la paraula és quelcom devaluat; qui sap si això
no forma part també del neguit per la provisionalitat de tot plegat i allò que
dic avui demà o bé puc dir que no ho vaig dir o bé que ara tinc una altra nova
informació que em fa dir el contrari. Diu l’antic proverbi que rectificar és de
savis, però no diu pas que sigui de savis argumentar en fals. Fins i tot la
nostra societat s’ha acostumat a desconfiar dels currículums i així més d’un
cop títols adduïts són falsos o inventats i és que a vegades quan escoltem
alguna biografia, el biografiat no ha pogut tenir ni tant sols temps material
de fer tantes coses en tant poc temps. I en tot això correm el perill de que
entri o arribi al monestir i fem el pas de l’exageració a la falta de
veracitat.
Prestem atenció a les paraules humilment i amb gravetat que coronen aquest onzè
graó de la humilitat i ajuntem-hi els qualificatius de poques i assenyades.
Escriu Aquinata Böckmann que aquests adjectius són característics de sant
Benet; l’expressió original es podria traduir més fidelment per raonables tot i
que la paraula assenyades expressi molt bé el significat. I és que raonablement
és un mot que sant Benet empra en altres capítols de la Regla, quan parla de l’abat,
del nomenament del prior o de la tasca del cellerer. El seny, la racionalitat,
ha de ser un element present en el nostre dia i no hi ha d’haver lloc al parlar
desassenyat.
De nou sant Bernat, de forta paraula però sempre assenyada, ens diu que aquells
que parlen molt: «No pensen més que en el que els agrada, i són incapaços de
contenir el riure i de dissimular l’alegria ximple. S’assemblen a una bufeta
plena d’aire; si la punxes amb una agulla i l’estrenys, fa soroll mentre es
desinfla. L’aire, al seu pas per aquest invisible forat, produeix freqüents i
originals sons. Això mateix succeeix al monjo que ha inflat el seu cor de
pensaments i d’obertures jactancioses. La disciplina del silenci no els deixa expulsar
lliurement l’aire de la vanitat. Per això el llança forçat i entre riallades
per la seva boca. Moltes vegades, avergonyit, amaga el rostre, comprimeix els
llavis, estreny les dents, riu constret i deixa anar riallades com a la força.
Encara que tanca la boca amb els seus punys, deixa escapar alguns esclats de
nas.» (Graons de la humilitat i la supèrbia 40,3).
Com a tot el llarg de la Regla sant Benet cerca en la nostra vida la moderació,
la sensatesa, la coherència i evitar els excessos, també en el parlar no sigui
que per parlar massa acabem caient en algun pecat pitjor. Parlar humilment, amb
gravetat, amb poques paraules i assenyades; no és mal consell.
diumenge, 17 de juliol del 2016
LA HUMILITAT: L’ONZÈ GRAÓ
Capítol 7,60-61
60 L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i sense esclats de veu, 61 tal com està escrit: «El savi es fa conèixer per les poques paraules».
Comentari de l'Abat Octavi Vilà
Les paraules, les expressions del cos i del rostre, els silencis són maneres de transmetre una actitud interior. El control sobre la paraula és un reflex de la calma, la seriositat, la densitat de la nostra interioritat; un silenci exterior per facilitar un silenci interior per transformar el cor en discreció, serenitat, dolcesa; aquesta suavitat, humilitat i gravetat de què ens parla sant Benet.
Cal primer reservar i defensar els espais i els moments del dia en què la pregària i el contacte amb la Paraula han d’ocupar tota la nostra atenció. En som conscients que no hem d’anteposar res a l’ofici diví? No cerquem com a excusa la nostra activitat, la que ens toca fer o la que no ens toca fer però ens ve de gust? Si fem quelcom ens donem ja per justificats per aixecar-nos més tard l’endemà, per arribar tard a l’ofici o ni tan sols anar-hi, quan de fet res no ens ho impedeix llevat de nosaltres mateixos? Cadascú de nosaltres pot respondre’s a si mateix. Costa certament abandonar o no recaure en inèrcies que portàvem abans de venir al monestir; però hem vingut per ser monjos, per dedicar la nostra vida a la recerca de Déu, per centrar-nos en Crist i hem vingut per la nostra pròpia voluntat, segurs que Crist ens hi ha cridat. Sols nosaltres i Déu mateix sabem el nostre grau de fidelitat a la pregària.
Quan hi dediquem el temps que cal, és aleshores que les paraules han de deixar lloc a la Paraula, aquella que s’ha encarnat i que és la nostra via privilegiada de comunicació amb qui ens ha cridat al monestir. El nostre no ha de ser un silenci estèril sinó un silenci fecund, apartem les paraules del nostre interior i exterior per fer lloc a la Paraula, perquè la Paraula penetri en nosaltres com una espasa de dos talls, hi arreli perquè donem bons fruits. Però fer silenci és responsabilitat nostra, la tasca de cadascun de nosaltres. Si hem vingut per a ser monjos, aleshores quin sentit té sols fer les coses per evitar que els superiors ens amonestin? Quin sentit té cercar la via per escapolir-nos del que ens cal fer i hem triat voluntàriament de fer? I encara més, quin sentit té afegir-hi el sentiment o difondre’l que faig el que vull perquè no em controlen vint-i-quatre hores sobre vint-i-quatre? Què hem vingut a fer? A cercar la nostra autocomplaença? No, hem vingut per cercar Crist en el clos del monestir, per tant cadascun som responsables de nosaltres mateixos, de mantenir el nostre nivell de vida espiritual i d’augmentar-lo, d’anar caminant dia a dia, nosaltres mateixos en som els primers responsables; si ho descuidem, si ens oblidem del que hem vingut a fer, que és centrar-nos mitjançant una vida de pregària, de contacte amb la Paraula i de treball, en Crist; anem malament, caminem pel límit de l’espadat i fàcilment podrem caure. Sucumbir a qualsevol temptació com la son, les distraccions, la peresa. Per això tenim un camí, un mitjà, un equilibri ja establert per sant Benet, fer a cada hora el que toca, posar a cada moment el seu gest, amb poques paraules i assenyades. Però no, cerquem el contacte amb la gent de fora la comunitat tant si toca com si no toca; ens extralimitem en les nostres funcions, evidentment a grat nostre.
«Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. (...) un temps de callar i un temps de parlar», diu el Cohèlet. Distribuïm-nos els temps d’acord amb el que toca a cada moment, ajudem la comunitat des de la nostra feina, la que ens han encomanat i no cap altra, parlant quan toca a les recreacions i mantenint el silenci quan cal, sobretot de camí a la pregària. Per fer això tenim un mitjà, el dia a dia, servint-nos de la rutina arribarem a poder fer silenci exterior i interior. Restar en silenci vol dir restar davant de Déu; trobar la quietud significa anar vers Déu, com el mateix Jesús ens mostra quan es retira sol a pregar. Fem silenci de Completes a Laudes, el nostre primer crit ha de ser «obriu-me els llavis Senyor», seguim fent silenci pel claustre en anar a la pregària, al refetor; fem silenci per fer camí vers Déu, per omplir-nos de la seva Paraula i obrir els nostres llavis, principalment per lloar-lo. Callar no vol dir no poder parlar, vol dir estar en pau amb un mateix, afavorir la vida interior; callar vol dir peregrinar, deia un pare del desert. El silenci ens disposa per l’encontre amb Déu en l’oració personal i comunitària, en les activitats ordinàries de cada dia, mitjançant la reverència i l’actitud d’escolta. Perquè el silenci ens permet escoltar a aquell que incansablement truca a la porta del nostre cor, tot esperant que li obrin.
Diu el Papa Francesc: «Cadascun de nosaltres sap com actua el Senyor misteriosament en el nostre cor, en la nostra ànima. I quin és el núvol, la potència, quin és l’estil de l’Esperit Sant per cobrir el nostre misteri? Aquest núvol en nosaltres, en la nostra vida es diu silenci: el silenci és precisament el núvol que cobreix el misteri de la nostra relació amb el Senyor, de la nostra santedat i dels nostres pecats, aquest misteri que no podem explicar. Però quan no hi ha silenci en la nostra vida, el misteri es perd, se’n va. Servar el misteri amb el silenci. Aquest és el núvol, aquesta és la potència de Déu per a nosaltres, aquesta és la força de l’Esperit Sant» (Homilia a Santa Marta, 20 desembre 2013).
El silenci, la pregària, com tot en la nostra vida, ha de sortir del fons del cor i així poder tenir espais de lectura privada, abandonar-nos a l’encontre amb Déu i la seva Paraula. Fer silenci per poder escoltar i facilitar l’escolta als germans.