LA HUMILITAT: L’ONZÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,60-61

60 L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i sense esclats de veu, 61 tal com està escrit: “El savi es fa conèixer per les poques paraules”.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«No ser amic de parlar molt.» és un dels instruments de les bones obres. Sant Benet sap que l’ocasió fa al lladre i en aquests seus graons de la humilitat en dedica tres, del novè a l’onzè, al parlar o millor dit a la contenció en el parlar per tal d’evitar l’ocasió de pecar. El silenci monàstic o la taciturnitat si volem emprar un altre terme molt lligat a la nostra vida i a com sant Benet vol que sigui aquesta nostra vida, no és quelcom que sigui fàcil ni aparegui com per art de màgia; el silenci, la contenció en el parlar, el riure neci o aixecar la veu són coses a les que estem acostumats i que ens costa i a vegades bastant de contenir-nos-hi.

Sense anar més lluny tots sabem que al refetor, com diu sant Benet, cal que s’hi faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix i que tot allò que necessitem per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res; però que si de cas ens cal alguna cosa, que es demani amb el so d’un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu; perquè al refetor ningú no gosi preguntar res sobre la lectura o sobre cap altra cosa (Cf. RB 38,5-8) i afegeix sant Benet una frase ben simptomàtica i expressiva «perquè no comencin». Està fora de lloc doncs que servint taula no ens en puguem estar de comentar amb els qui servim de dir-los alguna cosa, quelcom que més aviat sembla més proper a allò que demana sant Benet per la Quaresma d’estar-se’n, és a dir «de parlar molt, de bromejar» (RB 49,7) o també hi està que no acabem d’aprendre a demanar quelcom sense necessitat de dir cap mot perquè a la fi es produeix un murmuri que fins i tot algun cop fa aturar al lector. Tot vol pràctica, però per practicar-ho cal que ens hi posem, si no ho intentem mai o si baixem la guàrdia amb certa promptitud poc avançarem en aquests i en d’altres aspectes.

També ens hauríem de plantejar que ens porta a aquest parlar molt davant del parlar poc del que ens parla sant Benet. Sant Bernat ens hi ajuda tot dient-nos amb la seva acostumada contundència verbal: «Si a la vanitat li dona per prendre cos i continua inflant-se la bufeta, s’arriba a un grau de dilatació tal que es precisa un orifici major. En cas contrari, podria rebentar. Això ocorre en el monjo que depassa la vana alegria. Ja no en te prou amb el simple forat del riure o dels gestos; i prorromp amb l’exclamació d’Elihú: El meu interior és com a vi sense fuita que fa rebentar els odres nous. Si no parla, rebenta. Està carregat de xarrameca i l’aire del seu ventre el constreny. Camina famolenc i assedegat cercant un auditori al qual pugui llançar les seves vanitats, llançar tot el que sent i donar-se a conèixer en el que és i en el que val. A la primera ocasió, si la temàtica versa sobre ciències, treu a col·lació sentències antigues i noves i engega un discurs amb el ressò de paraules ampul·loses. S’avança a les preguntes; respon fins i tot a qui no li pregunta. Proposa qüestions; les resol ell mateix, i talla al seu interlocutor, sense deixar-li acabar el que havia començat a dir. Quan sona el senyal i es requereix interrompre la conversa, l’hora llarga transcorreguda li sembla un instant. Demana permís per a tornar a les seves històries fora del temps assenyalat. Clar que no ho fa per a edificar a ningú, sinó per a cantar la seva ciència. Podria edificar, però això ni ho pretén. No tracta d’ensenyar-te o aprofitar-se dels teus coneixements, sinó de demostrar-te que sap alguna cosa, la sàpiga o no. Si la conversa versa sobre religió, de seguida treu a relluir visions i somnis. Després elogia el dejuni, recomana les vigílies i es fa llengües de l’oració. Diserta àmpliament sobre la paciència, la humilitat i sobre cadascuna de les virtuts amb una lleugeresa esbalaïdora. Si tu l’escoltes, diries que el que desborda del cor ho parla per la boca; i que l’home bo treu coses bones del seu magatzem de bondat. Si la conversa declina en mera diversió, llavors es mostra com un fenomen de loquacitat que domina qualsevol matèria d’allò més bé. Si el sents, diràs que la seva boca és com un torrent de vanitat, una allau de ximpleries, fins al punt de provocar la lleugeresa fins i tot en les persones més assenyades i pudoroses. Resumint breument tot el que s’ha dit: En el molt parlar es descobreix la jactància. Al llarg d’aquestes línies tens descrit i enumerat el quart grau. Fuig d’ell, però recorda el seu contingut.» (Graons de la humilitat i la supèrbia 41,3).

Parlem massa sovint per vanitat, per demostrar que sabem moltes coses quan també massa sovint parlem per parlar sense dubtar a recórrer a la manca de veritat, això és a la falsedat, per tal de mantenir una opinió determinada o per cridar l’atenció. No és que la nostra societat ens hi ajudi massa a tot plegat, anomenades tertúlies omplen, sembla ser, espais televisius on la gent opina del que sap i del que no sap, més aquesta darrera opció; polítics i dirigents socials o econòmics no dubten en dir allò que els sembla que pot agradar als seus oients, més que interlocutors, sense importar-los massa el grau de veracitat del que diuen. Tot plegat ens pot donar la imatge de que estem en un món on el valor de la paraula és quelcom devaluat; qui sap si això no forma part també del neguit per la provisionalitat de tot plegat i allò que dic avui demà o bé puc dir que no ho vaig dir o bé que ara tinc una altra nova informació que em fa dir el contrari. Diu l’antic proverbi que rectificar és de savis, però no diu pas que sigui de savis argumentar en fals. Fins i tot la nostra societat s’ha acostumat a desconfiar dels currículums i així més d’un cop títols adduïts són falsos o inventats i és que a vegades quan escoltem alguna biografia, el biografiat no ha pogut tenir ni tant sols temps material de fer tantes coses en tant poc temps. I en tot això correm el perill de que entri o arribi al monestir i fem el pas de l’exageració a la falta de veracitat.

Prestem atenció a les paraules humilment i amb gravetat que coronen aquest onzè graó de la humilitat i ajuntem-hi els qualificatius de poques i assenyades. Escriu Aquinata Böckmann que aquests adjectius són característics de sant Benet; l’expressió original es podria traduir més fidelment per raonables tot i que la paraula assenyades expressi molt bé el significat. I és que raonablement és un mot que sant Benet empra en altres capítols de la Regla, quan parla de l’abat, del nomenament del prior o de la tasca del cellerer. El seny, la racionalitat, ha de ser un element present en el nostre dia i no hi ha d’haver lloc al parlar desassenyat.

De nou sant Bernat, de forta paraula però sempre assenyada, ens diu que aquells que parlen molt: «No pensen més que en el que els agrada, i són incapaços de contenir el riure i de dissimular l’alegria ximple. S’assemblen a una bufeta plena d’aire; si la punxes amb una agulla i l’estrenys, fa soroll mentre es desinfla. L’aire, al seu pas per aquest invisible forat, produeix freqüents i originals sons. Això mateix succeeix al monjo que ha inflat el seu cor de pensaments i d’obertures jactancioses. La disciplina del silenci no els deixa expulsar lliurement l’aire de la vanitat. Per això el llança forçat i entre riallades per la seva boca. Moltes vegades, avergonyit, amaga el rostre, comprimeix els llavis, estreny les dents, riu constret i deixa anar riallades com a la força. Encara que tanca la boca amb els seus punys, deixa escapar alguns esclats de nas.» (Graons de la humilitat i la supèrbia 40,3).

Com a tot el llarg de la Regla sant Benet cerca en la nostra vida la moderació, la sensatesa, la coherència i evitar els excessos, també en el parlar no sigui que per parlar massa acabem caient en algun pecat pitjor. Parlar humilment, amb gravetat, amb poques paraules i assenyades; no és mal consell.