A QUINES HORES S’HA DE MENJAR

De la Regla de sant Benet
Capítol 41

1 Des de la santa Pasqua fins a la Pentecosta, que dinin els germans a l’hora sisena i que sopin al vespre. 2 A partir de la Pentecosta, durant tot l’estiu, si els monjos no tenen feina al camp o l’excés de calor no és un destorb, han de dejunar el dimecres i el divendres fins a l’hora novena. 3 Els altres dies, que dinin a la sisena. 4 Aquest dinar a l’hora sisena s’haurà de continuar fent si tenen feines al camp o la calor de l’estiu és massa forta, i que estigui a la providència de l’abat. 5 I que ell ho reguli i ho disposi tot de manera que les ànimes se salvin i que, allò que fan els germans, ho facin sense murmuració justificada. 6 Des del tretze de setembre fins al començament de la quaresma han de menjar sempre a l’hora novena. 7 Però durant la quaresma, fins a Pasqua, que mengin al vespre. 8 Les vespres, tanmateix, s’han de celebrar de manera que per a menjar no necessitin d’encendre les llànties, sinó que tot s’acabi encara amb claror de dia. 9 I fins en tot temps cal regular tant el sopar com l’hora de l’únic àpat de manera que tot es faci amb claror.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

No seria de rebut si sant Benet ens digués a la Regla que ens cal menjar fins a arribar a l’enfit, beure fins l’embriaguesa i menjar cadascun a l’hora que ens vingui de gust i no seria de rebut perquè el fil argumental de tota la Regla és la moderació i la regularitat. Podem pensar que aquets són uns capítols secundaris, que no formen el cos podríem dir que doctrinal de la Regla, com ara seria el capítol dedicat a la humilitat, el dedicat a les bones obres o el que parla del bon zel que han de tenir els monjos; però si en aquests sant Benet vesteix el cos doctrinal de la Regla en els que estem escoltant aquests dies ens ve a dir com viure-ho tot això en la pràctica, en el nostre dia a dia.

Tant sols per raons d’utlitat ja seria bo ordenar horaris i costums, perquè podria ser un desori que cadascú anés a la cuina i es preparés la seva menja al seu gust i quan li plagués. Aquesta regularització serveix fins i tot per ordes més eremítics o que combinen la vida solitària i la vida comunitària. Per exemple en les cel·les cartoixanes l’avantsala, que avui es coneix com l’Ave Maria perquè allí hi ha sempre una imatge de la Mare de Déu a la qual el monjo resa amb una Avemaria cada cop que entra a la cel·la, que és tres cops al dia, doncs bé aquesta estança és l’herència de les cuines que cada monjo tenia a la seva cel·la ja que es preparaven cadascun els seus àpats; aviat, ja en temps del mateix sant Bru, es va veure que això no anava massa en la línia de mantenir una unitat d’horaris i de costums i aquesta cambra es va transformar en el que avui és, un lloc de pas cap a la part principal de la cel·la on el cartoixà prega, aprofundeix en l’Escriptura, treballa, descansa i menja, això sí també tots a la mateixa hora, malgrat fer-ho en estances diverses.

És aquest sols un exemple de que la vida monàstica, en els seus diversos carismes, està fonamentada en una unitat, més que no pas uniformitat, que li dona consistència i ajuda, ens ajuda als monjos a centrar-nos en allò que és l’objectiu de la nostra vida, cercar al Crist. Perquè si cadascun ens haguéssim de procurar i preparar l’aliment necessari, certament ens prendria molt de temps. Per aquesta sola raó sempre hem de tenir en consideració i agrair la seva tasca als membres de la comunitat que ens procuren el menjar a taula a l’hora establerta i evitar la murmuració a fi de que les nostres ànimes se salvin.

En aquests aspectes de la vida diària sempre hi podem trobar la fina sensibilitat i humanitat de sant Benet. En la vessant individual i en la col·lectiva o comunitària. Dos capítols enrere sant Benet ens parlava de que hi hagi dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú perquè si algú no pot prendre de l’un mengi de l’altre; en el capítol que vam escoltar ahir ens deia que tot i que el vi no és gens propi de monjos i com que això no se’ns pot fer entendre i a vegades les condicions del lloc o del treball o la mateixa calor de l’estiu demanen una certa permissibilitat, doncs que tinguem un màxim, poder-nos-en estar, i un mínim no beure fins a la sacietat; és a dir fer-ho tot amb moderació. Avui en aquest capítol sant Benet també ens dona mostra de la seva humanitat. Ens parla per dos cops de la calor o de l’excés de calor, fet que ens mostra que no hi ha res de nou sobre la terra; i esmenta també de procurar que tot es faci amb claror de dia per evitar d’encendre els llums, altre cop res que no puguem viure també avui. Una sensibilitat vers les feixugueses humanes i també vers l’entorn, podríem veure-hi fins i tot un ecologisme avant la lettre o en qualsevol cas una voluntat d’estalvi econòmic i de feina, ja que encendre llums d’oli i de cera no era pas tant fàcil com prémer un interruptor o deixar-se detectar per un sensor.

Amb aquest capítol acaba el petit bloc dedicat directament a la taula: la lectura al refetor, la mesura en el menjar i el beure i les hores en que menjar. Poden semblar capítols menors però no deixen de ser l’aplicació més pràctica de la que podríem qualificar de teologia de la Regla; és com si en algun moment algú li hagués plantejat a sant Benet com viure la Regla en el dia a dia i ell hagués respost amb exemples quotidians. Tot plegat no pot ser sinó fruit de la seva experiència de la que emana llur saviesa. Sant Benet no es va seure i va començar a teoritzar sobre la vida monàstica; va viure la vida monàstica i en va treure de la seva experiència aquesta norma de conducta rectíssima. D’aquí que parli i estableixi normes sempre marcat pel seu profund humanisme, amatent a les flaqueses, atent a les condicions climàtiques de cada lloc i a cada detall. Sant Benet no planteja una norma rígida, planteja una norma per a ser viscuda sense tirar per endavant la tovallola, sinó mirant de viure-la en la seva totalitat i integritat i deixant lloc tant sols a la debilitat justificada i no pas a la mandra, a la deixadesa o a la renúncia, ni encara menys a la murmuració, perquè un dels temes centrals de la Regla, que va sortint aquí i allà, és combatre la murmuració i tots podem reconèixer que ho diu amb tota la raó.

Viure amb moderació és el resum. En la vida monàstica pot succeir, Déu no ho vulgui, que la importància de l’alimentació derivi en la gola, en expressió de sant Joan Clímac: és a dir caure en l’acte de menjar com un vici molt lligat a d’altres. El mateix Joan Clímac dedica el grau 14 de la seva Escala Espiritual a aquest tema. Entre altres coses diu que la gola ennuvola la raó, de manera que ens fa creure en la necessitat de menjar tot el que se’ns posa per davant, i així prescindeix de la temprança, la penitència i la compassió. Afegeix que «les filles de la gola són la mandra, la murmuració, l’excessiva confiança en si mateix, les grolleries i les riallades, l’apatia per a escoltar la Paraula de Déu, la insensibilitat per les coses espirituals, la presó de l’ànima, les despeses supèrflues i excessives, la supèrbia, la gosadia, l’afició a les coses mundanes. A tot això, segueix l’oració impura i tot tipus de calamitats i desastres no previstos, veritable bestreta de la desesperació, que és el pitjor dels mals». També escriu sant Jeroni que «tot allò pel qual es fatiguen els homes en aquest món, s’ho posen a la boca i, un cop triturat per les dents, passa al ventre per a ser digerit. I el petit plaer que causa al nostre paladar dura tant sols el moment que passa per la nostra gola.» (Comentari sobre el llibre de l’Eclesiastès, 23). Donem doncs a la nutrició la importància justa i mantinguem sempre l’equilibri i la moderació en tots els aspectes de la nostra vida.