EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 48,1-9

1 L’ociositat és enemiga de l’ànima, i per això els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres també ben determinades en la lectura divina. 2 Així, creiem que ambdues ocupacions poden ser regulades d’aquesta manera: 3 De Pasqua fins al primer d’octubre, al matí, en sortir de prima, han de treballar en allò que calgui, fins a prop de l’hora quarta. 4 Des de l’hora quarta fins a l’hora de celebrar la sexta, que es dediquin a la lectura. 5 Després de sexta, en aixecar-se de taula, que reposin als seus llits amb un silenci absolut, o bé, si algú per ventura vol llegir, que llegeixi per a ell sol de manera que no molesti ningú. 6 S’ha de celebrar la nona més aviat, cap a la mitja hora vuitena, i que tornin a treballar en el que calgui fins a vespres. 7 Si les condicions del lloc o la pobresa exigien que ells mateixos es fessin les collites, que no s’entristeixin, 8 perquè és aleshores que són monjos de debò, quan viuen del treball de les seves mans, com els nostres Pares i els apòstols. 9 Que totes les coses, però, es facin amb moderació pensant en els més febles.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquest capítol, escriu Dom Paul Delatte, va més enllà del que el mateix enunciat proposa i ens parla de totes les ocupacions monàstiques, de tot el que emplena les nostres hores no afectades per la pregària litúrgica i acaba per definir com hem d’ocupar el nostre temps, és a dir el nostre horari o jornada de cada dia. Sant Benet, com de costum comença amb una frase que li serveix de peu per a desenvolupar el seu argument: «L’ociositat és enemiga de l’ànima». Col·loquialment en català podríem fer referència a aquella dita que «qui no te feina, el gat pentina», algunes vegades fins i tot aquest refrany podria ser d’aplicació literal. I és que no ocupant el nostre temps donem lloc a que la nostre ment sigui presa d’elucubracions i acabi donant com a fruit la murmuració, aquest vici que sant Benet tant detesta i amb tota raó.

L’expressió vacare Deo ha donat lloc a la nostra paraula vacances i en el seu sentit etimològic i significat primitiu parlar de vacances volia dir dedicar-se més a Déu. El temps de vacances era un temps en què l’home es podia girar vers Déu, ja que les obligacions laborals, així ho permetien. Tot això té una certa relació amb el descans sabàtic, un dia dedicat al Senyor. En el nostre món a l’inrevés, avui dia ocorre a vegades tot el contrari. Vacances significa viure sense Déu, si és que no s’hi viu ja tot l’any, viure sense llei, viure sense obligacions, una mica sense preocupar-se dels altres, interessat únicament a passar uns dies tan bé com sigui possible, sempre pensant en el nostre adorat cos. Ja fa uns anys un bisbe escrivia sobre el decàleg de l’estiuejant cristià i deia que tot es pot resumir en dos manaments «continuar donant “al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu”, o dit d’una altra manera, en vacances i en tot temps, continua recordant-te de Déu i del proïsme, relacionant-te amb ells com ells es relacionaran amb tu. Déu no fa vacances en la seva cerca d’amor a l’home. Les vacances poden ser temps excepcional per a sortir a la seva trobada. I és que a l’estiu, continuem sent cristians. És més, tenim una magnífica oportunitat de ser-ho i de demostrar-ho.»

En el nostre cas ho podríem traslladar a pensar que quan preguem ens dediquem a Déu i la resta de la jornada fem una mena de vacances de Déu. No ha de ser pas així, no és el que sant Benet estableix, per a ell sempre hem de vacare Deo, és a dir Déu sempre ha de ser present en la nostra vida, en cada moment, en cada instant. I encara que sant Benet no faci explícits els perills de l’ociositat sí que ens mostra els beneficis de tenir la nostra ment i el nostre cos ocupats i entenguem aquí que la contemplació esdevé l’activitat suprema de la intel·ligència i l’adhesió del cor cap a aquell qui ho és tot en tots.

El treball no l’hem de veure com el càstig diví conseqüència del pecat de l’home, com una llei penal que ens condemna; si així ho fem qualsevol tasca la farem de malgrat, ens costarà de passar el temps mentre ens hi ocupem i el risc de que la fem malament i a desgrat és aleshores molt elevat. Certament podríem sublimar l’objectiu del nostre treball i dir que tot ho fem pel Senyor, això és cert perquè si hem vingut al monestir tota la nostra vida està orientada vers Ell ja que Ell ens va dir que estimar-lo i estimar als germans són els dos grans manaments. Aquesta motivació per sí mateixa dona sentit a qualsevol tasca que fem, fer-ho tot per amor i la fe es mostra també en fets com ens diu sant Jaume: «Tu tens fe i jo tinc obres; mostra’m, sense les obres, que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe.» (Jm 2,18).

Vivim en un lloc on, per sort o no tanta sort, ens ocupa gran part del dia la seva gestió, el seu manteniment i això s’uneix a les tasques més pròpies d’una comunitat com ara alimentar-la, vestir-la i qualsevol altra tasca en aquest sentit. No hi ha feina més digne o menys digne; sigui asseguts en una taula, sigui drets en una altra tasca; sigui sols o sigui treballant amb d’altres, hem de tenir clar que tot ho fem per al Senyor. Per tant ha de primar el gust per la feina ben feta, sense preses però alhora sense recança; no corrent per acabar-la perquè així estarem lliures, tindrem temps per a nosaltres o tindrem “vacances”; sinó complint amb fidelitat i eficàcia posant els ulls en el que puc fer de més quan acabi el que estic fent i quina feina pot ser la més útil als meus germans. També hem de tenir sempre present que ho fem tot en nom de la comunitat, per tant no hi ha lloc pels particularismes, no hi ha lloc ni tant sols per pensar que puc utilitzar la meva responsabilitat com una parcel·la de poder per fer-la servir contra aquell qui no em cau bé, Déu no ho vulgui, o per afavorir al meu amic de l’ànima, que tampoc Déu no vulgui que caiguem en aquest vici de les amistats massa particulars.

Mantenir la casa neta, mantenir els jardins en bon estat, procurar la roba polida, tenir-ho tot a punt per a la litúrgia, rebre i acollir als hostes com al Crist, cobrir les necessitats de cada germà tant a nivell material com de salut, tenir el menjar a punt a l’hora que toca, servir-lo amb cura i de grat, cuidar als malalts, atendre la porteria, disposar-ho tot al refetor perquè no hi falti de res i així tantes altres coses; ocupen el nostre dia a dia; fer-nos-ho nosaltres mateixos, com diu sant Benet, no ens ha d’entristir perquè és servir als germans i també un estalvi en no haver de fer-ho gent de fora, com en tantes altres comunitats succeeix, cada cop més.

No hem de renunciar a tenir una activitat comuna productiva, no serà fàcil trobar-la per tal de no gravar la nostra economia amb una forta inversió inicial, i alhora sense afeixugar la comunitat, com diu sant Benet fent totes les coses amb moderació pensant en els més febles. Experiències no reeixides en d’altres comunitats han acabat essent més un nou problema que no pas una solució. Hem de tenir presents també els dons, talents i capacitats que Déu ens ha donat a cadascun de nosaltres i posar-los a disposició de la comunitat amb generositat i tenint també presents les nostres limitacions. No tothom pot fer de tot, hi ha qui té habilitats naturals o capacitats físiques o intel·lectuals que faciliten que realitzi determinada tasca i hi ha qui no les té. Alhora que posem els dons i talents al servei de la comunitat també ens cal agrair els que el Senyor ha atorgat als altres germans i la disponibilitat d’aquests vers el conjunt.

Tinguem present de ser en presència del Senyor en cada instant de la nostra jornada. I en aquesta línia podem recordar l’anècdota d’aquell postulant que mentre la comunitat veremava estava a la capella de sant Esteve perquè volia estar amb el Senyor, mentre que el Senyor, com molt bé digué l’abat d’aleshores, estava veremant, perquè estava amb els qui feien el que tocava fer quan tocava fer-ho. No som amos ni del nostre temps, com no ho som del nostre propi cos; perquè tot ho posem de grat al servei del Senyor.

Com escriu Dom Paul Delatte: «El pensament mestre de sant Benet és que hem de cercar Déu.» I som davant Déu realment quan ens ocupem i fem el que ens toca de fer quan ens correspon fer-ho. Un temps per a cada cosa i tot el temps per a Déu.