LA REVERÈNCIA EN LA PREGÀRIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 20

1 Si quan volem sol·licitar alguna cosa als poderosos, no ens hi atrevim sinó amb humilitat i amb reverència, 2 com més no caldrà pregar el Senyor, Déu de totes les coses, amb tota humilitat i amb una donació ben pura. 3 I sapiguem que serem escoltats, no pas perquè parlem molt, sinó per la puresa de cor i per les llàgrimes de compunció. 4 Per això la pregària ha de ser breu i pura, fora del cas que s’allargués per una efusió inspirada per la gràcia divina. 5 Però, que la pregària feta en comú sigui ben curta, i, quan el superior faci el senyal, que s’alcin tots alhora.

Comentari del P. Abat Rafel Barruè
Poblet, 2 de novembre de 2025

La Regla és mestra per als monjos. És mestra en el dia a dia, en cada cosa que fem. La Regla ens ajuda amb les actituds que prenem per fer una cosa diferent a un altra.

Ara en la pregària, davant de Déu: la meva ànima magnifica el Senyor dirà Santa Maria. Però nosaltres, com ens posem davant de Déu?

Humilitat i donació ben pura, son les actituds que hem de tenir en compte sempre. El monjo és el que està sol davant de Déu, viu en comunitat, però davant de la pregària ens trobem en la nostra petitesa i la nostra grandesa de ser fills en el Fill, però tot ens porta a adonar-nos de la petita espurna que som.

És veritat que moltes vegades parlem molt i pesem que parlant molt ens escoltaran més. Déu ja saps el que necessitem i no calen moltes paraules quan ens dirigim en la pregària.

El que ens cal és viure la humilitat en tot moment, perquè així la viurem en la pregària, ja que a la pregària portem el bagatge del que som. No podem enganyar a Déu, la hipocresia cau avall davant de Déu.

Per això, el cor pur pot tocar Déu. Les llàgrimes de compunció pels pecats comesos crida a la porta del la misericòrdia de Déu.

Humilitat, puresa de cor i llàgrimes de compunció, actituds a tenir en compte davant de la pregària. Davant de la pregària particular i davant de la pregària comunitària.

I sant Benet encara ens conclou el capítol al referir-se a la pregària en comú. Com a de ser aquesta pregària, aquest silencis de pregària que fem en comú, dos paraules: la pregària feta en comú ha de ser breu i pura.

Segueix insistint en la puresa sant Benet perquè no perdem mai a que se’ns ha cridat amb la vocació monàstica. El monestir és l’impàs al cel i si som nets de cor veurem Déu.

LA REVERÈNCIA EN LA PREGÀRIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 20

1 Si quan volem sol·licitar alguna cosa als poderosos, no ens hi atrevim sinó amb humilitat i amb reverència, 2 com més no caldrà pregar el Senyor, Déu de totes les coses, amb tota humilitat i amb una donació ben pura. 3 I sapiguem que serem escoltats, no pas perquè parlem molt, sinó per la puresa de cor i per les llàgrimes de compunció. 4 Per això la pregària ha de ser breu i pura, fora del cas que s’allargués per una efusió inspirada per la gràcia divina. 5 Però, que la pregària feta en comú sigui ben curta, i, quan el superior faci el senyal, que s’alcin tots alhora.

Comentari del P. Abat Rafel Barruè

Humilitat i reverència, humilitat i donació pura, sant Benet segueix agafant-nos de la mà de la humilitat. Què n’és de gran el fer-se petit.

Hem de reconèixer la nostra petitesa. I en la mesura que la reconeixem anirem coneixent-nos més i més.

Així, podrem anar netejant les impureses, purificant el nostre cor, per poder donar-nos amb una donació pura a la pregària.

Els nostres neguits, les nostres inquietuds, les nostres manies, les nostres cabòries, el nostre cansament, el nostre estat anímic, tot pot posar-se en contra de nosaltres davant de la pregària.

Fins i tot quan busques el silenci apareix tot aquest soroll.

Per això, la pregària feta en comú que sigui breu i pura. És un instant d’unió de la meva ànima amb Déu, com un toc d’atenció, en el qual reconeixem la nostra relació amb Déu. És el moment en que ens n’adonem que estem a les seves mans, que la seva misericòrdia és infinita, que el seu amor dura per sempre, i que soc indigne per l’acumulació dels meus pecats, però que Ell m’ha donat la dignitat de fill.

Per això, les llàgrimes de compunció son necessàries.

Per tenir aquesta unió pura amb la pregària ens cal presentar-nos davant Déu nus, és a dir sense cap protecció, a la intempèrie. Ell ja ens cobrirà amb la seva ombra per guardar-nos com la nineta dels seus ulls.

Tinguem sempre present la puresa de cor, si ens cal puresa davant la nostra obertura cap a Déu.

Les llàgrimes de compunció ja sorgiran soles, quan ens n’adonem com ens acull Déu amb el seu amor, malgrat la meva indignitat.

Posem l’accent en la pregaria, tant en la comunitària com en la nostra més particular.

LA REVERÈNCIA EN LA PREGÀRIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 20

1 Si quan volem sol·licitar alguna cosa als poderosos, no ens hi atrevim sinó amb humilitat i amb reverència, 2 com més no caldrà pregar el Senyor, Déu de totes les coses, amb tota humilitat i amb una donació ben pura. 3 I sapiguem que serem escoltats, no pas perquè parlem molt, sinó per la puresa de cor i per les llàgrimes de compunció. 4 Per això la pregària ha de ser breu i pura, fora del cas que s’allargués per una efusió inspirada per la gràcia divina. 5 Però, que la pregària feta en comú sigui ben curta, i, quan el superior faci el senyal, que s’alcin tots alhora.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Més d’una vegada algun candidat a la vida monàstica i també algun monjo d’un altre monestir m’ha confessat sentir-se buit, eixut davant de la pregària; que no trobava cap sentit a la salmodia més enllà d’unes paraules que li sonaven buides. El perill d’una nit fosca, de sentir-nos de sobte travessant un desert esmaperduts, sempre està present en la nostra vida. Aquesta aridesa o nit fosca també ens pot assaltar en el contacte amb la Paraula de Déu, no trobar-hi sentit, no veure-hi una interpel·lació personal i directa. Són els riscos de la vida espiritual que mai desapareixeran del tot del nostre camí, les vicissituds en expressió de sant Bernat.

Per això sant Benet, que ens prescriu de no anteposar res a l’Ofici Diví, ens parlava ahir de l’actitud en la salmodia, de salmejar amb gust i avui de la reverència en la pregària, d’acudir-hi, de practicar-la amb reverència i amb humilitat. Hi hem de posar de la nostra part, anar-hi amb una donació ben pura, ens diu sant Benet. A vegades se’ns defineix com a professionals de la pregària, però mai la pregària és per a professionals perquè per la seva mateixa naturalesa és abans que res una relació d’amor, l’expressió oral de la nostra relació amb Déu.

Per fer-la amb humilitat i reverència el primer que ens cal fer és, òbviament, assistir-hi, fer-ho amb puntualitat, amb gravetat, com ens diu sant Benet, conscients de que anem a l’encontre del Senyor, Déu de totes les coses. No és per tant el moment de facècies, sinó el de la reverència, amb uns instants previs al inici de l’Ofici Diví de preparació, de motivació i en acabar sortir amb la mateixa reverència, segurs de la importància de l’encontre que acabem de tenir. Ja hi ha moments per a altres coses, per pensar en el treball o en dir-li a aquell altre germà tal altra cosa. Al cap i a la fi anem a l’encontre d’aquell que és el més poderós, perquè certament que és l’omnipotent, però sobretot és l’estimat, el més estimat per a nosaltres.

La nostra vida de monjos, de cristians, és cristocèntrica, té al Senyor per centre, model i meta i per tant la pregària sigui comunitària, sigui personal, és un moment fort de la nostra jornada, molt fort. Dom Jean-Charles Nault, Abat de Saint-Wandrille, parla de vuit símptomes de l’accedia i el tercer, no pas menor, és la negligència en l’observança, en l’acompliment dels deures monàstics i el primer de tots ells que es veu afectat és la pregària. Podem caure en la temptació del minimalisme, on tot sembla estar de més i ens porta a descuidar la pregària, potser a ni tant sols recitar o cantar les paraules, a estar absents, malgrat la presència física que no està acompanyada per la de la ment ni encara menys per la de l’ànima (El demonio del mediodia. La acedia, el oscuro mal de nuestro tiempo). També Evagri ens parla de que en aquesta situació l’anima esdevé dèbil i cansada i no trobem consol enlloc. (Cf. Antirrhétikos VI, 38).

La pregària, la dificultat amb la pregària és doncs un dels símptomes de l’accedia; perquè la pregària es troba al cor mateix de la nostra vida, és el vincle que uneix totes les altres parts i sense ella res no té sentit. Sant Benet, escriu Esther de Waal, no demana al monjo de fer un vot de pregària, perquè espera que la vida del monjo tingui l’oració per centre. Dos cops fa servir sant Benet el mot anteposar, un referit al Crist i l’altre a l’Ofici Diví; en primer lloc no anteposar res al mestre, al Senyor i en segon lloc no anteposar res tampoc al moment privilegiat de contacte amb Ell.

Sant Benet demana que la nostra vida, que la nostra relació amb el Senyor sigui interactiva i per això mateix ens cal anar a la pregària amb predisposició i preparació per que aquesta sigui el lloc i el moment d’escoltar i de parlar amb el Senyor, sense distraccions, posant-hi els cinc sentits, amb aquesta donació ben pura de la que ens parla la Regla. Però això no regeix tant sols per la pregària comunitària, per l’Ofici Diví, que és pregària individual feta i viscuda en comunitat; sinó també per la pregària personal. Aquesta part de la pregària no la podem ni oblidar ni negligir. Potser és més lliure en el que fa referència al temps i a l’espai, però tal volta en ella pot ser encara més intensa i forta aquesta relació amb el Senyor que ens parla i ens escolta a cadascun de nosaltres.

Un company insubstituïble per a aquesta pregària personal és el silenci, deixar espai a la veu del Senyor, no ofegar-la aquesta veu amb el nostre soroll exterior i interior. El nostre és un silenci actiu, fem silenci per poder escoltar al Senyor i aquest silenci forma part de la reverència i la humilitat amb que hem d’apropar-nos a la pregària. La dificultat de pregar pot afectar tant a l’oració individual com a la comunitària, de manera conjunta o alternativa. Potser a priori la pregària litúrgica pot ser més activa i la personal, en necessitar d’una més gran espontaneïtat, a voltes més àrida i laboriosa. Però en cap cas són oposades, sinó complementàries. La resposta no és tal volta preferir la pregària litúrgica o la pregària personal, sinó totes dues juntes, amb el contacte amb la Paraula de Déu, que conformen aquesta vida de pregària que ha de configurar el nostre dia a dia.

En paraules d’un autor espiritual del segle XX: «La pregària significa l’anhel de la senzilla presència de Déu, de la comprensió personal de la seva paraula, del coneixement de la seva voluntat i de la seva capacitat per escoltar-lo i obeir-lo. Per tant és molt més que pronunciar peticions de coses bones alienes a les nostres preocupacions més profundes.» (MERTON, Thomas, El clima de la oración monàstica, p. 93-94). Per aquest caràcter tota pregària, lectura, meditació i qualsevol de les nostres activitats han de ser acompanyades per una donació ben pura amb el desig de trobar la puresa de cor, una obertura total al Senyor i a fer la seva voluntat; per ser una pregària feta amb humilitat i amb reverència.

LA REVERÈNCIA EN LA PREGÀRIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 20

1 Si quan volem sol·licitar alguna cosa als poderosos, no ens hi atrevim sinó amb humilitat i amb reverència, 2 com més no caldrà pregar el Senyor, Déu de totes les coses, amb tota humilitat i amb una donació ben pura. 3 I sapiguem que serem escoltats, no pas perquè parlem molt, sinó per la puresa de cor i per les llàgrimes de compunció. 4 Per això la pregària ha de ser breu i pura, fora del cas que s’allargués per una efusió inspirada per la gràcia divina. 5 Però, que la pregària feta en comú sigui ben curta, i, quan el superior faci el senyal, que s’alcin tots alhora.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Humilitat i reverència són les dues condicions indispensables per pregar com cal; a la pregària ens hi cal anar amb respecte, reverència i una gran confiança. No es tracta de pregar intentant imposar el nostre criteri sinó intentar abandonar-se per a veure que ens vol dir el Senyor a cada moment. La puresa de cor a la que al·ludeix sant Benet es refereix a aconseguir l’alliberament de tota servitud i de tota idolatria, de tot egoisme. La humilitat esdevé el millor mitjà per accedir a Déu que és mestre d’humilitat i que es va revelar a través de la humilitat, pobre i humil en Jesucrist. No ens podem acostar a la pregària de qualsevol manera, cal fer-ho d’una manera determinada, preparar-s’hi i també tenir clar l’objectiu que no és altre que cercar Déu, apropar-nos a la Paraula de Déu, certament amb humilitat i puresa de cor, perquè sols així pot sorgir de la pregària el fruit del compromís entre nosaltres i Déu.

Alguna vegada s’ha dit que els monjos som professionals de la pregària, un concepte que pot no ser massa reeixit, fins i tot pot resultar equívoc. No ens podem acostar a la pregària com si fos una tasca, una cosa a fer, com una obligació que ja ens plantegem d’antuvi pesada, feixuga, carregosa. La pregària l’hem de viure com un do de Déu; si realment ens creiem que és Déu qui ens ha cridat a seguir-lo. Si ens hem enamorat de Déu, sortir, anar al seu encontre no hauria de ser en cap cas una càrrega, ans al contrari hauria de ser una joia, una cosa per la qual ens delim.

Explica un conte que «un dia un deixeble va anar a trobar al seu mestre i li va dir “Mestre, vull trobar a Déu”. El mestre se’l va mirar va somriure i no va dir res. El deixeble hi tornà l’endemà amb la mateixa petició i així cada dia, però el mestre no li deia mai res. Finalment un dia el mestre digué al deixeble que l’acompanyés al riu a banyar-se, un cop a l’aigua el mestre agafà el cap del deixeble i el submergí dins l’aigua tanta estona que el deixeble començà a lluitar per treure el seu cap de l’aigua. Llavors el mestre li va dir “Què és el que més desitjaves quan estaves sota l’aigua?” el deixeble respongué “Aire per respirar”; el mestre li preguntà llavors “Desitges a Déu amb aquesta intensitat? Perquè si el desitges amb la mateixa intensitat que ara desitjaves l’aire per respirar no tinguis cap dubte de que el trobaràs. Però si no tens aquest desig de Déu per més que lluitis amb el teu intel·lecte, amb els teus llavis o amb totes les teves forces, no el trobaràs si no es desperta en tu aquesta set de Déu”.»

Tota la nostra existència, tota la nostra vida monàstica és un aprenentatge, un camí cap al Senyor; en aquest camí trobar-nos-hi en la pregària és un mitjà privilegiat.

La pregària no ha de ser pas tampoc una mena de joc per forçar la mà de Déu per obtenir allò que volem. Això seria fer-nos un Déu a mida, supeditat a la nostra voluntat. La pregària hauria de respondre millor a dir-li a Déu com Jesús a Getsemaní «que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols.» (Mc 14,36).

El monjo, per definició, és un assedegat de Déu, un home d’oració, invoca a Déu en l’Ofici Diví, en la Salmòdia; però també en la pregària individual, personal. Amb quins elements compta el monjo en aquest moviment cap a Déu? Tot el porta, o hauria de portar-lo, cap a Déu: l’oració, el treball, la vida de comunitat. El monjo prega al cor o en la cel·la. L’oració és un col·loqui personal amb el Senyor. Sant Benet vol que els monjos siguin homes de pregària. Un element essencial en la pregària monàstica és la Paraula de Déu. Déu parla a l’home amb la seva Paraula i l’home contesta a Déu servint-se d’ella i inspirant-se en ella. Per a parlar amb Déu no hi ha res com llegir, escoltar i meditar, el que Déu ens diu. Els monjos tenim un contacte freqüent amb Déu: La lectio divina, la lectura de l’Esctriptura, reposada i assaborida. Més que d’aprendre, es tracta d’estar llegint, de buscar un encontre vivificant amb la Paraula de Déu i de gaudir d’aquest contacte una vegada trobat. Si la Paraula de Déu és Jesucrist, la lectio divina ens porta a la trobada amb Crist.

Però la Paraula de Déu també està en l’Ofici Diví, l’oració de l’Església, que els monjos i multitud de laics practiquem. Preguem amb Crist al Pare, diverses vegades al dia; quan encara no ha sortit el sol, al matí, al migdia, a la tarda i a punt de ficar-nos al llit. L’Ofici Diví té una característica i aquesta és santificar el temps, dedicar-lo a Déu, centrar-lo en Crist. L’element primordial de l’Ofici Diví són els Salms, la pregària de l’Església, la pregària del Poble de Déu, la pregària del mateix Crist, arrelada en els sentiments més profunds de l’home i que maldem perquè arribin a Déu. Aquesta és la pregària del monjo que, cridat per Déu, segueix a Jesucrist en el monestir.

Per a conèixer de debò a Déu cal renunciar a les nostres seguretats; eliminar les distàncies que guardem respecte a Ell; reconèixer-nos vulnerables. I això que sabem amagar tan bé, ho hem d’acceptar, viure-ho en la pregària. El reflex espontani de l’ésser humà és tenir por de les nostres pròpies febleses. En el moment en què constatem que no sempre podem comptar tant sols amb les nostres pròpies forces, una certa inquietud ens envaeix i correm el risc d’acabar angoixats; es fa difícil per a nosaltres assumir la nostra debilitat. Potser ens agradaria molt que Déu ens digues que la qualitat de la nostra pregària, de la nostra trobada amb Ell és obra nostra tant sols. Aleshores serien les nostres qualitats, les nostres virtuts, les que agradarien a Déu. Gràcies als nostres esforços arribaríem a ser sants als nostres propis ulls i davant dels ulls de Déu. El camí proposat per Déu no és aquest és tot un altre, s’hi desvia tant que fins i tot dubtem, el fem amb un pas indecís. Déu ens demana que ens hi acostem amb humilitat i reverència per pregar-li com cal; anar-hi amb respecte, conscients de les nostres febleses i amb una gran confiança, ens demana que el deixem fer, que el deixem actuar en nosaltres.

Com escoltàvem aquesta setmana a Matines en una de les Catequesis de Jerusalem: «Tant de bon que amb el rostre descobert i amb la consciència pura, contemplant la glòria del Senyor com en un mirall, avancem de glòria en glòria, en Crist Jesús Senyor nostre.»

LA REVERÈNCIA EN LA PREGÀRIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 20

1 Si quan volem sol·licitar alguna cosa als poderosos, no ens hi atrevim sinó amb humilitat i amb reverència, 2 com més no caldrà pregar el Senyor, Déu de totes les coses, amb tota humilitat i amb una donació ben pura. 3 I sapiguem que serem escoltats, no pas perquè parlem molt, sinó per la puresa de cor i per les llàgrimes de compunció. 4 Per això la pregària ha de ser breu i pura, fora del cas que s’allargués per una efusió inspirada per la gràcia divina. 5 Però, que la pregària feta en comú sigui ben curta, i, quan el superior faci el senyal, que s’alcin tots alhora.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Hem sentit dir al papa Francesc aquests dies en la lectura al refetor de la Constitució Apostòlica Vultum Dei Quaerere que «La pregària litúrgica i personal és una exigència fonamental per alimentar la vostra contemplació: Si, «la pregària és el moll de l’os» de la vida consagrada, més encara ho és de la vida contemplativa. Avui dia moltes persones no saben pregar. I molts són els que senzillament no senten la necessitat de pregar o redueixen la seva relació amb Déu a una súplica en els moments de prova, quan no saben a qui dirigir-se. D’altres redueixen la seva pregària a una simple lloança en els moments de felicitat. En recitar i cantar les lloances del Senyor mitjançant la Litúrgia de les Hores, vosaltres us convertiu en la veu d’aquestes persones i, com els profetes, intercediu per la salvació de tots. La pregària personal us ajudarà a romandre unides al Senyor, com les sarments al cep, així la vostra vida donarà fruit en abundància (cf. Jn 15,1-15). Recordeu, però, que la vida de pregària i la vida contemplativa no es poden viure com un tancament en vosaltres, sinó que cal que eixamplin el cor per abraçar tota la humanitat, i molt especialment la que pateix» (VDQ 16).

Per pregar cal predisposar-s’hi amb humilitat, que per sant Benet és la condició de la pregària, de la pregària que arriba a tocar el cor de Déu. Una humilitat lligada a una justa consciència de la nostra condició, i arribar-hi depèn de nosaltres mateixos i per arribar-hi ens cal abandonar de manera radical l’arrogància i l’orgull que ens fan incapaços de veure la realitat amb lucidesa perquè, posant-nos com a centre de tot, ens fan veure les coses sols a través de nosaltres mateixos. La humiliat és la presa de consciència de la grandesa de l’altre, del misteri de l’altre; una experiència espiritual que ens porta al silenci i com ens diu sant Benet «serem escoltats, no pas perquè parlem molt, sinó per la puresa de cor i per les llàgrimes de compunció.» L’orgull fa molt soroll exteriorment i interiorment, sobretot dins nostre, mentre que la humilitat aprofundeix en el silenci interior i ens ajuda a trobar el nostre lloc. I si la humilitat és la presa de consciència de la grandesa de l’altre ho ha de ser molt més davant d’aquell que és tot altre, davant del qual hem de reconèixer que Ell és el creador, Déu, i nosaltres les seves creatures. Parlar amb Déu, pregar, ens ho ha dit el Papa Francesc, no és fer una llista de demandes sinó acostar-se a la pregària de Jesús, l’humil de cor; perquè humilitat vol dir també plena consciència de la nostra identitat, de la nostra dignitat de fills de Déu en el Fill.

Hi ha dues maneres de pregar. La primera és en comunitat, durant l’ofici diví, al qual no hem d’anteposar mai res, com ens diu Sant Benet (RB 43,3). Però hi ha també la pregària personal i si una té un temps concret establert, l’altra depèn de nosaltres i de la nostra disponibilitat. L’ofici diví té el seu moment quan tota la comunitat està reunida, uns al costat dels altres al mateix temps i en el mateix espai que és l’església o l’oratori. La pregària personal en canvi es fa quan l’Esperit ens toca el cor i és fa on un se sent més còmode, davant del sagrari, al claustre, a la cel·la. Si una és més formal, l’altra és més espiritual potser, i si una sembla reglada, l’altra brolla lliure del desig interior. Quan preguem junts preguem com a assemblea, com a Església; quan preguem en privat ens preparem per la pregària comunitària. En la pregària personal, més que un mètode o un sistema, el que importa és l’actitud, l’obertura, la reverència, l’expectació, la confiança i el goig de pregar. Però també ens podem trobar amb obstacles que ens impedeixin pregar, tals com la inèrcia espiritual, la confusió interior, la fredor o la manca de confiança en la seva eficàcia. Tancant-nos en nosaltres mateixos en l’autocomplaença dels propis pensaments no deixem espai al Senyor. Sovint el que fem amb el nostres talents per pregar és soterrar-los evitant el contacte amb l’aire, l’aigua i el sol, impedint que el contacte amb el món i les seves necessitats ens ajudin a fer-lo fructificar. Molts monjos bons, profunds, idealistes, volent fer de la seva pròpia vida un arquetip remodelant-se i cercant de respondre a una determinada imatge, acaben meditant i contemplant-se a si mateixos (Thomas Merton, La oración contemplativa). També ens podem deixar caure en el desànim, convençuts que amb la pregària res no obtindrem i davant d’això el remei és l’esperança i la confiança en el Senyor, la seguretat que ens escolta fins i tot abans de badar boca. Podem ser víctimes de la confusió, presoners del subjectivisme, de nosaltres mateixos, sentint-nos paralitzats, i aleshores la solució és obrir-se a l’Esperit. No hem de perdre mai de vista que la pregària monàstica, la salmòdia, la meditació, la lectio no són els objectius en si mateixos; tan sols preparen el camí perquè l’acció de Déu es faci realitat i ens il·lumini interiorment per mitjà de la fe. Per això en aquest capítol sant Benet ens convida a pregar, ens anima a la pregària personal. Perquè en expressió de sant Bernat, en la vida monàstica hem de simultanejar tres vocacions: la de Llàtzer, la de Marta i la de Maria; les vocacions del penitent, la del treballador, i la del contemplatiu. Pregar és a la fi cercar, la recerca de l’home que només troba la seva plena realització en el Déu que li surt a l’encontre, que es revela. La pregària és obertura i elevació del cor a Déu, una relació del tot personal amb Ell. Tot i que l’home es pugui oblidar del seu Creador, el Déu viu i veritable no deixa mai de prendre la iniciativa cridant l’home al seu encontre en la pregària. Ens diu el Catecisme de l’Església Catòlica que: «Aquesta iniciativa d’amor del Déu fidel és sempre el primer pas en la pregària; la iniciativa de l’home és sempre sols una resposta. A mesura que Déu es revela, i revela a l’home a si mateix, la pregària apareix com una crida recíproca, un profund esdeveniment d’aliança. A través de paraules i d’accions, té lloc un tràngol que compromet el cor humà. Aquest es revela a través de tota la història de la salvació» (CEC 2567).

Ell surt al nostre encontre, anem també nosaltres a trobar-lo i aleshores, pregant, envigorirem la nostra pregària i la nostra vida comunitària, la nostra vida de monjos.

Deia ahir mateix el Papa Francesc: «Aquesta crida és també per a nosaltres. Com no sentir aquí el ressò de la gran exhortació de sant Joan Pau II: “Obriu les portes!”? Malgrat això, en la nostra vida com a sacerdots i persones consagrades, es pot tenir amb freqüència la temptació de quedar-se una mica tancats, per por o per comoditat, en nosaltres mateixos i en els nostres àmbits. Però el camí que Jesús ens mostra és de sentit únic: sortir de nosaltres mateixos. És un viatge sense bitllet de tornada. Es tracta d’emprendre un èxode del nostre jo, de perdre la vida per ell (cf. Mc 8,35), seguint el camí del lliurament d’un mateix. D’altra banda, a Jesús no li agraden els recorreguts a mitges, les portes entreobertes, les vides de doble carril. Demana posar-se en camí lleugers, sortir renunciant a les pròpies seguretats, ancorats únicament en ell. En altres paraules, la vida dels seus deixebles més propers, com estem cridats a ser, està feta d’amor concret, és a dir, de servei i disponibilitat; és una vida en la qual no hi ha espais tancats ni propietat privada per a les nostres pròpies comoditats: almenys no n’hi hauria d’haver. Qui ha optat per configurar tota la seva existència amb Jesús ja no tria on estar, sinó que va allà on se l’envia, disposat a respondre a qui el crida; tampoc disposa del seu propi temps. La casa en la qual resideix no li pertany, perquè l’Església i el món són els espais oberts de la seva missió. El seu tresor és posar el Senyor enmig de la seva vida, sense buscar cap altra cosa que Ell. (...) Content amb el Senyor, no es conforma amb una vida mediocre, sinó que té un desig ardent de ser testimoni i d’arribar als altres; li agrada el risc i surt, no forçat per camins ja traçats, sinó obert i fidel a les rutes indicades per l’Esperit».

Obrim-nos doncs a l’Esperit tot pregant el Senyor, posant Crist al centre de les nostres vides, no anteposant-li mai res.

LA REVERÈNCIA EN LA PREGÀRIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 20

1 Si quan volem sol·licitar alguna cosa als poderosos, no ens hi atrevim sinó amb humilitat i amb reverència, 2 com més no caldrà pregar el Senyor, Déu de totes les coses, amb tota humilitat i amb una donació ben pura. 3 I sapiguem que serem escoltats, no pas perquè parlem molt, sinó per la puresa de cor i per les llàgrimes de compunció. 4 Per això la pregària ha de ser breu i pura, fora del cas que s’allargués per una efusió inspirada per la gràcia divina. 5 Però, que la pregària feta en comú sigui ben curta, i, quan el superior faci el senyal, que s’alcin tots alhora.

Comentari de l’abat Octavi Vilà
Poblet, 24 gener 2016

Humilitat, reverència, donació, puresa de cor, compunció, brevetat i puresa; són les característiques que per sant Benet ha de tenir la pregària. La pregària ocupa la part més important de la nostra jornada, és la que dóna sentit al nostre dia a dia i la que ens dóna la força per escometre les diverses tasques encomanades. Comencem, o hauríem de començar el dia, amb un temps, de prop de quatre hores, en què alternem pregària comunitària i lectio personal i que culmina en l’Eucaristia; gaudim-ne sense presses deixant-nos envair per la pregària. Durant aquest espai de temps Déu ens parla en la Paraula, parlem a Déu amb la salmòdia i Crist es fa present enmig nostre en forma de pa i vi. Si en traiem profit personal en traurem de comunitari; cal viure aquests espais de pregària amb intensitat, amb la confiança que som escoltats i que pregant formem una comunitat, fem comunitat.

La nostra vida és una recerca de Déu i la pregària està dins d’aquest camí de recerca, hi està de forma privilegiada. La recent Carta als consagrats de la Congregació per la Vida Consagrada titulada «Contempleu» ens diu que la nostra recerca està cridada a la humilitat ja que reconeixem en nosaltres la presència d’ateus potencials, és a dir experimentem les dificultats de creure, reconeixem en nosaltres, diu la carta, aquella supèrbia autosuficient i fins i tot arrogant que ens separa dels altres i ens condemna. Cercar Déu demana travessar la nit interior, romandre-hi llargament. Nosaltres estem cridats a ser testimonis que Déu existeix, que és real, que viu, que és personal, que és provident, infinitament bo i que és la nostra veritat i la nostra felicitat. L’esforç de posar la mirada i el cor en Ell, és a dir, allò que anomenem contemplació, és l’acte més elevat, més ple de l’esperit, com deia el beat Pau VI en la darrera sessió pública del Concili Vaticà II.

Acudir a la pregària ben disposats vol dir esforçar-nos per mantenir l’ambient de silenci en anar, en estar i en tornar de la pregària, vol dir mantenir el componiment, ja que el gest hi acompanya, hi ajuda; per exemple no estar al cor de qualsevol manera, reverenciar el misteri de la Trinitat inclinant-nos al glòria conscients del que fem. Vol dir en definitiva tenir els cinc sentits posats en la pregària. Preguem Déu, parlem amb Déu i aleshores res no ens ha de destorbar. Hi ha d’haver un compromís, un diàleg entre el qui ens parla i el qui escoltem i a qui alhora ens dirigim amb lloances o súpliques. Cal deixar-nos tocar per Déu, així, amarats per la pregària, esdevindrem, o podrem esdevenir, signes de la presència de Crist enmig de la nostra comunitat, enmig de l’Església. Una pregària humil ja que «Crist pertany als humils de cor i no als qui es consideren superiors als altres», com hem sentit aquests dies en la lectura de la carta de Climent de Roma als cristians de Corint.

Anar a la pregària no és anar a fer una feina, no és anar a qualsevol lloc, ho hem de viure com un do de Déu, com un regal de Déu que ens cal acollir com un lligam amb Ell, que ens surt a l’encontre. Quantes temptacions però ens assalten. Per exemple, sovint sabríem descriure millor com van vestits els fidels que s’atansen a combregar, que no pas el que diu el cant de comunió, ja que els ulls, enlloc de tenir-los fits en terra (RB 7,63), com diu sant Benet a la Regla, els tenim fits en els fidels. Sols quan aconseguim estar centrats en Crist, la nostra pregària donarà fruit i aleshores serà oberta, res no ens serà indiferent. Si la pregària, conscients d’estar en presència de Déu, ens surt del cor, serem vertaders instruments, autèntics signes de Déu, portadors del seu missatge, i aquest és el nostre gran apostolat. Tal com Déu digué a Abraham «Viu a la meva presència i sigues perfecte» (Gn 17,2).

La finalitat de la pregària, de la salmòdia, de la lectio és preparar el camí perquè l’acció de Déu pugui actuar en nosaltres, en la nostra comunitat. La pregària és el gran goig que brolla per gràcia de Déu. Quan preguem de manera correcta, quan hi posem els cinc sentits, quan per nosaltres no hi res més que Déu, esdevé autèntica pregària. Escriu l’abat Cassià que la sòbria profunditat d’aquest capítol ens allibera de les temptacions de l’intel·lectualisme o del pietisme i ens empeny decididament vers l’Evangeli, vers allò que és essencial.