De la Regla de sant Benet
Capítol 42
1 Els monjos han d’observar sempre el silenci, però sobretot a les hores de
la nit. 2 Per això en tot temps, tant si és de dejuni com si hi ha dinar, 3 —si
és la temporada que dinen, així que s’aixequin de sopar—, que seguin tots
plegats i que un llegeixi les «Col·lacions» o les «Vides dels Pares» o bé
alguna altra cosa que edifiqui els oients; 4 però no l’Heptateuc ni el volum
dels Reis, perquè no fóra bo per als enteniments febles d’escoltar, en aquella
hora, aquestes Escriptures; però que es llegeixin a d’altres hores. 5 Si és un
dia de dejuni, al cap de poca estona d’acabades les vespres acudiran de
seguida, tal com hem dit, a la lectura de les «Col·lacions»; 6 i, llegits
quatre o cinc fulls, o tant com l’hora permeti, 7 que s’apleguin tots durant
aquesta estona de lectura, si és que algú estava ocupat en alguna feina que li
hagués estat encomanada. 8 Reunits, doncs, tots alhora, que diguin les
completes, i, en sortir-ne, que no es permeti a ningú de tornar a dir res. 9 Si
fos trobat algú que transgredeix aquesta norma del silenci, que sigui sotmès a
un càstig sever, 10 fora que es presenti una necessitat de cara als hostes, o
que tal vegada l’abat encomani alguna cosa a algú. 11 Però fins això s’ha de
fer amb tota gravetat i amb la més delicada discreció.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Quan sant Benet al Capítol XLIX de la Regla ens parla de l’observança de la
Quaresma ens diu que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una
observança quaresmal. En aquest capítol que avui llegim ens diu que
els monjos han de cultivar sempre el silenci, però sobretot a les hores de la
nit. Per sant Benet hi ha sempre un moment en el que sobretot cal observar
quelcom, per exemple el silenci; són moments forts, privilegiats.
Tendim a pensar que el silenci ja existeix per sí mateix, que no ens cal fer
res per a gaudir-ne, però el silenci també cal construir-lo, cal cuidar-lo i
protegir-lo. Podríem dir que el silenci en la nostra societat és un valor en
perill, que hi ha por al silenci i aquesta por ve motivada segurament per la
recança a trobar-nos sols quan, seguint aquella dita de l’antiga
espiritualitat, podríem dir que no estem mai sols perquè el Senyor sempre és
amb nosaltres i aquesta presència la podem sentir sobretot quan fem silenci.
Recordem aquell episodi d’Elies quan el «Senyor li digué: Surt i estigues dret
davant meu dalt la muntanya, que hi passaré jo, el Senyor. Aleshores s’aixecà
de davant el Senyor un vent huracanat i violent que esberlava les muntanyes i
esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor no hi era. Després del
vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no era en el terratrèmol.
Després del terratrèmol va arribar foc, però el Senyor tampoc no era en aquell
foc. Després del foc es va alçar el murmuri d’un ventijol suau. En sentir-lo,
Elies es tapà la cara amb el mantell, va sortir de la cova i es quedà dret a l’entrada.»
(1Re 119,12-13).
Sant Benet ens demana un silenci més gran durant la nit i ens mostra com anar
construint-lo i en aquest procés de construcció, podríem dir de desacceleració
de la nostra activitat, hi té un paper important la lectura de Col·lació. No és
aquest un moment secundari de la nostra jornada, és un moment important durant
el qual tots junts escoltem un capítol de la Regla i escoltant després les Col·lacions
o les Vides dels Pares, ens anem preparant així per a recollir-nos en silenci.
En temps de sant Benet ja hi havia enemics del silenci, enemics externs com ara
les converses ocioses, contra les que ens prevé amb tanta vehemència, i també
enemics que poden pertorbar el nostre silenci interior, com ara lectures que no
fora bo per als enteniments febles d’escoltar en determinada hora. Avui hi ha
nous i temibles enemics i la dificultat de mantenir el silenci nocturn és
encara més gran. Internet, els telèfons mòbils o fixes, potser un aparell de
ràdio; en definitiva les habituds de la societat actual que s’escolen també en
la nostra vida. Hem de construir al nostre voltant el silenci perquè aquest ens
ajuda a viure amb més profunditat la nostra espiritualitat.
Fem silenci en haver cantat i lloat al Senyor, fem silenci en haver escoltat la
seva Paraula, fem silenci per demanar al Senyor el perdó per les faltes comeses
durant la jornada i sobretot fem silenci en haver pres el seu cos i la seva
sang. I sant Benet ens demana que a la fi de la nostra jornada fem silenci per
anar a reposar havent assimilat tot allò que durant el dia hem escoltat i hem
rebut de Déu. Ens demana que en sortir de Completes no ens permetem de tornar a
dir res i que si ho incomplim rebem un càstig sever. Sant Benet, escriu
Aquinata Böckmann estima el silenci, per a ell el silenci és un moment fort i
ens demana de respectar la tranquil·litat dels altres, que tots junts
experimentem els benifets del silenci. Sols contempla dues excepcions: el
benestar o necessitat dels hostes i un encàrrec de l’abat; res més, perquè
calcula que qualsevol altra cosa pot ser ociosa, innecessària que pot esperar
perfectament l’endemà.
Un silenci, una tranquil·litat que neix dels dos darrers actes comunitaris del
dia: la Col·lació i Completes. Aquesta darrera lectura comunitària és una
novetat, una incorporació que fa sant Benet als usos monàstics, una formació
permanent avant la lettre i amb uns continguts ben precisos: Les Conferències
de Cassià i les Vides dels Pares. Una lectura que sembla que ens convida
a repetir, a meditar, una lectura que ens prepara per les Completes, que ens
convida i que precedeix al silenci, com si desprès d’haver-la escoltat no hi
hagués ja lloc per a la nostra conversa, com si tot ja hagués estat dit.
Recordem que en certa manera la nostra jornada diària recorda el decurs de la
nostra pròpia vida i alhora la història de la creació. Un matí, un migdia, un
vespre i una nit; la vida que neix, es desenvolupa i mor i a l’hora de la mort,
aquest silenci que sant Benet ens proposa com a anunci del silenci del
sepulcre, no el podem afrontar amb les mans buides; a més de tot el que hem
pregat durant el dia, a més de l’esforç del nostre treball, ens cal escoltar la
veu dels pares i demanar al Senyor humilment el perdó per les nostres faltes;
tal com serà bo de fer a la darreria de la nostra vida si ens és concedit d’arribar-hi
conscients del moment. Un final de dia en silenci però sempre amb esperança,
perquè així com el sepulcre després de la mort i resurrecció del Senyor no és
el final de res ans al contrari és el començament de la vida plena; així encara
de nit tornarem a obrir els llavis per proclamar la lloança del Senyor;
tornarem a la vida en mig encara de la foscor de la nit.
Sant Benet és molt conscient del per què de tot plegat. No estableix res de
feixuc, res de superflu, res de banal. Tot està orientat a centrar-nos en
Crist, a no anteposar-hi mai res; perquè tant sols Ell després del silenci
nocturn, després del silenci de la mort ens pot portar tots junts cap al nou
dia, cap a la vida eterna. Sant Benet insisteix un
cop i un altre en la importància de l’edificació espiritual; ens convida així a
acabar la jornada amb unes lectures pertinents i després a preservar el silenci
de la nit. Un silenci que és fràgil, que ens cal protegir amb cura i amb amor.
Si el mantenim, sinó el transgredim, quan a trenc d’alba tornem a lloar al
Senyor tots plegats experimentarem vertaderament el goig d’obrir els llavis
fins llavors closos.
diumenge, 22 d’agost de 2021
QUE NINGÚ NO PARLI DESPRÉS DE COMPLETES
diumenge, 15 d’agost de 2021
ELS SETMANERS DE LA CUINA
De la Regla de sant Benet
Capítol 35
1 Els germans s’han de servir els uns als altres, i ningú no serà dispensat
del servei de la cuina, si no és per malaltia o bé perquè està ocupat en alguna
cosa molt important, 2 perquè així s’adquireix una més gran recompensa i una
més gran caritat. 3 Als febles, però, que hom els procuri ajudants, perquè no
ho facin amb tristesa. 4 I fins tothom ha de tenir ajudants, segons les
condicions de la comunitat i la situació del lloc. 5 Si la comunitat és
nombrosa, que el majordom sigui dispensat de la cuina, com també aquells que,
com ja hem dit, estiguin ocupats en serveis més importants. 6 Els altres s’han
de servir mútuament amb caritat. 7 El qui ha de sortir de setmana, que faci
neteja el dissabte. 8 Han de rentar els draps amb què els germans s’eixuguen
les mans i els peus; 9 i, tant el qui surt com el qui ha d’entrar, que rentin
els peus de tots. 10 Retorni al majordom, nets i en bon estat, els atuells del
seu ofici, 11 i el majordom, al seu torn, els consignarà al qui entra, per tal
que sàpiga què dóna i què rep. 12 Els setmaners, abans de l’únic àpat, prendran
un vas de vi amb pa, a més de la ració establerta, 13 perquè a l’hora de menjar
serveixin els seus germans sense murmuració ni massa fatiga; 14 els dies de
solemnitat, però, que aguantin fins al final de l’àpat. 15 Els setmaners que
entren i els que surten, el diumenge, a l’oratori, un cop acabades les laudes,
es prostraran davant de tots, demanant-los que preguin per ells. 16 El qui surt
de setmana dirà aquest verset: «Sou beneït, Senyor Déu, que m’heu ajudat i m’heu
consolat». 17 Dit tres vegades, i quan el qui surt ha rebut la benedicció, que
segueixi el qui entra, dient: «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a
ajudar-me». 18 I, repetit també això tres vegades per tots, i un cop ha rebut
la benedicció, que entri a servir.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ha definit al monestir com una escola del servei diví; seguim l’exemple
del nostre mestre, El Crist, que vingué a servir i no pas a ser servit, Ell que
hi tenia tot dret a ser servit, perquè és el Senyor de cels i terra ens volgué
donar exemple. Servia predicant, servia guarint malalts, servia alliberant
endimoniats, servia pregant en solitud, servia rentant els peus als seus
deixebles i el seu fou un servei fins a l’extrem ja que va estimar tant al món
que per servir al seu alliberament morí a la creu. Per això el servei és una
part molt important en la vida de l’Església i encara més en la vida religiosa,
en la vida monàstica.
Sembla que sant Benet comença aquest capítol donant per suposat que podem
presentar certes reserves a servir als altres, que podem intentar practicar
allò que en llenguatge col•loquial se’n diu escaqueo, definit pel Diccionari de
la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola com la dispersió d’una unitat militar
de manera irregular i per extensió com a eludir una tasca o obligació comuna,
és a dir mirar de quina manera ens en podem sortir per no fer una determinada
feina i tant més si aquesta es pesada, i no és aquest tant sols un substantiu
sinó també un verb de la primera conjugació, perquè de fet és una acció massa
habitual en tots els àmbits de la nostra societat. Que una tasca pot ser pesada
ens ho diu també sant Benet establint una rotació setmanal, determinant que els
més febles siguin ajudats i que ningú en sigui dispensat sinó és per malaltia o
per una ocupació molt important, essent així més a fer la tasca perquè no
caigui sempre en els mateixos; ens ho diu també establint que els qui
serveixen, per exemple, prenguin un vas de vi amb pa abans del seu servei o el
lector setmaner una mica de vi amb aigua. Però com sempre sant Benet va més
enllà, mostrant-nos que és la caritat el que ha de motivar i guiar el nostre
servei, perquè el nostre model és Crist i Déu és caritat, és amor, tot ho fa
per amor.
En els dos capítols anteriors sant Benet ens ha parlat de la propietat i de
tenir el necessari i així el que ens diu al Capítol XXXIII amb la frase «com
uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos, ni de la
seva voluntat» (RB 33, 4) es concreta ara i aquí en el servei als germans. Fa
uns mesos una xarxa de televisió va gravar un programa al nostre Monestir que
recollia l’activitat d’alguns germans i un d’ells, amb un servei comunitari
bàsic, responia que aquest no se li feia pesat perquè el feia per aquells a qui
estimava, el feia i el fa doncs amb amor, amb caritat. I això que hi ha
serveis, com aquest de la cuina, que són moltes vegades no tant sols no
reconeguts sinó ingrats, desagraïts i fins i tot a voltes, Déu no ho vulgui, menyspreats
perquè tal plat no ens abelleix, perquè tal altre el trobem o bé calent, o bé
massa salat. Excuses de mal pagador perquè al cap i a la fi estem acostumats a
tenir el plat a taula, a l’hora que toca i a vegades interpretem la lliçó
evangèlica com que tots els altres estan al nostre servei i fins i tot ens han
d’endevinar els nostres capricis abans de formular-los i nosaltres a la vegada,
quan ens toca, servim murmurant i amb fatiga, és a dir de mala gana. O fins i
tot, Déu no ho vulgui, ens servim dels altres per als nostres propòsits o
ambicions personals. És aleshores quan de debò hauríem de mirar el nivell de la
nostra humilitat, no sigui que ens creguem una de les tres persones de la
Santíssima Trinitat perdent així de cop aquella gran recompensa i aquella més
gran caritat de la que ens parla avui sant Benet. Però també servint qui sap si
podem córrer el risc d’enorgullir-nos i aleshores de nou la caritat falla. En
una comunitat no hi ha monjos imprescindibles i alhora tots ho són d’imprescindibles;
hi ha monjos amb un servei més reeixit, més públic, més de cara a la galeria i
això pot fer-nos córrer el perill de fer un servei de façana, sense cap altra
fonament que la vanaglòria, amb un baix nivell de caritat; hi ha també monjos
amb un servei humil, tranquil, quasi silenciós, tots n’hem conegut i també ara
n’hi ha, d’aquells que quan cal que siguin substituïts et costa trobar qui faci
tantes petites coses que totes juntes esdevenen un gran suport a la comunitat.
És important servir però ho és més encara fer-ho sense murmuració ni fatiga,
amb caritat, de bon grat, per amor al Crist i als germans. En la seva homilia d’inici
de pontificat el Papa Francesc deia: «Mai oblidem que el veritable poder és el
servei, i que també el Papa, per a exercir el poder, ha d’entrar cada vegada
més en aquest servei que té el seu cim lluminós en la creu; ha de posar els
seus ulls en el servei humil, concret, ric de fe, de sant Josep i, com ell,
obrir els braços per a custodiar a tot el Poble de Déu i acollir amb afecte i
tendresa a tota la humanitat, especialment els més pobres, els més febles, els
més petits; això que Mateu descriu en el judici final sobre la caritat: al
famolenc, a l’assedegat, al foraster, al nu, al malalt, a l’empresonat (cf. Mt
25,31-46). Només el que serveix amb amor sap custodiar.» (19 de març de 2013).
Recordant aquella definició del Papa com a servent dels servents de Déu, fem-la
també nostra fent del servei la nostra vida, un servei sense vanaglòria, un
servei humil i sincer, universal, no tant sols destinat als nostres amics de l’ànima,
que no hauríem de tenir, sinó sobretot als qui no ens cauen tant bé, que tampoc
n’hauríem de tenir; i per això ens cal sempre l’ajut del Senyor, aquell que
sant Benet ens diu que han de demanar els servidors en iniciar la seva tasca o
agrair els qui la deixen.
Avui en la solemnitat de l’Assumpció de Santa Maria als cels en cos i ànima,
podem dir com el Papa Francesc «Encomanem-nos a María, la Verge de l’escolta i
la contemplació, la primera deixebla del seu estimat Fill. A ella, filla
predilecta del Pare i revestida de tots els dons de la gràcia, ens dirigim com
a model incomparable de seguiment en l’amor a Déu i en el servei al proïsme.» (Carta
als Consagrats 2014).
diumenge, 8 d’agost de 2021
ELS QUI, DESPRÉS DE CORREGITS SOVINT, NO VOLEN ESMENAR-SE
De la Regla de sant Benet
Capítol 28
1
Si un germà corregit sovint per qualsevol falta, fins i tot excomunicat, no s’esmenava,
se li aplicarà una correcció més aspra, això és, el sotmetran al càstig dels
assots. 2
I si ni així es corregia, o si tal vegada —Déu no ho permeti— , endut per l’orgull,
fins volia defensar la seva conducta, que l’abat faci aleshores com un bon
metge: 3 si ha aplicat els lenitius, els ungüents de les exhortacions, els
medicaments de les Escriptures divines i, a la fi, el cauteri de l’excomunió o
dels cops dels assots, 4 si veia que ja no hi pot res la seva traça, que
recorri també al millor remei: la seva pregària i la de tots els germans per
ell 5 a fi que el Senyor, que tot ho pot, doni la salut al germà malalt. 6 I si
ni d’aquesta manera no es guaria, aleshores que l’abat faci ús ja del ferro de
l’amputació, tal com diu l’Apòstol: «Traieu el dolent d’entre vosaltres»; 7 i
encara: «Si l’infidel se’n va, que se’n vagi»; no fos cas que una ovella
malalta contagiés tot el ramat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Estem als darrers capítols del denominat codi penal de la Regla i sant Benet
ens ha parlat ja dels diversos tipus de faltes, de com esmenar-se, de com
tractar al germà excomunicat tant l’abat com la resta de la comunitat i sols
falten dos capítols per acabar aquest apartat important i un tant feréstec de
la Regla i són els dedicats a si s’ha o no d’admetre a un germà que ha marxat
del monestir i com afrontar les faltes dels infants, aquest darrer avui en
desús però en l’època de sant Benet ben vigent.
Sovint faltem, també sovint som corregits i en aquest tema de les faltes, dels
pecats que no ens ha de fer pas basarda emprar aquest terme que sembla que faci
nosa avui a la nostra societat i fins i tot dins de la mateixa Església, tots
tenim experiència per activa i per passiva; tots faltem i tots som corregits i
molt sovint no ens agrada i pretextem inoportunitat o qualsevol altra excusa
per no atendre la correcció. Darrera d’una falta i sobretot darrera de l’orgull
que ens pot portar a defensar la nostra conducta errada no hi ha sinó una causa
i és l’allunyament de Déu. Quan faltem ens anteposem nosaltres mateixos al
Crist, al qui no hem d’anteposar mai res com ens diu sant Benet en una frase
clau per a la nostra vida de monjos i de cristians. S’imposa el nostre orgull,
la nostra voluntat i a l’ensems deixem de veure en l’altre la imatge del Crist,
deixem d’estimar-lo, de respectar-lo.
En aquest capítol, escriu Aquinata Böckmann, la nostra capacitat de faltar, de
pecar, arriba a un punt de desesperació, havent-se emprat ja tots els mitjans
el més important dels quals és la pregària. Arribats aquí de res ha servit tot
plegat i qui falta s’entesta en la seva posició, s’enroca, i com a solució sant
Benet apunta a l’extirpació del membre viciat no fos que una ovella malalta
contaminés tot el ramat.
Aquest capítol ens mostra sobretot la feblesa humana, tant a nivell individual
com a nivell comunitari perquè quan un germà es mostra contumaç, quan arriba a
l’extrem del que ens parla avui sant Benet, fracassa el germà, però fracassa
també l’abat i fracassa tota la comunitat. No ens és fàcil controlar el nostre
pensament i sovint s’inclina a malpensar, sembrant així la llavor de la falta. Dos
exemples que ens succeeixen sovint i per tant ningú és pot sentir ofès i tots
ens podem sentir al•ludits. Un germà que habitualment presta molts serveis
deixa de prestar-los en un o altre grau; no som capaços de preguntar-li a ell o
a un superior si li passa res i donem per suposat que s’ha endropit o manifesta
rebuig envers la comunitat, quan de fet està malalt i malgrat que voldria, no
pot atendre el que abans feia. O un altre cas som lectors al refetor i el
llibre que hem triat per llegir del munt que hi ha a la nostra disposició,
desapareix momentàniament, tot i que no pas a l’hora de la seva lectura;
aleshores pensem que a algú no li ha agradat la nostra tria i ha segrestat el
llibre quan segurament de fet l’ha agafat precisament pel contrari, perquè li
ha resultat interesant i vol repassar algun punt que ha escoltat. Totes
aquestes petites coses, aquests pensaments que podent ser positius els posem en
negatiu, ens van creant un estat d’ansietat que esdevé un estat d’alarma
permanent que ens convida a defensar la nostra conducta d’uns suposats enemics
o d’uns adversaris imaginaris. De nou la causa està en que confiem molt més en
les nostres forces, en la nostra voluntat, que en la gràcia de Déu, lluitem
constantment no tant sols amb els altres germans i amb els superiors sinó amb
el mateix Senyor com si desconfiéssim de que Ell vol tant sols el millor per a
nosaltres. Al cap i a la fi desesperem de la misericòrdia de Déu tot i ser ben
conscients de que aquesta és immensa com hem escoltat aquests dies a Matines
amb el pecat i el penediment de David o de Josafat responent a la crida dels
profetes, que no sempre ho tenien fàcil i sovint perdien la vida en el seu
intent de convertir als durs de cor.
El
Senyor sempre està amatent a perdonar-nos però per poder fer-ho cal que ens
reconeguem pecadors i desistim d’arribar a la situació límit que avui ens
descriu sant Benet. En paraules del Papa Benet XVI «Déu, doncs, no és un sobirà
inexorable que condemna al culpable, sinó un pare amorós al qual hem d’estimar
per la seva bondat sempre disposada a perdonar. Per això San Ambrós exhortava:
“Que ningú perdi la confiança, que ningú desesperi de les divines recompenses,
encara que el remordeixin pecats antics. Déu sap canviar de parer, si tu saps
esmenar la culpa”». (19 d’octubre de 2005) Confiats però alhora penedits perquè
«El perdó no és una negació del mal, sinó una participació en l’amor salvador i
transformador de Déu que reconcilia i cura.» (27 d’abril de 2012).
La conversió sempre és possible, tant sols cal desitjar-la de tot cor. Com
escriu sant Elred «Hi pot haver miracle més gran que aquella transformació
admirable del nostre ésser, per la qual, en un moment, l’home d’impur esdevé
pur, de superb humil, d’irascible pacient, d’impiu sant? Però que no s’atribueixi
aquest miracle ni al predicador eloqüent, ni a ningú que als ulls dels homes
porta una vida elogiable, sinó que la lloança cal que recaigui més aviat, en
aquell qui bufa allà on vol, bufa quan vol, i inspira el bé en la mesura que
vol.» (Sermó sobre el rapte d’Elies).
La nostra mateixa societat ens empeny, vivim en un món desconfiat que rebutja
la diversitat i acaba per convertir-la en un enemic a batre. Esdevenir malvat o
infidel, seguint les cites de l’Escriptura que fa sant Benet en aquest capítol,
no és tant difícil si ens entestem a posar-nos en mans de l’orgull defensant a
ultrança la nostra conducta i rebutjant lenitius i ungüents com si fossin armes
de destrucció massiva creades per al nostra cas particular; quan de fet l’arma
més mortífera per a la nostra vocació és el nostre orgull i la nostra
autosuficiència. Sant Benet és molt realista sap que un pecador endurit pot
contaminar i arribar a posar en perill tota una comunitat. Crist ens ha de
conduir tots junts a la vida eterna, no a uns sí i a d’altres no, sinó a tots
junts.
Com escriu sant Elred «considereu germans la vostra vocació, i considereu
també, els fruits d’aquesta mateixa vocació. Fixeu-vos com vau ser cridats per
Crist; a què vau ser cridats, quina és la realitat de la vostra vocació. Fóreu
cridats per Crist; fóreu cridats a compartir els sofriments de Crist amb la
finalitat expressa de regnar eternament amb Ell.» (Sermó
sobre el rapte d’Elies).