QUE NINGÚ NO PARLI DESPRÉS DE COMPLETES

De la Regla de sant Benet
Capítol 42

1 Els monjos han d’observar sempre el silenci, però sobretot a les hores de la nit. 2 Per això en tot temps, tant si és de dejuni com si hi ha dinar, 3 —si és la temporada que dinen, així que s’aixequin de sopar—, que seguin tots plegats i que un llegeixi les «Col·lacions» o les «Vides dels Pares» o bé alguna altra cosa que edifiqui els oients; 4 però no l’Heptateuc ni el volum dels Reis, perquè no fóra bo per als enteniments febles d’escoltar, en aquella hora, aquestes Escriptures; però que es llegeixin a d’altres hores. 5 Si és un dia de dejuni, al cap de poca estona d’acabades les vespres acudiran de seguida, tal com hem dit, a la lectura de les «Col·lacions»; 6 i, llegits quatre o cinc fulls, o tant com l’hora permeti, 7 que s’apleguin tots durant aquesta estona de lectura, si és que algú estava ocupat en alguna feina que li hagués estat encomanada. 8 Reunits, doncs, tots alhora, que diguin les completes, i, en sortir-ne, que no es permeti a ningú de tornar a dir res. 9 Si fos trobat algú que transgredeix aquesta norma del silenci, que sigui sotmès a un càstig sever, 10 fora que es presenti una necessitat de cara als hostes, o que tal vegada l’abat encomani alguna cosa a algú. 11 Però fins això s’ha de fer amb tota gravetat i amb la més delicada discreció.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Quan sant Benet al Capítol XLIX de la Regla ens parla de l’observança de la Quaresma ens diu que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal. En aquest capítol que avui llegim ens diu que els monjos han de cultivar sempre el silenci, però sobretot a les hores de la nit. Per sant Benet hi ha sempre un moment en el que sobretot cal observar quelcom, per exemple el silenci; són moments forts, privilegiats.

Tendim a pensar que el silenci ja existeix per sí mateix, que no ens cal fer res per a gaudir-ne, però el silenci també cal construir-lo, cal cuidar-lo i protegir-lo. Podríem dir que el silenci en la nostra societat és un valor en perill, que hi ha por al silenci i aquesta por ve motivada segurament per la recança a trobar-nos sols quan, seguint aquella dita de l’antiga espiritualitat, podríem dir que no estem mai sols perquè el Senyor sempre és amb nosaltres i aquesta presència la podem sentir sobretot quan fem silenci.

Recordem aquell episodi d’Elies quan el «Senyor li digué: Surt i estigues dret davant meu dalt la muntanya, que hi passaré jo, el Senyor. Aleshores s’aixecà de davant el Senyor un vent huracanat i violent que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor no hi era. Després del vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no era en el terratrèmol. Després del terratrèmol va arribar foc, però el Senyor tampoc no era en aquell foc. Després del foc es va alçar el murmuri d’un ventijol suau. En sentir-lo, Elies es tapà la cara amb el mantell, va sortir de la cova i es quedà dret a l’entrada.» (1Re 119,12-13).

Sant Benet ens demana un silenci més gran durant la nit i ens mostra com anar construint-lo i en aquest procés de construcció, podríem dir de desacceleració de la nostra activitat, hi té un paper important la lectura de Col·lació. No és aquest un moment secundari de la nostra jornada, és un moment important durant el qual tots junts escoltem un capítol de la Regla i escoltant després les Col·lacions o les Vides dels Pares, ens anem preparant així per a recollir-nos en silenci. En temps de sant Benet ja hi havia enemics del silenci, enemics externs com ara les converses ocioses, contra les que ens prevé amb tanta vehemència, i també enemics que poden pertorbar el nostre silenci interior, com ara lectures que no fora bo per als enteniments febles d’escoltar en determinada hora. Avui hi ha nous i temibles enemics i la dificultat de mantenir el silenci nocturn és encara més gran. Internet, els telèfons mòbils o fixes, potser un aparell de ràdio; en definitiva les habituds de la societat actual que s’escolen també en la nostra vida. Hem de construir al nostre voltant el silenci perquè aquest ens ajuda a viure amb més profunditat la nostra espiritualitat.

Fem silenci en haver cantat i lloat al Senyor, fem silenci en haver escoltat la seva Paraula, fem silenci per demanar al Senyor el perdó per les faltes comeses durant la jornada i sobretot fem silenci en haver pres el seu cos i la seva sang. I sant Benet ens demana que a la fi de la nostra jornada fem silenci per anar a reposar havent assimilat tot allò que durant el dia hem escoltat i hem rebut de Déu. Ens demana que en sortir de Completes no ens permetem de tornar a dir res i que si ho incomplim rebem un càstig sever. Sant Benet, escriu Aquinata Böckmann estima el silenci, per a ell el silenci és un moment fort i ens demana de respectar la tranquil·litat dels altres, que tots junts experimentem els benifets del silenci. Sols contempla dues excepcions: el benestar o necessitat dels hostes i un encàrrec de l’abat; res més, perquè calcula que qualsevol altra cosa pot ser ociosa, innecessària que pot esperar perfectament l’endemà.

Un silenci, una tranquil·litat que neix dels dos darrers actes comunitaris del dia: la Col·lació i Completes. Aquesta darrera lectura comunitària és una novetat, una incorporació que fa sant Benet als usos monàstics, una formació permanent avant la lettre i amb uns continguts ben precisos: Les Conferències de Cassià i les Vides dels Pares. Una lectura que sembla que ens convida a repetir, a meditar, una lectura que ens prepara per les Completes, que ens convida i que precedeix al silenci, com si desprès d’haver-la escoltat no hi hagués ja lloc per a la nostra conversa, com si tot ja hagués estat dit. Recordem que en certa manera la nostra jornada diària recorda el decurs de la nostra pròpia vida i alhora la història de la creació. Un matí, un migdia, un vespre i una nit; la vida que neix, es desenvolupa i mor i a l’hora de la mort, aquest silenci que sant Benet ens proposa com a anunci del silenci del sepulcre, no el podem afrontar amb les mans buides; a més de tot el que hem pregat durant el dia, a més de l’esforç del nostre treball, ens cal escoltar la veu dels pares i demanar al Senyor humilment el perdó per les nostres faltes; tal com serà bo de fer a la darreria de la nostra vida si ens és concedit d’arribar-hi conscients del moment. Un final de dia en silenci però sempre amb esperança, perquè així com el sepulcre després de la mort i resurrecció del Senyor no és el final de res ans al contrari és el començament de la vida plena; així encara de nit tornarem a obrir els llavis per proclamar la lloança del Senyor; tornarem a la vida en mig encara de la foscor de la nit.

Sant Benet és molt conscient del per què de tot plegat. No estableix res de feixuc, res de superflu, res de banal. Tot està orientat a centrar-nos en Crist, a no anteposar-hi mai res; perquè tant sols Ell després del silenci nocturn, després del silenci de la mort ens pot portar tots junts cap al nou dia, cap a la vida eterna. Sant Benet insisteix un cop i un altre en la importància de l’edificació espiritual; ens convida així a acabar la jornada amb unes lectures pertinents i després a preservar el silenci de la nit. Un silenci que és fràgil, que ens cal protegir amb cura i amb amor. Si el mantenim, sinó el transgredim, quan a trenc d’alba tornem a lloar al Senyor tots plegats experimentarem vertaderament el goig d’obrir els llavis fins llavors closos.

ELS SETMANERS DE LA CUINA

De la Regla de sant Benet
Capítol 35

1 Els germans s’han de servir els uns als altres, i ningú no serà dispensat del servei de la cuina, si no és per malaltia o bé perquè està ocupat en alguna cosa molt important, 2 perquè així s’adquireix una més gran recompensa i una més gran caritat. 3 Als febles, però, que hom els procuri ajudants, perquè no ho facin amb tristesa. 4 I fins tothom ha de tenir ajudants, segons les condicions de la comunitat i la situació del lloc. 5 Si la comunitat és nombrosa, que el majordom sigui dispensat de la cuina, com també aquells que, com ja hem dit, estiguin ocupats en serveis més importants. 6 Els altres s’han de servir mútuament amb caritat. 7 El qui ha de sortir de setmana, que faci neteja el dissabte. 8 Han de rentar els draps amb què els germans s’eixuguen les mans i els peus; 9 i, tant el qui surt com el qui ha d’entrar, que rentin els peus de tots. 10 Retorni al majordom, nets i en bon estat, els atuells del seu ofici, 11 i el majordom, al seu torn, els consignarà al qui entra, per tal que sàpiga què dóna i què rep. 12 Els setmaners, abans de l’únic àpat, prendran un vas de vi amb pa, a més de la ració establerta, 13 perquè a l’hora de menjar serveixin els seus germans sense murmuració ni massa fatiga; 14 els dies de solemnitat, però, que aguantin fins al final de l’àpat. 15 Els setmaners que entren i els que surten, el diumenge, a l’oratori, un cop acabades les laudes, es prostraran davant de tots, demanant-los que preguin per ells. 16 El qui surt de setmana dirà aquest verset: «Sou beneït, Senyor Déu, que m’heu ajudat i m’heu consolat». 17 Dit tres vegades, i quan el qui surt ha rebut la benedicció, que segueixi el qui entra, dient: «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me». 18 I, repetit també això tres vegades per tots, i un cop ha rebut la benedicció, que entri a servir.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet ha definit al monestir com una escola del servei diví; seguim l’exemple del nostre mestre, El Crist, que vingué a servir i no pas a ser servit, Ell que hi tenia tot dret a ser servit, perquè és el Senyor de cels i terra ens volgué donar exemple. Servia predicant, servia guarint malalts, servia alliberant endimoniats, servia pregant en solitud, servia rentant els peus als seus deixebles i el seu fou un servei fins a l’extrem ja que va estimar tant al món que per servir al seu alliberament morí a la creu. Per això el servei és una part molt important en la vida de l’Església i encara més en la vida religiosa, en la vida monàstica.

Sembla que sant Benet comença aquest capítol donant per suposat que podem presentar certes reserves a servir als altres, que podem intentar practicar allò que en llenguatge col•loquial se’n diu escaqueo, definit pel Diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola com la dispersió d’una unitat militar de manera irregular i per extensió com a eludir una tasca o obligació comuna, és a dir mirar de quina manera ens en podem sortir per no fer una determinada feina i tant més si aquesta es pesada, i no és aquest tant sols un substantiu sinó també un verb de la primera conjugació, perquè de fet és una acció massa habitual en tots els àmbits de la nostra societat. Que una tasca pot ser pesada ens ho diu també sant Benet establint una rotació setmanal, determinant que els més febles siguin ajudats i que ningú en sigui dispensat sinó és per malaltia o per una ocupació molt important, essent així més a fer la tasca perquè no caigui sempre en els mateixos; ens ho diu també establint que els qui serveixen, per exemple, prenguin un vas de vi amb pa abans del seu servei o el lector setmaner una mica de vi amb aigua. Però com sempre sant Benet va més enllà, mostrant-nos que és la caritat el que ha de motivar i guiar el nostre servei, perquè el nostre model és Crist i Déu és caritat, és amor, tot ho fa per amor.

En els dos capítols anteriors sant Benet ens ha parlat de la propietat i de tenir el necessari i així el que ens diu al Capítol XXXIII amb la frase «com uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos, ni de la seva voluntat» (RB 33, 4) es concreta ara i aquí en el servei als germans. Fa uns mesos una xarxa de televisió va gravar un programa al nostre Monestir que recollia l’activitat d’alguns germans i un d’ells, amb un servei comunitari bàsic, responia que aquest no se li feia pesat perquè el feia per aquells a qui estimava, el feia i el fa doncs amb amor, amb caritat. I això que hi ha serveis, com aquest de la cuina, que són moltes vegades no tant sols no reconeguts sinó ingrats, desagraïts i fins i tot a voltes, Déu no ho vulgui, menyspreats perquè tal plat no ens abelleix, perquè tal altre el trobem o bé calent, o bé massa salat. Excuses de mal pagador perquè al cap i a la fi estem acostumats a tenir el plat a taula, a l’hora que toca i a vegades interpretem la lliçó evangèlica com que tots els altres estan al nostre servei i fins i tot ens han d’endevinar els nostres capricis abans de formular-los i nosaltres a la vegada, quan ens toca, servim murmurant i amb fatiga, és a dir de mala gana. O fins i tot, Déu no ho vulgui, ens servim dels altres per als nostres propòsits o ambicions personals. És aleshores quan de debò hauríem de mirar el nivell de la nostra humilitat, no sigui que ens creguem una de les tres persones de la Santíssima Trinitat perdent així de cop aquella gran recompensa i aquella més gran caritat de la que ens parla avui sant Benet. Però també servint qui sap si podem córrer el risc d’enorgullir-nos i aleshores de nou la caritat falla. En una comunitat no hi ha monjos imprescindibles i alhora tots ho són d’imprescindibles; hi ha monjos amb un servei més reeixit, més públic, més de cara a la galeria i això pot fer-nos córrer el perill de fer un servei de façana, sense cap altra fonament que la vanaglòria, amb un baix nivell de caritat; hi ha també monjos amb un servei humil, tranquil, quasi silenciós, tots n’hem conegut i també ara n’hi ha, d’aquells que quan cal que siguin substituïts et costa trobar qui faci tantes petites coses que totes juntes esdevenen un gran suport a la comunitat.

És important servir però ho és més encara fer-ho sense murmuració ni fatiga, amb caritat, de bon grat, per amor al Crist i als germans. En la seva homilia d’inici de pontificat el Papa Francesc deia: «Mai oblidem que el veritable poder és el servei, i que també el Papa, per a exercir el poder, ha d’entrar cada vegada més en aquest servei que té el seu cim lluminós en la creu; ha de posar els seus ulls en el servei humil, concret, ric de fe, de sant Josep i, com ell, obrir els braços per a custodiar a tot el Poble de Déu i acollir amb afecte i tendresa a tota la humanitat, especialment els més pobres, els més febles, els més petits; això que Mateu descriu en el judici final sobre la caritat: al famolenc, a l’assedegat, al foraster, al nu, al malalt, a l’empresonat (cf. Mt 25,31-46). Només el que serveix amb amor sap custodiar.» (19 de març de 2013).

Recordant aquella definició del Papa com a servent dels servents de Déu, fem-la també nostra fent del servei la nostra vida, un servei sense vanaglòria, un servei humil i sincer, universal, no tant sols destinat als nostres amics de l’ànima, que no hauríem de tenir, sinó sobretot als qui no ens cauen tant bé, que tampoc n’hauríem de tenir; i per això ens cal sempre l’ajut del Senyor, aquell que sant Benet ens diu que han de demanar els servidors en iniciar la seva tasca o agrair els qui la deixen.

Avui en la solemnitat de l’Assumpció de Santa Maria als cels en cos i ànima, podem dir com el Papa Francesc «Encomanem-nos a María, la Verge de l’escolta i la contemplació, la primera deixebla del seu estimat Fill. A ella, filla predilecta del Pare i revestida de tots els dons de la gràcia, ens dirigim com a model incomparable de seguiment en l’amor a Déu i en el servei al proïsme.» (Carta als Consagrats 2014).

ELS QUI, DESPRÉS DE CORREGITS SOVINT, NO VOLEN ESMENAR-SE

De la Regla de sant Benet
Capítol 28

1 Si un germà corregit sovint per qualsevol falta, fins i tot excomunicat, no s’esmenava, se li aplicarà una correcció més aspra, això és, el sotmetran al càstig dels assots. 2 I si ni així es corregia, o si tal vegada —Déu no ho permeti— , endut per l’orgull, fins volia defensar la seva conducta, que l’abat faci aleshores com un bon metge: 3 si ha aplicat els lenitius, els ungüents de les exhortacions, els medicaments de les Escriptures divines i, a la fi, el cauteri de l’excomunió o dels cops dels assots, 4 si veia que ja no hi pot res la seva traça, que recorri també al millor remei: la seva pregària i la de tots els germans per ell 5 a fi que el Senyor, que tot ho pot, doni la salut al germà malalt. 6 I si ni d’aquesta manera no es guaria, aleshores que l’abat faci ús ja del ferro de l’amputació, tal com diu l’Apòstol: «Traieu el dolent d’entre vosaltres»; 7 i encara: «Si l’infidel se’n va, que se’n vagi»; no fos cas que una ovella malalta contagiés tot el ramat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Estem als darrers capítols del denominat codi penal de la Regla i sant Benet ens ha parlat ja dels diversos tipus de faltes, de com esmenar-se, de com tractar al germà excomunicat tant l’abat com la resta de la comunitat i sols falten dos capítols per acabar aquest apartat important i un tant feréstec de la Regla i són els dedicats a si s’ha o no d’admetre a un germà que ha marxat del monestir i com afrontar les faltes dels infants, aquest darrer avui en desús però en l’època de sant Benet ben vigent.

Sovint faltem, també sovint som corregits i en aquest tema de les faltes, dels pecats que no ens ha de fer pas basarda emprar aquest terme que sembla que faci nosa avui a la nostra societat i fins i tot dins de la mateixa Església, tots tenim experiència per activa i per passiva; tots faltem i tots som corregits i molt sovint no ens agrada i pretextem inoportunitat o qualsevol altra excusa per no atendre la correcció. Darrera d’una falta i sobretot darrera de l’orgull que ens pot portar a defensar la nostra conducta errada no hi ha sinó una causa i és l’allunyament de Déu. Quan faltem ens anteposem nosaltres mateixos al Crist, al qui no hem d’anteposar mai res com ens diu sant Benet en una frase clau per a la nostra vida de monjos i de cristians. S’imposa el nostre orgull, la nostra voluntat i a l’ensems deixem de veure en l’altre la imatge del Crist, deixem d’estimar-lo, de respectar-lo.

En aquest capítol, escriu Aquinata Böckmann, la nostra capacitat de faltar, de pecar, arriba a un punt de desesperació, havent-se emprat ja tots els mitjans el més important dels quals és la pregària. Arribats aquí de res ha servit tot plegat i qui falta s’entesta en la seva posició, s’enroca, i com a solució sant Benet apunta a l’extirpació del membre viciat no fos que una ovella malalta contaminés tot el ramat.

Aquest capítol ens mostra sobretot la feblesa humana, tant a nivell individual com a nivell comunitari perquè quan un germà es mostra contumaç, quan arriba a l’extrem del que ens parla avui sant Benet, fracassa el germà, però fracassa també l’abat i fracassa tota la comunitat. No ens és fàcil controlar el nostre pensament i sovint s’inclina a malpensar, sembrant així la llavor de la falta. Dos exemples que ens succeeixen sovint i per tant ningú és pot sentir ofès i tots ens podem sentir al•ludits. Un germà que habitualment presta molts serveis deixa de prestar-los en un o altre grau; no som capaços de preguntar-li a ell o a un superior si li passa res i donem per suposat que s’ha endropit o manifesta rebuig envers la comunitat, quan de fet està malalt i malgrat que voldria, no pot atendre el que abans feia. O un altre cas som lectors al refetor i el llibre que hem triat per llegir del munt que hi ha a la nostra disposició, desapareix momentàniament, tot i que no pas a l’hora de la seva lectura; aleshores pensem que a algú no li ha agradat la nostra tria i ha segrestat el llibre quan segurament de fet l’ha agafat precisament pel contrari, perquè li ha resultat interesant i vol repassar algun punt que ha escoltat. Totes aquestes petites coses, aquests pensaments que podent ser positius els posem en negatiu, ens van creant un estat d’ansietat que esdevé un estat d’alarma permanent que ens convida a defensar la nostra conducta d’uns suposats enemics o d’uns adversaris imaginaris. De nou la causa està en que confiem molt més en les nostres forces, en la nostra voluntat, que en la gràcia de Déu, lluitem constantment no tant sols amb els altres germans i amb els superiors sinó amb el mateix Senyor com si desconfiéssim de que Ell vol tant sols el millor per a nosaltres. Al cap i a la fi desesperem de la misericòrdia de Déu tot i ser ben conscients de que aquesta és immensa com hem escoltat aquests dies a Matines amb el pecat i el penediment de David o de Josafat responent a la crida dels profetes, que no sempre ho tenien fàcil i sovint perdien la vida en el seu intent de convertir als durs de cor.

El Senyor sempre està amatent a perdonar-nos però per poder fer-ho cal que ens reconeguem pecadors i desistim d’arribar a la situació límit que avui ens descriu sant Benet. En paraules del Papa Benet XVI «Déu, doncs, no és un sobirà inexorable que condemna al culpable, sinó un pare amorós al qual hem d’estimar per la seva bondat sempre disposada a perdonar. Per això San Ambrós exhortava: “Que ningú perdi la confiança, que ningú desesperi de les divines recompenses, encara que el remordeixin pecats antics. Déu sap canviar de parer, si tu saps esmenar la culpa”». (19 d’octubre de 2005) Confiats però alhora penedits perquè «El perdó no és una negació del mal, sinó una participació en l’amor salvador i transformador de Déu que reconcilia i cura.» (27 d’abril de 2012).

La conversió sempre és possible, tant sols cal desitjar-la de tot cor. Com escriu sant Elred «Hi pot haver miracle més gran que aquella transformació admirable del nostre ésser, per la qual, en un moment, l’home d’impur esdevé pur, de superb humil, d’irascible pacient, d’impiu sant? Però que no s’atribueixi aquest miracle ni al predicador eloqüent, ni a ningú que als ulls dels homes porta una vida elogiable, sinó que la lloança cal que recaigui més aviat, en aquell qui bufa allà on vol, bufa quan vol, i inspira el bé en la mesura que vol.» (Sermó sobre el rapte d’Elies).

La nostra mateixa societat ens empeny, vivim en un món desconfiat que rebutja la diversitat i acaba per convertir-la en un enemic a batre. Esdevenir malvat o infidel, seguint les cites de l’Escriptura que fa sant Benet en aquest capítol, no és tant difícil si ens entestem a posar-nos en mans de l’orgull defensant a ultrança la nostra conducta i rebutjant lenitius i ungüents com si fossin armes de destrucció massiva creades per al nostra cas particular; quan de fet l’arma més mortífera per a la nostra vocació és el nostre orgull i la nostra autosuficiència. Sant Benet és molt realista sap que un pecador endurit pot contaminar i arribar a posar en perill tota una comunitat. Crist ens ha de conduir tots junts a la vida eterna, no a uns sí i a d’altres no, sinó a tots junts.

Com escriu sant Elred «considereu germans la vostra vocació, i considereu també, els fruits d’aquesta mateixa vocació. Fixeu-vos com vau ser cridats per Crist; a què vau ser cridats, quina és la realitat de la vostra vocació. Fóreu cridats per Crist; fóreu cridats a compartir els sofriments de Crist amb la finalitat expressa de regnar eternament amb Ell.» (Sermó sobre el rapte d’Elies).