diumenge, 8 d’agost de 2021

ELS QUI, DESPRÉS DE CORREGITS SOVINT, NO VOLEN ESMENAR-SE

De la Regla de sant Benet
Capítol 28

1 Si un germà corregit sovint per qualsevol falta, fins i tot excomunicat, no s’esmenava, se li aplicarà una correcció més aspra, això és, el sotmetran al càstig dels assots. 2 I si ni així es corregia, o si tal vegada —Déu no ho permeti— , endut per l’orgull, fins volia defensar la seva conducta, que l’abat faci aleshores com un bon metge: 3 si ha aplicat els lenitius, els ungüents de les exhortacions, els medicaments de les Escriptures divines i, a la fi, el cauteri de l’excomunió o dels cops dels assots, 4 si veia que ja no hi pot res la seva traça, que recorri també al millor remei: la seva pregària i la de tots els germans per ell 5 a fi que el Senyor, que tot ho pot, doni la salut al germà malalt. 6 I si ni d’aquesta manera no es guaria, aleshores que l’abat faci ús ja del ferro de l’amputació, tal com diu l’Apòstol: «Traieu el dolent d’entre vosaltres»; 7 i encara: «Si l’infidel se’n va, que se’n vagi»; no fos cas que una ovella malalta contagiés tot el ramat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Estem als darrers capítols del denominat codi penal de la Regla i sant Benet ens ha parlat ja dels diversos tipus de faltes, de com esmenar-se, de com tractar al germà excomunicat tant l’abat com la resta de la comunitat i sols falten dos capítols per acabar aquest apartat important i un tant feréstec de la Regla i són els dedicats a si s’ha o no d’admetre a un germà que ha marxat del monestir i com afrontar les faltes dels infants, aquest darrer avui en desús però en l’època de sant Benet ben vigent.

Sovint faltem, també sovint som corregits i en aquest tema de les faltes, dels pecats que no ens ha de fer pas basarda emprar aquest terme que sembla que faci nosa avui a la nostra societat i fins i tot dins de la mateixa Església, tots tenim experiència per activa i per passiva; tots faltem i tots som corregits i molt sovint no ens agrada i pretextem inoportunitat o qualsevol altra excusa per no atendre la correcció. Darrera d’una falta i sobretot darrera de l’orgull que ens pot portar a defensar la nostra conducta errada no hi ha sinó una causa i és l’allunyament de Déu. Quan faltem ens anteposem nosaltres mateixos al Crist, al qui no hem d’anteposar mai res com ens diu sant Benet en una frase clau per a la nostra vida de monjos i de cristians. S’imposa el nostre orgull, la nostra voluntat i a l’ensems deixem de veure en l’altre la imatge del Crist, deixem d’estimar-lo, de respectar-lo.

En aquest capítol, escriu Aquinata Böckmann, la nostra capacitat de faltar, de pecar, arriba a un punt de desesperació, havent-se emprat ja tots els mitjans el més important dels quals és la pregària. Arribats aquí de res ha servit tot plegat i qui falta s’entesta en la seva posició, s’enroca, i com a solució sant Benet apunta a l’extirpació del membre viciat no fos que una ovella malalta contaminés tot el ramat.

Aquest capítol ens mostra sobretot la feblesa humana, tant a nivell individual com a nivell comunitari perquè quan un germà es mostra contumaç, quan arriba a l’extrem del que ens parla avui sant Benet, fracassa el germà, però fracassa també l’abat i fracassa tota la comunitat. No ens és fàcil controlar el nostre pensament i sovint s’inclina a malpensar, sembrant així la llavor de la falta.
Dos exemples que ens succeeixen sovint i per tant ningú és pot sentir ofès i tots ens podem sentir al•ludits. Un germà que habitualment presta molts serveis deixa de prestar-los en un o altre grau; no som capaços de preguntar-li a ell o a un superior si li passa res i donem per suposat que s’ha endropit o manifesta rebuig envers la comunitat, quan de fet està malalt i malgrat que voldria, no pot atendre el que abans feia. O un altre cas som lectors al refetor i el llibre que hem triat per llegir del munt que hi ha a la nostra disposició, desapareix momentàniament, tot i que no pas a l’hora de la seva lectura; aleshores pensem que a algú no li ha agradat la nostra tria i ha segrestat el llibre quan segurament de fet l’ha agafat precisament pel contrari, perquè li ha resultat interesant i vol repassar algun punt que ha escoltat. Totes aquestes petites coses, aquests pensaments que podent ser positius els posem en negatiu, ens van creant un estat d’ansietat que esdevé un estat d’alarma permanent que ens convida a defensar la nostra conducta d’uns suposats enemics o d’uns adversaris imaginaris. De nou la causa està en que confiem molt més en les nostres forces, en la nostra voluntat, que en la gràcia de Déu, lluitem constantment no tant sols amb els altres germans i amb els superiors sinó amb el mateix Senyor com si desconfiéssim de que Ell vol tant sols el millor per a nosaltres. Al cap i a la fi desesperem de la misericòrdia de Déu tot i ser ben conscients de que aquesta és immensa com hem escoltat aquests dies a Matines amb el pecat i el penediment de David o de Josafat responent a la crida dels profetes, que no sempre ho tenien fàcil i sovint perdien la vida en el seu intent de convertir als durs de cor.

El Senyor sempre està amatent a perdonar-nos però per poder fer-ho cal que ens reconeguem pecadors i desistim d’arribar a la situació límit que avui ens descriu sant Benet. En paraules del Papa Benet XVI «Déu, doncs, no és un sobirà inexorable que condemna al culpable, sinó un pare amorós al qual hem d’estimar per la seva bondat sempre disposada a perdonar. Per això San Ambrós exhortava: “Que ningú perdi la confiança, que ningú desesperi de les divines recompenses, encara que el remordeixin pecats antics. Déu sap canviar de parer, si tu saps esmenar la culpa”». (19 d’octubre de 2005) Confiats però alhora penedits perquè «El perdó no és una negació del mal, sinó una participació en l’amor salvador i transformador de Déu que reconcilia i cura.» (27 d’abril de 2012).

La conversió sempre és possible, tant sols cal desitjar-la de tot cor. Com escriu sant Elred «Hi pot haver miracle més gran que aquella transformació admirable del nostre ésser, per la qual, en un moment, l’home d’impur esdevé pur, de superb humil, d’irascible pacient, d’impiu sant? Però que no s’atribueixi aquest miracle ni al predicador eloqüent, ni a ningú que als ulls dels homes porta una vida elogiable, sinó que la lloança cal que recaigui més aviat, en aquell qui bufa allà on vol, bufa quan vol, i inspira el bé en la mesura que vol.» (Sermó sobre el rapte d’Elies).

La nostra mateixa societat ens empeny, vivim en un món desconfiat que rebutja la diversitat i acaba per convertir-la en un enemic a batre. Esdevenir malvat o infidel, seguint les cites de l’Escriptura que fa sant Benet en aquest capítol, no és tant difícil si ens entestem a posar-nos en mans de l’orgull defensant a ultrança la nostra conducta i rebutjant lenitius i ungüents com si fossin armes de destrucció massiva creades per al nostra cas particular; quan de fet l’arma més mortífera per a la nostra vocació és el nostre orgull i la nostra autosuficiència. Sant Benet és molt realista sap que un pecador endurit pot contaminar i arribar a posar en perill tota una comunitat. Crist ens ha de conduir tots junts a la vida eterna, no a uns sí i a d’altres no, sinó a tots junts.

Com escriu sant Elred «considereu germans la vostra vocació, i considereu també, els fruits d’aquesta mateixa vocació. Fixeu-vos com vau ser cridats per Crist; a què vau ser cridats, quina és la realitat de la vostra vocació.
Fóreu cridats per Crist; fóreu cridats a compartir els sofriments de Crist amb la finalitat expressa de regnar eternament amb Ell.» (Sermó sobre el rapte d’Elies).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada