COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,1-10

1 L’abat que és digne de regir el monestir s’ha de recordar sempre de com l’anomenen i ha d’acomplir amb fets el nom de superior. 2 Hom creu, en efecte, que fa les vegades del Crist al monestir, des del moment que és designat amb el seu mateix nom, 3 segons el que diu l’Apòstol: «Heu rebut l’esperit de fills adoptius que ens fa clamar: Abbà, Pare». 4 Per tant, l’abat no ha d’ensenyar ni establir ni manar res al marge del precepte del Senyor, 5 sinó que els seus manaments i la seva doctrina difonguin en els cors dels deixebles el llevat de la justícia divina. 6 Que es recordi sempre l’abat que de la seva doctrina i de l’obediència dels deixebles, de totes dues coses, se li n’haurà de fer examen en el terrible judici de Déu. 7 I que sàpiga l’abat que s’imputarà a culpa del pastor tot el que el cap de casa hagi pogut trobar de menys en el profit de les ovelles. 8 Però també, si ha esmerçat tota la diligència de pastor pel ramat inquiet i desobedient, i ha posat tota la cura en llurs accions malsanes, 9 el pastor, absolt en el judici del Senyor, li podrà dir amb el profeta: «No he amagat la vostra justícia en el meu cor, he proclamat la vostra veritat i la vostra salvació; però ells m’han desdenyat i m’han menyspreat». 10 I aleshores, finalment, que la mort prevalgui com a càstig sobre les ovelles indòcils a la seva cura.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Un dels comentaris de la Regla més clàssics fou el de l’Abat de Solesmes Dom Paul Delatte. El passat dimarts quan un grup de preveres de la diòcesis de Barcelona visità el nostre monestir, tots ells residents a la casa de sant Josep Oriol, es a dir tots ells grans i jubilats de les seves funcions pastorals, entre ells hi havia mossèn Fernando Xuclà que té a hores d’ara 98 anys; el P Xuclà fou monjo de Poblet entre 1948 i 1954 prenent el nom de Gerard. El cito perquè tingué l’atenció de regalar-me un exemplar del comentari de la Regla de Dom Paul imprès l’any 1913, fa doncs 110 anys. Eren temps en que Dom Guéranger representava per a molts el veritable temperament monàstic, com escriu el mateix Dom Paul en la introducció del seu comentari a la Regla.

És curiós i interessant doncs llegir que diu Dom Paul sobre la figura de l’abat i com es veia a inicis del segle XX aquesta figura. Per a Dom Paul l’autoritat abacial emana de Déu, no ve pas de la comunitat, encara que la comunitat designi a la persona que en serà subjecte. Ve de Déu de dues maneres diferents: com a autoritat i com a autoritat espiritual. Per a Dom Paul quan parlem de la figura de l’abat estem més aviat en un terreny sobrenatural on per tant no es pot parlar més que d’ordre sobrenatural i de gràcia de Déu. El poder de l’abat per a ell era diví, absolut, els límits del qual sols podia establir Déu mateix. Els monjos en qualsevol cas eren convidats a obeir.

Cent cinc anys després Aquinata Böckmann en el seu comentari a la Regla, un dels més importants escrits en els darrers anys, ens parla d’anar amb compte amb abats excessivament carismàtics i venerats, amb una forta personalitat. Sembla doncs una mica lluny de la concepció del poder com a do diví en un sentit unívoc.

Què ha passat durant aquests cent cinc anys perquè la idea sobre la figura de l’abat, el concepte d’abat, hagi canviat de manera sinó radical sí important? Doncs que les idees socials no són pas les mateixes, el que era normal fa un segle ha deixat de ser-ho avui i això també afecta a l’Església i a la vida monàstica, no en va la idea de fons del Concili Vaticà II era posar l’Església al dia.

Avui hauríem de partir per exemple de la responsabilitat personal de tots i cadascun dels monjos, perquè al monjo el fa la vocació, com diria sant Bernat, no la necessitat de ser-ho, o el caprici. El monjo és algú que cerca Déu, no de fer la seva voluntat o que cerca de trobar-se un plat a taula i un llit parat. Però també hi ha coses que no han canviat tant o que directament no han canviat gens. Tot el que sant Benet demana a l’abat o als monjos difícilment pot assolir-ho una persona humana, ni tant sols intentar-ho, només amb l’ajut de Déu pot acostar-se mínimament al que sant Benet demana a l’abat.

Un ministeri que ha de ser sobretot servei.

Sobre aquest tema del servei el Papa Francesc ha insistit i insisteix molt. Sols un exemple, en l’Àngelus del 7 de novembre de 2021 deia: «Abans de res, anar amb compte amb els hipòcrites, és a dir estar atents a no basar la vida en el culte de l’aparença, de l’exterioritat, en la cura exagerada de la pròpia imatge. I, sobretot, estar atents a no doblegar la fe als nostres interessos. (...) no aprofitar-se mai del propi rol per a aixafar als altres, mai guanyar sobre la pell dels més febles! I estar alerta, per a no caure en la vanitat, per a no obsessionar-nos amb les aparences, perdent la substància i vivint en la superficialitat. Preguntar-nos, ens ajudarà: en el que diem i fem, desitgem ser benvolguts i gratificats o donar un servei a Déu i al proïsme, especialment als més febles? Estiguem alerta davant les falsedats del cor, davant la hipocresia, que és una malaltia perillosa de l’ànima!».

L’autorefencialitat és sempre un perill per a la nostra vida de cristians. El mateix Papa Francesc adverteix que la radicalitat de l’Evangeli, de la crida de Jesucrist està en servir: estar al servei, no aturar-se, anar sempre més enllà, oblidant-se d’un mateix; davant d’això hi ha el perill de la comoditat de l’estatus, d’aconseguir un estatus i viure còmodament sense honestedat, com els fariseus dels quals parla Jesús que passejaven per les places, fent-se veure pels altres; pel Papa Francesc aquestes són dues imatges de cristians, dues imatges de sacerdots, dues imatges de religiosos; marcades per la diferència entre servir als altres i servir-se dels altres. (Cf. Homilia 6 de novembre de 2015).

Un dels textos més bells dels nostres pares cistercencs és segurament l’Oració Pastoral de sant Elred. La fina sensibilitat i la profunda humanitat de l’autor del Mirall de la caritat o de l’Amistat espiritual, ens presenta el que l’abat i per extensió tot monjo hauria de demanar al Senyor conscient de les seves febleses tant físiques com morals, cert de les seves limitacions. En aquest text reconeix d’antuvi que tant sols Jesús és el bon pastor, que tot altre és un pastor que al cap i a la fi està angoixat per ell mateix i pel ramat que se li ha confiat i cerca la bondat, no la posseeix d’antuvi. Per això en primer lloc ha de recórrer a la misericòrdia del Senyor, recordant la frase de la Regla de no desesperar mai de la misericòrdia de Déu. En segon lloc ha de confiar la seva misèria al Senyor dient-li: «Per què llavors, oh font de misericòrdia, sent ells el que són, tan cars per a tu, has volgut encomanar-me’ls a mi, que soc tan menyspreable als teus ulls?». Segueix sant Elred acudint a la pregària demanat: «Això és el que et demano, oh font de pietat, confiant en la teva misericòrdia omnipotent i en la teva omnipotència misericordiosíssima: que amb el poder del teu Nom suavíssim i pel misteri de la teva santa humanitat, perdonis els meus pecats i sanis les malalties de la meva ànima, recordant-te de la teva bondat i oblidant la meva ingratitud.» Per tot seguit demanar com Salomó especialment la saviesa: «Un dels antics et va demanar una certa vegada que li concedissis saviesa per a saber governar al teu poble. Era un rei i la seva comanda et va agradar i vas escoltar la seva veu, i no obstant això encara no havies mort en la creu ni havies mostrat al teu poble aquesta admirable caritat.» I acaba pregant a l’Esperit Sant «Ensenya’m, Senyor, a mi, el teu servidor: ensenya’m, et prego, pel teu Esperit Sant, com consagrar-me a ells i com lliurar-me al seu servei. Concedeix-me, Senyor, per la teva gràcia inefable, suportar amb paciència les seves febleses, compadir-los amb bondat i ajudar-los amb discerniment.»

Amb el pas dels segles poden haver canviat les formes, les maneres de ser i de fer, les mentalitats. Però el que no ha canviat, el que no pot canviar són dues coses: Reconèixer-se pecador i limitat i implorar l’ajut del Senyor davant el que a cadascú ens encomana de fer, sigui el que sigui, per tal de que, com conclou la seva Oració pastoral sant Elred, perseverem amb èxit en el nostre sant propòsit, i perseverant en ell obtinguem la vida eterna. Gràcies al seu auxili, sols amb el seu auxili la podrem obtenir.

Els comentaris a la Regla podran ser sempre diversos, sempre influenciables pels corrents de pensament de cada moment. Però el que no canviarà, el que no podrà canviar mai és la necessitat de l’abat o la de qualsevol monjo de confiar-se a l’ajut de Déu. I això no limita pas la llibertat, ans al contrari, conscients de les nostres febleses ens fa participar de la llibertat dels fills de Déu. Com escriu l’Apòstol: «quan soc feble és quan soc realment fort.» (2Co 12,10).

EL BON ZEL QUE CAL QUE TINGUIN ELS MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 72

1 Així com hi ha un zel d’amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l’infern, 2 també hi ha un zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. 3 Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb un amor ferventíssim, 4 és a dir, «que s’avancin a honorar-se els uns als altres»; 5 que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals; 6 que s’obeeixin amb emulació els uns als altres; 7 que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; 8 que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; 9 que temin Déu amb amor; 10 que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. 11 Que no anteposin res absolutament al Crist, 12 el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Ens diu la carta als cristians Hebreus: «Desitgem només que cada un de vosaltres demostri sempre el mateix zel i conservi fins a la fi la seguretat de l’esperança, de manera que no us torneu indolents, sinó que imiteu aquells qui per la fe perseverant, han heretat les promeses.» (He 9,11-12)

El bon zel és el que ens dona esperança, és el que ens ajuda a mantenir-nos perseverants en la fe; en canvi el zel dolent, aquell que és amarg i que allunya de Déu, és el que anem fent dia a dia si caiem en la indolència. Perseverar o caure en la indolència, vet aquí la tria que hem de fer cada matí quan la primera campana ens convida a aixecar-nos per acudir a l’ofici de lectura o Matines; perseverar acudint-hi o caure en la indolència deixant d’anar-hi i quedant-nos al llit; i no tat sols a primera hora, sinó també al llarg del dia; fins i tot a l’hora d’anar a dormir se’ns presenta la tria entre dormir o qui sap si llegir i acabem per caure en la indolència al matí següent quan toca la campana. I com aquesta, tantes altres tries que al llarg del dia ens donen l’oportunitat de perseverar o de caure en la indolència. A vegades ens pot semblar que parlar de bon zel, com de tantes altres coses, res té a veure amb el dia a dia de la nostra vida; que és una exposició teòrica que té molt poc de pràctica; no és pas així ja veiem com en aquest mateix capítol sant Benet quan ens convida a practicar aquest bon zel afegeix tot seguit que ho fem tot amb un amor ferventíssim, això és practicant la paciència, suportant les febleses tant físiques com morals, tant les dels altres com les nostres mateixes, obeint-nos els uns als altres amb emulació, practicant desinteressadament la caritat fraterna, estimant a l’abat amb afecte sincer i humil; tot plegat es resumeix en témer a Déu amb amor i no anteposar res absolutament al Crist i amb una finalitat també ben clara, arribar tots junts a la vida eterna.

Practicar el bon zel no és un costum massa arrelat en els nostres temps on predomina el zel dolent expressat en l’odi, la malfiança, el fanatisme, l’egoisme i tantes altres coses molt més comuns que no pas el bon zel. Certament quan manca en una societat l’amor a Déu aquest és substituït per una mena de politeisme, és a dir cada persona es considera a si mateixa com un déu i per tant tota la resta de la humanitat li ha de retre culte. També és cert que no podem generalitzar el zel dolent perquè arreu del món, tant entre els creients com entre els no creients, hi ha gent bona, amb bons sentiments, que s’esforcen per practicar la bondat, ajudant als altres desinteressadament i això no és altra cosa que practicar el bon zel. D’aquí el risc de que les praxis mundanes persisteixin en nosaltres quan entrem al monestir és evident i demana del nostre esforç persistent, sense defallir, demana acostar-nos a la pràctica del bon zel, perquè si ens deixem endur per la rutina el més probable és que la pràctica del zel dolent ens arrastri; no pas perquè siguem dolents de mena, sinó més aviat perquè deixant-nos arrastrar per la indolència acabem per acostar-nos al mal zel.

Podem també córrer el risc de ser zelosos creient-nos practicar el bon zel quan de fet practiquem exactament el contrari. Podem córrer el risc de caure-hi quan s’apodera de nosaltres un apropiament indegut de les nostres responsabilitats perquè perdem de vista precisament el que ens diu sant Benet d’avançar-nos a honorar-nos els uns als altres i ens honorem més a nosaltres mateixos que als altres. Qualsevol responsabilitat que tinguem és un servei. Avui és bo de recordar, quan fa justament deu anys d’aquella celebració d’inici de pontificat, que en l’homilia el Papa Francesc ho expressava amb aquesta frase: «no oblidem mai que el vertader poder és el servei.» (19 de març de 2013) i això ho podem aplicar molt bé en la nostra vida. No hi ha monjos de primera i de segona, el que vertaderament importa és ser bons als ulls de Déu i a Ell no el podem pas enganyar. Citant una altra homilia d’inici de pontificat, en aquest cas de sant Joan Pau II, deia: «Crist coneix «el que hi ha dins de l’home». Només Ell ho coneix!» (22 d’octubre de1978). Per tant Ell sap si al fons del nostre cor hi ha la voluntat d’estimar i de servir als germans o si apliquem el zel tant sols per cercar el nostre propi profit, per cercar la lloança o si aplicant de manera avara el que se’ns ha confiat busquem més de dominar que de servir als altres. Un administrador zelós, per posar uns exemples, no és aquell que fa tot el possible per no donar a l’altre el que li cal; un hostatger zelós, no és el qui tanca la porta del monestir amb pany i forrellat per evitar de rebre al foraster; un cuiner zelós no és qui es reserva per a ell el millor plat i així tantes altres coses que, Déu no ho vulgui, es poden donar i que gràcies a Déu no es donen a casa nostra.

Però també és important analitzar si tenim a vegades ni que sigui tant sols la temptació d’actuar així i no pas d’imitar als qui han perseverat fins arribar a la vida eterna, per rebre allò que se’ns ha promès a tots; perquè a causa d’un zel mal entès podem acabar per perdre’ns entre la indolència i la gasiveria espiritual. Citant una tercera homilia d’inici de pontificat, en aquest cas la de Benet XVI: «La tasca (...) pot semblar a vegades onerosa. Però és joiosa i gran, perquè en definitiva és un servei a l’alegria, a l’alegria de Déu que vol fer la seva entrada en el món.» (24 d’abril de 2005). Servir amb bon zel és doncs també servir amb joia, alegres de servir, alegres d’estimar, practicant desinteressadament, com ens diu sant Benet, l’amor i la caritat, no pas calculant el que rebrem i de qui ho rebrem, sinó joiosos de seguir al Crist i mirant sempre d’imitar-lo.

Es pregunta Aquinata Böckmann si el bon zel està encara de moda quan tantes persones viuen sense ideals, tant sols preocupades pel seu petit i efímer confort. Davant d’això tant sols una vida marcada, “devorada” escriu ella, per un zel ardent, per les exigències radicals de l’Evangeli i de l’amor a Déu i al germà pot respondre a les aspiracions del món contemporani.

En paraules de san Bernat: «Qui estima a Déu no queda sense recompensa, tot i que l’hem, d’estimar sense tenir en compte aquest premi. El vertader amor no és indiferent al premi, però tampoc ha de ser mercenari, ja que no és interessat. És un afecte de cor, no un contracte. (...) Brota espontani i es manifesta lliurament. Troba en si mateix llur satisfacció. El seu premi és el mateix estimat.» (Llibre sobre l’amor a Déu, VII, 17).

EL PRIOR DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 65

1 Tot sovint s’esdevé que per la institució del prior s’originen escàndols greus als monestirs, 2 perquè n’hi ha que, inflats per un maligne esperit d’orgull i creient-se uns segons abats, s’arroguen un poder tirànic i així fomenten escàndols i provoquen discòrdies en les comunitats, 3 especialment en aquells llocs on el prior és instituït pel mateix bisbe o per aquells abats que institueixen l’abat. 4 No costa gaire de veure com és d’absurd això, ja que des del primer moment de la institució se li dóna peu a ensuperbir-se, 5 perquè els seus pensaments li suggereixen que està exempt de la potestat del seu abat, 6 ja que es diu: «tu també has estat instituït pels mateixos que l’abat». 7 D’aquí neixen enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies, desordres; 8 i mentre abat i prior sostenen parers contraris, per força han de perillar les seves ànimes amb aquesta discòrdia, 9 i els qui els estan sotmesos van cap a la perdició, adulant l’una part o l’altra. 10 La culpa d’aquests mals recau en primer terme sobre aquells que es van fer responsables de semblant desordre. 11 Per això nosaltres ens hem adonat que per al manteniment de la pau i de la caritat convé que estigui a l’albir de l’abat l’organització del seu monestir. 12 I, si és possible, que s’organitzin per mitjà de degans, tal com abans hem disposat, totes les conveniències del monestir, segons que l’abat ho haurà establert, 13 a fi que, encomanant-ho a molts, no se’n pugui enorgullir un de sol. 14 Però, si el lloc ho requereix o la comunitat ho demanava raonablement, amb humilitat, i l’abat creu que convé, 15 que ell mateix s’institueixi com a prior aquell que hagi escollit amb el consell de germans temorosos de Déu. 16 El prior, però, que compleixi amb respecte allò que el seu abat li hagi encomanat i no faci res contra el voler o la disposició de l’abat, 17 perquè, com més està per damunt dels altres, tant més sol·lícitament li cal observar els preceptes de la Regla. 18 Si mai es trobava que aquest prior era viciós, o que s’enorgulleix endut per la inflor, o es demostrava que menysprea la santa Regla, se l’ha d’amonestar de paraula fins a quatre vegades. 19 Si no s’esmenava, que li apliquin la sanció del càstig regular. 20 I si ni així no es corregia, que sigui destituït del càrrec de prior, i que se n’hi posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 21 I si després tampoc no es mantenia tranquil i obedient dins la comunitat, que sigui fins i tot expulsat del monestir. 22 Que pensi, tanmateix, l’abat que haurà de donar compte a Déu de tots els seus determinis, no fos cas que un a flamarada d’enveja o de gelosia abrusés la seva ànima.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Complir amb respecte allò que se’ns encomana, no fer res contra el que disposa la Regla o contra la voluntat de l’abat, observar sol·lícitament els preceptes de la Regla; no ser viciós, no enorgullir-nos enduts per la inflor o no menysprear la santa Regla; no sols ho ha de complir el Prior, que també, sinó qualsevol monjo des de l’abat fins al que potser no tingui tanta responsabilitat. Podem córrer el risc de perdre a vegades el sentit últim de la nostra vida i al final d’aquesta vida, que tant sols té sentit viscuda en Crist i per Crist, haurem de donar compte a Déu de tots els nostres determinis. Déu ens dirà el que ens diu Crist en el capítol 25 de l’Evangeli segons sant Mateu quan ens parla del judici final. El que compta és donar de menjar al famolenc, de beure a l’assedegat, de vestir al despullat o de visitar al malalt o al presoner (cf. Mt 25,31-46). I qui diu això pot dir rentar la roba al qui la tenia bruta, facilitar un llibre al qui l’havia de menester, posar els plats a taula quan era necessari, atendre al qui estava malalt, obrir la porta o respondre al telèfon al qui trucava, preparar la roba pel qui havia de presidir l’Eucaristia i així per cada una de les responsabilitats que tinguem siguin quines siguin, perquè no hi ha responsabilitats majors i menors, totes són importants i entre totes s’atén al conjunt de la comunitat. A vegades quan portem anys i anys en una mateixa responsabilitat podem acabar per perdre de vista aquest sentit últim i fonamental de la nostra vida que no és altra que seguir els manaments del Crist procurant la pau i la caritat. I aquest sentit, aquest esperit de servei no ha d’anar en una direcció equivocada, vers nosaltres mateixos, Déu no ho vulgui, ni tant sols cap a aquell que ens cau bé, al qui tenim per més proper; ha d’anar en la direcció correcte, cap a tots els germans, sense fer accepció de persones.

Per mantenir la pau i la caritat ens cal assumir a cadascun de nosaltres la responsabilitat que ens pertoca perquè se’ns ha confiat, no pas perquè ens la prenguem per nosaltres mateixos. Això és important que ho tinguem present en el nostre dia a dia i cal que mirem de no oblidar-ho mai. Tots tenim unes responsabilitats comunes: no anteposar res a l’ofici diví, treballar la nostra humilitat, és a dir fer-la créixer, no ser goluts, ni vanitosos, ni bevedors, ni envejosos i d’altres; però tot plegat ho hem d’exercir especialment i primordialment en la responsabilitat concreta que se’ns ha confiat, sigui temporal o sigui perllongada en el temps, ho hem de posar en pràctica i no deixar-ho tant sols en el terreny de la teoria. Recordem sempre el que ens diu sant Jaume: «Germans meus, de què servirà que algú digui que té fe si no ho demostra amb les obres? ¿Pot salvar-lo, potser, aquesta fe? Si un germà o una germana no tenen vestits i els falta l’aliment de cada dia, i algú de vosaltres els diu: «Aneu-vos-en en pau, abrigueu-vos bé i alimenteu-vos», però no els dóna allò que necessiten, de què serviran aquestes paraules? Així passa també amb la fe: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta. Potser algú replicarà: «Tu tens fe i jo tinc obres; mostra’m, sense les obres, que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe» (Jm 2,14-18).

A través de la responsabilitat que se’ns hagi assignat hem de demostrar amb obres, amb el dia a dia, no tant sols la nostra habilitat artesanal, els nostres coneixements, el nostre domini de determinada tècnica, sinó la nostra fe, perquè això és el que realment comptarà al final de la nostra vida de monjos i de cristians. No hem vingut al monestir a exercir aquella o l’altra responsabilitat, certament les tenim perquè tots hem de ser responsables d’una cosa o altra i a cadascú se’ns demana d’exercir-les d’acord amb els dons i talents que Déu ens ha donat. No tothom està dotat de totes les qualitats. Hi ha qui cuina molt bé i qui amb prou feines sabria encendre el foc; qui sap de comptabilitat i qui davant un balanç se sentiria marejat; qui te paciència per atendre visites d’infants amb els seus professors i qui li resultaria un vertader calvari. Certament com diria sant Benet no ens hem d’enorgullir dels nostres talents sinó posar-los al servei dels altres. En una comunitat, com diria l’Apòstol, tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos (cf. 1Co 12,12). I cadascun d’aquests membres ha de ser curós amb el que li pertoca de fer i agraït amb el que rep a través del servei dels altres.

Per assumir una responsabilitat de manera eficaç ens cal certa autonomia, que no vol dir pas deseiximent. Tots som persones madures que sovint, la majoria, hem tingut responsabilitats laborals o d’altres tipus abans d’entrar al monestir. Per tant sabem que vol dir treballar responsablement. Però tot i que hàgim tingut abans una feina que ens agradés, que la féssim de manera vocacional, perquè al cap i a la fi les vocacions en el món són moltes i ben diverses, ara el que sí que ha canviat o com a mínim s’ha accentuat és la raó de fer les coses; les hem de fer per amor al Crist i als germans i això significa exercir les tasques amb tota responsabilitat. No oblidem allò que ens diu sant Benet, «creiem que Déu és present a tot arreu i que “els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents”» (RB 19,1).

Escrivia ja fa uns anys Dom Gabriel Sortais, Abad General de l’Orde Cistercenc de l’Estricta Observança: «Si es nomenem oficials és perquè ajudin, és a dir, perquè examinin i donin solució als petits problemes que sorgeixen a diari en els diferents sectors de la vida de la comunitat, seguint sempre les intencions del superior. Si a cada situació han de portar els seus problemes al superior per a que examini i decideixi, és evident que els subalterns són pràcticament inútils» (Conferencias sobre el abadiato, p. 122). Potser el llenguatge que emprava Dom Gabriel no és massa actual però si que respon al principi de subsidiarietat tant present en la doctrina social de l’Església. Per decidir cal ser sempre responsable i mirar també sempre més enllà dels nostres propis interessos. Sant Benet al llarg de la Regla ens parla molt de l’abat, bastant menys del prior o del majordom o dels artesans; però el que diu per cadascun d’ells és sempre aplicable al conjunt de la comunitat, a tots i cadascun dels monjos. No podem escoltar aquests capítols pensant sols en el que se li exigeix a un altre, ens els hem d’aplicar sempre en clau personal. En paraules de sant Joan Pau II: «Si contemplem l’Evangeli, es pot dir que la vida de comunitat respon a l’ensenyament de Jesús sobre el vincle entre els manaments de l’amor a Déu i de l’amor al proïsme. En un estat de vida en el qual es vol estimar a Déu sobre totes les coses, no es pot deixar de comprometre’s també estimant amb especial generositat al proïsme, començant pels que estan més a prop atès que pertanyen a la mateixa comunitat. Aquest és l’estat de vida dels consagrats» (Audiència General 14 de desembre de 1994).

LA MANERA D’ADMETRE ELS GERMANS

De la Regla de sant Benet
Capítol 58

1 Quan algú es presenta per primera vegada per fer-se monjo, que no l’admetin fàcilment; 2 ans, com diu l’Apòstol, «proveu els esperits per si són de Déu». 3 Si, doncs, el qui es presenta perseverava trucant i, després de quatre o cinc dies, es veia que suporta amb paciència els greuges que li han fet i la dificultat de l’admissió i que persisteix en la seva demanda, 4 que li concedeixin l’entrada, i que s’estigui uns quants dies a l’hostatgeria. 5 Després s’estarà al noviciat, on han d’estudiar, menjar i dormir. 6 Que se’ls destini un ancià que sigui capaç de guanyar les ànimes, el qual ha de vetllar damunt d’ells molt atentament. 7 Que es preocupi de veure si cerca Déu de veritat, si és zelós per l’ofici diví, per l’obediència, per les humiliacions. 8 Se li han de dir per endavant totes les coses dures i aspres a través de les quals es va a Déu. 9 Si mantenia la promesa de lligar-se a la comunitat, al cap de dos mesos se li ha de llegir tota sencera aquesta Regla, 10 i dir-li: «Vet aquí la llei sota la qual vols militar: si pots observar-la, entra; i si no pots, ves-te’n lliurement». 11 Si encara persistia, aleshores que el duguin de nou al noviciat, i que es torni a provar fins on arriba la seva paciència. 12 I al cap de sis mesos se li ha de llegir la Regla, a fi que sàpiga a què es vol comprometre. 13 I si encara persisteix, al cap de quatre mesos, que se li torni a llegir una altra vegada la Regla. 14 I si, després d’haver-s’hi pensat, prometia de complir totes les coses i d’observar tot el que li manin, llavors sigui admès a la comunitat; 15 però ha de saber que la llei de la Regla estableix que a partir d’aquell dia no li serà lícit d’anar-se’n del monestir 16 ni de sostreure el coll al jou de la Regla, que després d’haver-s’ho pensat tant pogué refusar o acceptar. 17 El qui ha de ser admès, que prometi a l’oratori, davant de tothom, de lligar-se a la comunitat, de comportar-se com a monjo i de ser obedient, 18 davant de Déu i dels seus sants, perquè, si mai obrava altrament, sàpiga que ha de ser condemnat per aquell de qui es burla. 19 Farà d’això que ha promès una cèdula de petició a nom dels sants, les relíquies dels quals es troben allà, i de l’abat, que hi és present. 20 Aquesta cèdula, que l’escrigui de pròpia mà, o bé, si no sap de lletra, que demani a un altre que la hi escrigui, i que el novici hi faci un senyal i la posi ell mateix damunt l’altar. 21 Un cop la hi hagi dipositada, començarà tot seguit el novici aquest verset: «Rebeu-me, Senyor, segons la vostra paraula i viuré: que no em vegi confós en la meva esperança». 22 Tota la comunitat repetirà tres vegades aquest verset, i hi afegirà el «Glòria al Pare». 23 Aleshores el germà novici es prostrarà als peus de cada un, perquè preguin per ell; i que ja des d’aquell dia se’l consideri de la comunitat. 24 Si posseeix béns, o que abans els distribueixi als pobres, o que amb una donació legal els cedeixi al monestir, sense reservar-se res de res, 25 com qui sap que des d’aquell dia no tindrà potestat ni sobre el seu propi cos. 26 Tot seguit, doncs, a l’oratori, li trauran els seus vestits que portava i el vestiran amb els del monestir. 27 Els vestits que li han tret, es conservaran guardats al vestuari; 28 perquè, si mai per instigació del dimoni consentia a anar-se’n del monestir —Déu no ho permeti—, aleshores, que el despullin dels vestits del monestir i que l’expulsin. 29 Però que no li donin aquella seva cèdula que l’abat prengué de damunt l’altar, sinó que es guardi al monestir.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Tota vocació és una crida, una crida que és potser no tant l’inici d’una relació amb el Crist, que també pot ser-ho, com la consolidació d’aquesta relació de manera més estreta, la personalització i la concreció d’aquesta relació prèvia. El «veniu i ho veureu» de Crist als primers deixebles (Mt 4,19-22 i Jn 1,43) és una invitació a compartir un camí, un camí de fe que no té altre destí, que no pot tenir altra terme, que el mateix Crist i la vida en plenitud, la vida per Ell guanyada per a nosaltres a la creu i en llur victòria sobre la mort, és a dir en el sepulcre buit que és signe evident d’aquesta victòria. Déu té sempre la iniciativa en una vocació i és aquesta una crida a viure la felicitat d’un encontre, de l’encontre amb el Senyor. Per això la vocació té alguna cosa d’irracional talment com en una relació amorosa; quan es pregunta a un jove perquè estima a aquella noia concreta, segurament no tindrà altra resposta que dir que perquè li agrada, si és que l’estima veritablement; de la mateixa manera el monjo quan se li pregunta per què s’ha fet monjo, per què vol esdevenir monjo, no pot tenir altra resposta que dir que aquesta vida li plau, perquè li plau cercar a Déu, perquè Crist és el seu estimat. Si en un procés vocacional partim limitats per les racionalitzacions, si comencem a fer càlculs d’interessos, no deixem espai ni a l’amor ni, el que és el mateix, a l’acció de Déu. Deixar-se dur per aquest amor no és avui per avui especialment fàcil, vivim uns temps on qualsevol persona cerca de controlar la seva vida fins al darrer punt i per evitar perdre’n el control analitza els riscos i els perills amb que es pot trobar en cada moment de llur existència. Davant d’això seguir la crida de Crist és deixar-se endur pel seu amor, refiar-se d’Ell, confiar-se a Ell; no pas de manera irracional sinó anteposant el Crist a qualsevol altra cosa, sobretot al individualisme, a l’egoisme, a l’amor excessiu a un mateix.

Tota vocació ha de ser una relació oberta i generosa amb Déu, sense una obertura generosa i valenta cap a Ell, és a dir sense l’amor, aquesta relació no té cap futur; durarà el que durarà i a la primera o segona dificultat acabarà per entrar en crisi i finirà. Si no hi ha crida, no hi ha vocació, si no hi ha vocació no hi pot haver vida monàstica. Potser podria haver-hi una vida en un monestir, però no seria en cap cas una vida monàstica, seria una vida acomodatícia sempre condemnada al fracàs, una vida buida, sense sentit que tard o aviat acabaria per extingir-se. Escriu Dom Pierre Miquel que no poden portar una vida cristiana, no poden ser monjos aquells que cerquen tant sols de tenir el pa assegurat, temporalment assegurat; aquests potser viuran benestants, però al monestir no se cerca una vida assegurada, un llit, un plat a taula i la resta de les necessitats satisfetes sense massa esforç personal; al monestir se cerca a Déu.

Per a viure la vida monàstica hi ha doncs un ineludible punt de partença que és la crida, aquesta sí individual i particularitzada, de Déu vers cadascú dels cridats. Una crida que té un protagonista, perquè és Déu qui truca primer a la nostra porta, a la porta del nostre cor i si no li obrim aquesta porta, de res serveix que nosaltres truquem a la porta del monestir. Déu sempre ens estima primer i és font del nostre amor. Saber doncs si qui truca a la porta d’un monestir ha obert la porta del seu cor al Senyor, ha estat cridat per Déu, estima Déu i es deixa estimar per Ell i responent a aquesta crida el cerca de veritat, és un deure ineludible de tota comunitat. Segurament això avui no és especialment fàcil, els individualismes que dominen la nostra societat fan que hom cerqui un lloc on poder portar a terme una realització personal que sovint poc té a veure amb portar una vida de recerca de Déu, és a dir una vida vertaderament monàstica, cercant a aquell qui és totalment l’altre.

Escriu Louis Bouyer «Quin és el sentit de la vida monàstica? Aquesta pregunta és primordial. Hom adopta el monaquisme com un camí. Comprometre’s sense saber cap a on condueix seria endinsar-se en un atzucac. A què has vingut? Si aquesta pregunta no és plantejada en tot moment en l’esperit del monjo, o si aquest no és capaç de donar-li sempre una resposta que emani de l’ànima sencera, el seu esforç és en va: segons la paraula de l’Apòstol, combat donant cops a l’aire.» (El sentit de la vida monàstica, p. 23). Però alhora si tota vocació és en certa manera cridada a ser viscuda en comunitat; la vocació sacerdotal en el si d’una església particular o diocesana, la vocació matrimonial en el si d’una família i la vocació religiosa en el si d’una comunitat; aquest tret comunitari és essencial en la vida monàstica. Perquè la segona particularitat de la vida monàstica és cercar Déu en comunitat i no pas malgrat la comunitat com potser a vegades en moments de crisi o de conflicte ens pot passar per la ment de pensar. En qui truca a la porta d’un monestir cal veure doncs si cerca Déu de veritat i si el vol cercar en el sí d’una comunitat; no pas per afinitat personal a un abat, a un mestre de novicis o a tal altra membre de la comunitat; no pas sols per que li agradi el lloc per a viure-hi, la seva monumentalitat, la seva simbologia o llur litúrgia, depenent del cas; sinó per damunt de tot perquè vol cercar Déu i el vol cercar amb d’altres que també el cerquen.

Sant Benet preveu dos elements fonamentals per un autèntic discerniment; en primer lloc enumera un cert nombre de qualitats espirituals que qui truca a la porta del monestir ha de tenir i ha de saber desenvolupar, com l’obediència o la capacitat de suportar les humiliacions i de superar les dificultats; en segon lloc ens parla del marc temporal on treballar aquesta vocació. La nostra societat entre les seves diverses malalties té la de la pressa. Però la vida monàstica no és altra cosa que una cursa de fons, en la que cal mesurar les forces, no sigui que s’esgotin en els primers metres i ens quedem sense alè per afrontar la resta del camí i sobretot no enganyar-nos ni enganyar a qui truca a la porta sobre la distància que resta fins a la meta. Al monjo no el fa la voluntat de ser-ho, podríem dir que per trucar a la porta no és ja monjo; no el fa tampoc l’hàbit, ni la professió temporal, ni tampoc la professió solemne; el monjo es va fent a foc lent i no acaba la cursa fins que arriba a la meta i aquesta no és altra que la vida eterna. Quants candidats que truquen a la porta d’un monestir es creuen ser ja monjos pel sol fet de voler ser-ho; però no es tracta tant de voler ser monjo sinó de deixar-se modelar pel Crist, amb la resta de la comunitat que un dia o un altra, sigui aquest més proper o més llunyà en el temps, van començar també aquest camí de conversió. A vegades voler cremar etapes acaba per deixar convertida en cendra una suposada vocació, voler arribar a la meta per una drecera acaba per fer-nos desqualificar de la cursa i això no és res més que el reflex d’una societat que en la que qui vol alguna cosa la té sigui com sigui, i per això mateix ja no valora el que costa arribar-hi i obtenir-ho. El monjo, el qui cerca a Déu no té pressa per arribar a la meta, no pot tenir pressa, és Déu qui marca la velocitat i els temps, i el monjo no ha de tenir pressa no pas perquè la meta no li sigui desitjable, ans al contrari arribar-hi és el que més desitja; sinó que de tant desitjable gaudeix de cada pas, de cada metre que l’acosta una mica més a Déu, entreveient amb més nitidesa el rostre del Crist que el crida i per això mateix gaudint veient com s’hi apropa amb esforç i amb vertader deler espiritual.