LA MANERA D’ADMETRE ELS GERMANS

De la Regla de sant Benet
Capítol 58

1 Quan algú es presenta per primera vegada per fer-se monjo, que no l’admetin fàcilment; 2 ans, com diu l’Apòstol, «proveu els esperits per si són de Déu». 3 Si, doncs, el qui es presenta perseverava trucant i, després de quatre o cinc dies, es veia que suporta amb paciència els greuges que li han fet i la dificultat de l’admissió i que persisteix en la seva demanda, 4 que li concedeixin l’entrada, i que s’estigui uns quants dies a l’hostatgeria. 5 Després s’estarà al noviciat, on han d’estudiar, menjar i dormir. 6 Que se’ls destini un ancià que sigui capaç de guanyar les ànimes, el qual ha de vetllar damunt d’ells molt atentament. 7 Que es preocupi de veure si cerca Déu de veritat, si és zelós per l’ofici diví, per l’obediència, per les humiliacions. 8 Se li han de dir per endavant totes les coses dures i aspres a través de les quals es va a Déu. 9 Si mantenia la promesa de lligar-se a la comunitat, al cap de dos mesos se li ha de llegir tota sencera aquesta Regla, 10 i dir-li: «Vet aquí la llei sota la qual vols militar: si pots observar-la, entra; i si no pots, ves-te’n lliurement». 11 Si encara persistia, aleshores que el duguin de nou al noviciat, i que es torni a provar fins on arriba la seva paciència. 12 I al cap de sis mesos se li ha de llegir la Regla, a fi que sàpiga a què es vol comprometre. 13 I si encara persisteix, al cap de quatre mesos, que se li torni a llegir una altra vegada la Regla. 14 I si, després d’haver-s’hi pensat, prometia de complir totes les coses i d’observar tot el que li manin, llavors sigui admès a la comunitat; 15 però ha de saber que la llei de la Regla estableix que a partir d’aquell dia no li serà lícit d’anar-se’n del monestir 16 ni de sostreure el coll al jou de la Regla, que després d’haver-s’ho pensat tant pogué refusar o acceptar. 17 El qui ha de ser admès, que prometi a l’oratori, davant de tothom, de lligar-se a la comunitat, de comportar-se com a monjo i de ser obedient, 18 davant de Déu i dels seus sants, perquè, si mai obrava altrament, sàpiga que ha de ser condemnat per aquell de qui es burla. 19 Farà d’això que ha promès una cèdula de petició a nom dels sants, les relíquies dels quals es troben allà, i de l’abat, que hi és present. 20 Aquesta cèdula, que l’escrigui de pròpia mà, o bé, si no sap de lletra, que demani a un altre que la hi escrigui, i que el novici hi faci un senyal i la posi ell mateix damunt l’altar. 21 Un cop la hi hagi dipositada, començarà tot seguit el novici aquest verset: «Rebeu-me, Senyor, segons la vostra paraula i viuré: que no em vegi confós en la meva esperança». 22 Tota la comunitat repetirà tres vegades aquest verset, i hi afegirà el «Glòria al Pare». 23 Aleshores el germà novici es prostrarà als peus de cada un, perquè preguin per ell; i que ja des d’aquell dia se’l consideri de la comunitat. 24 Si posseeix béns, o que abans els distribueixi als pobres, o que amb una donació legal els cedeixi al monestir, sense reservar-se res de res, 25 com qui sap que des d’aquell dia no tindrà potestat ni sobre el seu propi cos. 26 Tot seguit, doncs, a l’oratori, li trauran els seus vestits que portava i el vestiran amb els del monestir. 27 Els vestits que li han tret, es conservaran guardats al vestuari; 28 perquè, si mai per instigació del dimoni consentia a anar-se’n del monestir —Déu no ho permeti—, aleshores, que el despullin dels vestits del monestir i que l’expulsin. 29 Però que no li donin aquella seva cèdula que l’abat prengué de damunt l’altar, sinó que es guardi al monestir.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Tota vocació és una crida, una crida que és potser no tant l’inici d’una relació amb el Crist, que també pot ser-ho, com la consolidació d’aquesta relació de manera més estreta, la personalització i la concreció d’aquesta relació prèvia. El «veniu i ho veureu» de Crist als primers deixebles (Mt 4,19-22 i Jn 1,43) és una invitació a compartir un camí, un camí de fe que no té altre destí, que no pot tenir altra terme, que el mateix Crist i la vida en plenitud, la vida per Ell guanyada per a nosaltres a la creu i en llur victòria sobre la mort, és a dir en el sepulcre buit que és signe evident d’aquesta victòria. Déu té sempre la iniciativa en una vocació i és aquesta una crida a viure la felicitat d’un encontre, de l’encontre amb el Senyor. Per això la vocació té alguna cosa d’irracional talment com en una relació amorosa; quan es pregunta a un jove perquè estima a aquella noia concreta, segurament no tindrà altra resposta que dir que perquè li agrada, si és que l’estima veritablement; de la mateixa manera el monjo quan se li pregunta per què s’ha fet monjo, per què vol esdevenir monjo, no pot tenir altra resposta que dir que aquesta vida li plau, perquè li plau cercar a Déu, perquè Crist és el seu estimat. Si en un procés vocacional partim limitats per les racionalitzacions, si comencem a fer càlculs d’interessos, no deixem espai ni a l’amor ni, el que és el mateix, a l’acció de Déu. Deixar-se dur per aquest amor no és avui per avui especialment fàcil, vivim uns temps on qualsevol persona cerca de controlar la seva vida fins al darrer punt i per evitar perdre’n el control analitza els riscos i els perills amb que es pot trobar en cada moment de llur existència. Davant d’això seguir la crida de Crist és deixar-se endur pel seu amor, refiar-se d’Ell, confiar-se a Ell; no pas de manera irracional sinó anteposant el Crist a qualsevol altra cosa, sobretot al individualisme, a l’egoisme, a l’amor excessiu a un mateix.

Tota vocació ha de ser una relació oberta i generosa amb Déu, sense una obertura generosa i valenta cap a Ell, és a dir sense l’amor, aquesta relació no té cap futur; durarà el que durarà i a la primera o segona dificultat acabarà per entrar en crisi i finirà. Si no hi ha crida, no hi ha vocació, si no hi ha vocació no hi pot haver vida monàstica. Potser podria haver-hi una vida en un monestir, però no seria en cap cas una vida monàstica, seria una vida acomodatícia sempre condemnada al fracàs, una vida buida, sense sentit que tard o aviat acabaria per extingir-se. Escriu Dom Pierre Miquel que no poden portar una vida cristiana, no poden ser monjos aquells que cerquen tant sols de tenir el pa assegurat, temporalment assegurat; aquests potser viuran benestants, però al monestir no se cerca una vida assegurada, un llit, un plat a taula i la resta de les necessitats satisfetes sense massa esforç personal; al monestir se cerca a Déu.

Per a viure la vida monàstica hi ha doncs un ineludible punt de partença que és la crida, aquesta sí individual i particularitzada, de Déu vers cadascú dels cridats. Una crida que té un protagonista, perquè és Déu qui truca primer a la nostra porta, a la porta del nostre cor i si no li obrim aquesta porta, de res serveix que nosaltres truquem a la porta del monestir. Déu sempre ens estima primer i és font del nostre amor. Saber doncs si qui truca a la porta d’un monestir ha obert la porta del seu cor al Senyor, ha estat cridat per Déu, estima Déu i es deixa estimar per Ell i responent a aquesta crida el cerca de veritat, és un deure ineludible de tota comunitat. Segurament això avui no és especialment fàcil, els individualismes que dominen la nostra societat fan que hom cerqui un lloc on poder portar a terme una realització personal que sovint poc té a veure amb portar una vida de recerca de Déu, és a dir una vida vertaderament monàstica, cercant a aquell qui és totalment l’altre.

Escriu Louis Bouyer «Quin és el sentit de la vida monàstica? Aquesta pregunta és primordial. Hom adopta el monaquisme com un camí. Comprometre’s sense saber cap a on condueix seria endinsar-se en un atzucac. A què has vingut? Si aquesta pregunta no és plantejada en tot moment en l’esperit del monjo, o si aquest no és capaç de donar-li sempre una resposta que emani de l’ànima sencera, el seu esforç és en va: segons la paraula de l’Apòstol, combat donant cops a l’aire.» (El sentit de la vida monàstica, p. 23). Però alhora si tota vocació és en certa manera cridada a ser viscuda en comunitat; la vocació sacerdotal en el si d’una església particular o diocesana, la vocació matrimonial en el si d’una família i la vocació religiosa en el si d’una comunitat; aquest tret comunitari és essencial en la vida monàstica. Perquè la segona particularitat de la vida monàstica és cercar Déu en comunitat i no pas malgrat la comunitat com potser a vegades en moments de crisi o de conflicte ens pot passar per la ment de pensar. En qui truca a la porta d’un monestir cal veure doncs si cerca Déu de veritat i si el vol cercar en el sí d’una comunitat; no pas per afinitat personal a un abat, a un mestre de novicis o a tal altra membre de la comunitat; no pas sols per que li agradi el lloc per a viure-hi, la seva monumentalitat, la seva simbologia o llur litúrgia, depenent del cas; sinó per damunt de tot perquè vol cercar Déu i el vol cercar amb d’altres que també el cerquen.

Sant Benet preveu dos elements fonamentals per un autèntic discerniment; en primer lloc enumera un cert nombre de qualitats espirituals que qui truca a la porta del monestir ha de tenir i ha de saber desenvolupar, com l’obediència o la capacitat de suportar les humiliacions i de superar les dificultats; en segon lloc ens parla del marc temporal on treballar aquesta vocació. La nostra societat entre les seves diverses malalties té la de la pressa. Però la vida monàstica no és altra cosa que una cursa de fons, en la que cal mesurar les forces, no sigui que s’esgotin en els primers metres i ens quedem sense alè per afrontar la resta del camí i sobretot no enganyar-nos ni enganyar a qui truca a la porta sobre la distància que resta fins a la meta. Al monjo no el fa la voluntat de ser-ho, podríem dir que per trucar a la porta no és ja monjo; no el fa tampoc l’hàbit, ni la professió temporal, ni tampoc la professió solemne; el monjo es va fent a foc lent i no acaba la cursa fins que arriba a la meta i aquesta no és altra que la vida eterna. Quants candidats que truquen a la porta d’un monestir es creuen ser ja monjos pel sol fet de voler ser-ho; però no es tracta tant de voler ser monjo sinó de deixar-se modelar pel Crist, amb la resta de la comunitat que un dia o un altra, sigui aquest més proper o més llunyà en el temps, van començar també aquest camí de conversió. A vegades voler cremar etapes acaba per deixar convertida en cendra una suposada vocació, voler arribar a la meta per una drecera acaba per fer-nos desqualificar de la cursa i això no és res més que el reflex d’una societat que en la que qui vol alguna cosa la té sigui com sigui, i per això mateix ja no valora el que costa arribar-hi i obtenir-ho. El monjo, el qui cerca a Déu no té pressa per arribar a la meta, no pot tenir pressa, és Déu qui marca la velocitat i els temps, i el monjo no ha de tenir pressa no pas perquè la meta no li sigui desitjable, ans al contrari arribar-hi és el que més desitja; sinó que de tant desitjable gaudeix de cada pas, de cada metre que l’acosta una mica més a Déu, entreveient amb més nitidesa el rostre del Crist que el crida i per això mateix gaudint veient com s’hi apropa amb esforç i amb vertader deler espiritual.