EL PRIOR DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 65

1 Tot sovint s’esdevé que per la institució del prior s’originen escàndols greus als monestirs, 2 perquè n’hi ha que, inflats per un maligne esperit d’orgull i creient-se uns segons abats, s’arroguen un poder tirànic i així fomenten escàndols i provoquen discòrdies en les comunitats, 3 especialment en aquells llocs on el prior és instituït pel mateix bisbe o per aquells abats que institueixen l’abat. 4 No costa gaire de veure com és d’absurd això, ja que des del primer moment de la institució se li dóna peu a ensuperbir-se, 5 perquè els seus pensaments li suggereixen que està exempt de la potestat del seu abat, 6 ja que es diu: «tu també has estat instituït pels mateixos que l’abat». 7 D’aquí neixen enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies, desordres; 8 i mentre abat i prior sostenen parers contraris, per força han de perillar les seves ànimes amb aquesta discòrdia, 9 i els qui els estan sotmesos van cap a la perdició, adulant l’una part o l’altra. 10 La culpa d’aquests mals recau en primer terme sobre aquells que es van fer responsables de semblant desordre. 11 Per això nosaltres ens hem adonat que per al manteniment de la pau i de la caritat convé que estigui a l’albir de l’abat l’organització del seu monestir. 12 I, si és possible, que s’organitzin per mitjà de degans, tal com abans hem disposat, totes les conveniències del monestir, segons que l’abat ho haurà establert, 13 a fi que, encomanant-ho a molts, no se’n pugui enorgullir un de sol. 14 Però, si el lloc ho requereix o la comunitat ho demanava raonablement, amb humilitat, i l’abat creu que convé, 15 que ell mateix s’institueixi com a prior aquell que hagi escollit amb el consell de germans temorosos de Déu. 16 El prior, però, que compleixi amb respecte allò que el seu abat li hagi encomanat i no faci res contra el voler o la disposició de l’abat, 17 perquè, com més està per damunt dels altres, tant més sol·lícitament li cal observar els preceptes de la Regla. 18 Si mai es trobava que aquest prior era viciós, o que s’enorgulleix endut per la inflor, o es demostrava que menysprea la santa Regla, se l’ha d’amonestar de paraula fins a quatre vegades. 19 Si no s’esmenava, que li apliquin la sanció del càstig regular. 20 I si ni així no es corregia, que sigui destituït del càrrec de prior, i que se n’hi posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 21 I si després tampoc no es mantenia tranquil i obedient dins la comunitat, que sigui fins i tot expulsat del monestir. 22 Que pensi, tanmateix, l’abat que haurà de donar compte a Déu de tots els seus determinis, no fos cas que un a flamarada d’enveja o de gelosia abrusés la seva ànima.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Complir amb respecte allò que se’ns encomana, no fer res contra el que disposa la Regla o contra la voluntat de l’abat, observar sol·lícitament els preceptes de la Regla; no ser viciós, no enorgullir-nos enduts per la inflor o no menysprear la santa Regla; no sols ho ha de complir el Prior, que també, sinó qualsevol monjo des de l’abat fins al que potser no tingui tanta responsabilitat. Podem córrer el risc de perdre a vegades el sentit últim de la nostra vida i al final d’aquesta vida, que tant sols té sentit viscuda en Crist i per Crist, haurem de donar compte a Déu de tots els nostres determinis. Déu ens dirà el que ens diu Crist en el capítol 25 de l’Evangeli segons sant Mateu quan ens parla del judici final. El que compta és donar de menjar al famolenc, de beure a l’assedegat, de vestir al despullat o de visitar al malalt o al presoner (cf. Mt 25,31-46). I qui diu això pot dir rentar la roba al qui la tenia bruta, facilitar un llibre al qui l’havia de menester, posar els plats a taula quan era necessari, atendre al qui estava malalt, obrir la porta o respondre al telèfon al qui trucava, preparar la roba pel qui havia de presidir l’Eucaristia i així per cada una de les responsabilitats que tinguem siguin quines siguin, perquè no hi ha responsabilitats majors i menors, totes són importants i entre totes s’atén al conjunt de la comunitat. A vegades quan portem anys i anys en una mateixa responsabilitat podem acabar per perdre de vista aquest sentit últim i fonamental de la nostra vida que no és altra que seguir els manaments del Crist procurant la pau i la caritat. I aquest sentit, aquest esperit de servei no ha d’anar en una direcció equivocada, vers nosaltres mateixos, Déu no ho vulgui, ni tant sols cap a aquell que ens cau bé, al qui tenim per més proper; ha d’anar en la direcció correcte, cap a tots els germans, sense fer accepció de persones.

Per mantenir la pau i la caritat ens cal assumir a cadascun de nosaltres la responsabilitat que ens pertoca perquè se’ns ha confiat, no pas perquè ens la prenguem per nosaltres mateixos. Això és important que ho tinguem present en el nostre dia a dia i cal que mirem de no oblidar-ho mai. Tots tenim unes responsabilitats comunes: no anteposar res a l’ofici diví, treballar la nostra humilitat, és a dir fer-la créixer, no ser goluts, ni vanitosos, ni bevedors, ni envejosos i d’altres; però tot plegat ho hem d’exercir especialment i primordialment en la responsabilitat concreta que se’ns ha confiat, sigui temporal o sigui perllongada en el temps, ho hem de posar en pràctica i no deixar-ho tant sols en el terreny de la teoria. Recordem sempre el que ens diu sant Jaume: «Germans meus, de què servirà que algú digui que té fe si no ho demostra amb les obres? ¿Pot salvar-lo, potser, aquesta fe? Si un germà o una germana no tenen vestits i els falta l’aliment de cada dia, i algú de vosaltres els diu: «Aneu-vos-en en pau, abrigueu-vos bé i alimenteu-vos», però no els dóna allò que necessiten, de què serviran aquestes paraules? Així passa també amb la fe: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta. Potser algú replicarà: «Tu tens fe i jo tinc obres; mostra’m, sense les obres, que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe» (Jm 2,14-18).

A través de la responsabilitat que se’ns hagi assignat hem de demostrar amb obres, amb el dia a dia, no tant sols la nostra habilitat artesanal, els nostres coneixements, el nostre domini de determinada tècnica, sinó la nostra fe, perquè això és el que realment comptarà al final de la nostra vida de monjos i de cristians. No hem vingut al monestir a exercir aquella o l’altra responsabilitat, certament les tenim perquè tots hem de ser responsables d’una cosa o altra i a cadascú se’ns demana d’exercir-les d’acord amb els dons i talents que Déu ens ha donat. No tothom està dotat de totes les qualitats. Hi ha qui cuina molt bé i qui amb prou feines sabria encendre el foc; qui sap de comptabilitat i qui davant un balanç se sentiria marejat; qui te paciència per atendre visites d’infants amb els seus professors i qui li resultaria un vertader calvari. Certament com diria sant Benet no ens hem d’enorgullir dels nostres talents sinó posar-los al servei dels altres. En una comunitat, com diria l’Apòstol, tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos (cf. 1Co 12,12). I cadascun d’aquests membres ha de ser curós amb el que li pertoca de fer i agraït amb el que rep a través del servei dels altres.

Per assumir una responsabilitat de manera eficaç ens cal certa autonomia, que no vol dir pas deseiximent. Tots som persones madures que sovint, la majoria, hem tingut responsabilitats laborals o d’altres tipus abans d’entrar al monestir. Per tant sabem que vol dir treballar responsablement. Però tot i que hàgim tingut abans una feina que ens agradés, que la féssim de manera vocacional, perquè al cap i a la fi les vocacions en el món són moltes i ben diverses, ara el que sí que ha canviat o com a mínim s’ha accentuat és la raó de fer les coses; les hem de fer per amor al Crist i als germans i això significa exercir les tasques amb tota responsabilitat. No oblidem allò que ens diu sant Benet, «creiem que Déu és present a tot arreu i que “els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents”» (RB 19,1).

Escrivia ja fa uns anys Dom Gabriel Sortais, Abad General de l’Orde Cistercenc de l’Estricta Observança: «Si es nomenem oficials és perquè ajudin, és a dir, perquè examinin i donin solució als petits problemes que sorgeixen a diari en els diferents sectors de la vida de la comunitat, seguint sempre les intencions del superior. Si a cada situació han de portar els seus problemes al superior per a que examini i decideixi, és evident que els subalterns són pràcticament inútils» (Conferencias sobre el abadiato, p. 122). Potser el llenguatge que emprava Dom Gabriel no és massa actual però si que respon al principi de subsidiarietat tant present en la doctrina social de l’Església. Per decidir cal ser sempre responsable i mirar també sempre més enllà dels nostres propis interessos. Sant Benet al llarg de la Regla ens parla molt de l’abat, bastant menys del prior o del majordom o dels artesans; però el que diu per cadascun d’ells és sempre aplicable al conjunt de la comunitat, a tots i cadascun dels monjos. No podem escoltar aquests capítols pensant sols en el que se li exigeix a un altre, ens els hem d’aplicar sempre en clau personal. En paraules de sant Joan Pau II: «Si contemplem l’Evangeli, es pot dir que la vida de comunitat respon a l’ensenyament de Jesús sobre el vincle entre els manaments de l’amor a Déu i de l’amor al proïsme. En un estat de vida en el qual es vol estimar a Déu sobre totes les coses, no es pot deixar de comprometre’s també estimant amb especial generositat al proïsme, començant pels que estan més a prop atès que pertanyen a la mateixa comunitat. Aquest és l’estat de vida dels consagrats» (Audiència General 14 de desembre de 1994).