ELS QUI SENSE PERMÍS S’AJUNTEN ALS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 26

1 Si algun germà, sense ordre de l’abat, s’atreveix a ajuntar-se, de la manera que sigui, a un germà excomunicat, o a parlar amb ell, o a passar-li algun encàrrec, 2 que el castiguin amb una excomunió semblant.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escriu Dom Guillem, Abat de Mont des Cats, que davant la lectura d’aquest capítol un es pot preguntar com és que sant Benet tracta amb tanta severitat al germà que pren contacte amb un altra germà excomunicat; sobretot si tenim present que en el capítol següent sant Benet recorda a l’abat la cura amb la que ha d’ocupar-se d’aquests excomunicats (cf. Un cammino di libertà. Commento allà Regola di san Benedetto). Afegeix Dom Guillem que la pregunta que ens hem de fer hauria de ser una altra i aquesta és el per què un germà s’acosta a un altra germà excomunicat. Per a ell hi pot haver dos motius; el primer és que el germà que s’acosta tingui vocació de bon samarità, de messies i que viu l’exclusió del germà com una ferida en el seu propi desig d’unitat i de comunió. En aquest germà bon samarità, cada conflicte provoca en llur interior un sentiment d’angoixa i la raó que veu Dom Guillem per la que s’acosta al germà excomunicat no és altra que la de guarir la seva pròpia angoixa i no pas per ajudar al germà caigut en falta. Una segona raó és la que empara al qui està sempre en contra de la Regla i de l’autoritat, aquell qui canvia d’enemic quan canvia el superior, però que l’enemic és sempre el superior sigui qui sigui. Aquest tant sols cerca de perpetuar la seva situació personal, utilitzant o instrumentalitzant al germà excomunicat, de tal manera que en lloc de crear, es limita a fer resistència, a destruir; és a dir viu en negatiu. Per Dom Guillem sembla doncs que les raons dels qui s’acosten als germans excomunicats supostament no són en cap cas altruistes ni encara menys generoses, sinó més aviat malsanes i lluny de buscar el bé del germà cerquen de guarir les seves pròpies ferides o de fer la pròpia guerra, impedint de fet al germà caigut de prendre consciència de la seva pròpia culpa que és el pas previ i absolutament necessari per sortir-se’n.

El paper de la sanció, de la pena no és altre que el de fer experiència de la responsabilitat personal davant d’uns fets, d’unes accions o d’unes actituds punibles. El camí no es altra que el mateix que hem de recórrer en el sagrament de la penitència: Reconeixement de la culpa, satisfacció per la penitència imposada i propòsit d’esmena; tot el procés si manca un d’aquest elements deixa de tenir validesa i es converteix en una simple rutina poc o gens efectiva. Si bé és cert que l’home és l’únic animal que ensopega amb la mateixa pedra, no per això hem d’anar posant-nos pedres al camí o cercant-les allí on estiguin per ensopegar-hi conscientment, voluntàriament. En paraules del Papa Francesc, que aquest tema el tracta abastament: «El cristià que resa demana a Déu abans de res que li perdoni les seves ofenses, és a dir els seus pecats, el mal que fa. Aquesta és la primera veritat de cada oració: encara que fóssim persones perfectes, encara que fóssim sants cristal·lins que no es desvien mai d’una vida de bé, som sempre fills que li deuen tot al Pare. L’actitud més perillosa de tota vida cristiana quina és? És la supèrbia. És l’actitud de qui es col·loca davant de Déu pensant que sempre té els comptes en ordre amb Ell: el superb creu que ho fa tot bé.» (Audiència General 10 d’abril de 2019).

L’afebliment de la consciència de pecat és un vertader mal que afligeix a la nostra societat i també afecta als cristians, als religiosos, als monjos. Banalitzem la falta i la culpa, mirem de buscar-li justificació i a la fi de restar-li importància, quan no de treure-li del tot. Ni la mateixa Església en el seu conjunt està lliure d’aquest mal. Aquests dies es parla molt d’accions proactives, reactives o inactives i és cert que greus mals afecten a l’Església perquè molts o tots els qui la integrem no obrem bé, faltem, pequem. Certament l’Església està sinó en el punt de mira, sí en el centre d’atenció de l’opinió pública i qualsevol cosa que l’afecti té una projecció molt superior a la que afecta a un altra col·lectiu o grup. Per això mateix no podem deixar passar per alt les nostres males accions, no les podem deixar impunes i no tant per punir-les simplement, sinó per guarir les ferides que ocasionen, sobretot quan aquestes les infligim als més febles. L’Església no peca, cert, però els qui la formem pequem, també és ben cert això. Per això mateix quin sentit té negar l’evidència? Quin sentit té recórrer al “i tu també” o al “i tu més”? Quin sentit té inactuar quan tard o d’hora caldrà actuar? Com escriu el Papa Francesc en la seva Carta al Poble de Déu de 20 d’agost de 2018: «El dolor d’aquestes víctimes és un gemec que clama al cel, que arriba a l’ànima i que durant molt de temps va ser ignorat, callat o silenciat. Però el seu crit va ser més fort que totes les mesures que el van intentar silenciar o, fins i tot, que van pretendre resoldre’l amb decisions que van augmentar la gravetat caient en la complicitat. Clam que el Senyor va escoltar demostrant-nos, una vegada més, de quina part vol estar. El càntic de María no s’equivoca i continua murmurant-se al llarg de la història perquè el Senyor es recorda de la promesa que va fer als nostres pares: «Dispersa als homes de cor altiu, derroca als poderosos del soli i enalteix als humils, omple de béns als pobres i els rics se’n tornen sense res (Lc 1,51-53), i sentim vergonya quan constatem que el nostre estil de vida ha desmentit i desmenteix el que recitem amb la nostra veu.»

Podem pensar que les faltes les cometen els altres, que nosaltres potser sí que cometem alguna falta menor, però que vaja que és molt menor. No és pas així, entre tots plegats de pensament, paraula, obra o omissió embrutem l’Església de Crist. Com deia l’aleshores Cardenal Ratzinger al Via Crucis al Coliseu de l’any 2005: «Quanta brutícia hi ha a l’Església entre els qui, pel seu sacerdoci, haurien d’estar completament lliurats a ell! Quanta supèrbia, quanta autosuficiència! Que poc respectem el sagrament de la Reconciliació, en el qual Ell ens espera per a aixecar-nos de les nostres caigudes!»
Tot això ens ha de provocar vergonya, dolor i penediment, mai indiferència, mai la temptació de caure en el negacionisme del mal. Sant Benet això ho sap molt bé i aquest seu codi penal no cerca altra cosa que la regeneració de la comunitat i la recuperació del germà que ha faltat, però recuperant-lo plenament guarit, es a dir plenament contrit. Aquí no s’hi val el “no n’hi ha per tant” o el “al cap i a la fi, això ha passat sempre”; la brutícia cal sanejar-la, el pecat cal esmenar-lo i per això cal en primer lloc reconèixer la culpa, en segon lloc satisfer-la, en tercer lloc esmenar-se i en quart lloc i més important que cap altra «no desesperar mai de la misericòrdia de Déu.» Sempre és millor reconèixer-nos nosaltres mateixos pecadors; en primer lloc perquè així ja portem feta una part del camí cap a la reconciliació, la contricció, en segon lloc perquè ser acusats pels altres pot ser molt més humiliant i en terrer lloc perquè a Déu res li podem ocultar. No sigui cas que qualsevol dia d’altres vinguin a passar-nos comptes i a posar-nos vermells per la nostra inacció, que pot acabar essent el pitjor de tots els pecats. Com escriu Aquinata Böckmann es tracta de guarir els individus i les comunitats, de reconciliar-nos amb Déu i no hi pot haver res de més important que conservar l’amistat amb Déu.

Escriu sant Climent primer de Roma als cristians de Corint: «procurem, amb deler fervent, ser comptats entre els qui esperen la seva vinguda. I com ho podem aconseguir, estimats germans? Si unim, amb tota la nostra fe, la nostra ànima a Déu, si busquem sempre amb diligència el que és agradable i acceptable als seus ulls, si posem a la pràctica allò que està d’acord amb la seva voluntat i seguim el camí de la veritat, si rebutgem de la nostra vida qualsevol mena d’injustícia, malesa, avarícia, malícia i frau, crítica i murmuració, odi a Déu, supèrbia, presumpció, vanaglòria i falta de sensibilitat per acollir. Perquè els qui no fan tot això es fan odiosos a Déu; i no solament aquells qui no ho fan, sinó també els qui ho consenten i aplaudeixen.»

L’ACTITUD EN LA SALMÒDIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 19

1 Creiem que Déu és present a tot arreu i que «els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents»; 2 però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví. 3 Per tant, recordem-nos sempre d’allò que diu el profeta: «Serviu el Senyor amb temor»; 4 i encara: «Salmegeu amb gust»; 5 i: «En presència dels àngels us cantaré salms». 6 Així, doncs, considerem com cal estar a la presència de la divinitat i dels seus àngels, 7 i mantinguem-nos de tal manera a la salmòdia, que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet ens diu al capítol 43 que no hem d’anteposar res a l’Ofici Diví, ara aquí ja ens diu el perquè, si Déu és present arreu, si els seus ulls ens esguarden sempre, molt més ho fan quan som a l’Ofici Diví. En els capítols anteriors ens ha estat parlant del modus de salmejar, de com s’han de celebrar els diferents oficis; al llarg de tretze capítols ens parla de l’Ofici Diví i encara al capítol 47 ens dirà com s’ha de fer el senyal per iniciar-lo. Quasi una cinquena part de la Regla està dedicada a l’Ofici Diví, això ja ens dona una idea de la importància que sant Benet li dona a aquest en la nostra jornada, en la nostra vida. Escriu Aquinata Böckmann que aquest capítol està lògicament construït i perfectament composat i destaca uns mots clau: Arreu, al verset primer com a principi general; sense cap mena de dubte, al verset segon com a cas particular; per tant, relligant els versets tercer a cinquè com a primera conseqüència fonamentada sobre tres cites sàlmiques; i així doncs, al verset sisè, com a conseqüència final que enllaça amb el verset primer i arrodoneix el capítol.

En definitiva l’Ofici Diví és el centre de la nostra vida perquè, com escriu Louis Bouyer, és el mitjà eminent que ens condueix cap al Crist i alhora una realització anticipada d’aquest fi, quan a la vida eterna cantarem vertaderament en presència dels àngels i qui sap si com els mateixos àngels (cf. El sentit de la vida monàstica). Ens ho diu sant Benet en aquest capítol que hem escoltat avui, ens cal creure’ns de manera especial presents davant del Senyor en l’Ofici Diví. Això implica que no podem estar-hi de qualsevol manera, que no podem estar-hi desganats, desmotivats, apàtics; ens cal estar-hi amb temor i amb gust; amb temor que és com dir amb amor i amb gust perquè estem ben a prop, pregustem la presència d’aquell a qui estimem més que qualsevol altra cosa i si l’estimem més que a qualsevol altra evidentment hi estarem de gust, hi estarem amb molt de gust a la seva presència.

Tal volta la mateixa rutina de la nostra vida ens fa oblidar aquest precepte concret de sant Benet, tal volta caiem en la temptació de salmejar a disgust, de no ser conscients de que Ell és enmig dels qui es reuneixen en el seu nom. És present principalment en l’Eucaristia per la proclamació de la seva paraula, pel ministeri del prevere, per la mateixa assemblea reunida en el seu nom i de manera singular i eminent en el pa i el vi esdevinguts el seu cos i la seva sang. Però la Paraula de Déu també es proclamada en l’Ofici Diví, la mateixa Paraula divina es qui composa la nostra pregària sàlmica en unió dels càntics i les lectures breus; per tant Déu hi és present d’una manera també eminent, Déu ens hi parla d’una manera real i a Ell és a qui dirigim la nostra pregària de manera directe, reunits en el seu nom. Aquest contacte amb la Paraula és complementari al que hi tenim amb la Lectio Divina, com explicita Louis Bouyer; un és com la nostra inspiració i l’altra com la nostra espiració, com els batecs del cor, sístole i diàstole, recreats per l’Esperit.

En els textos monàstics més primitius, l’Ofici Diví designava al conjunt de la vida espiritual del monjo. Poc a poc, es va anar limitant l’abast del seu significat, fins a definir tan sols la vida de pregària a l’entorn de la Paraula de Déu, és a dir la salmòdia. Aquest sentit originari i la posterior evolució del terme ens mostra també la preferència de l’Ofici Diví sobre totes les altres ocupacions del monjo.

Per aquesta importància de la salmòdia hem de salmejar amb gust i per fer-ho bé, per fer-ho en plenitud, ens cal no tant sols esforçar-nos per recitar-los o cantar-los el millor que puguem, sinó sobretot endinsar-nos en la seva lletra, en el que diuen, que és al cap i a la fi el que nosaltres li diem al Senyor i qui parla al seu enamorat no li parla sense saber què li diu, li parla essent ben conscient de cada paraula que li adreça, assaborint-les, fent-ho de gust i amb gust, perquè van destinades a aquell a qui no anteposem res, a aquell a qui estimem.

Pensem també quan salmegem en tot el que sant Benet ens ha anat dient en els capítols anteriors a aquest. No preguem amb Salms posats a l’atzar a la nostra boca, parafrasejant al que sant Benet diu al capítol 47 quan parla del senyal que cal fer en començar la pregària comunitària, no ens podem a atrevir a recitar o cantar qualsevol Salm en qualsevol moment, cal que ho fem quan toca, amb humilitat, amb gravetat i amb respecte i per fer-ho així ens cal preparar-nos-hi; perquè el nostre pensament i la nostra veu estiguin d’acord cal centrar-nos amb el que estem fent, pensar sempre per a qui ho estem fent i ambdues coses venen d’una preparació prèvia, d’una atenció personal i privada prèvia a la mateixa Salmòdia per tal de que essent per essència una pregària comunitària, sigui alhora la nostra pregària personal. Ens hi ajuda a tot plegat primer que res creure, creure en Déu, evidentment, i creure’l present arreu, però sobretot a l’Ofici Diví. Ens cal en segon lloc recordar-nos de que és ara i aquí que servim al Senyor de gust. En tercer lloc, i no pas menor, cal que veu, compostura i pensament concordin amb la situació de presència real davant del Senyor. Escrivia Columbà Marmion que «nosaltres, els monjos, trobem en la litúrgia un preciós mitjà de conèixer les perfeccions divines. En els salms, que formen la trama de l’ofici diví, l’Esperit Sant ens presenta Déu a la nostra consideració amb incomparable riquesa d’expressió. A cada pas ens convida a admirar la grandesa i plenitud de Déu; i si recitem bé l’ofici diví, l’ànima, a poc a poc, assimila aquests sentiments expressats per l’Esperit Sant sobre les perfeccions de l’Ésser infinit; i així neix i es fomenta constantment, sota la llum celestial, aquesta reverència a la sobirana Majestat, reverència que és la font de la humilitat.» (Jesucrist l’ideal del monjo).

És aquest un capítol breu dins de la Regla, però alhora un capítol cabdal perquè ens ve a dir, com escriu Aquinata Böckmann, que la litúrgia no es limita a una execució interna de la comunitat; és una litúrgia domèstica al servei de l’Església. Lloança, proclamació i servei davant del Senyor; així és com sant Benet ens vol en presència de Déu convidant-nos a fer sortir la pregària del més profund del nostre cor, sols així el nostre pensament pot estar d’acord amb la nostra veu. Per arribar-hi, com escriu sant Agustí «si s’hi considera la paciència humana resulta increïble; si s’hi considera la potència divina resulta comprensible.»

LA HUMILITAT: EL SISÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,49-50

49 El sisè graó de la humilitat és quan el monjo s’acontenta amb la cosa més baixa i més abjecta, i, per a tot allò que li encomanen, es té per un operari inhàbil i indigne, 50 dient-se a si mateix amb el profeta: «He quedat reduït a no res i no sé res; m’he tornat davant vostre com un animal de càrrega, però jo sóc sempre amb vós».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents!» (Fl 4,4).

Les paraules de l’Apòstol als Filipencs semblen avui oportunes tant més quan sant Benet fa servir la paraula “acontentar-se”, en la versió llatina contentus sit monachus, i és que acontentar-nos no és fàcil, més aviat és difícil i no cal arribar a coses baixes i abjectes perquè si algunes tasques o encàrrecs no ens venen de grat ja fem nosaltres per qualificar-les, com qualsevol altra cosa que ens vingui a desgrat, amb aquesta etiqueta. La nostra societat no es massa propensa a acontentar-se amb res i això evidentment com en tantes altres coses acaba per arribar als monestirs, que no som sinó un reflex de la nostra societat perquè no som pas àngels baixats del cel sinó simples mortals com qualsevol altre. Potser l’única diferència és que a nosaltres ens demanaran més quan ens arribi l’hora del judici, perquè evidentment no podem al•legar desconeixement. Si alguna cosa escolten les nostres orelles cada dia són els consells evangèlics i la Regla i ambdós ens instrueixen en un sentit concret, el seguiment del Crist i no pas el dels nostres propis volers. Vet aquí doncs que a qui s’acosta all monestir, masses vegades amb una pressa inusitada per cremar etapes, li costa, i molt, entendre l’esperit de la Regla, entendre que hi ha coses aspres, feixugues fins i tot baixes i abjectes i que el camí és al començament forçosament estret i no vol pas dir això que després s’eixampli, ans al contrari segueix essent estret però el que ha de succeir és que nosaltres ens acostumem a l’estretor del camí, a caminar pel camí estret que no s’eixampla fins a arribar a la vida eterna havent passat el judici. És com la mateixa vida on hi pot haver estretors a la infància, a la joventut, a la maduresa i a la vellesa; hi ha qui les troba en cada etapa de la vida i hi ha qui, sortós ell, gaudeix de cada fase com un regal de Déu. És per aquí per on va sant Benet, per considerar-ho tot gràcia, regal de Déu i si Ell ens estima, i ens estima perquè és amor, res de dolent pot voler de nosaltres i tal volta som nosaltres els que ho mirem amb mals ulls, amb ulls massa humans.

«Germans, estigueu contents, refermeu-vos, exhorteu-vos, tingueu uns mateixos sentiments, viviu en pau, i el Déu de l’amor i de la pau serà amb vosaltres.» (2 Co 13,11)

Segueix escrivint l’Apòstol, ara als cristians de Corint, i voler viure en pau no és pas un mal programa de vida; sovint a Laudes demanem al Senyor de tenir un dia de pau amb tothom i tant de bo fos així sempre. Però per arribar-hi cal que hi posem de la nostra part perquè si qualsevol cosa que ens encomanen o ja tenim encomanada la considerem més baixa i abjecte que la que té encomanada un germà nostre doncs poca pau tindrem, serà escassa sinó nul•la. Ens hi ajuda o ens hi ajudaria tenir-nos per operaris inhàbils i indignes; no com una postura verbal sinó sentint-ho al fons del cor, sincerament. Això ens permetria reconèixer la gràcia de Déu que actua en nosaltres amb molta més claredat que potser no ho fem habitualment. Com diu sant Benet al pròleg de la Regla «per a allò que no pot en nosaltres la natura, preguem al Senyor que vulgui atorgar-nos l’ajut de la seva gràcia». (RB Pròleg 41). Però a vegades, Déu no ho vulgui, si que considerem operaris inhàbils i indignes, però no pas a nosaltres mateixos sinó als altres, qui sap sinó a tots els altres. Això ens porta, com diu també sant Pau, a posar-nos on no ens demanen: «És que sentim a dir que alguns de vosaltres viuen desvagats, sense treballar i ficant-se on no els demanen. A tots aquests, els manem i els recomanem en nom de Jesucrist, el Senyor, que treballin.» (2Te 3,11) Potser a vegades no és ben bé que no treballem o que no tinguem encomanat un treball sinó que ens abelliria la responsabilitat d’un altre, però quina llàstima, no ens l’ha encomanat l’abat o no ens l’ha confiat la comunitat. Perquè de mestre de novicis n’hi ha un, de mestre de cor n’hi ha un, de cellerer n’hi ha un, de sagristà n’hi ha un, de cuiner responsable n’hi ha un, d’hostatger n’hi ha un i així en cada degania. Què hem de fer doncs? Doncs simplement primer que res complir amb la nostra vida de pregària i de treball amb constància, mirant de no faltar a cap part de l’Ofici Diví, mirant alhora d’atendre la nostra responsabilitat el millor possible, amb totes les nostres forces, responsablement, generosament i sense posar-nos on no ens demanen; si hi ha res que creguem que és oportú comunicar al superior exposar-li els motius de la nostra inquietud amb paciència i oportunament, no pas amb orgull o resistència o contradicció com diu sant Benet al capítol 68 de la Regla (Cf. RB 68, 2-3). D’altra manera, per dir un exemple que de ben segur a ningú li ha passat pel cap de caure-hi, si crec que jo seria millor mestre de novicis, potser fins hi tot he demanat el lloc, Déu no ho vulgui perquè seria presumpció sinó orgull, doncs miro de dirigir a qui s’acosta al monestir amb la intenció d’esdevenir monjo i de reconduir-lo en un sentit sinó contrari sí divers a com ho fa el mestre de novicis. El resultat és previsible, el candidat en lloc de ser endinsat en l’esperit de la Regla queda desorientat en tant que cau en el parany de cercar d’escoltar al monjo que li regali les orelles i rebutjar el que li diu per endavant les coses aspres, sigui conscientment o inconscientment que ho fa, això a més en una etapa necessàriament difícil perquè es tracta de saber si Déu crida i no d’iniciar una mena de mercadeig de condicions per quedar-se al monestir. Això, evidentment, és ficar-se on no ens demanen; això, evidentment, és mirar de destruir uns mateixos sentiments; això, evidentment, és foragitar el Déu de l’amor i de la pau; això és, en definitiva, separar-se de Déu, com diu sant Benet en aquest sisè graó de la humilitat; per molt que ens creguem que són els altres els qui se n’allunyen. Perquè ai si és al inrevés i un altre envaeix la nostra competència, allí sí que hi ha el plor i el cruixir de dents.

«Viviu sempre contents.» (1 Te 5,16)

Escriu l’Apòstol als de Tessalònica. Viure sempre acontentant-nos amb el que tenim no és fàcil. I això no vol pas dir que no hàgim d’intentar sempre millorar nosaltres mateixos i el nostre servei a la comunitat, perquè aquest és també el nostre deure i no pas menor. Ens hi ajuda a viure contents mantenir sana i en condicions la nostra vida espiritual: la pregària, la Lectio, la lectura espiritual; amb puntualitat, amb fidelitat. Reconeixent sempre la gràcia de Déu que actua en nosaltres com el que és, gràcia, regal, do del Senyor que ens estima, però no a nosaltres sols, ens estima a tots, és Déu d’amor i de pau per a tots els qui ens envolten.

«Finalment, germans meus, viviu contents en el Senyor! A mi no se’m fa pesat d’escriure-us sempre les mateixes coses i, a més, tot això a vosaltres us referma.» (Fl 3,1)

Escriu l’Apòstol als Filipencs. Tant de bo també a nosaltres obrir-nos a la Paraula de Déu, escoltar la Regla i les paraules dels Sants Pares, ens refermi, perquè tot i que sempre siguin les mateixes coses, mai no acabem d’acollir-les en la seva totalitat i plenitud. Obrint el nostre esperit a Déu, tot allò que se’ns presenta baix i abjecte qui sap si pot esdevenir als nostres ulls regal de Déu. Viure descontents amb el que tenim, amb el que hem rebut no fa sinó allunyar-nos de Déu i treure’ns la pau. Escriu Aquinata Böckmann respecte a aquest capítol: «Quan podem dir que hem acomplert completament el nostre deure? Quan hem respost de manera adequada a la crida de la gràcia? Per honestedat, estem obligats a reconèixer que restem sempre per sota de les expectatives del Senyor.»

LA PRÀCTICA DEL SILENCI

De la Regla de sant Benet
Capítol 6

1 Fem allò que diu el profeta: «M’he dit: Vigilaré els meus camins per no pecar amb la meva llengua. He posat guarda a la meva boca. He emmudit i m’he humiliat, i he callat de coses bones». 2 Aquí el profeta ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. 3 Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, 4 perquè està escrit: «Si parles molt, no evitaràs el pecat»; 5 i en un altre indret: «La mort i la vida estan en poder de la llengua». 6 Ja que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. 7 Per això, quan calgui demanar alguna cosa al superior, que es demani amb tota humilitat i submissió respectuosa. 8 Però les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escoltàvem aquesta setmana com sant Ignasi de Loiola alertava que en fer silenci exterior pot ser que les veus interiors, profundament pertorbadores, acabin per ensordir-nos. Aconseguir un silenci amatent a Déu, atent a la seva Paraula, a la seva veu, no és cosa fàcil. El primer pas és aconseguir aquest silenci extern del que ens parla avui sant Benet, sense aquest primer pas no hi ha res a fer. Sempre ens costa donar aquest primer pas, estem sempre temptats de caure en la paraula ociosa o en la grolleria, Déu no ho vulgui, aquelles que sant Benet condemna en tot lloc a una eterna reclusió.

Davant les paraules que fan riure també ens prevé sant Benet perquè hi ha un riure fruit d’acudits o de mals pensaments que esdevé un riure compulsiu, de cos, escriu Aquinata Böckmann. Hi ha un riure encara més nociu quan ens riem d’un altre, mai de nosaltres mateixos, és el que defineix Aquinata Böckmann com un riure d’oposició i no pas de comunió perquè neix de la supèrbia i de l’orgull. Hi ha finalment un riure amb esclats que pot arribar a destruir l’esfera del sagrat, les grolleries de què parla sant Benet. I ja sabem que l’ocasió fa al pecador i que la llengua pot esdevenir ben bé una espasa de dos talls que ens porti per la via ràpida al pecat. Però aquest silenci exterior, ja de per si costós d’obtenir, sols té un sentit i és el de facilitar d’arribar al silenci interior i és aquest el que té com a objectiu poder mantenir l’orella atenta tant sols a la Paraula de Déu i alhora els llavis a punt tant sols per lloar-lo. Són com a tres cercles concèntrics destinats a protegir i a afavorir la nostra comunicació amb Déu.

Innocent Le Masson, un monjo cartoixà del segle XVII, plantejava la clausura d’un monestir en tres cercles o tres nivells. El primer és el desert que habitualment circumda un monestir que atorga un cert aïllament més o menys evident, aquí seria el silenci verbal. El segon és la muralla o el mur que envolta el monestir, fins i tot en comunitats urbanes aquests murs protegeix de portes endins un alt nivell de recolliment i que aquí correspondria al silenci interior. El tercer és la cel·la del monjo i aquí a part de l’espai físic, és on té un paper transcendental el nostre propi treball per aconseguir la comunicació amb Déu. Pensem també en la situació d’aquest capítol, entre el dedicat a l’obediència i el que descriu els dotze graons de la humilitat i evidentment això no és casual ja que obediència, silenci i humilitat van estrictament lligats, són alhora tres cercles que envolten la vida monàstica. Perquè, què provoca sinó més soroll en el nostre interior que l’efecte en nosaltres de la falta d’humilitat, quan de les coses dures i aspres en fem injustícies cap a les nostres persones? Aquí, en el dia a dia, és on el silenci dels llavis ens ha de portar veritablement al silenci del cor, al silenci interior. D’altra manera el silenci exterior no seria altra cosa que una olla a pressió que va coent a foc lent el rancor interior que acabarà per esclatar de la manera més espectacular possible, sigui de paraula, sigui d’obra o sigui d’omissió.

Restar en silenci no és pas dolent, almenys no tempta ni perjudica als altres, però no ho és tot. Com deien els Pares del Desert el reclús que s’asseu a la seva cova encara que no veu a ningú i resta en silenci, pot ser com una serp en el seu cau, plena de verí mortal perquè recorda una vegada i una altra les ofenses reals o imaginades que se li van infligir i les regira dins seu i així va acumulant un verí que un dia avocarà sobre un germà. Referent al silenci interior, els mateixos Pares del Desert solien dir que també hi ha qui parlant del matí a la nit, sense parar, al cap i a la fi roman en silenci, perquè no diu res que sigui interessant o útil per als altres, ni tampoc per a ell mateix; parla per parlar. El silenci interior costa doncs d’aconseguir i esdevé un vertader exercici d’ascetisme arribar-hi, però és absolutament necessari per poder escoltar la veu de Déu.

La contenció de la llengua, com titulen alguns comentaristes aquest capítol, ens ha de dur al silenci. No és fàcil en uns temps que semblen patir de contaminació sonora, el soroll està instal·lat pràcticament arreu i en tot moment hi ha un aparell que emet un soroll alertant-nos de que s’ha rebut un missatge o de qualsevol altra cosa; vivim en una societat que sembla que tingui pànic al silenci. Una societat que per exemple també en els mitjans de comunicació està abocada a l’opinió generalitzada de tot i en tot moment i la major part de les vegades no és una opinió qualificada ni serena, sinó que es busca l’exhibició amb una total pèrdua del pudor per la intimitat personal i pel respecte als altres. En paraules del Papa Francesc «quan nosaltres veiem un error, un defecte, una equivocació, en tal germà o germana, habitualment la primera cosa que fem és anar a explicar-ho als altres, a xafardejar. I les xafarderies tanquen el cor de la comunitat, tanquen la unitat de l’Església. El gran xafarder és el diable, que sempre està dient coses lletges dels altres, perquè ell és el mentider que busca dividir a l’Església, d’allunyar als germans i no fer comunitat.» (Àngelus 6 de setembre de 2020).

El nostre ha de ser un silenci per Déu, un silenci obert a Déu. El record constant de la presència de Déu amara de silenci no tant sols els llavis del monjo sinó també els seus pensaments, els seus afectes, tota la seva vida. De tal manera com si ens sentíssim tothora sota la mirada de Déu, com si Déu ens mirés de dalt a baix exteriorment i interiorment. Però no és una mirada inquisitorial, ans al contrari, és una mirada amorosa que fa néixer d’ella el millor de nosaltres mateixos, la veritat més profunda. Quan descobrim que tant sols Déu és el necessari, és quan podem endinsar-nos més i més en aquest misteri fins a trobar la força necessària per a poder ser transformats.

El silenci material porta al silenci espiritual i el silenci espiritual porta a viure en Déu i per Déu. Com escrivia Thomas Merton quan les finestres d’un monestir no s’obren ja cap al desert, la comunitat monàstica es deixa inundar per la vanitat, tot allò insignificant i accessori acaba per revestir-se de gran importància i esdevé la mateixa finalitat de la vida monàstica. Aquesta mundanitat ens porta a les paraules ocioses i aquestes destrueixen el silenci interior. En un apotegma sant Antoni deia que «com els peixos moren si romanen molt de temps fora de l’aigua, de la mateixa manera els monjos que s’entretenen fora de la cel·la o s’entretenen amb seculars, ja que es relaxa la intensitat de la tranquil·litat interior. Cal que com els peixos del mar ens apressem nosaltres a anar a la nostra cel·la per evitar que, entretenint-nos a l’exterior, oblidem la custòdia interior.» (Apotegma 10).

Sant Benet lliga el silenci de manera estreta a la humilitat. En el novè graó parla de reprimir la llengua, de guardar silenci, de que l’home enraonador no encerta el camí sobre la terra. I ens diu en l’onzè graó de la humilitat que el monjo ha de dir poques paraules i assenyades, humilment, amb gravetat, suaument. Aquests graons, ben pujats, són indicis, signes externs, de la pau interior i la pau interior, el silenci interior, ens obre la porta de la comunicació amb Déu.

Silenci també en la litúrgia on ocupa un lloc de primera importància i on més que mai no és un fi en sí mateix, sinó un element més de la celebració, un signe sagrat i un mitjà per la intimitat amb Déu. Escrivia sant Joan Pau II «Un aspecte que cal conrear amb més cura en les nostres comunitats és l’experiència del silenci. Resulta necessari «per a aconseguir la plena ressonància de la veu de l’Esperit Sant en els cors i per a unir més estretament l’oració personal amb la paraula de Déu i la veu pública de l’Església» (Institutio generalis Liturgiae Horarum, 202). En una societat que viu de manera cada vegada més frenètica, sovint atordida per sorolls i dispersa en l’efímer, és vital redescobrir el valor del silenci. No és casualitat que, també més enllà del culte cristià, es difonen pràctiques de meditació que donen importància al recolliment. Per què no emprendre, amb audàcia pedagògica, una educació específica en el silenci dins de les coordenades pròpies de l’experiència cristiana? Hem de tenir davant els nostres ulls l’exemple de Jesús, el qual «va sortir de casa i se’n va anar a un lloc desert, i allí pregava» (Mc 1,35). «Tampoc la litúrgia, entre els seus diversos moments i signes, no pot descurar el del silenci.» (Carta Apostòlica Spiritus et Sponsa, 13).

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,1-10

1 L’abat que és digne de regir el monestir s’ha de recordar sempre de com l’anomenen i ha d’acomplir amb fets el nom de superior. 2 Hom creu, en efecte, que fa les vegades del Crist al monestir, des del moment que és designat amb el seu mateix nom, 3 segons el que diu l’Apòstol: «Heu rebut l’esperit de fills adoptius que ens fa clamar: Abbà, Pare». 4 Per tant, l’abat no ha d’ensenyar ni establir ni manar res al marge del precepte del Senyor, 5 sinó que els seus manaments i la seva doctrina difonguin en els cors dels deixebles el llevat de la justícia divina. 6 Que es recordi sempre l’abat que de la seva doctrina i de l’obediència dels deixebles, de totes dues coses, se li n’haurà de fer examen en el terrible judici de Déu. 7 I que sàpiga l’abat que s’imputarà a culpa del pastor tot el que el cap de casa hagi pogut trobar de menys en el profit de les ovelles. 8 Però també, si ha esmerçat tota la diligència de pastor pel ramat inquiet i desobedient, i ha posat tota la cura en llurs accions malsanes, 9 el pastor, absolt en el judici del Senyor, li podrà dir amb el profeta: «No he amagat la vostra justícia en el meu cor, he proclamat la vostra veritat i la vostra salvació; però ells m’han desdenyat i m’han menyspreat». 10 I aleshores, finalment, que la mort prevalgui com a càstig sobre les ovelles indòcils a la seva cura.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sembla que un dels molts problemes que afecten a l’Església avui és la negativa cada cop de més eclesiàstics a assumir responsabilitats concretes com ara el ministeri episcopal. Amb ironia alguns comenten que els qui podrien ser bisbes no ho volen ser o es resisteixen molt a ser-ho i que els qui voldrien ser-ho, potser més val que no ho siguin. Aquinata Böckmann en el seu comentari d’aquest capítol comença recordant els honors que rodejaven abans aquests càrrecs, com eren confiats en altres temps a nobles i com anaven units a grans cerimònies plenes d’ostentació; si alguna vegada aquesta fou la motivació per acceptar-los, Déu no ho vulgui, era ben pobre. Avui la realitat és molt diferent i gràcies a Déu molt d’aquell cerimonial s’ha perdut i qualsevol responsable està sotmès a una exposició a vegades excessiva com hem vist fa ben pocs mesos en alguna diòcesi catalana. Aquinata Böckmann recull una cita de Terrence Kardong, un monjo trapenc nord-americà, que reflexionant sobre aquest capítol escrivia sobre els homes i els monjos d’avui que no volen responsabilitats, ni tampoc volen seguir a qui les té i tot el que volen és un treball interessant i unes relacions afectives satisfactòries caracteritzades per l’amistat i la simpatia limitades exclusivament al terreny personal. Tot plegat ens fa pensar sobre el paper del servei en l’Església, en les diòcesis, en les comunitats, en les parròquies; un tema del que ha parlat abastament el Papa Francesc en múltiples ocasions, la darrera en l’habitual discurs de Nadal a la Curia vaticana que hem escoltat aquests darrers dies al refetor.

Sant Benet dins del panorama eclesial pot representar també avui un punt de vista una mica diferent i tal volta més pràctic també en aquest aspecte, com en tants d’altres. N’hem fet experiència nosaltres mateixos fa ben poques setmanes del que ens diu sant Benet avui, de fet en fem experiència, sigui reeixida o no, cada dia. Deia ja fa uns anys a un grup d’abats benedictins qui havia estat superior general dels dominics de 1992 a 2001, el P. Timothy Radcliffe, que: «potser el paper de l’abat és precisament el de ser la persona que, de manera evident, no fa res en concret. Altres monjos poden exercir un ofici particular, com ser majordom o infermer, encarregar-se de la granja o de la impremta. Però jo m’atreviria – deia el P. Radcliffe - a ser tan agosarat com per a proposar que l’abat sigui la persona que custodiï la identitat més profunda dels monjos com aquells que no tenen res en concret a fer, excepte ser monjos.» (El trono de Dios. El papel de los monasterios en el nuevo milenio. Setembre 2000.)

El sentit de tot plegat ens el pot aportar sant Pau quan compara l’Església al cos humà quan diu que «tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos» (1Co 12,12), encara que sempre podem tenir la temptació, com aquell peu del que parla l’Apòstol, de dir: «Com que no sóc mà, no sóc del cos» (1Co 12,15) o tal volta podríem ser excloents, però tinguem ben present que tampoc «l’ull no pot dir a la mà: «No em fas cap falta» (1Co 12,21). Com conclou sant Pau cal «que en el cos no hi hagi divisions, sinó que tots els membres tinguin la mateixa sol•licitud els uns pels altres. Per això, quan un membre sofreix, tots els altres sofreixen amb ell, i quan un membre és honorat, tots els altres s’alegren amb ell.» (1Co 12,25-26)

En el nostre cas on Pau parla de mans, peus o qualsevol altre membre del cos podríem dir porter, cuiner, hortolà, bugader, administrador, cantor o qualsevol altre degà amb una responsabilitat concreta. Del menyspreu d’un per un altre no pot sortir res de bo i molt sovint aquest menyspreu neix de l’orgull, de la falta d’humilitat; d’acabar essent com aquell ull que diu que la mà no li fa cap falta. Perquè si hi pensem; de què ens valdria tenir la roba neta i ben planxada si no tenim un plat a taula; o de què tenir llits parats per als hostes si ningú abans hagués fet bugada o ningú els rebés, o quin sentit tindria tenir bons productes de l’hort si ningú els cuinés o cuinar-los si el refetor no estes ben disposat i així en qualsevol aspecte. Formem un conjunt on no hi ha ningú imprescindible i on alhora no hi ha ningú prescindible.

D’aquí que sigui un xic absurd plantejar-nos la nostra vida com un carrerisme, una expressió que tant fa servir el Papa Francesc. Com també deia el P. Timothy Radcliffe als abats benedictins l’any 2000: «Les vides dels monjos fan pensar als que es troben fora del monestir; no sols perquè vostès no exerceixen cap funció particular, sinó també perquè les seves vides no van enlloc. Com els membres de tots els ordes religiosos, les seves vides no adquireixen forma o significat ascendint un escalafó o essent promoguts. Som tan sols germans i germanes, frares, monjos i monges. Mai podem aspirar a més. Un soldat o un universitari que tingui èxit pot pujar professionalment a través de diversos graus. Les seves vides demostren el seu valor, perquè són promoguts fins a ser catedràtics o generals. Però això no es compleix en el nostre cas. L’única escala que existeix en la Regla de Sant Benet és l’escala de la humilitat.»

Sovint acabem essent abats, priors, hostatgers, cuiners, hortolans o cantors de sobretaula, de tertúlia, sense arriscar-hi res, parlant per parlar. Com deia el papa Francesc en el seu discurs a la Curia aquest Nadal: «ens entretenim vanitosos parlant sobre “el que caldria fer” —el pecat del “caldriaqueisme”— (...) conreem la nostra imaginació sense límits i perdem el contacte amb la realitat». El mateix P. Timothy Radcliffe deia en aquella xerrada abans esmentada: «Estic segur que els monjos, igual que els frares, algunes vegades alimenten desitjos secrets de fer carrera i somien amb la glòria de ser majordoms o fins i tot abats. Crec que molts monjos es miren al mirall imaginant-se com estarien amb pectoral, o fins i tot amb mitra, i pot ser que algun esbossi una benedicció quan creu que ningú el mira. Però bé sabem tots que les nostres vides adquireixen la seva forma, no per ser promoguts, sinó perquè ens trobem en camí cap al Regne. La Regla se’ns dona, diu Sant Benet, per a afanyar la nostra arribada a la llar celestial.»

De nou, com sempre, ens cal no perdre la nostra centralitat en el Crist. Ens ho deia el nostre Abat General en la seva darrera carta de Nadal: «Només la llum de la mirada de Crist crea fraternitat. Quan ens adonem de l’amor tant gran amb que Jesús ens mira personalment descobrim de seguida que aquesta és la mirada amb que Déu mira qualsevol home, qualsevol cor, qualsevol vida.» Mirar als altres amb la mirada del Crist, no quedar-nos encantats davant el mirall imaginant-nos qui sap què tenim damunt el cap o sobre el pit, alliberar-nos del nostre orgull per anivellar-nos als altres. En el fragment del Capítol II de la Regla que acabem d’escoltar hi ha una expressió forta, escriu Aquinata Böckmann, quan diu que l’abat no ha d’ensenyar ni establir ni manar res al marge del precepte del Senyor. De nou la centralitat, l’emmirallament en el Crist perquè tant sols Ell ens pot dur tots junts a la vida eterna, a tot el cos, no pas a una mà o a un peu per separat, sinó a tot el cos. Vigilem doncs de no voler ser tots peus, tots mans; no sigui que acabem descompensats i el que és més greu encara, que acabem per viure sempre insatisfets, sempre somiant amb quelcom de diferent al que tenim, somiant amb com seria la nostra vida de feliç si tingués aquella o l’altra responsabilitat, si aquell germà marxés o si tal altre vingués. En paraules del Papa Francesc: «Arriba un moment, en l’existència de cadascú, en què se sent el desig de no viure més darrere del revestiment de la glòria d’aquest món, sinó en la plenitud d’una vida sincera, sense necessitat d’armadures i màscares.» (Discurs del Papa Francesc als membres del Col·legi Cardenalici i de la Cúria Romana, 23 de desembre de 2021).