De la Regla de sant Benet
Capítol 26
1
Si algun germà, sense ordre de l’abat, s’atreveix a ajuntar-se, de la manera
que sigui, a un germà excomunicat, o a parlar amb ell, o a passar-li algun
encàrrec, 2 que el castiguin amb una excomunió semblant.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Escriu Dom Guillem, Abat de Mont des Cats, que davant la lectura d’aquest
capítol un es pot preguntar com és que sant Benet tracta amb tanta severitat al
germà que pren contacte amb un altra germà excomunicat; sobretot si tenim
present que en el capítol següent sant Benet recorda a l’abat la cura amb la
que ha d’ocupar-se d’aquests excomunicats (cf. Un cammino di libertà.
Commento allà Regola di san Benedetto). Afegeix Dom Guillem que la pregunta
que ens hem de fer hauria de ser una altra i aquesta és el per què un germà s’acosta
a un altra germà excomunicat. Per a ell hi pot haver dos motius; el primer és
que el germà que s’acosta tingui vocació de bon samarità, de messies i que viu
l’exclusió del germà com una ferida en el seu propi desig d’unitat i de
comunió. En aquest germà bon samarità, cada conflicte provoca en llur interior
un sentiment d’angoixa i la raó que veu Dom Guillem per la que s’acosta al
germà excomunicat no és altra que la de guarir la seva pròpia angoixa i no pas
per ajudar al germà caigut en falta. Una segona raó és la que empara al qui
està sempre en contra de la Regla i de l’autoritat, aquell qui canvia d’enemic
quan canvia el superior, però que l’enemic és sempre el superior sigui qui
sigui. Aquest tant sols cerca de perpetuar la seva situació personal,
utilitzant o instrumentalitzant al germà excomunicat, de tal manera que en lloc
de crear, es limita a fer resistència, a destruir; és a dir viu en negatiu. Per
Dom Guillem sembla doncs que les raons dels qui s’acosten als germans
excomunicats supostament no són en cap cas altruistes ni encara menys
generoses, sinó més aviat malsanes i lluny de buscar el bé del germà cerquen de
guarir les seves pròpies ferides o de fer la pròpia guerra, impedint de fet al
germà caigut de prendre consciència de la seva pròpia culpa que és el pas previ
i absolutament necessari per sortir-se’n.
El paper de la sanció, de la pena no és altre que el de fer experiència de la
responsabilitat personal davant d’uns fets, d’unes accions o d’unes actituds
punibles. El camí no es altra que el mateix que hem de recórrer en el sagrament
de la penitència: Reconeixement de la culpa, satisfacció per la penitència
imposada i propòsit d’esmena; tot el procés si manca un d’aquest elements deixa
de tenir validesa i es converteix en una simple rutina poc o gens efectiva. Si
bé és cert que l’home és l’únic animal que ensopega amb la mateixa pedra, no
per això hem d’anar posant-nos pedres al camí o cercant-les allí on estiguin
per ensopegar-hi conscientment, voluntàriament. En paraules del Papa Francesc,
que aquest tema el tracta abastament: «El cristià que resa demana a Déu abans
de res que li perdoni les seves ofenses, és a dir els seus pecats, el mal que
fa. Aquesta és la primera veritat de cada oració: encara que fóssim persones
perfectes, encara que fóssim sants cristal·lins que no es desvien mai d’una
vida de bé, som sempre fills que li deuen tot al Pare. L’actitud més perillosa
de tota vida cristiana quina és? És la supèrbia. És l’actitud
de qui es col·loca davant de Déu pensant que sempre té els comptes en ordre amb
Ell: el superb creu que ho fa tot bé.» (Audiència General
10 d’abril de 2019).
L’afebliment de la consciència de pecat és un vertader mal que afligeix a la
nostra societat i també afecta als cristians, als religiosos, als monjos.
Banalitzem la falta i la culpa, mirem de buscar-li justificació i a la fi de
restar-li importància, quan no de treure-li del tot. Ni la mateixa Església en
el seu conjunt està lliure d’aquest mal. Aquests dies es parla molt d’accions
proactives, reactives o inactives i és cert que greus mals afecten a l’Església
perquè molts o tots els qui la integrem no obrem bé, faltem, pequem. Certament
l’Església està sinó en el punt de mira, sí en el centre d’atenció de l’opinió
pública i qualsevol cosa que l’afecti té una projecció molt superior a la que
afecta a un altra col·lectiu o grup. Per això mateix no podem deixar passar per
alt les nostres males accions, no les podem deixar impunes i no tant per
punir-les simplement, sinó per guarir les ferides que ocasionen, sobretot quan
aquestes les infligim als més febles. L’Església no peca, cert, però els qui la
formem pequem, també és ben cert això. Per això mateix quin sentit té negar l’evidència?
Quin
sentit té recórrer al “i tu també” o al “i tu més”? Quin
sentit té inactuar quan tard o d’hora caldrà actuar? Com escriu el Papa
Francesc en la seva Carta al Poble de Déu de 20 d’agost de 2018: «El
dolor d’aquestes víctimes és un gemec que clama al cel, que arriba a l’ànima i
que durant molt de temps va ser ignorat, callat o silenciat. Però el seu crit
va ser més fort que totes les mesures que el van intentar silenciar o, fins i
tot, que van pretendre resoldre’l amb decisions que van augmentar la gravetat
caient en la complicitat. Clam que el Senyor va escoltar demostrant-nos, una
vegada més, de quina part vol estar. El càntic de María no s’equivoca i
continua murmurant-se al llarg de la història perquè el Senyor es recorda de la
promesa que va fer als nostres pares: «Dispersa als homes de cor altiu, derroca
als poderosos del soli i enalteix als humils, omple de béns als pobres i els
rics se’n tornen sense res (Lc 1,51-53), i sentim vergonya quan constatem que
el nostre estil de vida ha desmentit i desmenteix el que recitem amb la nostra
veu.»
Podem pensar que les faltes les cometen els altres, que nosaltres potser sí que
cometem alguna falta menor, però que vaja que és molt menor. No és pas així,
entre tots plegats de pensament, paraula, obra o omissió embrutem l’Església de
Crist. Com deia l’aleshores Cardenal Ratzinger al Via Crucis al Coliseu de l’any
2005: «Quanta brutícia hi ha a l’Església entre els qui, pel seu sacerdoci,
haurien d’estar completament lliurats a ell! Quanta supèrbia, quanta
autosuficiència! Que poc respectem el sagrament de la Reconciliació, en el qual
Ell ens espera per a aixecar-nos de les nostres caigudes!»
Tot això ens ha de provocar vergonya, dolor i penediment, mai indiferència, mai
la temptació de caure en el negacionisme del mal. Sant Benet això ho sap molt
bé i aquest seu codi penal no cerca altra cosa que la regeneració de la
comunitat i la recuperació del germà que ha faltat, però recuperant-lo
plenament guarit, es a dir plenament contrit. Aquí no s’hi val el “no n’hi ha
per tant” o el “al cap i a la fi, això ha passat sempre”; la brutícia cal
sanejar-la, el pecat cal esmenar-lo i per això cal en primer lloc reconèixer la
culpa, en segon lloc satisfer-la, en tercer lloc esmenar-se i en quart lloc i
més important que cap altra «no desesperar mai de la misericòrdia de Déu.»
Sempre és millor reconèixer-nos nosaltres mateixos pecadors; en primer lloc
perquè així ja portem feta una part del camí cap a la reconciliació, la
contricció, en segon lloc perquè ser acusats pels altres pot ser molt més
humiliant i en terrer lloc perquè a Déu res li podem ocultar. No sigui cas que
qualsevol dia d’altres vinguin a passar-nos comptes i a posar-nos vermells per
la nostra inacció, que pot acabar essent el pitjor de tots els pecats. Com
escriu Aquinata Böckmann es tracta de guarir els individus i les comunitats, de
reconciliar-nos amb Déu i no hi pot haver res de més important que conservar l’amistat
amb Déu.
Escriu sant Climent primer de Roma als cristians de Corint: «procurem, amb
deler fervent, ser comptats entre els qui esperen la seva vinguda. I com ho
podem aconseguir, estimats germans? Si unim, amb tota la nostra fe, la nostra
ànima a Déu, si busquem sempre amb diligència el que és agradable i acceptable
als seus ulls, si posem a la pràctica allò que està d’acord amb la seva
voluntat i seguim el camí de la veritat, si rebutgem de la nostra vida
qualsevol mena d’injustícia, malesa, avarícia, malícia i frau, crítica i
murmuració, odi a Déu, supèrbia, presumpció, vanaglòria i falta de sensibilitat
per acollir. Perquè els qui no fan tot això es fan odiosos a Déu; i no solament
aquells qui no ho fan, sinó també els qui ho consenten i aplaudeixen.»
diumenge, 30 de gener de 2022
ELS QUI SENSE PERMÍS S’AJUNTEN ALS EXCOMUNICATS
diumenge, 23 de gener de 2022
L’ACTITUD EN LA SALMÒDIA
De la Regla de sant Benet
Capítol 19
1 Creiem que Déu és present a tot arreu i que «els ulls del Senyor en tot
lloc esguarden el bons i els dolents»; 2 però això, creguem-ho sobretot sense
cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví. 3 Per tant, recordem-nos sempre d’allò
que diu el profeta: «Serviu el Senyor amb temor»; 4 i encara: «Salmegeu amb
gust»; 5 i: «En presència dels àngels us cantaré salms». 6 Així, doncs,
considerem com cal estar a la presència de la divinitat i dels seus àngels, 7 i
mantinguem-nos de tal manera a la salmòdia, que el nostre pensament estigui d’acord
amb la nostra veu.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ens diu al capítol 43 que no hem d’anteposar res a l’Ofici Diví, ara
aquí ja ens diu el perquè, si Déu és present arreu, si els seus ulls ens
esguarden sempre, molt més ho fan quan som a l’Ofici Diví. En els capítols
anteriors ens ha estat parlant del modus de salmejar, de com s’han de celebrar
els diferents oficis; al llarg de tretze capítols ens parla de l’Ofici Diví i
encara al capítol 47 ens dirà com s’ha de fer el senyal per iniciar-lo. Quasi
una cinquena part de la Regla està dedicada a l’Ofici Diví, això ja ens dona
una idea de la importància que sant Benet li dona a aquest en la nostra
jornada, en la nostra vida. Escriu Aquinata Böckmann que aquest capítol està
lògicament construït i perfectament composat i destaca uns mots clau: Arreu, al
verset primer com a principi general; sense cap mena de dubte, al verset segon
com a cas particular; per tant, relligant els versets tercer a cinquè com a
primera conseqüència fonamentada sobre tres cites sàlmiques; i així doncs, al
verset sisè, com a conseqüència final que enllaça amb el verset primer i
arrodoneix el capítol.
En definitiva l’Ofici Diví és el centre de la nostra vida perquè, com escriu
Louis Bouyer, és el mitjà eminent que ens condueix cap al Crist i alhora una
realització anticipada d’aquest fi, quan a la vida eterna cantarem
vertaderament en presència dels àngels i qui sap si com els mateixos àngels (cf.
El sentit de la vida monàstica). Ens ho diu sant Benet en aquest capítol
que hem escoltat avui, ens cal creure’ns de manera especial presents davant del
Senyor en l’Ofici Diví. Això implica que no podem estar-hi de qualsevol manera,
que no podem estar-hi desganats, desmotivats, apàtics; ens cal estar-hi amb
temor i amb gust; amb temor que és com dir amb amor i amb gust perquè estem ben
a prop, pregustem la presència d’aquell a qui estimem més que qualsevol altra
cosa i si l’estimem més que a qualsevol altra evidentment hi estarem de gust,
hi estarem amb molt de gust a la seva presència.
Tal volta la mateixa rutina de la nostra vida ens fa oblidar aquest precepte
concret de sant Benet, tal volta caiem en la temptació de salmejar a disgust,
de no ser conscients de que Ell és enmig dels qui es reuneixen en el seu nom.
És present principalment en l’Eucaristia per la proclamació de la seva paraula,
pel ministeri del prevere, per la mateixa assemblea reunida en el seu nom i de
manera singular i eminent en el pa i el vi esdevinguts el seu cos i la seva
sang. Però la Paraula de Déu també es proclamada en l’Ofici Diví, la mateixa
Paraula divina es qui composa la nostra pregària sàlmica en unió dels càntics i
les lectures breus; per tant Déu hi és present d’una manera també eminent, Déu
ens hi parla d’una manera real i a Ell és a qui dirigim la nostra pregària de
manera directe, reunits en el seu nom. Aquest contacte amb la Paraula és
complementari al que hi tenim amb la Lectio Divina, com explicita Louis Bouyer;
un és com la nostra inspiració i l’altra com la nostra espiració, com els
batecs del cor, sístole i diàstole, recreats per l’Esperit.
En els textos monàstics més primitius, l’Ofici Diví designava al conjunt de la
vida espiritual del monjo. Poc a poc, es va anar limitant l’abast del seu
significat, fins a definir tan sols la vida de pregària a l’entorn de la
Paraula de Déu, és a dir la salmòdia. Aquest sentit originari i la posterior
evolució del terme ens mostra també la preferència de l’Ofici Diví sobre totes
les altres ocupacions del monjo.
Per aquesta importància de la salmòdia hem de salmejar amb gust i per fer-ho
bé, per fer-ho en plenitud, ens cal no tant sols esforçar-nos per recitar-los o
cantar-los el millor que puguem, sinó sobretot endinsar-nos en la seva lletra,
en el que diuen, que és al cap i a la fi el que nosaltres li diem al Senyor i
qui parla al seu enamorat no li parla sense saber què li diu, li parla essent
ben conscient de cada paraula que li adreça, assaborint-les, fent-ho de gust i
amb gust, perquè van destinades a aquell a qui no anteposem res, a aquell a qui
estimem.
Pensem també quan salmegem en tot el que sant Benet ens ha anat dient en els
capítols anteriors a aquest. No preguem amb Salms posats a l’atzar a la nostra
boca, parafrasejant al que sant Benet diu al capítol 47 quan parla del senyal
que cal fer en començar la pregària comunitària, no ens podem a atrevir a
recitar o cantar qualsevol Salm en qualsevol moment, cal que ho fem quan toca,
amb humilitat, amb gravetat i amb respecte i per fer-ho així ens cal
preparar-nos-hi; perquè el nostre pensament i la nostra veu estiguin d’acord
cal centrar-nos amb el que estem fent, pensar sempre per a qui ho estem fent i
ambdues coses venen d’una preparació prèvia, d’una atenció personal i privada
prèvia a la mateixa Salmòdia per tal de que essent per essència una pregària comunitària,
sigui alhora la nostra pregària personal. Ens hi
ajuda a tot plegat primer que res creure, creure en Déu, evidentment, i creure’l
present arreu, però sobretot a l’Ofici Diví. Ens
cal en segon lloc recordar-nos de que és ara i aquí que servim al Senyor de
gust. En tercer lloc, i no pas menor, cal que veu, compostura i pensament
concordin amb la situació de presència real davant del Senyor. Escrivia Columbà
Marmion que «nosaltres, els monjos, trobem en la litúrgia un preciós mitjà de
conèixer les perfeccions divines. En els salms, que formen la trama de l’ofici
diví, l’Esperit Sant ens presenta Déu a la nostra consideració amb incomparable
riquesa d’expressió. A cada pas ens convida a admirar la grandesa i plenitud de
Déu; i si recitem bé l’ofici diví, l’ànima, a poc a poc, assimila aquests
sentiments expressats per l’Esperit Sant sobre les perfeccions de l’Ésser
infinit; i així neix i es fomenta constantment, sota la llum celestial, aquesta
reverència a la sobirana Majestat, reverència que és la font de la humilitat.»
(Jesucrist l’ideal del monjo).
És aquest un capítol breu dins de la Regla, però alhora un capítol cabdal
perquè ens ve a dir, com escriu Aquinata Böckmann, que la litúrgia no es limita
a una execució interna de la comunitat; és una litúrgia domèstica al servei de
l’Església. Lloança, proclamació i servei davant del Senyor; així és com sant
Benet ens vol en presència de Déu convidant-nos a fer sortir la pregària del
més profund del nostre cor, sols així el nostre pensament pot estar d’acord amb
la nostra veu. Per arribar-hi, com escriu sant Agustí «si s’hi considera la
paciència humana resulta increïble; si s’hi considera la potència divina
resulta comprensible.»
diumenge, 16 de gener de 2022
LA HUMILITAT: EL SISÈ GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,49-50
49 El sisè graó de la humilitat és quan el monjo s’acontenta amb la cosa més
baixa i més abjecta, i, per a tot allò que li encomanen, es té per un operari
inhàbil i indigne, 50 dient-se a si mateix amb el profeta: «He quedat reduït a
no res i no sé res; m’he tornat davant vostre com un animal de càrrega, però jo
sóc sempre amb vós».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents!» (Fl 4,4).
Les paraules de l’Apòstol als Filipencs semblen avui oportunes tant més quan
sant Benet fa servir la paraula “acontentar-se”, en la versió llatina contentus
sit monachus, i és que acontentar-nos no és fàcil, més aviat és difícil i no
cal arribar a coses baixes i abjectes perquè si algunes tasques o encàrrecs no
ens venen de grat ja fem nosaltres per qualificar-les, com qualsevol altra cosa
que ens vingui a desgrat, amb aquesta etiqueta. La nostra societat no es massa
propensa a acontentar-se amb res i això evidentment com en tantes altres coses
acaba per arribar als monestirs, que no som sinó un reflex de la nostra
societat perquè no som pas àngels baixats del cel sinó simples mortals com
qualsevol altre. Potser l’única diferència és que a nosaltres ens demanaran més
quan ens arribi l’hora del judici, perquè evidentment no podem al•legar
desconeixement. Si alguna cosa escolten les nostres orelles cada dia són els
consells evangèlics i la Regla i ambdós ens instrueixen en un sentit concret,
el seguiment del Crist i no pas el dels nostres propis volers. Vet aquí doncs
que a qui s’acosta all monestir, masses vegades amb una pressa inusitada per cremar
etapes, li costa, i molt, entendre l’esperit de la Regla, entendre que hi ha
coses aspres, feixugues fins i tot baixes i abjectes i que el camí és al
començament forçosament estret i no vol pas dir això que després s’eixampli,
ans al contrari segueix essent estret però el que ha de succeir és que
nosaltres ens acostumem a l’estretor del camí, a caminar pel camí estret que no
s’eixampla fins a arribar a la vida eterna havent passat el judici. És com la
mateixa vida on hi pot haver estretors a la infància, a la joventut, a la
maduresa i a la vellesa; hi ha qui les troba en cada etapa de la vida i hi ha
qui, sortós ell, gaudeix de cada fase com un regal de Déu. És per aquí per on
va sant Benet, per considerar-ho tot gràcia, regal de Déu i si Ell ens estima,
i ens estima perquè és amor, res de dolent pot voler de nosaltres i tal volta
som nosaltres els que ho mirem amb mals ulls, amb ulls massa humans.
«Germans,
estigueu contents, refermeu-vos, exhorteu-vos, tingueu uns mateixos sentiments,
viviu en pau, i el Déu de l’amor i de la pau serà amb vosaltres.» (2 Co 13,11)
Segueix escrivint l’Apòstol, ara als cristians de Corint, i voler viure en pau
no és pas un mal programa de vida; sovint a Laudes demanem al Senyor de tenir
un dia de pau amb tothom i tant de bo fos així sempre. Però per arribar-hi cal
que hi posem de la nostra part perquè si qualsevol cosa que ens encomanen o ja
tenim encomanada la considerem més baixa i abjecte que la que té encomanada un
germà nostre doncs poca pau tindrem, serà escassa sinó nul•la. Ens hi ajuda o
ens hi ajudaria tenir-nos per operaris inhàbils i indignes; no com una postura
verbal sinó sentint-ho al fons del cor, sincerament. Això
ens permetria reconèixer la gràcia de Déu que actua en nosaltres amb molta més
claredat que potser no ho fem habitualment. Com diu sant Benet al pròleg de la
Regla «per a allò que no pot en nosaltres la natura, preguem al Senyor que
vulgui atorgar-nos l’ajut de la seva gràcia». (RB Pròleg 41). Però a vegades,
Déu no ho vulgui, si que considerem operaris inhàbils i indignes, però no pas a
nosaltres mateixos sinó als altres, qui sap sinó a tots els altres. Això ens
porta, com diu també sant Pau, a posar-nos on no ens demanen: «És que sentim a
dir que alguns de vosaltres viuen desvagats, sense treballar i ficant-se on no
els demanen. A tots aquests, els manem i els recomanem en nom de Jesucrist, el
Senyor, que treballin.» (2Te 3,11) Potser a vegades no és ben bé que no
treballem o que no tinguem encomanat un treball sinó que ens abelliria la
responsabilitat d’un altre, però quina llàstima, no ens l’ha encomanat l’abat o
no ens l’ha confiat la comunitat. Perquè de mestre de novicis n’hi ha un, de
mestre de cor n’hi ha un, de cellerer n’hi ha un, de sagristà n’hi ha un, de
cuiner responsable n’hi ha un, d’hostatger n’hi ha un i així en cada degania.
Què hem de fer doncs? Doncs simplement primer que res complir amb la nostra
vida de pregària i de treball amb constància, mirant de no faltar a cap part de
l’Ofici Diví, mirant alhora d’atendre la nostra responsabilitat el millor
possible, amb totes les nostres forces, responsablement, generosament i sense
posar-nos on no ens demanen; si hi ha res que creguem que és oportú comunicar
al superior exposar-li els motius de la nostra inquietud amb paciència i
oportunament, no pas amb orgull o resistència o contradicció com diu sant Benet
al capítol 68 de la Regla (Cf. RB 68, 2-3). D’altra manera, per dir un exemple
que de ben segur a ningú li ha passat pel cap de caure-hi, si crec que jo seria
millor mestre de novicis, potser fins hi tot he demanat el lloc, Déu no ho
vulgui perquè seria presumpció sinó orgull, doncs miro de dirigir a qui s’acosta
al monestir amb la intenció d’esdevenir monjo i de reconduir-lo en un sentit
sinó contrari sí divers a com ho fa el mestre de novicis. El resultat és
previsible, el candidat en lloc de ser endinsat en l’esperit de la Regla queda
desorientat en tant que cau en el parany de cercar d’escoltar al monjo que li
regali les orelles i rebutjar el que li diu per endavant les coses aspres,
sigui conscientment o inconscientment que ho fa, això a més en una etapa
necessàriament difícil perquè es tracta de saber si Déu crida i no d’iniciar
una mena de mercadeig de condicions per quedar-se al monestir. Això,
evidentment, és ficar-se on no ens demanen; això, evidentment, és mirar de
destruir uns mateixos sentiments; això, evidentment, és foragitar el Déu de l’amor
i de la pau; això és, en definitiva, separar-se de Déu, com diu sant Benet en
aquest sisè graó de la humilitat; per molt que ens creguem que són els altres
els qui se n’allunyen. Perquè ai si és al inrevés i un altre envaeix la nostra
competència, allí sí que hi ha el plor i el cruixir de dents.
«Viviu sempre contents.» (1 Te 5,16)
Escriu l’Apòstol als de Tessalònica. Viure sempre acontentant-nos amb el que
tenim no és fàcil. I això no vol pas dir que no hàgim d’intentar sempre
millorar nosaltres mateixos i el nostre servei a la comunitat, perquè aquest és
també el nostre deure i no pas menor. Ens hi ajuda a viure contents mantenir
sana i en condicions la nostra vida espiritual: la pregària, la Lectio, la
lectura espiritual; amb puntualitat, amb fidelitat. Reconeixent sempre la
gràcia de Déu que actua en nosaltres com el que és, gràcia, regal, do del
Senyor que ens estima, però no a nosaltres sols, ens estima a tots, és Déu d’amor
i de pau per a tots els qui ens envolten.
«Finalment, germans meus, viviu contents en el Senyor! A mi no se’m fa pesat d’escriure-us
sempre les mateixes coses i, a més, tot això a vosaltres us referma.» (Fl 3,1)
Escriu l’Apòstol als Filipencs. Tant de bo també a nosaltres obrir-nos a la
Paraula de Déu, escoltar la Regla i les paraules dels Sants Pares, ens refermi,
perquè tot i que sempre siguin les mateixes coses, mai no acabem d’acollir-les
en la seva totalitat i plenitud. Obrint el nostre esperit
a Déu, tot allò que se’ns presenta baix i abjecte qui sap si pot esdevenir als
nostres ulls regal de Déu. Viure descontents amb el
que tenim, amb el que hem rebut no fa sinó allunyar-nos de Déu i treure’ns la
pau. Escriu Aquinata Böckmann respecte a aquest capítol: «Quan podem dir que
hem acomplert completament el nostre deure? Quan hem respost de manera adequada
a la crida de la gràcia? Per honestedat, estem obligats a reconèixer que restem
sempre per sota de les expectatives del Senyor.»
diumenge, 9 de gener de 2022
LA PRÀCTICA DEL SILENCI
De la Regla de sant Benet
Capítol 6
1 Fem allò que diu el profeta: «M’he dit: Vigilaré els meus camins per no
pecar amb la meva llengua. He posat guarda a la meva boca. He emmudit i m’he
humiliat, i he callat de coses bones». 2 Aquí el profeta ensenya que, si de
vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal
abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. 3 Per tant, ni que es
tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del
silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís
de parlar, 4 perquè està escrit: «Si parles molt, no evitaràs el pecat»; 5 i en
un altre indret: «La mort i la vida estan en poder de la llengua». 6 Ja que
parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. 7
Per això, quan calgui demanar alguna cosa al superior, que es demani amb tota
humilitat i submissió respectuosa. 8 Però les grolleries i les paraules ocioses
i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem
que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Escoltàvem aquesta setmana com sant Ignasi de Loiola alertava que en fer
silenci exterior pot ser que les veus interiors, profundament pertorbadores,
acabin per ensordir-nos. Aconseguir un silenci amatent a Déu, atent a la seva
Paraula, a la seva veu, no és cosa fàcil. El primer pas és aconseguir aquest
silenci extern del que ens parla avui sant Benet, sense aquest primer pas no hi
ha res a fer. Sempre ens costa donar aquest primer pas, estem sempre temptats
de caure en la paraula ociosa o en la grolleria, Déu no ho vulgui, aquelles que
sant Benet condemna en tot lloc a una eterna reclusió.
Davant les paraules que fan riure també ens prevé sant Benet perquè hi ha un
riure fruit d’acudits o de mals pensaments que esdevé un riure compulsiu, de
cos, escriu Aquinata Böckmann. Hi ha un riure encara més nociu quan ens riem d’un
altre, mai de nosaltres mateixos, és el que defineix Aquinata Böckmann com un
riure d’oposició i no pas de comunió perquè neix de la supèrbia i de l’orgull.
Hi ha finalment un riure amb esclats que pot arribar a destruir l’esfera del
sagrat, les grolleries de què parla sant Benet. I ja sabem que l’ocasió fa al
pecador i que la llengua pot esdevenir ben bé una espasa de dos talls que ens
porti per la via ràpida al pecat. Però aquest silenci exterior, ja de per si
costós d’obtenir, sols té un sentit i és el de facilitar d’arribar al silenci
interior i és aquest el que té com a objectiu poder mantenir l’orella atenta
tant sols a la Paraula de Déu i alhora els llavis a punt tant sols per
lloar-lo. Són com a tres cercles concèntrics destinats a protegir i a afavorir
la nostra comunicació amb Déu.
Innocent Le Masson, un monjo cartoixà del segle XVII, plantejava la clausura d’un
monestir en tres cercles o tres nivells. El primer és el desert que
habitualment circumda un monestir que atorga un cert aïllament més o menys
evident, aquí seria el silenci verbal. El segon és la muralla o el mur que
envolta el monestir, fins i tot en comunitats urbanes aquests murs protegeix de
portes endins un alt nivell de recolliment i que aquí correspondria al silenci
interior. El tercer és la cel·la del monjo i aquí a part de l’espai físic, és
on té un paper transcendental el nostre propi treball per aconseguir la
comunicació amb Déu. Pensem també en la situació d’aquest capítol, entre el
dedicat a l’obediència i el que descriu els dotze graons de la humilitat i
evidentment això no és casual ja que obediència, silenci i humilitat van
estrictament lligats, són alhora tres cercles que envolten la vida monàstica.
Perquè, què provoca sinó més soroll en el nostre interior que l’efecte en
nosaltres de la falta d’humilitat, quan de les coses dures i aspres en fem
injustícies cap a les nostres persones? Aquí, en el dia a dia, és on el silenci
dels llavis ens ha de portar veritablement al silenci del cor, al silenci
interior. D’altra manera el silenci exterior no seria altra cosa que una olla a
pressió que va coent a foc lent el rancor interior que acabarà per esclatar de
la manera més espectacular possible, sigui de paraula, sigui d’obra o sigui d’omissió.
Restar en silenci no és pas dolent, almenys no tempta ni perjudica als altres,
però no ho és tot. Com deien els Pares del Desert el reclús que s’asseu a la
seva cova encara que no veu a ningú i resta en silenci, pot ser com una serp en
el seu cau, plena de verí mortal perquè recorda una vegada i una altra les
ofenses reals o imaginades que se li van infligir i les regira dins seu i així
va acumulant un verí que un dia avocarà sobre un germà. Referent al silenci
interior, els mateixos Pares del Desert solien dir que també hi ha qui parlant
del matí a la nit, sense parar, al cap i a la fi roman en silenci, perquè no
diu res que sigui interessant o útil per als altres, ni tampoc per a ell
mateix; parla per parlar. El silenci interior costa doncs d’aconseguir i esdevé
un vertader exercici d’ascetisme arribar-hi, però és absolutament necessari per
poder escoltar la veu de Déu.
La contenció de la llengua, com titulen alguns comentaristes aquest capítol,
ens ha de dur al silenci. No és fàcil en uns temps que semblen patir de
contaminació sonora, el soroll està instal·lat pràcticament arreu i en tot
moment hi ha un aparell que emet un soroll alertant-nos de que s’ha rebut un
missatge o de qualsevol altra cosa; vivim en una societat que sembla que tingui
pànic al silenci. Una societat que per exemple també en els mitjans de
comunicació està abocada a l’opinió generalitzada de tot i en tot moment i la
major part de les vegades no és una opinió qualificada ni serena, sinó que es
busca l’exhibició amb una total pèrdua del pudor per la intimitat personal i
pel respecte als altres. En paraules del Papa Francesc «quan nosaltres veiem un
error, un defecte, una equivocació, en tal germà o germana, habitualment la
primera cosa que fem és anar a explicar-ho als altres, a xafardejar. I les
xafarderies tanquen el cor de la comunitat, tanquen la unitat de l’Església. El
gran xafarder és el diable, que sempre està dient coses lletges dels altres,
perquè ell és el mentider que busca dividir a l’Església, d’allunyar als
germans i no fer comunitat.» (Àngelus 6 de setembre de 2020).
El nostre ha de ser un silenci per Déu, un silenci obert a Déu. El record
constant de la presència de Déu amara de silenci no tant sols els llavis del
monjo sinó també els seus pensaments, els seus afectes, tota la seva vida. De
tal manera com si ens sentíssim tothora sota la mirada de Déu, com si Déu ens
mirés de dalt a baix exteriorment i interiorment. Però no és una mirada
inquisitorial, ans al contrari, és una mirada amorosa que fa néixer d’ella el
millor de nosaltres mateixos, la veritat més profunda. Quan descobrim que tant
sols Déu és el necessari, és quan podem endinsar-nos més i més en aquest
misteri fins a trobar la força necessària per a poder ser transformats.
El silenci material porta al silenci espiritual i el silenci espiritual porta a
viure en Déu i per Déu. Com escrivia Thomas Merton quan les finestres d’un
monestir no s’obren ja cap al desert, la comunitat monàstica es deixa inundar
per la vanitat, tot allò insignificant i accessori acaba per revestir-se de
gran importància i esdevé la mateixa finalitat de la vida monàstica. Aquesta
mundanitat ens porta a les paraules ocioses i aquestes destrueixen el silenci
interior. En un apotegma sant Antoni deia que «com els peixos moren si romanen
molt de temps fora de l’aigua, de la mateixa manera els monjos que s’entretenen
fora de la cel·la o s’entretenen amb seculars, ja que es relaxa la intensitat
de la tranquil·litat interior. Cal que com els peixos del mar ens apressem
nosaltres a anar a la nostra cel·la per evitar que, entretenint-nos a l’exterior,
oblidem la custòdia interior.» (Apotegma 10).
Sant Benet lliga el silenci de manera estreta a la humilitat. En el novè graó
parla de reprimir la llengua, de guardar silenci, de que l’home enraonador no
encerta el camí sobre la terra. I ens diu en l’onzè graó de la humilitat que el
monjo ha de dir poques paraules i assenyades, humilment, amb gravetat,
suaument. Aquests graons, ben pujats, són indicis, signes externs, de la pau
interior i la pau interior, el silenci interior, ens obre la porta de la
comunicació amb Déu.
Silenci també en la litúrgia on ocupa un lloc de primera importància i on més
que mai no és un fi en sí mateix, sinó un element més de la celebració, un
signe sagrat i un mitjà per la intimitat amb Déu. Escrivia sant Joan Pau II «Un
aspecte que cal conrear amb més cura en les nostres comunitats és l’experiència
del silenci. Resulta necessari «per a aconseguir la plena ressonància de la veu
de l’Esperit Sant en els cors i per a unir més estretament l’oració personal
amb la paraula de Déu i la veu pública de l’Església» (Institutio generalis
Liturgiae Horarum, 202). En una societat que viu de manera cada vegada més
frenètica, sovint atordida per sorolls i dispersa en l’efímer, és vital
redescobrir el valor del silenci. No és casualitat que, també més enllà del
culte cristià, es difonen pràctiques de meditació que donen importància al
recolliment. Per què no emprendre, amb audàcia pedagògica, una educació
específica en el silenci dins de les coordenades pròpies de l’experiència
cristiana? Hem de tenir davant els nostres ulls l’exemple de Jesús, el qual «va
sortir de casa i se’n va anar a un lloc desert, i allí pregava» (Mc 1,35). «Tampoc
la litúrgia, entre els seus diversos moments i signes, no pot descurar el del
silenci.» (Carta Apostòlica Spiritus et Sponsa, 13).
diumenge, 2 de gener de 2022
COM HA DE SER L’ABAT
De la Regla de sant Benet
Capítol 2,1-10
1 L’abat que és digne de regir el monestir s’ha de recordar sempre de com l’anomenen
i ha d’acomplir amb fets el nom de superior. 2 Hom creu, en efecte, que fa les
vegades del Crist al monestir, des del moment que és designat amb el seu mateix
nom, 3 segons el que diu l’Apòstol: «Heu rebut l’esperit de fills adoptius que
ens fa clamar: Abbà, Pare». 4 Per tant, l’abat no ha d’ensenyar ni establir ni
manar res al marge del precepte del Senyor, 5 sinó que els seus manaments i la
seva doctrina difonguin en els cors dels deixebles el llevat de la justícia
divina. 6 Que es recordi sempre l’abat que de la seva doctrina i de l’obediència
dels deixebles, de totes dues coses, se li n’haurà de fer examen en el terrible
judici de Déu. 7 I que sàpiga l’abat que s’imputarà a culpa del pastor tot el
que el cap de casa hagi pogut trobar de menys en el profit de les ovelles. 8
Però també, si ha esmerçat tota la diligència de pastor pel ramat inquiet i
desobedient, i ha posat tota la cura en llurs accions malsanes, 9 el pastor,
absolt en el judici del Senyor, li podrà dir amb el profeta: «No he amagat la
vostra justícia en el meu cor, he proclamat la vostra veritat i la vostra
salvació; però ells m’han desdenyat i m’han menyspreat». 10 I aleshores,
finalment, que la mort prevalgui com a càstig sobre les ovelles indòcils a la
seva cura.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sembla que un dels molts problemes que afecten a l’Església avui és la negativa
cada cop de més eclesiàstics a assumir responsabilitats concretes com ara el
ministeri episcopal. Amb ironia alguns comenten que els qui podrien ser bisbes
no ho volen ser o es resisteixen molt a ser-ho i que els qui voldrien ser-ho,
potser més val que no ho siguin. Aquinata Böckmann en el seu comentari d’aquest
capítol comença recordant els honors que rodejaven abans aquests càrrecs, com
eren confiats en altres temps a nobles i com anaven units a grans cerimònies
plenes d’ostentació; si alguna vegada aquesta fou la motivació per
acceptar-los, Déu no ho vulgui, era ben pobre. Avui la realitat és molt
diferent i gràcies a Déu molt d’aquell cerimonial s’ha perdut i qualsevol
responsable està sotmès a una exposició a vegades excessiva com hem vist fa ben
pocs mesos en alguna diòcesi catalana. Aquinata Böckmann recull una cita de
Terrence Kardong, un monjo trapenc nord-americà, que reflexionant sobre aquest
capítol escrivia sobre els homes i els monjos d’avui que no volen
responsabilitats, ni tampoc volen seguir a qui les té i tot el que volen és un
treball interessant i unes relacions afectives satisfactòries caracteritzades
per l’amistat i la simpatia limitades exclusivament al terreny personal. Tot
plegat ens fa pensar sobre el paper del servei en l’Església, en les diòcesis,
en les comunitats, en les parròquies; un tema del que ha parlat abastament el
Papa Francesc en múltiples ocasions, la darrera en l’habitual discurs de Nadal
a la Curia vaticana que hem escoltat aquests darrers dies al refetor.
Sant Benet dins del panorama eclesial pot representar també avui un punt de
vista una mica diferent i tal volta més pràctic també en aquest aspecte, com en
tants d’altres. N’hem fet experiència nosaltres mateixos fa ben poques setmanes
del que ens diu sant Benet avui, de fet en fem experiència, sigui reeixida o
no, cada dia. Deia ja fa uns anys a un grup d’abats benedictins qui havia estat
superior general dels dominics de 1992 a 2001, el P. Timothy Radcliffe, que:
«potser el paper de l’abat és precisament el de ser la persona que, de manera
evident, no fa res en concret. Altres monjos poden exercir un ofici particular,
com ser majordom o infermer, encarregar-se de la granja o de la impremta. Però
jo m’atreviria – deia el P. Radcliffe - a ser tan agosarat com per a proposar
que l’abat sigui la persona que custodiï la identitat més profunda dels monjos
com aquells que no tenen res en concret a fer, excepte ser monjos.» (El
trono de Dios. El papel de los monasterios en el nuevo milenio. Setembre
2000.)
El sentit de tot plegat ens el pot aportar sant Pau quan compara l’Església al
cos humà quan diu que «tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol
cos» (1Co 12,12), encara que sempre podem tenir la temptació, com aquell peu
del que parla l’Apòstol, de dir: «Com que no sóc mà, no sóc del cos» (1Co
12,15) o tal volta podríem ser excloents, però tinguem ben present que tampoc
«l’ull no pot dir a la mà: «No em fas cap falta» (1Co 12,21). Com conclou sant
Pau cal «que en el cos no hi hagi divisions, sinó que tots els membres tinguin
la mateixa sol•licitud els uns pels altres. Per això, quan un membre sofreix,
tots els altres sofreixen amb ell, i quan un membre és honorat, tots els altres
s’alegren amb ell.» (1Co 12,25-26)
En el nostre cas on Pau parla de mans, peus o qualsevol altre membre del
cos podríem dir porter, cuiner, hortolà, bugader, administrador, cantor o
qualsevol altre degà amb una responsabilitat concreta. Del menyspreu d’un per
un altre no pot sortir res de bo i molt sovint aquest menyspreu neix de l’orgull,
de la falta d’humilitat; d’acabar essent com aquell ull que diu que la mà no li
fa cap falta. Perquè si hi pensem; de què ens valdria tenir la roba neta i ben
planxada si no tenim un plat a taula; o de què tenir llits parats per als
hostes si ningú abans hagués fet bugada o ningú els rebés, o quin sentit
tindria tenir bons productes de l’hort si ningú els cuinés o cuinar-los si el
refetor no estes ben disposat i així en qualsevol aspecte. Formem un conjunt on no
hi ha ningú imprescindible i on alhora no hi ha ningú prescindible.
D’aquí que sigui un xic absurd plantejar-nos la nostra vida com un carrerisme,
una expressió que tant fa servir el Papa Francesc. Com també deia el P. Timothy
Radcliffe als abats benedictins l’any 2000: «Les vides dels monjos fan pensar
als que es troben fora del monestir; no sols perquè vostès no exerceixen cap
funció particular, sinó també perquè les seves vides no van enlloc. Com els
membres de tots els ordes religiosos, les seves vides no adquireixen forma o
significat ascendint un escalafó o essent promoguts. Som tan
sols germans i germanes, frares, monjos i monges. Mai podem aspirar a més. Un
soldat o un universitari que tingui èxit pot pujar professionalment a través de
diversos graus. Les
seves vides demostren el seu valor, perquè són promoguts fins a ser catedràtics
o generals. Però això no es compleix en el nostre cas. L’única escala que
existeix en la Regla de Sant Benet és l’escala de la humilitat.»
Sovint acabem essent abats, priors, hostatgers, cuiners, hortolans o
cantors de sobretaula, de tertúlia, sense arriscar-hi res, parlant per parlar. Com deia el papa
Francesc en el seu discurs a la Curia aquest Nadal: «ens entretenim vanitosos
parlant sobre “el que caldria fer” —el pecat del “caldriaqueisme”— (...)
conreem la nostra imaginació sense límits i perdem el contacte amb la
realitat». El mateix P. Timothy Radcliffe deia en aquella xerrada abans
esmentada: «Estic segur que els monjos, igual que els frares, algunes vegades
alimenten desitjos secrets de fer carrera i somien amb la glòria de ser
majordoms o fins i tot abats. Crec que molts monjos es miren al mirall
imaginant-se com estarien amb pectoral, o fins i tot amb mitra, i pot ser que
algun esbossi una benedicció quan creu que ningú el mira. Però bé sabem tots
que les nostres vides adquireixen la seva forma, no per ser promoguts, sinó
perquè ens trobem en camí cap al Regne. La Regla se’ns dona, diu Sant Benet,
per a afanyar la nostra arribada a la llar celestial.»
De nou, com sempre, ens cal no perdre la nostra centralitat en el Crist. Ens ho
deia el nostre Abat General en la seva darrera carta de Nadal: «Només la llum
de la mirada de Crist crea fraternitat. Quan ens adonem de l’amor tant gran amb
que Jesús ens mira personalment descobrim de seguida que aquesta és la mirada
amb que Déu mira qualsevol home, qualsevol cor, qualsevol vida.» Mirar als
altres amb la mirada del Crist, no quedar-nos encantats davant el mirall
imaginant-nos qui sap què tenim damunt el cap o sobre el pit, alliberar-nos del
nostre orgull per anivellar-nos als altres. En el fragment del Capítol II de la
Regla que acabem d’escoltar hi ha una expressió forta, escriu Aquinata
Böckmann, quan diu que l’abat no ha d’ensenyar ni establir ni manar res al
marge del precepte del Senyor. De nou la centralitat, l’emmirallament en el
Crist perquè tant sols Ell ens pot dur tots junts a la vida eterna, a tot el
cos, no pas a una mà o a un peu per separat, sinó a tot el cos. Vigilem doncs
de no voler ser tots peus, tots mans; no sigui que acabem descompensats i el
que és més greu encara, que acabem per viure sempre insatisfets, sempre somiant
amb quelcom de diferent al que tenim, somiant amb com seria la nostra vida de
feliç si tingués aquella o l’altra responsabilitat, si aquell germà marxés o si
tal altre vingués. En paraules del Papa Francesc: «Arriba un moment, en l’existència
de cadascú, en què se sent el desig de no viure més darrere del revestiment de
la glòria d’aquest món, sinó en la plenitud d’una vida sincera, sense
necessitat d’armadures i màscares.» (Discurs del Papa Francesc als membres
del Col·legi Cardenalici i de la Cúria Romana, 23 de desembre de 2021).