L’ACTITUD EN LA SALMÒDIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 19

1 Creiem que Déu és present a tot arreu i que «els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents»; 2 però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví. 3 Per tant, recordem-nos sempre d’allò que diu el profeta: «Serviu el Senyor amb temor»; 4 i encara: «Salmegeu amb gust»; 5 i: «En presència dels àngels us cantaré salms». 6 Així, doncs, considerem com cal estar a la presència de la divinitat i dels seus àngels, 7 i mantinguem-nos de tal manera a la salmòdia, que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet ens diu al capítol 43 que no hem d’anteposar res a l’Ofici Diví, ara aquí ja ens diu el perquè, si Déu és present arreu, si els seus ulls ens esguarden sempre, molt més ho fan quan som a l’Ofici Diví. En els capítols anteriors ens ha estat parlant del modus de salmejar, de com s’han de celebrar els diferents oficis; al llarg de tretze capítols ens parla de l’Ofici Diví i encara al capítol 47 ens dirà com s’ha de fer el senyal per iniciar-lo. Quasi una cinquena part de la Regla està dedicada a l’Ofici Diví, això ja ens dona una idea de la importància que sant Benet li dona a aquest en la nostra jornada, en la nostra vida. Escriu Aquinata Böckmann que aquest capítol està lògicament construït i perfectament composat i destaca uns mots clau: Arreu, al verset primer com a principi general; sense cap mena de dubte, al verset segon com a cas particular; per tant, relligant els versets tercer a cinquè com a primera conseqüència fonamentada sobre tres cites sàlmiques; i així doncs, al verset sisè, com a conseqüència final que enllaça amb el verset primer i arrodoneix el capítol.

En definitiva l’Ofici Diví és el centre de la nostra vida perquè, com escriu Louis Bouyer, és el mitjà eminent que ens condueix cap al Crist i alhora una realització anticipada d’aquest fi, quan a la vida eterna cantarem vertaderament en presència dels àngels i qui sap si com els mateixos àngels (cf. El sentit de la vida monàstica). Ens ho diu sant Benet en aquest capítol que hem escoltat avui, ens cal creure’ns de manera especial presents davant del Senyor en l’Ofici Diví. Això implica que no podem estar-hi de qualsevol manera, que no podem estar-hi desganats, desmotivats, apàtics; ens cal estar-hi amb temor i amb gust; amb temor que és com dir amb amor i amb gust perquè estem ben a prop, pregustem la presència d’aquell a qui estimem més que qualsevol altra cosa i si l’estimem més que a qualsevol altra evidentment hi estarem de gust, hi estarem amb molt de gust a la seva presència.

Tal volta la mateixa rutina de la nostra vida ens fa oblidar aquest precepte concret de sant Benet, tal volta caiem en la temptació de salmejar a disgust, de no ser conscients de que Ell és enmig dels qui es reuneixen en el seu nom. És present principalment en l’Eucaristia per la proclamació de la seva paraula, pel ministeri del prevere, per la mateixa assemblea reunida en el seu nom i de manera singular i eminent en el pa i el vi esdevinguts el seu cos i la seva sang. Però la Paraula de Déu també es proclamada en l’Ofici Diví, la mateixa Paraula divina es qui composa la nostra pregària sàlmica en unió dels càntics i les lectures breus; per tant Déu hi és present d’una manera també eminent, Déu ens hi parla d’una manera real i a Ell és a qui dirigim la nostra pregària de manera directe, reunits en el seu nom. Aquest contacte amb la Paraula és complementari al que hi tenim amb la Lectio Divina, com explicita Louis Bouyer; un és com la nostra inspiració i l’altra com la nostra espiració, com els batecs del cor, sístole i diàstole, recreats per l’Esperit.

En els textos monàstics més primitius, l’Ofici Diví designava al conjunt de la vida espiritual del monjo. Poc a poc, es va anar limitant l’abast del seu significat, fins a definir tan sols la vida de pregària a l’entorn de la Paraula de Déu, és a dir la salmòdia. Aquest sentit originari i la posterior evolució del terme ens mostra també la preferència de l’Ofici Diví sobre totes les altres ocupacions del monjo.

Per aquesta importància de la salmòdia hem de salmejar amb gust i per fer-ho bé, per fer-ho en plenitud, ens cal no tant sols esforçar-nos per recitar-los o cantar-los el millor que puguem, sinó sobretot endinsar-nos en la seva lletra, en el que diuen, que és al cap i a la fi el que nosaltres li diem al Senyor i qui parla al seu enamorat no li parla sense saber què li diu, li parla essent ben conscient de cada paraula que li adreça, assaborint-les, fent-ho de gust i amb gust, perquè van destinades a aquell a qui no anteposem res, a aquell a qui estimem.

Pensem també quan salmegem en tot el que sant Benet ens ha anat dient en els capítols anteriors a aquest. No preguem amb Salms posats a l’atzar a la nostra boca, parafrasejant al que sant Benet diu al capítol 47 quan parla del senyal que cal fer en començar la pregària comunitària, no ens podem a atrevir a recitar o cantar qualsevol Salm en qualsevol moment, cal que ho fem quan toca, amb humilitat, amb gravetat i amb respecte i per fer-ho així ens cal preparar-nos-hi; perquè el nostre pensament i la nostra veu estiguin d’acord cal centrar-nos amb el que estem fent, pensar sempre per a qui ho estem fent i ambdues coses venen d’una preparació prèvia, d’una atenció personal i privada prèvia a la mateixa Salmòdia per tal de que essent per essència una pregària comunitària, sigui alhora la nostra pregària personal. Ens hi ajuda a tot plegat primer que res creure, creure en Déu, evidentment, i creure’l present arreu, però sobretot a l’Ofici Diví. Ens cal en segon lloc recordar-nos de que és ara i aquí que servim al Senyor de gust. En tercer lloc, i no pas menor, cal que veu, compostura i pensament concordin amb la situació de presència real davant del Senyor. Escrivia Columbà Marmion que «nosaltres, els monjos, trobem en la litúrgia un preciós mitjà de conèixer les perfeccions divines. En els salms, que formen la trama de l’ofici diví, l’Esperit Sant ens presenta Déu a la nostra consideració amb incomparable riquesa d’expressió. A cada pas ens convida a admirar la grandesa i plenitud de Déu; i si recitem bé l’ofici diví, l’ànima, a poc a poc, assimila aquests sentiments expressats per l’Esperit Sant sobre les perfeccions de l’Ésser infinit; i així neix i es fomenta constantment, sota la llum celestial, aquesta reverència a la sobirana Majestat, reverència que és la font de la humilitat.» (Jesucrist l’ideal del monjo).

És aquest un capítol breu dins de la Regla, però alhora un capítol cabdal perquè ens ve a dir, com escriu Aquinata Böckmann, que la litúrgia no es limita a una execució interna de la comunitat; és una litúrgia domèstica al servei de l’Església. Lloança, proclamació i servei davant del Senyor; així és com sant Benet ens vol en presència de Déu convidant-nos a fer sortir la pregària del més profund del nostre cor, sols així el nostre pensament pot estar d’acord amb la nostra veu. Per arribar-hi, com escriu sant Agustí «si s’hi considera la paciència humana resulta increïble; si s’hi considera la potència divina resulta comprensible.»