ELS QUI SENSE PERMÍS S’AJUNTEN ALS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 26

1 Si algun germà, sense ordre de l’abat, s’atreveix a ajuntar-se, de la manera que sigui, a un germà excomunicat, o a parlar amb ell, o a passar-li algun encàrrec, 2 que el castiguin amb una excomunió semblant.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escriu Dom Guillem, Abat de Mont des Cats, que davant la lectura d’aquest capítol un es pot preguntar com és que sant Benet tracta amb tanta severitat al germà que pren contacte amb un altra germà excomunicat; sobretot si tenim present que en el capítol següent sant Benet recorda a l’abat la cura amb la que ha d’ocupar-se d’aquests excomunicats (cf. Un cammino di libertà. Commento allà Regola di san Benedetto). Afegeix Dom Guillem que la pregunta que ens hem de fer hauria de ser una altra i aquesta és el per què un germà s’acosta a un altra germà excomunicat. Per a ell hi pot haver dos motius; el primer és que el germà que s’acosta tingui vocació de bon samarità, de messies i que viu l’exclusió del germà com una ferida en el seu propi desig d’unitat i de comunió. En aquest germà bon samarità, cada conflicte provoca en llur interior un sentiment d’angoixa i la raó que veu Dom Guillem per la que s’acosta al germà excomunicat no és altra que la de guarir la seva pròpia angoixa i no pas per ajudar al germà caigut en falta. Una segona raó és la que empara al qui està sempre en contra de la Regla i de l’autoritat, aquell qui canvia d’enemic quan canvia el superior, però que l’enemic és sempre el superior sigui qui sigui. Aquest tant sols cerca de perpetuar la seva situació personal, utilitzant o instrumentalitzant al germà excomunicat, de tal manera que en lloc de crear, es limita a fer resistència, a destruir; és a dir viu en negatiu. Per Dom Guillem sembla doncs que les raons dels qui s’acosten als germans excomunicats supostament no són en cap cas altruistes ni encara menys generoses, sinó més aviat malsanes i lluny de buscar el bé del germà cerquen de guarir les seves pròpies ferides o de fer la pròpia guerra, impedint de fet al germà caigut de prendre consciència de la seva pròpia culpa que és el pas previ i absolutament necessari per sortir-se’n.

El paper de la sanció, de la pena no és altre que el de fer experiència de la responsabilitat personal davant d’uns fets, d’unes accions o d’unes actituds punibles. El camí no es altra que el mateix que hem de recórrer en el sagrament de la penitència: Reconeixement de la culpa, satisfacció per la penitència imposada i propòsit d’esmena; tot el procés si manca un d’aquest elements deixa de tenir validesa i es converteix en una simple rutina poc o gens efectiva. Si bé és cert que l’home és l’únic animal que ensopega amb la mateixa pedra, no per això hem d’anar posant-nos pedres al camí o cercant-les allí on estiguin per ensopegar-hi conscientment, voluntàriament. En paraules del Papa Francesc, que aquest tema el tracta abastament: «El cristià que resa demana a Déu abans de res que li perdoni les seves ofenses, és a dir els seus pecats, el mal que fa. Aquesta és la primera veritat de cada oració: encara que fóssim persones perfectes, encara que fóssim sants cristal·lins que no es desvien mai d’una vida de bé, som sempre fills que li deuen tot al Pare. L’actitud més perillosa de tota vida cristiana quina és? És la supèrbia. És l’actitud de qui es col·loca davant de Déu pensant que sempre té els comptes en ordre amb Ell: el superb creu que ho fa tot bé.» (Audiència General 10 d’abril de 2019).

L’afebliment de la consciència de pecat és un vertader mal que afligeix a la nostra societat i també afecta als cristians, als religiosos, als monjos. Banalitzem la falta i la culpa, mirem de buscar-li justificació i a la fi de restar-li importància, quan no de treure-li del tot. Ni la mateixa Església en el seu conjunt està lliure d’aquest mal. Aquests dies es parla molt d’accions proactives, reactives o inactives i és cert que greus mals afecten a l’Església perquè molts o tots els qui la integrem no obrem bé, faltem, pequem. Certament l’Església està sinó en el punt de mira, sí en el centre d’atenció de l’opinió pública i qualsevol cosa que l’afecti té una projecció molt superior a la que afecta a un altra col·lectiu o grup. Per això mateix no podem deixar passar per alt les nostres males accions, no les podem deixar impunes i no tant per punir-les simplement, sinó per guarir les ferides que ocasionen, sobretot quan aquestes les infligim als més febles. L’Església no peca, cert, però els qui la formem pequem, també és ben cert això. Per això mateix quin sentit té negar l’evidència? Quin sentit té recórrer al “i tu també” o al “i tu més”? Quin sentit té inactuar quan tard o d’hora caldrà actuar? Com escriu el Papa Francesc en la seva Carta al Poble de Déu de 20 d’agost de 2018: «El dolor d’aquestes víctimes és un gemec que clama al cel, que arriba a l’ànima i que durant molt de temps va ser ignorat, callat o silenciat. Però el seu crit va ser més fort que totes les mesures que el van intentar silenciar o, fins i tot, que van pretendre resoldre’l amb decisions que van augmentar la gravetat caient en la complicitat. Clam que el Senyor va escoltar demostrant-nos, una vegada més, de quina part vol estar. El càntic de María no s’equivoca i continua murmurant-se al llarg de la història perquè el Senyor es recorda de la promesa que va fer als nostres pares: «Dispersa als homes de cor altiu, derroca als poderosos del soli i enalteix als humils, omple de béns als pobres i els rics se’n tornen sense res (Lc 1,51-53), i sentim vergonya quan constatem que el nostre estil de vida ha desmentit i desmenteix el que recitem amb la nostra veu.»

Podem pensar que les faltes les cometen els altres, que nosaltres potser sí que cometem alguna falta menor, però que vaja que és molt menor. No és pas així, entre tots plegats de pensament, paraula, obra o omissió embrutem l’Església de Crist. Com deia l’aleshores Cardenal Ratzinger al Via Crucis al Coliseu de l’any 2005: «Quanta brutícia hi ha a l’Església entre els qui, pel seu sacerdoci, haurien d’estar completament lliurats a ell! Quanta supèrbia, quanta autosuficiència! Que poc respectem el sagrament de la Reconciliació, en el qual Ell ens espera per a aixecar-nos de les nostres caigudes!»
Tot això ens ha de provocar vergonya, dolor i penediment, mai indiferència, mai la temptació de caure en el negacionisme del mal. Sant Benet això ho sap molt bé i aquest seu codi penal no cerca altra cosa que la regeneració de la comunitat i la recuperació del germà que ha faltat, però recuperant-lo plenament guarit, es a dir plenament contrit. Aquí no s’hi val el “no n’hi ha per tant” o el “al cap i a la fi, això ha passat sempre”; la brutícia cal sanejar-la, el pecat cal esmenar-lo i per això cal en primer lloc reconèixer la culpa, en segon lloc satisfer-la, en tercer lloc esmenar-se i en quart lloc i més important que cap altra «no desesperar mai de la misericòrdia de Déu.» Sempre és millor reconèixer-nos nosaltres mateixos pecadors; en primer lloc perquè així ja portem feta una part del camí cap a la reconciliació, la contricció, en segon lloc perquè ser acusats pels altres pot ser molt més humiliant i en terrer lloc perquè a Déu res li podem ocultar. No sigui cas que qualsevol dia d’altres vinguin a passar-nos comptes i a posar-nos vermells per la nostra inacció, que pot acabar essent el pitjor de tots els pecats. Com escriu Aquinata Böckmann es tracta de guarir els individus i les comunitats, de reconciliar-nos amb Déu i no hi pot haver res de més important que conservar l’amistat amb Déu.

Escriu sant Climent primer de Roma als cristians de Corint: «procurem, amb deler fervent, ser comptats entre els qui esperen la seva vinguda. I com ho podem aconseguir, estimats germans? Si unim, amb tota la nostra fe, la nostra ànima a Déu, si busquem sempre amb diligència el que és agradable i acceptable als seus ulls, si posem a la pràctica allò que està d’acord amb la seva voluntat i seguim el camí de la veritat, si rebutgem de la nostra vida qualsevol mena d’injustícia, malesa, avarícia, malícia i frau, crítica i murmuració, odi a Déu, supèrbia, presumpció, vanaglòria i falta de sensibilitat per acollir. Perquè els qui no fan tot això es fan odiosos a Déu; i no solament aquells qui no ho fan, sinó també els qui ho consenten i aplaudeixen.»