LA HUMILITAT: EL SISÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,49-50

49 El sisè graó de la humilitat és quan el monjo s’acontenta amb la cosa més baixa i més abjecta, i, per a tot allò que li encomanen, es té per un operari inhàbil i indigne, 50 dient-se a si mateix amb el profeta: «He quedat reduït a no res i no sé res; m’he tornat davant vostre com un animal de càrrega, però jo sóc sempre amb vós».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents!» (Fl 4,4).

Les paraules de l’Apòstol als Filipencs semblen avui oportunes tant més quan sant Benet fa servir la paraula “acontentar-se”, en la versió llatina contentus sit monachus, i és que acontentar-nos no és fàcil, més aviat és difícil i no cal arribar a coses baixes i abjectes perquè si algunes tasques o encàrrecs no ens venen de grat ja fem nosaltres per qualificar-les, com qualsevol altra cosa que ens vingui a desgrat, amb aquesta etiqueta. La nostra societat no es massa propensa a acontentar-se amb res i això evidentment com en tantes altres coses acaba per arribar als monestirs, que no som sinó un reflex de la nostra societat perquè no som pas àngels baixats del cel sinó simples mortals com qualsevol altre. Potser l’única diferència és que a nosaltres ens demanaran més quan ens arribi l’hora del judici, perquè evidentment no podem al•legar desconeixement. Si alguna cosa escolten les nostres orelles cada dia són els consells evangèlics i la Regla i ambdós ens instrueixen en un sentit concret, el seguiment del Crist i no pas el dels nostres propis volers. Vet aquí doncs que a qui s’acosta all monestir, masses vegades amb una pressa inusitada per cremar etapes, li costa, i molt, entendre l’esperit de la Regla, entendre que hi ha coses aspres, feixugues fins i tot baixes i abjectes i que el camí és al començament forçosament estret i no vol pas dir això que després s’eixampli, ans al contrari segueix essent estret però el que ha de succeir és que nosaltres ens acostumem a l’estretor del camí, a caminar pel camí estret que no s’eixampla fins a arribar a la vida eterna havent passat el judici. És com la mateixa vida on hi pot haver estretors a la infància, a la joventut, a la maduresa i a la vellesa; hi ha qui les troba en cada etapa de la vida i hi ha qui, sortós ell, gaudeix de cada fase com un regal de Déu. És per aquí per on va sant Benet, per considerar-ho tot gràcia, regal de Déu i si Ell ens estima, i ens estima perquè és amor, res de dolent pot voler de nosaltres i tal volta som nosaltres els que ho mirem amb mals ulls, amb ulls massa humans.

«Germans, estigueu contents, refermeu-vos, exhorteu-vos, tingueu uns mateixos sentiments, viviu en pau, i el Déu de l’amor i de la pau serà amb vosaltres.» (2 Co 13,11)

Segueix escrivint l’Apòstol, ara als cristians de Corint, i voler viure en pau no és pas un mal programa de vida; sovint a Laudes demanem al Senyor de tenir un dia de pau amb tothom i tant de bo fos així sempre. Però per arribar-hi cal que hi posem de la nostra part perquè si qualsevol cosa que ens encomanen o ja tenim encomanada la considerem més baixa i abjecte que la que té encomanada un germà nostre doncs poca pau tindrem, serà escassa sinó nul•la. Ens hi ajuda o ens hi ajudaria tenir-nos per operaris inhàbils i indignes; no com una postura verbal sinó sentint-ho al fons del cor, sincerament. Això ens permetria reconèixer la gràcia de Déu que actua en nosaltres amb molta més claredat que potser no ho fem habitualment. Com diu sant Benet al pròleg de la Regla «per a allò que no pot en nosaltres la natura, preguem al Senyor que vulgui atorgar-nos l’ajut de la seva gràcia». (RB Pròleg 41). Però a vegades, Déu no ho vulgui, si que considerem operaris inhàbils i indignes, però no pas a nosaltres mateixos sinó als altres, qui sap sinó a tots els altres. Això ens porta, com diu també sant Pau, a posar-nos on no ens demanen: «És que sentim a dir que alguns de vosaltres viuen desvagats, sense treballar i ficant-se on no els demanen. A tots aquests, els manem i els recomanem en nom de Jesucrist, el Senyor, que treballin.» (2Te 3,11) Potser a vegades no és ben bé que no treballem o que no tinguem encomanat un treball sinó que ens abelliria la responsabilitat d’un altre, però quina llàstima, no ens l’ha encomanat l’abat o no ens l’ha confiat la comunitat. Perquè de mestre de novicis n’hi ha un, de mestre de cor n’hi ha un, de cellerer n’hi ha un, de sagristà n’hi ha un, de cuiner responsable n’hi ha un, d’hostatger n’hi ha un i així en cada degania. Què hem de fer doncs? Doncs simplement primer que res complir amb la nostra vida de pregària i de treball amb constància, mirant de no faltar a cap part de l’Ofici Diví, mirant alhora d’atendre la nostra responsabilitat el millor possible, amb totes les nostres forces, responsablement, generosament i sense posar-nos on no ens demanen; si hi ha res que creguem que és oportú comunicar al superior exposar-li els motius de la nostra inquietud amb paciència i oportunament, no pas amb orgull o resistència o contradicció com diu sant Benet al capítol 68 de la Regla (Cf. RB 68, 2-3). D’altra manera, per dir un exemple que de ben segur a ningú li ha passat pel cap de caure-hi, si crec que jo seria millor mestre de novicis, potser fins hi tot he demanat el lloc, Déu no ho vulgui perquè seria presumpció sinó orgull, doncs miro de dirigir a qui s’acosta al monestir amb la intenció d’esdevenir monjo i de reconduir-lo en un sentit sinó contrari sí divers a com ho fa el mestre de novicis. El resultat és previsible, el candidat en lloc de ser endinsat en l’esperit de la Regla queda desorientat en tant que cau en el parany de cercar d’escoltar al monjo que li regali les orelles i rebutjar el que li diu per endavant les coses aspres, sigui conscientment o inconscientment que ho fa, això a més en una etapa necessàriament difícil perquè es tracta de saber si Déu crida i no d’iniciar una mena de mercadeig de condicions per quedar-se al monestir. Això, evidentment, és ficar-se on no ens demanen; això, evidentment, és mirar de destruir uns mateixos sentiments; això, evidentment, és foragitar el Déu de l’amor i de la pau; això és, en definitiva, separar-se de Déu, com diu sant Benet en aquest sisè graó de la humilitat; per molt que ens creguem que són els altres els qui se n’allunyen. Perquè ai si és al inrevés i un altre envaeix la nostra competència, allí sí que hi ha el plor i el cruixir de dents.

«Viviu sempre contents.» (1 Te 5,16)

Escriu l’Apòstol als de Tessalònica. Viure sempre acontentant-nos amb el que tenim no és fàcil. I això no vol pas dir que no hàgim d’intentar sempre millorar nosaltres mateixos i el nostre servei a la comunitat, perquè aquest és també el nostre deure i no pas menor. Ens hi ajuda a viure contents mantenir sana i en condicions la nostra vida espiritual: la pregària, la Lectio, la lectura espiritual; amb puntualitat, amb fidelitat. Reconeixent sempre la gràcia de Déu que actua en nosaltres com el que és, gràcia, regal, do del Senyor que ens estima, però no a nosaltres sols, ens estima a tots, és Déu d’amor i de pau per a tots els qui ens envolten.

«Finalment, germans meus, viviu contents en el Senyor! A mi no se’m fa pesat d’escriure-us sempre les mateixes coses i, a més, tot això a vosaltres us referma.» (Fl 3,1)

Escriu l’Apòstol als Filipencs. Tant de bo també a nosaltres obrir-nos a la Paraula de Déu, escoltar la Regla i les paraules dels Sants Pares, ens refermi, perquè tot i que sempre siguin les mateixes coses, mai no acabem d’acollir-les en la seva totalitat i plenitud. Obrint el nostre esperit a Déu, tot allò que se’ns presenta baix i abjecte qui sap si pot esdevenir als nostres ulls regal de Déu. Viure descontents amb el que tenim, amb el que hem rebut no fa sinó allunyar-nos de Déu i treure’ns la pau. Escriu Aquinata Böckmann respecte a aquest capítol: «Quan podem dir que hem acomplert completament el nostre deure? Quan hem respost de manera adequada a la crida de la gràcia? Per honestedat, estem obligats a reconèixer que restem sempre per sota de les expectatives del Senyor.»