De la Regla de sant Benet
Capítol 7,60-61
60 L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i
sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i
sense esclats de veu, 61 tal com està escrit: «El savi es fa conèixer per les
poques paraules».
Comentari del P. Rafel Barruè, prior de Poblet
“L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo en parlar”. Pensem en l’economia
en el parlar. Parlar molt esgarria, pots fàcilment caure en la murmuració, la
crítica, la burla, la broma pesada, l’insult i el maltractament. I això, és més
l’escala de la supèrbia que la de la humilitat.
De vegades els monjos sembla que ens equivoquem d’escala sense adonar-nos. Per
això, ens cal romandre desperts. Desperts al que ens ve al davant.
El qui es presenta davant nostre sempre hem de pensar que és el Crist, que ve
al nostre encontre, i ens vol bé, ens vol donar la pau i beneir.
Per això, per al monjo és tant fontal el tenir Crist sempre present en la
persona inesperada que de cop i volta ens sobta al davant.
Cal acceptar-la, parlar suaument, amb gravetat, dir les coses clares i netes.
Els graons de la humilitat ens ensenyen a seguir el Crist. Sempre
serà el nostre model d’humilitat i d’obediència fins a la mort.
Nosaltres no podem ser humils sense una obediència sense espera. I quan hom
obeeix sense ganes d’obeir, això encara el fa créixer en humilitat.
Perquè de vegades caiem en una mena d’autoafirmació, que ens fa oblidar
humilitat i obediència, i ens porta a realitzar-nos a nosaltres mateixos caient
en una mena de sarabaïtes del segle XXI, que com els antics tenen per llei la
satisfacció dels seus desigs.
Evidentment aquestes persones no poden obeir ningú, fan el que els dona la
gana. Però
això sempre comporta el risc d’abandonar la Regla per la qual hem professat,
per viure com a monjos.
I això, comporta una sortida espiritual del monestir primerament i després de
vegades es materialitza en un abandonament de la vida comunitària. Perquè la
persona ha mort a la vida que havia vingut a viure.
Cal romandre desperts i no equivocar-nos d’escala. Amb l’escala de la humilitat
tots guanyem, amb l’escala de la supèrbia tots perdem.
diumenge, 14 d’abril del 2024
LA HUMILITAT: L’ONZÈ GRAÓ
diumenge, 7 d’abril del 2024
LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,35-43
35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en
dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li
facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant
ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri
fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el
Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel
Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen:
«Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39
I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en
totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també
l’Escriptura diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet
passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany;
heu posat tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal
estar sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els
nostres caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en
les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten
també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot;
requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els
falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.
Comentari del P. Rafel Barruè, prior de Poblet
«El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en
dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li
facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència».
En aquest quart graó sant Benet ens porta a la nostra vida pràctica, la vida
pràctica de cada dia, en el quefer diari del monjo, en la pràctica de l’obediència.
Perquè, el monjo viu una vida d’obediència. Obediència a Déu, sempre, mani qui
mani.
Però, de vegades en la nostra vida ens podem sentir ofesos, humiliats, mal
tractats, i ací entra el treball del monjo amb l’actitud de la paciència, sense
dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència.
És a dir, el monjo ha d’entrenar-se a no perdre el do de la pau, que Jesús ens
està dient en cada evangeli de la resurrecció. Cada vegada davant els deixebles
Jesús els dona la pau: «la pau sigui amb vosaltres».
Nosaltres podem perdre la pau amb facilitat, per això ens convé practicar la
paciència assíduament, sense dir res, amb convicció. Sant Benet ens diu: «i,
aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: El qui
es mantindrà ferm fins a la fi, se salvarà. I també: que el teu cor no
defalleixi, i aguanta el Senyor.»
Tot ha de ser per el Senyor. La nostra vida és per el Senyor, amb el Senyor, en
el Senyor. El nostre treball és per al Senyor, la nostra pregària és per al
Senyor. I és per el Senyor que tenim l’esperança, l’esperança de la recompensa
divina.
Perquè aquesta vida és de pas cap a la casa del Pare. I ara ens convé la prova.
«Ens heu provat. Déu nostre, com la plata, ens depuràveu al foc». Aquests dies
de la nostra vida són per depurar les nostres mancances i hem de ser conscients
que de mancances en tenim a desdir.
Per això, ens hem d’alegrar quan sofrim humiliacions perquè és la porta per on
podrem accedir al Pare del cel.
Aquests dies de Setmana Santa cantàvem: Crist patí per nosaltres, es feu
obedient fins a la mort i una mort de creu. Aquest és l’exemple a seguir si
volem viure aquesta escala de la humilitat que sant Benet ens proposa.
Mai per mai, el monjo ha de fer el paper de botxí, amb la burla, l’insult,
maltractant al seu germà.
I per això també, hem d’aprendre a beneir tothom, i els qui ens volen mal més
encara. Així amb l’apòstol sant Pau aguanten els falsos germans i la persecució
i beneeixen els qui els maleeixen.
Paciència, obediència, fermesa, benedicció per viure en el camp de la
humilitat. La humilitat que és la nostra porta del cel.
dilluns, 1 d’abril del 2024
L’OBEDIÈNCIA
De la Regla de sant Benet
Capítol 5
1 El primer graó d’humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta
obediència és pròpia d’aquells qui res no s’estimen tant com el Crist. 3 Per
raó del sant servei que han professat, o per por de l’infern i per la glòria de
la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés
Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d’aquests que diu el Senyor:
«Així que m’ha sentit, m’ha obeït». 6 I també diu als mestres: «Qui us escolta
a vosaltres, m’escolta a mi». 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l’instant les
seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que
tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a
punt d’obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un
sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes
dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu.
10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen
aquell camí estret del qual diu el Senyor: «És estret el camí que mena a la
vida»; 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i
desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d’un altre, vivint en
comunitat, desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen en
pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: «No he vingut a fer la meva
voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 14 Però aquesta mateixa obediència
només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui
acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant.
15 Perquè l’obediència que es presta als superiors a Déu es presta, ja que ell
ha dit: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 16 I cal que els
deixebles la prestin de bon grat, perquè «Déu estima el qui dóna amb alegria». 17
Que, si el deixeble obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només
dins el cor, 18 encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà agradable
a Déu, que veu el seu cor que murmura, 19 i, per una obra feta així, no
aconsegueix cap recompensa, ans incorre en la pena dels murmuradors, si no se’n
corregeix i en dóna satisfacció.
Comentari del P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Pare nostre, que esteu en el cel: sigui santificat el vostre nom; vingui a
nosaltres el vostre Regne; faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa
en el cel.
Facis la vostra voluntat. No la meva, ni la del veí, la vostra voluntat. Ací
rau l’obediència que sant Benet ens està exhortant. Obediència que si ens
endinsem en la seva arrel llatina amb el verb oboedio (obeir) ens trobem
amb un ventall de significats que ens ajuden a entendre més la qüestió de l’obediència
en la Regla de sant Benet.
El diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, el verb oboedio (obeir), ens
ho tradueix amb aquests significats:
1. Donar escolta a, prestar crèdit a (algú).
2. Obeir, acatar, creure, fer cas de, ajustar-se a, respondre a.
3. Plegar-se a, estar sotmès a, ésser esclau de.
Així, l’ obediència sempre és a algun altre, i es troba íntimament unida a l’escolta.
Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull
de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica. Ja en el primer
verset del pròleg sant Benet ens introdueix al camí de l’escolta lligat amb l’obediència,
l’obediència a la voluntat de Déu. Facis la vostra voluntat.
El monjo ha de ser responsable de saber parar-hi l’orella del cor. El monjo ha
de ser responsable d’acollir de bon grat allò que és la voluntat de Déu. El
monjo ha de ser responsable en posar en pràctica la veu del qui mana. I així,
com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel
deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa
del temor de Déu.
Tot això, podrà ser així, si hi ha deler per la vida eterna, si vivint en
comunitat, ens escoltem, i no volem posar per endavant els nostres propis
gustos i desigs, sinó que entenem que l’obediència que es presta als superiors
és a Déu a qui s’obeeix.
I la pregària és un molt bon instrument per discernir la voluntat de Déu, per
no dir l’únic.
Faci’s la vostra voluntat Senyor, i que mai caigui en l’enduriment del meu cor,
sinó que sempre sigui prompte a escoltar, acollir i respondre de bon grat tots
els vostres manaments.
diumenge, 17 de març del 2024
QUE NINGÚ NO S’ATREVEIXI A PEGAR ARBITRÀRIAMENT A UN ALTRE
De la Regla de sant Benet
Capítol 70
1 Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se, 2 i així establim
que a ningú no li sigui permès d’excomunicar o d’assotar cap dels seus germans,
llevat d’aquell a qui l’abat li n’hagi donat l’autorització. 3 «Els que hi
manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin». 4 Els
infants, fins a l’edat de quinze anys, que estiguin sota la guarda i la
correcció amatent de tots; 5 però també això s’ha de fer amb molta mesura i
ponderació. 6 El qui d’alguna manera s’atreveixi amb els de més edat sense
autorització de l’abat o es desfogui sense discreció contra els infants, que
sigui sotmès al càstig de regla, 7 perquè està escrit: «El que no vulguis per a
tu, no ho facis a ningú».
Comentari del P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Cal mesura en tot. Davant del vici d’excedir-se, la virtut de la moderació. «El
que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú». La qüestió és tractar a l’altre
com a tu t’agradaria que et tractessin.
¿Qui té permís per pegar a un altre? Sembla que això d’excedir-se no s’ha ve
amb la comunitat monàstica, on l’únic objectiu és l’AMOR a Déu i als germans.
Però, alguna cosa va veure sant Benet que el va portar a regular aquest aspecte
de la vida comunitària. Nosaltres podem pensar que això actualment és
impossible que passes. En quin cap cap que un monjo pegui arbitràriament a un
altre? No som tots fills del mateix Pare?
Però, ha passat, passa i passarà. Perquè la ràbia ves a saber perquè, pot
saltar com una llebre sobre el germà que tens al davant. Cosa absurda i nècia,
que com foc devorador crema i arrasa tot el que hi ha al davant.
Cal misericòrdia, cal misericòrdia, perquè ens hem de fer testimonis del Crist.
Som a l’hospital, de vegades a la UCI, a nivell espiritual. I tal vegada les
reaccions, jo diria que sempre van lligades al cor, a la noblesa i a la bellesa
del cor amatent.
Si el cor perd l’amor, si perdem la bellesa de la nostra intrínseca relació
amorosa amb Déu, que és Pare, Fill, Jesucrist i Esperit Sant defensor, si
perdem la connexió amb la Santíssima Trinitat, les influències del pecat
floriran a flor de pell, sigui amb renecs, amb insults, amb les mans, amb els
peus, perquè l’ego propi de cadascú, no pot suportar l’altre.
Estem vivint la Quaresma, un temps preciós per reconèixer les faltes,
afanyeu-vos a perdonar, afanyem-nos tots perquè encara tenim aquests dies de
treva.
diumenge, 10 de març del 2024
L’ORDRE DE LA COMUNITAT
De la Regla de sant Benet
Capítol 63
1 Al monestir conservaran els seus llocs segons el dia que hi van arribar,
segons el mèrit de vida que els distingeix o segons que ho hagi establert l’abat.
2 Que l’abat, però, no pertorbi el ramat que té encomanat ni disposi res
injustament, com si pogués usar d’un poder arbitrari; 3 sinó que pensi sempre
que haurà de donar compte a Déu de totes les seves decisions i de tots els seus
actes. 4 Per tant, segons l’ordre que ell hagi establert o que els germans
tinguin ja d’ells mateixos, s’acostaran a rebre la pau i la comunió, entonaran
els salms i estaran al cor. 5 I que enlloc absolutament l’edat no creï
distincions ni preferències en l’ordre, 6 perquè Samuel i Daniel, tot i essent
nois, judicaren els ancians. 7 Per això, llevat d’aquells que, com hem dit, l’abat
hagi promogut per raons serioses o hagi posposat per motius concrets, tots els
altres es col·locaran tal com van entrant al monestir; 8 així, per exemple, el
qui hagi arribat al monestir a l’hora segona, consideri que és més jove que
aquell que ha arribat a la primera hora del dia, de qualsevol edat o dignitat
que sigui, 9 mentre que, als infants, tothom els farà observar la disciplina en
totes les coses. 10 Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més
antics que estimin els més joves. 11 En la manera d’anomenar-se, que no es
permeti a ningú de cridar un altre pel nom tot sol, 12 sinó que els més grans
donaran als més joves el nom de “germans”, i els joves als seus ancians, el de
“nonnus”, que indica la reverència deguda a un pare. 13 L’abat, ja que hom creu
que fa les vegades del Crist, l’anomenaran “senyor” i “abat”, no perquè ell s’ho
hagi pres, sinó per honor i amor del Crist. 14 Però que ell en sigui conscient
i es comporti de tal manera que es faci digne d’aquest honor. 15 A qualsevol
banda que es trobin els germans, el més jove demanarà la benedicció al més
gran. 16 Quan passa un de més gran, que s’aixequi el més jove i li ofereixi de
seure, i que el jove no gosi asseure’s amb ell, si el més ancià no li ho diu,
17 perquè es compleixi el que està escrit: «Avanceu-vos mútuament a
honorar-vos». 18 Els nois petits i els adolescents, a l’oratori i a la taula,
mantindran els seus llocs amb disciplina; 19 a fora i allà on sigui, que
estiguin també subjectes a vigilància i disciplina, fins que arribin a l’edat
del seny.
Comentari del P. Rafel Barruè, prior de Poblet
«Segons el dia que hi van arribar, segons el mèrit de vida que els distingeix o
segons la decisió de l’abat».
Tres possibilitats en l’ordre de la comunitat. Nosaltres n’estem usant dues
possibilitats actualment: La primera, tal com vam entrar al monestir, al
menjador, a la sala capitular; i la tercera, per decisió de l’abat, al cor per
motius del cant.
No usem la segona possibilitat: «Segons el mèrit de vida que els distingeix».
Però, si que ens convé, amb humilitat, meditar, si fos així, pel mèrit de vida:
Quin lloc ocuparia?
«Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més antics, que estimin
els més joves». Sant Benet ens ensenya a relacionar-nos amb honor i estima,
perquè estem en la casa del servei del Senyor, i sempre en l’altre germà estàs
honorant i estimant Crist mateix.
«Avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres», (la mateixa cita de sant Pau
reapareix en el capítol 72, el bon zel).
Això, no ens estarà indican com sant Benet insistia en el bon tracte entre uns
i altres, joves i vells, monjos experimentats i novicis?
Ens cal obrir els ulls de la fe, més encara, per reconèixer i valorar l’altre,
que sols Déu és qui la posat al teu davant.
Ja, sant Benet ho veia, que el monjo, aquell que s’ha separat del món per viure
de cara a Déu, i no més caminant cap a Déu, de vegades pot oblidar-se del
principal manament: ESTIMAR DÉU I EL PROISME. I pot oblidar-se dels altres
germans de comunitat, que també estan en el mateix camí caminant cap a Déu.
El monaquisme de sant Benet, no és una camàldula, ni una cartoixa, no, no. Sant
Benet en el capítol primer ens parla de la vida cenobítica, el monjo que viu en
comunitat.
Què és per a mi viure en comunitat? Uns i altres, moments de silenci, pregària,
litúrgia comunitària, treball quotidià, moments d’esbarjo i recreació,
compartir el refer-se amb l’aliment de cada dia, avançar en el camí de l’evangeli,
contemplar la bellesa de Déu en la creació i com a corona de tot això, celebrar
el memorial del Senyor Jesús, en comunió amb tota l’església catòlica.
Què és per a mi viure en comunitat? Pregunta que ens l’hauríem de fer sovint.
Quin lloc ocuparia? Pregunta que ens regularia la nostra relació amb Déu.
En l’ordre de la comunitat és important ser conscients que estem vivint, cara a
cara, des de la pregària, el treball i tot el quefer diari, estem vivint, la
nostra relació amb Déu.
Ell és l’únic que sap el mèrit de la teva vida.
diumenge, 3 de març del 2024
LA TAULA DE L’ABAT
De la Regla de sant Benet
Capítol 56
1 A la taula de l’abat hi haurà sempre els hostes i els pelegrins. 2 Però
quan no n’hi hagi, estarà a la seva facultat de cridar els germans que vulgui.
3 Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre.
Comentari del P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Hem de tenir present que l’Abat fa les vegades del Crist al monestir.
La Taula ens suggereix compartir el menjar, l’aliment, el nodriment del cos, i
de vegades de l’esperit, al escoltar les lectures de la Bíblia i d’altres
llibres.
Sant Benet sembla que vol que l’abat no mengi mai sol: «Hi haurà sempre».
Vol el sant que la taula sigui el lloc per compartir.
Compartir amb els hostes, peregrins, transeünts, o germans monjos.
A Poblet la disposició de les taules és la que hi ha majoritàriament en un
refectori medieval.
A Montserrat, la taula de l’Abat amb el seu disseny amb els dos braços,
manifesta, simbolitza, i ho fa palès físicament aquest fet d’acollir al voltant
de la taula de l’Abat els hostes i peregrins.
Allò que diu la Regla queda clar amb un cop d’ull.
Nosaltres ací a Poblet hem d’obrir una mica més el nostre camp visual en el
nostre refectori per veure el conjunt de les taules, disposades en forma d’u. L’Abat,
o el superior, al mig, els monjos als costats, els hostes, els transeünts, i en
ocasions algunes visites en la taula de la presidència.
La qüestió, és que en el mateix lloc i a la mateixa hora que menja l’abat, el
qui fa de Crist en el monestir, mengen els hostes, pelegrins i monjos i els
convidats que hi hagi.
Cal dir, que això fa molta impressió la primera vegada en l’hoste.
Nosaltres però, hem de saber que cada hoste, cada convidat, cada transeünt, com
diu el capítol 53, ha de ser acollit com el Crist:
v. 1: Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja
que ell un dia dirà: Era foraster i em vau acollir.
v. 7: Que adorin en ells el Crist, que és el qui reben.
v. 8: Un cop rebuts els hostes, els duran a pregar, i després el superior, o
aquell a qui ell ho encomani, s’asseurà amb ells.
v. 9: Que es llegeixin davant l’hoste la llei divina, perquè s’edifiqui, i que
el tractin amb tota humanitat.
Així, la taula de l’abat i la presència de forasters ens porta a saber aprendre
a compartir el que tenim, en el menjar, el que vivim en el quotidià i el que
som com a monjos.
Perquè de tot això l’hoste i pelegrí en surti edificat gràcies al nostre
testimoniatge.
Acollir, compartir i edificar, són els tres verbs que des d’aquest capítol de
la Regla, la taula de l’abat, com a monjos hem de tenir present davant dels
hostes, convidats i transeünts i que sempre és el Crist qui rebem.
dijous, 29 de febrer del 2024
AL·LOCUCIÓ DEL P. ABAT OCTAVI VILÀ AMB MOTIU DEL SEU NOMENAMENT COM A BISBE DE GIRONA
Poblet, sala capitular, 29 de febrer de 2024
Estimats germans de comunitat,
En primer lloc disculpeu la urgència en convocar-vos avui ara i aquí, però és
deguda a circumstàncies que s’escapen a la meva voluntat i depenen d’altres
dinàmiques eclesials. Us he convocat aquí a la Sala Capitular pel fort
simbolisme que té per a nosaltres aquest lloc. Aquí vestim l’hàbit, aquí fem la
professió temporal i si és el cas la renovem, aquí fem la promesa d’obediència
prèvia a la professió solemne i aquí escoltem dia rere dia la Regla del nostre
Pare sant Benet i setmanalment els comentaris de l’abat. Aquí també hem vetllat
fa poc dies encara el cos del nostre estimat P. Abat Josep, perquè aquest lloc
està molt vinculat a la figura de l’abat, aquí són elegits els abats com jo ho
vaig ser el tres de desembre de 2015. Per això avui ens trobem aquí reunits
perquè el que us haig de comunicar és també solemne i important per a mi i crec
que també per a tots i cadascun de vosaltres i per la comunitat en general.
El Senyor ens crida, n’estem certs; ens ha cridat a tots a seguir-lo pel camí
estret de la vida monàstica i qui sap si ens hi vam resistir a seguir-lo o si
ens calgué ajuda d’algú per a discernir que és el que el Senyor volia de
nosaltres. Recordo el meu procés de discerniment que durà un temps. Jo que
coneixia des de ben petit aquesta comunitat i aquest lloc, que havia tractat
amb profunditat amb molts dels monjos que avui ja no ens acompanyen i de manera
molt especial al P. Abat Maur Esteve, de fet vaig començar a sentir la crida a
incorporar-me a aquesta comunitat de la mà de l’abat Josep, amb ell i com a
secretari de la Germandat vaig descobrir la Lectio divina i fou ell qui m’ajudà
a discernir que volia el Senyor de mi. No fou pas una decisió fàcil ja que les
pressions familiars, laborals i socials o de l’entorn més proper a mi,
intentaven de temptar-me i d’allunyar-me de la crida. Però Déu ho pot tot i si
Ell vol i algú ens ajuda a discernir la seva voluntat, la força necessària per
a tirar endavant ens ve sobreafegida, és la gràcia de Déu que actua si li
deixem l’espai necessari. Els inicis de la meva vida monàstica es veieren aviat
afectats per una malaltia, feliçment superada però que ha quedat ja per sempre
més com un moment també fort de relació amb el Senyor i molt especialment amb
la comunitat, des de l’abat Josep fins als companys de noviciat vaig sentir
proximitat, afecte i escalfor i això m’ajudà i molt a superar aquesta prova no
tant sols física sinó també moral i espiritual i mai no us podré agrair prou el
vostre escalf. Quasi tot just acabats els estudis de teologia em vau elegir
abat i em confirmareu com a tal sis anys després. Foren també moments per a
discernir que volia Déu de mi, malgrat la migradesa de les meves forces, de les
meves febleses tant físiques com morals i dels meus defectes de fàbrica, com
els definia l’abat Maur Esteve. En aquells moments també vaig tenir qui m’ajudés
i ho concreto en tres monjos: El P. Abat Josep, el P. Lluc i el mateix P. Abat
General Mauro-Giuseppe, ells em van ajudar a vèncer pors i a reconèixer la
voluntat de Déu en la vostra decisió.
Ara us haig de dir que fa pocs dies vaig rebre una comunicació que primerament
em va trasbalsar, han estat uns primers dies de lluita, d’agonia, en el sentit originari
del terme. Com en el relat de la vocació de Samuel (Cf. 1Sa, 3) vaig creure
sentir primer una veu humana i veia en qui em comunicava la novetat no pas al
Senyor sinó a un nou Elí. La pregària ha estat un element decisiu per a
discernir i de nou algú, l’únic a qui se m’havia autoritzat a comunicar la
notícia, m’ajudà a discernir i em feu reconèixer de nou la veu del Senyor en
aquella proposició i que la resposta no podien ser excuses o pretextos, l’única
resposta tenia que ser: «Parla, que el teu servent escolta.» (1Sa 3,10).
Ens ho diuen les nostres Constitucions i ho hem escoltat fa ben pocs dies aquí
mateix, així l’article 24 diu: «El vot d’obediència que professem amb esperit
de fe i d’amor per seguir Crist, obedient fins a la mort, ens obliga a sotmetre
la nostra voluntat als Superiors legítims, que actuen en lloc de Déu quan manen
d’acord amb les nostres Constitucions. L’obediència significa, abans de tot, un
cor obert per a rebre els estímuls de l’Esperit Sant, ja que Ell bufa on vol i
ens fa saber la voluntat de Déu de moltes maneres. La seva veu ens la
transmeten en primer lloc la veu de l’Església i la del propi Abat, a qui pel
vot volem prestar humilment obediència d’acord amb la Regla i aquestes
Constitucions, unint les forces de la intel·ligència i els dons de la voluntat
i de la gràcia en l’execució de les coses que ens mani i en el compliment de
les tasques que ens encomani. Però cal tenir present, sempre i on sigui, la
dignitat de la persona humana.» I l’article 25 § 2 afegeix: «Tots els monjos
estan obligats a obeir el Summe Pontífex, com a llur suprem Superior, també en
virtut del vincle sagrat d’obediència (c. 590, § 2).» I és aquest darrer cas el
que ara em fa dirigir-me a vosaltres.
El passat 5 de febrer vaig rebre una comunicació del Nunci del Sant Pare a
Espanya en la que em comunicava que el Papa Francesc havent-li arribat el parer
dels qui havia demanat l’opinió, havia pensat en mi com a bisbe. La primera
reacció fou d’incredulitat i de prevenció, la segona de por i de rebuig. Havent
demanat temps per a discernir i pregar i havent-me autoritzat a poder
consultar-ho amb algú, van començar uns dies d’intensa agonia, fins que amb l’ajut
de la pregària i del consell he vist de nou la voluntat de Déu. No és fàcil per
a mi fer aquest pas, vaig venir al monestir l’any 2005 amb la sensació d’haver
trobat una estabilitat que duraria fins al final de la meva vida i poc a poc hi
ha hagut noves crides i la necessitat de discernir sobre elles i de cercar
quina era la voluntat de Déu en cada moment concret.
Ara és el moment de demanar-vos perdó per tots els meus mancaments com a abat,
de pensament, paraula, obra i omissió. Perdó per si us he fet patir, si us he
exigit més del que calia o podíeu, perdó per si no us heu sentit prou
escoltats. Són les meves mancances que tant de bo em fessin exclamar com l’Apòstol
«quan sóc feble és quan sóc realment fort.» (2Co 12,10). Ara entre vosaltres hi
ha germans preparats, més d’un, i amb les qualitats suficients per a
succeir-me, confieu en el Senyor i Ell de nou us portarà a fer allò que cal fer
tal com estableixen les Constitucions de la nostra Congregació en aquests
casos.
Avui a les dotze del migdia la Santa Seu anunciarà públicament el meu
nomenament com a bisbe de Girona. Ho comunicarà la Santa Seu i al mateix moment
ho comunicarà a Girona l’administrador diocesà i aquí mateix a Poblet el senyor
Arquebisbe i jo mateix. Entraran en aquell moment per tant en vigor els
articles 90 i 91 de les nostres Constitucions que diuen: «Art. 90 El Prior
claustral exercirà la funció d’Abat en les coses espirituals i temporals; però,
quan la seu és vacant, no es pot fer cap provisió d’oficis i res no serà
canviat, llevat que s’hagin de prendre decisions importants o que hi hagi una
causa, declarada urgent pel Capítol conventual amb la majoria absoluta dels
vots, que ho exigeixi.» i «Art. 91 No es pot dir que constitueixi un canvi,
però, l’admissió al noviciat i a la professió, i donar lletres dimissòries per
als ordes sagrats, que són coses que es poden fer igualment quan la seu abacial
és vacant, observant d’altra banda tot el que d’acord amb el dret s’ha de
complir.» I també l’article 78 estableix: «Art. 78 § 1. Quan la seu abacial és
vacant per qualsevol causa legítima, el Prior, com més aviat millor, que avisi
el Pare Immediat, (...) Pertoca al Pare Immediat determinar el dia de l’elecció,
un cop escoltat el parer del Capítol conventual d’aquell monestir. – i - § 4.
En quedar vacant, per qualsevol causa, la seu del monestir de l’Abat President,
que el primer Assistent avisi l’Abat General, el qual farà el que calgui d’acord
amb les normes que s’exposen en els paràgrafs precedents.» El procediment doncs
està previst i el P. Abat General espera la comunicació oficial ja que de fet n’està
assabentat per mi mateix.
Ara puc dir com el cardenal Basil Hume en una ocasió similar: «necessito les
vostres pregàries i la vostra amistat. La bretxa que existeix entre allò que es
pensa i el que s’espera de mi i el que jo sé que soc és considerable i
espantosa. Hi ha moments en la vida en els que un home se sent molt petit i, en
tota la meva vida, aquest és un d’aquests moments. – I afegia - És bo sentir-se
petit perquè aleshores sabem que qualsevol cosa que fem és Déu qui la porta a
terme i no pas nosaltres.» (22 d’abril de 1974).
Dos darrers precs, el primer és que a les dotze sonin les campanes per demanar
l’ajut de Déu a la meva nova tasca i el segon que m’acompanyeu el diumenge 21 d’abril
a les 5 de la tarda en la meva ordenació episcopal i inici de ministeri a la
catedral de Girona. Ara us dic dues paraules gràcies i perdó. Gràcies a tots
per la vostra ajuda aquests vuit anys i escaig i permeteu-me que les doni de
manera molt especial i concreta al P. Prior, al P. Rafel, en qui he tingut el
primer dels col·laboradors i que sempre ha fet la seva tasca amb diligència,
lleialtat i honradesa. Gràcies per tot el que m’heu donat. Perdó per totes les
meves imperfeccions, que són moltes, i em teniu a la vostra disposició i ho
estic a la del nou abat per tot allò que us calgui i li calgui. Seguirem units
en Crist tot i la distància. Que el Senyor us beneeixi i us acompanyi i a mi m’ajudi
i m’empari. No us oblideu de pregar per mi, com jo ho faré per vosaltres.
Beneïm el Senyor.
diumenge, 25 de febrer del 2024
ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI O QUE ES TROBEN DE CAMÍ
De la Regla de sant Benet
Capítol 50
1 Els germans que tenen la feina molt lluny i no poden comparèixer a l’oratori
a l’hora deguda, 2 i l’abat comprèn que és així, 3 faran l’Ofici Diví allà
mateix on treballen, agenollant-se amb respecte davant Déu. 4 Semblantment, a
aquells que són enviats de viatge, que no els passin per alt les hores
prescrites sinó que les resin pel seu compte com puguin i no negligeixin de
satisfer la tasca de la seva servitud.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
El lloc on el monjo desenvolupa la seva vida és el clos del monestir. Així el
monestir esdevé per a nosaltres com el que Guillem de Saint-Thierry descrivia
per als cartoixans de Mont-Dieu, en aquest cas parlant-los de la cel·la: «La
cel·la no ha de ser, en cap cas, un lloc de reclusió forçada sinó un estatge de
pau. La porta tancada no significa amagatall, sinó retir. Aquell que té a Déu
per company mai està menys sol que quan està sol. Perquè llavors pot gaudir
lliurement de la seva alegria; llavors disposa de si mateix per a gaudir de Déu
en si i de si mateix en Déu» (Carta d’Or, 29-30). Però tots sabem per
experiència que en determinats moments o períodes de la nostra vida com a
monjos per motius d’estudi, de malaltia, per cuidar un familiar o per alguna
tasca concreta, podem estar un temps més o menys llarg fora del monestir. Què
queda llavors de la nostra vida de monjos? Ho deixem de ser per estar fora de
la clausura? Aquí en aquest capítol de la Regla sant Benet ens ve a dir que no
deixem pas de ser monjos per estar lluny del monestir i no poder comparèixer a
l’oratori a l’hora deguda, que encara que estem de viatge seguim mantenint la
nostra obligació de pregar, de ser fidels a l’Ofici Diví. Certament a vegades
se’ns pot fer més difícil o molt més difícil en algunes ocasions ser-ne fidels,
perquè l’ambient que ens envolta no facilita pas el recolliment. En aquest
aspecte citar tant sols un exemple ben proper en el temps, el nostre estimat P.
Abat Josep tot just ser ingressat a l’hospital el primer que va demanar va ser
el breviari per tal de poder seguir pregant l’Ofici Diví i també és cert que es
queixava de que el ritme hospitalari no afavoria un clima de recolliment i que
el que trobava a faltar especialment era el silenci. Requereix doncs un esforç
suplementari quan no estem al monestir mantenir aquest ritme de pregària,
segurament no el podem viure a les mateixes hores que quan estem amb la
comunitat, però ens cal esforçar-nos per no perdre aquest element que és
constitutiu, bàsic per a la nostra vida, podríem dir que fonamental per a la
nostra supervivència com a monjos i com a creients.
Sant Benet ens convida a no negligir aquest aspecte, a prioritzar-lo davant d’altres,
a no creure’ns que perquè som fora del monestir estem exempts d’aquesta
obligació. Però de fet viure-la com una obligació no és la millor manera de
viure-la. La pregària, l’Ofici Diví, és cert que és obligatori, així ho
estableix l’Església, per a tots els consagrats i tanmateix per a tots els
ministres ordenats. La Constitució Sacrosantum Concilium sobre la
Sagrada Litúrgia del Concili Vaticà II ens diu: «Per una antiga tradició
cristiana, l’Ofici diví està estructurat de tal manera que la lloança de Déu
consagra el curs sencer del dia i de la nit, i quan els sacerdots i tots
aquells que han estat destinats a aquesta funció per institució de l’Església
compleixen degudament aquest admirable càntic de lloança, o quan els fidels
oren juntament amb el sacerdot en la forma establerta, llavors és en veritat la
veu de la mateixa Esposa que parla a l’Espòs; més encara, és l’oració de Crist,
amb el seu Cos, al Pare.» (SC, 84). I també el Codi de Dret Canònic, el
text normatiu de l’Església per excel·lència, ens diu: «els sacerdots, i els
diaques que desitgen rebre el presbiterat, tenen l’obligació de celebrar tots
els dies la litúrgia de les hores segons els llibres litúrgics propis i
aprovats; i els diaques permanents han de resar aquella part que determini la
Conferència Episcopal.» (C. 276 §2,3). Les nostres mateixes Constitucions ens
diuen: «Tots els monjos tenen obligació d’assistir al cor, i els professos
solemnes de resar l’ofici privadament, quan no hi poden assistir.» (Article 27
§1).
Però tenint clar que hi estem obligats, no hem de viure-ho pas com una
imposició, de fer-ho així pregarem malament, no pas de grat i no ens serà de
massa profit espiritual, que és del que es tracta per damunt de tot. Si a part
de les circumstàncies que ens envolten, que poden no ser del tot favorables a
un clima de recolliment, hi afegim que preguem no pas de grat sinó per
obligació i amb poques ganes de complir-la, de fet ni tant sols complirem amb
el nostre deure. Hem de poder aplicar a l’Ofici Diví allò mateix que sant Benet
ens diu sobre l’obediència: «només serà acceptable a Déu i dolça per als homes,
quan el manament sigui acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni
murmurant o protestant.» (RB 5,14).
Sempre ens hem de posar la qüestió: per què preguem? Si responguéssim que per
obligació estaríem reconeixent que no ho fem de bon grat, sinó de mal grat. És
aquesta una pregunta que ens podem fer cada dia, quan sona la campana al matí,
o a la matinada millor dit, si ens ve de gust anar a l’Ofici Diví o bé intentem
buscar una excusa per a no anar-hi. Segur que sempre podrem dir-nos que estem
cansats, que hem dormit malament o que ens fa mal allò o això o que ens ve al
cap que aquell altre germà fa dies o setmanes que amb una excusa o pretext o
justificació similar està absent de l’Ofici. Aleshores si, Déu no ho vulgui,
caiem de manera injustificada en aquesta temptació i estem absents de l’Ofici
Diví ens pot venir al cap de suplir-ho per alguna altra pregària que sempre
cercarem més breu que no pas llarga. Ens ho diu sant Bernat en el cinquè graó
de la supèrbia quan parla de la singularitat i escriu que el monjo que cerca de
ser singular: «Li sembla més profitosa una breu oració particular que tota la
salmòdia d’una nit.» És la temptació que sempre ens ronda, que no acabem mai de
treure’ns de sobre, ser la nostra pròpia mesura, de fer-nos una regla a mida i
afegir-hi a més el menyspreu als altres germans. Quan de fet poder lloar al
Senyor en comunitat és un regal, un privilegi i això se’ns fa ben present quan
ho hem de fer de manera individual si treballem lluny de l’oratori o ens trobem
en camí. Què sentim aleshores? Alliberament per estalviar-nos l’obligació d’anar
al cor? O bé nostàlgia per no poder participar-hi? En paraules de sant Pau VI:
«En celebrar l’Ofici Diví, aquells que per l’ordre sagrat rebut estan destinats
a ser de manera particular el senyal de Crist sacerdot, i aquells que amb els
vots de la professió religiosa s’han consagrat al servei de Déu i de l’Església
de manera especial, no se sentin obligats únicament per una llei a observar,
sinó, més aviat, per la reconeguda i intrínseca importància de l’oració i de la
seva utilitat pastoral i ascètica.» (Laudis Canticum).
Visquem la pregària com quelcom vital per a nosaltres, com un element del que
no podem prescindir, com allò que és, un vertader aliment espiritual per a
nosaltres, sense el qual ens sentim mancats de quelcom que ens és fonamental
per a viure com a creients i com a monjos. Visquem-ho com una vertader regal de
Déu quan podem participar-hi en comunitat i quan, per la circumstància que
sigui, ens veiem obligats a pregar l’Ofici Diví allí on ens trobem, fem-ho amb
respecte davant de Déu. Com escriu sant Benet: «ja no per por de l’infern, sinó
per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts.» (RB 7,69) És
a dir no pas per obligació o per imposició que generen sempre un irrefrenable
desig de negligir-ho, sinó per amor a aquest moment privilegiat i fort de
contacte amb el Senyor. No és a Ell a qui hem vingut a buscar al monestir?
Doncs si és així, com podem desitjar d’esquivar l’encontre amb Ell en l’Ofici
Diví o en el contacte amb la seva Paraula? Com es diu a Sacrosantum Concilium,
que sempre en resar-ho, la ment concordi amb la veu, i per a aconseguir-ho
millor adquirim una instrucció litúrgica i bíblica més rica, principalment
sobre els salms que no és altra que la lectio divina (Cf. SC, 90).
diumenge, 18 de febrer del 2024
L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA
De la Regla de sant Benet
Capítols 49 i 48,14-25
49, 1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una
observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta
fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa,
aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes
les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de
tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la
compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies
alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries
particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú,
ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat
“amb goig de l’Esperit Sant”; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del
menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena
de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix,
que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu
consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà
tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10
Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat. 48,
14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de
dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en
allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un
volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums
s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o
dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es
dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona
sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit
per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així
-Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava,
que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres
escarmentin. 21
I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El
diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats
en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no
volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer,
perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha
d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la
feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25
L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Imposem-nos aquests dies alguna cosa de més.» és la recomanació de sant Benet
per tal de que els monjos visquem la Quaresma com a vertader camí de conversió.
Sembla ser que per sant Benet no caldria cap cosa de més si visquéssim realment
i amb plenitud la nostra vida de monjos, però lluny de viure en tot temps una
observança quaresmal, ens cal aprofitar aquests temps per a esborrar totes les
negligències dels altres temps i mirar de recuperar en la nostra vida tota la
puresa que li és deguda. I com podem fer-ho això de recuperar la nostra vida de
puresa? Doncs sant Benet no ens proposa res d’extraordinari, ans al contrari
ens parla de coses que potser ja hauríem de fer habitualment: Treure una part
del menjar, del beure, del dormir, del parlar molt o del bromejar. Vol
dir tot això que sant Benet vol uns monjos amb cares llargues i morrudes? No
pas, perquè tot ho hem de fer amb una joia plena de deler espiritual tot
esperant la santa Pasqua.
Sant Benet no ens diu res de nou, de fet concreta el que el mateix Jesús ens
diu a l’Evangeli segons sant Mateu que enceta cada any la Quaresma en la
celebració de l’Eucaristia del Dimecres de Cendra, quan ens diu que hem de
dejunar, de fer almoina i de pregar però no pas amb un posat trist, sinó
procurant que els altres no se n’adonin de la nostra pregària, de la nostra
almoina i del nostre dejuni per una cara reflex d’un fals ascetisme, sinó per
la joia de qui fa una cosa vertaderament conscient de fer-la per Crist i tot
allò que ens apropa al Crist no ens ha de portar pas vers la tristesa, sinó
sempre cap a la joia; perquè oferim alguna cosa a Déu per pròpia voluntat amb
el goig de l’Esperit Sant, com ens diu sant Benet. Ens cal allunyar també en
aquesta pràctica quaresmal, en aquest oferir alguna cosa de més, la vanaglòria
i la presumpció. La sinceritat espiritual ha de prevaldre en tot moment de la
nostra vida, en qualsevol temps de l’any, també durant la Quaresma.
Que la nostra vida hagi de respondre en tot temps a una observança quaresmal
ens pot semblar trist, dur, excessivament exigent; però res millor que
apropar-nos a la Pasqua, a aquell moment en que celebrant la passió i mort de
Jesucrist, celebrem sobretot i per damunt de tot la seva resurrecció. I la seva
resurrecció és la bestreta de la nostra pròpia resurrecció, no hi ha diumenge
de Pasqua sinó no hi ha abans un Divendres Sant; no hi ha sepulcre buit, si
abans no hi ha un Getsemaní, un pretori, un camí carregat amb la creu al coll i
un calvari, on tot sembla foscor, solitud i menyspreu. Vet aquí la vida del
monjo i el seu perenne camí quaresmal, és un camí cap a la joia plena i eterna,
però que necessàriament passa per moments de duresa, de foscor, de dubte, de
solitud; passa per la nit fosca per tal de poder gaudir de l’albada de la llum
de Déu amb plenitud.
I què ens pot ajudar en aquest camí quaresmal? Quin pot ser un bon company de
viatge? Doncs res millor que una lectura que ens ajudi a aprofundir en el
misteri pasqual, que ens transmeti allò que els Pares de l’Església, autors
espirituals o teòlegs han experimentat per si mateixos i han volgut compartir
amb nosaltres mitjançant un relat, una reflexió, una tesis. En cap moment de l’any
hauríem de negligir la lectura; en primer lloc la de la Paraula de Déu, que ha
de ser sempre per a nosaltres com l’aigua per als sembrats; la fe que pel
baptisme tenim sembrada en el nostre interior, sense regar-la es pot assecar i
no hi ha res millor per regar-la i alimentar-la que el contacte amb la Paraula,
que és un contacte directe i privilegiat amb Déu mateix, perquè Déu ens parla
en la pregària, en els altres i en la Paraula; cal tenir l’orella atenta perquè
sovint volem escoltar el que ens ve de gust i no som capaços de reconèixer la
seva veu i endurim els nostres cors, tanquem les nostres orelles i fem oïdes
sordes a la seva Paraula. A aquesta obertura, a aquesta confiança ens hi ajuda
també llegir, conèixer i compartir l’experiència d’aquells pares o mestres
espirituals que ens han precedit en el senyal de la fe. Ells també tingueren
moments de dubte, de buidor, de sequera; precisament per això ens és tant útil
de conèixer llur experiència.
No podem ser peresosos, no podem ser negligents; ens cal preservar les hores de
lectura amb fruïció, perquè d’elles depèn en gran part la nostra bona salut
espiritual. La vida del monjo és una vida equilibrada, sant Benet escriu la
seva Regla desprès d’anys de vida com a monjo, després d’haver experimentat l’eremitisme
i precisament per això sap quins són els riscos i apartar-nos de l’esquema de
vida que ell ens marca, que ell ens suggereix és arriscat. Pregària,
comunitària i privada, treball, lectura i descans; tot viscut en comunitat amb
d’altres que també cerquen al qui nosaltres cerquem, que viuen sota una Regla i
sota un abat com nosaltres vivim; perquè viscut en comunitat el camí se’ns pot
fer més planer, un ajuda l’altre i així acomplir amb les nostres obligacions de
monjos tots junts pot ser més fàcil. Per això no hem de negligir cap aspecte d’aquesta
nostra vida, no podem viure-la amb esperit de singularització, d’aquí que sant
Benet parli de proposar i sotmetre al judici de l’abat qualsevol cosa que el
monjo vulgui oferir. Sant Benet sap de la nostra peresa, sap que podem arribar
no sols a no ser de profit per a nosaltres mateixos, sinó arribar a ser un
destorb pels altres. D’aquí que estableixi la vigilància per part d’un o dos
ancians, aquests han de veure si hi ha cap germà que passa l’estona sense fer
res i aleshores, si no és capaç de llegir, si no és pot estar quiet llegint o
estudiant, cal que li donin una feina per a fer, perquè no estigui ociós. Hi ha
però dues excepcions: els germans que estan posats en els diversos serveis i
els malalts o de salut delicada, sant Benet està sempre atent a la feblesa i al
servei. Sant Benet va establir el dia del llibre molts segles abans de que
aquest tingués la projecció pública que avui te i també va practicar una
política de foment de la lectura, certament que aquesta és en certa manera
coercitiva, no defuig correccions i escarments, però el que defuig la Regla és
l’ociositat, el destorb propi i dels altres o l’ajuntar-se a un altre germà en
hores indegudes; i per aconseguir-ho no renuncia a la penalització dels
infractors, no renuncia a establir vigilància per prevenir la negligència i per
incentivar l’acompliment del que sant Benet sap que és bo per a nosaltres.