LA HUMILITAT: L’ONZÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,60-61

60 L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i sense esclats de veu, 61 tal com està escrit: «El savi es fa conèixer per les poques paraules».

Comentari del P. Rafel Barruè, prior de Poblet

“L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo en parlar”. Pensem en l’economia en el parlar. Parlar molt esgarria, pots fàcilment caure en la murmuració, la crítica, la burla, la broma pesada, l’insult i el maltractament. I això, és més l’escala de la supèrbia que la de la humilitat.

De vegades els monjos sembla que ens equivoquem d’escala sense adonar-nos. Per això, ens cal romandre desperts. Desperts al que ens ve al davant.

El qui es presenta davant nostre sempre hem de pensar que és el Crist, que ve al nostre encontre, i ens vol bé, ens vol donar la pau i beneir.

Per això, per al monjo és tant fontal el tenir Crist sempre present en la persona inesperada que de cop i volta ens sobta al davant.

Cal acceptar-la, parlar suaument, amb gravetat, dir les coses clares i netes.

Els graons de la humilitat ens ensenyen a seguir el Crist. Sempre serà el nostre model d’humilitat i d’obediència fins a la mort.

Nosaltres no podem ser humils sense una obediència sense espera. I quan hom obeeix sense ganes d’obeir, això encara el fa créixer en humilitat.

Perquè de vegades caiem en una mena d’autoafirmació, que ens fa oblidar humilitat i obediència, i ens porta a realitzar-nos a nosaltres mateixos caient en una mena de sarabaïtes del segle XXI, que com els antics tenen per llei la satisfacció dels seus desigs.

Evidentment aquestes persones no poden obeir ningú, fan el que els dona la gana. Però això sempre comporta el risc d’abandonar la Regla per la qual hem professat, per viure com a monjos.

I això, comporta una sortida espiritual del monestir primerament i després de vegades es materialitza en un abandonament de la vida comunitària. Perquè la persona ha mort a la vida que havia vingut a viure.

Cal romandre desperts i no equivocar-nos d’escala. Amb l’escala de la humilitat tots guanyem, amb l’escala de la supèrbia tots perdem.

LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,35-43

35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: «Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els nostres caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.

Comentari del P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència».

En aquest quart graó sant Benet ens porta a la nostra vida pràctica, la vida pràctica de cada dia, en el quefer diari del monjo, en la pràctica de l’obediència. Perquè, el monjo viu una vida d’obediència. Obediència a Déu, sempre, mani qui mani.

Però, de vegades en la nostra vida ens podem sentir ofesos, humiliats, mal tractats, i ací entra el treball del monjo amb l’actitud de la paciència, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència.

És a dir, el monjo ha d’entrenar-se a no perdre el do de la pau, que Jesús ens està dient en cada evangeli de la resurrecció. Cada vegada davant els deixebles Jesús els dona la pau: «la pau sigui amb vosaltres».

Nosaltres podem perdre la pau amb facilitat, per això ens convé practicar la paciència assíduament, sense dir res, amb convicció. Sant Benet ens diu: «i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: El qui es mantindrà ferm fins a la fi, se salvarà. I també: que el teu cor no defalleixi, i aguanta el Senyor.»

Tot ha de ser per el Senyor. La nostra vida és per el Senyor, amb el Senyor, en el Senyor. El nostre treball és per al Senyor, la nostra pregària és per al Senyor. I és per el Senyor que tenim l’esperança, l’esperança de la recompensa divina.

Perquè aquesta vida és de pas cap a la casa del Pare. I ara ens convé la prova. «Ens heu provat. Déu nostre, com la plata, ens depuràveu al foc». Aquests dies de la nostra vida són per depurar les nostres mancances i hem de ser conscients que de mancances en tenim a desdir.

Per això, ens hem d’alegrar quan sofrim humiliacions perquè és la porta per on podrem accedir al Pare del cel.

Aquests dies de Setmana Santa cantàvem: Crist patí per nosaltres, es feu obedient fins a la mort i una mort de creu. Aquest és l’exemple a seguir si volem viure aquesta escala de la humilitat que sant Benet ens proposa.

Mai per mai, el monjo ha de fer el paper de botxí, amb la burla, l’insult, maltractant al seu germà.

I per això també, hem d’aprendre a beneir tothom, i els qui ens volen mal més encara. Així amb l’apòstol sant Pau aguanten els falsos germans i la persecució i beneeixen els qui els maleeixen.

Paciència, obediència, fermesa, benedicció per viure en el camp de la humilitat. La humilitat que és la nostra porta del cel.

L’OBEDIÈNCIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 5

1 El primer graó d’humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta obediència és pròpia d’aquells qui res no s’estimen tant com el Crist. 3 Per raó del sant servei que han professat, o per por de l’infern i per la glòria de la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d’aquests que diu el Senyor: «Així que m’ha sentit, m’ha obeït». 6 I també diu als mestres: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l’instant les seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a punt d’obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. 10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen aquell camí estret del qual diu el Senyor: «És estret el camí que mena a la vida»; 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d’un altre, vivint en comunitat, desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen en pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 14 Però aquesta mateixa obediència només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. 15 Perquè l’obediència que es presta als superiors a Déu es presta, ja que ell ha dit: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 16 I cal que els deixebles la prestin de bon grat, perquè «Déu estima el qui dóna amb alegria». 17 Que, si el deixeble obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només dins el cor, 18 encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà agradable a Déu, que veu el seu cor que murmura, 19 i, per una obra feta així, no aconsegueix cap recompensa, ans incorre en la pena dels murmuradors, si no se’n corregeix i en dóna satisfacció.

Comentari del P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Pare nostre, que esteu en el cel: sigui santificat el vostre nom; vingui a nosaltres el vostre Regne; faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

Facis la vostra voluntat. No la meva, ni la del veí, la vostra voluntat. Ací rau l’obediència que sant Benet ens està exhortant. Obediència que si ens endinsem en la seva arrel llatina amb el verb oboedio (obeir) ens trobem amb un ventall de significats que ens ajuden a entendre més la qüestió de l’obediència en la Regla de sant Benet.

El diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, el verb oboedio (obeir), ens ho tradueix amb aquests significats:

1. Donar escolta a, prestar crèdit a (algú).
2. Obeir, acatar, creure, fer cas de, ajustar-se a, respondre a.
3. Plegar-se a, estar sotmès a, ésser esclau de.

Així, l’ obediència sempre és a algun altre, i es troba íntimament unida a l’escolta. Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica. Ja en el primer verset del pròleg sant Benet ens introdueix al camí de l’escolta lligat amb l’obediència, l’obediència a la voluntat de Déu. Facis la vostra voluntat.

El monjo ha de ser responsable de saber parar-hi l’orella del cor. El monjo ha de ser responsable d’acollir de bon grat allò que és la voluntat de Déu. El monjo ha de ser responsable en posar en pràctica la veu del qui mana. I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu.

Tot això, podrà ser així, si hi ha deler per la vida eterna, si vivint en comunitat, ens escoltem, i no volem posar per endavant els nostres propis gustos i desigs, sinó que entenem que l’obediència que es presta als superiors és a Déu a qui s’obeeix.
I la pregària és un molt bon instrument per discernir la voluntat de Déu, per no dir l’únic.

Faci’s la vostra voluntat Senyor, i que mai caigui en l’enduriment del meu cor, sinó que sempre sigui prompte a escoltar, acollir i respondre de bon grat tots els vostres manaments.

QUE NINGÚ NO S’ATREVEIXI A PEGAR ARBITRÀRIAMENT A UN ALTRE

De la Regla de sant Benet
Capítol 70

1 Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se, 2 i així establim que a ningú no li sigui permès d’excomunicar o d’assotar cap dels seus germans, llevat d’aquell a qui l’abat li n’hagi donat l’autorització. 3 «Els que hi manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin». 4 Els infants, fins a l’edat de quinze anys, que estiguin sota la guarda i la correcció amatent de tots; 5 però també això s’ha de fer amb molta mesura i ponderació. 6 El qui d’alguna manera s’atreveixi amb els de més edat sense autorització de l’abat o es desfogui sense discreció contra els infants, que sigui sotmès al càstig de regla, 7 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

Comentari del P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Cal mesura en tot. Davant del vici d’excedir-se, la virtut de la moderació. «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú». La qüestió és tractar a l’altre com a tu t’agradaria que et tractessin.

¿Qui té permís per pegar a un altre? Sembla que això d’excedir-se no s’ha ve amb la comunitat monàstica, on l’únic objectiu és l’AMOR a Déu i als germans.

Però, alguna cosa va veure sant Benet que el va portar a regular aquest aspecte de la vida comunitària. Nosaltres podem pensar que això actualment és impossible que passes. En quin cap cap que un monjo pegui arbitràriament a un altre? No som tots fills del mateix Pare?

Però, ha passat, passa i passarà. Perquè la ràbia ves a saber perquè, pot saltar com una llebre sobre el germà que tens al davant. Cosa absurda i nècia, que com foc devorador crema i arrasa tot el que hi ha al davant.

Cal misericòrdia, cal misericòrdia, perquè ens hem de fer testimonis del Crist.

Som a l’hospital, de vegades a la UCI, a nivell espiritual. I tal vegada les reaccions, jo diria que sempre van lligades al cor, a la noblesa i a la bellesa del cor amatent.

Si el cor perd l’amor, si perdem la bellesa de la nostra intrínseca relació amorosa amb Déu, que és Pare, Fill, Jesucrist i Esperit Sant defensor, si perdem la connexió amb la Santíssima Trinitat, les influències del pecat floriran a flor de pell, sigui amb renecs, amb insults, amb les mans, amb els peus, perquè l’ego propi de cadascú, no pot suportar l’altre.

Estem vivint la Quaresma, un temps preciós per reconèixer les faltes, afanyeu-vos a perdonar, afanyem-nos tots perquè encara tenim aquests dies de treva.

L’ORDRE DE LA COMUNITAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 63

1 Al monestir conservaran els seus llocs segons el dia que hi van arribar, segons el mèrit de vida que els distingeix o segons que ho hagi establert l’abat. 2 Que l’abat, però, no pertorbi el ramat que té encomanat ni disposi res injustament, com si pogués usar d’un poder arbitrari; 3 sinó que pensi sempre que haurà de donar compte a Déu de totes les seves decisions i de tots els seus actes. 4 Per tant, segons l’ordre que ell hagi establert o que els germans tinguin ja d’ells mateixos, s’acostaran a rebre la pau i la comunió, entonaran els salms i estaran al cor. 5 I que enlloc absolutament l’edat no creï distincions ni preferències en l’ordre, 6 perquè Samuel i Daniel, tot i essent nois, judicaren els ancians. 7 Per això, llevat d’aquells que, com hem dit, l’abat hagi promogut per raons serioses o hagi posposat per motius concrets, tots els altres es col·locaran tal com van entrant al monestir; 8 així, per exemple, el qui hagi arribat al monestir a l’hora segona, consideri que és més jove que aquell que ha arribat a la primera hora del dia, de qualsevol edat o dignitat que sigui, 9 mentre que, als infants, tothom els farà observar la disciplina en totes les coses. 10 Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més antics que estimin els més joves. 11 En la manera d’anomenar-se, que no es permeti a ningú de cridar un altre pel nom tot sol, 12 sinó que els més grans donaran als més joves el nom de “germans”, i els joves als seus ancians, el de “nonnus”, que indica la reverència deguda a un pare. 13 L’abat, ja que hom creu que fa les vegades del Crist, l’anomenaran “senyor” i “abat”, no perquè ell s’ho hagi pres, sinó per honor i amor del Crist. 14 Però que ell en sigui conscient i es comporti de tal manera que es faci digne d’aquest honor. 15 A qualsevol banda que es trobin els germans, el més jove demanarà la benedicció al més gran. 16 Quan passa un de més gran, que s’aixequi el més jove i li ofereixi de seure, i que el jove no gosi asseure’s amb ell, si el més ancià no li ho diu, 17 perquè es compleixi el que està escrit: «Avanceu-vos mútuament a honorar-vos». 18 Els nois petits i els adolescents, a l’oratori i a la taula, mantindran els seus llocs amb disciplina; 19 a fora i allà on sigui, que estiguin també subjectes a vigilància i disciplina, fins que arribin a l’edat del seny.

Comentari del P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«Segons el dia que hi van arribar, segons el mèrit de vida que els distingeix o segons la decisió de l’abat».

Tres possibilitats en l’ordre de la comunitat. Nosaltres n’estem usant dues possibilitats actualment: La primera, tal com vam entrar al monestir, al menjador, a la sala capitular; i la tercera, per decisió de l’abat, al cor per motius del cant.

No usem la segona possibilitat: «Segons el mèrit de vida que els distingeix».

Però, si que ens convé, amb humilitat, meditar, si fos així, pel mèrit de vida: Quin lloc ocuparia?

«Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més antics, que estimin els més joves». Sant Benet ens ensenya a relacionar-nos amb honor i estima, perquè estem en la casa del servei del Senyor, i sempre en l’altre germà estàs honorant i estimant Crist mateix.

«Avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres», (la mateixa cita de sant Pau reapareix en el capítol 72, el bon zel).

Això, no ens estarà indican com sant Benet insistia en el bon tracte entre uns i altres, joves i vells, monjos experimentats i novicis?

Ens cal obrir els ulls de la fe, més encara, per reconèixer i valorar l’altre, que sols Déu és qui la posat al teu davant.

Ja, sant Benet ho veia, que el monjo, aquell que s’ha separat del món per viure de cara a Déu, i no més caminant cap a Déu, de vegades pot oblidar-se del principal manament: ESTIMAR DÉU I EL PROISME. I pot oblidar-se dels altres germans de comunitat, que també estan en el mateix camí caminant cap a Déu.

El monaquisme de sant Benet, no és una camàldula, ni una cartoixa, no, no. Sant Benet en el capítol primer ens parla de la vida cenobítica, el monjo que viu en comunitat.

Què és per a mi viure en comunitat? Uns i altres, moments de silenci, pregària, litúrgia comunitària, treball quotidià, moments d’esbarjo i recreació, compartir el refer-se amb l’aliment de cada dia, avançar en el camí de l’evangeli, contemplar la bellesa de Déu en la creació i com a corona de tot això, celebrar el memorial del Senyor Jesús, en comunió amb tota l’església catòlica.

Què és per a mi viure en comunitat? Pregunta que ens l’hauríem de fer sovint.

Quin lloc ocuparia? Pregunta que ens regularia la nostra relació amb Déu.

En l’ordre de la comunitat és important ser conscients que estem vivint, cara a cara, des de la pregària, el treball i tot el quefer diari, estem vivint, la nostra relació amb Déu.

Ell és l’únic que sap el mèrit de la teva vida.

LA TAULA DE L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 56

1 A la taula de l’abat hi haurà sempre els hostes i els pelegrins. 2 Però quan no n’hi hagi, estarà a la seva facultat de cridar els germans que vulgui. 3 Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre.

Comentari del P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Hem de tenir present que l’Abat fa les vegades del Crist al monestir.

La Taula ens suggereix compartir el menjar, l’aliment, el nodriment del cos, i de vegades de l’esperit, al escoltar les lectures de la Bíblia i d’altres llibres.

Sant Benet sembla que vol que l’abat no mengi mai sol: «Hi haurà sempre».

Vol el sant que la taula sigui el lloc per compartir.

Compartir amb els hostes, peregrins, transeünts, o germans monjos.

A Poblet la disposició de les taules és la que hi ha majoritàriament en un refectori medieval.

A Montserrat, la taula de l’Abat amb el seu disseny amb els dos braços, manifesta, simbolitza, i ho fa palès físicament aquest fet d’acollir al voltant de la taula de l’Abat els hostes i peregrins.

Allò que diu la Regla queda clar amb un cop d’ull.

Nosaltres ací a Poblet hem d’obrir una mica més el nostre camp visual en el nostre refectori per veure el conjunt de les taules, disposades en forma d’u. L’Abat, o el superior, al mig, els monjos als costats, els hostes, els transeünts, i en ocasions algunes visites en la taula de la presidència.

La qüestió, és que en el mateix lloc i a la mateixa hora que menja l’abat, el qui fa de Crist en el monestir, mengen els hostes, pelegrins i monjos i els convidats que hi hagi.

Cal dir, que això fa molta impressió la primera vegada en l’hoste.

Nosaltres però, hem de saber que cada hoste, cada convidat, cada transeünt, com diu el capítol 53, ha de ser acollit com el Crist:

v. 1: Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: Era foraster i em vau acollir.

v. 7: Que adorin en ells el Crist, que és el qui reben.

v. 8: Un cop rebuts els hostes, els duran a pregar, i després el superior, o aquell a qui ell ho encomani, s’asseurà amb ells.

v. 9: Que es llegeixin davant l’hoste la llei divina, perquè s’edifiqui, i que el tractin amb tota humanitat.

Així, la taula de l’abat i la presència de forasters ens porta a saber aprendre a compartir el que tenim, en el menjar, el que vivim en el quotidià i el que som com a monjos.

Perquè de tot això l’hoste i pelegrí en surti edificat gràcies al nostre testimoniatge.

Acollir, compartir i edificar, són els tres verbs que des d’aquest capítol de la Regla, la taula de l’abat, com a monjos hem de tenir present davant dels hostes, convidats i transeünts i que sempre és el Crist qui rebem.

AL·LOCUCIÓ DEL P. ABAT OCTAVI VILÀ AMB MOTIU DEL SEU NOMENAMENT COM A BISBE DE GIRONA

Poblet, sala capitular, 29 de febrer de 2024

Estimats germans de comunitat,

En primer lloc disculpeu la urgència en convocar-vos avui ara i aquí, però és deguda a circumstàncies que s’escapen a la meva voluntat i depenen d’altres dinàmiques eclesials. Us he convocat aquí a la Sala Capitular pel fort simbolisme que té per a nosaltres aquest lloc. Aquí vestim l’hàbit, aquí fem la professió temporal i si és el cas la renovem, aquí fem la promesa d’obediència prèvia a la professió solemne i aquí escoltem dia rere dia la Regla del nostre Pare sant Benet i setmanalment els comentaris de l’abat. Aquí també hem vetllat fa poc dies encara el cos del nostre estimat P. Abat Josep, perquè aquest lloc està molt vinculat a la figura de l’abat, aquí són elegits els abats com jo ho vaig ser el tres de desembre de 2015. Per això avui ens trobem aquí reunits perquè el que us haig de comunicar és també solemne i important per a mi i crec que també per a tots i cadascun de vosaltres i per la comunitat en general.

El Senyor ens crida, n’estem certs; ens ha cridat a tots a seguir-lo pel camí estret de la vida monàstica i qui sap si ens hi vam resistir a seguir-lo o si ens calgué ajuda d’algú per a discernir que és el que el Senyor volia de nosaltres. Recordo el meu procés de discerniment que durà un temps. Jo que coneixia des de ben petit aquesta comunitat i aquest lloc, que havia tractat amb profunditat amb molts dels monjos que avui ja no ens acompanyen i de manera molt especial al P. Abat Maur Esteve, de fet vaig començar a sentir la crida a incorporar-me a aquesta comunitat de la mà de l’abat Josep, amb ell i com a secretari de la Germandat vaig descobrir la Lectio divina i fou ell qui m’ajudà a discernir que volia el Senyor de mi. No fou pas una decisió fàcil ja que les pressions familiars, laborals i socials o de l’entorn més proper a mi, intentaven de temptar-me i d’allunyar-me de la crida. Però Déu ho pot tot i si Ell vol i algú ens ajuda a discernir la seva voluntat, la força necessària per a tirar endavant ens ve sobreafegida, és la gràcia de Déu que actua si li deixem l’espai necessari. Els inicis de la meva vida monàstica es veieren aviat afectats per una malaltia, feliçment superada però que ha quedat ja per sempre més com un moment també fort de relació amb el Senyor i molt especialment amb la comunitat, des de l’abat Josep fins als companys de noviciat vaig sentir proximitat, afecte i escalfor i això m’ajudà i molt a superar aquesta prova no tant sols física sinó també moral i espiritual i mai no us podré agrair prou el vostre escalf. Quasi tot just acabats els estudis de teologia em vau elegir abat i em confirmareu com a tal sis anys després. Foren també moments per a discernir que volia Déu de mi, malgrat la migradesa de les meves forces, de les meves febleses tant físiques com morals i dels meus defectes de fàbrica, com els definia l’abat Maur Esteve. En aquells moments també vaig tenir qui m’ajudés i ho concreto en tres monjos: El P. Abat Josep, el P. Lluc i el mateix P. Abat General Mauro-Giuseppe, ells em van ajudar a vèncer pors i a reconèixer la voluntat de Déu en la vostra decisió.

Ara us haig de dir que fa pocs dies vaig rebre una comunicació que primerament em va trasbalsar, han estat uns primers dies de lluita, d’agonia, en el sentit originari del terme. Com en el relat de la vocació de Samuel (Cf. 1Sa, 3) vaig creure sentir primer una veu humana i veia en qui em comunicava la novetat no pas al Senyor sinó a un nou Elí. La pregària ha estat un element decisiu per a discernir i de nou algú, l’únic a qui se m’havia autoritzat a comunicar la notícia, m’ajudà a discernir i em feu reconèixer de nou la veu del Senyor en aquella proposició i que la resposta no podien ser excuses o pretextos, l’única resposta tenia que ser: «Parla, que el teu servent escolta.» (1Sa 3,10).

Ens ho diuen les nostres Constitucions i ho hem escoltat fa ben pocs dies aquí mateix, així l’article 24 diu: «El vot d’obediència que professem amb esperit de fe i d’amor per seguir Crist, obedient fins a la mort, ens obliga a sotmetre la nostra voluntat als Superiors legítims, que actuen en lloc de Déu quan manen d’acord amb les nostres Constitucions. L’obediència significa, abans de tot, un cor obert per a rebre els estímuls de l’Esperit Sant, ja que Ell bufa on vol i ens fa saber la voluntat de Déu de moltes maneres. La seva veu ens la transmeten en primer lloc la veu de l’Església i la del propi Abat, a qui pel vot volem prestar humilment obediència d’acord amb la Regla i aquestes Constitucions, unint les forces de la intel·ligència i els dons de la voluntat i de la gràcia en l’execució de les coses que ens mani i en el compliment de les tasques que ens encomani. Però cal tenir present, sempre i on sigui, la dignitat de la persona humana.» I l’article 25 § 2 afegeix: «Tots els monjos estan obligats a obeir el Summe Pontífex, com a llur suprem Superior, també en virtut del vincle sagrat d’obediència (c. 590, § 2).» I és aquest darrer cas el que ara em fa dirigir-me a vosaltres.

El passat 5 de febrer vaig rebre una comunicació del Nunci del Sant Pare a Espanya en la que em comunicava que el Papa Francesc havent-li arribat el parer dels qui havia demanat l’opinió, havia pensat en mi com a bisbe. La primera reacció fou d’incredulitat i de prevenció, la segona de por i de rebuig. Havent demanat temps per a discernir i pregar i havent-me autoritzat a poder consultar-ho amb algú, van començar uns dies d’intensa agonia, fins que amb l’ajut de la pregària i del consell he vist de nou la voluntat de Déu. No és fàcil per a mi fer aquest pas, vaig venir al monestir l’any 2005 amb la sensació d’haver trobat una estabilitat que duraria fins al final de la meva vida i poc a poc hi ha hagut noves crides i la necessitat de discernir sobre elles i de cercar quina era la voluntat de Déu en cada moment concret.

Ara és el moment de demanar-vos perdó per tots els meus mancaments com a abat, de pensament, paraula, obra i omissió. Perdó per si us he fet patir, si us he exigit més del que calia o podíeu, perdó per si no us heu sentit prou escoltats. Són les meves mancances que tant de bo em fessin exclamar com l’Apòstol «quan sóc feble és quan sóc realment fort.» (2Co 12,10). Ara entre vosaltres hi ha germans preparats, més d’un, i amb les qualitats suficients per a succeir-me, confieu en el Senyor i Ell de nou us portarà a fer allò que cal fer tal com estableixen les Constitucions de la nostra Congregació en aquests casos.

Avui a les dotze del migdia la Santa Seu anunciarà públicament el meu nomenament com a bisbe de Girona. Ho comunicarà la Santa Seu i al mateix moment ho comunicarà a Girona l’administrador diocesà i aquí mateix a Poblet el senyor Arquebisbe i jo mateix. Entraran en aquell moment per tant en vigor els articles 90 i 91 de les nostres Constitucions que diuen: «Art. 90 El Prior claustral exercirà la funció d’Abat en les coses espirituals i temporals; però, quan la seu és vacant, no es pot fer cap provisió d’oficis i res no serà canviat, llevat que s’hagin de prendre decisions importants o que hi hagi una causa, declarada urgent pel Capítol conventual amb la majoria absoluta dels vots, que ho exigeixi.» i «Art. 91 No es pot dir que constitueixi un canvi, però, l’admissió al noviciat i a la professió, i donar lletres dimissòries per als ordes sagrats, que són coses que es poden fer igualment quan la seu abacial és vacant, observant d’altra banda tot el que d’acord amb el dret s’ha de complir.» I també l’article 78 estableix: «Art. 78 § 1. Quan la seu abacial és vacant per qualsevol causa legítima, el Prior, com més aviat millor, que avisi el Pare Immediat, (...) Pertoca al Pare Immediat determinar el dia de l’elecció, un cop escoltat el parer del Capítol conventual d’aquell monestir. – i - § 4. En quedar vacant, per qualsevol causa, la seu del monestir de l’Abat President, que el primer Assistent avisi l’Abat General, el qual farà el que calgui d’acord amb les normes que s’exposen en els paràgrafs precedents.» El procediment doncs està previst i el P. Abat General espera la comunicació oficial ja que de fet n’està assabentat per mi mateix.

Ara puc dir com el cardenal Basil Hume en una ocasió similar: «necessito les vostres pregàries i la vostra amistat. La bretxa que existeix entre allò que es pensa i el que s’espera de mi i el que jo sé que soc és considerable i espantosa. Hi ha moments en la vida en els que un home se sent molt petit i, en tota la meva vida, aquest és un d’aquests moments. – I afegia - És bo sentir-se petit perquè aleshores sabem que qualsevol cosa que fem és Déu qui la porta a terme i no pas nosaltres.» (22 d’abril de 1974).

Dos darrers precs, el primer és que a les dotze sonin les campanes per demanar l’ajut de Déu a la meva nova tasca i el segon que m’acompanyeu el diumenge 21 d’abril a les 5 de la tarda en la meva ordenació episcopal i inici de ministeri a la catedral de Girona. Ara us dic dues paraules gràcies i perdó. Gràcies a tots per la vostra ajuda aquests vuit anys i escaig i permeteu-me que les doni de manera molt especial i concreta al P. Prior, al P. Rafel, en qui he tingut el primer dels col·laboradors i que sempre ha fet la seva tasca amb diligència, lleialtat i honradesa. Gràcies per tot el que m’heu donat. Perdó per totes les meves imperfeccions, que són moltes, i em teniu a la vostra disposició i ho estic a la del nou abat per tot allò que us calgui i li calgui. Seguirem units en Crist tot i la distància. Que el Senyor us beneeixi i us acompanyi i a mi m’ajudi i m’empari. No us oblideu de pregar per mi, com jo ho faré per vosaltres.

Beneïm el Senyor.

ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI O QUE ES TROBEN DE CAMÍ

De la Regla de sant Benet
Capítol 50

1 Els germans que tenen la feina molt lluny i no poden comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, 2 i l’abat comprèn que és així, 3 faran l’Ofici Diví allà mateix on treballen, agenollant-se amb respecte davant Déu. 4 Semblantment, a aquells que són enviats de viatge, que no els passin per alt les hores prescrites sinó que les resin pel seu compte com puguin i no negligeixin de satisfer la tasca de la seva servitud.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El lloc on el monjo desenvolupa la seva vida és el clos del monestir. Així el monestir esdevé per a nosaltres com el que Guillem de Saint-Thierry descrivia per als cartoixans de Mont-Dieu, en aquest cas parlant-los de la cel·la: «La cel·la no ha de ser, en cap cas, un lloc de reclusió forçada sinó un estatge de pau. La porta tancada no significa amagatall, sinó retir. Aquell que té a Déu per company mai està menys sol que quan està sol. Perquè llavors pot gaudir lliurement de la seva alegria; llavors disposa de si mateix per a gaudir de Déu en si i de si mateix en Déu» (Carta d’Or, 29-30). Però tots sabem per experiència que en determinats moments o períodes de la nostra vida com a monjos per motius d’estudi, de malaltia, per cuidar un familiar o per alguna tasca concreta, podem estar un temps més o menys llarg fora del monestir. Què queda llavors de la nostra vida de monjos? Ho deixem de ser per estar fora de la clausura? Aquí en aquest capítol de la Regla sant Benet ens ve a dir que no deixem pas de ser monjos per estar lluny del monestir i no poder comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, que encara que estem de viatge seguim mantenint la nostra obligació de pregar, de ser fidels a l’Ofici Diví. Certament a vegades se’ns pot fer més difícil o molt més difícil en algunes ocasions ser-ne fidels, perquè l’ambient que ens envolta no facilita pas el recolliment. En aquest aspecte citar tant sols un exemple ben proper en el temps, el nostre estimat P. Abat Josep tot just ser ingressat a l’hospital el primer que va demanar va ser el breviari per tal de poder seguir pregant l’Ofici Diví i també és cert que es queixava de que el ritme hospitalari no afavoria un clima de recolliment i que el que trobava a faltar especialment era el silenci. Requereix doncs un esforç suplementari quan no estem al monestir mantenir aquest ritme de pregària, segurament no el podem viure a les mateixes hores que quan estem amb la comunitat, però ens cal esforçar-nos per no perdre aquest element que és constitutiu, bàsic per a la nostra vida, podríem dir que fonamental per a la nostra supervivència com a monjos i com a creients.

Sant Benet ens convida a no negligir aquest aspecte, a prioritzar-lo davant d’altres, a no creure’ns que perquè som fora del monestir estem exempts d’aquesta obligació. Però de fet viure-la com una obligació no és la millor manera de viure-la. La pregària, l’Ofici Diví, és cert que és obligatori, així ho estableix l’Església, per a tots els consagrats i tanmateix per a tots els ministres ordenats. La Constitució Sacrosantum Concilium sobre la Sagrada Litúrgia del Concili Vaticà II ens diu: «Per una antiga tradició cristiana, l’Ofici diví està estructurat de tal manera que la lloança de Déu consagra el curs sencer del dia i de la nit, i quan els sacerdots i tots aquells que han estat destinats a aquesta funció per institució de l’Església compleixen degudament aquest admirable càntic de lloança, o quan els fidels oren juntament amb el sacerdot en la forma establerta, llavors és en veritat la veu de la mateixa Esposa que parla a l’Espòs; més encara, és l’oració de Crist, amb el seu Cos, al Pare.» (SC, 84). I també el Codi de Dret Canònic, el text normatiu de l’Església per excel·lència, ens diu: «els sacerdots, i els diaques que desitgen rebre el presbiterat, tenen l’obligació de celebrar tots els dies la litúrgia de les hores segons els llibres litúrgics propis i aprovats; i els diaques permanents han de resar aquella part que determini la Conferència Episcopal.» (C. 276 §2,3). Les nostres mateixes Constitucions ens diuen: «Tots els monjos tenen obligació d’assistir al cor, i els professos solemnes de resar l’ofici privadament, quan no hi poden assistir.» (Article 27 §1).

Però tenint clar que hi estem obligats, no hem de viure-ho pas com una imposició, de fer-ho així pregarem malament, no pas de grat i no ens serà de massa profit espiritual, que és del que es tracta per damunt de tot. Si a part de les circumstàncies que ens envolten, que poden no ser del tot favorables a un clima de recolliment, hi afegim que preguem no pas de grat sinó per obligació i amb poques ganes de complir-la, de fet ni tant sols complirem amb el nostre deure. Hem de poder aplicar a l’Ofici Diví allò mateix que sant Benet ens diu sobre l’obediència: «només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant.» (RB 5,14).

Sempre ens hem de posar la qüestió: per què preguem? Si responguéssim que per obligació estaríem reconeixent que no ho fem de bon grat, sinó de mal grat. És aquesta una pregunta que ens podem fer cada dia, quan sona la campana al matí, o a la matinada millor dit, si ens ve de gust anar a l’Ofici Diví o bé intentem buscar una excusa per a no anar-hi. Segur que sempre podrem dir-nos que estem cansats, que hem dormit malament o que ens fa mal allò o això o que ens ve al cap que aquell altre germà fa dies o setmanes que amb una excusa o pretext o justificació similar està absent de l’Ofici. Aleshores si, Déu no ho vulgui, caiem de manera injustificada en aquesta temptació i estem absents de l’Ofici Diví ens pot venir al cap de suplir-ho per alguna altra pregària que sempre cercarem més breu que no pas llarga. Ens ho diu sant Bernat en el cinquè graó de la supèrbia quan parla de la singularitat i escriu que el monjo que cerca de ser singular: «Li sembla més profitosa una breu oració particular que tota la salmòdia d’una nit.» És la temptació que sempre ens ronda, que no acabem mai de treure’ns de sobre, ser la nostra pròpia mesura, de fer-nos una regla a mida i afegir-hi a més el menyspreu als altres germans. Quan de fet poder lloar al Senyor en comunitat és un regal, un privilegi i això se’ns fa ben present quan ho hem de fer de manera individual si treballem lluny de l’oratori o ens trobem en camí. Què sentim aleshores? Alliberament per estalviar-nos l’obligació d’anar al cor? O bé nostàlgia per no poder participar-hi? En paraules de sant Pau VI: «En celebrar l’Ofici Diví, aquells que per l’ordre sagrat rebut estan destinats a ser de manera particular el senyal de Crist sacerdot, i aquells que amb els vots de la professió religiosa s’han consagrat al servei de Déu i de l’Església de manera especial, no se sentin obligats únicament per una llei a observar, sinó, més aviat, per la reconeguda i intrínseca importància de l’oració i de la seva utilitat pastoral i ascètica.» (Laudis Canticum).

Visquem la pregària com quelcom vital per a nosaltres, com un element del que no podem prescindir, com allò que és, un vertader aliment espiritual per a nosaltres, sense el qual ens sentim mancats de quelcom que ens és fonamental per a viure com a creients i com a monjos. Visquem-ho com una vertader regal de Déu quan podem participar-hi en comunitat i quan, per la circumstància que sigui, ens veiem obligats a pregar l’Ofici Diví allí on ens trobem, fem-ho amb respecte davant de Déu. Com escriu sant Benet: «ja no per por de l’infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts.» (RB 7,69) És a dir no pas per obligació o per imposició que generen sempre un irrefrenable desig de negligir-ho, sinó per amor a aquest moment privilegiat i fort de contacte amb el Senyor. No és a Ell a qui hem vingut a buscar al monestir? Doncs si és així, com podem desitjar d’esquivar l’encontre amb Ell en l’Ofici Diví o en el contacte amb la seva Paraula? Com es diu a Sacrosantum Concilium, que sempre en resar-ho, la ment concordi amb la veu, i per a aconseguir-ho millor adquirim una instrucció litúrgica i bíblica més rica, principalment sobre els salms que no és altra que la lectio divina (Cf. SC, 90).

L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítols 49 i 48,14-25

49, 1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat “amb goig de l’Esperit Sant”; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat. 48, 14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així -Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Imposem-nos aquests dies alguna cosa de més.» és la recomanació de sant Benet per tal de que els monjos visquem la Quaresma com a vertader camí de conversió. Sembla ser que per sant Benet no caldria cap cosa de més si visquéssim realment i amb plenitud la nostra vida de monjos, però lluny de viure en tot temps una observança quaresmal, ens cal aprofitar aquests temps per a esborrar totes les negligències dels altres temps i mirar de recuperar en la nostra vida tota la puresa que li és deguda. I com podem fer-ho això de recuperar la nostra vida de puresa? Doncs sant Benet no ens proposa res d’extraordinari, ans al contrari ens parla de coses que potser ja hauríem de fer habitualment: Treure una part del menjar, del beure, del dormir, del parlar molt o del bromejar. Vol dir tot això que sant Benet vol uns monjos amb cares llargues i morrudes? No pas, perquè tot ho hem de fer amb una joia plena de deler espiritual tot esperant la santa Pasqua.

Sant Benet no ens diu res de nou, de fet concreta el que el mateix Jesús ens diu a l’Evangeli segons sant Mateu que enceta cada any la Quaresma en la celebració de l’Eucaristia del Dimecres de Cendra, quan ens diu que hem de dejunar, de fer almoina i de pregar però no pas amb un posat trist, sinó procurant que els altres no se n’adonin de la nostra pregària, de la nostra almoina i del nostre dejuni per una cara reflex d’un fals ascetisme, sinó per la joia de qui fa una cosa vertaderament conscient de fer-la per Crist i tot allò que ens apropa al Crist no ens ha de portar pas vers la tristesa, sinó sempre cap a la joia; perquè oferim alguna cosa a Déu per pròpia voluntat amb el goig de l’Esperit Sant, com ens diu sant Benet. Ens cal allunyar també en aquesta pràctica quaresmal, en aquest oferir alguna cosa de més, la vanaglòria i la presumpció. La sinceritat espiritual ha de prevaldre en tot moment de la nostra vida, en qualsevol temps de l’any, també durant la Quaresma.

Que la nostra vida hagi de respondre en tot temps a una observança quaresmal ens pot semblar trist, dur, excessivament exigent; però res millor que apropar-nos a la Pasqua, a aquell moment en que celebrant la passió i mort de Jesucrist, celebrem sobretot i per damunt de tot la seva resurrecció. I la seva resurrecció és la bestreta de la nostra pròpia resurrecció, no hi ha diumenge de Pasqua sinó no hi ha abans un Divendres Sant; no hi ha sepulcre buit, si abans no hi ha un Getsemaní, un pretori, un camí carregat amb la creu al coll i un calvari, on tot sembla foscor, solitud i menyspreu. Vet aquí la vida del monjo i el seu perenne camí quaresmal, és un camí cap a la joia plena i eterna, però que necessàriament passa per moments de duresa, de foscor, de dubte, de solitud; passa per la nit fosca per tal de poder gaudir de l’albada de la llum de Déu amb plenitud.

I què ens pot ajudar en aquest camí quaresmal? Quin pot ser un bon company de viatge? Doncs res millor que una lectura que ens ajudi a aprofundir en el misteri pasqual, que ens transmeti allò que els Pares de l’Església, autors espirituals o teòlegs han experimentat per si mateixos i han volgut compartir amb nosaltres mitjançant un relat, una reflexió, una tesis. En cap moment de l’any hauríem de negligir la lectura; en primer lloc la de la Paraula de Déu, que ha de ser sempre per a nosaltres com l’aigua per als sembrats; la fe que pel baptisme tenim sembrada en el nostre interior, sense regar-la es pot assecar i no hi ha res millor per regar-la i alimentar-la que el contacte amb la Paraula, que és un contacte directe i privilegiat amb Déu mateix, perquè Déu ens parla en la pregària, en els altres i en la Paraula; cal tenir l’orella atenta perquè sovint volem escoltar el que ens ve de gust i no som capaços de reconèixer la seva veu i endurim els nostres cors, tanquem les nostres orelles i fem oïdes sordes a la seva Paraula. A aquesta obertura, a aquesta confiança ens hi ajuda també llegir, conèixer i compartir l’experiència d’aquells pares o mestres espirituals que ens han precedit en el senyal de la fe. Ells també tingueren moments de dubte, de buidor, de sequera; precisament per això ens és tant útil de conèixer llur experiència.

No podem ser peresosos, no podem ser negligents; ens cal preservar les hores de lectura amb fruïció, perquè d’elles depèn en gran part la nostra bona salut espiritual. La vida del monjo és una vida equilibrada, sant Benet escriu la seva Regla desprès d’anys de vida com a monjo, després d’haver experimentat l’eremitisme i precisament per això sap quins són els riscos i apartar-nos de l’esquema de vida que ell ens marca, que ell ens suggereix és arriscat. Pregària, comunitària i privada, treball, lectura i descans; tot viscut en comunitat amb d’altres que també cerquen al qui nosaltres cerquem, que viuen sota una Regla i sota un abat com nosaltres vivim; perquè viscut en comunitat el camí se’ns pot fer més planer, un ajuda l’altre i així acomplir amb les nostres obligacions de monjos tots junts pot ser més fàcil. Per això no hem de negligir cap aspecte d’aquesta nostra vida, no podem viure-la amb esperit de singularització, d’aquí que sant Benet parli de proposar i sotmetre al judici de l’abat qualsevol cosa que el monjo vulgui oferir. Sant Benet sap de la nostra peresa, sap que podem arribar no sols a no ser de profit per a nosaltres mateixos, sinó arribar a ser un destorb pels altres. D’aquí que estableixi la vigilància per part d’un o dos ancians, aquests han de veure si hi ha cap germà que passa l’estona sense fer res i aleshores, si no és capaç de llegir, si no és pot estar quiet llegint o estudiant, cal que li donin una feina per a fer, perquè no estigui ociós. Hi ha però dues excepcions: els germans que estan posats en els diversos serveis i els malalts o de salut delicada, sant Benet està sempre atent a la feblesa i al servei. Sant Benet va establir el dia del llibre molts segles abans de que aquest tingués la projecció pública que avui te i també va practicar una política de foment de la lectura, certament que aquesta és en certa manera coercitiva, no defuig correccions i escarments, però el que defuig la Regla és l’ociositat, el destorb propi i dels altres o l’ajuntar-se a un altre germà en hores indegudes; i per aconseguir-ho no renuncia a la penalització dels infractors, no renuncia a establir vigilància per prevenir la negligència i per incentivar l’acompliment del que sant Benet sap que és bo per a nosaltres.