COM S’HA DE CELEBRAR LA LLOANÇA NOCTURNA A L’ESTIU

De la Regla de sant Benet
Capítol 10

1 De Pasqua fins al primer de novembre, que es mantingui el nombre de salms més amunt esmentat, 2 llevat que no s’han de llegir les lliçons al volum, perquè les nits són curtes, sinó que en lloc d’aquestes tres lliçons només se n’ha de dir una, de memòria, de l’Antic Testament, seguida d’un responsori breu. 3 Tota la resta, que es faci tal com hem dit; això és, que mai no es diguin menys de dotze salms a les vigílies nocturnes, sense comptar-hi el tercer i el noranta-quatre. Un cop pujats tots els graons de la humilitat sant Benet tracta de la lloança nocturna i presta una molt especial atenció a la distribució de la salmòdia. Per pregar amb els Salms ens cal doncs una doble disposició: Espiritual, l’escala de la humilitat, i corporal ja que en el primer capítol dedicat a l’ofici nocturn sant Benet ens parla de dormir una mica més de la meitat de la nit i d’aixecar-nos ben disposats.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Les Matines, la lloança nocturna, de bon matí, encara de nit i jo Senyor us cerco. Obriu-me els llavis Senyor i proclamaré la vostra lloança.

Que n’estem d’enamorats per obrir els nostres llavis a la lloança a Déu. El monjo en la seva unicitat sols està per viure de cara a lloar Déu. Sols pot ser monjo si no perd aquest enamorament de joventut que el porta a aplegar-se al cor, des del cor, amb el cor obert a la voluntat de Déu.

Els salms son el nostre instrument de treball en les nostres pregàries comunitàries. Sant Benet estableix un nombre de salms, sense comptar amb el tercer i el noranta-quatre.

Nosaltres sembla que sols arribem a la meitat, en lloc de dotze en fem sis a les vigílies nocturnes.

Però, crec que avui ens hem de fixar en la voluntat de com fem la pregària.

Crec que el primer verset ja ho diu tot, els llavis els tenim oberts per proclamar lloança, lloances al Senyor. Els salms ens posaran en oració de petició, de dol, de joia, d’acció de gràcies. Sigui el dia que sigui, també nosaltres podem estar joiosos o de dol. El salm sempre va llençant la seva veu cap al cel.

La intenció de llevar-nos a primera hora és precisament perquè ens n’adonem que la primera tasca del monjo és la pregària, és el trencar la nit per obrir-nos al dia que comença amb l’esperit renovellat i amb fortalesa de cor.

Son molts els qui ens demanen la nostra pregària, des de persones malaltes, o que tenen familiars malalts, a persones que viuen amb l’angoixa existencial de la desorientació, de l’ansietat de la vida i molts altres problemes del món i de la nostra societat.

La comunitat de Poblet és responsable de les alegries i de les penes de tots aquests que busquen un ajut, una pregària. Per això, no hem de defallir en obrir els llavis cada matí per proclamar a Déu el que es mereix.

Som servents del Senyor en aquesta casa de la Mare de Déu pels segles dels segles fins que Déu vulgui. El nostre servei s’esmuny entre verset i verset per arribar a l’orella del cor i tocar la voluntat de Déu cada dia.

LA HUMILITAT: EL VUITÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,55

55 El vuitè graó de la humilitat és quan el monjo no fa altra cosa que allò a què l’animen la regla comuna del monestir i l’exemple dels majors.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El vuitè graó de l’escala de la humilitat és quan el monjo, ja avançant en el seu camí monàstic, no es distreu en res superflu ans més bé tot ho mesura amb la regla comuna.

La regla comuna l’anima a viure al seva relació personal i la seva relació comunitària amb Déu i amb els germans.

La Regla de sant Benet no és per tenir-la al prestatge omplint-se de pols. La Regla de sant Benet és per llegir-la i meditar-la, per guardar-la en el cor i per posar-la en pràctica.

El saber posar-la en pràctica és el que farà que el monjo visqui amb el cor eixamplat, lliure i alliberat de totes les rèmores que de vegades se’ns enganxen i no ens deixen avançar, sigui per un excés de narcisisme, sigui per un orgull malaltís, sigui pel que sigui.

Si ens posem sota la protecció de la Regla de sant Benet, si ens posem a viure-la amb aquest graons de la humilitat que se’ns proposen anirem deixant els nostres egocentrismes i ens centrarem no ja en el que em convé per a mi, sinó en el que és bo per a l’altre.

L’altre sempre és el Crist, que t’interpel·la. Viure per a l’altre és viure per al Crist.

La pregunta és: Realment t’anima la regla comuna del monestir?

O, intentes buscar qualsevol excusa per capbussar-te’n fins a la mort?

L’exemple dels majors, sempre el tindrem. L’exemple dels qui ja porten molts anys de vida comuna. Exemples que de vegades poden ser un poc incomprensibles però, rascant vas treien la pols dels anys.

Ara , també es veritat que hem de saber discernir si l’exemple és positiu o negatiu. És a dir, positiu perquè l’imiti; o bé negatiu, perquè no el segueixi.

De vegades sembla que no hi ha discerniment, i així el monjo pot caure en la carrera d’obtenir tots els bens materials que tal monjo tenia, o tal altre gaudia, i així sols perilla la seva ànima.

No hem vingut al monestir per tenir res de propi, sinó a ser deixebles del Crist que tant ens estima. La nostra dignitat de monjos no rau en el tenir, sinó en el ser. I el ser humils és la porta per a la vida amb Déu.

BENEDICCIÓ ABACIAL DEL P. RAFEL BARRUÈ BROCH, ABAT DE POBLET

AL·LOCUCIÓ FINAL

Déu és amor (1 Joan 4,8). No sé si ho entenem. Però, almenys avui podem fer un tast.

La benedicció de l’Abat, la benedicció de l’Abat de Poblet, de santa Maria de Poblet, ens ha aplegat en aquesta sagrada nau de la Basílica dedicada a honor i glòria de la Mare de Déu.

Un monestir de pel·lícula, d’història, sepulcre dels nostres reis, del rei Jaume I, que ara fa 750 anys va concedir la carta Pobla a la meua ciutat, Vila-real el meu poble.

Un monestir habitat, on viu una comunitat, i això és el més bo i millor. La comunitat monàstica que prega les hores, que lloa Déu, que intercedeix per cadascú de vosaltres, que prega per tot el món, que aspira a conèixer cada dia més i més Déu que és amor.

Per això, necessitem silenci, silenci monàstic, silenci de pau, que asserena l’ànima. I això val per a tothom.

Silenci ens cal, per poder tenir l’orella del cor ben atenta a l’escolta, l’escolta de la voluntat de Déu. Perquè, que n’és de bo viure tota la nostra existència lliurada a la voluntat de Déu.

Som terra i ell és el ceramista, deixem-nos modelar.

Crist va venir, no per fer la seua voluntat, sinó la del Pare. I el monjo ha de seguir les petjades de Crist amb la Regla de sant Benet. A l’Abat li pertoca ensenyar i a tots ens toca viure la voluntat de Déu.

Per això, l’escolta és tant necessària, l’escolta de la Paraula de Déu, l’escolta de la paraula dels altres.

El silenci fa créixer a les persones. L’escolta fa créixer la saviesa. La Paraula de Déu creix en la mesura que l’escoltes i la medites, la guardes en el teu cor i la poses en pràctica.

I la poses en pràctica en la mesura que t’obres, obres el teu cor a estimar. Estimar posant el Crist en el centre. No cal res més que estimar, estimar sense mesura a Déu i al proïsme. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor (1 Joan 4,8).

La benedicció d’avui, el tast de Déu, implica un reciclatge de la nostra vida, una conversió del nostre amor, del nostre cor de pedra en un cor de carn, de sentiments de caritat oferta, lliurada a la creu, la creu com Jesús, a la creu que cadascú portem en la nostra vida de pelegrins.

La benedicció de l’Abat de Poblet ens ha d’arribar a tots, tots hem de fer el tast de Déu, que és Pare misericordiós, Fill que ens vol per a ell i Esperit Sant que ens defensa, sempre i per tota l’eternitat. Amén.

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,23-29

23 En el seu mestratge, l’abat ha de seguir sempre el model de l’Apòstol, que diu: «Reprèn, exhorta, amenaça», 24 això és, combinant moments i moments, rigor i dolcesa, mostri adés severitat de mestre, adés bondat de pare; 25 és a dir, que ha de reprendre ben durament els indisciplinats i els inquiets; els obedients, en canvi, els pacífics i els soferts, els ha d’exhortar perquè progressin més i més; els negligents i els menyspreadors, li advertim que els amenaci i els castigui. 26 I que no dissimuli els pecats dels qui falten, sinó que, així que comencin d’apuntar, els extirpi de soca-rel amb tota la seva força, recordant el cas d’Helí, el sacerdot de Siló. 27 Els d’esperit més aviat delicat i intel·ligent, corregeixi’ls de paraula, amonestant-los una o dues vegades; 28 però els obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients, reprimeixi’ls així que pequin amb assots i amb altres càstigs corporals, sabent que està escrit: «El neci no s’esmena amb paraules»; 29 i encara: «Pega el teu fill amb la vara i deslliuraràs la seva ànima de la mort».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

L’Abat actua en lloc del Crist al monestir. Ha de seguir el model de l’Apòstol: Reprèn, interpel·la, exhorta.

Reprèn els indisciplinats i inquiets , els negligents els amenaci i els castigui. L’abat per sant Benet no pot dissimular els pecats dels qui falten, més bé li pertoca extirpar-los. Els obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients, els assots i els càstig corporals sembla que és la millor solució. Però ens els nostres dies això, no pot ser. És a dir, ara no es contemplen càstigs corporals. Ara bé, el que cal és deslliurar l’anima de la mort i això si que és necessari en els nostres dies. I de vegades és difícil perquè el superior es troba davant d’una muralla inexpugnable amb el deixeble, sigui postulant o profés solemne i ni pot reprendre’l, ni interpel·lar-lo, ni exhortar-lo.

Interpel·la els d’esperit delicat i intel·ligent. La correcció ha de ser de paraula, una o dues vegades. La correcció ha de ser entenedora per al deixeble, sabent que amb la humilitat podrà comprendre la correcció que li han fet.

Exhorta els obedients, els pacífics i els soferts. Cal amb molts d’ànims exhortar perquè progressin més en el camí cap a Crist.

L’abat delicadament ha d’aprendre a combinar en la relació amb el monjo moments de rigor, és a dir, severitat de mestre, i moments de dolcesa, és a dir, tendresa de pare.

La Regla posa en molt de relleu l’autoritat de l’abat, però al mateix temps se li exigeix molt a l’abat. Perquè sobre l’abat recau tota negligència que impedeixi al monjo, assolir la vida eterna.

Per això, és fonamental la necessitat de la correcció. Tota correcció ajuda a obrir-se al contacte amb Déu. I mai seran prou les correccions si ens mou un esperit de desig de Déu. Al cap i a la fi, el que ens interessa és l’assoliment de la glòria del cel.

PRÒLEG: ESCOLTA FILL

De la Regla de sant Benet
Pròleg 1-7

1 Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica, 2 a fi que pel treball de l’obediència retornis a Aquell de qui t’havies apartat amb la desídia de la desobediència. 3 A tu, doncs, s’adreça ara la meva paraula, siguis qui siguis que, renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prens les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència. 4 Primer de tot, en qualsevol cosa bona que comences a fer, demana-li amb pregària ben insistent que ell la dugui a terme, 5 perquè qui ja s’ha dignat a comptar-nos en el nombre dels seus fills mai no s’ha de veure contristat per les nostres males obres: 6 Així, cal que estiguem sempre a punt per a obeir-lo amb els dons que ha posat en nosaltres, a fi que, no solament com un pare indignat no deshereti els seus fills, 7 sinó que, ni com un senyor temible, irritat per les nostres maleses, no lliuri a la pena eterna, com a servents malvats, els qui no l’hagin volgut seguir a la glòria.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Escolta, que bo que és saber escoltar. Que bo que és saber silenciar els sorolls, per així romandre amb l’orella del cor ben atenta a les prescripcions de la Paraula de Déu.

Avui ens hem e preguntar si tenim cor. I si en tenim, si el nostre cor té orelles per escoltar. Perquè moltes vegades es cau en la falsa saviesa que orgull alimenta i hom es creu que com tot ho sap no cal escoltar res de res. I així podem llançar fora del nostre cor qualsevol experiència de Déu. Per poder escoltar sant Benet ens ajuda amb els estris de l’obediència i la pregària. Hem de tenir els oïts ben disposats a l’escolta que ens arriba de Déu i dels homes que sofreixen. I ja sabem que Crist se’ns presenta en cada transeünt, perfectament per posar-nos a prova si l’estimem o no.

Moltes vegades ens envolta la desídia de la desobediència i sant Benet vol que retornem a prendre les fortíssimes armes de l’obediència.

I si la nostra vida, retorna a l’inici de la Regla, avui el pròleg se’ns fa present amb el nostre comportament des de l’oïda atenta, des del cor, des de la pregària, des de la filiació de cadascú amb el mestre i pare amorós.

La vida monàstica és un retorn a la casa del Pare, de la qual ens havíem allunyat. Per això, la pregària va solcant el nostre cor, assaonant-lo i fent-lo més propens a escoltar Déu.

També no ens hem d’oblidar que sempre hem d’estar ben cenyits per estar sempre apunts per a obeir. I sempre hem de saber que no s’obeeix al superior de torn, sinó a Déu mateix.

L’obediència o la desobediència està en les nostres mans. L’oïda l’hem de cuidar. El cor ha de funcionar amb la caritat.

Així el nostre camí de seguiment del Crist, anirà eixamplant-se i omplint-se d’esperança cap a la vida eterna.

Escolta, prega i obeeix. Estiguem tots junts sempre a punt per obeir-lo, amb els dons que ha posat en nosaltres.

Així seguint Crist amb humilitat anirem atansant-nos a la seva glòria

ELS GERMANS ENVIATS DE VIATGE

De la Regla de sant Benet
Capítol 67

1 Els germans que han de sortir de viatge s’encomanaran a la pregària de tots els germans i de l’abat, 2 i a l’oració final de l’ofici diví es farà sempre memòria de tots els absents. 3 Els germans que tornen de viatge, el mateix dia de la seva arribada, a totes les hores canòniques, quan s’acaba l’ofici diví, que es prostrin a terra a l’oratori, 4 i demanin la pregària de tots per les faltes que se’ls hagin pogut escapar durant el viatge, veient o escoltant alguna cosa dolenta o alguna paraula ociosa. 5 I que ningú no s’atreveixi a contar a un altre res del que haurà vist o haurà sentit fora del monestir, perquè això fa molts desastres. 6 Si algú s’hi atrevia, que el sotmetin al càstig de regla. 7 Igualment, el qui s’atreveixi a sortir del clos del monestir i anar a qualsevol lloc o fer qualsevol cosa, per petita que sigui, sense ordre de l’abat.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Les sortides del clos monestir en el temps de sant Benet son ben diferents a les actuals.

Primer de tot per sant Benet el monjo és enviat, i aquesta sortida queda ben palesa amb la pregària que tots els germans i l’abat fan en el moment de la sortida i de la tornada. Alguns encara ho hem viscut. Recordo perfectament quan vaig marxar per fer el recés abans de la professió solemne després de Laudes inclinat davant l’altar.

Semblava un acte solemne el que un monjo marxava per uns dies fora de la comunitat. I la veritat és que davant un recés tenies la pregària de tota la comunitat que et donava ajut i protecció.

Després es va deixar de fer encara no sé perquè. Si que evidentment preguem pels nostres germans absents. I és fonamental pregar pels nostres germans que no estan presents i se’ls ha encomanat alguna cosa que no poden arribar a l’hora.

I sobretot per sant Benet remarca la importància que té el no comentar res de l que s’ha vist o sentit, perquè evidentment això pot treure la pau, l’apatheia del monjo reclòs en el jardí del claustre. Perquè el monjo és el qui està amb relació íntima amb Déu, i les coses de fora el poden fer perdre aquesta unió de la pregària amb Déu.

Altre accent que remarca aquest capítol i altres també és la figura de l’abat que com a pare de família ha de saber on són els fills quan marxen de casa.

Però els nostres temps no son els de sant Benet, però això no vol dir que la Regla no sigui actual i mestra de la vida monàstica.

Tal vegada de vegades perdem el sentit del monaquisme o que és ser monjo, i ens podem embolicar en discussions bizantines. Però, per damunt damunt podem dir que monjo implica soledat, unitat, unió amb Déu i tota cosa exterior del clos del monestir ens pot distraure.

Cal saber que hi ha sortides actuals que sols queden comptabilitzades a l’ordinador; però ni la comunitat ni l’abat pot pregar, ni fer una pregària per aquest monjo que surt de viatge connectat a internet.

Moltes vegades aquests viatges poden ser un entreteniment va, va de vanitats i en definitiva una pèrdua de la centralitat de la vida senzilla del monjo, del consagrat a la pregària, del fill de Déu que ha fet la professió solemne per seguir les petjades del Crist.

Cal pensar quins viatges tenim programats i si això és bo passar tantes hores fora del monestir encara que no t’aixequis de la cadira.

Aquest capítol ens pot ajudar avui a veure si cerquem Déu de veritat.

COM S’HA D’ACOLLIR ELS FORASTERS

De la Regla de sant Benet
Capítol 53

1 Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: «Era foraster i em vau acollir». 2 I que a tothom es tributi l’honor convenient, «sobretot als germans en la fe» i als pelegrins. 3 Tan bon punt, doncs, s’avisi que hi ha un foraster, el superior i els germans el sortiran a rebre amb tota l’atenció de la caritat. 4 Primerament que preguin tots junts, i llavors que s’agermanin amb la pau. 5 Que aquest bes de pau no es doni sinó després d’haver pregat, per evitar els enganys diabòlics. 6 En fer la salutació han de mostrar tota la humilitat a tots els hostes que arriben o que se’n van: 7 amb el cap inclinat o amb tot el cos prostrat a terra, que adorin en ells el Crist, que és el qui reben. 8 Un cop rebuts els hostes, els duran a pregar, i després el superior, o aquell a qui ell ho encomani, s’asseurà amb ells. 9 Que es llegeixi davant l’hoste la llei divina, perquè s’edifiqui, i després d’això, que el tractin amb tota humanitat. 10 El superior ha de trencar el dejuni en atenció a l’hoste, si no s’escau de ser un dia de dejuni principal que no es pugui violar; 11 però els germans continuaran els dejunis de consuetud. 12 L’abat donarà aiguamans als hostes, 13 i tant l’abat com tota la comunitat els rentaran els peus a tots. 14 Un cop rentats, que diguin aquest verset: «Hem rebut, o Déu, la vostra misericòrdia enmig del vostre temple». 15 Que es mostri la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist; que el respecte que infonen els rics es fa honorar d’ell mateix. 16 La cuina de l’abat i dels hostes, que sigui a part, a fi que els forasters, que mai no manquen al monestir, en presentar-se a hores imprevistes no destorbin els germans. 17 Es destinaran per tot l’any a aquesta cuina dos germans que compleixin bé l’ofici. 18 Si ho necessiten, se’ls ha de procurar ajudants, perquè serveixin sense murmurar, i, en canvi, quan tinguin poca feina, que vagin a treballar allà on se’ls mani. 19 I no sols en aquest, sinó també en tots els altres serveis del monestir s’ha d’observar aquesta norma: 20 que quan ho necessitin se’ls proporcioni ajudants, i, en canvi, quan estan lliures, obeeixin en allò que se’ls mani. 21 Semblantment, que es confiï l’hostatgeria a un germà que tingui l’ànima plena del temor de Déu. 22 Que hi hagi llits parats en nombre suficient. I que la casa de Déu sigui administrada per homes de seny i assenyadament. 23 Que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; 24 però si els troba o els veu, un cop saludats humilment, tal com hem dit, i després de demanar-los la benedicció, que passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Son diversos els forasters que arriben al monestir, però està clar que per sant Benet se’ls ha d’acollir com el Crist.

I per acollir-los bé, sant Benet ens dona unes pautes.

1. Primer de tot pregar amb el foraster. La pregària com a inici de qualsevol relació, de qualsevol encontre entre persones. La pregària és fonamental.

2. La salutació, com ha de ser? Que adorin en el foraster el Crit, que és el qui reben. Més clar impossible. Cada persona que arriba al monestir és el Crist a qui rebem.

3. Cal edificar el foraster amb la lectura de la llei divina. I de part nostra tractar-lo amb humanitat.

4. La higiene és important, enlloc d’aiguamans, ara hi ha aigua correnta, lavabo i dutxa per poder-se rentar.

5. Hi insisteix sant Benet en la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i pelegrins. En ells s’acull més el Crit. Ells no poden donar-te res a canvi. I aquí està la nostra acollida més cristiana.

6. Apunta sant Benet una cuina dels hostes. Ara bé, la cosa important és l’acollida, les hores imprevistes, perquè tota hora és bona per acollir el Crist.

7. La cuina i els ajudants i totes les tasques s’han de fer de manera que s’edifiquin. Si necessita ajudant, cal proveir d’ajudant, en qualsevol treball. Per això, demanaria que cadascú pensi, si necessita ajudant, o bé si pot ajudar en tantes altres tasques que de vegades són feixugues i d’altres són més puntuals. Ja que com sant Benet diu: quan estan lliures , obeeixin en allò que els manen.

8. L’hostatgeria per sant Benet és important, per tota aquesta relació de la comunitat amb el foraster. També és important per als hostes la participació en la nostra litúrgia i en els àpats acompanyat de la lectura en el refectori. Per això el monjo encarregat ha de tenir l’ànima plena del temor de Déu, de la reverència a l’hoste que és el Crist que es presenta al monestir.

Tot ha de se portat per homes de seny i assenyadament. Per això, ens cal no perdre el fil de la pregària, de la relació amb Déu, en les hores, en cada una de les hores de la Litúrgia i en la lectio, en la pregària personal i en cada feina que tenim encomanada.

Això, és el que l’hoste ha de fer experiència si ens veu com vivim. No cal que nosaltres parlem amb els hostes per explicar-los com vivim, ells ho han de veure en la nostra manera d’actuar.

9. Per això, sant Benet vol que no es parli mb els hostes, llevat del qui ho tingui manat, és a dir l’hostatger, o bé el qui l’hostatger li hagi donat permís per confessar-lo per exemple.

El nostre exemple de vida és el que resulta més bo per a l’hoste. Però, mai serà bo, mai serà lícit ajuntar-se de cap manera ni parlar amb els hostes. Sant Benet ho té molt clar, falta tal vegada que nosaltres en siguem conscients.

EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 48,1-9

1 L’ociositat és enemiga de l’ànima, i per això els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres també ben determinades en la lectura divina. 2 Així, creiem que ambdues ocupacions poden ser regulades d’aquesta manera: 3 De Pasqua fins al primer d’octubre, al matí, en sortir de prima, han de treballar en allò que calgui, fins a prop de l’hora quarta. 4 Des de l’hora quarta fins a l’hora de celebrar la sexta, que es dediquin a la lectura. 5 Després de sexta, en aixecar-se de taula, que reposin als seus llits amb un silenci absolut, o bé, si algú per ventura vol llegir, que llegeixi per a ell sol de manera que no molesti ningú. 6 S’ha de celebrar la nona més aviat, cap a la mitja hora vuitena, i que tornin a treballar en el que calgui fins a vespres. 7 Si les condicions del lloc o la pobresa exigien que ells mateixos es fessin les collites, que no s’entristeixin, 8 perquè és aleshores que són monjos de debò, quan viuen del treball de les seves mans, com els nostres Pares i els apòstols. 9 Que totes les coses, però, es facin amb moderació pensant en els més febles.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Son diversos els oficis, son diversos els treballs, però està clar que per sant Benet la vida monàstica ha d’estar ben regulada en les hores del quefer diari.

L’estructura del dia a dia està regulada sobre la base de la pregària, és a dir, de la litúrgia de les Hores. D’aquesta manera santifiquem el dia i santifiquem la nostra vida. Una vegada estructurada totes les hores de pregària comunitària s’ha de regular les hores de treball. Sempre amb la base de les hores de la pregària.

Això, ho tenim que viure així nosaltres i mai per cap excusa podem posar el treball per davant de la pregària comunitària. Perquè no podem arribar tard a la pregària perquè estàvem acabant un treball de teníem entre mans. Quan sona la campana vol dir que hem de deixar el que estàvem fent perquè tenim una cosa més important, la pregària.

En aquest capítol del treball manual hi ha tres frases que destacaria:

1. L’ociositat és enemiga de l’ànima

2. Els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres en la lectura divina.

3. Que totes les coses es facin amb moderació pensant en els més febles.

Tot ha d’ésser regulat per a la salvació de les ànimes. I l’experiència de sant Benet ens ha d’ajudar avui en dia a nosaltres a viure la nostra vida quotidiana teixint el camí de l’encontre amb el Senyor.

1. L’ociositat és enemiga de l’anima sempre, perquè t’allunya del centre pel qual has estat format i conformat en la vida monàstica, és a dir, Déu.

Per això, és molt perillós abandonar-se a l’ociositat, pensant en que no fa res que un dia em salti una pregària, total s’està millor al llit, és veritat, cal descansar el suficient. Però, el primer treball del monjo és la pregària en el cor i des del cor. No siguis ociós i no et faràs rebuig de monjo mentider.

Pregària i treball, cada cosa a la seva hora, al seu temps.

2. Els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres en la lectura divina. És a dir, hi ha un temps dedicat al treball manual, unes hores ben determinades on la dedicació del monjo en el seu camí cap al cel, passa per el treball. Perquè el treball manual és instrument de salvació també. Tot treball per petit que sigui és una acció de col·laboració en la creació, en l’obra creadora de Déu. Nosaltres som instruments i el nostre treball ben fet, ben fet ens porta a Déu.

També unes hores ben determinades han de ser dedicades a la lectura divina. Perquè la lectura divina és l’aliment necessari per poder treballar el nostre camp interior, per poder regar el nostre cor assedegat. Mai en tindrem prou de lectura divina, si volem endinsar-nos en el coneixement de Déu.

3. Que totes les coses es facin amb moderació pensant en els més febles. La moderació és una bona qualitat que hem de tenir en compte, en el treball i en tantes altres coses en la vida monàstica. La moderació en el treball cal tenir-la present en els més febles, perquè sense quedar-s’hi fora de joc, perquè no hi arriben, puguin igualment fer un treball adient dintre de les seves possibilitats.

En una comunitat hi ha germans molt forts, forts, no tant forts, febles i molt febles, però cadascú ha d’anar treballant per no caure en l’ociositat.

A QUINES HORES S’HA DE MENJAR

De la Regla de sant Benet
Capítol 41

1 Des de la santa Pasqua fins a la Pentecosta, que dinin els germans a l’hora sisena i que sopin al vespre. 2 A partir de la Pentecosta, durant tot l’estiu, si els monjos no tenen feina al camp o l’excés de calor no és un destorb, han de dejunar el dimecres i el divendres fins a l’hora novena. 3 Els altres dies, que dinin a la sisena. 4 Aquest dinar a l’hora sisena s’haurà de continuar fent si tenen feines al camp o la calor de l’estiu és massa forta, i que estigui a la providència de l’abat. 5 I que ell ho reguli i ho disposi tot de manera que les ànimes se salvin i que, allò que fan els germans, ho facin sense murmuració justificada. 6 Des del tretze de setembre fins al començament de la quaresma han de menjar sempre a l’hora novena. 7 Però durant la quaresma, fins a Pasqua, que mengin al vespre. 8 Les vespres, tanmateix, s’han de celebrar de manera que per a menjar no necessitin d’encendre les llànties, sinó que tot s’acabi encara amb claror de dia. 9 I fins en tot temps cal regular tant el sopar com l’hora de l’únic àpat de manera que tot es faci amb claror.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Pasqua, Pentecosta, Quaresma, són moments que ens serveixen, almenys en el temps de sant Benet a ordenar les hores dels àpats. Així, sant Benet fa diferència entre períodes més penitencials i períodes menys penitencials. És a dir, distribueix uns temps per a l’únic àpat a l’hora novena; o bé, moments de l’any en què hi ha dinar i sopar.

Sembla una estructuració de les hores de menjar molt regulada. Sí, però té tot el sentit quan veiem que viuen en l’horari solar. Tot s’ha d’acabar amb claror de dia.
La providència de l’abat, farà veure les necessitats de la comunitat, si hi ha excessiva claror a l’estiu, o qualsevol altra inclemència, o les feines encomanades.

Tot però, ha d’ésser regular per a que les ànimes se salvin. Perquè menjar per menjar no va en lloc. Hem de menjar per a viure, no viure per a menjar. Per això, ara encara tenim uns horaris per a la pregària en el cor, unes hores determinades per a menjar.

Hem de saber-ho i complir-ho. A la taula ens concentrem a unes hores per refer-nos del nostre cansament.

També ens adverteix sant Benet del mal de la murmuració, encara que deixa un marge, parlant de murmuració justificada. De tota manera ens hem de cuidar de no menjar murmuració.

Cal veure que encara ens queda la diferència de divendres i dimecres, com a més penitencial, en comparació a la resta dels dies de la setmana.

I tot això, ens queda per regular els nostres menjars, perquè ens centrem en el Crist i no en la nostra gola.

Perquè tot el nostre que fer diari va sempre en direcció a la pregària, a la unió amb el Crist. El monjo és l’home de pregària i no necessita cap mena més d’aliment per saciar-se de la seva unió amb Jesucrist.

El menjar i les seves hores son a banda. Cal menjar, lo suficient sense murmurar, ni en les hores ni en el contingut dels àpats. Més discreció i menys murmuració ens cal davant de les hores en que s’ha de menjar. A més mengem escoltant la lectura de la Sagrada Escriptura, o d’alguna altra lectura en la que diguem també ens serveix per anar edificant el nostre esperit.

Nosaltres tenim a taula un plat. Moltes persones en el nostre món tan comunicat no tenen plat, no tenen res per posar-se a la boca.

De vegades és el mateix Crist el qui truca a la porta del monestir, el qui ens truca a la porta el nostre cor. La nostra tasca benedictina és l’acollida.

Crec que de part nostra està el ser agraïts pel que tenim a taula i la nostra pregària per aquells que avui no podran posar-se res a la boca.

LA SOL·LICITUD QUE HA DE TENIR L’ABAT ENVERS ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 27

1 Que s’ocupi l’abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè «no és als bons que cal el metge, sinó als malalts». 2 I per això s’ha de portar en tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny, 3 que com d’amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, i que l’ajudin «perquè no s’enfonsi per un excés de tristesa», 4 sinó que, com diu també l’Apòstol, «li tinguin més caritat» i preguin tots per ell. 5 En efecte, l’abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar amb tot l’enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. 6 Sàpiga que ha acceptat la cura d’ànimes malaltisses, no pas una tirania sobre ànimes sanes; 7 i temi el retret del profeta, pel qual diu Déu: «El que vèieu gras ho preníeu, i el que era flac ho rebutjàveu». 8 Que imiti també l’exemple de tendresa del bon pastor, el qual, deixant les noranta-nou ovelles a la muntanya, se n’anà a cercar-ne una de sola que s’havia esgarriat; 9 i es compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a posar-se-la damunt les seves espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.

Comentari del P. Abat Rafel Barruè

L’abat ha de tenir una sol·licitud extrema envers els germans excomunicats. L’abat ha d’imitar l’exemple del bon pastor. L’abat ha de fer de bon metge.

Tot sembla que recau sobre les espatlles de l’abat, però, no pot fer res sol l’abat, ha de tenir aquesta ajuda que ve de dalt, amb la pregària, aquesta ajuda que ve de la comunitat amb els germans ancians i de seny, que com d’amagat ajudin al germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, perquè ajudin a l’excomunicat.

Les menes d’excomunicats podrien ser quatre:

Excomunicats de pensament, de paraula, d’obra i d’omissió.

De pensament podem excomunicar-nos sense adonar-nos pensant tal vegada en una vida ideal en un altre lloc, en una altra comunitat, en un altre estat, de manera que el nostre pensament es desmarca del pensament de la nostra vida de pregària i vola pels cels més llunyans, fora de la comunitat; així ens podem caure sense voler en una excomunió de pensament.

De paraula ens podem excomunicar quan per la nostra boca pronunciem paraules, comentaris, murmuracions, crítiques que no van en l’àmbit de l’amor a Crist i els germans. Estem sense adonar-nos excomunicant-nos de paraula.

D’obra ens excomuniquem, cau l’excomunió sobre nosaltres quan toquem el que no s’ha de tocar, quan les nostres mans s’atansin al que no pots ni deus fer. Alguna cosa molt mal feta haurà fet el monjo que ha quedat excomunicat.

D’omissió ens podem excomunicar fàcilment quan no vaig a la pregària, perquè tinc altres coses que fer, no vaig a la recreació perquè tinc que descansar o trucar precisament en eixe moment, no vaig a sopar perquè no m’agrada i tal vegada ja m’he fet portar avitualles de fora, i així poc a poc encara que ni me n’adono ja visc excomunicat de la comunitat i pitjor encara de la meva relació amb Déu.

Perquè si soc monjo la meva relació amb Déu està pautada per la meva actitud en la pregària i en cada moment de l’horari del nostre monestir.

L’abat no és un superheroi dels còmics, no. L’abat ha de tenir una compassió infinita per les febleses de cada monjo. Cada monjo té les pròpies febleses. Cal anar descobrint en la nostra vida les febleses i intentar guarir-les. Crec que ha de ser una tasca de l’abat juntament amb el monjo, amb pregària i amb humilitat. Només així es podrà ajudar l’excomunicat de pensament, paraula, obra i omissió.

Cal paciència perquè tampoc amb un cop de vareta màgica es pot transformar una persona dreta i feta als seus costums.

Cal la col·laboració de tota la comunitat, la pregària, l’ajuda d’alguns germans que tal vegada, per tenir més confiança o amistat pot ajudar al monjo excomunicat a baixar del burro podríem dir.