LA HUMILITAT: EL DOTZÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,62-70
 
62 El dotzè graó de la humilitat és quan el monjo no té la humilitat només al cor, sinó que fins en el cos la manifesta sempre als qui el veuen; 63 això és, que a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o dret, està sempre amb el cap cot, fits els ulls en terra. 64 Creient-se en tot moment reu dels seus pecats, es creu comparèixer ja davant el judici terrible, 65 dient-se sempre al fons del cor allò que, fits els ulls en terra, digué aquell publicà de l’evangeli: «Senyor, no sóc digne, jo pecador, d’aixecar els ulls al cel»; 66 i també, amb el profeta: «Estic totalment abatut i humiliat». 67 Un cop pujats, doncs, tots aquests graons de la humilitat, el monjo arribarà tot seguit en aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, 68 i, gràcies a la qual, tot allò que abans observava no sense temença, ho començarà de complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum, 69 ja no per por de l’infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts. 70 El Senyor es dignarà a manifestar-ho per l’Esperit Sant en el seu operari, net de vicis i de pecats.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Sant Benet en el dotzè graó de la humilitat vol que el monjo manifesti la seva humilitat, manifesti la seva humilitat en el seu cos, amb el cap cot i els ulls fits a terra. És la postura del qui està davant del judici terrible.

Però, què ens vol dir sant Benet?

És el monjo qui es presenta davant Déu, tal i com és, nu de qualsevol adherència, és el monjo tal i com és davant de Déu. És l’exemple del publica, del qui se sent pecador davant de la misericòrdia de Déu.

És el monjo fràgil que compren la seva poca traça i albira la gràcia que Déu li atorga, la gràcia de la salvació.

Per això, el temor s’esvaeix i el monjo comença a gaudir de la vida monàstica en plenitud, pel costum del bé i pel gust de les virtuts.

I en la mesura que ens endinsem en la pràctica de la humilitat, el Senyor per l’Esperit Sant anirà manifestant-se en el cor del monjo. El monjo anirà configurant-se més i més a Crist. El monjo anirà gaudint de l’amor que Déu ha vessat per gràcia en el seu interior.

I tota cosa que estigui fent, sigui a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, a la cuina, de viatge, al camp, i a tot arreu, sentirà la presència de Déu en el seu ésser més profund que el portarà a viure una felicitat plena sense fi, que sols el pot dur a la vida eterna, la vida que és la meta del monjo.

Quan vius amb senzillesa la vida monàstica, te n’adones que estàs vivint a la presència de Déu. Vius una relació d’amor, on cada dia et sents més estimat per Ell. El qui rep amor no pot fer altra cosa que vessar-lo.