De la Regla de sant Benet
Capítol 59
1 Si mai algun noble ofereix el seu fill a Déu en el monestir, i el noi
encara és petit, que els seus pares escriguin la cèdula de petició que hem dit
abans, 2 i juntament amb l’oblació eucarística embolcallin la cèdula i la mà
del noi amb les tovalles de l’altar, i així l’oferiran. 3 Pel que fa als seus
béns, que a la cèdula que presenten prometin amb jurament que mai, ni per ells
mateixos, ni per un procurador, ni per qualsevol mitjà, no li donaran res ni li
facilitaran l’ocasió de posseir; 4 o bé, si no volen fer-ho així i volen oferir
alguna cosa com a almoina per compensar el monestir, 5 que facin una donació
dels béns que volen donar al monestir, reservant se’n, si ho preferien,
l’usdefruit. 6 I així quedin tancades totes les portes, de manera que no resti
a l’infant cap esperança que el pugui seduir i perdre’l —Déu no ho vulgui—,
cosa que sabem per experiència. 7 Igual ho faran els de condició modesta. 8
Aquells, però, que no tenen absolutament res, que escriguin simplement la
cèdula i ofereixin el seu fill amb l’oblació davant de testimonis.
Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Actualment segons les constitucions no podem admetre un noi de menys de 18
anys, i per la professió encara n’ha de tenir uns quants més.
Però, d’aquest capítol encara podem treure alguna cosa de profit. La primera
cosa que destacaria és que la cèdula de professió va juntament amb l’oblació
eucarística.
L’oferiment del qui vol viure com a monjo ha d’anar sempre lligat amb l’acció
de gràcies de l’eucaristia. Entre els dons cada monjo també és un do que s’ofereix
el dia de la seva professió. Un do, som un do que cada dia renovem la nostra
professió des de matines a completes en el cor, des de cada racó del monestir
en el treball, des de la nostra cel·la en la lectio divina i la pregària
silenciosa, des del refectori en l’escolta de la lectura i els àpats, des de la
recreació o el passeig, la professió l’anem renovant i l’anem renovant dia a
dia quan rebem el cos de Crist com aliment per donar-nos força.
Una altra cosa que podem extraure d’aquest capítol és el tema tan cabdal de la
Regla, com és la possessió de les coses materials.
Per cap mitjà hem de posseir res de res. Al fer la professió renunciem a tot el
que teníem. De vegades sembla que està molt bé renunciar a tot, però hem de fer
memòria, que el desig nostre ha de ser per Déu i no per les possessions supèrflues
d’aquest món.
Podem reflexionar si de vegades no volem coses supèrflues, o bé coses i coses
per omplir l’espai que deuria estar ocupat per Déu.
No ens aferrem als bens d’aquets món. Vivim la llibertat de ser fills de Déu,
fills en el Fill, qui realment és el nostre do i la nostra possessió més
preuada.
Movem els nostres cors perquè l’Esperit Sant habiti en nosaltres, puguem
esdevenir temples oberts a l’amor ofert a Déu i als altres.
diumenge, 8 de juny del 2025
ELS FILLS DELS NOBLES O DELS POBRES QUE SÓN OFERTS
diumenge, 10 de setembre del 2023
ELS FILLS DELS NOBLES O DELS POBRES QUE SÓN OFERTS
De la Regla de sant Benet
Capítol 59
1 Si mai algun noble ofereix el seu fill a Déu en el monestir, i el noi
encara és petit, que els seus pares escriguin la cèdula de petició que hem dit
abans, 2 i juntament amb l’oblació eucarística embolcallin la cèdula i la mà
del noi amb les tovalles de l’altar, i així l’oferiran. 3 Pel que fa als seus
béns, que a la cèdula que presenten prometin amb jurament que mai, ni per ells
mateixos, ni per un procurador, ni per qualsevol mitjà, no li donaran res ni li
facilitaran l’ocasió de posseir; 4 o bé, si no volen fer-ho així i volen oferir
alguna cosa com a almoina per compensar el monestir, 5 que facin una donació
dels béns que volen donar al monestir, reservant se’n, si ho preferien, l’usdefruit.
6 I així quedin tancades totes les portes, de manera que no resti a l’infant
cap esperança que el pugui seduir i perdre’l —Déu no ho vulgui—, cosa que sabem
per experiència. 7 Igual ho faran els de condició modesta. 8 Aquells, però, que
no tenen absolutament res, que escriguin simplement la cèdula i ofereixin el
seu fill amb l’oblació davant de testimonis.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Jesús havia dit als deixebles: «és més fàcil que un camell passi pel forat d’una
agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu» (Mt 19,24). Sembla que sant
Benet comparteix aquesta idea i per tant si el fill d’un noble entra o millor
dit és ofert al monestir, per tal de garantir la seva continuïtat com a monjo sant
Benet planteja de tancar-li totes les portes, de manera que no li quedi cap
esperança que el pugui seduir i perdre’l per Déu. Mirat des de la perspectiva
actual aquesta argumentació ens grinyola en dos punts bàsics: Oferir un infant
com a monjo sense poder tenir aquest per la seva edat la capacitat de ser-ne
conscient, ni de prendre la decisió per pròpia iniciativa, no és pas un acte
lliure en cap aspecte del que podem entendre per concepte de llibertat i
privar-lo del que li pertoca d’una manera que podríem dir poc legal, tampoc no
és un concepte que pugui ser assumit avui dia. Certament a l’edat mitjana tot
plegat no era inusual i el concepte de llibertat individual evolucionaria i
molt al llarg dels segles posteriors. No oblidem en cap cas que alguns dels
ideals del que s’han anomenat drets humans no és que no siguin contraris als
postulats evangèlics, sinó que deriven directament d’aquests, és a dir que
tenen una arrel cristiana incontestable. Tema a part és l’evolució i sobretot
la teorització i la posada en pràctica d’alguns d’aquests aspectes tal com s’ha
fet al llarg dels darrers segles.
No veiem pas en l’Evangeli que Jesús forci als deixebles a seguir-lo, el «vine
i ho veuràs» de la crida evangèlica és més aviat un acostament mutu en el que
Crist té la iniciativa, com sempre, i el cridat respon afirmativament com els
deixebles o negativament com aquell jove ric al qui digué: «Encara et manca una
cosa: ven tot el que tens i reparteix-ho entre els pobres, i tindràs un tresor
al cel. Després vine i segueix-me. Quan va sentir això, aquell home es posà tot
trist, perquè era molt ric. Jesús, en veure’l entristit, digué: Que n’és, de
difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu! És més fàcil que un
camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu»
(Lc 18,22-25). Situació que no impossibilita que un ric segueixi a Jesús perquè
com el mateix Crist diu en aquest episodi relatat per l’evangelista Lluc: «Allò
que és impossible als homes, és possible a Déu» (Lc 18,27). El que cal és
comprendre que Crist ens parla en un altre llenguatge i que la seva idea de
riquesa no és pas la que te el món habitualment, que creu que acumular diners,
propietats o béns de tota mena dona seguretat, sinó que com diu als deixebles
«Us asseguro que tothom qui pel Regne de Déu hagi deixat casa, muller, germans,
pares o fills, rebrà molt més en el temps present i, en el món futur, tindrà la
vida eterna» (Lc 18,29-30).
El que ens deixa clar l’Evangeli i a la seva manera, podríem dir que un tant
brusca, sant Benet a la Regla, és que la riquesa, l’afany o fins i tot la
possibilitat d’obtenir-la pot no ajudar a seguir al Crist. Perquè no es tracta
tant sols de tenir, sinó d’aquella sensació de que si un dia som seduïts pel
materialisme, Déu no ho vulgui, tindrem un recer on acudir. Podríem
sistematitzar-ho en una frase que pot ser verbalitzada o simplement
mentalitzada “a mi el dia en que no em vagi bé al monestir tindré qui m’aculli
i podré fer la meva vida”. I pensem en el que acaba dient sant Benet: «cosa que
sabem per experiència», no parla de teories, sinó que ens diu que sap per
experiència pròpia que les riqueses del món i les temptacions que aquestes
comporten poden suposar un risc per a la vida del monjo.
A vegades la riquesa no ja personal sinó per exemple familiar ens pot
interferir en la nostra vida de monjos, en la línia d’obtenir d’altri allò que
no ens és necessari i tenir per tenir o tenir fàcilment i sense esforç són dos
conceptes o pràctiques poc monàstiques. Com ja parla sant Benet en d’altres
capítols no es tracta de negar allò necessari, ni de que el cellerer es dediqui
a obstaculitzar tota petició sigui o no assenyada, sinó de tenir una certa
sensibilitat respecte al tema de la propietat, la riquesa i les coses
supèrflues. Un altra aspecte que ens pot sotragar és quan rebem una herència i
no hi renunciem en bé dels nostres familiars o de qui sigui, perquè això de
fet, tard o d’hora pot acabar creant-nos problemes i aquests els podem arribar
a traspassar a la mateixa comunitat si un dia nosaltres som cridats a la casa
del Pare i no hem resolt el tema. Deixant de banda que aquest tema és sovint
espinós i crea tensions interfamiliars a les que més val que no ens sotmetem
per no pertorbar la nostra vida de monjos.
Certament tenim dret a posseir, com tenim dret a formar una família o a tenir
un habitatge digne; però en tots aquets terrenys en la vida monàstica hi entra
el concepte de la renúncia. Una renúncia que en el nostre cas no és obligada
com en el d’aquells infants fills de nobles que eren oferts independentment de
si podien tenir o no vocació o millor dit la poguessin tenir o no en arribar a
ser adults; en el nostre cas es tracta de renúncies voluntàries. Per dir-ho d’una
altra manera, a la vida no es pot tenir tot, si volem certes coses o un
determinat tipus de vida, hem de renunciar a d’altres possibilitats.
La nostra vida, la vida monàstica no és pas un esclavatge ni una condemna, és
un vertader regal de Déu, que implica, és cert, renúncies. Tanmateix com la
vida familiar, un matrimoni que té fills haurà de renunciar o prioritzar
determinades coses en bé dels fills, econòmiques o de llibertat de moviment o
de dedicar un temps concret als fills i llevar-lo de ser un temps personal;
però sempre per a uns pares dedicar el millor als fills no és vist com una
renúncia, sinó més aviat com un acte d’amor, com una vertadera riquesa. Així
nosaltres renunciem a determinades coses materials, de llibertat de moviments,
de disponibilitat horària o tantes altres coses en bé d’un bé molt millor, la
cerca de Déu en el clos del monestir. Per afavorir aquesta centralitat de Crist
en la nostra vida és bon consell el que avui ens dona sant Benet, no fixar-nos
en altra cosa que no sigui el seguiment del Crist i no deixar-nos seduir per
coses materials, sempre caduques, sempre fugisseres i que més que satisfer,
sovint no fan sinó crear més necessitat; una dinàmica que al cap i a la fi és
ben present en la nostra societat actual i que no hauria de dominar ni ser
present mai en la nostra vida monàstica.
Un ric no pot ser monjo? Algú provinent d’una família amb bons recursos no és
ben bé lliure per a seguir la vocació monàstica? Algú que ha tingut una bona
feina i que legítimament ha obtingut béns, no pot ser cridat a la vida
monàstica? Ens
ha respost el mateix Crist: «Allò que és impossible als homes, és possible a
Déu» (Lc 18,27). Però
d’aquest capítol que ens pot semblar obsolet, fora de lloc o políticament
incorrecte, que diríem avui, en podem treure també una lliçó i és la de caminar
lliurement per la via de la vida monàstica amb el mínim de lligams materials
que puguin ser un risc per a la nostra vocació, cal que siguem nosaltres
mateixos els qui de manera lliure tanquem totes les portes a la seduccions
materials, sensuals o de poder que ens puguin assaltar o temptar i així siguem
cada cop més lliures per avançar vers Crist.
En sintonia amb això, sant Bernat, provinent evidentment d’una família podríem
dir que més que benestant, va tenir l’experiència que la humilitat era la clau
que disposava a l’acolliment de l’ombra i del perdó enfront de la culpa. La
humilitat passa per la veritat d’un mateix com a persona, per l’amor
misericordiós als altres, i culmina en la il·luminació, o cosa que és el
mateix, en la simplicitat i en la pau. Simplicitat que dona pau enfront de l’afany
de posseir que porta a la intranquil·litat i a la torbació.
O en paraules del Papa Benet: «Tenir els mateixos sentiments de Jesús significa
no considerar el poder, la riquesa, el prestigi com els valors suprems de la
nostra vida, perquè en el fons no responen a la set més profunda del nostre
esperit, sinó obrir el nostre cor a l’Altre, portar amb l’altre el pes de la
nostra vida i obrir-nos al Pare del cel amb sentit d’obediència i confiança,
sabent que precisament obeint al Pare serem lliures. Tenir
els mateixos sentiments de Jesús ha de ser l’exercici diari dels cristians.» (Audiència
general 1 de juny de 2005).
diumenge, 13 de desembre del 2020
ELS FILLS DELS NOBLES O DELS POBRES QUE SÓN OFERTS
De la Regla de sant Benet
Capítol 59
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Del capítol 58 al 61 de la Regla, sant Benet ens parla de la manera d’admetre als germans. En el capítol 58 estableix el marc i en els següents ens parla de tres casos particulars: els infants, els sacerdots i els monjos provinents d’altres monestirs. Sembla evident que aquest capítol d’avui està en certa manera desfasat, perquè gràcies a Déu l’Església fa molt de temps que no accepta l’admissió de menors d’edat a la vida religiosa, ni encara menys la donació o oblació per part de les seves famílies. Però algunes de les idees que hi planteja continuen essent vàlides i són aplicables a qualsevol admissió en una comunitat. Les comunitats són diverses, com ho són també els orígens de cada monjo. La situació familiar i la vida que hem viscut fins a entrar al monestir no són les mateixes per a cadascú. Ningú de nosaltres no ha triat ni la família en la que ha nascut, ni la seva infància, però ambdós fets han marcat les nostres vides i el nostre caràcter.
Ens parla sant Benet dels qui procedeixen de família noble o rica o bé els qui venen de família pobre o modesta, els qui diu sant Benet que no tenen absolutament res. Sembla que no li preocupa que aquests darrers vulguin abandonar el monestir, perquè sens dubte en aquell moment allí hi tenien les condicions mínimes de vida garantides mentre que a fora aquestes perillaven. No era pas fàcil aconseguir en època de sant Benet un plat a taula i un llit per a dormir en una societat on hi havia rics, molt rics, però que eren ben pocs, i molts pobres, molt pobres, que a la vegada eren la immensa majoria. Faltaven molts segles perquè sorgís allò que avui se’n diu classe mitjana i en aquells moments la burgesia urbana era tant sols una hipòtesi de futur, en les beceroles del règim feudal amb senyors, serfs i ben pocs homes lliures. Dins del món de l’Església aquestes circumstàncies podien ser d’alguna manera diferents però no pas tant. El que sí li preocupa a sant Benet és que els fills dels nobles puguin voler abandonar el monestir seduïts per una vida millor en el seu àmbit familiar i unint a això l’evident manca de vocació, ja que la seva entrada al monestir havia estat tant sols conseqüència de la voluntat dels pares, tal volta per a solucionar la vida d’un fill no primogènit com era costum de manera bastant estesa. D’aquí el consell de tancar totes les portes, de tal manera que a l’infant no li resti cap esperança que el pugui seduir o perdre, i aquí sant Benet apunta a l’experiència, recordem que ell mateix venia de família noble romana. Aquesta sentència sona molt dura i poc adequada, diríem que políticament incorrecte per al món d’avui, ja que sembla que sant Benet vulgui monjos per força coartant-los la llibertat de decisió, impedint-los cap altra possibilitat que la de restar al monestir. Però potser no és tant així i el que vol precisament sant Benet és que la seguretat econòmica garantida fora del monestir no coarti la seva decisió de seguir al Crist, no els tempti en excés. També avui ens pot passar pel cap que si marxem del monestir i la nostra família té recursos ens donaran un cop de mà, cosa que seria del tot natural. Déu ens pot cridar aquí o allà però el que no ens hauria de cridar mai fora del monestir és la temptació d’una major comoditat. Com tampoc a dins, perquè som nosaltres que ens hem d’anar emmotllant a la vida que ens proposen l’Evangeli i la Regla i no pas aquestes al nostre caprici, escrivint cada dia un capítol de la Regla tenint com a model la nostra voluntat.
En el fons d’aquest capítol es planteja la relació dels monjos amb la família, amb els seus orígens, amb els amics, amb el món que han abandonat, com s’hagués dit fa uns anys. Sembla que durant segles entrar en una comunitat religiosa significava tallar qualsevol lligam amb tot allò que s’havia viscut abans, morir al món. També avui optar per una vida monàstica o consagrada implica un cert trencament amb el passat i amb els vincles familiars o amicals, o al menys la necessitat de viure’ls d’una altra manera ben diferent. No per ser monjos deixem de ser fills i quan els pares són grans i cal atendre’ls això es fa més evident, tenim molts casos entre nosaltres. Les renúncies són altres, són petites o no tant petites coses, com per exemple no poder passar determinats dies amb les nostres famílies, dies que eren abans fonamentalment familiars o rebre d’elles coses que ara ens són supèrflues o que ja no necessitem i que de rebre-les ens posarien en situació de privilegi davant dels altres, com diu sant Benet al capítol 54 de la Regla. La comunitat no substitueix la família, perquè dir que la comunitat és una família, com pensar que és un grup d’amics, no seria prou encertat; una comunitat és un grup de persones diverses en molts aspectes, però unides per un vincle comú, un vincle fort, molt fort, cercar al Crist. Aquest aspecte fonamental, en tant que base i raó de la nostra vida de monjos, és el que destaca sant Benet com a rerefons d’aquest capítol quan parla d’oferir la cèdula i la mà del noi embolcallades amb les tovalles de l’altar; la vida del noi, la nostra vida, oferta amb el pa i el vi a punt d’esdevenir el cos i la sang de Crist. Escriu sant Ambrós que «el qui té set desitja estar sempre prop de la font i sembla que no té altra anhel que l’aigua, al contacte de la qual queda saciat» (Comentari al Salm 118). Ha de ser aquesta la raó fonamental de la permanència al monestir, estar vora la font de la nostra vida que és el Crist, i aquesta raó cal viure-la amb suficient força com per a vèncer qualsevol temptació, també la que avui sant Benet ens proposa de tallar de soca-rel, tancant tota porta a la seducció i a la perdició.
diumenge, 6 de març del 2016
ELS FILLS DELS NOBLES O DELS POBRES QUE SÓN OFERTS
Capítol 59
1 Si mai algun noble ofereix el seu fill a Déu en el monestir, i el noi encara és petit, que els seus pares escriguin la cèdula de petició que hem dit abans, 2 i juntament amb l’oblació eucarística embolcallin la cèdula i la mà del noi amb les tovalles de l’altar, i així l’oferiran. 3 Pel que fa als seus béns, que a la cèdula que presenten prometin amb jurament que mai, ni per ells mateixos, ni per un procurador, ni per qualsevol mitjà, no li donaran res ni li facilitaran l’ocasió de posseir; 4 o bé, si no volen fer-ho així i volen oferir alguna cosa com a almoina per compensar el monestir, 5 que facin una donació dels béns que volen donar al monestir, reservant se’n, si ho preferien, l’usdefruit. 6 I així quedin tancades totes les portes, de manera que no resti a l’infant cap esperança que el pugui seduir i perdre’l -Déu no ho vulgui-, cosa que sabem per experiència. 7 Igual ho faran els de condició modesta. 8 Aquells, però, que no tenen absolutament res, que escriguin simplement la cèdula i ofereixin el seu fill amb l’oblació davant de testimonis.
Comentari de l’abat Octavi Vilà
En aquest capítol sant Benet destaca dues idees, d’una banda la família del monjo, el seu passat, els seus orígens, i de l’altra la senzillesa i la igualtat, el seu present, la seva realitat monàstica. No fer accepció de persones eliminant també les distincions entre els qui entren al monestir amb diferents capacitats és una de les idees cabdals de la Regla de sant Benet. El lliurament de béns, en aquest cas per part dels pares dels infants d’origen noble, no significa per sant Benet que hi hagi d’haver diferències. Allò realment important és el camí de la vida del monjo. Per sant Benet l’establiment de distincions significaria un greu impediment per a la vida comunitària. Sant Benet ens està dient que en el monestir tots els monjos són iguals, que les capacitats intel•lectuals, físiques o econòmiques no han de ser sinó una aportació a la riquesa comuna de la vida del monestir, dons posats al servei dels altres generosament i sense vanaglòries.
Sant Benet demana també i sobretot a l’abat que «Que no faci accepció de persones al monestir. Ni s’estimi l’un més que l’altre, sinó aquell qui trobi millor en les bones obres i en l’obediència» Que en qualsevol cas l’accepció sigui positiva, és a dir per raó de les febleses: «No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones —Déu no ho vulgui—, sinó que es tingui consideració de les febleses». Cal que «consideri l’abat les necessitats dels febles, no pas la mala voluntat dels envejosos».
Sant Benet no propugna un igualitarisme uniformitzador sinó un equilibri comunitari on entre tots es comparteixin dons i talents essent comprensius i misericordiosos els uns amb els altres i que ni els que tenen més capacitats se n’enorgulleixin ni els qui tenen més febleses cerquin de treure’n profit i, sobretot, que ningú rondini o murmuri al respecte. Però rondinem i murmurem ben sovint. Un prevere de la comunitat inicia un diumenge o un dia ferial la seva homilia, pot ser un do o una feblesa, encara no ho sabem; però abans de saber-ho ja se sent al cor algú que rondina, i de fet quan el rondinaire habitual o ocasional predica, un altre murmura contra ell. Si algun salmista elabora les seves pregàries, cosa que si no cau en heretgia o contradiccions és ben lloable perquè significa que el que demana en nom de la comunitat és fruit dels seus moments de pregària personal, tard o d’hora al llarg de la setmana sentirà algun comentari a baixa veu o un so de reprovació. A la fi no acceptem els dons dels uns i les febleses dels altres, tot i que tots tenim una cosa i altra, tots tenim algun do i tots més d’una feblesa.
L’altre aspecte d’aquest capítol és la relació amb la família, que com escriu l’abadessa Montserrat Viñas, és important en la vida del monjo. Pot representar una dificultat tant si la nostra opció vocacional és estimada per ells com si és rebutjada, ja que per una part ens pot portar a no sentir-nos prou lliures, un xic pressionats i per l’altra el seu recolzament i aprovació són una ajuda sempre, sobretot quan arriba la inevitable hora del dubte i és quan ambdues situacions poden provocar inseguretat i pressió. Des de la pròpia llibertat amb què vivim la nostra vocació es manté i sorgeix amb més força l’estimació profunda envers familiars i amics, que hem deixat fora i una sana relació amb ells afavoreix el nostre camí monàstic.
Però és evident que les arrels es mantenen vives i alhora la responsabilitat que tenim envers la família, sobretot els pares. Tard o d’hora els pares es fan grans i necessiten més atenció també per part nostra, que a vegades som els qui més lliures estem dels fills; també tard o d’hora els perdem i la situació canvia. En qualsevol situació però, hauríem de comprendre els qui durant un temps més o menys llarg han d’anar visitant als seus pares més sovint, per tal d’aportar-los ajuda i suport. Ni ens pensem que això no ens caldrà mai, si els pares són encara joves, perquè arribarà; i si de cas no ho hem hagut de menester o ja no ho necessitem fer per les circumstàncies que sigui, no pensem que és feblesa dels altres, sinó caritat envers els qui ens han donat la vida, educat i transmès la fe.
Hem de viure la nostra vida de cristians al clos del monestir amb equilibri, essent conscients d’on venim i com això ens pot ajudar i també alhora dificultar el camí. El que hi hagi de bo, posar-ho al servei dels altres; el que hi hagi de menys bo saber-ho acceptar, i aprendre també dels germans allò de bo i saber allò que de menys bo tenen per no repetir-ho. Així, obertes totes les portes del nostre cor, de manera que no resti mai lloc a la murmuració que ens pugui seduir i perdre, Déu no ho vulgui, avançarem dia a dia tots junts en el progrés en la vida monàstica i en la fe, eixamplant el cor i corrent per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor.
diumenge, 13 de desembre del 2015
ELS FILLS DELS NOBLES O DELS POBRES QUE SÓN OFERTS
Capítol 59
1 Si mai algun noble ofereix el seu fill a Déu en el monestir, i el noi encara és petit, que els seus pares escriguin la cèdula de petició que hem dit abans, 2 i juntament amb l’oblació eucarística embolcallin la cèdula i la mà del noi amb les tovalles de l’altar, i així l’oferiran. 3 Pel que fa als seus béns, que a la cèdula que presenten prometin amb jurament que mai, ni per ells mateixos, ni per un procurador, ni per qualsevol mitjà, no li donaran res ni li facilitaran l’ocasió de posseir; 4 o bé, si no volen fer-ho així i volen oferir alguna cosa com a almoina per compensar el monestir, 5 que facin una donació dels béns que volen donar al monestir, reservant se’n, si ho preferien, l’usdefruit. 6 I així quedin tancades totes les portes, de manera que no resti a l’infant cap esperança que el pugui seduir i perdre’l -Déu no ho vulgui-, cosa que sabem per experiència. 7 Igual ho faran els de condició modesta. 8 Aquells, però, que no tenen absolutament res, que escriguin simplement la cèdula i ofereixin el seu fill amb l’oblació davant de testimonis.
Comentari de l’abat Octavi Vilà
Aquest capítol de la Regla, que ens pot semblar avui desfasat i propi d’altres temps, si hi gratem una mica, ens deixa entreveure tres aspectes que sant Benet va repetint al llarg del seu full de ruta per a la nostra vida, tres aspectes fonamentals. Hi tenim el tema de l’accepció de persones, el de la consagració a Déu i el de la perseverança davant les temptacions, i no son pas temes menors.
Sant Benet recomana a l’abat de no fer accepció de persones en el capítol 2 i en el capítol 34, ja que sols l’obediència ha de servir de barem, i el criteri per al repartiment d’allò que cadascú necessita no pot estar subjecte a preferències personals. L’abat ha de saber mantenir l’equilibri entre emprar en bé de la comunitat els dons i talents de cadascun dels monjos i evitar els greuges comparatius, motiu sempre de murmuració, i això no és una tasca fàcil. Però a part de l’accepció de persones que demana la Regla que l’abat no practiqui, hi ha un altre tipus d’accepció.
Cada un de nosaltres pot ser responsable d’una autoaccepció, és a dir, fem accepció quan ens considerem per damunt dels altres, ens creem les nostres pròpies normes al marge de la comunitat, quan jutgem menyspreant els altres o quan atorguem categories de bons i mals monjos segons el nostre criteri particular; és a dir, totes aquelles actituds nascudes de l’autocomplaença que no tenen res de cristià ni de monàstic. És un perill que sempre ens ronda, potser més en els primers períodes de la vida monàstica, però per més que vulguem no l’abandonem mai aquest risc. «La temptació se’ns presenta de manera solapada, contagia tot l’ambient que ens envolta, ens impulsa a buscar sempre una justificació», diu el papa Francesc. En l’etapa inicial és tasca del mestre de novicis orientar i ajudar a destriar entre allò que ens fa avançar en el camí i allò que ens dificulta el pas; a mesura que avancem en la vida monàstica som nosaltres mateixos els qui hem de decidir il•luminats per la Paraula, tot i que sempre podem recórrer a l’abat o algun altre germà. Però sovint no entenem algunes decisions o bé perquè són mal explicades o bé perquè ens manquen elements de judici que altres sí tenen. Alhora, com quan manen coses impossibles a un monjo (capítol 68), cal confiar en el Senyor i mirar si el que volem és fer la nostra pròpia voluntat enlloc d’intentar entendre el que ens cal fer a cada moment i el que se’ns demana; i si creiem que realment és un sense sentit plantejar-ho, però abans sempre pensar-hi dos cops i confiar.
Aquest confiar en el Senyor és el que porta el monjo a consagrar-se a Déu, a lliurar-se juntament amb l’oblació de l’Eucaristia deixant la seva cèdula de professió sobre l’altar, com una víctima santa i agradable a Déu, segons diu Pau a la carta als Romans. Per arribar a aquest lliurament i perseverar-hi, cal no desesperar mai de la misericòrdia de Déu i estimar el lloc i els germans, tancant totes les portes a la desesperança. En aquest capítol sant Benet escriu que cal tancar les portes a allò que ens pugui seduir, però parla concretament dels infants que no poden discernir. En el nostre cas no es tracta de tancar els ulls a la realitat sinó d’obrir els del cor, i mitjançant el discerniment, intentar avançar amb fermesa pas a pas sortejant temptacions de tot tipus, que mai no desapareixeran, creant-nos un espai interior que ens permeti viure com a monjos amb els altres monjos que formen la comunitat i en els quals hi ha també el rostre de Crist. Diu el papa Francesc que «Quan som temptats, només la Paraula de Déu, la paraula de Jesús ens salva. Escoltar aquesta Paraula ens obre l’horitzó», perquè «Ell està sempre disposat a ensenyar-nos a com sortir de la temptació. Jesús és gran perquè no tan sols ens fa sortir de la temptació, sinó que ens dóna més confiança».
Els fills dels nobles i els de condició modesta, ahir i avui, tots som temptats, tot i ser oferts a Déu amb el pa eucarístic; també avui nosaltres cada dia hem de sortejar temptacions, angoixes, tantes coses que no ens agraden i tants moments baixos. El suport el tenim en la Paraula i en aquella que la va dur al seu ventre, en Maria, que en aquest temps d’Advent esdevé encara més un referent, en paraules de sant Bernat: «En els perills, en les angoixes, en els dubtes, pensa en Maria, invoca Maria. Que Maria no s’aparti de la teva boca, que no s’aparti del teu cor; (...) No et desencaminaràs si la segueixes, no desesperaràs si li pregues, no et perdràs si penses en ella. Si ella et duu de la seva mà, no cauràs; si et protegeix, res no hauràs de témer; no et fatigaràs, si és la teva guia; arribaràs feliçment al port, si ella t’empara.»