De la Regla de sant Benet
Capítol 27
1 Que s’ocupi l’abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè «no
és als bons que cal el metge, sinó als malalts». 2 I per això s’ha de portar en
tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny,
3 que com d’amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb
humilitat, i que l’ajudin «perquè no s’enfonsi per un excés de tristesa», 4
sinó que, com diu també l’Apòstol, «li tinguin més caritat» i preguin tots per
ell. 5 En efecte, l’abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar
amb tot l’enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té encomanades.
6 Sàpiga que ha acceptat la cura d’ànimes malaltisses, no pas una tirania sobre
ànimes sanes; 7 i temi el retret del profeta, pel qual diu Déu: «El que vèieu
gras ho preníeu, i el que era flac ho rebutjàveu». 8 Que imiti també l’exemple
de tendresa del bon pastor, el qual, deixant les noranta-nou ovelles a la
muntanya, se n’anà a cercar-ne una de sola que s’havia esgarriat; 9 i es
compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a posar-se-la damunt les seves
espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.
Comentari del P. Abat Rafel Barruè
Poblet, 9 de novembre 2025
La Regla és mestra per als monjos. L’altre dia reflectia algú de vosaltres en
el col·loqui que la Regla i l’abat son els eixos de la vida comunitària. És
veritat que tota la Regla va deixant clar la clau de l’Abat en la comunitat:
Que no es faci res sense l’ordre de l’Abat, que l’Abat tingui cura dels
malalts, que l’Abat vigili, que estigui al judici de l’Abat i així tota la
Regla va fent referència a l’ofici, al servei de l’Abat.
Fins i tot l’Abat tindrà un judici més server per la negligència que hagi pogut
cometre en les seves prescripcions. L’Abat és el qui fa les vegades de Crist en
el monestir, s’ha d’ocupar de tot i avui especialment els germans culpables.
L’Abat ha de fer de metge, de bon metge sigui per ell, o enviant altres germans
que sàpiguen guarir, que sàpiguen rentar les ferides i amorosir-les perquè
entengui el germà que ha comés la culpa l’amor que li professen l’Abat i la
comunitat sencera.
Ha de vetllar l’Abat per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. Però,
l’Abat és una persona humana i no pot obligar a un monjo que un dia va fer la
professió solemne per sempre davant del poble cristià, no pot obligar-lo a
restar en la clausura del monestir quan tot indica que la seva vida no és la
monàstica.
Cal molt de discerniment, perquè Déu ens ha donat l’esperit perquè sapiguem
discernir i amb l’ajuda de l’Esperit Sant puguem ajudar a discernir la vocació
d’una persona.
És veritat que tots, començant per l’Abat podem cometre faltes, però també
podem veure com hi ha que incorre moltes vegades en la mateixa falta. Algunes
faltes poden ser petites, altres grosses.
Hem tingut casos que han arribat a ser pena civil i canònica. Evidentment s’ha
de tenir una paciència generosa, perquè de vegades el monjo actua sense saber
realment el que fa. Altres vegades el monjo saps massa bé el que fa, el que vol
aconseguir i persegueix amb una insistència lluitadora el que vol aconseguir
per al seu propi bé.
Hem vingut al monestir per a servir, per a ser servidors i de vegades he vist
que algú no ho entén i el seu comportament sempre gira en profit seu.
L’Abat pot caure en el pecat gravíssim: El què vèieu gras ho prenien, i el que
era flac ho rebutjàveu. Si l’Abat pot arribar ha prendre només les ovelles
dòcils i grasses, sols els sants; i així rebutjar els rebels sense causa, o amb
causa.
La qüestió és no perdre la Regla de vista en el discerniment i tenir a l’Abat
com a persona per confiar-li els seus neguits. Cada monjo té unes virtuts i el
que ens cal és promocionar les virtuts i rebutjar i no decantar-se a aconseguir
la voluntat pròpia.
Crec que el voler aconseguir la voluntat pròpia ens empetiteix com a persones i
com a monjos, el donar, el lliurar la nostra voluntat a Déu ens fa sants.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 27. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 27. Mostrar tots els missatges
diumenge, 9 de novembre del 2025
LA SOL·LICITUD QUE HA DE TENIR L’ABAT ENVERS ELS EXCOMUNICATS
diumenge, 5 de maig del 2024
LA SOL·LICITUD QUE HA DE TENIR L’ABAT ENVERS ELS EXCOMUNICATS
De la Regla de sant Benet
Capítol 27
1 Que s’ocupi l’abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè «no
és als bons que cal el metge, sinó als malalts». 2 I per això s’ha de portar en
tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny,
3 que com d’amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb
humilitat, i que l’ajudin «perquè no s’enfonsi per un excés de tristesa», 4
sinó que, com diu també l’Apòstol, «li tinguin més caritat» i preguin tots per
ell. 5 En efecte, l’abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar
amb tot l’enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té
encomanades. 6 Sàpiga que ha acceptat la cura d’ànimes
malaltisses, no pas una tirania sobre ànimes sanes; 7 i temi el retret del
profeta, pel qual diu Déu: «El que vèieu gras ho preníeu, i el que era flac ho
rebutjàveu». 8 Que imiti també l’exemple de tendresa del bon pastor, el qual,
deixant les noranta-nou ovelles a la muntanya, se n’anà a cercar-ne una de sola
que s’havia esgarriat; 9 i es compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a
posar-se-la damunt les seves espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.
Comentari
del P. Abat Rafel Barruè
L’abat ha de tenir una sol·licitud extrema envers els germans excomunicats. L’abat
ha d’imitar l’exemple del bon pastor. L’abat ha de fer de bon metge.
Tot sembla que recau sobre les espatlles de l’abat, però, no pot fer res sol l’abat,
ha de tenir aquesta ajuda que ve de dalt, amb la pregària, aquesta ajuda que ve
de la comunitat amb els germans ancians i de seny, que com d’amagat ajudin al
germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, perquè ajudin a l’excomunicat.
Les menes d’excomunicats podrien ser quatre:
Excomunicats de pensament, de paraula, d’obra i d’omissió.
De pensament podem excomunicar-nos sense adonar-nos pensant tal vegada en una
vida ideal en un altre lloc, en una altra comunitat, en un altre estat, de
manera que el nostre pensament es desmarca del pensament de la nostra vida de
pregària i vola pels cels més llunyans, fora de la comunitat; així ens podem
caure sense voler en una excomunió de pensament.
De paraula ens podem excomunicar quan per la nostra boca pronunciem paraules, comentaris,
murmuracions, crítiques que no van en l’àmbit de l’amor a Crist i els germans.
Estem sense adonar-nos excomunicant-nos de paraula.
D’obra ens excomuniquem, cau l’excomunió sobre nosaltres quan toquem el que no
s’ha de tocar, quan les nostres mans s’atansin al que no pots ni deus fer.
Alguna cosa molt mal feta haurà fet el monjo que ha quedat excomunicat.
D’omissió ens podem excomunicar fàcilment quan no vaig a la pregària, perquè
tinc altres coses que fer, no vaig a la recreació perquè tinc que descansar o
trucar precisament en eixe moment, no vaig a sopar perquè no m’agrada i tal
vegada ja m’he fet portar avitualles de fora, i així poc a poc encara que ni me
n’adono ja visc excomunicat de la comunitat i pitjor encara de la meva relació
amb Déu.
Perquè si soc monjo la meva relació amb Déu està pautada per la meva actitud en
la pregària i en cada moment de l’horari del nostre monestir.
L’abat no és un superheroi dels còmics, no. L’abat ha de tenir una compassió
infinita per les febleses de cada monjo. Cada monjo té les pròpies febleses.
Cal anar descobrint en la nostra vida les febleses i intentar guarir-les. Crec
que ha de ser una tasca de l’abat juntament amb el monjo, amb pregària i amb
humilitat. Només així es podrà ajudar l’excomunicat de pensament, paraula, obra
i omissió.
Cal paciència perquè tampoc amb un cop de vareta màgica es pot transformar una
persona dreta i feta als seus costums.
Cal la col·laboració de tota la comunitat, la pregària, l’ajuda d’alguns
germans que tal vegada, per tenir més confiança o amistat pot ajudar al monjo
excomunicat a baixar del burro podríem dir.
diumenge, 31 de gener del 2021
LA SOL·LICITUD QUE HA DE TENIR L’ABAT ENVERS ELS EXCOMUNICATS
De la Regla de sant Benet
Capítol 27
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Feblesa, malaltia corporal i espiritual formen part de la nostra vida, com de la de tot ésser humà. Conscient d’això sant Benet agrupa en aquests capítols un conjunt de normes relatives a la correcció dels monjos per les faltes comeses. No ha de causar sorpresa que en el monestir es puguin cometre faltes que mereixin les penes com les aquí establertes; perquè l’home és feble i cau fàcilment. No és tant la presència d’aquestes febleses el que causa un major perjudici a un monestir, sinó tant la impossibilitat d’esmenar-les com la negligència a corregir-les. Sant Benet ens parla en primer lloc dels monjos ancians, als qui cal exigir-los una plena responsabilitat dels seus actes i una més gran fidelitat a la Regla. A ells dedica gairebé la totalitat de les prescripcions contingudes en aquests capítols i tant sols al final dóna també les normes que han de seguir-se amb els infants.
En el fons de tota aquesta legislació es troba latent una gran vitalitat espiritual; perquè per a sant Benet, tota sanció persegueix en última instància la salvació de l’ànima, alhora que intenta l’extirpació radical del vici en concret, i per això ens parla de l’amputació com a mesura extrema si cap altre no sorgeix efecte. Els procediments s’adapten a la finalitat que es proposen, presentant-se de manera mesurada, sòbria, prudent i discreta, essent això una excepció en la legislació d’aquells temps que era bastant més radical i sense cap garantia jurídica. Tant la mateixa vida social com tota legislació entre els homes està condemnada al fracàs si no hi ha sancions que estimulin la seva observança. Aquí sant Benet les dona d’una manera ben precisa i de la ubicació en el conjunt de la Regla d’aquests capítols, immediatament després dels quals tracta dels degans, sembla deduir-se que són aquests els qui tenen la missió d’aplicar les prescripcions del codi penal.
Sant Benet ens parla dels monjos pecadors, concretament dels excomunicats, i de la sol·licitud que han de rebre per part de l’abat i per part de la comunitat. Sant Benet fa i ens convida a fer una opció pels febles, això no vol dir pas que no sigui ben conscient de que part de la nostra feblesa pot com a mínim temperar-se fent servir bé les eines de les que ens parla al llarg de la Regla, com ara l’observança, l’obediència, la humilitat, la pregària o la paciència per citar-ne tant sols algunes.
Per Aquinata Böckmann aquest capítol en concret sorgeix com una mena d’illot espiritual entre el conjunt del codi penal, fet que pot fer pensar que es fruït d’una redacció més tardana, com si sant Benet se n’hagués adonat de que calia introduir enmig del dolor del pecat o de la falta, la via de la misericòrdia, refermar-la i destacar-la; no tant sols per part de l’abat sinó també per part de tota la comunitat. Ens ho mostra quan parla dels ancians que han d’ajudar com d’amagat o ens diu que cal pregar tots junts pel germà en risc d’exclusió pel pecat.
Un mot destaca entre tots i és sol·licitud, una sol·licitud que cal vessar sobre els germans culpables o els germans amb l’ànima malalta. Fer-ho amb uns mitjans concrets que tenen a l’abast l’abat i la comunitat en general per ajudar al germà que s’aparta de la vida comuna, sovint tancat en la convicció de que defensa els seus drets. Sant Benet en cita alguns: enviar ancians que consolin i animin a un retorn humil, intensificar la caritat i pregar. Seguint els consells evangèlics, davant d’una llibertat mal entesa o mal practicada, només la caritat pot ajudar a vèncer les dificultats.
Tots, a imatge de Déu, som creats lliures per fer el bé o fer el mal. El pecat no destrueix ni la nostra llibertat ni la nostra capacitat d’estimar, sinó que les paralitza, les debilita i aleshores en lloc d’utilitzar la nostra llibertat per estimar i donar, la fem servir per imposar-nos, per salvaguardar el nostre interès, per fer la nostra i no pas la voluntat de Déu, que és a qui hem vingut a cercar de veritat.
Un germà que s’excomunica a si mateix, que això és el pecat com a allunyament de Déu, és un germà que, com tots algun cop, pensa que ja no necessita el marc comunitari i que li cal recuperar la veritable llibertat i per tant li fa nosa avui un germà i demà un altre, quan no una part o fins i tot tota la comunitat, considerant que són un destorb per a poder alliberar-se i realitzar-se. Aleshores caiem en la tirania del nostre caprici prenent el que és gras en funció de si serveix als nostres propòsits i rebutgem el que és flac si no ens plau. Creiem ser lliures tot i que el que som, és esclaus de nosaltres mateixos i del pecat que hi ha en nosaltres.
Tant sols conscients de les nostres pròpies febleses tant físiques com morals podem mirar a un germà que es desvia sense jutjar-lo ni menysprear-lo; perquè si ens creiem o ens sentim perfectes i superiors, no ho aconseguirem pas. La ferida de l’altre ens ha de recordar sempre la nostra pròpia ferida, tal volta més profunda, de la qual el Senyor ens guareix a poc a poc si li deixem fer. Es tracta de sortir de la nostra falsa seguretat de creure fer-ho tot bé, sabent que mai no ho aconseguirem, per intentar arribar al germà perdut en les seves il·lusions i les seves pors, tal i com nosaltres mateixos hi estem de perduts en elles. La reconciliació entre germans no és possible sense aquella mirada de tendresa que Crist ens va ensenyar en la paràbola del fill pròdig. No deixant-nos tocar per la crida a la compassió i a la misericòrdia, ferim al germà, a la comunitat, a nosaltres mateixos i al mateix Crist.
diumenge, 5 de maig del 2019
LA SOL·LICITUD QUE HA DE TENIR L’ABAT ENVERS ELS EXCOMUNICATS
De la Regla de sant Benet
Capítol 27
1 Que s’ocupi l’abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè "no és als bons que cal el metge, sinó als malalts". 2 I per això s’ha de portar en tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny, 3 que com d’amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, i que l’ajudin "perquè no s’enfonsi per un excés de tristesa", 4 sinó que, com diu també l’Apòstol, "li tinguin més caritat" i preguin tots per ell. 5 En efecte, l’abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar amb tot l’enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. 6 Sàpiga que ha acceptat la cura d’ànimes malaltisses, no pas una tirania sobre ànimes sanes; 7 i temi el retret del profeta, pel qual diu Déu: "El que vèieu gras ho preníeu, i el que era flac ho rebutjàveu". 8 Que imiti també l’exemple de tendresa del bon pastor, el qual, deixant les noranta-nou ovelles a la muntanya, se n’anà a cercar-ne una de sola que s’havia esgarriat; 9 i es compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a posar-se-la damunt les seves espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Som malalts, les nostres ànimes estan malaltisses, la nostra feblesa se’ns fa present cada dia i tot això ho hem de tenir ben present. Sant Benet ho sap molt bé, sap que malgrat que l’ideal de la vida monàstica sigui més o menys possible d’assolir-lo o al menys d’intentar assolir-lo, massa sovint som nosaltres mateixos que conscientment o inconscientment maldem per esgarrar-ho tot. Són nou els capítols que sant Benet dedica a aquest tema, a les faltes greus, el denominat codi penal de la Regla, a l’excomunió, a com cal satisfer les nostres faltes, ho fa d’una banda amb certa contundència i de l’altra amb força caritat.
Escriu Dom Guillaume, abat de Mont des Cats, que sovint no entenem la correcció, sovint imaginem que no accedir a les nostres pretensions implica una mena de discriminació, de persecució i tendim a demonitzar al superior, a d’altres germans o a tota la comunitat si cal. La cosa es complica encara més si sucumbim a la temptació de rentar els draps bruts fora de casa, perquè és aleshores en que implicant a tercers fem vertaderament mal a la comunitat. Davant d’una dificultat, d’una negativa o d’una frustració, reals o no tant reals, ens cal afrontar-ho el més forts possibles. La nostra fortalesa no ha de ser la d’envigorir el nostre ego sinó que ha de venir de la pregària, de la meditació assídua de la Paraula de Déu, de la pràctica del sagrament de la reconciliació. Si descuidem aquestes premisses quan plantegem la nostra situació acabem fent una defensa numantina del nostre propi voler, que fins i tots a vegades els mateixos ciutadans de Numància envejarien. És molt important, fonamental, portar al dia la nostra cura espiritual, maldar per tenir una salut espiritual com a mínim acceptable; si aquí fallem les possibilitats de fallar en tot es multipliquen.
Bernarde ad quid venisti? Bernat a què has vingut? Era la pregunta que sant Bernat de Claravall es feia sovint, o al menys això diuen els cronistes. Aquesta mateixa pregunta ens l’hauríem de plantejar potser cada dia; ja quan encara fosc sona la campana; en aquella hora a què hem vingut a donar mitja volta al llit o a anar contents a l’encontre del Senyor en la primera pregària del dia? Quan som a l’Ofici Diví a què hi anem, a participar-hi lloant al Senyor o a arropenjar-nos al cor boca closa? Hem entrat al monestir per desenvolupar una tasca concretada d’antuvi o a posar-nos a disposició de la comunitat, és a dir del Senyor amb total disponibilitat? No són simples preguntes retòriques, ni molt menys, són preguntes que afecten a la nostra vida i a la de la comunitat i depenent de quina sigui la resposta la nostra vida monàstica es va assecant fins a esdevenir morta, encara que potser sigui morta en vida.
Per poder avançar, per poder caminar cap a Crist primer que res ens hem de sentir febles, malaltissos; perquè si ens sentim autosuficients feina rai; el primer pas perquè ens puguin ajudar és, ha de ser, sentir-nos necessitats d’ajuda. Sovint no és que ens tanquem a l’ajut del superior o dels germans, és que ens tanquem a l’ajut de Déu mateix. Seria absurd que el superior se sentís el salvador del món, perquè no és sinó un feble entre febles, un malaltís entre malaltissos; és entre tots que hem de caminar cap al Senyor, cap a Crist el nostre rei veritable. La il·lusió de creure’ns els salvadors del món no és bona companya per aquest camí que ens demana sant Benet que hem de fer des de la humilitat.
Com diu el Papa Francesc «ens fa bé saber que no som el Messies (...) quan hi ha triomfalisme, Jesús no hi és. O, si hi ha cap triomfalisme és el pas previ al Divendres Sant. L’únic triomfalisme real possible és el del Diumenge de Rams. Aquí si hi ha el Senyor. Aquest triomfalisme et diu “Tu prepara’t per allò que et ve...” No hi ha solucions màgiques, el triomfalisme mai no és de Jesús. El triomf de Jesús, el de veritat, és sempre a la creu.» La gelosia, el desig de cridar l’atenció i la il·lusió de creure’ns els salvadors del món són tres clots en els quals correm el risc de caure tots en un moment o altre de la nostra vida monàstica, el bo és saber que hi hem caigut i acceptar la mà que ens ajuda a sortir-hi maldant amb les cames contra les parets per sortir-nos-en ajudant a qui vol ajudar-nos i no pas intentar estirar-lo al ell també cap al clot.
La vertadera compassió comença on fineix el nostre egoisme, actua on retrocedeix el nostre egoisme natural, intrínsec a la nostra personalitat contra el qual hem de lluitar cada dia varies vegades potser. A què hem vingut al monestir? A ser monjos vàrem dir un dia, no pas a ser aquesta o aquella altra cosa perquè això ja ho podíem fer fora del monestir, no calia que Déu ens cridés aquí; si ens hi ha cridat, perquè si pensem que no ha fet ja podem plegar, és per a fer la seva voluntat, certament sense acarnissaments ni anacrònics sacrificis, però amb generositat, amb honradesa, amb netedat. No patim pels nostres pecats, per les nostres mancances, patim sobretot per la nostra incapacitat de reconèixer-los; aquesta és la vertadera causa del nostre sofriment. Si no acudim, per exemple, mai al sagrament de la reconciliació no sembla pas que ens sentim febles, no sembla pas que tinguem ganes de reconèixer les nostres faltes i ens sentim necessitats del perdó de Déu. Quan acudim a Déu demanant-li perdó, com el publicà en el temple, sentint-nos ben poca cosa, Ell mai ens mira amb altivesa sinó que ens allarga la mà per treure’ns del clot de la nostra debilitat, allí on les nostres ànimes malaltisses ens han fet caure. La insensibilitat davant la nostra pròpia feblesa ens paralitza l’ànima; tots al llarg de la nostra vida ho hem experimentat, ho experimentem en un moment o altre i no és tancant-nos a pany i clau com en sortirem sinó obrint-nos al perdó, també al nostre propi perdó.
Un jueu que havia estat en un camp de concentració assabentat que un antic company seu del camp estava greument malalt l’anà a veure i en trobar-lo li preguntà «Ja has perdonat als nazis?» Ell li respongué: «de cap de les maneres, els odio encara amb més força.»; el qui el visitava li respongué «aleshores encara et tenen presoner.» El perdó allibera, cercar el perdó allibera, rebre el perdó allibera; ventar les cendres de la rancúnia, posar el dit a les llagues de les ferides un cop i un altre no porta sinó a emmalaltir més la nostra ànima. Ens ho deia sant Gregori el Gran ahir a Matines: «les ànimes que estan en Déu no demanen pas perquè desitgin res que s’aparti de la voluntat d’aquell qui contemplen, sinó que, com més ardentment s’uneixen a ell, més mogudes se senten a demanar-li allò que saben que està disposat a fer. (...) No anirien pas d’acord amb la voluntat del creador, si no demanessin el que veuen que és el seu voler; i no estarien pas tan unides a ell, si truquessin amb poques ganes a la porta del qui està disposat a donar».
Capítol 27
1 Que s’ocupi l’abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè "no és als bons que cal el metge, sinó als malalts". 2 I per això s’ha de portar en tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny, 3 que com d’amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, i que l’ajudin "perquè no s’enfonsi per un excés de tristesa", 4 sinó que, com diu també l’Apòstol, "li tinguin més caritat" i preguin tots per ell. 5 En efecte, l’abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar amb tot l’enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. 6 Sàpiga que ha acceptat la cura d’ànimes malaltisses, no pas una tirania sobre ànimes sanes; 7 i temi el retret del profeta, pel qual diu Déu: "El que vèieu gras ho preníeu, i el que era flac ho rebutjàveu". 8 Que imiti també l’exemple de tendresa del bon pastor, el qual, deixant les noranta-nou ovelles a la muntanya, se n’anà a cercar-ne una de sola que s’havia esgarriat; 9 i es compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a posar-se-la damunt les seves espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Som malalts, les nostres ànimes estan malaltisses, la nostra feblesa se’ns fa present cada dia i tot això ho hem de tenir ben present. Sant Benet ho sap molt bé, sap que malgrat que l’ideal de la vida monàstica sigui més o menys possible d’assolir-lo o al menys d’intentar assolir-lo, massa sovint som nosaltres mateixos que conscientment o inconscientment maldem per esgarrar-ho tot. Són nou els capítols que sant Benet dedica a aquest tema, a les faltes greus, el denominat codi penal de la Regla, a l’excomunió, a com cal satisfer les nostres faltes, ho fa d’una banda amb certa contundència i de l’altra amb força caritat.
Escriu Dom Guillaume, abat de Mont des Cats, que sovint no entenem la correcció, sovint imaginem que no accedir a les nostres pretensions implica una mena de discriminació, de persecució i tendim a demonitzar al superior, a d’altres germans o a tota la comunitat si cal. La cosa es complica encara més si sucumbim a la temptació de rentar els draps bruts fora de casa, perquè és aleshores en que implicant a tercers fem vertaderament mal a la comunitat. Davant d’una dificultat, d’una negativa o d’una frustració, reals o no tant reals, ens cal afrontar-ho el més forts possibles. La nostra fortalesa no ha de ser la d’envigorir el nostre ego sinó que ha de venir de la pregària, de la meditació assídua de la Paraula de Déu, de la pràctica del sagrament de la reconciliació. Si descuidem aquestes premisses quan plantegem la nostra situació acabem fent una defensa numantina del nostre propi voler, que fins i tots a vegades els mateixos ciutadans de Numància envejarien. És molt important, fonamental, portar al dia la nostra cura espiritual, maldar per tenir una salut espiritual com a mínim acceptable; si aquí fallem les possibilitats de fallar en tot es multipliquen.
Bernarde ad quid venisti? Bernat a què has vingut? Era la pregunta que sant Bernat de Claravall es feia sovint, o al menys això diuen els cronistes. Aquesta mateixa pregunta ens l’hauríem de plantejar potser cada dia; ja quan encara fosc sona la campana; en aquella hora a què hem vingut a donar mitja volta al llit o a anar contents a l’encontre del Senyor en la primera pregària del dia? Quan som a l’Ofici Diví a què hi anem, a participar-hi lloant al Senyor o a arropenjar-nos al cor boca closa? Hem entrat al monestir per desenvolupar una tasca concretada d’antuvi o a posar-nos a disposició de la comunitat, és a dir del Senyor amb total disponibilitat? No són simples preguntes retòriques, ni molt menys, són preguntes que afecten a la nostra vida i a la de la comunitat i depenent de quina sigui la resposta la nostra vida monàstica es va assecant fins a esdevenir morta, encara que potser sigui morta en vida.
Per poder avançar, per poder caminar cap a Crist primer que res ens hem de sentir febles, malaltissos; perquè si ens sentim autosuficients feina rai; el primer pas perquè ens puguin ajudar és, ha de ser, sentir-nos necessitats d’ajuda. Sovint no és que ens tanquem a l’ajut del superior o dels germans, és que ens tanquem a l’ajut de Déu mateix. Seria absurd que el superior se sentís el salvador del món, perquè no és sinó un feble entre febles, un malaltís entre malaltissos; és entre tots que hem de caminar cap al Senyor, cap a Crist el nostre rei veritable. La il·lusió de creure’ns els salvadors del món no és bona companya per aquest camí que ens demana sant Benet que hem de fer des de la humilitat.
Com diu el Papa Francesc «ens fa bé saber que no som el Messies (...) quan hi ha triomfalisme, Jesús no hi és. O, si hi ha cap triomfalisme és el pas previ al Divendres Sant. L’únic triomfalisme real possible és el del Diumenge de Rams. Aquí si hi ha el Senyor. Aquest triomfalisme et diu “Tu prepara’t per allò que et ve...” No hi ha solucions màgiques, el triomfalisme mai no és de Jesús. El triomf de Jesús, el de veritat, és sempre a la creu.» La gelosia, el desig de cridar l’atenció i la il·lusió de creure’ns els salvadors del món són tres clots en els quals correm el risc de caure tots en un moment o altre de la nostra vida monàstica, el bo és saber que hi hem caigut i acceptar la mà que ens ajuda a sortir-hi maldant amb les cames contra les parets per sortir-nos-en ajudant a qui vol ajudar-nos i no pas intentar estirar-lo al ell també cap al clot.
La vertadera compassió comença on fineix el nostre egoisme, actua on retrocedeix el nostre egoisme natural, intrínsec a la nostra personalitat contra el qual hem de lluitar cada dia varies vegades potser. A què hem vingut al monestir? A ser monjos vàrem dir un dia, no pas a ser aquesta o aquella altra cosa perquè això ja ho podíem fer fora del monestir, no calia que Déu ens cridés aquí; si ens hi ha cridat, perquè si pensem que no ha fet ja podem plegar, és per a fer la seva voluntat, certament sense acarnissaments ni anacrònics sacrificis, però amb generositat, amb honradesa, amb netedat. No patim pels nostres pecats, per les nostres mancances, patim sobretot per la nostra incapacitat de reconèixer-los; aquesta és la vertadera causa del nostre sofriment. Si no acudim, per exemple, mai al sagrament de la reconciliació no sembla pas que ens sentim febles, no sembla pas que tinguem ganes de reconèixer les nostres faltes i ens sentim necessitats del perdó de Déu. Quan acudim a Déu demanant-li perdó, com el publicà en el temple, sentint-nos ben poca cosa, Ell mai ens mira amb altivesa sinó que ens allarga la mà per treure’ns del clot de la nostra debilitat, allí on les nostres ànimes malaltisses ens han fet caure. La insensibilitat davant la nostra pròpia feblesa ens paralitza l’ànima; tots al llarg de la nostra vida ho hem experimentat, ho experimentem en un moment o altre i no és tancant-nos a pany i clau com en sortirem sinó obrint-nos al perdó, també al nostre propi perdó.
Un jueu que havia estat en un camp de concentració assabentat que un antic company seu del camp estava greument malalt l’anà a veure i en trobar-lo li preguntà «Ja has perdonat als nazis?» Ell li respongué: «de cap de les maneres, els odio encara amb més força.»; el qui el visitava li respongué «aleshores encara et tenen presoner.» El perdó allibera, cercar el perdó allibera, rebre el perdó allibera; ventar les cendres de la rancúnia, posar el dit a les llagues de les ferides un cop i un altre no porta sinó a emmalaltir més la nostra ànima. Ens ho deia sant Gregori el Gran ahir a Matines: «les ànimes que estan en Déu no demanen pas perquè desitgin res que s’aparti de la voluntat d’aquell qui contemplen, sinó que, com més ardentment s’uneixen a ell, més mogudes se senten a demanar-li allò que saben que està disposat a fer. (...) No anirien pas d’acord amb la voluntat del creador, si no demanessin el que veuen que és el seu voler; i no estarien pas tan unides a ell, si truquessin amb poques ganes a la porta del qui està disposat a donar».
diumenge, 7 d’agost del 2016
LA SOL·LICITUD QUE HA DE TENIR L’ABAT ENVERS ELS EXCOMUNICATS
De la Regla de sant Benet
Capítol 27
1 Que s’ocupi l’abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè «no és als bons que cal el metge, sinó als malalts». 2 I per això s’ha de portar en tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny, 3 que com d’amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, i que l’ajudin «perquè no s’enfonsi per un excés de tristesa», 4 sinó que, com diu també l’Apòstol, «li tinguin més caritat» i preguin tots per ell. 5 En efecte, l’abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar amb tot l’enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. 6 Sàpiga que ha acceptat la cura d’ànimes malaltisses, no pas una tirania sobre ànimes sanes; 7 i temi el retret del profeta, pel qual diu Déu: «El que vèieu gras ho preníeu, i el que era flac ho rebutjàveu». 8 Que imiti també l’exemple de tendresa del bon pastor, el qual, deixant les noranta-nou ovelles a la muntanya, se n’anà a cercar-ne una de sola que s’havia esgarriat; 9 i es compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a posar-se-la damunt les seves espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.
Comentari de l’Abat Octavi
Sant Benet ens diu, des de la seva experiència, que podem ser germans culpables, germans malalts, que tenen més que els altres necessitat d’ajuda; germans vacil·lants que corren el risc de sucumbir a una tristesa excessiva i que tenen necessitat de satisfer amb humilitat alhora que els cal rebre amor i pregàries per part de la comunitat. Sant Benet sap molt bé de què va la vida comunitària, quins perills, quines patologies podem patir i quins són els remeis que ajuden a sortir-ne. Qui passa per dificultats ha de ser objecte de sol·licitud extrema, aquelles ànimes malaltisses, esgarriades i febles davant les quals no s’ha d’oblidar mai que formen part de la comunitat, del ramat, i el bon pastor no és aquell qui s’allunya o allunya les ovelles molestes i malaltes sinó qui ha rebut l’encàrrec de no perdre’n cap. Els remeis que sant Benet suggereix per recuperar ovelles són diversos, com diverses poden ser les tipologies i els casos: «acomodar-se a moltes maneres de ser: a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió; i que, segons el temperament i la intel·ligència de cadascú, es faci i s’adapti de tal manera a tothom, que no sols no hagi de lamentar cap minva del ramat que té encomanat, sinó que pugui alegrar-se de la creixença del bon ramat» (RB 2,31-32).
Però malgrat, tot les ovelles es perden, i fins i tot algunes intenten perdre’s per pròpia voluntat, transitòria o definitiva. El primer pas per recuperar-se, la condició per poder rebre ajuda és saber-se perdut, malalt, necessitat d’ajuda i alhora ser també comprès així pels altres membres de la comunitat. Com el fill pròdig, que en haver tocat fons, pren consciència de la seva falta, de la feblesa on l’ha portat el seu orgull, dilapidant els dons que havia rebut, perdent-ho tot, i en creure que ho ha perdut tot, allò material i allò espiritual, es creu ja també sense la condició de fill i es planteja suplicar que se l’aculli com a treballador. Però Déu és un pare admirable; malgrat que abandonem casa seva, que malgastem el que ens ha donat, en el nostre cas la vocació, continuem sent fills seus i surt cada dia a guaitar a veure si ens hem adonat del que hem fet i retornem penedits i moixos a casa seva, que és alhora casa nostra. També l’ovella que abandona el ramat per triscar vora els penya-segats inconscient del risc que corre i creient-se a la recerca de noves vides més còmodes i afalagadores, aquella ovella que fa vida més de cabra que d’ovella, és digna de l’atenció del bon pastor que surt al seu encontre, que surt a cercar-la, però potser l’ovella quan senti de lluny estant que el pastor s’acosta, s’allunyi encara més per tal de no poder ser trobada, es tanqui en si mateixa i es negui a ser ajudada. Perquè l’home ha estat creat lliure i Déu és respectuós fins a l’extrem amb la nostra llibertat, Ell ens ha fet lliures, és un regal seu, i ens respecta fins i tot quan ens entossudim a anar pel mal camí, Déu mai no ens vol imposar la seva gràcia, tot i que ens la proposa, que ens l’ofereix sempre i en tota ocasió perquè lliures l’acceptem. Déu és el pare amatent que espera dia rere dia dalt del turó, guaitant l’horitzó per veure si a la fi hem reflexionat i girant cua tornem lliurement per rebre el seu amor misericordiós.
Què ens empeny a perdre’ns? Ens hi pot empènyer una certa inestabilitat interior que ens porta a menystenir l’observança, els temps marcats per la Regla i per la comunitat, en la pregària, la lectio i el treball, erigint-nos en un nou sant Benet i escrivint-nos una regla personal, poc regular i capritxosa, ja que està sotmesa al nostre estat d’ànim, que cada dia pot ser diferent; és a dir que qui dicta la regla de la nostra conducta és el nostre propi voler. Això va lligat a una negligència de la vertadera observança, a un abandó de la pregària comunitària i personal, a una manca de contacte amb la Paraula i a la fi a un minimalisme amb el que tot es considera de més, llevat d’allò que volem fer, que ens ve de gust a cada moment. S’hi pot ajuntar o pot tenir com a conseqüència un desànim general que pot portar a perdre la vocació, o com a mínim a posar-la greument en perill, tot i que es pugui continuar al monestir més per comoditat i per peresa a cercar una altra vida que per convenciment. Sant Benet ens proposa atacar aquests perills tan bon punt apuntin, de soca-rel, i així «esclafar de seguida contra el Crist els mals pensaments que li vénen al cor» (RB 4,50) i recórrer a la Paraula i a la pregària ja que com apunta sant Benet «en dir-nos l’Escriptura: “Aparta’t dels teus volers”. I també demanem a Déu en l’Oració que es faci en nosaltres la seva voluntat. Amb raó, doncs, se’ns ensenya de no fer la nostra voluntat, perquè evitem allò que diu la santa Escriptura: “Hi ha camins que semblen rectes als homes, el terme dels quals s’enfonsa fins al pregon de l’infern”; i també quan tenim por d’allò que s’ha dit dels negligents: “S’han corromput i s’han fet abominables en els seus volers”» (RB 7, 19-22). A la fi el remei, el medicament principal és la perseverança, quan arriba la foscor al mig del túnel convé agafar-se amb força a la barana, i en la nostra vida la barana que ens ajuda a no caure és la fidelitat al quefer de cada dia, la fidelitat a la Regla que regeix la nostra vida i ens ajuda a seguir endavant, tot i que no ens eviti les dificultats, les pedres i entrebancs al camí. Quan fugim del ramat, quan ens perdem, fugim de la mirada de Déu, de la seva pleta; aleshores ens cal aturar-nos, pensar en el que estem fent i deixar-nos trobar com l’ovella perduda i retornar com el fill pròdig a la casa del pare. I si som com el fill gran i hem restat a casa fidels, no remuguem perquè s’han esmerçat esforços per anar a trobar el qui s’havia allunyat, no proposem de tancar amb el pany de la incomprensió i el forrellat del nostre egoisme la porta de la pleta; no fos cas que volgués tornar, deixem que el pastor vagi a la recerca de la perduda i restem amatents al seu retorn, i si torna amb l’ovella escàpola al coll, alegrem-nos-en, perquè està escrit «hi haurà més alegria en el cel per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se» (Lc 15, 7), «hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix» (Lc 15,10) ja que «calia celebrar-ho i alegrar-se’n, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat» (Lc 15, 32). Sentim avui a l’Evangeli de Lluc que «tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més.» A nosaltres Déu ens ha donat, ens ha prestat, ens ha fet el regal d’una vocació monàstica; siguem-ne sempre conscients, ja que Déu ens demanarà què n’hem fet al llarg de la nostra vida al monestir de la nostra vocació, i ens exigirà i ens reclamarà que l’hàgim viscut amb plenitud, almenys que ho hàgim intentat i que a la fi l’hàgim fet fructificar.
Capítol 27
1 Que s’ocupi l’abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè «no és als bons que cal el metge, sinó als malalts». 2 I per això s’ha de portar en tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny, 3 que com d’amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, i que l’ajudin «perquè no s’enfonsi per un excés de tristesa», 4 sinó que, com diu també l’Apòstol, «li tinguin més caritat» i preguin tots per ell. 5 En efecte, l’abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar amb tot l’enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. 6 Sàpiga que ha acceptat la cura d’ànimes malaltisses, no pas una tirania sobre ànimes sanes; 7 i temi el retret del profeta, pel qual diu Déu: «El que vèieu gras ho preníeu, i el que era flac ho rebutjàveu». 8 Que imiti també l’exemple de tendresa del bon pastor, el qual, deixant les noranta-nou ovelles a la muntanya, se n’anà a cercar-ne una de sola que s’havia esgarriat; 9 i es compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a posar-se-la damunt les seves espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.
Comentari de l’Abat Octavi
Sant Benet ens diu, des de la seva experiència, que podem ser germans culpables, germans malalts, que tenen més que els altres necessitat d’ajuda; germans vacil·lants que corren el risc de sucumbir a una tristesa excessiva i que tenen necessitat de satisfer amb humilitat alhora que els cal rebre amor i pregàries per part de la comunitat. Sant Benet sap molt bé de què va la vida comunitària, quins perills, quines patologies podem patir i quins són els remeis que ajuden a sortir-ne. Qui passa per dificultats ha de ser objecte de sol·licitud extrema, aquelles ànimes malaltisses, esgarriades i febles davant les quals no s’ha d’oblidar mai que formen part de la comunitat, del ramat, i el bon pastor no és aquell qui s’allunya o allunya les ovelles molestes i malaltes sinó qui ha rebut l’encàrrec de no perdre’n cap. Els remeis que sant Benet suggereix per recuperar ovelles són diversos, com diverses poden ser les tipologies i els casos: «acomodar-se a moltes maneres de ser: a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió; i que, segons el temperament i la intel·ligència de cadascú, es faci i s’adapti de tal manera a tothom, que no sols no hagi de lamentar cap minva del ramat que té encomanat, sinó que pugui alegrar-se de la creixença del bon ramat» (RB 2,31-32).
Però malgrat, tot les ovelles es perden, i fins i tot algunes intenten perdre’s per pròpia voluntat, transitòria o definitiva. El primer pas per recuperar-se, la condició per poder rebre ajuda és saber-se perdut, malalt, necessitat d’ajuda i alhora ser també comprès així pels altres membres de la comunitat. Com el fill pròdig, que en haver tocat fons, pren consciència de la seva falta, de la feblesa on l’ha portat el seu orgull, dilapidant els dons que havia rebut, perdent-ho tot, i en creure que ho ha perdut tot, allò material i allò espiritual, es creu ja també sense la condició de fill i es planteja suplicar que se l’aculli com a treballador. Però Déu és un pare admirable; malgrat que abandonem casa seva, que malgastem el que ens ha donat, en el nostre cas la vocació, continuem sent fills seus i surt cada dia a guaitar a veure si ens hem adonat del que hem fet i retornem penedits i moixos a casa seva, que és alhora casa nostra. També l’ovella que abandona el ramat per triscar vora els penya-segats inconscient del risc que corre i creient-se a la recerca de noves vides més còmodes i afalagadores, aquella ovella que fa vida més de cabra que d’ovella, és digna de l’atenció del bon pastor que surt al seu encontre, que surt a cercar-la, però potser l’ovella quan senti de lluny estant que el pastor s’acosta, s’allunyi encara més per tal de no poder ser trobada, es tanqui en si mateixa i es negui a ser ajudada. Perquè l’home ha estat creat lliure i Déu és respectuós fins a l’extrem amb la nostra llibertat, Ell ens ha fet lliures, és un regal seu, i ens respecta fins i tot quan ens entossudim a anar pel mal camí, Déu mai no ens vol imposar la seva gràcia, tot i que ens la proposa, que ens l’ofereix sempre i en tota ocasió perquè lliures l’acceptem. Déu és el pare amatent que espera dia rere dia dalt del turó, guaitant l’horitzó per veure si a la fi hem reflexionat i girant cua tornem lliurement per rebre el seu amor misericordiós.
Què ens empeny a perdre’ns? Ens hi pot empènyer una certa inestabilitat interior que ens porta a menystenir l’observança, els temps marcats per la Regla i per la comunitat, en la pregària, la lectio i el treball, erigint-nos en un nou sant Benet i escrivint-nos una regla personal, poc regular i capritxosa, ja que està sotmesa al nostre estat d’ànim, que cada dia pot ser diferent; és a dir que qui dicta la regla de la nostra conducta és el nostre propi voler. Això va lligat a una negligència de la vertadera observança, a un abandó de la pregària comunitària i personal, a una manca de contacte amb la Paraula i a la fi a un minimalisme amb el que tot es considera de més, llevat d’allò que volem fer, que ens ve de gust a cada moment. S’hi pot ajuntar o pot tenir com a conseqüència un desànim general que pot portar a perdre la vocació, o com a mínim a posar-la greument en perill, tot i que es pugui continuar al monestir més per comoditat i per peresa a cercar una altra vida que per convenciment. Sant Benet ens proposa atacar aquests perills tan bon punt apuntin, de soca-rel, i així «esclafar de seguida contra el Crist els mals pensaments que li vénen al cor» (RB 4,50) i recórrer a la Paraula i a la pregària ja que com apunta sant Benet «en dir-nos l’Escriptura: “Aparta’t dels teus volers”. I també demanem a Déu en l’Oració que es faci en nosaltres la seva voluntat. Amb raó, doncs, se’ns ensenya de no fer la nostra voluntat, perquè evitem allò que diu la santa Escriptura: “Hi ha camins que semblen rectes als homes, el terme dels quals s’enfonsa fins al pregon de l’infern”; i també quan tenim por d’allò que s’ha dit dels negligents: “S’han corromput i s’han fet abominables en els seus volers”» (RB 7, 19-22). A la fi el remei, el medicament principal és la perseverança, quan arriba la foscor al mig del túnel convé agafar-se amb força a la barana, i en la nostra vida la barana que ens ajuda a no caure és la fidelitat al quefer de cada dia, la fidelitat a la Regla que regeix la nostra vida i ens ajuda a seguir endavant, tot i que no ens eviti les dificultats, les pedres i entrebancs al camí. Quan fugim del ramat, quan ens perdem, fugim de la mirada de Déu, de la seva pleta; aleshores ens cal aturar-nos, pensar en el que estem fent i deixar-nos trobar com l’ovella perduda i retornar com el fill pròdig a la casa del pare. I si som com el fill gran i hem restat a casa fidels, no remuguem perquè s’han esmerçat esforços per anar a trobar el qui s’havia allunyat, no proposem de tancar amb el pany de la incomprensió i el forrellat del nostre egoisme la porta de la pleta; no fos cas que volgués tornar, deixem que el pastor vagi a la recerca de la perduda i restem amatents al seu retorn, i si torna amb l’ovella escàpola al coll, alegrem-nos-en, perquè està escrit «hi haurà més alegria en el cel per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se» (Lc 15, 7), «hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix» (Lc 15,10) ja que «calia celebrar-ho i alegrar-se’n, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat» (Lc 15, 32). Sentim avui a l’Evangeli de Lluc que «tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més.» A nosaltres Déu ens ha donat, ens ha prestat, ens ha fet el regal d’una vocació monàstica; siguem-ne sempre conscients, ja que Déu ens demanarà què n’hem fet al llarg de la nostra vida al monestir de la nostra vocació, i ens exigirà i ens reclamarà que l’hàgim viscut amb plenitud, almenys que ho hàgim intentat i que a la fi l’hàgim fet fructificar.
diumenge, 31 de gener del 2016
LA SOL·LICITUD QUE HA DE TENIR L’ABAT ENVERS ELS EXCOMUNICATS
De la Regla de sant Benet
Capítol 27
1 Que s’ocupi l’abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè «no és als bons que cal el metge, sinó als malalts». 2 I per això s’ha de portar en tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny, 3 que com d’amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, i que l’ajudin «perquè no s’enfonsi per un excés de tristesa», 4 sinó que, com diu també l’Apòstol, «li tinguin més caritat» i preguin tots per ell. 5 En efecte, l’abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar amb tot l’enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. 6 Sàpiga que ha acceptat la cura d’ànimes malaltisses, no pas una tirania sobre ànimes sanes; 7 i temi el retret del profeta, pel qual diu Déu: «El que vèieu gras ho preníeu, i el que era flac ho rebutjàveu». 8 Que imiti també l’exemple de tendresa del bon pastor, el qual, deixant les noranta-nou ovelles a la muntanya, se n’anà a cercar-ne una de sola que s’havia esgarriat; 9 i es compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a posar-se-la damunt les seves espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.
Comentari de l’abat Octavi Vilà
Poblet, 31 gener 2016
Davant la culpa cal misericòrdia, caritat i sol·licitud. Pels germans culpables sant Benet demana a l’abat que sigui un metge, que amb discreció —«com d’amagat» escriu— i amb germans ancians i de seny ajudi el qui vacil·la a satisfer humilment, i que tracti d’evitar-li una tristesa excessiva, avui en diríem una depressió. Cal doncs que l’abat presti una atenció especial al qui vacil·la i que actuï amb enginy per no perdre cap de les ovelles que té encomanades.
Avui no tenim excomunicats, si més no formalment, però malgrat tot perdem ovelles. Potser no arribem a perdre un llençol en cada bugada però podem veure com al llarg del camí recorregut aquests setanta-cinc anys de restauració de vida monàstica a Poblet, germans que han compartit la vida comunitària aquí, arribats a un punt l’han deixada. Per què esdevé això? Por moltes raons, tantes com casos segurament. Pot ser que en passar uns anys un descobreixi que aquest no és el lloc on el Senyor l’ha cridat o que així ho creguin els superiors; pot ser que més que conflictes espirituals hi hagi entrebancs en les relacions personals; pot ser que passats uns anys de vida monàstica un entri en la inèrcia, en la rutina, en la desmotivació, que fins i tot el portin a cercar evasions poc adients a la nostra vida i que a la fi, tard o d’hora, acabin provocant la crisi i la separació, que pot ser primer temporal però que si la situació no es redreça por acabar sent definitiva. A tots ens vénen al cap rostres concrets, sens dubte. Aquestes ovelles que s’han anat perdent, són molt més nombroses que les que han romàs al monestir fins a la mort, que són certament menys que els que passant poc o més temps aquí finalment han marxat. I això no vol pas dir que nosaltres siguem millors i ells pitjors, simplement que ha succeït i succeeix així.
Per sant Benet la funció de la correcció no és esclafar el qui ha de ser corregit sinó afavorir les condicions per conscienciar la persona que li cal repensar la seva vida monàstica i, si cal, recomençar-la. Davant del monjo que està confós, enfadat o deprimit, de manera no puntual, cal fins i tot cercar el socors de persones amb capacitat d’ajudar a discernir per començar de nou, persones que coneguin els camins de la ment i de l’ànima. L’excomunió ja no és una pràctica monàstica però continua sent-ho l’allunyament temporal, quasi sempre pactat entre l’interessat i el superior i això és així perquè les crisis personals són inevitables.
Cal però vetllar que la comunitat sigui el lloc on no tinguem por a patir davallades, fracassos, que tinguem la certesa que no serem mai abandonats i continuarem sent estimats. Si és així, aleshores tindrem molt de guanyat, perquè ens sentirem vertaderament estimats. Cal estimar, ja que com diu l’apòstol, qui «estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja; no s’alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta» (1Co 13,4-7).
Certament la perfecció no és una expectativa de la vida monàstica, malament rai qui ho cregui així. Per això el que ens cal és respectar el qui cau, ser-hi a prop per ajudar-lo a aixecar-se, i mentrestant evitar que la nostra vida es ressequi i córrer el risc de perdre’ns nosaltres mateixos o de perdre alguna ovella, que vagui sola pel bosc abans d’haver viscut i discernit en plenitud. Conscients de les nostres febleses sabrem comprendre les dels altres, ja que ningú no està mai lliure de caure en una crisi de vocació. La idea que la vida espiritual és tan sols pels forts no és pas la de sant Benet, ell es dirigeix a éssers humans amb les seves flaqueses i per això recomana als monjos «que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals» (RB 72,5).
Certament als monestirs hi ha persones que sovint no abasten els seus ideals, les fites que es van plantejar en entrar-hi, que se senten decebuts, insatisfets, i que en algun cas, en més d’un cas, per manca de confiança o de l’energia que demana el compromís de manera continuada, renuncien per complet a aquesta vida o bé abandonant-la o bé seguint-la ja sols per inèrcia, per la peresa o la por a iniciar altres camins. Cal vetllar sempre, cal no facilitar les condicions que ens poden portar a una crisi, cal regar cada dia la planta de la nostra vocació monàstica.
En primer lloc cadascun de nosaltres hem de tenir cura de la nostra vida espiritual amb la pregària, amb la lectio, seguint l’horari establert, participant en la vida de la comunitat. Però potser en algun moment concret ens caldrà que algú ens ajudi i ens esporgui una branca que amenaça de fer-se gran i malmetre tota la planta. Aleshores per rebre la misericòrdia, per deixar-nos esporgar, cal que ens avergonyim, en el sentit que ho diu el papa Francesc, cal que ens sentim humilment imperfectes i necessitats d’ajuda; perquè si no és així de res valdrà cap intent exterior. Cal potser fins i tot a vegades allò que avui dia es defineix com tocar fons i ser-ne conscients per poder surar de nou i fer-ho amb més energia, amb més força que abans; perquè dels errors, de les caigudes es pot aprendre molt, fins i tot més que dels encerts i sens dubte molt més que de la idea, sempre falsa, que som forts i no ens equivoquem mai i sols són els altres els febles i els qui cauen. Avui un és el fort i l’altre el feble i demà el fort pot ser feble i el feble fort.
Per prevenir les situacions de crisi i refermar la nostra vida monàstica José Antonio Pagola recomana primer una confiança radical en Déu, després buidar la nostra vida de pors i d’inquietuds innecessàries, i per acabar percebre els signes de Déu en aquells esdeveniments que ens sacsegen i ens interpel·len fortament. Així d’aquesta confiança en Déu n’obtindrem el fruit de saber viure en la dificultat; sols així viurem la nostra vocació en pau, fidelitat, obertura a la voluntat de Déu i mansuetud i posarem els fonaments de la nostra vocació sobre una roca que resistirà els embats de les onades i alhora podrem ser ancoratge pels qui corrin risc de ser enduts pel marejol de les crisis. Sols així crearem en la comunitat un clima que ens permeti a tots la recerca responsable de Déu. Com escriu sant Climent I de Roma als cristians de Corint «l’eficàcia depèn precisament de la unió dels uns amb els altres. (...) cada un al seu propi lloc, amb consciència recta, mirant de no transgredir les normes que regulen el propi ministeri.»
Tant de bo que sapiguem ajudar les ovelles que vacil·len i cercar i acollir joiosament a la cleda, en retrobar-les, les ovelles que maldestrament hem deixat marxar i hem perdut.
Capítol 27
1 Que s’ocupi l’abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè «no és als bons que cal el metge, sinó als malalts». 2 I per això s’ha de portar en tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny, 3 que com d’amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, i que l’ajudin «perquè no s’enfonsi per un excés de tristesa», 4 sinó que, com diu també l’Apòstol, «li tinguin més caritat» i preguin tots per ell. 5 En efecte, l’abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar amb tot l’enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. 6 Sàpiga que ha acceptat la cura d’ànimes malaltisses, no pas una tirania sobre ànimes sanes; 7 i temi el retret del profeta, pel qual diu Déu: «El que vèieu gras ho preníeu, i el que era flac ho rebutjàveu». 8 Que imiti també l’exemple de tendresa del bon pastor, el qual, deixant les noranta-nou ovelles a la muntanya, se n’anà a cercar-ne una de sola que s’havia esgarriat; 9 i es compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a posar-se-la damunt les seves espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.
Comentari de l’abat Octavi Vilà
Poblet, 31 gener 2016
Davant la culpa cal misericòrdia, caritat i sol·licitud. Pels germans culpables sant Benet demana a l’abat que sigui un metge, que amb discreció —«com d’amagat» escriu— i amb germans ancians i de seny ajudi el qui vacil·la a satisfer humilment, i que tracti d’evitar-li una tristesa excessiva, avui en diríem una depressió. Cal doncs que l’abat presti una atenció especial al qui vacil·la i que actuï amb enginy per no perdre cap de les ovelles que té encomanades.
Avui no tenim excomunicats, si més no formalment, però malgrat tot perdem ovelles. Potser no arribem a perdre un llençol en cada bugada però podem veure com al llarg del camí recorregut aquests setanta-cinc anys de restauració de vida monàstica a Poblet, germans que han compartit la vida comunitària aquí, arribats a un punt l’han deixada. Per què esdevé això? Por moltes raons, tantes com casos segurament. Pot ser que en passar uns anys un descobreixi que aquest no és el lloc on el Senyor l’ha cridat o que així ho creguin els superiors; pot ser que més que conflictes espirituals hi hagi entrebancs en les relacions personals; pot ser que passats uns anys de vida monàstica un entri en la inèrcia, en la rutina, en la desmotivació, que fins i tot el portin a cercar evasions poc adients a la nostra vida i que a la fi, tard o d’hora, acabin provocant la crisi i la separació, que pot ser primer temporal però que si la situació no es redreça por acabar sent definitiva. A tots ens vénen al cap rostres concrets, sens dubte. Aquestes ovelles que s’han anat perdent, són molt més nombroses que les que han romàs al monestir fins a la mort, que són certament menys que els que passant poc o més temps aquí finalment han marxat. I això no vol pas dir que nosaltres siguem millors i ells pitjors, simplement que ha succeït i succeeix així.
Per sant Benet la funció de la correcció no és esclafar el qui ha de ser corregit sinó afavorir les condicions per conscienciar la persona que li cal repensar la seva vida monàstica i, si cal, recomençar-la. Davant del monjo que està confós, enfadat o deprimit, de manera no puntual, cal fins i tot cercar el socors de persones amb capacitat d’ajudar a discernir per començar de nou, persones que coneguin els camins de la ment i de l’ànima. L’excomunió ja no és una pràctica monàstica però continua sent-ho l’allunyament temporal, quasi sempre pactat entre l’interessat i el superior i això és així perquè les crisis personals són inevitables.
Cal però vetllar que la comunitat sigui el lloc on no tinguem por a patir davallades, fracassos, que tinguem la certesa que no serem mai abandonats i continuarem sent estimats. Si és així, aleshores tindrem molt de guanyat, perquè ens sentirem vertaderament estimats. Cal estimar, ja que com diu l’apòstol, qui «estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja; no s’alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta» (1Co 13,4-7).
Certament la perfecció no és una expectativa de la vida monàstica, malament rai qui ho cregui així. Per això el que ens cal és respectar el qui cau, ser-hi a prop per ajudar-lo a aixecar-se, i mentrestant evitar que la nostra vida es ressequi i córrer el risc de perdre’ns nosaltres mateixos o de perdre alguna ovella, que vagui sola pel bosc abans d’haver viscut i discernit en plenitud. Conscients de les nostres febleses sabrem comprendre les dels altres, ja que ningú no està mai lliure de caure en una crisi de vocació. La idea que la vida espiritual és tan sols pels forts no és pas la de sant Benet, ell es dirigeix a éssers humans amb les seves flaqueses i per això recomana als monjos «que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals» (RB 72,5).
Certament als monestirs hi ha persones que sovint no abasten els seus ideals, les fites que es van plantejar en entrar-hi, que se senten decebuts, insatisfets, i que en algun cas, en més d’un cas, per manca de confiança o de l’energia que demana el compromís de manera continuada, renuncien per complet a aquesta vida o bé abandonant-la o bé seguint-la ja sols per inèrcia, per la peresa o la por a iniciar altres camins. Cal vetllar sempre, cal no facilitar les condicions que ens poden portar a una crisi, cal regar cada dia la planta de la nostra vocació monàstica.
En primer lloc cadascun de nosaltres hem de tenir cura de la nostra vida espiritual amb la pregària, amb la lectio, seguint l’horari establert, participant en la vida de la comunitat. Però potser en algun moment concret ens caldrà que algú ens ajudi i ens esporgui una branca que amenaça de fer-se gran i malmetre tota la planta. Aleshores per rebre la misericòrdia, per deixar-nos esporgar, cal que ens avergonyim, en el sentit que ho diu el papa Francesc, cal que ens sentim humilment imperfectes i necessitats d’ajuda; perquè si no és així de res valdrà cap intent exterior. Cal potser fins i tot a vegades allò que avui dia es defineix com tocar fons i ser-ne conscients per poder surar de nou i fer-ho amb més energia, amb més força que abans; perquè dels errors, de les caigudes es pot aprendre molt, fins i tot més que dels encerts i sens dubte molt més que de la idea, sempre falsa, que som forts i no ens equivoquem mai i sols són els altres els febles i els qui cauen. Avui un és el fort i l’altre el feble i demà el fort pot ser feble i el feble fort.
Per prevenir les situacions de crisi i refermar la nostra vida monàstica José Antonio Pagola recomana primer una confiança radical en Déu, després buidar la nostra vida de pors i d’inquietuds innecessàries, i per acabar percebre els signes de Déu en aquells esdeveniments que ens sacsegen i ens interpel·len fortament. Així d’aquesta confiança en Déu n’obtindrem el fruit de saber viure en la dificultat; sols així viurem la nostra vocació en pau, fidelitat, obertura a la voluntat de Déu i mansuetud i posarem els fonaments de la nostra vocació sobre una roca que resistirà els embats de les onades i alhora podrem ser ancoratge pels qui corrin risc de ser enduts pel marejol de les crisis. Sols així crearem en la comunitat un clima que ens permeti a tots la recerca responsable de Déu. Com escriu sant Climent I de Roma als cristians de Corint «l’eficàcia depèn precisament de la unió dels uns amb els altres. (...) cada un al seu propi lloc, amb consciència recta, mirant de no transgredir les normes que regulen el propi ministeri.»
Tant de bo que sapiguem ajudar les ovelles que vacil·len i cercar i acollir joiosament a la cleda, en retrobar-les, les ovelles que maldestrament hem deixat marxar i hem perdut.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)